Convergència, amb Leslie de convidat d’honor, celebra el Nadal amb la confiança que el 2010 torni el bon govern

Enguany, el tradicional sopar de Nadal s’ha transformat en un aperitiu a peu dret i gratuït per a tots els militants del districte

Amb un molt bon ambient i amb la sala de la seu de Convergència plena de militants de l’Agrupació s’ha celebrat, aquest dimecres, l’aperitiu de Nadal. El que fins ara havia estat un sopar amb un menú adequat a les dates, enguany s’ha reconvertit en un aperitiu variat, a peu dret, gratuït per a tots els militants que hi han volgut assistir.

L’aperitiu ha estat possible gràcies a la feina feta pels membres del Comitè Executiu que han comprat els productes i preparat i servit l’aperitiu. Una feina generosa que val la pena destacar.

En el torn d’intervencions, Antoni Miquel, Leslie, ha captivat els assistents amb un munt d’anècdotes de la seva trajectòria musical i política, destacant la bona acollida que ha tingut en Xavier Trias en una recent visita a Sant Andreu preparada per la Maria José Guasch.

“Si avui acabés la lliga, el Barça seria campió perquè va el primer. Però, encara no és campió perquè la lliga no ha acabat”, amb aquest símil futbolístic Germà Gordó, gerent de CDC, ha simbolitzat la cursa dura que ens queda per aconseguir que Artur Mas sigui president de la Generalitat i Xavier Trias, Alcalde de Barcelona.

El president de l’Agrupació, Roger Mestre, ha tancat l’acte destacant la capacitat de la gent de Convergència per adaptar-se a les circumstàncies i el seu esperit emprenedor i integrador en fer d’aquesta trobada nadalenca un motiu per enfortir la cohesió de la militància. “En els moments difícils hem de saber estar al costat de la gent”.

Roger Mestre posa com a exemple Pilar Mora, Premi Sant Andreu 2009, adverteix de la ineficàcia del govern municipal en la gestió de les obres que no estaran acabades dins de termini.

En el balanç de la gestió duta a terme pel govern municipal aquests últims mesos, el portaveu de CiU, Roger Mestre, ha contraposat la gran vitalitat de la societat civil del districte amb la ineficàcia del govern municipal, posant com a exemple Pilar Mora, Premi Sant Andreu 2009, per la seva lluita pel reconeixement dels drets de la dona. En la mateixa línia, ha felicitat la comissió de festes de La Sagrera i la de Sant Andreu, per haver reeixit en l’organització de les seves respectives festes majors i a Xavier Bassiana i l’A.V del Bon Pastor pel reconeixement que rebran aquesta mateixa setmana, amb la concessió de la Medalla d’Or de la ciutat al Saló de Cent.

Mestre ha criticat l’opacitat en què actua el govern municipal; concretament en l’acte de col•locació de la primera pedra, per part de l’alcalde, dels equipaments de la Caserna de Navas, sense que es comuniqués als grups municipals i per la visita a les obres del TGV feta pel vicepresident del govern central, Manuel Chaves, de la qual es van assabentar per la premsa.

El portaveu convergent ha criticat durament el reiterat retard en l’inici de les obres del centre sociosanitari de les Casernes de Sant Andreu que, ara, s’anuncia per al març de 2010, i l’alarmant retard en què s’estan executant les obres incloses en el Pla local d’inversió que han d’acabar abans del 31 de desembre.

Roger Mestre ha posat damunt la taula les queixes rebudes pels canvis d’ubicació i, sobretot, per la reducció de contenidors de deixalles. Ha demanat al govern municipal que treballi per buscar solucions davant del descontentament que hi ha entre el veïnat. Malgrat la censura a la gestió socialista, CiU ha ofert des d’una oposició constructiva la seva força per millorar la situació.

Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt



La dignitat de Catalunya


Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

El debat de política general, celebrat la setmana passada en el Parlament de Catalunya, ha servit per constatar que l'actual Govern de la Generalitat és incapaç d'oferir respostes sobre la crisis econòmica, l'augment de l'atur o la pujada d'impostos del Govern Espanyol del PSOE. 

Us ofereixo, a través d'aquest vídeo, l'opinió de l'Artur Mas  i de CIU sobre aquest debat i les nostres propostes, que malauradament, no sempre arriben en nitidesa a la població a través dels mitjans de comunicació. 

Sembla que l'Estat Espanyol i el PSOE  no tinguin feina quan la seva única obsessió és prohibir el referèndum que convoca una entitat privada d'Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya. Declaracions de la vicepresidenta espanyola, Sra. Fernández de la Vega, sobre la inconstitucionalitat d'aquest referèndum, proclames del delegat del govern del PSOE a Catalunya, Sr. Joan Rangel, perquè es respecti l'estat de dret, visions apocalíptiques del PSC, a càrrec del Sr. Iceta,sobre la suposada deriva radical que CIU està agafant per defensar el dret a l'autoderminació, un ex-Falangista com a advocat de l'Estat, un jutge que prohibeix el referendum però no la manifestació de la Falange per defensar "la unidad de España"...tot plegat surrealista....

És al.lucinant que mentre l'Estat Espanyol està patint una de les pitjors crisis econòmiques de la seva història, amb un augment galopant de les xifres de l'atur,  dediquin tots els seus esforços a prohibir un referèndum convocat per una entitat privada...qui no té feina el gat pentina....

Segons ha comunicat l'Ajuntament de Barcelona ha contractat una nova treballadora que respon al nom de Telma Ortiz i que resulta que té un cunyat que es diu Felip de Borbó. La responsabilitat d'aquest nou fixatge de l'Ajuntament consistirà en fer-se càrrec de la Subidirecció de Projectes del departament de Relacions Institucionals, un càrrec clau per combatre la crisis econòmica que està afectant la ciutat de Barcelona o per buscar mesures per tal que es compleixi la ordenança sobre el civisme.

L'Ajuntament de Barcelona continua actuant amb total frivolitat. No poso en dubte que el nou fixatge sigui una persona totalment apte per desenvolupar la seva feina però aquest succedani de notícia no deixa de ser una cortina de fum per tapar les informacions referents a la deixadesa i degradació que pateix, dia rera dia, la nostra ciutat.

Els rotatius de la nostra ciutat, aquesta setmana,  han publicat una sèrie de reportatges on ens mostren una Barcelona decadent. L'Ajuntament de Barcelona és incapaç de fer complir l'ordenança del civisme i diaris com el País, La Vanguardia o l'Avui ens mostren aquesta incapacitat. Destaca la sordidesa de les fotografies del diari El País sobre la prostitució il.legal en ple carrer al costat del mercat de la Boqueria, l'estat de deixadesa de la plaça Vázquez Montalbán del Raval que ens mostra La Vanguardia o la notícia del diari Avui relativa a la manca de  informació que estan sotmesos els veïns del Clot afectats per les obres del TGV per part del Consistori.

Barcelona necessita un canvi urgent, la ciutat cada cop està més degradada i cal una persona amb el lideratge d'en Xavier Trias i el seu esperit de consens perquè la ciutat torni a esdevenir una ciutat orgullosa de si mateixa.