|
Viatges Rhodri ap Dyfrig ha penjat el vídeo de la meua conferència de la setmana passada a Cardiff. Agraït. El so és una mica escàs però comprensible encara. En el text on ho explica em qualifica de 'llegenda' del periodisme per a llengües minoritzades. Supose que m'hauria de posar content però he notat que m'han aparegut deu cabells blancs més només de llegir la seua frase. :)  Matí llarg. Primer la meua conferència i després un debat amb la participació de companys de la televisió basca, de la BBC i de la televisió irlandesa. Hem acabat a les tantes. Hi he defensat que la revolució dels mòbils té unes implicacions que no som capaços d'entendre encara però que van a canviar de socarrel la nostra relació amb els mitjans. I quan un company de la televisió finlandesa m'ha demanat concreció sobre el tema de les xarxes socials i el seu impacte futur en la manera de fer televisió no he pogut evitar explicar que la possibilitat de que els mitjans, tots, desapareguem o passem a ser irrellevants a mi em sembla que en cap cas l'hauríem de descartar. Durant el dinar he tingut l'oportunitat de parlar amb el meu amic Tom Morin, professor de la universitat d'Helsinki i una de les persones més clarividents que conec en aquestes qüestions. Ell comparteix la sensació que les coses s'estan accelerant i molt. A l'hora de marxar, per cert, els escocesos, que n'hi havia un grapat, estaven realment preocupats per si podrien arribar a casa, vista la tronada enorma que ha caigut al seu país. I Cameron i la seua espantà, per supost, en totes les converses. Els organitzadors de la conferència ens van portar a sopar al castell de Caerdydd. L'edifici no impressiona tant per la seua arquitectura com per l'enorme espai que ocupa. Molt ben il·luminat, amb molta discrecció i preparat per a tota mena d'esdeveniments. En aquest tipus de congressos de vegades aquests sopars oficials són la pitjor part. No va ser el cas. Ens van servir plats raonables i vam tenir una bona sessió de música popular gal·lesa primer i popular a seques després. Fins i tot amb un ingeniós animador local, profundament anti-monàrquic per cert, que va tenir la malapensada de fer-me eixir a l'escenari, a mi i altres. Espere que a ningú no se li ocurrisca penjar a YouTube l'escena... A l'eixida vam optar per tornar caminant a l'hotel i em va sorprendre la quantitat de gent enorme que hi havia pel carrer, malgrat el fred que hi fa. Supose que tot és acostumar-se és clar... Per cert al castell he vist la primera bandera britànica des de que estic ací. De gal·leses hi ha pertot. Moltes australianes també i alguna anglesa i escocesa. Però la Union Jack no l'havia vist encara.  Sessió de matí intensa. Comencem a les vuit en l'estadi del Cardiff City, que té unes sales des de les quals es veu el camp i on tenen lloc les sessions del congrés. La televisió gal·lesa és molt eficaç en l'organització i tot va molt marcat. El temps d'intervenció de cadascú, la metodologia per a discutir els temes que ens proposen, etcètera. Avui hem parlat sobretot de televisió tradicional, reserven per demà el temps i les intervencions sobre internet. Inevitablement però la xarxa ha sobrevolat tot el temps de les intervencions dels ponents perquè efectivament la tele està canviant tan ràpid que és impossible no parlar-ne. A l'hora de dinar una dona jove ensenyava materials en una llengua que no em sonava. M'hi he acostat i era còrnic, la llengua celta parlada a Cornualles, un petit país situat al sud de Gal·les, a pocs quilòmetres de Caerdydd, de fet. El seu nom és Elizabeth Stewart i la seua història m'ha impressionat. Elizabeth treballa fent Tamm ha Tamm, el primer programa de televisió, mai, fet en còrnic. Però la història va més enllà perquè ella és una de les primeres parlants 'natives' del còrnic, després de la seua ressurecció. El còrnic va ser parlat fins les primeries del segle XX per una petita comunitat, geogràficament allunyada, al final de l'illa gran. Hom pensa que la darrera parlant 'nativa' de la llengua va morir el 1777. Des d'aleshores petits grups d'estudiosos l'han anat mantenint fins que als anys seixanta del segle passat i vinculat a la recuperació de la llengua gal·lesa un grup de famílies va començar a parlar-la en casa, de forma absolutament artificial però conscient. L'Elisabeth és filla d'una d'aquestes famílies així que des de xicoteta ha parlat i li han parlat còrnic, una llengua desapareguda fa tres-cents anys. Així que supose que ella es pot considerar la primera nativa, des de la mort de la darrera parlant nativa. Cosa que dóna a la paraula 'nativa' un significat ben esquiu... El tren entra parsimoniós a