Ha mort un poeta. D’una manera estúpida, però també d’una manera solidària. Des d’El violinista celest volem fer-li el nostre petit homenatge i publiquem el darrer poema del seu llibre Els cossos oblidats, amb el qual havia guanyat el premi de poesia Ciutat de Sagunt (2009), un llibre publicat per Onada Edicions.

És l’hora dels records, però també de la lectura. Ho podem fer acostant-nos al seu bloc La ruta desconeguda o anant a la recerca del seu llibre, on se’ns presentava com un poeta ple de futur. Atorguem-li aquest futur amb el nostre respecte i atenció.  
 

COMIAT

Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles,
quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida,
quantes nits de cossos compartits i de temps infinit,
quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts,
quantes batalles per afrontar-les amb una mà en l’esquena,
amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies,
ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes, ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni,
ara que dubtes consirosa encara de la meua força,
amb la llum apagada mentre camine sense somriure,
pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta
soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada,
i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament
del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari, 
que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho,
sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.

Potser només uns quants estudiosos en el món recordin ara aquella poeta que es reunia amb els seus amics a “El gos vagabund”, un cafè de Sant Petersburg freqüentat pels artistes russos, però també per aquells altres que hi arribaven atrets per la fama cultural de la ciutat. Malauradament, el destí sempre és l’oblit.

Però després de l’oblit sempre tenim l’oportunitat de tornar a néixer, d’inaugurar un nou camí. Aquest sembla el destí de la poeta russa Anna Akhmàtova, recuperada ara –si és que alguna vegada va estar present entre nosaltres d’una manera especial- per Jaume Creus en una edició molt notable. Mai no havíem tingut la poesia completa d’aquesta fascinant escriptora en català. I la cultura literària d’un país també es mesura per l’atenció que dedica als creadors d’altres llengües.

Cada traducció d’aquest nivell fa més gran la llengua catalana, li obre camins nous, ajuda els que venen més tard a calibrar les seves expectatives, l’abast de la seva complexitat com artistes. Per això, cada persona d’aquest país que es consideri escriptor hauria de córrer a la llibreria més propera i exigir el seu exemplar de la Poesia completa de l’Akhmàtova.

Comprovaria aleshores la seva modernitat magistralment vessada al català actual per Jaume Creus. Podria tenir notícia de l’essencialitat que traspua la paraula poètica als seus versos, de com transmet la sensació de resultar imprescindible, del penediment que ens envaeix per no haver conegut de primera mà la seva poesia: “I ja no sap com respondre aquest cor / a la meva exaltada i afligida veu. / Tot s’ha acabat... La meva cançó vola / cap a la buida nit on tu ja no existeixes.”

Al que no sigui escriptor, al lector de poesia, aquell que encara destil·la un punt de passió per la paraula primera, també sentirà la profunditat i l’indubtable sentit dels seus versos, plens d’aquesta estètica fora del temps que es pot trobar en la millor poesia.

Per tot això, acostar-se ara a l’obra d’Anna Akhmàtova suposa anar més enllà de les limitacions que l’art es va imposant amb la mort gradual de la memòria. Com podem deixar enrere la importància vital de la poesia, d’aquests versos que ara renaixen en la nostra llengua: “Hi ha una cabina per a mi en aquesta nau / i el vent infla les veles –i ve el moment terrible / de prendre comiat de la terra on vaig néixer.”

X. R. Trigo

_________________________________________

 Anna Akhmàtova, Poesia Completa, Barcelona, 1984, 2009, 555 p.

(Publicat al Serra d’Or)

Per parlar de l’Album d’oblits partirem d’una de les moltes divisions possibles que es poden fer amb la poesia. El discurs poètic, entre altres moltes coses, pot aspirar a la bellesa o al coneixement. És clar que aquestes funcions no s’exclouen, però també que ens trobem amb freqüència un dels plats de la balança més ple que l’altre.  

