Digueu-me exagerat si us sembla que en faig un gra massa, amb tanta anticipació, però jo acabo de penjar ja a la barana del balcó la senyera que recorda a tothom que passi pel nostre carrer que el diumenge vinent a Barcelona toca votar pel dret a decidir.
Aneu a votar. Tant és que ho feu pel sí com pel no -vaja, si voteu que sí molt millor, no cal dir-ho-, però aneu a votar i a expressar la vostra voluntat. Que això és el que més els fot, als espanyols.
L'A. i jo, que ens considerem persones d'ordre i més aviat assenyades... (n'hi ha més)
Després del que hem viscut en el darrer mig any sóc dels convençuts que cap dels polítics que pertanyen al "soi disant" independentisme que ara mateix coneixem i que hem vist actuar -ja sigui en seu parlamentària o bé extramurs- té prou capacitat i carisma per conduir el procés que ens portarà a l'única sortida raonable que ens queda: marxar d'Espanya.
Vull pensar -estic gairebé segur, vaja- que aquest líder (si us plau, considereu el mot en la seva doble variant de gènere) ara mateix ja és a la Universitat. Potser encara en un dels primers cursos, potser més avançat... (n'hi ha més)
Reconec que li he trobat el gust, a la moda dels "lipdubs". Aquesta espècie d'"Escala en hi-fi" (pregunteu als vostres majors què és això, pregunteu...) en perpetu moviment i carregat de personal alegre, belluguet i (ai...) adorablement jove em carrega les piles cosa de no dir.
Ja en comença a haver-hi una bona pila, de "lipdubs" fets a casa nostra. I ahir mateix vàrem conèixer la darrera perla de la col·lecció: el que es va enregistrar a Vic fa tot just una setmana. (n'hi ha més)
"Somio un país en el qual des dels comandaments a distància dels televisors de les cases hi hagi accés lliure a tots els canals, també els de pagament. I que cadascú, tot i aquesta manca absoluta d'entrebancs, entri només en aquells canals als quals està abonat. Per una raó ètica, perquè sap que, moralment, als altres no hi pot entrar. Aquest és el model de societat que m'agradaria deixar-li la meva filla."
Aquestes paraules no són meves, són d'un vell amic i coblocaire de MesVilaweb que jo estimo especialment i del qual sempre aprenc coses... (n'hi ha més)
La bona gent de Time Out Barcelona -una revista que ara ja és molt recomanable i que el dia que engrandeixi un pèl el tipus de lletra esdevindrà excelsa- ha posat en marxa una campanya publicitària que m'agrada molt des del punt de vista de la resolució creativa i no tant pel que fa al concepte que la inspira.
Tal com ens explicava fa uns dies el blocaire Oriol Soler (vegeu aquí) la competent agència que l'ha creat és S.C.P.F. (em ronda pel cap que en algun moment hi ha treballat el senyor Risto Mejide i que no vol dir "Sin Cojones Por Favor") i podeu veure-la amb detall en la pàgina web que s'ha fet (vegeu-la aquí) per divulgar-la.
La idea de fons és claríssima i ens l'exposa el mateix Soler, home íntimament lligat al projecte: "Volem que els divendres sigui festa per sempre", diu. (n'hi ha més)
No és nou d'ara ni és la primera vegada que ho dic: fa una pila d'anys que l'ajuntament de Barcelona s'ha convertit en una descomunal agència de publicitat i propaganda, en un infatigable organitzador de saraus i gresques sense aturador amb l'objectiu de convertir Barcelona en la ciutat que tot s'ho empassa, que tot ho entoma. Sobretot si ve de fora.
Objectiu: fer de Barcelona la ciutat de la perpètua samba (vegeu aquí). (n'hi ha més)
Gràcies a Déu que ja s'acaba, aquesta agonia. D'aquí a poques hores estarem en plena jornada de reflexió. És a dir, el retorn a la normalitat, sense bronques electorals. S'ha acabat ja la ronya de contemplar els rostres -i, ai las, els clatells- dels candidats (vegeu aquí) rivalitzant entre ells per veure qui és capaç de dir-la més grossa sense estrafer el gest... (n'hi ha més)
Ahir, sincerament, crec que el meu diari va fer el pepa quan per comptes de publicar l'article d'Heribert Barrera en el que manifesta el seu suport a les tesis de Joan Carretero en l'edició de paper es va limitar a penjar-lo a la versió digital.
Una limitació, val a dir, relativa perquè l'efecte multiplicatiu que té la xarxa posa en evidència la poca vista de qui va prendre la decisió d'acotar la difusió del text i de posar a l'edició de paper una notícia breu (vegeu aquí) per cobrir l'expedient i prou. Per si us fa gràcia de llegir-lo (jo crec que el que s'hi diu en algun punt és matisable, però que en conjunt val la pena) feu clic aquí i hi accedireu.
Vet aquí, doncs, una mostra més d'aquestes murgues que ens traurem del damunt el dia -no gaire llunyà, espero- que ens decidirem a deixar Espanya. (n'hi ha més)
Tinc 59 anys i tot em fa creure que, si Déu vol, la meva esperança de vida permetrà que compti encara amb una llarga temporada donant guerra. Això vol dir que podré veure l'esperat moment que Catalunya dirà adéu a Espanya i se'n separarà definitivament. N'estic convençut perquè això d'ara no hi ha qui ho aguanti.
I com que, aleshores, els més carrossess serem la memòria històrica de coses que la gran majoria dels ciutadans no hauran conegut m'ha semblat interessant començar a fer caliu i encetar una sèrie d'apunts intermitents (ço és, que publicaré de tant en tant) amb batalletes il·lustradores de quina ha estat la petja que ha deixat Espanya en la gent de la meva generació. Més que res perquè si algú sentia una mica de recança per la separació se li acabi d'esvair.
Avui començo amb el primer d'aquests apunts. Com se sol dir en els programes de cuina: "Espero que us agradi". (n'hi ha més)
