Traduir, fer d’editor dels altres,
donar a conèixer la seva obra en altres llengües, pot arribar a ser una tasca
tan gratificant com publicar llibres propis. Avui us deixo el pròleg que he
escrit per a la meva traducció d’El
rostre de la terra, de Cesáreo Sánchez Iglesias, un dels poetes gallecs més
notables dels darrers temps. En breu publicaré al Violinista una mostra de la seva poesia.
Aquesta fantàstica edició deu molt
als responsables de Perifèric Edicions i al director de la col·lecció de
Poesia, Ramon Guillem.
La intenció d’un autor, la seva
voluntat creativa, la intensitat de l’escriptura. A mesura que la mirada del
lector perd la primera innocència, aquella que li porta a creure en la paraula
ornamental, en els focs d’artifici, és quan prenen força altres opcions.
Curiosament, opcions que passen sempre per anar als orígens. El sentit
primigeni de les paraules, la senzillesa de les formes i, sobretot, intenció,
voluntat, intensitat.
És cert que la poesia ha estat
sovint un esclat de joventut que ens ha fet meravellar-nos amb la plasticitat
del llenguatge, amb l’atreviment d’un discurs visceral o immediat. Però la
poesia segueix també un altre camí, aquell que marca els passos de la creativitat
experimentada, en el trajecte que va des de la precària vida quotidiana de tots
nosaltres cap al somni essencial d’una altra existència possible en les
paraules. Existència de l’ésser, de la llum, del propi entorn vist com a
concepte, que vol fer-nos abastables les realitats que resten fora del dur, amb
freqüència mediocre, contingut dels dies. Si les dues poètiques ens fan gaudir
d’una mirada diferent, omplint espais que d’una altra manera haurien estat
espais buits, cada cop em sembla més reveladora la poesia que cerca els límits
interiors de la paraula, el vers que perd, necessàriament, en el procés tota la
càrrega de faramalla estètica, amb la intenció de perseguir l’essència d’un
paisatge, d’una escena amorosa, d’un interior mostrat com a passió de
coneixement.
Prologar un llibre de Cesáreo
Sánchez Iglesias (Dadín-Irixo, 1951) suposa atendre aquestes inevitables
sensacions d’obra en marxa, de poeta en trànsit cap a una obra superior en
intensitat, d’un projecte que, tot i perseguir en cada poemari formes molt
diverses, camina en una mateixa direcció. Les seves metàfores van a l’encalç de
l’essència, fins i tot del silenci, però és aquell espai on el silenci
significa. L’espai de la poesia cesariana ens convida a la lentitud, ens fa
obrir els ulls de bat a bat, ens provoca una experiència estètica que, més
aviat, portem a l’interior de tots nosaltres. És com si el poeta, conscient de
l’escassa importància que pot tenir per nosaltres la seva intimitat, lluités
per regalar-nos elements que ens facin obrir el nostre imaginari, els desigs més
ocults de bellesa que tots portem a dins...
Es diu sovint que traduir és una traïció a l’obra original. No objectaré res a aquesta idea, però apuntaré d'altres. Traduir és també recrear, interpretar un text que ens ha colpit, una història que ens agradaria haver imaginat a nosaltres. I, sobretot, traduir és també una manera de llegir.
Fa molts anys, quan em dedicava a llegir clàssics per aconseguir fer-me una idea cabdal dels meus predecessors en la feina d’escriure em vaig acostar amb gran plaer a la literatura portuguesa. Entre els Eça de Queiroz, Sá-Carneiro, Machado de Assis, em vaig trobar també una petita joia entre l’aventura i el romanticisme extrem.
Ara, gràcies a l’entusiasme d’Ilse Font, directora de la col·lecció “Paraules”, de l’editorial Belacqva, he pogut traduir-la i fer que els lectors catalans la tinguin al seu abast per primera vegada en la nostra llengua i en una magnífica edició amb pròleg d'Elena Losada.
Si voleu fer-li una ullada al primer capítol, El violinista celest us l'ofereix a l'arxiu adjunt...
Un dia joiós, doncs, que volia compartir amb tots vosaltres.
____________________
Camilo Castelo Branco, Amor de perdició, Barcelona, Belacqva, 2009, 227 p.
Deia Auden que “Llegir és traduir, perquè les experiències de dues persones sempre són diferents. Un mal lector és com un mal traductor: interpreta literalment quan hauria de parafrasejar i parafraseja quan hauria d’interpretar literalment. En aprendre a llegir bé, l’erudició, tot i que és valuosa, és menys important que l’instint; hi ha grans erudits que han estat traductors dolents.”
La idea principal d’aquest text: “Llegir és traduir.” és força encertada. Hi podem veure també un dels motius pels quals esdevé tan útil la pràctica de la traducció per a un autor. No oblidem que un autor ha de ser en primer terme un gran lector i que, sense aquesta qualitat, més aviat surten escriptors mediocres.
Com a lector, hi ha un tipus de textos que m’agrada especialment, aquells en què els escriptors desgranen i analitzen la pròpia escriptura: els costums, els procediments, l’entorn… Potser per això em descobreixo sovint posant en català textos que m’ajuden a entendre els autors de la meva preferència, a més d’ajudar-me també a entendre’m a mi mateix.
D’aquestes traduccions caseres, sense més pretensió que l’apropament als seus sentits secrets, n’he fetes algunes al llarg del temps. Potser “El violinista celest” és un bon lloc per a compartir-les amb els lectors i aniré publicant algunes que m’interessen especialment.
Per obrir boca podem començar amb el discurs pronunciat per Albert Camus quan va rebre el Premi Nobel de Literatura a Estocolm, el 1958.
LA MISSIÓ DE L’ESCRIPTOR
Albert Camus
En rebre la distinció amb què la vostra lliure acadèmia ha volgut honrar-me, la meva gratitud és encara més profunda quan mesuro fins a quin punt aquesta recompensa excedeix els meus mèrits personals.
Tota persona, i amb major motiu tot artista, desitja que es reconegui allò que és o allò que vol ser. Jo també ho desitjo. Però en conèixer la vostra decisió em va ser impossible no comparar el seu abast amb el que realment sóc. Com un home encara jove, només ric en dubtes, amb una obra en procés de desenvolupament, habituat a viure en la solitud del treball o en el retir de l’amistat, podria rebre, sense certa mena de pànic, un guardó que li col·loca de sobte, i a més a més sol, a plena llum? Amb quin estat d'ànim podria rebre aquest honor mentre, arreu, altres escriptors, alguns entre els més grans, són reduïts al silenci i quan, alhora, la seva terra natal coneix incessants dissorts? (Hi ha més...)
mesura que la mirada del
lector perd la primera innocència, aquella que li porta a creure en la paraula
ornamental, en els focs d’artifici, és quan prenen força altres opcions.
Curiosament, opcions que passen sempre per anar als orígens. El sentit
primigeni de les paraules, la senzillesa de les formes i, sobretot, intenció,
voluntat, intensitat.