La poesia de Francesc Valls-Calçada s’inclina cap al coneixement, dóna prioritat a aprofundir en la seva contemporaneïtat. Jo sempre reivindico la curiositat, però té uns límits que s’han de pensar amb deteniment. Sèneca deia que “és fàcil saber més que els altres”, però allò vertaderament difícil “és saber alguna cosa millor que els altres”. Aquest plus necessari ens el proporciona la poesia. I l’Album d’oblits n’és un bon exemple del tarannà curiós de l’autor. Hi ha el trànsit de les petites coses, hi podem trobar els grans arguments –el pas del temps, la capacitat d’estimar, el viatge cap a fora, però també cap a l’interior de nosaltres mateixos...

(Si voleu llegir-la completa, heu d’anar al Versos.cat...)

X. R. Trigo 

__________________________________

Francesc Valls-Calçada, Album d’oblits, Valls, Edicions Cossetània, 2010.

Els que m’heu anat seguint sabeu que he escrit moltes ressenyes literàries, sovint més des del punt de vista del lector que vol compartir els seus descobriments que no pas del crític. És per això que poques vegades llegireu comentaris negatius. La meva idea passa per parlar dels llibres que m’agraden, que els altres ja faran la seva vida.

Ara els amics de Versos.cat m’han donat l’oportunitat de dur a terme un dels meus somnis: mantenir una secció de comentaris sobre poesia -la d’ara mateix i la de sempre-, una secció que vol tenir regularitat i que vol abastar tots els llibres del gènere, dins, és clar, de les meves possibilitats.

He d’aprofitar per recomanar-vos Versos.cat, un bloc de creació i crítica sobre poesia que era del tot necessari i que l’amic Daniel Ruiz-Trillo ha sabut posar en marxa. En ell, a més dels meus comentaris dins la secció “Recer”, podreu trobar, entre altres signatures, les de David Madueño, Anna Fenoy, Ricard Ripoll o Lluís Calvo.

Per començar la secció he comentat un llibre que m’ha sorprès molt gratament, La matinada clara, de Maria Cabrera, publicat per l’editorial Accent de Girona.

LA MATINADA CLARA

de Maria Cabrera

Ara, quan fins i tot l’avantguarda ens sembla clàssica, fa goig comprovar com algú torna a embolicar la troca sense deixar de banda la tradició i, alhora, ens crida sense pietat que el llibre que tenim a les mans és fill del seu temps. Davant els ancestros literaris hom pot badallar, abstenir-se o, si ha entès que la poesia també té un punt de responsabilitat, enfrontar-s’hi sense por un cop s’han assimilat els indicis de grandesa que som capaços de percebre als clàssics.

Tot indica que l’actitud de Maria Cabrera amb el llibre que ens ocupa, La matinada clara, s’acosta a la darrera possibilitat i fa seva l’aventura que, al capdavall, hauria de significar escriure poesia a començaments del segle XXI. Aventura perquè, davant l’excel·lent tradició que atresorem, cada línia escrita pot esdevenir una mera replica sense sentit, un voler i no poder que a pocs acabarà important.

Hem de dir ja, sense embuts, que La matinada clara és un llibre complex i notable, un recull de poemes que ve a afegir-se a altres veus –només dos exemples en boca de tots: Laia Noguera i Anna Ballbona- que redimensionen la poesia actual en català. Hi ha en els poemes de Maria Cabrera un esforç creatiu molt remarcable, un intent de retòrcer aquest vell llenguatge de la poesia, de tornar-li passió i configurar un discurs que s’avingui amb el moment actual del poeta, una manera eterna, al capdavall, de colpir els lectors...

Si voleu llegir la resta del meu comentari, heu d’anar al Versos.cat...

Aquest llibre d’Antoni Clapés, publicat per l’editorial Meteora, acaba de rebre el premi Josep Maria Llompart dins els premis Cavall Verd de Mallorca, un guardó que premia cada any el millor llibre de poesia en català. Per celebrar-ho, publiquem a El violinista celest la crítica d’aquest llibre apareguda a la revista Serra d’Or, i reproduïm l’excel·lent article de Bartomeu Fiol publicat al Diari de Balears...

Hi ha moments en poesia en que les alternatives es transformen en una categoria vàlida per explicar el que està passant en la literatura d’un país. Va ser el cas d’un autor com Josep Maria Sala-Valldaura dins la generació dels 70, qui ens oferia un full de ruta distint al dels seus companys d’època. Sala-Valldaura continua marcant amb les seves publicacions un camí que es manté a la vegada integrat i al marge de la poesia més oficial.