l'estació de Caerdydd, el nom gal·lès de Cardiff. Incomprensiblement des de que hem eixit de Londres de tant en tant entrava una ventada freda al vagó que ha acabat per deixar-me destemplat. En arribar a la capital del País de Gal·les en descobrisc el motiu: per a obrir la porta, quan el tren s'atura en una estació, cal abaixar la finestra i obrir per la part de fora. Antic o tradicional, no ho sé, però fred de mil dimonis. El meu hotel és just devora l'estació així que descarregue i isc a fer un volt i a sopar. Demà comencen unes jornades a les quals he estat convidat per S4/C, la televisió que emet en gal·lès i la Npld. Demà les inaugura el president gal·lès i jo he de parlar divendres a primera hora. A Caerdydd no hi havia estat mai. Fa anys em van convidar a fer una conferència ací a Gal·les però era a la Universitat d'Aberystwyth, al nord del país, en la zona on la llengua es manté més viva. Ací en el passeig que he fet per a sopar he observat que tot és retolat en anglès i en gal·lès però que els comerços usen només l'anglès. He vist algun cartell en gal·lès però molt escàs. Això sí els rètols en gal·lès són de color verd. Com aquells rètols bascos que gastaven la tipografia d'Arana. Supose que és una manera gràfica de minoritzar-te també... Arribar dijous al vespre a Zeventen és trobar-se Europa en moviment. Literalment. A l'aeroport de Brusseŀles els vespres solen ser moguts per la quantitat de gent que torna cap a les seues ciutats després d'alguna gestió davant la immensa maquinària europea. Però dijous la fugida pren proporcions dantesques. Qui pot s'ho organitza per a no esperar fins divendres al migdia per a tornar a casa. I la conseqüència és que l'ampli espai d'accés al control de viatgers es queda menut i els qui esperen omplen fins i tot la llarga cinta mecànica que els hi porta. Caminar entre ells es divertit si t'agrada jugar a imaginar qui són: és un festival de llengües, maneres, estils i modos que no et deixa impassible.
Clar que a ells maleïda la gràcia que els fa l'espera i veure't passar a tu per l'altra meitat buida del passadís, en la direcció clarament minoritària Han penjat el vídeo del debat que sobre el model de futur dels mitjans vaig fer l'altre dia a Brussel·les en el marc de l'ENJN. Vist ara me n'adone de dues coses que ja sabia: que no és bo fer-me parlar tant d'hora, sóc més aviat nocturn, i que no m'agrada parlar quan em diuen que he de matar-ho en deu minuts i que no me'n puc passar ni un. Per cert que ho vaig clavar: 9,40. No és per tant el meu millor discurs però en qualsevol cas el contingut em sembla correcte per a explicar el que ara mateix pense sobre tot això. Llàstima que no han penjat el debat posterior a aquestes intervencions de deu minuts que vam fer tots.  La sessió d'avui del congrés ha estat marcada per la forta presència de periodistes tunisians i egipcis, tots ells molt excitats com és lògic. Especialment interessant ha estat un debat improvisat sobre el paper d'al-Jazeera en les revolucions àrabs. Diversos periodistes egipcis han expressat la seua sorpresa pel fet que al-Jazeera ha passat a explicar la versió oficial dels fets, particularment dels incidents d'anit. I un d'ells ha apuntat com a raó que els manifestants eren cristians coptes i que la cadena qatarí té una 'agenda islàmica oculta', afirmació que ha causat una hora ben llarga de debats enconats i apassionats que he seguit amb molt d'interés. Des d'una certa distància però encuriosit.Per la vesprada hem fet el debat en el qual participava jo. Interessant i fins i tot divertit. Divertit especialment quan la meua col·lega russa Alena Popova ens ha explicat que ha creat un partit i es presenta a les pròximes eleccions al seu país. No tenim prou lios ja els periodistes com per a ficar-nos en política... Arribe a Brussel·les per a participar demà en la conferència de l'European Neighbourhood Journalism Network, on parlaré en una taula rodona a les cinc amb companys del New York Times i l'Economist. Al pujar a l'avió ja m'he trobat dues valones que anaven fent crits sobre el sol que feia a Barcelona. Tenien raó. Brussel·les és d'una grisor que tira de tos. Plou i fa fred i jo encara tinc el record del descapotable de la Mar a Alacant de la setmana passada o el despertar divendres a ma casa de València, amb tot de sol entrant per la porta. Açò del nord deu ser molt net i polit però preferisc el sud. Vos deixe, per cert, aquest vídeo que han fet els amics de 400 colps sobre l'estrena a València d''Una llengua que camina'. Estic molt content perquè els comentaris són molt favorables i molta gent està contenta de mirar-la. D'això es tractava...
