El cas d’aquesta dependentisa i el seu partit és preocupant, doncs són d’una ingenuïtat que esgarrifa i la seva utopia no fa ja ni cap gràcia: creuen en l’Espanya federal! Aquest serà, creieu-me, un dels oxímorons més risibles que recolliran les hemeroteques del futur. Són dues paraules que es repel·len, fins i tot fa basarda escriure-les juntes. Això és com aquella gentada que es reuneix l'11 de cada mes a la muntanya de Montserrat perquè resulta que hi ha OVNIS. I els veuen!
La flamant representant del psoE a terres conquerides és tan intel·ligent com botiflera, té tanta capacitat de treball com de mentir. Ha ostentat, aquí és on li posem la medalla -porten mosques a les seves medalles, que deia en Brossa- el càrrec de ministra de defensa; com en Serra, per cert, a algú li sona l'apellidu?
L'estupefacció es transforma en fàstic i el fàstic en odi quan ens recordem a nosaltres mateixos els milions d'euros que, en temps de suposada crisi i suposada pau, es continuen gastant en armament. I a forrar-se, que són quatre dies, venent l'obsolet a països del tercer món. Amb esforç, però també amb justícia social? I deixem-ho aquí que encara en podria dir de més grosses.
Ha governat, des de la política, un exèrcit que aviat farà 300 anys va ocupar-nos militarment i encara no n’ha marxat. Exèrcit que garanteix la sacrosanta unitat de l’Estat a base d’òsties, deu ser un cas únic a les dites democràcies europees.
No sé com encara té els sants pebrots de sortir a la tele i riure-hi. Hauria d'envermellir-hi de vergonya i explotar, com una granada en terreny enemic.
De dependentistes n’hi ha de tantes menes com d’independentistes. Com de joans i d’ases que n’hi ha a totes les cases. Són una variada fauna de personatges que els uneix la menyspreable voluntat de voler dependre d’Espanya, aquesta-nosa-que-ens-lliga-el-coll.
Un dels especímens més comuns, d’entre els del nostre rodal, és el militant-simpatitzant-votant-encarcarant d’Unió Democràtica de Catalunya Amén. Fa una pudor d’hòstia que esgarrifa i viu en un estat paranoic permanent. Creu, per exemple, que la Sagrada Família no s’ha d’acabar mai, perquè si mai s’acaba els rojos els hi tornarem a cremar totes les esglésies, la reconSagrada Família, la primera. A la tauleta de nit hi té la Moreneta, la llibreta de La Caixa i l’escut del Barça. És un místic pur, que s’ha quedat estancat amb Plató: creu que les idees són sempre millors i més importants que les persones. Pateix, a més a més, una incurable esquizofrènia, doncs pretén fer compatible la devoció mariana per Catalunya, que serà cristiana o no serà, amb la de la governabilitat dels nostres amos.
Si mai entra a qualsevol llibreria, passa de les lleixes d’economia a les de religió a una velocitat que fa feredat. Cada Sant Jordi hi acostuma a entrar disfressat d’ecosocialista de debò per a comprar-hi el best-seller de la botiga, El Kamasutra Més Porc de Conrad Son. I el regala, d’amagat a la seva “querida” de torn. Déu l’agafi ben confessat.
Hui he anat a fer-me fer el passaport -he escrit fer-me fer i no fer-me’l renovar perquè aquest octubre serà la primera vegada que sortiré més enllà dels límits de la (des)Unió Europea i l’hauré de menester-. Faré cap a Casablanca, però sense gavardina i sense protagonitzar aquella escena que ric cada vegada que remiro o recordo, “... què és això?... són canons o els batecs del meu cor...”-.