Un cas semblant és el del poeta Antoni Clapés, home d’una cultura que ratlla l’atreviment, poeta i traductor, al temps que un dels editors més innovadors de l’actual panorama. Deia Cortázar que traduir era un exercici impagable i necessari per a un autor i Clapés segueix aquesta estela oferint les seves versions poètiques d’escriptors que, sense la seva intervenció, serien aliens al nostre corpus: Brossard, Char, Bobin, Civitareale.

Ara publica un nou llibre de poemes propis a l’emergent col·lecció Mitilene de l’editorial Meteora. La influència de les arts plàstiques i de la millor poesia europea és un cop més fonamental en la seva obra, que camina cap a una nuesa essencial i al mateix temps s’omple de significats profunds i coloristes. Clapés viu als conceptes, però no es conforma en cap moment amb la seva superfície, i això crea en el lector una sorpresa continua, una sensació d’estar davant d’un discurs d’importància cabdal per construir el seu imaginari poètic. El seu “Poema – pensament en dubte / que cerca mots on habitar.” cerca també projectar-se en el lector, crear la necessitat i la curiositat per la poesia i per les formes més altes de l’art. Una manera de provocar-nos que farà forat en els bons lectors del gènere...

(Podeu llegir més...)

El pintor i poeta Jorge Brotons ha tingut l’amabilitat de posar colors al meu poema “Two Towers”, publicat en una de les plaquettes dels amics de “Papers de Versàlia” i, poc més tard, al bloc “El fraret mut”, de Francesc Valls-Calçada.

Podeu seguir l’obra d’en Brotons al seu bloc “La piel i la llaga” i, molt especialment les seves pintures, en aquest altre bloc. 

No podia deixar de dir que aquesta barreja de disciplines m’ha fet feliç i per celebrar-ho us porto a El violinista celest els resultats.

El poema pintat per en Brotons, dedicat a la memòria del fotògraf Alfred Stieglitz...

TWO TOWERS

Alfred Stieglitz

Sempre neva sobre els ocells absents,
les branques nues celebren les esquerdes
infiltrades de glaç fins a l’arrel.

És la bellesa oculta de la monotonia,
d’aquest besllum fugaç que certifica
la qualitat d’orfebre que esperàvem.

Amb un esguard s’engega aquesta història.
Hi ha l’ull que mira per a la comprensió,
confós pel blanc que el treu fora d’escena.

Però l’altre queda al marge, allí retén
els límits esborradissos de la tarda,
incapaç de trobar-hi la fortuna de l’art.

Malgrat la seva presència contrastada,
l’ésser humà són ombres inconcluses.
Cossos trencats pel lleu sentir de l’aire
creuen aquest desert de plata, i aquí
canvien la vida pel foc o les espurnes.

S’hi endevina un silenci de petjades antigues.

Al fons, en un món vertical, dues torres
alberguen l’esperança. Forçar un lent deliri,
travessar com a llances la regió transparent
i sentir la cremor d’un cel ras entre flames.

Xulio Ricardo Trigo

Fotografies: 1. L’aquarel·la de Jorge Brotons. 2. La fotografia “Two Towers”, d’Alfred Stieglitz.

Avui tenim el privilegi a El violinista celest de publicar tres poemes de Francesc Valls, del seu darrer llibre, Lluna blava (Tarragona, Arola, 2009).

El poemari, amb il·lustracions de Richard White, ve acompanyat d’un CD amb els poemes i la col·laboració musical de Xavier Pié (saxo soprà) i Ignasi González (contrabaix). 

També podeu veure el vídeo que l’Andrea Eidenhammer ha realitzat per a l’ocasió.

VIII

Primavera

obres les portes a tots els exilis

retornen les orenetes

a esquinçar el cel de carbó

i frisen les formigues

en la seva neurosi obsessiva

per tornar a viure

per tornar a morir.

IX

Estiu

la bonior de les mosques

fa créixer la tarda

dins els miralls

i els finestrons tancats

no et deixen veure

el clos horitzó dels amants.

X

Tardor

t’abandones en l’hora fosca

i vas defallint amb les mosques

d’octubre

mentre invoques

aquelles pluges

aquelles lluites de joventut

ensumes la terra mullada

de l’alliberament.

