vicent |
dimarts, 9 de febrer de 2010 | 19:59h
Diu el Talmud que pots educar un foll però que mai no el faràs pensar...
|
vicent |
dimarts, 9 de febrer de 2010 | 19:59h
Diu el Talmud que pots educar un foll però que mai no el faràs pensar...  Quan vam entrar a la nova redacció de VilaWeb hi havia dos objectius que volíem assolir. L'un era, i és, millorar la nostra capacitat periodística en general i de generar vídeo en particular, en el benentès que això d'internet camina cada volta més cap a la televisió. I la segona obrir un espai públic que fora l'antitesi de les actuals redaccions que cada vegada són més búnquers. Volíem, i volem, una redacció oberta i transparent al carrer.I aquest matí hi ha hagut un moment que la cosa començava a prometre. Teníem, de forma simultània, una entrevista en el plató amb Mar Coll, la directora de cinema, mentre que a la sala d'actes s'amuntegaven les televisions i els periodistes en la conferència de premsa organitzada pels familiars d'Ariadna Jové, la xicota detinguda per l'exèrcit israelià i encara un equip de TV3 feia un reportatge sobre el cicle de Cultura Popular que fem cada mes i que tindrà Carme Ruscalleda com a pròxima convidada. Tot mentre canviava el Govern Balear i, per tant, la taula del Tòtem tenia els cinc sentits posats en Palma. La veritat és que l'espectacle era frenètic, però ja és això el que volem...
vicent |
dilluns, 8 de febrer de 2010 | 12:15h
Sorpresa gran en veure, per l'avís que em feia Josep-Carles Bayarri, que tancaven (literalment) Veetle durant les hores de la SuperBowl. Significatiu, però. Finalment vaig veure-la com ho tenia previst, connectant l'ordinador a la tele, però no en alta definició, que era la variant que oferia Veetle. Però sense interrupcions ni recàrregues, amb bon so i una imatge més que decent. Em van sorprendre els Saints. Ho reconec. No m'esperava tant d'atreviment i em van agradar molt. Van començar el tercer quarts amb una patada al costat que em va deixar garratibat. Era una jugada molt agosarada i els va funcionar. Ja m'havien sorprès jugant-se una conversió que quart down al final del segon quart que havien fallat però que després encara van tenir temps de recuperar el baló i convertir un field goal. Així que em vaig posar de part dels atrevits i vaig gaudir del seu futbol, una mica a l'estil del Barça, espectacular, descarat, a l'atac i sense manies. El Gustau havia apostat per ells abans del partit, jo no, així que el felicite de passada, allà a l'Alguer...
vicent |
diumenge, 7 de febrer de 2010 | 13:10h
Avui és la Superbowl, un partit que fa molts anys que procure no perdre'm. I que els darrers anys, a més, em val de test de l'avanç de la tecnologia de transmissió de vídeo per internet. Durant molt temps vaig estar subscrit a Canal + i les nits de la Superbowl eren divertidíssimes a casa perquè venien bons amics com el Josep Morell o el Gustau Navarro i la miràvem junts fent vinga barrila. Després em vaig donar de baixa de Canal + i vaig començar a preocupar-me sobre com veure-la. Fa tres anys ja la mirí amb P2P però amb una finestreta ridícula que es congelava a cada minut. L'any passat ja la vaig veure perfectament a tota pantalla en el meu portàtil i enguany miraré d'anar un pas més enllà. Com que hi ha aquesta meravella de programa que és el veetle ha instal·lat l'ordinador connectat a la tele i provaré a veure si la puc mirar en HD, alta definició, la qual cosa ja seria extraordinària: televisió en directe, per alta definició, des d'internet i amb una simple connexió adsl! Vos ho contaré...  Sóc a París per a fer una xerrada sobre com internet ha globalitzat la cultura catalana, en el marc d'Expolangues. Quan l'acabe se m'acosta una persona parlant en occità i em diu que representa les associacions rroma (ells ho escriuen amb dues erres) que estan lluitant per un domini propi a internet. Parla l'occità menys afrancesat fonèticament que he escoltat mai, preciós. I es defineix com a 'gitano', sense embuts.Parlem una estona llarga de com vam fer el .cat, li passe adreces i contactes i m'interesse per la seua situació. Diu que ells no volen un estat propi però sí un domini propi i afirma que la nació rroma vol ser tractada més com un poble indígena, a la manera americana, que no com una nació sense estat a la manera europea. Li desitge sort a ell i a la seua nació, una de les més antigues, persistents i notables del nostre continent. (El text en pdf de la conferència el trobareu ací)  Vaig arribar tard ahir. Tinc l'hotel a prop del Louvre així que per estirar les cames m'hi vaig acostar. A la piràmid feien alguna cosa perquè era ple de cotxes i policies. De lluny la torre del senyor Eiffel enviava rajos de llum i París ensenyava la seua cara més poderosa i atractiva.