De bon matí m’he presentat a la comissaria a l’hora indicada -per dir-ho en català, tres quarts de nou del matí-. A la porta un membre de les forces d’ocupació que només garlava en llengua imposada -deu fer més de trenta anys que viu i treballa a Catalunya i no articula cap síl·laba en la llengua pròpia del país que l’acull. El típic votant del Josep Anglada que deu pensar que els maleïts-moros-no-volen-integrar-se-. S’ha de dir, però, per anar-los una mica a favor, que el tràmit ha sigut prou ràpid, he sortit amb el nou passaport a la mà ni una hora després: el disseny de la portada és d’una modernor que esgarrifa de pensar només de veure-la. A dins, ja d’entrada, el dibuix d’uns vaixells amb clares referències a la Conquista de America, un mapa amb l’itinerari marítim d’Andalusia a Cuba i Filipines, i, amb la cua entre cames, de Cuba i Filipines a Lisboa (?). Davant de la costa de Portugal una illa que no havia vist mai, hauran fet pujar i engrandir les Canàries?
A la pàgina següent Unió Europea escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, An tAontas Eorpach. Espanya escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, Spanyolország. Passaport escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, Útlevél.
A la pàgina següent la meva fotografia amb tota la cara que em va sortir de rojo, separatista y ultraradical i les meves dades personals, no cal dir que escrites en vàries llengües, cap de catalana. Pel què fa al nom em passa com amb el DNI, m’hi posen Gabriel, la policia i els banquers em coneixen per aquest nom, ja m’està bé, la resta de la humanitat per Biel. Coses de l’època: l’any 1976 estava prohibit inscriure noms en català i mon pare va haver de decidir-se per Gabriel ja que Biel no té traducció en llengua imposada i és hipocorístic de Gabriel.
A les pàgines següents bonics dibuixos d’animals i d’itineraris marítims de tota mena. Són del Jordi Sabater i Pi? I a la última el següent text que comença per El Estado español se reserva la propiedad de este pasaporte... Si resulta que aquest document és seu, per què m’obliguen a tenir-lo i m’hi canvien el nom i la nacionalitat? Por derecho de conquista, tenia raó Torrente Ballester.
Dissabte al migdia vaig baixar a ciutat. Ara visc a comarques, com si diguéssim, i com que encara no hi estic acostumat m’agrada dir-ho, “vaig baixar a ciutat”. Tinc la desgràcia d’haver de freqüentar la línia ferroviària de la Tour de Carol, com sabeu una de les millors de l’Estat, en rapidesa, comoditat i manteniment. És clar, és una de les poques que uneix la Pell de Brau amb Europa i això durant molts anys no es podia tolerar. I som on érem. L’agafo a Torelló i cap avall que fa baixada. Travesso Osona, el Vallès Oriental i el Barcelonès. Els vagons van plens com una dotzena d’ous. Molts passatgers, ho noto, ho sento, van a la mani. Fins i tot comento la jugada amb una parella de catalans emprenyats, sobretot ella, que té moltes ganes de garlar. Pel què diuen intueixo que hi van més per anti-Montillisme que per re més. M’acomiado d’ells amb un “espero que això d’avui serveixi d’alguna cosa”. Ella em diu que “sí, servirà de molt” i ens piquem l’ullet. He quedat amb alguns amics però ni hauria fet falta, doncs hi ha centenars de milers de persones amb les mateixes intencions que jo, dir que ja n’hi ha prou, que el rodal ens el volem administrar nosaltres per incompetència de la mediocritat imposada. Em trobo el meu germà molt ben acompanyat, “... tu, que estic treballant, me’n vaig”, sempre va amb presses aquest home. Més tard coincideixo amb coneguts i saludats, família i amics dels pares amb qui no havia quedat. Sembla que hi sigui tothom. El català emprenyat sembla transformat en català content, content de saber que tanta gent ha decidit fer el mateix que el seu jo. Hi ha moltes estelades, sembla una Diada. L’ambient és festiu, la gent camina tranquil·la, sense insultar, sense cridar, sense presses. Sento un “i, inde, independèn-ci-a”que surt de la troupe dels convergents. Que ningú canti victòria, només són les seves joventuts. Passem per davant de la comissaria de Via Laietana –que amb el temps serà un museu de la tortura, de material per exposar, explicar i vendre en tenen un bon feix, des de la Santa Inquisición fins a les tortures del 92, passant pels 40 anys de franquisme-. Alguns xiulen la presència solitària d’una bandera al balcó de la comissaria, està molt ben recollida, amb una actitud xulesca i desafiant, más chula que un ocho! A la intersecció de Via Laietana amb Jaume I, com qui va conquerint carrers i illes de cases, parem per veure desfilar la riudada de gent. Bevem amb dos amics més dins un bar, brindem, la fem petar i cadascú a casa seva. L’últim tren de tornada no trigarà a sortir: Barcelonès, Vallès Oriental i Osona.