Si voleu completar la sèrie, podeu buscar aquest original llibre.

Un primer llibre és sempre una barreja d’atreviment i desfici. Saltes el mur que pensaves infranquejable, però dubtes si el que has deixat de l’altra banda era en realitat la teva vocació. Penso que tot poeta es debat entre la necessitat d’assolir els seus somnis ètics i estètics i la dificultat de transmetre’ls al lector. La vessant conceptual de la poesia xoca molt sovint amb l’actitud relaxada del qui espera trobar grans veritats ben dites.

Des del seu títol, Anna Ballbona ens deixa ben clares les intencions d’aquest poemari. Hi ha un desig d’enfrontar-se a la quotidianeïtat –“ni els mites d’estar per casa s’aguanten”-, però tanmateix és conscient que treballa amb uns materials immersos en la tradició i que no podria transgredir sense la participació activa d’aquells que ja ho van intentar molt abans. Poetes tan contemporanis com Ponç Pons o Enric Sòria es donen la mà amb altres com Gabriel Ferrater o Joan Salvat-Papasseit, en una festa dels sentits que aspira a deixar-nos idees noves sobre temes de sempre...

La bona poesia és sempre una bona carta de presentació. És un gènere que demana dedicació i geni, el de la llengua, el de l’arquitectura literària. Tot gran poema té sempre alguna cosa a veure amb una estructura precisa, encara que sigui només el primer pas del que després esdevindrà experiment o luxúria de les paraules.

Des de fa molts anys que segueixo l’obra de Josep Ma. Sala-Valldaura, tot i que els seus versos no em van acompanyar de bon principi. La raó era que dins de la seva generació, la del 70, hi havia altres autors millor posicionats, autors que havien sabut interpretar millor com funciona el petit circ que envolta la creació poètica. Però aviat, només llegir els primers llibres de l’autor que ens ocupa, em vaig adonar que s’hi aplegava aquella facultat que un dia em van assenyalar com a origen imprescindible de la bona poesia: Has de ser un gran coneixedor de les antigues fórmules, si vols aspirar a trencar-les.

Ara, Sala-Valldaura ens ofereix una altra d’aquestes obres seves que semblen sortir una mica al marge del temps, dels desigs dels seus lectors i de les normes del mercat. Flors i carboni ens presenta, des del mateix títol, una perfecta definició de la seva poesia. El poeta construeix havent libat tot allò que paga la pena del passat. conrea flors per conèixer el seu olor, la seva textura, la seva forma. Després hi aplica “carboni” per construir a partir d’una postura vital plenament contemporània...

La del poeta és sovint una feina solitària, personal, difícil de projectar més enllà de la pròpia individualitat. Però de vegades trobem poetes que, sense caure en la temptació d’un realisme fàcil, són capaços de connectar les dues realitats que entren en joc en literatura, la realitat de ficció i la quotidiana. El mallorquí Josep Maria Llompart es va proposar des del primer moment escriure una obra que, tot i els rampells de culturalisme i l’enorme exigència estètica, no deixés de banda la seva condició de ser fill d’una terra i d’un temps concret. Així, llegir Llompart no només ens posa en contacte amb un dels poetes més destacats de la seva generació, també ens ofereix una perspectiva immillorable de la societat mallorquina de la segona meitat del segle XX, de la seva sensibilitat i dels seus somnis i contradiccions.

Així, des d’aquells inicials Poemes de Mondragó (1955), on va conjugar per primera vegada amb encert les línies que marcarien la seva poesia –classicisme, tradició popular i sentit de la modernitat-, la seva evolució personal es va projectar a entendre en seu temps i les seves circumstàncies personals, Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974). En èpoques més recents, Llompart entra de ple en una estètica més pròpia de generacions posteriors, demostrant que també el poeta és capaç d’evolucionar al mateix temps que ho feia la poesia contemporània. Cal recordar com van influir en la poesia catalana de final de segle poemaris com Mandràgola (1980), Jerusalem (1990) o Spiritual (1992), dels quals s’ha de destacar especialment la seva incursió en la poesia en prosa, un vessant interessantíssim de la seva obra que arriba a cims només conquerits per J. V. Foix...

