Amb el prometedor antecedent del monogràfic de La Vanguardia -que, a més a més, explicava que la gala dels Premis l'havien concebuda com un homenatge al cinema musical- havent sopat del dilluns em vaig instal·lar en la posició de mirar la tele -estirat a terra i amb el Panchodamunt de la panxa- per contemplar el "Crackòvia" i la festa dels Premis Gaudí.
Just en començar el primer parlament del presentador i la primera cançó, arriba el noi petit de casa a deixar les claus del cotxe i es queda atent a la pantalla. L'alegria dura poc i ens mirem sense dir-nos res amb un inici d'atac de vergonya aliena... (n'hi ha més)
El diumenge de la setmana passada La Vanguardia va encartar un monogràfic especial dedicat als IV Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català. Lector habitual de diaris com sóc des de fa una pila d'anys, em sembla que he desenvolupat un sisè sentit per detectar quan, en aquest invent dels monogràfics, hi ha matèria interessant o quan -en la majoria dels casos, ai las- la informació que apleguen no m'interessa en absolut.
No em va fallar la intuïció quan vaig decidir conservar el suplement dels Gaudí i examinar-lo amb calma durant uns quants dies abans de la gran festa de lliurament. I amb la intuïció una sospita: darrere d'aquelles 28 pàgines carregades d'esforç, talent i feina ben feta em semblava detectar la petja d'una persona molt concreta: la Montse Majench, directora des de fa uns mesos de l'Acadèmia del Cinema Català i responsable de gestionar els aspectes tècnics i administratius de l'ens que presideix l'actor Joel Joan. (n'hi ha més)
Quan el mes de setembre de l'any passat es va emetre el primer programa d'"El convidat", dedicat a Teresa Gimpera, em va faltar temps per escriure (vegeu-lo aquí) un afegitó d'urgència al final de l'apunt d'aquell dia per fer referència al prometedor nivell d'aquell primer tast i elogiar el gust de la persona que havia fet les il·lustracions musicals de fons.
Poques setmanes després vaig escriure un apunt una mica més detallat (vegeu-lo aquí) en el qual elogiava la traça d'Albert Om pel protagonisme que sabia donar als moments de silenci entre ell i els seus amfitrions. (n'hi ha més)
El dijous 22 de setembre el mestre Puyal va llegir el pregó inaugural de les Festes de la Mercè 2011. "Amb aquest pregó només us vull dir quatre coses. Exactament quatre", va anunciar tot just començar. I, efectivament, al llarg de 62 minuts va oferir-nos, en format radiofònic, un autèntic tomb per la seva vida de barceloní amb les quatre idees que s'havia proposat de transmetre-nos des del principi ben presents. (n'hi ha més)
Partint de la base que, tot i agradar-nos a l'A. i a mi el cinema, el tenim bastant abandonat (i, per tant, no ens podem considerar gens al dia sobre el tema) aquest matí de dissabte sense Bon Preu hem enfilat cap a can Yelmo Icària per veure "Super 8" (vegeu aquí). Jo més decidit; l'A. no tant, tot s'ha de dir.
El veredicte final -emès quan encara sonaven en el meu cap les notes del "My Sharona" que clouen la pel·li- ha estat si fa no fa el previst: a mi m'ha agradat molt i a ella força. Dit això em sembla de justícia destacar la crítica que fa uns dies va publicar al PuntAvui el professor Àngel Quintana, que ens planteja una manera d'entendre la pel·lícula amb la qual m'hi sento summament identificat.
L'article es titula "Història d'un dol" i el trobareu fent click aquí. Però per si aquestes coses de la informàtica fan figa us el reprodueixo íntegrament a continuació: (n'hi ha més)
Els qui em coneixen saben que no m'agrada fer conyeta fàcil de segons quines coses, però vist el generosíssim tractament que els serveis informatius de la televisió pública de Catalunya ha donat a la Jornada Mundial de la Joventut i, molt especialment, a la visita del Papa a Madrid -en absolut justificable, al meu parer, per l'habitual sequera de notícies de cada mes d'agost- estic esperant fervorosament... (n'hi ha més)
Circulen aquests dies per la ràdio i la televisió tres anuncis -un "cutre", un histèric i un mentider- que em provoquen urticària i uns poc dissimulats desitjos de mal de ventre perpetu pels cervellets publicitaris que els han perpetrat.
