L'home és al meu despatx. Ha vingut per explicar-me el funcionament d'un aparell que hauré de fer servir més tard a casa. L'escolto amb atenció, pregunto pels detalls i em faig repetir les coses que no acabo d'entendre.

Tot d'una em descobreixo a mi mateix reproduint un gest que li havia vist fer un munt de vegades a ma mare: celles corrugades, ulls mig tancats, el dit índex clavat just a sota del llavi inferior, l'esquena vinclada cap endavant, la cara una mica inclinada a un costat i el cap fent que sí tres o quatre vegades seguides en senyal d'atenció i de consentiment.

Penso que potser ella va heretar aquest gest que ara he reproduït espontàniament de son pare o de sa mare, morts durant la guerra, ...  (n'hi ha més) 

Com ahir, l'1 de maig de l'any 1949 va caure també en diumenge. Un diumenge que, segons La Vanguardia, s'anunciava inestable i plujós, en continuïtat amb el temps que havia fet els dos o tres dies anteriors. El Barça dels germans Gonzalvo, Basora, César, Velasco i Nicolau jugava per la tarda amb el Granada -a Los Cármenes- el partit d'anada dels quarts de final de la "Copa de S.E. el Generalísimo". Un torneig que acabaria guanyant el València.

Aquell dia primer de maig de 1949 els pares es varen casar a la parròquia de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa (en l'argot familiar de tota la vida, "la Milagrosa") del carrer Consell de Cent. La tria de l'església no tenia res a veure amb el nom de la núvia -Milagros- sinó amb el fet que era la parròquia que, per residència, els pertocava. Recordo que el pare explicava que la cerimònia es va haver de fer en el soterrani ja que el temple havia quedat molt malmès a conseqüència de la guerra.  (n'hi ha més)

El dijous 4 d'agost de 1910, avui fa cent anys , probablement feia tanta calor a Barcelona com la que aquests dies patim i encara eren ben vius en la memòria de tothom els greus avalots que dotze mesos abans, gairebé dia per dia, la ciutat havia viscut al llarg d'una setmana que molta gent començava ja a denominar amb el qualificatiu de "tràgica".  (n'hi ha més) 

El dijous de la setmana que ve es complirà mig any de la mort del pare i pocs dies després -el 18, més concretament- farà quatre anys que ens va deixar la mare. Em sembla que ara, un cop transcorregut tot aquest temps, sí que puc parlar sobre què vol dir sentir-se orfe.

Ja vaig explicar mesos enrere (vegeu aquí) quin va ser el nostre capteniment quan va morir la mare: primerament una gran pena per la pèrdua i immediatament després, com una reacció natural, una concentració de totes les nostres atencions cap el pare, que als vuitanta-sis anys es quedava sense la dona amb qui havia compartit gran part de la seva vida.

I és ara que m'adono que quan en aquell apunt parlava d'un cert sentiment d'injustícia amb la mare el que volia dir realment era que després de la seva mort no vaig tenir la sensació de buit que ara, que falten tots dos, sí que tinc. La sensació d'orfenesa.  (n'hi ha més)

(La sèrie comença aquí)

Com explicava en l'anterior apunt aquests dies ens agafen a mon germà i a mi especialment sensibilitzats per tot allò que té relació amb la preservació de la memòria familiar i amb l'enorme sensació d'impotència, pèrdua i abandó que tens quan, gràcies als vells papers, descobreixes ara coses que mai podràs entendre del tot perquè aquells que podien satisfer la teva curiositat ja no són al teu costat per aclarir-les.

Tot això ve a tomb perquè fa cosa d'un parell de mesos em va arribar a les mans un llibre molt especial. Es titula "Amb el pare i sense el pare", l'ha escrit la senyora Pilar Vila-Abadal i no cal que us afanyeu a demanar-lo al vostre llibreter perquè se n'ha fet només una edició de cent exemplars per distribuir a un cercle molt restringit de familiars i amics.  (n'hi ha més)

La mort del pare, el febrer passat, i el desmantellament del pis on havia viscut els últims cinquanta anys ens ha permès a mon germà i a mi accedir a una enorme quantitat de documents, fotografies, escrits, blocs de notes, cartes i objectes de record d'unes quantes generacions d'Iserns -per la banda de la mare i els seus vint primers anys a Andalusia, ai las, el fil del record es perd de seguida- que ell conservava discretament.