D’agonia permanentment festiva qualifica Josep Porcar en l’epíleg d’aquest llibre l’edició de poesia. Es fa necessari fer una mica d’història de la seva trajectòria per entendre’l. L’autor comença ben aviat a publicar a través dels premis, però la seva primera fita important és el Senyoriu d’Ausiàs March, el 1995, amb Crònica de l’ocupant. Tres anys més tard assoleix el Vicent Andrés Estellés dels premis Octubre amb La culpa, un llibre celebrat per la crítica. Després d’això, només alguns poemes esparsos per antologies.

Fa l’efecte que Porcar va voler fer-se un camí fora dels premis. Un fet que suposa gairebé un suïcidi al País Valencià on, amb excepcions honroses -si més no com a Catalunya- és tot un desafiament publicar sense guardó editorial o institucional. Però l’autor fa temps que va emprendre una altra aventura que l’ha portat a èxits remarcables: el seu bloc literari Salms va ser un dels primers que mereixien una visita atenta, i fa molt poc ha obert el Blocs de lletres, el primer hiperbloc català de literatura a la Xarxa. No és d’estranyar, doncs, que aquest llibre que avui comentem, Els estius, hagi tingut una primera edició d’autor a Internet, emparat per una llicència creative commons...

Potser un dels indicadors de la cultura dels pobles és la quantitat i la qualitat de les biografies que es publiquen. Però també això ha passat a dependre d’un mercat que no sembla mostrar gaire entusiasme. La col·lecció “Perfils”, d’Edicions Proa, és una referència inexcusable. Molts dels noms que han tingut papers rellevants en la nostra cultura recent han trobat aixopluc entre les seves pàgines.

I, sens dubte, el poeta Miquel Martí i Pol és dels millor representats. Si fa alguns anys va sortir el llibre L’arrel i l’escorça (1929-1957), el primer d’un ambiciós projecte d’Ignasi Pujades, i, molt recentment, el Miquel Martí i Pol. Vida i poesia, d’Àlex Broch i Xevi Planas, ara ha vist la llum la segona part de la biografia d’en Pujades, El llarg viatge (1957-1969).

El biògraf, després de parar atenció amb el volum anterior a la infantesa i joventut, a més dels primers llibres, es centra ara en la relació del poeta amb l’Anna, una pàgina amorosa en la vida de l’escriptor que el mateix Pujades qualifica com a equívoca. Bona part de les cartes que es van creuar surten com a document en aquest volum...

De vegades pensem que s’ha de renovar el llenguatge, les estructures, el cor que alimenta la poesia. Des de començaments del segle XX surem sobre un esperit avantguardista sovint construït a partir de la destrucció. No és estrany, doncs, que per instants ens sembli exhaurit.

Els creadors, en aquest cas aquells que es mouen als límits de la paraula poètica, els qui cerquen l’oportunitat d’un terratrèmol, no sempre tenen en compte que les peculiars característiques del nostre temps converteixen el passat en una matèria particularment insòlita. La coneguda etimologia de la paraula “original” -relatiu a l’origen-, no es considera com un punt de partença. Però allò cert és que l’origen de les estructures del llenguatge pot infantar formes que, només entrar en contacte amb la contemporaneïtat, esdevinguin una descoberta més provocadora que la destrucció.

Víctor Sunyol, poeta que des de fa molts anys s’esforça per trobar un desafiament nou a cada llibre, ens ofereix ara una de les propostes més originals -també en el seu sentit etimològic- dels últims anys: No oN (Rèquiem)...

Davant els poetes que ens ofereixen un o més llibres a l'any, que fan servir l'escriptura com un acte de recerca pública de cara al lector, hi ha un altre tipus de poeta, els qui amaguen l'evolució dels seus versos durant molt de temps, sigui prudent o no, per a treure a la llum l'essència de la seva recerca. No entrarem aquí a discernir si alguna de les dues postures davant la creació és la més correcta. En tot cas, totes dues tindrien els seus avantatges i els seus inconvenients.

Sí que sembla certa la intensitat resultant de la proposta que ara ens fa Carles Sanuy, un poeta que viatja fins els límits del llenguatge i només quan troba aquest desert on cada paraula significa des de la seva postura primigènia ens mostra els resultats de l'arriscada empresa.