Cristiania ha esdevingut un indret mitològic. Des de fa quaranta anys prop de mil persones viuen en aquest autoproclamat país independent, al centre de Copenhagen. Tenia clar que volia veure-ho. Els seus habitants la defineixen com la primera ciutat anarquista del món però per molta gent només és una mena de gran barri okupa on la marihuana és legal. La meua primera sopresa ha estat comprovar com és de gran. Hi ha el que supose que es podria definir com a 'centre comercial', ben atepeït i on certament la venda oberta de droga, de qualsevol clase, sembla un negoci important. Però després apareix una zona residencial al voltant d'un llac que resulta xocant en extrem. No només perque hi ha moltes cases esparses sinó també per la seua qualitat. A través de les finestres són visibles cases que estan plenes del millor disseny escandinau. Una té fins i tot un petit i preciós moll de fusta on una família juga amb els seus fills. Supose que dècades després de l'ocupació de Cristiania part dels seus habitants hauran decidit que volen viure en una ciutat contracultural però que al matetx temps tenen dret a fer-ho amb el luxe d'una bona residència de camp. Aquestes petites contradiccions (ho són?) floten arreu tota l'estona. Una recent polèmica ha esclatat entre el govern danés i la 'ciutat lliure' perquè els habitants de Cristiana han exigit la construcció d'un pàrquing al costat de la seua ciutat, però no dins, on aparcar les desenes de cotxes que tenen. La paradoxa és que Cristiania no permet l'entrada de cotxes al seu recinte perquè els cotxes són contraris a la mentalitat ecològica dels seus habitants. Un poc decebut torne a passar per la gran plaça per eixir. L'animació en les tendes d'haixix és digna d'una gran jornada comercial i no puc evitar la temptació de comprar-me una bandera xicoteta de la ciutat lliure per a la meua col.lecció. Quan passe sota el rètol que avisa 'Ara entres a la Unió Europea' em costa no pensar que l'ideal anarquista ha acabat convertint-se en un supermercat i una atracció turística, cosa que certifiquen les dades oficial de Turisme, que situen Cristiania com una de les grans atraccions de la ciutat, però també la llarga cua de taxis que espera els visitans que tornem al capitalisme. A l'illa de Slotsholmen hi ha la Biblioteca Nacional, coneguda com 'el diamant negre' per la seua fascinant arquitectura. És un dels edificis més nous de la ciutat i un dels que més paga la pena visitar. La nova estructura empalma amb l'antiga Biblioteca Real, amb una les millor juntures d'edifici que he vist mai. Vell i nou es barregen amb tanta harmonia que fa enveja.
