(El que trobareu a continuació és el text que aquest migdia he llegit al final de la cerimònia religiosa de comiat de mon pare al Tanatori de Sancho de Ávila. Us confesso que tenia alguns dubtes sobre l'oportunitat de penjar-lo aquí atès el seu caràcter íntim i familiar. Tanmateix, els seguidors d'aquestes Totxanes -i molt especialment els que han seguit els apunts dels darrers mesos dedicats a la malaltia de mon pare- ja estan al cas de la majoria de coses que hi he dit.
Ara bé, el que realment m'ha acabat de decidir és la coincidència d'alguns presents en l'acte que, bé de paraula o per correus electrònics rebuts aquesta tarda, em demanen que el pengi perquè la seva lectura pot resultar d'utilitat a les persones que estiguin passant per una situació similar.
Aquí el teniu, doncs. Els Blocs també serveixen per coses així.)

(n'hi ha més)

Una bona amiga m'envia un correu de condol per la mort de mon pare i em demana una cosa que no se m'havia acudit i que em sembla que és una excel·lent idea.

Em proposa que aplegui tots els apunts dels darrers mesos en els que he anat parlant de la malaltia de mon pare sota un mateix epígraf temàtic -"categoria", segons MesVilaweb- específic. Així serà més fàcil i còmode -em diu- seguir els meus comentaris sobre l'evolució de la malaltia que va començar a mitjans d'octubre.

Com ja he dit més amunt, la idea em sembla molt encertada. Tant que n'ampliaré una mica l'abast. Per això he obert en la columna de "Categories" que trobareu a la dreta d'aquestes notes un apartat que he batejat amb el nom de "Pares". I un subtítol que em sembla aclaridor: "D'allà on venim" (vegeu-lo també aquí).

(n'hi ha més)

Aquesta nit, pocs minuts després de la una de la matinada, mon pare finalment ha abandonat la lluita i ens ha deixat.

En el moment d'escriure aquest apunt d'urgència l'únic que sé és que a partir de demà, dissabte, a la tarda el tindrem en el tanatori de Sancho de Ávila i que estic trist i una mica atabalat.  (n'hi ha més)

Tarda de pluja. Poca llum que m'arriba a través de la finestra. Horaris canviats i poques ganes d'escriure.

Els rituals de l'inusual (anava a escriure "de l'inesperat", però, per desgràcia, no és el cas) i el pas lent de les hores.

Des de fa una setmana la salut de mon pare s'ha agreujat. Des de fa unes hores la situació és terminal.  (n'hi ha més)

Aquests dies estic llegint un llibre deliciós, creieu-me. Un llibre que, a més a més, per la seva condició de fragmentari em permet atacar-lo en petites dosis (entre mon pare i la feina vaig molt atrafegat, últimament) sense perdre'n el fil. Es tracta d'"Estimat amic. Cartes i textos", editat fa tot just tres mesos per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Sota la cura de Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí -les mateixes que varen col·laborar en la redacció de les memòries de Joan Triadú- aquest llibre d'ara aplega per una banda quasi un centenar de cartes de Pere Calders a Joan Triadú escrites entre els anys 1950, en l'exili mexicà, i 1992, ja instal·lat a Barcelona. I per l'altra, una vintena d'articles, crítiques i comentaris de Triadú dedicats a Calders, de l'obra del qual va ser el primer seguidor i propagandista.  (n'hi ha més)

Curiosa -per no dir patètica- la situació amb què es troba des d'ahir el lector que, catalanista i militant, va al quiosc a comprar els dos diaris catalans i en català que té al seu abast: l'Avui i El Punt.

De dilluns a diumenge troba a cada diari el mateix suplement esportiu: "El 9".

I tots els diumenges se'n va a casa seva amb dos exemplars repetits del suplement dominical "Presència".  (n'hi ha més)

Dels divuit apunts que he escrit durant el mes de gener els 10 més visitats han estat:

* 1) Els discos catalans de 2009 que més m'han agradat.  (vegeu-lo aquí)

* 2) Una tria dels llibres interessants en català de 2009.  (vegeu-lo aquí) 

* 3) El Punt, l'Avui i el llençol de cada bugada. (vegeu-lo aquí)
 
(n'hi ha més)

El dimarts de la setmana passada, en el transcurs de la segona i darrera sessió a La Pedrera dedicada a Joan F. Mira l'amic Vicenç Villatoro em va deixar d'una peça. Tan bon punt em va veure li va faltar temps per felicitar-me per la rapidesa en fer-me ressò en aquestes Totxanes de la notícia que el dia abans ens havia donat el mestre Mira en anunciar públicament que estava en plena traducció de l'Odissea. "T'has avançat a La Vanguardia. Poca broma", em va dir.

Efectivament, aquell dilluns quan vaig tornar a casa portava al cap la idea de difondre la gran notícia. Podia haver esperat a fer-ho l'endemà però com que no tenia gaire son em vaig decidir a escriure-la i penjar-la uns minuts abans de la mitjanit (vegeu-la aquí).  (n'hi ha més)

Llegia a La Vanguardia fa uns dies que un dels arguments que la directiva del Real Madrid ha esgrimit davant del Comitè de Competició de la Lliga Espanyola per reduir la sanció a Cristiano Ronaldo per haver-li trencat el nas d'un cop de colze a un jugador del Málaga va ser el vídeo d'una jugada d'un recent Barça-Sevilla en el qual apareix Messi perseguit per un defensor que li està fent falta pel darrere i de totes les maneres imaginables.  (n'hi ha més)

Tret dels imprescindibles Simpson, que procuro no perdre'm cap dels dies que dino a casa, tinc la sort -gràcies a Déu- de veure molt poca televisió. Més concretament, mentre acabem de sopar segueixo el TN Vespre i el Molina. I els dies que toca empalmo amb el Crackòvia i el Polònia. Res més.