vicent |
dilluns, 1 de febrer de 2010 | 23:01h
Em trobe, passejant, el Raimon. Mentre xerrem al mig del carrer s'acosten unes xicotes italianes que ens demanen si els faríem aquella típica foto de dues amigues de vacances a Barcelona. Li la fa el Raimon i quan elles marxen me n'adone que no sabran quin personatge tan important s'amagarà per sempre al darrere d'aquella instantània tan normaleta...
vicent |
dissabte, 30 de gener de 2010 | 23:26h
 Sopar de la Comissió de la Dignitat. Em conviden a glossar el premi que donen a Al Tall i de passada em fan el premi de seure a la taula amb ells, amb l'Emilio Silva i amb el Pep Termes. Sopar inoblidable, doncs. Amb Vicent Torrent i Manolo Miralles fa molts anys que ens coneguem i el sopar és una bona ocasió de repassar velles històries i comentar l'actual moment de tot. Amb el Pep coincidia en aquelles tertúlies inoblidables que muntava el Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio i on havies d'acudir amb les orelles netes del tot a escoltar gent com ell o com el Modest Prats. A l'hora de donar el premi he dit que Al Tall és molt més que un grup de música, és un fenomen cultural que travessa dècades de la història valenciana aconseguint que cançons seues es facen tan populars que la gent no sap ni que les van fer. És el que passa amb aquella cançoneta del "no volem ser una regió d'Espanya..." que, al cap i a la fi, és una versió d'una música de taverna castellonenca. I evidentment he recordat la seua passió per la història, expressada amb la monumental cantata del 25 d'abril o amb l'actual cantata sobre Jaume I. A la taula l'ambient era excepcionalment agradable, amb un Pep Termes en forma que ens ha regalat un parell de comentaris impagables sobre la situació actual del país i sobre algunes actituds d'un cert personal encara en plena dictadura. L'he aplaudit ben a gust quan ha eixit a recollir el premi, admirador com sóc de la seua obra i del seu mestratge. Els altres premiats, els de l'Associació de la Memòria de Mallorca ens han regalat amb un discurs commovedor i amb una pancarta que m'ha deixat mut: "mumpare on sou?" Mumpare, escrit així, m'ha semblat d'un tendre difícil de superar. I pel mig la gent de la Comissió, l'Strubell, el Cruanyes i tots els altres, incansables com sempre i punyents com sempre. Gràcies pel sopar.  Ahir després de la presentació de l'iPad vam fer i vam publicar aquest vídeo on Martí Crespo analitzava el nou producte. No feia ni una hora que havia acabat la presentació que el vídeo ja estava penjat.La nova maqueta, ja ho veieu, dóna una importància molt més gran al vídeo, convençuts com estem que internet es menja, s'està menjant ja, la televisió. I que la web serà 'la' televisió. Per això ara els vídeos s'obren a portada directament, per això podem integrar no només els nostres vídeos sinó també els de YouTube i altres. Per això ara cada dia a la portada hi ha dos, tres fins a quatre vídeos. La televisió és, doncs, la nostra gran aposta. I per això també la nova redacció està pensada per a fer vídeos com aquests d'ahir. L'esforç estratègic que vam fer el 2009 amb la nova maqueta i la nova redacció dóna els fruits que esperàvem i que es veuen clars en aquest cas. Però com en aquesta casa sempre parlem de periodisme la pregunta que ens hem estat fent sempre és com és el vídeo per internet, com hem de fer els nostres vídeos per a que siguen diferents i originals, periodísticament interessants. I ahir vam quedar particularment satisfets per la prova. Pensem que, malgrat tot, la televisió per internet formalment no pot ser igual a la tradicional i que cal innovar. Ja ho havíem fet en algunes coses que ara molta gent usa --recorde per exemple que ja fa molt temps Jordi Balló va destacar a La Vanguardia el fet que en les nostres entrevistes les preguntes apareixen en text i no es veu l'entrevistador. Ahir vam fer un pas més: el de convertir el vídeo en una plataforma d'opinió on l'informador pot anar un poc més enllà de la simple descripció i aprofundir en el tema. El Martí Crespo no va fer una crònica sinó que va informar i opinar afegint valor a la feina i al seu treball, de forma ràpida. La capacitat de fer de la redacció nova un plató permanent va fer la resta, configurant una peça que crec que pot marcar també per a nosaltres una pauta de futur. Ara bé: per a poder fer tot això has de tenir càmeres i redacció i maqueta però per damunt de tot has de tenir un Martí Crespo. Oblidar aquest 'detall' definitiu seria suïcidar-nos.