Ben a prop hi ha el Museu Nacional. Hi entrem i quede sorprès de la seua dimensió: és molt xicotet. Suficient però al nostre país semblaria poca cos. Hi he pensat sovint aquests dies en això. Veus el tamany i la dimensió de les institucions daneses i no pots parar de pensar en si nosaltres no exagerem el nostre tamany, per a competir amb espanyols i francesos, quan en realitat la nostra dimensió és més a prop de Copenhagen que no de París. El cas de la televisió és claríssim. Hi ha quatre o cinc canals, públics i privats i prou. Copenhagen, per exemple, no té tele local. S'hi veuen amb normalitat les teles de Suècia, Noruega i el nord d'Alemanya (no tenen cap Camps) per ací. I la majoria de films i sèries són en anglès subtitulades. I no tenen cadenes de 24 hores de notícies o especialitzades en esports... És evident que al nostre país la pressió sobretot espanyola obliga a competir però si la situació fora ideal no hauríem de ser també nosaltes una mica més danesos? Vull dir més xicotets... Anem a sopar a Suècia? La pregunta sona tan estranya com atractiva. Què vol dir que anem a sopar a Suècia? Des de fa mesos, però pels ciutadans de Copenhagen la perspectiva és ben natural. Amb la inauguració del pont que els uneix a Malmo anar a Suècia és com agafar el metro. Des de l'estació central ix un tren cada vint minuts, cada deu en hora punta. Fins i tot de matinada hi ha un cada hora però de forma constant. I en no arriba a mitja hora ets al centre de la capital d'Escània, un prodigi tecnològic amb conseqüències socials evidents. Com ara que anem a sopar a Suècia. Són les sis de la vesprada quan agafem el tren. El dia ha estat núvol però ara comença a semblar a un pas de la tronada. La travesia del mar sobre el pont queda neterbolida perquè la visió es fa molt limitada amb aquest clima. Tant s'hi val, però. Grans vaixells naveguen entrant o ixint de la Bàltica i es pot veure una enorme plantació d'energia eòlica, pales bastides enmig de la mar. A la banda sueca el Turning Torso, l'espectacular edifici de Santiago Calatrava dóna la benvinguda a una ciutat que tot just a l'estació ja em sembla més moderna, activa i polida que la capital danesa. Fem un volt per la part vella però la pluja comença a ser notable, així que decidim sopar en un restaurant, a recer d'uns grans tendals. Quan acabem sembla que ha amainat també així que decidim encaminar-nos cap al port. Em faria gràcia veure l'edifici del Calatrava de prop. Però just quan érem al mig del no res portuari cau el diluvi universal concentrat en cinc minuts. Tot. No pot ser que caiga més aigua més ràpid! En comptes d'avisar amb un parell de gotes i incrementar a poc a poc ens trobem de sobte acaçats per una pluja immensa que fa inútils els paraigües i les precaucions. A la carrera aconseguim arribar a l'estació de nou i decidim tornar a Dinamarca. Al tren, però ens espera una sopresa quan ens diuen que no pot arribar a Copenhagen perquè allà el diluvi ha superat tot el que s'havia vist mai. No va el tren, ni el metro. Han tallat carrers i qui més o qui menys té inundacions en els baixos dels edificis. L'única opció és un taxi que finalment trobem i que ens deixa a la porta de l'hotel xops i tremolant. Després de canviar de roba i engolir un te ben calent engegue la tele. A la recepció ens han dit que la cosa ha estat èpica i que ells tenen inundats els baixos. Hi ha cua de gent que ha quedat atrapada a l'estació i cerca on passar la nit. Però a la tele no hi ha notícies. Finalment em connecte a la web de Politiken.dk, el gran diari del país i les fotos són esgarrifoses. Literalment que s'ha obert el cel sobre Copenhagen i fins i tot una ciutat tan acostumada al temps extrem com aquesta no ho ha pogut superar. Al correu m'espera un mail de Jens on es 'disculpa' per la 'tormenta tropical' que em deu haver fastidiat el dia. Li dic que no, que ha estat interessant i instructiu però que no té ni idea del que vol dir tropical. Que fa un fred que pela... La natura s'imposa sempre, enmig de les ciutats àdhuc. Deixa petits o grans rastres que et recorden al cap i a la fi qui mana. A davant del Tivoli, per exemple, un calendari marca la temperatura ocupant un espai gegant en la cantonada d'un edifici. Res d'especial si no fora perquè abasta de 20 graus fins a -30, indicant ben a les clares quina és l'excepció i quina la norma. Petit rastre.
