Llibres

vicent | Llibres | dimarts, 10 de gener de 2012 | 23:42h

Ací tenia el vídeo de la conferència que vaig fer ahir a la llibreria Laie dins el cicle 'Què Llegeix?'.

Els llibres als quals vaig fer referència són:

-Vicente Gaos. Antologia del Grupo Poético de 1927
-Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles
-Joan Fuster. Nosaltres, els valencians
-Jorge Luís Borges. El Aleph
-Joan Reglà. Comprendre el món
-Hélène Carrère d'Encausse. L'empire éclaté
-Lucien Febvre. Martí Luter
-Carlo Maria Martini. Verso Gerusalemme
-Bob Woodward. Veil.
-Joel Garreaux. The nine Nations of North America
-John Cornwell. A Thief in the Night

Comentaris: 1

Els llibres que m'han fet

vicent | Llibres | dimarts, 3 de gener de 2012 | 17:08h

Dilluns vinent dia 9, a les set de la vesprada, tindré el goig de participar en el cicle 'Què llegeix...?' que organitzen les llibreries Laie. Serà a la llibreria de Pau Claris. Fins ara se n'han fet dues sessions. En la primera va parlar el conseller de cultura Ferran Mascarell i en la segona l'actriu Montserrat Carulla.

La tercera m'ha tocat a mi i m'està suposant ja bones estones mirant i remirant entre els llibres de casa a veure quina explicació que en faig. Es tracta bàsicament de que conte durant una mitja horeta llarga quins han estat els llibres que més m'han influenciat i perquè, per a xerrar després una estona encara amb els qui vulgueu venir i participar-hi.

En tinc clars tres o quatre, evidentment. De la resta és cosa de triar i garbellar...

Comentaris: 1

Nosaltres, els valencians

vicent | Llibres | dijous, 29 de desembre de 2011 | 13:51h

(El meu article d'avui a la contraportada d'El Punt-Avui)

Diumenge estrenem any i el 2012 per als valencians, per a una part dels valencians, serà un any de commemoració. Perquè farà cinquanta anys justos de la publicació de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster, un llibre que, a més, va ser el primer d'Edicions 62.

Nosaltres, els valencians no és el millor llibre de Fuster. I vist tot el que hem après aquests cinquanta anys potser ni tan sols és un llibre bo. Fet en plena dictadura, Fuster va haver d'escriure'l poant la poca informació fiable de l'època, amb una minsa bibliografia històrica i refiant-se de la limitada llum que s'escapava d'entre els dits de la censura. Però, dit això, Nosaltres, els valencians és el llibre. Amb majúscules.

Val a dir que ell mateix n'era conscient i que sempre va reclamar una disputa intel·lectual que ningú va ser capaç de plantejar-li en termes seriosos. Ara Nosaltres, els valencians és una fita immensa, marca un abans i un després per als valencians i també per al conjunt dels catalans i inaugura un país sencer.

A voltes he dit que al País Valencià no és que hi haja “dos països”, com sol passar arreu del món, sinó que hi ha “dues civilitzacions”. Si m'accepten el concepte, i l'exageració, nosaltres els fusterians pertanyem a una estirp que té en el volum d'ara fa cinquanta anys la seua nissaga. Perquè ens retorna a l'univers català amb aquella frase segons la qual “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans” però també perquè dibuixa una València racional, moderna, europea, oberta, culta, irònica, d'alçada, on algun dels nostres compatriotes no es podria reconèixer ni fent el més grans dels esforços de què és capaç.

Segurament en la profunditat del tall epistemològic que Fuster representa hi ha també la profunditat de l'abisme entre les dues civilitzacions valencianes. Però d'això qui menys culpa té és l'homenot de Sueca. Ell va fer la seua faena. La faena dels altres als altres ens pertany.

Espere, per això, que la celebració d'aquests cinquanta anys servisca per a eixir del túnel en què els valencians hem viscut durant dècades. És un desig. De cap d'any.