vicent |
dijous, 28 de gener de 2010 | 01:43h
Me n'assabente de la mort de Carlos Nadal. Era un gran periodista amb el qual vaig coincidir a La Vanguardia i pel qual he tingut un enorme respecte personal i professional. Nadal era un home que havia viscut el món de la guerra freda i que quan tot allò va fer explosió en comptes de quedar-se estupefacte pels esdeveniments que van seguir la caiguda del món va trobar en l'enorme canvi que hem viscut un estímul professional enorme, viscut amb la força d'un autèntic jovenet. Un dia el recorde a la redacció del carrer Pelai recriminant-nos en broma als petits (hi havia per allà el Plàcid, segur...) que ell havia hagut de viure anys i anys on les notícies només eren que seguia la guerra freda mentre que en canvi nosaltres en només un any, el 1989, vam viure tantes i tantes coses que semblava que el cervells ens anaven a explotar. Tants anys després llegir-lo, seguint-lo llegint, era un plaer que avui s'ha acabat per sempre. Dissortadament. Estic segur que a Zeca li encantaria, encara que els puristes la troben fins i tot 'insultant'. Cadascú ha d'aguantar els seus propis talibans...
vicent |
dimarts, 26 de gener de 2010 | 12:51h
Seamus no havia entès mai la necessitat de la banda groga tan cridanera que adornava el cotxe però no per això deixava de reconèixer que sovint li servia per a trobar-lo enmig del caos d'alguns pàrquings de Dublin. Particularment d'aquell, Hi va entrar ràpid alçant la veu del walkie-talkie per a entendre millor què li estaven dient des de la central. El va sobtar el nom de la morta: Nataliia Ianukòvitx. El va sobtar perquè no li costà massa recordar-la. Només l'havia vist una vegada, en una reunió informal al Trinity College. Ella defensava sense embuts Puixkin. Contra Dostoièvski. Des de la central parlaven de suïcidi, amb aquella naturalitat que s'encomana al final del torn de la nit. 'Però una lectora de Puixkin no es mata així com així' va pensar mentre engegava el cotxe i la llum de les sirenes, tot d'un cop, enfilant de pressa Nassau Street. Fragment de 'A l'amic poeta'
vicent |
diumenge, 24 de gener de 2010 | 18:56h
La revista Auriga està passant dificultats. Auriga és un d'aquells productes culturals que el país és capaç de posar en marxa per a sorpresa de molts: una revista dedicada al món clàssic, particularment a l'antiguitat grega i romana -seguint la gran tradició del país en aquest tema. Precisament fa uns dies en una reunió de pares a l'escola jo argumentava a favor del retorn del llatí i el grec al currículum i ara em trobe que Auriga deixarà d'arribar als centres, cosa que dificulta de forma enorme el seu futur i fa més llunyà el meu desig, que es conformaria amb fomentar d'entrada un millor coneixement del món clàssic entre els nostres alumnes. És temps de retallades i supose que tothom retalla per allà per on pot. Això no em reca però d'expressar la meua tristesa ja que aquesta gent fan un treball excel·lent des de fa molts anys.