El gran són les nits blanques. Aquesta nit tot just si hem tingut tres hores de foscor diguem-ne raonable. A les onze llargues encara era de dia i a les tres ja hi havia aquella llum lletosa que caracteritza les nits blanques ací a Escandinàvia. Per a la meua desesperació -que m'agrada la foscor a la nit. Després d'un esgotador dia de reunions, debats i conferències, quedem a sopar amb el meu vell amic Jens Linden i la seua dona Elisabet. Com a locals que són ens proposen ells el restaurant, el Kanalen, un espai a Chistiana, envoltat de vaixells.
A Jens que acaba de deixar la direcció de la ràdio nacional danesa, el conec des de fa quinze o vint anys i és una dels amics que m'ha posat les coses més fàcils mai. Somriu permanentment, diu sempre les coses com cal i té una facilitat esborronadora per a fer-te sentir còmode.
A pròposit d'un film danès que vaig veure fa poc vam passar una estona divertida parlant del caracter nacional del seu país. Vaig arribar a la conclusió que coneixia quatre danesos: Søren Kierkegaard, Niels Bohr, Michael Laudrup i ell. El filòsof i teòleg em va cansar molt de jove quan el vaig llegir -no en guarde un bon record. L'astrofísic em fascina, és una de les persones que més he admirat, però em costa massa de seguir, per la meua escassa base matemàtica. En canvi el futbolista és com Jens: senzill, directe, creatiu, espectacular. La broma li va encantar, tot i que em va dir que a Dinamarca estan molt preocupats pel Mallorca i el fet que Laudrup en siga entrenador. Molt menys preocupats però que per la deriva populista dels seus polítics. I ací vam començar a parlar de coses serioses... Llarg passeig abans de dormir. Demà tinc ací un dia de molta feina i he pensat que havia d'aprofitar. Així que he anat a sopar fins al port amb uns amics. El menjar no era excel.lent però la cervesa sí -que per alguna raó tenen la fama que tenen.
Amb Copenhagen em passa una cosa curiosa: no recorde res. Sé que hi he estat però no en tinc cap record. Millor dit en tinc un de molt curiós: una banyera. Sé que després del cop d'estat a la URSS que acabaria per fer-la desapareixer vaig tornar a casa des de Tallin passant per Copenhagen. Va ser un dels meus viatges més durs, per la tensió del moment, per què vaig estar sol molts dies i perquè les condicions de treball i residència en aquella època a la URSS eren horribles. A Tallin encara tenia el recurs de l'hotel Viru, que era un lloc d'estandars gairebé europeus. Però recorde per exemple haver escoltat a Riga el discurs de Gorbatxov amb el qual reconeixia la independència de les repúbliques bàltiques i haver passat hores, literalment, buscant la manera de comunicar amb casa per explicar-ho. El telèfon era un drama i així tot. No recorde perquè però vaig tornar a casa volant de Tallin a Copenhagen i d'ací el dia següent a Barcelona. I estava tan esgotat que no vaig ni baixar a la ciutat. Em vaig quedar en un hotel de l'aeroport i tinc la imatge d'haver-me passat una hora dins una reconfortant banyera. I sé que hi he estat en una altra ocasió però no recorde tampoc el com i el perquè. Potser per compensar avui he caminat lent, assaborint els carrers. A punt he estat i tot d'entrar al Tivoli, que té una il.luminació tan bella com atractiva i cordial. He fet cap a l'hotel, però, que demà he de matinar. Igual dissabte...  Era un diumenge i la meua major, cantaire ella, volia anar a una missa on cantaren Gospel del de debó. Uns amics em van aconsellar una església de Harlem, just unes cantonades per damunt de Central Park i cap allà que hi vam anar. A l'arribar hi havia les cues habituals que es fan en aquestes parròquies diumenge però també alguna cosa estranya més. Vaig preguntar i em van dir que Andrew Cuomo anava a venir a parlar els fidels. Aquesta és una costum americana, que els polítics vagen a missa a fer un mitin, que resulta xocant per a nosaltres els europeus però que a Amèrica no sorprèn ningú. Em vaig alegrar. Jo no coneixia aleshores Andrew Cuomo però havia seguit tota la carrera del seu pare, el big boss del Partit Demòcrata i dels italians de Nova York Mario Cuomo. Em va semblar