Comentaris: 5

Llibres apilats

vicent | Llibres | dissabte, 29 d'octubre de 2011 | 14:09h

Aprofite la primera nit de pont per a recuperar llibres que vull llegir i no trobe temps per a fer-ho. El primer les Homilies de Medinyà de Modest Prats, una persona que sempre m'ha impressionat per la seua saviesa i la seua rotunditat. Vaig compartir moltes estones en tertúlies de Catalunya Ràdio i a Girona amb la gent d'El Punt i sempre, sempre, te n'anaves després d'haver parlat amb ell sabent alguna cosa nova. Ara una colla d'amics han volgut repassar alguns paperots de rectoria i ens han obsequiat amb un volum de textos religiosos però no només que resulta impagable. La llengua de Modest Prats és tan neta i genuïna que llegir les seues descripcions és un plaer impagable, especialment quan descriu converses -que feia anys que no llegia a ningú amb tanta qualitat per a relatar una conversa.

Al costat un llibret que em va cridar l'atenció l'altre dia en una llibreria i me'l vaig comprar. La meua menuda diu que a voltes els llibres la criden des de les estanteries de la llibreria. A mi no em passava però em va passar amb aquest Odio gli indifferenti d'Antonio Gramsci, bellisimament fabricat. Gramsci l'havia llegit molt de jove, en unes matusseres versions latinoamericanes que no feien justícia a la seua prosa. Aquest llibret en concret té un dels millors inicis que recorde, d'aquells que et deixa tan enganxat que ha d'incorporar-te una miqueta al llit per a poder respirar bé.

I a l'iPad encara la versió catalana de la biografia de l'Steve Jobs escrita per Walter Isaacson. Em va fer una certa il·lusió descarregar-me-la per l'iPad en la que és la primer vegada que veig un llibre d'abast mundial aparèixer simultàniament en format electrònic en moltes llengües català inclós.

Total que aquest és el menú per al llarg cap de setmana que va començar anit, quedant-me fins a les tantes llegint a estonetes l'un o l'altre o l'altre. Un menú variat.

Afegir-hi un comentari

Una dada esfereïdora

vicent | Llibres | divendres, 5 d'agost de 2011 | 18:47h

Tot llegint Meredith trobe algunes dades esferïdores sobre l'Àfrica que es va fer independent. En el moment de la independència del Congo belga de les 1.400 persones que administraven aquell enorme territori només tres eren africanes -dues recent contractades. El número total d'universitaris congolenys eren trenta i només 136 xiquets feien estudis de batxillerat. No hi havia ni un sol metge, cap professor ni militar amb rang que fos congoleny.

I d'això es va passar a la independència, amb el catastròfic resultat que tots coneguem...

Arxius: .

Afegir-hi un comentari

Lectures d'estiu

vicent | Llibres | dimecres, 3 d'agost de 2011 | 21:22h

Com cada any he anat guardant-me llibres per a poder llegir amb calma. Entre ells i sobretot la monumental 'Africa' de Martin Meredith, un relat fascinant pel que porte llegit dels darrers cinquanta anys del continent, o siga de l'Àfrica postcolonial i tots els seus problemes. Fa anys ja vaig llegir amb ganes el seu 'The State of Africa', més centrat en l'actualitat i que em sembla que aquest nou volum completa.

Al temps, però, vaig picant llibres més suaus i ràpids. I acabe de berenar-me 'Les esglésies orientals' de Sebastià Janeras. Aquest és un llibre de divulgació sobre les esglésies de l'orient. Algunes em són conegudes, les europees i russes sobretot, però altres són realment sorprenent i molt interessants, sobretot les de Llevant. Es tracta d'un manual força atractiu que fa una introducció molt generalista però que aporta moltes dades socials i polítiques que ajuden a entendre molt millor la realitat d'aquells països.

Afegir-hi un comentari

Oh! és Bohr

vicent | Llibres | dijous, 10 de març de 2011 | 13:54h

L'Institut d'Estudis Catalans publica una sèrie que es diu Clàssics de la Ciència. Són volums, en porten deu, que inclouen textos fonamentals, de Descartes a Maxwell, d'Einstein a Copèrnic.

Ara acaben d'aparèixer els dos més nous i un és 'L'estructura i la filosofia dels àtoms', un conjunt de textos apssionants de Niels Bohr. O siga que ja tinc un dels llibres per a llegir aquest estiu -no em veig amb cor d'acarar-m'hi durant el curs...

