L’allau de novel·les que ens arriben del fred i la qualitat dels autors que abanderen aquesta literatura nòrdica, un fet que ens ha ajudat a recuperar la idea d’estructura literària en la novel·la negra, ens podria fer oblidar altres excel·lents novel·listes que ens ofereix la literatura contemporània. I, fer-ho així, seria una greu errada. De tots els noms que sens dubte destaquen dins el panorama actual, una de les més grans és, segons la meva manera de veure-ho, la francesa Fred Vargas. Ja està bé que sigui així, perquè ella és hereva d’una altra tradició, més propera a l’anarquisme, com per exemple del corrent lliure del pensament que té com abanderat aquell grandíssim escriptor que es deia Georges Simenon.  

Fred Vargas, de vegades com molts dels escriptors que ens enlluernen, és un cas bastant particular. Situada una mica als marges de la vida literària oficial, llicenciada en Història i Arqueologia, les seves novel·les tenen molt d’artefacte construït amb idees, personatges d’una profunditat poc habitual en el gènere i, sobretot, una certa originalitat marca de la casa que ens fa reconèixer de seguida la seva ploma. Després de deu obres, ha sabut anar més enllà en les seves propostes sense cap gir imprevist, s’ha mantingut fidel a un estil que no sempre esdevé meridià, però que aconsegueix embolcallar-nos en els seus mons una mica irònics, foscos, malgrat que traspuïn modernitat. El seu detectiu Adamsberg continua subjugant-nos, i aquesta també és una sensació creixent. Sembla que el pas dels anys, lluny d’esgotar la seva escriptura, li atorga una pàtina de saviesa capaç d’enfrontar les contradiccions del present. Però una de les sorpreses més notables d’aquest llibre és la manera de resoldre el singular problema en que es fica l’autora. La barreja del gènere negre amb el mite dels vampirs, en els temps que corren d’exaltació dels vampirs juvenils, suposa una dificultat afegida al seu estil, sempre una mica proper als marges de la fantasia, amb humor i molta perícia. Un lloc incert ens sorprèn assolint els seus objectius. La vessant vampírica de la novel·la queda impregnada d’un cert onirisme d’edats antigues. No sols ens convenç del tot sinó que també supera les seves novel·les anteriors amb una nota altíssima.

Les claus que ens condueixen a aquesta afirmació prenen força quan pensen en les virtuts del principal personatge de les novel·les de Fred Vargas. L’excel·lent comissari Adamsberg, qui sap mostrar-se tendre i difícil, implacable i vulnerable, complex i meridià a la vegada. Una gran creació sens dubte, però acompanyada per secundaris que podrien ser els protagonistes destacats de qualsevol sèrie: Vayrenc, Danglard, Retancourt...

I són els notabilíssims secundaris els que fan de la novel·la un autèntic festí per als lectors, que trobaran el seu favorit i podran gaudir dels seus matisos. Però també hem de parlar d’altres aspectes. La Vargas no escriu novel·les fàcils. El seu llenguatge ens obliga a romandre ben atents als plecs que van sorgint, l’estructura no anima a despistar-se, i, malgrat tot, el plaer arriba a cims poc transitats. Un lloc incert ens fa endinsar-nos en una història de gran complexitat, sense que en cap moment fem un gest de rebuig. Però sens dubte no hauria estat possible gaudir d’aquesta novel·la si la traducció d’Anna Torcal i Salvador Company no ratllés l’excel·lència.  

X. R. Trigo

Fred Vargas, Un lloc incert, Barcelona, Amsterdam, 2009, 326 p. 

(Publicat al Serra d’Or)

Després de llegir alguns dels seus principals representants, acabes bastint una panoràmica fidel del que pot suposar aquest escampall d’autors escandinaus -o propers, recordem l’islandès Arnaldur Indridasson-, amb resultats destacables, s’ha d’expressar amb veu ben alta i clara. Un dels aspectes que a cada lectura em sembla més evident és que són escriptors que han apostat per la figura del comissari, del guardià de l’ordre, abans que per altres protagonistes més marginals i, en aquest sentit, pel tarannà del personatge, les novel·les negres de les quals parlem es troben més a prop de Simenon que de la gran novel·la nordamericana de la primera meitat del segle XX. Malgrat tot, el rastre de Chandler, Hammett i companyia no deixa d’estar-hi present. Els escandinaus no ens parlen de societats d’aparença ingènua i rerefons criminal –un camí pel que sembla anar la francesa Fred Vargas- sinó que van directament al moll de l’os d’una societat malalta psicològicament.