que si el fill era la meitat d'interessant que el pare la cosa prometia. Si no ho recorde malament Andrew Cuomo es presentava a les eleccions de fiscal general. Va entrar al temple de la mà de la seua blanquíssima dona i es va atansar al pulpit directe. Va fer un discurs extraordinari. Realment bo. Ple de cadències que enganxaven els assistents, ple de contingut seriós i raonable, comprensible però no populista. Vaig pensar que era un bon hereu del seu pare. Ahir Andrew Cuomo, que ara ja és governador de Nova York, va signar la llei autoritzant el matrimoni homosexual i avui en molts papers demòcrates ja hi ha qui somia que siga l'home capacitat per a substituir el primer president afroamericà de la història dels Estats Units. Si mai això arriba a passar sempre podré dir que el vaig veure parlar tot just quan començava la seua carrera política. En una església de Harlem.  Participe al congrés Media and Minority Languages que organitza l'Svenska Kulturfonden, la principal organització dels suecs de Finlàndia. M'han demanat una conferència sobre els nous mitjans, internet i els mòbils però evidentment aprofite l'ocasió per a escoltar i per a aprendre molt sobre una de les minories lingüístiques que fins ara semblaven més potents i de vida còmoda d'Europa, cosa que ja he descobert que tampoc no és ben bé així.És cert que els suecs de Finlàndia gaudeixen d'un estatut d'igualtat dins el país incomparable. La constitució diu que el país té dues llengües oficials, el finés i el suec, a tots els efectes i això, malgrat el petit nombre de parlants del suec, es porta a terme de totes totes. Tant és així que fins i tot l'exèrcit finlandès té una brigada sueca, on van els parlants del suec i que està organitzada així per tal que reben les ordres en la seua llengua. No vull fer comparacions... Aquest aparent qualitat de la democràcia finlandesa va ser posada en qüestió, però, per alguns oradors (no només parlaven els suecs, però molts suecs hi parlaven) fins i tot amb vehemència. De fet en un moment determinat Bjorn Mansson ens va fer notar que al final de la sala (eren unes tres-centes persones) hi havia un home assegut sol en la darrera cadira. Ens hi va girar tots i amb molta duresa ens el va presentar com un diputat dels Veritables Finlandesos, el partit xenòfob i antisuec que ha tret tan bon resultat en les eleccions recents. Amb estil i molta classe però amb una contundència admirable Bjorn el va criticar tant i tant que el diputat va optar per anar-se'n de la sala abans que la cosa anara a pitjor. Va ser el moment tens de la reunió però hi va haver altres moments que em van cridar l'atenció i que em van fer veure que potser sí que els problemes són seriosos. Em va impressionar per exemple la condescendència amb que el director general d'YLE, la poderosa televisió estatal finlandesa, va parlar dels suecs -i encara més dels saami quan un membre del públic li va preguntar. Semblava ben bé un espanyol parlant de nosaltres. Al final Tom Moring, professor de la Universitat d'Helsinki i una de les persones clau pel que fa a l'estudi dels mitjans en llengües minoritzades ho va explicar amb una frase senzilla: 'cap minoria pot ser normal'. Ai... (Per cert alerta amb el que està passant a Gal·les. La SC4 la televisió que emet en gal·lès, acaba de ser posada sota el control de la BBC amb l'argument de les retallades pressupostàries. Com si TV3 o IB3 les posaren sota el control de TVE. Al País de Gal·les hi ha una potent reacció contra això que Tim Hartley ens va explicar amb tot luxe de detalls).  