El primer -el "cutre"- és d'un celler de Palafrugell que... (n'hi ha més)
Unes quantes consideracions sobre aquesta pel·lícula d'Agustí Villaronga:
* Per començar i per esvair tots els dubtes: és una excel·lent pel·lícula. Una mostra ben clara que quan afrontem un projecte sense complexos, amb bones bases de partida i recursos suficients som tan competitius com el primer. Felicitacions, doncs, al director i a tot l'equip de producció encapçalat per Isona Passola.
* Un altre fort aplaudiment a Agustí Villaronga pel seu guió ja que ha aconseguit cosir nítidament, sense forats que malmetin el conjunt, els trets fonamentals de dues grans novel·les d'Emili Teixidor: la magnífica "Pa negre" (2003), que dóna nom al film, i la no menys extraordinària "Retrat d'un assassí d'ocells", publicada el 1988 (*), que fareu santament si us decidiu a recuperar-la i llegir-la (vegeu aquí).
Dijous passat em vaig equivocar. Per comptes d'anar a dormir com faig sempre quan s'acaba "Polònia" vaig provar de veure el programa "Banda ampla" atret pel tema que des de feia dos o tres dies anaven anunciant: la Llei Sinde i la pirateria digital. Vaig voler seguir-lo... i crec que em vaig equivocar.
No l'havia vist mai, aquest programa, tot i que pel que anava sabent per comentaris de la gent que el va seguint ja m'imaginava que no em perdia gran cosa. Confesso que... (n'hi ha més)
A través del portal Filmin.es veig "Tres dies amb la família", el prometedor debut de la jove directora Mar Coll i trobo que és una magnífica prova de la bona feina que du a terme la gent de l'Escac amb uns resultats que ja no són apostes de futur sinó realitats ben engrescadores.
La pel·lícula m'ha semblat una obra rodona i molt digna. Senzilla en el plantejament, amb un guió ben estructurat... (n'hi ha més)
L'A. i jo aprofitem el cap de setmana de Tots Sants per veure "Copie conforme", la darrera pel·lícula d'Abbas Kiarostami (vegeu aquí).
Tenim un bon motiu: en aquesta primera incursió cinematogràfica fora del seu país el director iranià ha tingut el bon gust de triar com a escenari una zona molt concreta de la Toscana -els pobles de Monte San Savino, Cortona i Lucignano, pertanyents al "comune" d'Arezzo- per rodar aquesta història de solituds compartides i il·lusions frustrades en mans de dos personatges en plena maduresa: un escriptor anglès i una venedora d'antiguitats francesa.
(De fet, ara m'adono que aquest començament d'apunt m'ha sortit d'allò més equívoc, ja que dóna a entendre que a casa som consumidors habituals del cinema de Kiarostami quan la realitat és que ...(n'hi ha més)
Tot i que aquestes Totxanes no tenen activada l'opció d'acollir els comentaris dels lectors, la possibilitat de posar-se en contacte amb mi per mitjà del correu electrònic no està gens oculta: només cal clicar damunt del "jotajotai" que trobareu a sota del títol de cada apunt. Una bona prova d'això la tinc en els nombrosos correus que els seguidors d'aquest Bloc em fan arribar per suggerir, opinar i apuntar idees sobre les coses que dic, les que no dic... i les que hauria de dir.
Un d'aquests corresponsals és en Pere Roch. No m'escriu gaire sovint, però quan ho fa agrupa comentaris -sempre plens de gentilesa i amabilitat- sobre uns quants apunts i recupera el temps perdut... (n'hi ha més)
En Tomàs és un veterà seguidor d'aquestes Totxanes que, pel que porto comprovat, vibra de manera especial quan faig algun comentari sobre la qualitat lingüística de les retransmissions de les curses de Fòrmula 1 a TV3.