És curiós que Bohr siga, malgrat l'enormitat de la seua obra tan poc conegut. Einstein el va tapar, segurament, però intentar entendre-lo és posar-se a la punta del coneixement humà, fins i tot ara.

(Ei, i era jugador de futbol. Va arribar a la selecció danesa i tot. Fent de porter)

Comentaris: 2

El que s'emporta el temps

vicent | Llibres | diumenge, 24 d'octubre de 2010 | 14:39h

Aprofite el decans relatiu del cap de setmana per a llegir 'Discordances', un nou llibre de Joan Fuster, publicat per Bromera. Això de nou pot sobtar atés que l'autor és mort fa anys però per sort encara hi ha qui es dedica a esporgar el món per a trobar textos seus i regalar-nos fantàstics volums com aquest. En concret ací es tracta de replegar els articles que va escriure per a la revista Jano, una publicació que rebien els metges.

Fuster hi escriu amb ganes i amb consciència. Els articles són molt bons, petits assajos sobre una gran varietat de coses. Un d'ells descriu un passeig pel Louvre on Fuster s'exclama sobre la degradació física dels quadres. La pintura és química i el pas del temps li fa perdre brillantor. L'escriptor de Sueca es pregunta quin color real tenien els quadres antics que pengen de les parets. I quina gràcia té mirar ara uns originals que només són còpies pàl·lides del que van ser per culpa de la degradació química del pigment.

Fa temps em vaig interessar molt per un tema semblant. La música. Per com es fan els instruments i una llarga llista de circumstàncies més resulta que avui en dia no podem estar segurs que la música dels grans compositors clàssics 'sone' com 'sonava'. Les notes, sobre la partitura, són escrites igual. Però es toquen igual? I encara: sonen igual els instruments? Sembla que un Fa d'avui no és ben bé el mateix que un Fa de tres segles enrere. Vaig deixar-ho córrer. Què hi podem fer si el temps degrada les coses? Ara, però, en llegir Fuster m'he tornar a alarmar. Bé, alarmar potser és una forma exagerada de parlar si es diumenge i estàs a punt de dinar. Ja m'enteneu...

Comentaris: 2

Gaziel desesperat

vicent | Llibres | dimarts, 19 d'octubre de 2010 | 14:43h

He llegit, amb el cor en un puny 'Meditacions en el desert' d'Agustí Gaziel. (La Magrana, faria l'enllaç però no trobe com fer-lo...)

El llibre són notes que mai no es van publicar en cap diari, escrites entre 1946 i 1953 i que reflecteixen la desesperació amb la qual el periodista viu la legitimització per part dels Estats Units de la dictadura franquista i per tant la perspectiva que s'obria al davant dels seus ulls de dècades de repressió i foscor intel·lectual.

El seu dolor és espès i directe. Emocionant. Dramàtic. Tot és tan ben escrit com sempre en ell però talla l'alè si et poses en la seua pell i t'imagines quanta i quanta desesperació devia crear el gir pro-franquista d'aquells aliats que alguns somiaven que alliberarien també el nostre país.

Comentaris: 3

Em sap greu, Bob

vicent | Llibres | dilluns, 4 d'octubre de 2010 | 15:06h

Una de les estanteries de casa la tinc dedicada a la institució de la presidència dels Estats Units. Hi ha alguns documents que em semblen importants, exemplars del New York Times i del Washington Post dels diversos dies de les eleccions que he viscut allí, tots els vídeos de The West Wing i tots els llibres que sobre la presidència ha escrit Bob Woodward. Fa dècades que el llisc i el considere no només un gran escriptor sinó la referència fonamental per a seguir el que passa dins la Casa Blanca.

Tot plegat, però, té un component també estètic. Els llibres de Woodward són gruixuts, generalment, de tamany notable i queden bé posats un al costat de l'altre.

Aquest cap de setmana, però, m'he trobat amb un problema que després de tants anys m'ha deixat parat. Resulta que el llibre de Woodward sobre Obama ja és a la venda als Estats Units i me l'he pogut comprar i descarregar a casa de forma instantània per l'iPad.