Xerrada aquesta vesprada al Casal Català de Brussel·les. I en connexió via twitter amb casals d'altres parts del món, notablement d'Amèrica. Feia temps que els devia aquesta oportunitat però sovint quan vinc a Brussel·les tinc el temps tan marcat que se'm fa impossible. Avui, però, l'oportunitat d'haver de parlar demà al matí en un congrés sobre mitjans organitzat per la Svenska Kulturfonden m'ha permès trobar l'espai per a compartir un llarg debat a les instal·lacions de la delegació de la Generalitat davant la Unió Europea i després un sopar allargat fins hores ben poc brussel·lenques. Els membres del casal són gent molt entusiasmada i especialment interessants. Al seure els he demanat en què treballaven i amb els que hi eren ja podíem organitzar pràcticament un lobby dins les institucions de la Unió. No tots eren funcionaris però ausades i tots tenien un nivell de conversa i coneixements envejable. Com era d'esperar, doncs, hi hem parlat de tot, del país, de la xarxa, de València, de tecnologia, de periodisme. Una xerrada corteingles, que dic jo, amb un tema diferent en cada pis. Entre els assistents a la conferència la periodista encarregada de l'Agència Catalana de Notícies, Raquel Correa, que segons que m'han explicat apenats els membres del casal just acaba avui la seua feina, per les retallades que estan tenint lloc. Sap greu que passen aquestes coses, per la professió i pel país. Una agència completa nacional amb una presència concreta a l'estranger és necessària, simplement. Com ho són tants altres serveis públics. Em sap particularment greu, per això, ser la darrera notícia, supose, d'aquesta col·lega... ============= PD. Veig que ha penjat la crònica de l'acte (la foto també és seua) :
"Al món actual no basta amb ser, t'han de reconèixer", diu Partal El director de Vilaweb reflexiona, des de Brussel·les, sobre el paper de Catalunya a l'exterior CORREA, RAQUEL / CORRESPONSAL - ACN · ID 617997 Brussel·les (ACN).- "Al món actual, no basta amb ser, t'han de reconèixer". Així ha reclamat el director de Vilaweb, Vicent Partal, una major presència de Catalunya a l'exterior en la conferència "La Catalunya digital i la Catalunya exterior: memòria, tecnologia, empenta i perspectives de diàleg", que ha pronunciat aquest dimarts a la Delegació de Govern a Brussel·les. En la xerrada, organitzada pel Casal Català de Brussel·les dins els actes de commemoració del 80è aniversari de l'entitat, Partal ha instat els catalans a donar ressò internacional a les seves reivindicacions i a repensar la democràcia tant a l'Estat com al Principat. "Escòcia, Flandes, el País Basc i Catalunya seran estat més aviat que tard", ha augurat. Per què les acampades dels indignats han ocupat les portades de la BBC, "Le Monde" i el "Washington Post" i la manifestació del 10-J no ho va fer?, s'ha preguntat Partal. La seva resposta és que "cal un esforç per fer més visible Catalunya a l'exterior" i aconseguir situar més i millor Catalunya al món. Un camí en què, amb tot, s'ha avançat molt en els últims temps. Repensar la democràcia Tot i alertar que el moviment dels indignats acampats a les places d'arreu de l'Estat és "ideològicament prim", Partal sí que els ha concedit que comparteix la idea que cal repensar la democràcia, tant a Espanya com a Catalunya, perquè l'actual democràcia és "molt limitada i està encotillada pels partits polítics". "Si jo fos de Madrid i el màxim de modern que pogués ser és de l'Izquierda Unida de Cayo Lara, jo també aniria a la Plaza del Sol a acampar", ha concedit Partal. "Seria impressionant si es pogués unir la indignació amb el contingut de teòrics de Manuel Castells i Arcadi Oliveres", ha explicat, "perquè el que demanen ara els indignats és tan vague que ningú pot estar-hi en contra però és més reactiu que propositiu". I tot i que Catalunya "no és un desert polític com Madrid", afirma, "a vegades hem reproduït una Espanya en petit" enlloc de trencar amb el model espanyol i pensar models alternatius. Quan es desfà la inviolabilitat de les fronteres Partal ha recordat que, fa anys, que una nació fos reconeguda estat era "qüestió de blanc i negre", mentre que ara hi ha molts estats que aconsegueixen un reconeixement parcial. "Fins i tot la rocallosa diplomàcia s'estova, i accepta estats parcialment reconeguts, com Palestina i el Sàhara Occidental", ha explicat, i i ha augurat que Escòcia, Flandes, el País Basc i Catalunya seran un nou estat de la UE "més aviat que tard", i després els seguiran Gal·les i Còrsega. En aquest sentit, el director de Vilaweb ha recordat que, amb la independència de Kosovo, "s'ha eliminat l'única possibilitat jurídica per impedir un procés d'independència". I és que, considera, "la