D'en Sanuy anem rebent notícies cada cert temps. Amb llibres que configuren una obra exigent: Història circular (1985), Jardins d'Al Balaqí (1997) i Ballo in Maschera (2000), després d'importants silencis. De fet s'ha apuntat que la seva obra està abocada al silenci, tal i com Guillem Viladot va definir la seva poesia, "entitats sintàctiques mínimes", i amb encert reprodueix l'editorial a la solapa...

Les noves tecnologies haurien de facilitar de manera extraordinària la reunió de diverses disciplines artístiques en el món de l’edició. En la pràctica, però, els editors tradicionals no acaben de desfer l’entrellat d’un mercat que no està per a moltes alegries. I és una llàstima. Alguns gèneres, com ara la poesia, fan bona parella amb les arts plàstiques. Arola Editors és de les poques editorials que manté des de fa anys una iniciativa que aposta per aquesta barreja, la col·lecció “La imatge que parla”. S’ha de dir que els resultats són desiguals, que no sempre la reunió de disciplines és feliç, però de la mateixa manera que en altres col·leccions només dedicades a la lletra impresa.

La darrera incorporació al catàleg és el llibre de la poeta tarragonina Rosa Comes, una autora que porta temps publicant en revistes i en mitjans informàtics –manté un bloc personal dedicat a la poesia a més de treballar en temes de gestió cultural. La de Comes és una poesia que es recolza als sentits, que intenta relacionar-se amb la música per fer efectiu un missatge d’acostament als altres, sempre amb la idea d’humanitzar i d’humanitzar-se, però també per descobrir allò que ens connecta. El sexe, el joc, la solitud, van conjurant paraules que es decanten pel poema com una cascada de sensacions. Al capdavall, 3: atzar és un llibre que obre molts camins, com una manera de provar les pròpies forces...

Ella està de costat, a la coberta d’un vaixell. Ens sobta el seu braç dret que estén la projecció d’una mà afilada al llarg de tota la barana, una mà encara més recta que la superfície on reposa. Al fons, després d’un mar indefinit, hi ha unes terres de costes muntanyoses, potser escarpades i difícils. La dona, no ho hem il·lustrat encara, és jove o, si més no, porta la joventut en la figura, en l’expressió curiosa amb la qual esguarda un horitzó per a nosaltres invisible. Per moments sembla que ens digui: em podeu mirar, però jo continuo a la meva, intento de copsar la bellesa del món i els seus sentits, em preparo per a viatjar a Ítaca.

Sabem de sempre que la fotografia va ser presa a les illes gregues, algun dia del 1963. Però no seria impossible endevinar la data gràcies a les seves robes, un jersei sense mànigues i una falda recta que li cobreix els genolls. El pel queda també amagat sota un mocador, com el portaven les turistes de l’època, o l’Ingrid Bergman a Stromboli. Els seus llavis són molsuts. No somriuen perquè és una foto de posa, és una foto que ens vol transmetre la serietat de la seva mirada. No obstant, com si volgués establir una perfecta aliança amb el misteri, porta unes ulleres negres, impenetrables, sobre un nas despert a les aromes de salnitre i de ferros humits que deu rebre...

Si alguna cosa distingeix la poesia actual és la diversificació estètica i ètica dels seus autors. Tant és així que acaba enterbolint també les obres individuals, presses d’unes ànsies d’originalitat que durant molt de temps havien estat impròpies de la literatura. Aquesta situació confusa agraeix l’existència de poetes que intenten evolucionar dins les mateixes coordinades.

És el cas, des dels primers llibres, de Ramon Guillem. Poeta i narrador d’obra lenta i mesurada, que sempre ha perseguit amb els seus versos un retrat crític de la contemporaneïtat, però sense oblidar que la poesia és una eina que ens hauria d’aportar bellesa, que el seu vehicle és el llenguatge sensible de les coses. Així, ja des de D’on gran desig s’engendra (1985), assistim als primers tempteigs d’una idea que persegueix representar l’ésser humà en relació als seus desigs més àlgids, als somnis que troba en una realitat sovint plena d’incerteses...