Carda fred aquí dalt! Crec que els osonencs ja fa temps que hauríem decidit decidir independència, no cal esperar-nos al 2014. Demà mateix, si cal.
La Plataforma pel Dret de Decidir convoca una gran manifestació nacional pel proper 1 de desembre, a les 5 de la tarda a la Plaça Catalunya de Barcelona per fer front al desgavell de les infraestructures i de les xarxes viàries i per exigir, d’un cop, a l’Estat Espanyol, el dret de decidir el model de país que volem.
Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures.
Era el meu últim dia de feina i tampoc era qüestió de desaparèixer dues hores per anar al funeral i a l’acte del Fossar. Però hi hauria pogut anar.
El moviment independentista, pacífic i diguéssim que d’esquerres, hem perdut un referent. Un altre –no fa gaire vam perdre el Francesc Ferrer i Gironès, algú se’n recorda en aquest país de desmemoriats?- i no sembla que en guanyem.
Però si la mort costa d’entendre-acceptar encara costa més el suïcidi. Alguns han deixat anar aquests dies que “és l’últim acte de valentia del Xirinacs”. A mi sempre m’ha semblat més aviat el contrari, que és un acte de covardia. Llavors què passa, que els que decidim seguir vivint som uns covards? Respecto la decisió de plegar de viure, ara, d’aquí a dir-ne que és un acte d’heroïcitat em sembla fora de lloc.
Xirinacs va ser vícitma –com tots nosaltres- d’aquest pacte entre franquistes i antifranquistes que ens han volgut vendre com una transició model -només cal veure com estem d’infraestructures i de dèficits democràtics-. I també va ser víctima d’aquesta presa de pèl monumental, promoguda desde la sociovergència dominant, vergonyant, que va ser l’aprovació de l’estatuet (estatuet-estatuito) que els espanyols mai ens deixaran desenvolupar.
“Arribaré, amb els tres que em manquen, al vers mil tres-cents trenta-quatre. Me'n queda un per dir-te adéu: barca nova, tingues bon vent”.
Dijous passat, día de la raza, vam pujar a la bonica vila de Sant Boi de Lluçanès (ni del Llobregat ni d’Alcalà). Hi feien, com cada any, un concurs de pintura ràpida. Més de cinquanta persones escampades per tots els racons del terme, pintant allò que veien o volien veure. Acompanyava un paisatge tardoral de tons ocres, plovia a estones i les aquarel·les regalimaven més de l’habitual.
Aprés de dinar vam anar a caçar bolets com qui busca pintors pels racons. Vam trobar rovellons i algun cama-sec.
Ja una mica cansats de mirar per terra tornàrem al poble per veure exposades les tel·les que s’havien anat omplint de formes i colors durant tot el matí. Quina fortor de vernís que feien els quadres acabats de cuinar! Allà mateix es venien, compraven i criticaven uns als altres. Havies de vigilar a l’hora de donar la teva opinió en veu alta, doncs els artistes són molt sentits i per allà pul·lulaven.
I mentrestant, els nostres enemics, en terminologia de Miquel Bauçà, alçant el braç a la romana i desfilant material de guerra. Cascú és cascú.