vicent |
divendres, 22 de gener de 2010 | 14:21h
Classe ahir, llarga, a la Jaume I de Castelló per als alumnes de periodisme. Hi vaig anar l'any passat i enguany he tornat amb molt de gust. Em crida l'atenció l'interès que posen els alumnes i com de dinàmica esdevé la sessió malgrat durar prop de cinc hores. Això em posa molt content. M'agrada molt que els periodistes joves es preocupen tant per anar més enllà del dia a dia. Entre els alumnes hi ha gent que ja treballa en diversos mitjans i gent que encara no. Però tots fan preguntes pertinents o expressen opinions ben assenyades. En el tren torne cansat però satisfet. Amb les piles carregades...  Un dels dissenys de la nova maqueta que encara no havíem gastat era el de pantalla completa, una opció molt espectacular que cal usar per això mateix amb comptagotes. Avui però la notícia de la renovació de Guardiola (buff! quin descans!) ens ha semblat que era una d'aquelles ocasions que molta gent esperem i que s'ho valia. Com que l'Albert Salamé, a més, ens ha fet unes fotos xules ens hi hem animat i aquest ha estat el resultat. Whish You Were Here, en una versió que sempre m'ha cridat l'atenció feta pel music haitià Wyclef Jean. Com ja he contat en un altre apunt el dia que va caure el mur vaig ser a Berlín. Durant els dies següents vam treballar molt i entre mil-i-una cròniques vaig fer un reportatge llarg per a 'Panorama', aprofitant la feia de tota la gent que érem a Berlín, entre els quals el Siles o la Pepa Badell. Jo l'havia perdut però fa poc vaig demanar a l'arxiu de Sant Cugat si el tenien. L'amabilitat de la Conxa Perramon va ser enorme i finalment el va trobar i me'l va enviar digitalitzat. Ací el teniu. És una crònica feta fa vint anys que m'alegra molt recuperar i que encara sona bastant moderna. (Sí. El presentador és el Queco Novell...)
vicent |
divendres, 15 de gener de 2010 | 17:21h
 Reunió tot el dia d'avui de la directiva de l'European Journalism Center a casa, vull dir a la redacció de VilaWeb. Normalment ens trobem un cop al trimestre la majoria de les vegades a Brussel·les però un parell de cops a l'any en ciutats arreu de la Unió. Aquesta vegada ha tocat Barcelona, feia quatre o cinc anys que no venien i l'excusa de la nova redacció els ha fet dentetes.Així que hem estat treballant tot avui en els habituals temes d'aquest tipus de reunions, La diferència ha estat que en acabar la reunió ells se n'han anat de passeig i jo m'he quedat a treballar. Fer la reunió a casa és bo perquè t'estalvies el viatges i tota la llauna que comporten els desplaçaments. Però reconec que ara m'apetiria més fer un volt que no haver-me de quedar ací davant l'ordinador... En la foto els altres membres de la directiva: Ove Joanson (president de la ràdio nacional de Suècia), Valia Kaimaki (del diari grec Eleftherotypia) i Andres Kuusk, (cap d'informatius de la televisió d'Estònia). Amb ells el director de l'EJC Wilfried Rütten.
vicent |
dijous, 14 de gener de 2010 | 12:22h
El partit d'anit magnífic. El Barça va quedar fora però va jugar una segona part excepcional i molt bella. I a davant tenia Andreu Palop, un gran porter valencià que amb els anys demostra ser un dels millors. L'aturada al cop de cap de l'Ibra és inaudita i les mans que li treu a Messi valen l'eliminatòria. Una vegada més Palop va salvar el Sevilla. L'Andreu és, a més, un home compromés amb el país, que ha cedit la seua imatge a campanyes de defensa de la llengua, com aquesta d'Escola Valenciana que es veu al vídeo. Potser per això en el seu moment la directiva del València va preferir aquell xulo madrileny de porter en comptes d'un home que podria haver significat el nou Claramunt.
vicent |
dilluns, 11 de gener de 2010 | 17:27h
 El diari portantveu del sobiranisme quebequès, Le Devoir acaba de celebrar amb tota l'ornamentació que cal els cent anys de contacte diari amb els seus lectors. i ho fa dient que "le combat du Devoir, c'est le combat du Québec" i que "ce journal continue à défendre l'importance d'une presse libre, indépendante et différente, en dehors des lignes de parti et des groupes d'intérêt". (En aquest sentit remarque que cal llegir el discurs del seu director, Bernard Descôteaux). Felicitacions doncs a aquest germà gran a un germà gran, vell i savi que tant ha après de l'experiència i que ens ensenya als més menuts --els trossos autocrítics del discurs de Descôteaux resulten corprenedors... Merci. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosÚltims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|