Comptat i debatut, es tracta d'un voluminós paquet de documentació que en els casos més allunyats ens remunten al darrer quart del segle XIX d'un interès estrictament familiar però que ens apropen a unes èpoques que no hem conegut i a unes persones que en la majoria dels casos per mon germà i per mi eren noms evocats vagament pels grans durant alguna sobretaula de Nadal o després de menjar-nos la crema Sant Josep a casa de l'àvia.  (n'hi ha més)

El final de la vida de les persones té sempre data fixa. Una data concreta, desconeguda i inexorable contra la qual no s'hi pot fer res. És la mort física.

Hi ha, però, una altra mort molt més lenta i refinada que es desencadena poc després del traspàs i que es va desenvolupant per fases. És la que jo denomino "mort administrativa". Una mort que pot perllongar-se fins a uns quants mesos després de la desaparició física del difunt. A casa, amb la recent mort del pare, ho estem experimentant.

Tot comença el dia que et crida el Notari per posar fil a l'agulla al document en virtut del qual es posa en marxa el compliment de les darreres voluntats del mort i, per tant, acceptes tot allò que hagi disposat que et pertoca en herència.  (n'hi ha més)

Diumenge familiar a Garraf. Els expedicionaris de Barcelona som quatre: mon germà, la seva muller, l'A. i jo. La plana major del que després de la mort del pare queda dels Isern. Una família que no s'ha destacat per ser gaire nombrosa, tot i que mai fins als reduïts límits d'ara.  (n'hi ha més)

Les celebracions barcelonistes d'aquest dies m'han fet recordar la història que el Doctor R. ens va explicar l'últim dia que ell i la seva muller varen sopar a casa. Em va semblar tan singular que li vaig demanar permís per reproduir-la en aquestes Totxanes, cosa que faig tot seguit manllevant amb la màxima fidelitat de què sóc capaç les seves paraules. És una història tan delicada que em fa l'efecte que incorporar-hi algun comentari personal seria una distorsió imperdonable.

 Ens va dir el Doctor: "El meu pare era un culé incondicional. Potser no arribava a l'extrem de no sopar el dia que perdíem, però poc li faltava..."  (n'hi ha més)

Sopar amb dos bons i vells amics: el doctor R. i la seva muller G., els padrins de bateig del noi petit de casa.

Comentem que el pare d'ella va morir de manera sobtada el passat 19 d'octubre, just l'endemà de l'atac cerebral de mon pare que tres mesos i mig després també se'l va acabar emportant cap al cel.  (n'hi ha més)

Pujo al pis dels pares per última vegada. Sé perfectament el que hi trobaré: les quatre parets nues i poca cosa més. Cap moble, ni làmpades, ni cortines, ni plantes... Ni un sol indici que remeti a les persones que hi han viscut durant més de mig segle.

A terra i a les parets, això sí, es poden veure amb claredat els llocs on fins fa ben poc hi havien mobles o quadres. Els contorns. Les traces. On hi havia la llibreria del menjador ara es pot veure, indiscret, un requadre de paper rosat que correspon a la decoració anterior. I un fil elèctric que penja amb les puntes protegides amb cinta aillant.

Fa dos dies van marxar els operaris que ens han ajudat al meu germà i a mi (més a ell que a mi, ho he de reconèixer, que jo ben poca feina he fet) a desmuntar-ho tot i a deixar el pis en condicions de ser lliurat a l'administrador.  (n'hi ha més)

(La sèrie comença aquí)

El primer dia que es van obrir les taquilles per comprar les entrades per l'actuació dels Beatles a la Monumental -parlo de juny de 1965- ma mare se n'hi va anar a fer cua. Les cròniques del concert parlen d'una plaça amb només tres quarts d'entrada cosa que em fa pensar que la seva previsió va ser un pèl exagerada. Gràcies a això, però, va entrar a les nostres vides el pintor Magí Oliver i Bosch.  (n'hi ha més)

Això dels records funciona com les cireres: n'agafes un i de seguida t'adones que és impossible atrapar-lo en solitari ja que se t'hi enganxen dos o tres més que et poden portar a distàncies siderals -en el temps o en la geografia- del record inicial que havia desencadenat el procés.

Una de les feines més tristes que comporta el desmantellament de la casa dels pares és la retirada dels quadres. Del quadres de tota la vida.  (n'hi ha més)

"El nuevo nacido, 1er Nieto, nació hoy día de San José a las 11h. 30m. de la noche. Madre e hijo siguen bien el curso natural del caso."

Aquesta és la frase que clou la crònica del meu naixement -demà farà 60 anys- escrita pel meu avi en el "Dietario El Siglo 1950" que he trobat entre els papers que guardava mon pare.

