 Déu n'hi do amb la roda de premsa de Laporta! No crec que hagi defraudat les expectatives de ningú. Aquesta jugada obre un seguit de perspectives en la política del Principat que poden accelerar el procés de disgregació dels equilibris polítics de la transició. Així és com veig jo a priori la situació:
 El passat 5 de maig, La Vanguardia publicava una crònica d'Andy Robinson sobre la candidata laborista a un feu d'aquest partit a Liverpool (concretament Wavertree). L'article parlava d'una candidata, Luciana Berger, amiga del fill de Tony Blair, i representant del sector més pijo del Labour. A més de londinenca, la noia no va saber qui era Bill Shankly a la ciutat del Liverpool FC -diguem que és com si un candidat a Barcelona no sabés qui és Johann Cruyff-. Es veu que tampoc sabia qui eren els que cantaven el Ferry 'cross the Mersey -una cosa així com el Amigos para siempre però en versió liverpooliana. A partir del mite de la ciutat futbolera, del declivi industrial i de la puixança dels liberaldemòcrates, el corresponsal insinuava una patacada de les que fan història per a la nova candidata laborista. Advertia que des de 1992 els laboristes no perden cap circumscripció de les que tenen a Liverpool. Apostava a que el candidat libdem, un tal Colin Eldridge que a més es veu que ja fa anys que és regidor a l'ajuntament. Doncs bé, arriben les eleccions i la tal Luciana Berger no només ha aguantat l'embat, sinó que encara ha guanyat un 3% més de vots que el seu predecessor. I el candidat libdem, tan arrelat i tan regidor, ha acabat perdent més d'un 6%! El tal Andy Robinson és nascut a Liverpool malgrat que fa de corresponal itinerant pel diari dels Godó. Per tant, no se li pot atribuir desconeixement del terreny. Més que això, o que la casualitat, m'inclino a pensar que el corresponsal ens va voler vendre un article farcit de tòpics, parlant d'unes barriades obreres molt futboleres que canten tot el dia al pub el You'll never walk alone. Una imatge que pot correspondre amb la que tingui un lector pretesament informat de la zona. Pel camí s'oblidà de la tradició del votant laborista, de l'antitatcherisme militant i d'efectes com el vot útil o el vot refugi. I, esclar, el periodista a hores d'ara deu estar volent esborrar l'article de l'hemeroteca. Quan jo tenia dotze anys, era a Liverpool a casa d'uns amics dels meus pares, en un barri típicament obrer. Recordo que era el dia en que la Tatcher va dimitir i allò semblava cap d'any, amb gent al carrer pitant i tothom molt i molt content. Quan dimecres vaig llegir l'article me'l vaig creure de cap a peus, però quan avui he curiosejat al web de la BBC el que havia acabat passant, he recordat aquell dia de la dimissió de la Tatcher. Algú recorda el milió i mig de vots sociates del 2008? Doncs això mateix.  Cada cop que hi ha una vaga, el 95% dels tertulians i opinadors dels mitjans de comunicació es transformen en dòbermans de la patronal. I el relat és sempre el mateix: independentment de la raó que tinguin o no els treballadors -aspecte en el que mai no entren-, no pot ser que la vaga afecti ni un mil·límetre la vida del ciutadà.  Amb l'aprovació de la llei de consultes quinze dies després de la darrera onada de referèndums sobre la independència, uns i altres han volgut confondre el personal i intentar emmarcar la seva actitud en un avenç cap a la independència o bé en un rebuig cap a aventures independentistes. El cert, però, és que vincular llei de consultes amb possible referèndum independentista és com, per exemple, vincular nevada i MAT. Ni una ni l'altra tenen res a veure. La llei de consultes és un instrument, limitat, d'aprofundiment democràtic. Però limitat-limitat. El que es regula és un mecanisme a través del qual la ciutadania pugui expressar opinions sobre temes prèviament autoritzats per l'estat, que no podran contravenir la Constitució ni les lleis orgàniques (com, per exemple, els estatuts d'autonomia). I el tema de la consulta serà exclusivament un tema que sigui de competència de la institució que convoqui el referèndum.  Norman Lewis va escriure aquest diari sobre la seva experiència a Nàpols entre setembre de 1943 i octubre de 1994 com a oficial de la intel·ligència britànica. El relat és alhora una aguda descripció del caràcter meridional italià i una desmitificada visió de la Segona Guerra Mundial. En el primer aspecte excel·leix amb moments tragicòmics en què el caràcter napolità ens sorprèn aconseguint fins i tot empetitir alguns tòpics. El segon aspecte, però, indueix a una reflexió sobre realitats i i mitificacions en la que probablement sigui la guerra més cinematogràfica de la Història. Naomi Klein exposava a La doctrina del xoc (2007) com el sistema capitalista aprofitava les grans catàstrofes per a reconvertir-se. Ho explicava arran de desastres com els de Nova Orleans, on ja que havia passat allò van aprofitar per privatitzar la xarxa d'escoles públiques. Ara, a un nivell infinitament menor, hi ha algú que intenta aquesta maniobra. Després que amb la nevada d'ahir les torres elèctriques entre Vic i Juià es bleguessin com mantega i milers de persones hagin quedat sense electricitat, ja hi ha veus (p.e. Joaquim Nadal) que estan intentant vendre el producte MAT. Ara resulta que amb la MAT això no hagués passat. Algú hauria d'explicar com és que les torres han caigut (no una, sinó diria que trenta-tres). A Suïssa, a Àustria o a Ucraïna les torres d'alta tensió cauen cada hivern quan neva fort? I les torres de la MAT, per quin motiu aguantarien la neu que aquestes torres no han aguantat?  