He començat a llegir-lo amb la maquineta i m'he quedat astorat en adonar-me'n que acabava de trencar amb l'estètica de l'estanteria. És una imbecilitat, ho sé, però per un instant he pensat que aquella rutina que he mantingut durant dècades (comprar el llibre del Woodward, llegir-lo, posar-lo just en aquell lloc d'aquella estanteria...) s'acabava de fer fonedís. I el cas és que no sé si m'ha entristit, m'ha preocupat o simplement m'ha desconcertat.

Em sap greu, Bob, però em sembla que la col·lecció quedarà coixa...

Afegir-hi un comentari

La conferència Solvay

vicent | Llibres | dissabte, 15 de maig de 2010 | 23:00h

Passe la vesprada llegint Quantum, un llibre de Manjit Kumar sobre la trobada entre Albert Einstein i Niels Bohr. El llibre és un pèl espés i s'entreté molt en detalls aparentment banals però així i tot apassiona. Al final és el relat de com dos genis incomparables arriben a trobar-se discutint entre ells en la conferència Solvay de Brussel·les. Una discussió tan elevada i difícil de seguir que arriba a abrumar fins al silenci més rotund als que els acompanyaven, entre ells vint-i-nou persones que eren o anaven a ser Premi Nobel.

La polèmica arriba a ser espontàniament genial quan Einstein replica a un dels arguments de Bohr dient-li que 'Déu no juga als daus' i Bohr li respon com un llamp: 'deixa de dir-li a Déu què és el que ha de fer'. Mentrestant però i durant hores l'un i l'altre es repten a trobar la manera d'interpretar el que és la realitat amb una lucidesa intel·lectual que segurament mai més s'ha pogut combinar El diàleg necessita de dos i poques voltes han coincidit a la Terra dos genis del seu nivell, capaços d'interrogar-se i d'enfrontar-se dialècticament en un nivell incomprensible per a nosaltres.

Sovint a Brussel·les passe prop del Solvay i la veritat és que més d'una vegada he pensat en escapar-me una estona a veure aquell edifici on va haver el combat dels dos més grans. No he trobat mai la manera de fer-ho però després de llegir aquest llibre em sembla que m'han entrat més ganes encara i que ho faré quan torne, si tinc una miqueta de temps.

Comentaris: 3

De l'èxit a la crisi

vicent | Llibres | dimarts, 27 d'abril de 2010 | 16:09h

Aprofite el matí per acabar de llegir 'De l'èxit a la crisi', de Manuel Alcaraz (Publicacions de la Universitat de València). Alcaraz diu que és un pamflet però no ho és ben bé. És un llibre sòlid que descriu amb molta precisió les causes de la preponderància del PP al País Valencià. Ho fa amb mètode i amb molt d'ordre, acumulant dades i més dades al servei d'una anàlisi lúcida de la realitat valenciana que és molt d'agrair. Però no és un pamflet en el sentit que no aporta idees noves o insinuacions sobre com eixir de tot plegat. Alcaraz hi ha moments en els quals defuig explícitament fer-ho i els altres no s'allunya massa del plany per un partit socialista perdut que al País Valencià ja no és ni una ombra del que va ser. En qualsevol cas si no fora perquè ell mateix qualifica l'obra de pamflet no crec que haguera tirat a faltar aquest component de proposta. En definitiva, insistisc, l'anàlisi paga la pena per ella sola.

Un detall final. El llibre és d'una honradesa que cal remarcar. I com a periodista crec que és especialment important una nota a peu on l'autor explica que no ha usat una sola dada que no haja estat publicada en els mitjans o com a documentació oficial. Que ha rebutjat usar explicacions insinuades en converses o rumors.

Comentaris: 4

Isòbares de la política

vicent | Llibres | diumenge, 28 de febrer de 2010 | 12:21h

El concepte de criptomnèsia el vaig apendre d'Hubert Reeves. Vol dir que és possible creure que una idea o concepte l'has inventat tu però que un dia descobreixes que hi ha una altra persona que l'usa i tu no saps si l'has llegit abans i l'has assumit sense recordar-ho de forma conscient.