Aquest dietari, conservat al llarg de tots aquests anys per la seva singularitat, és una veritable joia ja que en els seus fulls, especialment els quatre primers mesos, aplega uns quants esdeveniments de gruix en la petita crònica familiar dels Isern.

Em cenyiré, però, a les reaccions de l'avi davant del meu naixement exposades en les seves anotacions. Les anotacions d'un moribund.  (n'hi ha més)

Després del lògic trasbals que va significar la defunció del pare ara ens toca afrontar la trista ressaca del desmuntatge del seu pis. És a dir, irrompre per tots els racons d'una intimitat que s'ha anat generant a través de quasi seixanta anys viscuts al costat de la mare més tres anys de vida en solitari.

Desmuntar armaris, separar la roba, obrir carpetes, seleccionar fotografies, revisar documents, despenjar quadres, triar llibres i discos, conservar escrits, aprofitar algun moble... un munt inacabable de tasques que cal fer sense gaires demores -per una banda perquè hem de deixar el pis abans de tres mesos, per l'altra perquè una feina tan penosa com més aviat l'enllestim, millor- i que sort tinc una vegada més de mon germà i el seu sentit pràctic perquè confesso que aquesta situació em deixa molt aclaparat.  (n'hi ha més)

Finalment, gràcies a la gran perseverança de mon germà que no ha parat fins que no ha obtingut còpia dels papers de l'ingrés del pare al Clínic, hem pogut reconstruir el trajecte a peu -la seva darrera passejada- que va fer aquella tarda del diumenge 18 d'octubre (vegeu aquí) entre casa seva -a la plaça de Goya- i el punt del passeig de Colom on va trobar-se malament i el va recollir l'ambulància.  (n'hi ha més)

L'escena s'esdevingué un dissabte, com avui, de fa tres o quatre setmanes. Com d'habitud la mare de l'A. va venir a dinar a casa. En temps normals els dissabtes els aprofitàvem també per convidar mon pare però el dia que ara evoco ja estava molt malalt i no li quedava gaire temps de vida.

Mentre parava taula em va semblar que a la terrassa hi havia un moviment anòmal, vaig acostar-m'hi i vaig veure una escena que, fugaçment, em va transportar cap a un passat no gaire llunyà: la mare de l'A. es dedicava a esporgar de brossa i fulles seques les plantes que tenim a les jardineres i els testos.  (n'hi ha més)

Ahir, com cada segon diumenge de febrer (vegeu aquí), es va celebrar al cementiri de Sant Gervasi l'homenatge al poeta Joan Maragall. Enguany amb una mica més de prosopopeia ja que la trobada va servir de punt d'arrencada de l'Any Maragall, un període que s'obre ara i es clourà a finals de l'any vinent en el transcurs del qual es farà la commemoració del segle i mig del naixement del poeta, el 1860, i del centenari de la seva mort, el 1911.  (n'hi ha més)

(El que trobareu a continuació és el text que aquest migdia he llegit al final de la cerimònia religiosa de comiat de mon pare al Tanatori de Sancho de Ávila. Us confesso que tenia alguns dubtes sobre l'oportunitat de penjar-lo aquí atès el seu caràcter íntim i familiar. Tanmateix, els seguidors d'aquestes Totxanes -i molt especialment els que han seguit els apunts dels darrers mesos dedicats a la malaltia de mon pare- ja estan al cas de la majoria de coses que hi he dit.
Ara bé, el que realment m'ha acabat de decidir és la coincidència d'alguns presents en l'acte que, bé de paraula o per correus electrònics rebuts aquesta tarda, em demanen que el pengi perquè la seva lectura pot resultar d'utilitat a les persones que estiguin passant per una situació similar.
Aquí el teniu, doncs. Els Blocs també serveixen per coses així.)

(n'hi ha més)

Una bona amiga m'envia un correu de condol per la mort de mon pare i em demana una cosa que no se m'havia acudit i que em sembla que és una excel·lent idea.

Em proposa que aplegui tots els apunts dels darrers mesos en els que he anat parlant de la malaltia de mon pare sota un mateix epígraf temàtic -"categoria", segons MesVilaweb- específic. Així serà més fàcil i còmode -em diu- seguir els meus comentaris sobre l'evolució de la malaltia que va començar a mitjans d'octubre.

Com ja he dit més amunt, la idea em sembla molt encertada. Tant que n'ampliaré una mica l'abast. Per això he obert en la columna de "Categories" que trobareu a la dreta d'aquestes notes un apartat que he batejat amb el nom de "Pares". I un subtítol que em sembla aclaridor: "D'allà on venim" (vegeu-lo també aquí).

(n'hi ha més)