|
Pensaments  Déu n'hi do amb la roda de premsa de Laporta! No crec que hagi defraudat les expectatives de ningú. Aquesta jugada obre un seguit de perspectives en la política del Principat que poden accelerar el procés de disgregació dels equilibris polítics de la transició. Així és com veig jo a priori la situació:
 El passat 5 de maig, La Vanguardia publicava una crònica d'Andy Robinson sobre la candidata laborista a un feu d'aquest partit a Liverpool (concretament Wavertree). L'article parlava d'una candidata, Luciana Berger, amiga del fill de Tony Blair, i representant del sector més pijo del Labour. A més de londinenca, la noia no va saber qui era Bill Shankly a la ciutat del Liverpool FC -diguem que és com si un candidat a Barcelona no sabés qui és Johann Cruyff-. Es veu que tampoc sabia qui eren els que cantaven el Ferry 'cross the Mersey -una cosa així com el Amigos para siempre però en versió liverpooliana. A partir del mite de la ciutat futbolera, del declivi industrial i de la puixança dels liberaldemòcrates, el corresponsal insinuava una patacada de les que fan història per a la nova candidata laborista. Advertia que des de 1992 els laboristes no perden cap circumscripció de les que tenen a Liverpool. Apostava a que el candidat libdem, un tal Colin Eldridge que a més es veu que ja fa anys que és regidor a l'ajuntament. Doncs bé, arriben les eleccions i la tal Luciana Berger no només ha aguantat l'embat, sinó que encara ha guanyat un 3% més de vots que el seu predecessor. I el candidat libdem, tan arrelat i tan regidor, ha acabat perdent més d'un 6%! El tal Andy Robinson és nascut a Liverpool malgrat que fa de corresponal itinerant pel diari dels Godó. Per tant, no se li pot atribuir desconeixement del terreny. Més que això, o que la casualitat, m'inclino a pensar que el corresponsal ens va voler vendre un article farcit de tòpics, parlant d'unes barriades obreres molt futboleres que canten tot el dia al pub el You'll never walk alone. Una imatge que pot correspondre amb la que tingui un lector pretesament informat de la zona. Pel camí s'oblidà de la tradició del votant laborista, de l'antitatcherisme militant i d'efectes com el vot útil o el vot refugi. I, esclar, el periodista a hores d'ara deu estar volent esborrar l'article de l'hemeroteca. Quan jo tenia dotze anys, era a Liverpool a casa d'uns amics dels meus pares, en un barri típicament obrer. Recordo que era el dia en que la Tatcher va dimitir i allò semblava cap d'any, amb gent al carrer pitant i tothom molt i molt content. Quan dimecres vaig llegir l'article me'l vaig creure de cap a peus, però quan avui he curiosejat al web de la BBC el que havia acabat passant, he recordat aquell dia de la dimissió de la Tatcher. Algú recorda el milió i mig de vots sociates del 2008? Doncs això mateix.  Cada cop que hi ha una vaga, el 95% dels tertulians i opinadors dels mitjans de comunicació es transformen en dòbermans de la patronal. I el relat és sempre el mateix: independentment de la raó que tinguin o no els treballadors -aspecte en el que mai no entren-, no pot ser que la vaga afecti ni un mil·límetre la vida del ciutadà.  Amb l'aprovació de la llei de consultes quinze dies després de la darrera onada de referèndums sobre la independència, uns i altres han volgut confondre el personal i intentar emmarcar la seva actitud en un avenç cap a la independència o bé en un rebuig cap a aventures independentistes. El cert, però, és que vincular llei de consultes amb possible referèndum independentista és com, per exemple, vincular nevada i MAT. Ni una ni l'altra tenen res a veure. La llei de consultes és un instrument, limitat, d'aprofundiment democràtic. Però limitat-limitat. El que es regula és un mecanisme a través del qual la ciutadania pugui expressar opinions sobre temes prèviament autoritzats per l'estat, que no podran contravenir la Constitució ni les lleis orgàniques (com, per exemple, els estatuts d'autonomia). I el tema de la consulta serà exclusivament un tema que sigui de competència de la institució que convoqui el referèndum. Naomi Klein exposava a La doctrina del xoc (2007) com el sistema capitalista aprofitava les grans catàstrofes per a reconvertir-se. Ho explicava arran de desastres com els de Nova Orleans, on ja que havia passat allò van aprofitar per privatitzar la xarxa d'escoles públiques. Ara, a un nivell infinitament menor, hi ha algú que intenta aquesta maniobra. Després que amb la nevada d'ahir les torres elèctriques entre Vic i Juià es bleguessin com mantega i milers de persones hagin quedat sense electricitat, ja hi ha veus (p.e. Joaquim Nadal) que estan intentant vendre el producte MAT. Ara resulta que amb la MAT això no hagués passat. Algú hauria d'explicar com és que les torres han caigut (no una, sinó diria que trenta-tres). A Suïssa, a Àustria o a Ucraïna les torres d'alta tensió cauen cada hivern quan neva fort? I les torres de la MAT, per quin motiu aguantarien la neu que aquestes torres no han aguantat?  