Aquí entra en joc un altre dels grans que es pot trobar al darrere de les novel·les que comentem: Patrícia Highsmith i la seva particular visió d’una entitat familiar en decadència moral, propera sempre a creuar els límits, a transgredir tot allò que defensa com acceptable. I pocs escriptors, em sembla, tan indicats per assenyalar aquesta proximitat com Mari Jungstedt. 

Des de la lectura de Ningú no ho ha vist (Columna, 2009) tenia un interès especial per tornar a trobar-me amb l’inspector Anders Knutas, un dels més aconseguits d’aquesta fornada després del ja clàssic Martin Beck de la insuperable parella Sjöwall i Wahlöö. La Jungstedt fa servir alguns tòpics de la novel·la negra més casolana -representada en aquest grup per la un tant melosa Camilla Läckberg- però té un punt de maldat, una mirada lateral que la Läckberg no acaba de definir...

(Podeu llegir més...)

Després d’haver tingut a les mans per primera vegada llibres d’Arnaldur Indridason, Camilla Lackberg, Mari Jungstedt o la parella, extraordinària, que conformaven Maj Sjöwall i Per Wahlöö, no pots menys que preguntar-te si és impossible trobar una escletxa per posar en pràctica l’esperit crític i una mica maldient que tots portem a dins. Ben cert que la Camilla Lackberg es troba més a prop d’algunes autores angleses que sempre desprenen un aroma a naftalina, però malgrat ser la més coixa literàriament resulta encantadora i, al capdavall, entretinguda.

El resultat és que aquesta onada d’autors i autores que ens arriba del fred, al rebufo de l’experiència Stieg Larsson, ens està generant un plaer per la lectura que no sentiem de fa molt de temps. Les raons són ben clares. Els nòrdics compleixen molt bé aquella màxima que va popularitzar Montalbán: Ara mateix el tipus de novel·la més capaç de retratar la societat és la negra. Però també hi ha altres motius no menys importants. 

Són novel·les que, malgrat poder ser considerades un artefacte gairebé perfecte, tenen immenses virtuts des del punt de vista literari. Estan molt ben escrites; però no tant perquè ens mostren una prosa correcta i suggeridora, que també, com perquè estan pensades amb una gran ambició. El gran treball de personatges, l’estructura sovint sorprenent en un gènere que es vol veure com a popular -com ara l’extraordinària La dona de verd, d’Arnaldur Indridason-, l’exquisita ambientació, que sempre ens sona entre exòtica i propera a la vegada -Ningú no ho ha vist, de la Jungstedt-, fan d’aquestes novel·les uns dels corrents més renovadors, enèrgics i interessants de la narrativa del nostre temps.

Semblava, és clar que només això, semblava que el meu entusiasme per aquest gèlid descobriment faria figa davant una de les novel·les més aclamades per la crítica del seu pais, l’extensa El pit-roig, de Jo Nesbo. Moltes veus deien que era la millor novel·la d’intriga dels darrers temps, però la lectura va esdevenir difícil des del primer instant. Es tracta d’una novel·la exigent, on has d’anar amb compte per no perdre el fil dels personatges o la perspectiva temporal, tot i que l’autor data cada capítol. També ens parla, doncs, de l’atenció que demana la bona literatura. Així, després d’uns dies navegant entre dues aigues -deixar-la/no deixar-la- li vaig aplicar la recepta definitiva...

(Podeu llegir més...)

Una de les proves més fefaents de l’atemporalitat que regeix la bona literatura és la possibilitat de trobar clàssics amb molt pocs anys de vida. Si hi ha obres narratives de les quals, només sortir, intuïm la seva incorporació a aquesta categoria, en la literatura de gènere encara resulta més evident l’excel·lència quan se’ns posa davant dels ulls.

He dit en altres comentaris que el bé més gran d’Stieg Larsson és haver posat de moda una sèrie de noms que, d’una altra manera, haurien quedat tancats al circuït més especialitzat dels molt afeccionats. Sens dubte haurem de celebrar molts d’aquests noms en un futur, però la fascinació per les obres que van signar a quatre mans Maj Sjöwall i Per Wahlöö no para de créixer. I no deixa de ser curiós: no són autors desconeguts ni actuals, però resulta apassionant la modernitat que traspuen.