L'estudi de les fronteres és un dels meus passatemps preferits i he llegit a muntó sobre aquest tema. Sobretot textos de la poderosa escola francesa. Aquest cap de setmana, repassant llibres vells em trobe aquesta citació: 'Il n'y a donc pas de bonne frontière mais des frontières résultant très souvent, à un moment donné, de la recherche d'equilibres politiques, diplomatiques et militaires, ce que J. Ancel nomme des isobares politiques'. Ancel? No recorde haver llegit res d'aquest geògraf de primeries del segle XX però ara ja no sabria dir si hem arribat per separat al concepte d'isòbara política per a definir la frontera o si es un cas de criptomnèsia. Jo sé que ho vaig escriure ja en textos de finals del vuitanta. Però havia llegit jo aleshores Ancel? O algú que parlava d'Ancel? No ho sé...

Comentaris: 3

Com un lladre en la nit

vicent | Llibres | dimarts, 16 de febrer de 2010 | 09:47h

És un dels millors llibres que he llegit mai i un dels llibres fets per periodistes que intentaria publicar si mai em passava pel cap la bogeria de fer una editorial. Es diu 'Com un lladre en la nit' i l'escriu John Cornwell. Tracta de la mort de Joan Pau I.

El llibre el vaig llegir en espanyol fa moltíssims anys i l'havia extraviat o perdut, o el té algú que no me l'ha tornat. Feia molts mesos que en parlàvem a la redacció i jo el posava com a exemple així que vaig intentar trobar una còpia a la venda. Com que no he trobat ni tan sols la referència de l'editor en espanyol (i no recorde qui era) vaig entrar a Amazon i el vaig comprar en anglès --vos el recomane i el podeu trobar ací.

L'he rellegit amb passió en dos dies. I m'he reafirmat en com de bo n'és. Cornwell el que fa és explicar la seua investigació, pas a pas amb una meticulositat extraordinària, Té a l'abast totes les fonts imaginables -o gairebé. I vist el que veu decideix que explicar al lector què passa dins el Vaticà i com funciona, interpretant que aquesta és la millor manera d'intentar treure aigua clara d'un afer tan estrany com la mort del papa Luciani.

Per si algú té interès en llegir-lo no explicaré les conclusions (tan lògiques com sorprenents) del relat però sí que explicaré la reflexió periodística al darrere. Hi ha uns fets, evidents i greus. Després hi ha un intent d'ocultació dels mateixos tan talòs que acaba magnificant els fets inicials. I a partir d'ací es crea una llegenda que en la seua major part no té cap base més enllà dels rumors. Aviat hi ha una selva de dades tan espesa i contradictòria que sembla impossible penetrar-la.

El que em resulta més interessant del llibre, rellegit avui, és exactament això: el mètode periodístic. I la convicció que és un exemple del que ens passa a vegades, del que ens ha passat algunes vegades. Que un fet original pot crear amb una certa facilitat un laberint de versions, no necessàriament interessades, que construeixen diverses històries possibles, partint d'interpretacions del fet mateix, de rumors basats en la vida passada o en els llocs comuns dels protagonistes. Hi ha el fet original, és clar i la nostra responsabilitat és arribar a aïllar-lo. Però fins i tot quan el descobreixes i documentes sense cap dubte pot passar que el fet substancial aparega envoltat de tantes ocultacions i diversions que siga factible narrar-lo però alhora siga impossible explicar-lo. O, pitjor encara, que siga demostrable la veracitat del fet malgrat acabar adonant-se que la pròpia investigació inicial es basa en proves falses, en l'assumpció de part d'aquest laberint de versions que no són reals però que al mateix temps han estat utils per a posar de relleu, generalment per la torpesa del protagonista, el fet original que es volia ocultar.

A voltes pense que aquest meu és un ofici impossible...

