Quan canta, Eloi el bon noi té el costum de tancar els ulls. Si més no durant els primers compassos de cada cançó. De fet, no els tanca del tot: deixa una escletxa molt fina a través de la qual juraries que el que fa és contemplar com desfilen els espectres que habiten les estances ocultes de la història que interpreta.
La dilatada experiència d'Eloi el bon noi com a guitarrista de La Banda del Coche Rojo es demostra amb el seu capteniment damunt de l'escenari. En la manera com es mou al voltant del micròfon i com reparteix joc amb els altres músics que l'acompanyen. (n'hi ha més)
A continuació trobareu la llista dels discos catalans que, sempre segons el meu parer, m'han agradat més de tots els que s'han publicat al llarg de l'any 2011 que acabem d'acomiadar:
L'any 2011 ha estat esplèndid per la música de casa nostra. Tant pel que fa a discos com a cançons. Sobre la llista dels millors discos de l'any ja us en parlaré, com d'habitud, el proper 1 de gener. Avui us penjo la llista (amb enllaços) de les que, al meu parer, han estat les millors cançons de l'any. Us desitjo una feliç audició:
Per il·lustrar la plenitud que tothom hauria de sentir en aquestes festes -una plenitud que l'A. i jo us desitgem de tot cor- m'ha semblat idònia la coberta de l'últim disc de Toti Soler: "Raó de viure".
Mireu-lo com passeja cofoi pels carrerons del poble de Palau-Sator, on viu des de fa anys, amb els seus dos néts. Els fills d'aquella Laia que ja va protagonitzar un dels seus primers discos (1978).
Que 2012 us arribi farcit de bones músiques i de raons per viure.
El dimarts 19 de desembre de 1962 -ahir va fer mig segle- es va celebrar el primer recital dels Setze Jutges. Va ser a la seu del CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina) que aleshores estava en el número 27 del carrer Santaló de Barcelona.
L'acte va ser batejat com a "Sessió extraordinària dedicada a la poesia de la Nova Cançó" perquè pugués passar sense gaires entrebancs la censura. Una censura que era molt severa amb coses de caire "popular" com la cançó però que, en canvi, considerava que la poesia era cosa de quatre gats bufanúvols i inofensius.
Fa dos anys vaig explicar amb un cert detall aquí mateix la meva dèria per catalogar el món que m'envolta en llistes. Carn de psiquiatre, ja ho sé, però què voleu que hi faci...
Una de les llistes que fa més temps que tinc oberta és la que vaig començar denominant "Músiques pel meu funeral". Amb aquest títol volia expressar el fet que es tractava de cançons que, ja sigui per algun detall tècnic o per la seva relació amb episodis concrets de la meva vida, considero que estan incrustades en el meu retrat genètic.
Quan vaig optar per aquest títol, però, no era gaire conscient de la magnitud de l'empresa en la que m'embrancava ja que a hores d'ara la llista de músiques diguem-ne funeràries depassa les vuitanta referències (és a dir, una sessió de prop de 7 hores). I encara no l'he tancat... (n'hi ha més)
No fa gaire algú em preguntava quina dimensió tenia la música en la meva vida. "Em fa somiar, activa la meva imaginació i fa que em senti bé", vaig respondre. No vull semblar fatxenda ni grandiloqüent, però és cert: quan escolto el tipus de música que m'interessa (que ja avanço que és molta) el cap se m'envola darrere de les notes, se m'obre de bat a bat la porta dels somnis i m'envaeix una irrepetible sensació de placidesa que no voldria que mai m'abandonés.
Recordo perfectament la primera vegada que una música em va disparar totes aquestes sensacions. Va ser un dia de finals de 1962, aviat farà, doncs, mig segle... (n'hi ha més)
Fa cosa d'un any, arran de la mort de Ricard Roda, ja vaig expressar (vegeu aquí) la meva admiració per "Salsa catalana", el primer disc de l'Orquestra Mirasol, i de manera molt especial pel tema que obria el disc: aquell excepcional "To de re per a mandolina i clarinet" que molts de la meva generació recordem amb gratitud.
Em sembla que el que ara explicaré no ho havia dit mai: fa mooolts anys, quan TV3 feia poc que existia i jo em dedicava... (n'hi ha més)
En alguna ocasió he explicat que pertanyo a la reduïda secta dels que encara compren discos a la botiga. Em refereixo a la botiga de tota la vida, no a la virtual. La que té quatre parets, taulell, prestageries i, sobretot, compta amb uns professionals al capdavant que t'orienten i estan al dia de l'actualitat.
Des de fa una pila d'anys (des de l'època que varen començar a l'entrada d'una escala del carrer Tallers) jo era client habitual de Discos Castelló, però ja fa dos o tres anys -i per raons que ara no vénen al cas- que vaig traslladar la meva fidelitat... (n'hi ha més)
Acaba de sortir un disc que al meu parer és molt important. Es titula "La barraca" i és fruit de la unió entre Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i Pep Gimeno "Botifarra".