Al comentari sobre Roseanna (1965) i L’home que es va esfumar (1966) ja explicava alguns dels trets més significatius de l’inspector Martín Beck, però em sembla que la lectura de L’home del balcó (1966) no farà sinó portar-la més enllà. En Beck ni tan sols se’ns acaba fent simpàtic –de vegades ho són més altres personatges secundaris-, s’enfronta al seu ofici amb un cert desencant pels mitjans escassos que la societat li posa per fer la seva feina i, finalment, tampoc es converteix en l’heroi que esperem, el que agafa l’assassí amb les mans a la massa. En aquest sentit, el final de la novel·la que comentem avui és d’allò més sorprenent per anticanònic. Més encara quan es troba en una novel·la capaç de marcar un cànon. No el desvetllaré, però...

(Podeu continuar llegint...)

Potser l’aspecte que més fa destacar el bons escriptors de novel·la negra és la seva capacitat per fer-nos interessant un argument mil vegades repetit. Quantes novel·les comencen amb l’aparició d’un cadàver? El misteri que s’hi genera mou, o no, l’interès del lector/a. Però sovint, segons la meva manera de veure-ho, una part important de l’èxit ve donat per l’originalitat de l’escenari.

La curiositat pel descobriment personal d’altres universos es veu satisfeta a bastament en aquestes novel·les vingudes del fred. Potser els nostres imaginaris es troben una mica tips de barris xinesos, de guàrdies civils, de detectius gastrònoms o d’herois solitaris. Allò cert és que les novel·les del fred compleixen moltes d’aquestes perspectives i poden resultar novedoses als nostres ulls, malgrat que en moltes ocasions l’ombra del gran Simenon plani per les seves pàgines.

Molts d’aquests autors tenen, per dir-ho d’alguna manera, un protagonista bastant coral. Potser l’inspector de torn acaba sent l’heroi, el que uneix els fragments del pastís, però sovint es troba ben acompanyat de policies, forenses, amics i periodistes. Res de nou respecte el tractament que Stieg Larsson dóna als seus protagonistes. Poc podria fer la Salander, malgrat tot, sense l’exèrcit de secundaris que acaben donant suport a les seves tesis en un acabament de “Mil·lenium” que podríem qualificar de judicial.

Dins de les novel·les del fred que venim analitzant, li toca el torn a un escriptor que no és precisament escandinau, però que ha entrat amb força en aquest univers d’intriga amb només dues novel·les traduïdes. Arnaldur Indridason és islandès i, segons revela en les entrevistes, un amant de les estructures abans que del llenguatge engalanat...

Hi ha altres móns, però estan continguts en el nostre, només s’ha d’esbrinar per saber quins són els camins per arribar-hi. Aquesta és una de les millors notícies que amb certa regularitat ens porta la literatura. Les darreres novetats de novel·la negra o policial que venen publicant les editorials ens parlen d’una excel·lent collita a les terres del nord, una collita que, sense l’èxit esclatant de Stieg Larsson i la seva Lisbeth, protagonista excepcional, potser se’ns hauria anat escapant sense remei.

De vegades necessitem un toc d’atenció per entendre que la literatura no es circumscriu als autors de casa nostra o als proposats per les grans editorials anglosaxones. Hi ha altres món i, en aquest cas, hi ha una literatura negra dels països escandinaus que mereix un lloc de privilegi dins el cànon actual. A més a més, té vessants molt diferents, poden trobar des dels extrems estètics i morals de Larsson fins a les obres més comercials de Camilla Lackberg, com ara La princesa de gel, passant per una obra cabdal de la intriga moderna com pot ser Ningú no ho ha vist, de Mary Jungstedt, del millor de la temporada.

Això no vol dir que aquesta literatura, per moments esplèndida, no tingui antecedents. Qui no recorda Selma Lagerlöff i els seus cignes o Kurt Hanssun i la seva Fam? Potser per això, l’actual literatura negra que ens arriba del nord també té antecedents clars. Per una banda, Simenon, una idea dels espais que inunda la trama, uns personatges una mica perplexos davant la difícil situació en que es troben els éssers humans. I després d’aquests exemples de literatura global, un de molt clar pel que fa a la literatura de gènere: la gran creació de l’inspector Martin Beck, a càrrec de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, portada a terme entre 1965 i 1975.

Martín Beck és un d’aquests personatges de ficció que se’ns hauria de recordar periòdicament. Va tenir una vida intensa durant els 70 i els 80, es van fer pel·lícules d’un cert èxit a Hollywood, però el pas del temps l’havia abocat una mica a l’oblit. L’element masculí de la parella que els va crear, Per Wahlöö, va morir el 1975 i la sèrie es va interrompre, però les deu novel·les que van arribar a escriure són un dels mites que de tant en tant ressusciten la nostra fe en la literatura...