Ara fa quinze dies, després de llegir això, li va faltar temps per escriure'm i dir-me que era molt optimista. Que la capa de vernís lingüístic preparada en el període entre temporades que a mi em semblava detectar ell no la veia per enlloc. (n'hi ha més)
No havia piulat fins avui perquè no fos dit que els tinc mania, però he de confessar que quan vaig veure els espots de la nova temporada de Fórmula 1 a TV3 -amb aquelles imatges pretesament èpiques i aquell to patèticament pedant amb què ens parlava en Merlos enmig d'una ambientació que semblava extreta de Màtrix- em vaig témer el pitjor.
I no, tu. Puc dir amb alegria -ho remarco: amb alegria- que durant la pretemporada els heroics i soferts assessors lingüístics... (n'hi ha més)
Quarts de 10. A punt ja per desparar la taula del sopar i desfilar cap al llit.
Acabem d'empassar-nos la tirallonga d'anuncis que separen el final del TN Vespre i l'espai del temps. Xampús, Kalgonits, caldos de gallina, Cillit Bangs, Actimels, compreses per a "chicas ye-yé", pasta per aguantar dentadures postisses..
I com qui no diu res, el comentari de l'A. senzill i contundent: (n'hi ha més)
Tret dels imprescindibles Simpson, que procuro no perdre'm cap dels dies que dino a casa, tinc la sort -gràcies a Déu- de veure molt poca televisió. Més concretament, mentre acabem de sopar segueixo el TN Vespre i el Molina. I els dies que toca empalmo amb el Crackòvia i el Polònia. Res més.
Vull dir amb això que el meu índex d'exposició als missatges publicitaris és, sense cap mena de dubte, notablement inferior al del comú dels mortals. Tot i això, no sé si és mala sort o què però d'un temps ençà en l'escassa franja temporal en què estic sotmès al bombardeig mediàtico-catòdic em sembla detectar un descens del nivell de seriositat dels anuncis summament alarmant.
No tinc cap intenció de perdre el temps calibrant si és millor la novel·la o la versió en cinema de "Les veus del Pamano". Per mi no hi ha dubte: el llibre li dóna cent voltes a la pel·li.
Cent voltes en extensió -hi passen més coses- i en intensitat -les explica més a fons- cosa que no vol dir que la versió de Lluís Maria Güell sigui un fiasco. (n'hi ha més)
... i jo em pregunto si el que diu aquest bon home és notícia i si aquesta informació té a veure amb la feina que se suposa que ha de fer un periodista.
El dimarts passat vaig assistir a la presentació de "Hollywood contra Franco", un magnífic llargmetratge documental dirigit i produït per Oriol Porta que des d'ara mateix us recomano de tot cor.
Conec l'Oriol des de fa uns quants anys. El nostre primer contacte va ser per raons professionals i aviat ens vàrem adonar que compartíem unes quantes dèries. Els imperatius de la feina, per tant, no varen ser cap obstacle perquè entre ell i jo sorgís una bona amistat.
Per això sé que aquesta pel·lícula que ara es comença a exhibir en circuits comercials -després d'una exitosa cursa per uns quants festivals- li ha ocupat vuit o nou anys de la seva vida i una part significativa de la seva economia personal.
No entraré a analitzar "Hollywood contra Franco" perquè d'això ja s'encarrega gent més entesa. Sí que voldria, però, recomanar-vos... (n'hi ha més)
Els espectadors del TeleNotícies Migdia d'ahir, diumenge, vàrem rebre una àmplia i detallada informació sobre la finalització, arreu del món musulmà, del període del Ramadà.
Per començar ens van oferir imatges i declaracions de musulmans instal·lats a Catalunya que aprofitaven l'ocasió per demanar més i millors espais per al seu culte (em sembla recordar que era a Lleida) i a continuació els redactors del TN varen rematar la feina amb un passeig visual per diverses festes i cerimònies de tancament del mes de dejuni en altres indrets del món.
La llàstima és que, almenys en aquell TN, no es va dir res d'una altra celebració anyal i solemne -el Rosh Hashanah (vegeu aquí), ço és el Cap d'Any jueu- que, ja és mala sort tu, s'esqueia el mateix dia. (n'hi ha més)