sentència de Kosovo demostra que la inviolabilitat de les fronteres fa referència només a la invasió externa militar però no a la voluntat democràtica del poble"  Trobe de casualitat aquesta fotografia del bar d'Scenic a Dakota del Sud, un dels llocs més insòlits en el quals he estat en la meua vida. Sacsejat pel record rellisc la Llibreta dels Estats Units, que vaig escriure en ocasió d'un llarg viatge arreu de tot el país allà a meitat dels anys vuitanta...Scenic El paisatge de Rapid City, camí de Nebraska, podria semblar idíl·lic. Els colors ocre de l'estiu indi es barregen amb un groc etern que s'estèn com una catifa sobre xicotets turons arrodonits. Intente arribar a les Badlands i la reserva índia de Pine Ridge. La desviació de la minúscula carretera que m'hi porta m'adreça a Scenic, una ciutat marcada clarament en el mapa local on la venedora del minúscul quiosc de l'encara més menut aeroport de Rapid City ens ha dit que igual podríem trobar un lloc on dormir. Difícilment ho podríem haver fet ja que Scenic és un poble només perquè diem que és un poble. Poc més. Enmig de la carretera que porta a les Badlands això només és una geografia minsa que ha vist neixer quatre cases al seu pas, un parell més un poc més cap dins i una esglesieta allà al fons. Ens hi aturem, però i decidim entrar a un bar que té tot de calaveres d'animals com a reclam. Quan entrem la sorpresa és majúscula. No té terra. No té terra creat vull dir. Només la mateixa sorra que hi ha a l'exterior amb un cosa que sembla serradura. La llum és molt escasa. Distingisc al fons una taula de billar i alguns sofàs, que reposen també sobre el terra-serradura. Una mica més enllà hi ha el taulell amb uns peculiars tamborets: bidons de benzina als quals algú ha acoplat, dic jo que manualment, uns duríssims seients de tractor. L'amo del bar no és un prodigi d'amabilitat. Sembla com si tinguera les paraules del dia gastades i no en vullguera fer més ús. Un rètol avisa que els indis no són benvinguts. Ignore si és una reliquia històrica o una política present. Malgrat la frase del sostre pengen dues matrícules de cotxe de la nació Oglala dels Sioux, els de la reserva de Pine Ridge. Eixim del local encara confusos i enfilem el que se'n podria dir carrer, si no fos perquè són només tres edificis. Hi ha el General Store i allà que fem cap. L'amo és un personatge encara més singular. Està llegint un diari engrogit i ni tan sols ens mira quan li preguntem si hi ha algun lloc on dormir a Scenic. Porten cotxe? pregunta. Sí. Doncs poden dormir en qualsevol lloc, respon sense distreure la mirada del paper. La tenda és un autèntic espectacle. Des d'un reguitzell de tota mena de rodes de camió o de tractor fins una taràntula horrible, viva dins una peixera. Hi ha menjar, roba, antenes parabòl·liques, artesania índia... qualsevol cosa. Excepte la resposta a la nostra pregunta. O l'adéu que no es digna ni contestar. Trobada amb Gábor Gyulai, membre del Comitè Helsinki, hereu de l'històric moviment pels drets humans que agrupava els dissidents al règim soviètic. Ara treballen molt, sobretot, en temes de refugiats polítics dels balcans, emigrants, etcètera. Gábor parla un català molt decent malgrat que no ha viscut mai ací. Ha passat diverses vacances al nostre país i sent un gran interès per la nostra llengua, cosa que demostra que les coses no tenen perquè ser tan difícils. Parlem sobre l'augment del racisme al seu país, amb l'emergència d'una extrema dreta potent que ha entrat al parlament. El racisme tradicional a Hongria va contra el poble rom, però ara creix una por sorprenent als 'estrangers'. Sorprenent perquè aquest representen un percentatge ínfim de la població del país. I com a mostra de l'absurditat de la situació Gyulai m'explica que en una enquesta dos terços de la població va respondre afirmativament quan se li va preguntar sobre si havien arribat massa piresins en els últims anys. El detall és que els piresins no existeixen sinó que eren una nacionalitat inventada a efectes de control estadístics. |
Accés de l'autorCategories
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