Comentaris: 7

Un matí amb el senyor Reglà

vicent | Llibres | dissabte, 9 de gener de 2010 | 15:55h

Els reis han portat a la meua major "Comprendre el món" de Joan Reglà, un llibre que va significar molt per a mi i que ara Publicacions de la Universitat de València ha tingut la magnífica idea de reeditar-lo. I no ho he pogut evitar: me l'he tornat a mirar. M'he assegut al sofà amb un cafè mentre a fora plovia una miqueta i he deixat que passaren les hores girant fulls i assaborint aquella prosa i sobretot aquella manera de mirar el món que tant em va entusiasmar quan era jovenet.

El nou volum (encara guarde la vella edició plena d'apunts, com un tresor) el prologa ara una introducció perfecta del professor Ernest Belenguer, que situa el text en el moment i en el lloc -també des de la perspectiva personal i això m'ha fet pensar que l'impacte del professor Reglà el vivíem de forma molt epidèrmica molta més gent del que sembla.

És evident que un llibre d'història escrit a la meitat del segle XX avui no es pot llegir sense tenir en compte els canvis enormes que hem viscut. Però és que, més enllà de la literalitat del text, aquest llibre és sobretot una lliçó de com acostar-se al món per a interpretar-lo. No només metodològica sinó també passional, humana. És una gran lliçó sobre el métier d'historiador (i de periodista!, en definitiva de narrador del que passa) que cal escoltar més enllà de les anècdotes caducades.

En aquells anys foscos i bruts l'aparició d'una ment tan neta i clara com la de Reglà va ser un tro, un llampec brutal. Si voleu alguns diran que no va ser un gran creador. Ho discutiria perquè els seus treballs sobre el bandolerisme o els moriscos ho desmenteixen, però puc entendre que es diga que sobretot va ser un enorme, immens i impagable, divulgador. A les aules i fora. Joan Reglà va ser un home que va obrir la porta del país als vents de la nova història europea. De la seua mà molts vam descobrir la colla dels Annales, les maneres de fer d'aquells francesos que oblidaven les llistes de reis i les pesades biografies per a entendre que en el càlcul dels preus o la forma que es tallava el forment hi havia el batec de la realitat passada.

(Això de la forma de tallar el forment ho explique perquè poques vegades en ma vida he quedat més estupefacte que llegint un llibret, crec que de Bloch, que estudiava com d'alt o llarg tallaven els camperols el forment a partir de quadres i dibuixos de l'època i deduïa d'això com era la societat del moment...)

Aquesta manera de veure amb ulls àvids tot el que t'envolta, aquesta passió de Febvre, de Bloch, de Braudel, de Labrousse i de tots els altres Joan Reglà la va saber ensenyar ací d'una forma extraordinària i "Comprendre el món", ja des del títol mateix, és una lliçó eterna que llegida mig segle després provoca un plaer enorme i que avui m'ha regalat un matí perfecte.

Comentaris: 1

La retòrica d'Obama

vicent | Llibres | divendres, 2 d'octubre de 2009 | 17:22h

Dies de treball a Brussel·les. Com procure fer sempre, però, trobe un parell d'hores per a fer la ruta de les meues llibreries preferides. En una d'ella trobe un curiós llibret sobre la retòrica d'Obama "The Politics of Hope" d'Henry Russell. Em sorprèn perquè inclou un estudi de Charlotte Higgins sobre les arrels clàssiques de la manera de fer discursos d'Obama. Un estudi molt interessant ja que analitza els seus grans discursos i n'extreu les regles de la tradició llatina que Obama fa servir, aquelles que ja gairebé hem oblidat. Entre altres el famós tricolon que tant va popularitzar Juli Cesar, l'antonomasia que tant agradava a Ciceró, l'anàfora i l'epífora... Fins i tot l'ideal oratori d'Aristòtil, amb el seu ethos, pathos i logos queda clarament retratat en la manera de fer del president americà; en la seua forma de parlar.

El que m'ha fascinat és que el text (que l'he devorat amb passió a hores mortes) m'ha ensenyat una cosa que, de fet, és transparent. Ben sovint durant la campanya electoral m'he trobat preguntant-me a mi mateix a què em recordava allò, aquella manera de parlar. No era la retòrica de King, encara que la influència dels predicadors és gairebé impossible de separar als Estats Units de la política. Hi havia alguna cosa que sonava diferent i no sabia identificar. I vet-ho aquí: tan fàcil com que era el món clàssic adaptat a la política moderna. Caram.