Avui m'han arribat dos correus-e per diferents bandes amb la gracieta de l'acudit del traster d'en Fèlix Millet ple de bitllets. Fa dies també em van enviar el link del joc d'en Millet. I setmanes enrere vaig llegir la notícia dels graciosets de l'estudi de publicitat Alícia van canviar el nom de la plaça per Fèlix Billet (escrivint incorrectament billet; per cert, no ha d'estranyar car aquests graciosets no tenen la web en català).  Ahir vaig rebre un paquet a casa d'Edicions Bromera. Hi anaven dos exemplars de la nova edició del llibre que vaig escriure el 2004. En aquests cinc anys s'ha venut tota la primera tirada de 4.000 exemplars. No hi ha hagut "glòria" (vaja, que no ha estat un best seller) però sí que hi ha hagut constància en les vendes. Que no és poc. I això em fa estar content i satisfet. El contacte amb el llibre no l'he perdut mai, ja que cada curs he anat a un institut o altre on l'havien convertit en lectura pels alumnes d'ESO. La veritat, però, és que sí que he tingut la sensació d'allunyar-me una miqueta del tema tractat -l'ocupació nazi a la Catalunya Nord-. La veritat, després d'una època de devorar la història pàtria, d'uns anys ençà no m'interessa gens (a nivell intel·lectual i personal, evidentment). El pitjor és, però, quan la gent et demana "i un nou llibre per a quan?" Doncs mira, la veritat no ho sé. No és gens fàcil això d'escriure un llibre; almenys a mi no em va resultar gens fàcil. I tampoc és una obligació. Així que de moment, res a la vista. Cronologia històrica publicada a les pàgines centrals de l'Accent 165.  Des que aquest matí en Basté l'ha recomanat a la ràdio, que no he pogut deixar de mirar el vídeo de Kseniya Simonova. El "You've got a talent" (una mena d'Operación Triunfo) és un programa que premia les habilitats artístiques, i habitualment està plagat de cantants i ballarines desitjant esdevenir la nova Amy Winehouse.
En la versió ucraïnesa, però, una noia que fa dibuixos amb sorra es va endur el primer premi i ha passat a ser una de les sensacions del youtube. La noia, Kseniya Simonova, va representar durant uns 8 minuts la història del patiment de la població civil ucraïnesa durant la invasió nazi. Els dibuixos a la sorra i la banda sonora tenen una força dramàtica brutal. Aquella tragèdia, que va acabar amb més del 20% de la població ucraïnesa, és vivíssima en la memòria col·lectiva d'aquell país. Només cal veure la reacció dels espectadors i dels membres del jurat. Mireu-ho, val la pena: El text del final diu "Sempre estareu amb nosaltres, 1945"  La campanya de les eleccions europees dels partits parlamentaris s'està desenvolupant dins uns paràmetres molt diversos. Des del primer assalt del combat per la presidència espanyola entre PP i PSOE, fins als experiments sobiranistes de CiU, ERC i els seus socis menors, tot passant per l'assaig d'IU-ICV de retornar a un discurs més proper a l'esquerra transformadora. Tots aquests factors, juntament amb les diverses correlacions de força internes dins dels partits, conformen l'elecció d'un parlament atípic que ni té capacitat real de legislar ni amb les seves majories o minories constitueix executius.  Article publicat a la secció Política del número 154 de L'Accent. L'esgotament del sistema de partits del Principat ha tingut com una de les primeres conseqüències l'emergència de plataformes polítiques que van més enllà dels seus aparells i disciplina interna. Algunes d'aquestes plataformes han sorgit per iniciativa d'organitzacions socials i militància política de base, mentre que d'altres han estat impulsades obertament pels propis partits.  Atricle publicat a la secció Països Catalans del número 152 de L'Accent Des de fa prop d'una dècada el liberalisme català ha adquirit una presència notable en diverses esferes des d'on ha pogut desplegar el seu discurs fins a aconseguir fer-se un espai gens menyspreable entre l'opinió publicada. Tot aquest procés té com a nucli dinamitzador la Fundació Catalunya Oberta (FCO), entitat que actua com un autèntic lobby liberal amb presència en diversos àmbits públics del Principat.  La muchacha del siglo pasado (Editorial FOCA, no hi ha edició en català), són les memòries de la comunista italiana Rossana Rossanda des de la seva infantesa fins a la seva expulsió del PCI el 1969. Repassa la seva infantesa a la Ístria en aquells moments italiana, la seva joventut amb la incorporació als partisans i al PCI. A partir d'aquell moment, ocuparà diversos càrrecs de política cultural dins el partit comunista més poderós d'occident que li permetran ser espectadora privilegiada dels principals esdeveniments polítics del segle a Europa. Finalment, davant l'emergència de la protesta juvenil i obrera, dissentirà de la línia conservadora del PCI davant els nous moviments i serà expulsada del partit. Al llarg dels anys 70 navegarà pel comunisme dissident italià i mantindrà l'activitat periodística, essent una de les fundadores de Il Manifesto.  Fa setmanes, durant la campanya electoral basca, Artur Mas va presentar-se com a màrtir dels derrotats per les minories aliades. Dies després la il·legalització d'una llista electoral va adulterar absolutament els resultats. D'aquí a uns anys els llibres d'història parlaran que Espanya és una democràcia plena des de 1977. Alguns nacionalistes catalans diran que això de les tupinades electorals és un "made in spain", però adulterar eleccions no només és producte cañí. Un dels principals experts del segle XX en ser timat per manipulacions electorals ha estat el Partit Comunista Francès. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosALLò EN QUè PARTICIPO
BLOCS AMB ACCENT
BLOCS QUE SEGUEIXO
Notícies VilaWeb
L'Accent
Llibertat.cat
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