Una unió que en el llibret que acompanya el compacte es descriu com "un viatge musical des de la regió catalana de l'Ebre fins a la Costera i la Vall d'Albaida del País Valencià". I que, dit en unes altres paraules, aplega una enorme quantitat de talent i d'estima per la música que neix de les arrels de la terra. (n'hi ha més)
Ahir, a propòsit de la primera actuació de la cantant bretona Nolwenn Leroy en terres catalanes del Nord (vegeu aquí), vaig publicar a Vilaweb aquest article:
La primera notícia que vaig tenir de Nolwenn Leroy (Finistère, Bretanya, 1982) em va arribar a principi d’any. Un bon amic coneixedor de les meves flaqueses em va passar un enllaç a You Tube en el qual una noia molt jove d’aparença clarament rockera interpretava en directe un tema tradicional que fa una pila d’anys Alan Stivell va popularitzar, la 'Suite Sudarmoricaine'... (n'hi ha més)
05. "Vos estim a tots igual", Marcel Cranc: Una altra sorpresa. Marcel Cranc redimensiona el tema original en clau de balada intimista. Veu a mig gas, calma i l'únic acompanyament d'un piano que per darrere punteja amb solemnitat cada acord. Tot plegat dóna com a resultat quatre minuts enigmàtics, a cavall del somni i de la realitat. Una frase a destacar? Sense cap mena de dubte "Què difícil separar ses coales des coals".
La revista "Enderrock" ha fet un esforç que val la pena de reconèixer en la seva justa mesura: ha agafat el disc "Alegria", enregistrat el 2002 per Antònia Font, -al meu parer el primer dels grans discos del grup balear- i li han dedicat un homenatge molt especial en forma de CD que es ven conjuntament amb la revista de juliol.
Aquest tribut d'admiració a Antònia Font consisteix en l'enregistrament dels deu temes del disc pel mateix ordre però interpretats per altres grups i cantants convidats per la revista a participar en l'homenatge. El resultat, tal com el veig jo, és el següent: (n'hi ha més)
Ara ha fet justament un any, en el transcurs de la tradicional Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell es va poder escoltar aquesta preciosa cançó interpretada per Sílvia Pérez Cruz, sens dubte la veu femenina catalana d'ara mateix amb més projecció de futur:
Si algú va tenir l'ocurrència de treure el nas cap a mitja tarda del dimecres a Disco 100, del carrer Escorial de Barcelona (al meu parer la millor botiga de discos de la ciutat) va poder ser testimoni d'una escena insòlita: dos carrosses -l'amo de la botiga i qui signa aquestes Totxanes- cantant a duo cançons d'un disc de fa ni més ni menys que 43 anys: "Ideas" del grup Almas Humildes.
Puc assegurar que entre el miler llarg de vinils que tinc a casa aquest estaria dintre dels deu o dotze indispensables que m'enduria cap a un exili en una illa deserta. (n'hi ha més)
Em sembla que no és la primera vegada que us col·loco aquesta batalleta als seguidors fidels de les Totxanes però, mira, em fa gràcia escriure-la precisament ara: al vespre del dimarts 14 de juny, quan es compleixen vint anys exactes, dia per dia, hora per hora, de l'inici del concert de Sau, Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït al Palau Sant Jordi de Barcelona.
Bruno Oro és un actor que no necessita que li faci jo ara gaires presentacions. Es tracta d'un dels puntals de l'equip de "Polònia" però, a més a més, és un home polifacètic ja que en paral·lel a la seva carrera com a home de teatre està desenvolupant una molt remarcable carrera musical.
Fa tres anys ja ens va sorprendre amb el seu primer disc, una obra que traspuava una insòlita maduresa i que allunyava Oro del tòpic de l'actor conegut que té traça cantant i se n'aprofita. "Napoli" -aquest era el títol del disc- era un recull de catorze cançons interpretades en italià, la segona llengua del nostre home, summament remarcables i que ja fa temps que vaig pregonant per tot arreu (vegeu aquí).
Quina delícia el panorama musical català de 2011! Vegeu, si no, el nivell dels darrers discos de Very Pomelo, Obrint Pas, Manel, Antònia Font, Raimon, Mazoni, Lo Pardal Roquer, Guillamino, Le Petit Ramon, Xavier Baró... i "Bigoti vermell", el segon disc d'Anna Roig i L'ombre de ton chien (vegeu aquí), que ara com ara no dubto gens que ocuparà un lloc ben eminent en la meva llista dels discos importants de 2011.
El quintet de penedesencs liderat per Anna Roig -una artista digna de ser seguida molt de prop perquè em fa l'efecte que... (n'hi ha més)
En l'apartat musical aniré per feina perquè vull enllestir avui totes les recomanacions que tinc al pap.
* La primera recomanació és aquest esplèndid "Rellotge d'emocions" que acaba de publicar Raimon. Veterà i mestre, ha fet un disc on cap tema és sobrer i on hi caben perfectament el lirisme i la combativitat. Les cançons que a mi m'han tocat més la fibra són "Punxa de temps" i "Cançó d'un cor que crema". Ho resumeixo en un sol mot: imprescindible.
Una gran cançó i uns paisatges que a casa ens estimem especialment pels records que ens porten (vegeu aquí). Gaudiu-los vosaltres també en aquest diumenge tan especial.