Afegir-hi un comentari

MacDonalds com a referència geogràfica

vicent | Llibres | dilluns, 28 de setembre de 2009 | 12:20h

Fa anys vaig llegir amb entusiasme "The Nine Nations of NorthAmerica" del periodista del Washington Post Joel Garreu. És un dels millors llibres que mai no han caigut a les meues mans i la seua tesi bàsica era dir que no existien els Estats Units i el Canadà sinó "nou nacions" que es repartien en territori en funció de la seua forma de vida, característiques socials i culturals, llengua (en el cas del Quebec o les "nacions" de Mexamerica i Les Illes...), etcètera. El llibre és un brillant i complex exercici sociològic ple de picadetes d'ullet expertes del periodista acostumat a captar l'atenció del lector..

Una d'elles, que em va cridar particularment l'atenció, feia referència als MacDonalds. Situat al mig d'una nació buida, de les praderes, Garreau deia que allò no podia ser els Estats Units tenint en compte que no hi havia cap MacDonalds en no sé quants quilòmetres a la rodona. Ho vaig trobar enginyós però alhora sensat i segurament significatiu. Ho he recordat avui en trobar-me de cara aquest mapa que explica, exactament a quanta distància hi ha un MacDonalds d'un altre a Amèrica.

Comentaris: 1

Dia impacient

vicent | Llibres | dimarts, 22 de setembre de 2009 | 12:35h

Avui les mudances traslladen la infraestructura de VilaWeb de la vella redacció a la nova. Treball virtual, doncs, per a tots. Cada redactor és a casa seua i el Messenger en la de tots. Anem fent sense veure'ns les cares, que no deixa de ser curiós.

Potser perquè estic impacient repasse unes pàgines del magnífic "Les impatients de l'Histoire" de Jean Lacouture. Ben sovint m'he preguntat quina relació té la història amb el periodisme i quines concomitàncies. Lecouture m'ho va aclarir amb aquesta frase tallant segons la qual "els periodistes som els impacients de la història", els qui no podem esperar a que arribe la història per a posar-nos a narrar ja els fets.

El volum és, de fet, un repàs a la vida d'alguns dels grans noms del periodisme francès, dels antics fundadors de gasetilles a Jean Daniel o Bernard Pivot, passant per Beuve-Méry ("le patron...") o Françoise Giroud, gent que "entrainés dans le cours de l'histoire, attendent impatiemment qu'on leur en dévoile les données et en propose une première explication". Així de fàcil.

PD. Potser algú podria fer una cosa així però en versió catalana: Xammar, Pla, Escofet, Barnils...

Afegir-hi un comentari

No ho vàrem aprendre

vicent | Llibres | dilluns, 24 d'agost de 2009 | 14:18h

Llisc el "Dietari d'exili" (Proa) de Jaume Miratvilles, un relat a voltes massa íntim del primer exili republicà a França, Algèria i Amèrica. Quan "Met" arriba a Mèxic, després de tota mena de calamitats, es troba amb que els republicans espanyols preparen el seu retorn al poder, convençuts que els aliats després de derrotar Hitler la manprendran amb Franco. I se n'adona, perplex, que els dirigents exiliats de la república espanyola, que havien format una cosa que es deia Comité Nacional (com no!), volen anul·lar l'autonomia de Catalunya i el País Basc, tot afirmant que ha estat el gran problema del règim i la culpa de la insurrecció.

Llàstima que no entenguérem aleshores ja que Franco no era l'únic problema. Igual ens hauríem estalviat aquests trenta anys d'autonomia que sembla que comencen a topar amb la paret de nou.

Comentaris: 2

Llisc la Fallaci

vicent | Llibres | dijous, 6 d'agost de 2009 | 19:45h

Amb prevenció, arraulit físicament i mental, llisc la Fallaci. Em desconcerta en els seus plantejaments però és una dona intel·ligent i valenta, ha estat una gran periodista i escriu com l'aigua.