Avui m'han arribat dos correus-e per diferents bandes amb la gracieta de l'acudit del traster d'en Fèlix Millet ple de bitllets. Fa dies també em van enviar el link del joc d'en Millet. I setmanes enrere vaig llegir la notícia dels graciosets de l'estudi de publicitat Alícia van canviar el nom de la plaça per Fèlix Billet (escrivint incorrectament billet; per cert, no ha d'estranyar car aquests graciosets no tenen la web en català).  En la política de curta volada, que dura des del TN Migdia al TN Vespre, ha caigut com una bomba l'article de Joan Carretero apostant per una nova candidatura el 2010. En canvi, per a mi, allò més remarcable d'aquest article és la proposta de concreció de la independència que, una vegada més, ha reiterat Carretero. Transcric el fragment:  Els principals projectes polítics presents al nostre país enfoquen els seus posicionaments respecte la qüestió nacional des d'una perspectiva més propera a les emocions que no pas al programa polític. És allò que podríem denominar una etiqueta política basada en el fur intern.  I ara Moldàvia. Sembla que un darrera l'altre, molts països de l'est topen amb conflictes nacionals irresolts, amb l'agreujant de ser part força destacada de la geopolítica mundial (a vegades és per preguntar-nos si hi ha algun poble que pugui escapar de la maleïda/apassionat geopolítica).  En tot el merder pel pla Bolonya hi ha un tapat que surt poc: el conseller d'universitats i altres coses Josep Huguet. Cert és que els estudiants sí que s'han encarregat d'assenyalar la conselleria com a responsable de l'aplicació del pla, però el conseller del ram s'ha amagat, llest com una fura. L'escenari l'han ocupat els nois d'un Saura cada vegada més embolicat en la trampa en què va caure acceptant Interior, i la comissionada Blanca Palmada, que ha mostrat una imatge de molt baix perfil en les seves intervencions públiques.  La Pilar Rahola va perpetrar fa uns dies a La Vanguardia el seu habitual article d'opinió arremetent contra la conxorxa antioccidental de comunistes, islamistes i indigenistes a la que ens té habituats. Aquesta vegada li dedicava l'article a Jordi Miralles, que dies abans havia publicat una defensa de Cuba al mateix diari.  Sobre les eleccions basques n'han i n'hem dit moltes coses. De totes maneres, l'excepcionalitat de l'afer fa que sigui molt útil per extreure'n un seguit de reflexions.  Els 100.924 vots nuls de les eleccions basques són una lliçó de fermesa contra la rendició en forma de vot útil. D'aquí a uns anys, quan els historiadors repassin els resultats electorals de les autonòmiques basques es trobaran amb la sorpresa d'una evolució anòmala del repartiment d'escons respecte els vots. Aquesta anomalia només ha estat possible amb la prohibició d'un dels principals partits polítics.  Ahir el Casal Panxo de Berga va organitzar una xerrada sobre la crisi econòmica. El ponent fou Ivan Gordillo, membre del Seminari Taifa. La xerrada va ser tot un encert, perquè va permetre d'una forma molt didàctica que els qui som uns analfabets econòmics poguessim entendre les claus de l'actual crisi. Tant en el conjunt de la societat com dins l'Esquerra Independentista i els moviments socials, l'economia és una disciplina poc valorada. Això fa que molt sovint les nostres anàlisis i discursos fluixegin. Per tant, l'objectiu del seminari Taifa d'aportar elements de formació i discurs al sí dels col·lectius crítics amb el sistema és molt i molt necessària.  Benvinguts a Occitània. Així acabava Quim Monzó l'article d'abans d'ahir a la Vanguardia. Hi denunciava l'absurditat de desplaçar la Setmana del Llibre a Sant Cugat del Vallès, quan l'objectiu d'aquesta era dur el llibre en català al centre de la capital de la nostra nació. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosALLò EN QUè PARTICIPO
BLOCS AMB ACCENT
BLOCS QUE SEGUEIXO
Notícies VilaWeb
L'Accent
Llibertat.cat
Últims 40 canvis
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