Em trobe aquesta explicació sobre el periodisme i la política que faig meua: "Scrivendo servo a qualcosa. Vi sono tanti modi per fare la politica vista come nobile impegno, dovere. Io lo faccio scrivendo".

I abans: "per me la parola politica non è una parolaccia. È una parola santa. Un nobile impegno, un dovere. Non uno strumento per far carriera, per assicurarsi privilegi immeritati, per compiacere la propiria vanità o brama di potere".

Això.

Comentaris: 5

Els meus enllaços

A VILAWEB

·

A Vicent Partal li agrada
VilaWeb

· ALTRES BLOCS

· DE BÉTERA

· DE NÀQUERA

Restaurant El Pi

Últims 40 canvis

Roda de calls

Els pilots del Mundial portaran un logotip en homenatge a Ahola
Jaume Renyer

Solidaritat Catalana: 1906-2012
Plagueta de Bord

un tros d'home
La Independència de Catalunya dóna sentit i força a totes les nostres causes! No ho oblidem!

Vinculem amb la Independència totes les nostres reivindicacions! __ EA 192...
Cucarella

La dreta està feliç i ha despatxat els sindicats oficials. I s'ha acabat ...
Catalans: No us mameu el dit! Independència o decadència ... què voleu?

Ciu, Mas, Pujol ... són "hispanocèntrics" Tot el que és ecspanya va cont...
ALBERT CORTES MONSERRAT

LES AMISTATS PERILLOSES
Coc Ràpid

El forat negre : Són 11!
Espigoler 2012

Anem a ciutat
JORNALIER AUDENC

JORMALIÈR AUDENC, DIMENGE 12
Feliu Ventura

A Mataró al Cicle de músiques tranquil·les.
Cafè en gra

El fred del nord
FINESTRA FOTOGRÀFICA

Tossa de Mar … finalment (1)
Pols d'estels

Mallorca des de l'espai
Des de l'Exili

Temps de fer-se vell
JORDI SURINYACH

FER EL PAPERINA.
marginàlies

NOCTURN DOTZE-SIS-ZERO-SIS
Club 7 Cinema

Llibre: "Cavall de guerra", de Michael Morpurgo
miozz mirades

"el segon el rei del món"
Totxanes, totxos i maons

"El catalanisme és mort", escriu Patrícia Gabancho al diari Ara.
elogi de l'escorpí

ALABAMA SONG: LA LLETRA ÉS DE BERTOLT BRECHT
ARCHILETTERS

Re: L'ARQUITECTURA DELS FAMOSETS
Àngel Canet Català

11 de febrer del 1956
Terreny d'assaig

Garzón i la Internacional Papanates
TENIM EL QUE ENS MEREIXEM

LA VAGA DE TMB: DRET AL SEGREST?
URGELL COMUNICACIÓ

Si no somrius et mors?
Carles Marquès - ESCENARIS DE TERRA

Parlament de Sicília: quatre segles “desapareguts”
Generació...

somniar-te
La mirada de Carles Bort

PARE, LA VELLESA ENS ATRAPA
Wu Ming.cat

Augment alarmant dels accidents de treball a Catalunya
Cesk Freixas

Gràcies, Moià! Avui, concert a Puigcerdà!
Apòstata desficiosa

Busquem àtic de lloguer a Barcelona
Joan Pinyol

En dos dilluns, Barberà dels microcontes (al Vallès)
Literatura catalana moderna - Illes

Mallorca, 1940: els presoners antifeixistes
BONA VIDA

PREMI BOTIFARRA DOLÁ

Notícies VilaWeb

Artur Mas aplaudeix la reforma laboral
11/02/2012 19:42h
El Barça queda glaçat a Pamplona
11/02/2012 21:51h
El Reverend Billy carrega contra els bancs en una acció al centre de Barcelona
11/02/2012 06:00h
Nova versió d'Instagram, amb funció per aclarir imatges
11/02/2012 18:54h
Twitter parlarà en català aquest any
10/02/2012 18:47h

Arxiu

«	Febrer 2012					»
dl	dt	dc	dj	dv	ds	dg
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29

MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats

Accés de l'autor

Categories

Els meus enllaços

Últims 40 canvis

Notícies VilaWeb

Arxiu