Vull dir amb això que el meu índex d'exposició als missatges publicitaris és, sense cap mena de dubte, notablement inferior al del comú dels mortals. Tot i això, no sé si és mala sort o què però d'un temps ençà en l'escassa franja temporal en què estic sotmès al bombardeig mediàtico-catòdic em sembla detectar un descens del nivell de seriositat dels anuncis summament alarmant. 

(n'hi ha més)

(La sèrie comença aquí)

Damunt del llit, plegats amb cura, encara hi ha la jaqueta del pijama i el pantaló que mon pare portava habitualment per casa. A terra, les sabatilles en perfecta formació, a la tauleta de nit la ràdio, el despertador i la llanterna i a la taula del despatx la capseta de plàstic de color blanc amb tres compartiments per les pastilles. Buits els de l'esmorzar i el dinar i encara ple el dels remeis programats per l'hora de sopar.

És molt curiosa la relació que mantinc amb aquest pis ja que, de fet, entre les seves parets hi vaig viure molt poc temps i els meus records són més de visitant que d'habitant.

M'explicaré...  (n'hi ha més)

Llegeixo a El Punt i l'Avui (vegeu aquí i aquí) que a partir del proper diumenge el suplement "Plaers" deixa d'editar-se i que el diari Avui adopta com a suplement dominical el setmanari "Presència", el d'El Punt.

També informen els dos diaris que el suplement d'esports "El 9", l'únic diari esportiu en català, s'encartarà amb l'Avui de la mateixa manera que des de fa uns quants anys fan amb El Punt.  (n'hi ha més)

Mon pare ja no tornarà al pis de Sepúlveda. No és una novetat d'avui. Dissortadament, des que a mitjans d'octubre va patir l'accident cerebral que li està liquidant les darreres forces semblava bastant clar que el seu retorn a la casa on ha viscut des de 1954 era un desig de difícil compliment.

D'ençà que està hospitalitzat, mon germà i jo ens hem repartit el manteniment d'algunes de les petites rutines del pare. Jo m'encarrego de passar cada setmana per la casa de Sepúlveda i buidar la bústia de la correspondència: els rebuts de la Caixa, la propaganda, les subscripcions, les cartes personals... Una manera ben curiosa, per cert, d'entrar en la quotidianitat de les persones sobre la qual estic segur que algun dia escriuré alguna cosa.   (n'hi ha més)

Com que em coneix i sap que em va la marxa a l'A. li falta temps per trucar-me al despatx i dir-me que per la ràdio acaben de comentar que les dues màquines tuneladores que estan perforant el subsòl barceloní per obrir pas a la línia 9 del metro tenen nom. L'una es diu Cuca i l'altra Nuri. Uauuuu... 

No en sabia res, d'aquesta notícia tan entranyable, i, francament, em sobta perquè...   (n'hi ha més)

Un apunt apressat a causa de l'hora i el cansament del dia però que val la pena d'escriure si serveix per començar a escampar una magnífica notícia.

Al final de la primera sessió dels diàlegs "Joan Francesc Mira. Ciutadà escriptor" que es celebren avui i demà a La Pedrera Mira ha fet un parlament amb el títol "Dante i el darrer viatge d'Ulisses" en el transcurs del qual ha anunciat que està treballant en la traducció de l'Odissea.

Coneixent les seves versions dels Evangelis i de la "Comèdia" i el rigor habitual en el mestre cal pensar que la versió del mític text d'Homer serà de les que faran època.  (n'hi ha més)

Cap de setmana summament enfeinat, com en les èpoques anteriors a la meva "jubilació" (vegeu aquí) de crític literari.

Per una banda he estat remenant papers del meu arxiu sobre Joan F. Mira ja que la bona gent de Caixa Catalunya ha tingut la gentilesa de convidar-me a intervenir en unes jornades que es fan demà i demà passat a La Pedrera de Barcelona sota el prometedor epígraf "Joan Francesc Mira. Ciutadà escriptor" (vegeu-ne aquí el programa). Més concretament, participaré en la taula rodona dedicada a la narrativa del mestre. M'acompanyaran Josep Piera i Isabel-Clara Simó i crec que ens ho passarem d'allò més bé.

Paral·lelament els amics d'Enderrock m'han demanat a corre-cuita un article sobre la música pop dels anys 60 a casa nostra pel número de febrer que anirà dedicat a aquest tema en el que, ai las, per llei de vida...  (n'hi ha més)

A la pàgina 11 del suplement de cultura del diari AVUI d'avui el lingüista Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, comenta la cançoneta de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio. Aquella en la que se'ns deia contínuament que en un Pessebre "hi ha d'haver-hi un caganer" i que va motivar dos apunts recents -i molt visitats- en aquestes Totxanes. Vegeu aquí el primer (del 14 de desembre) i aquí el que vaig escriure una setmana després.

Com que l'AVUI (vés a saber per quins ocults motius) no penja a la xarxa els continguts del suplement de cultura copio tot l'article del mestre Solà amb el consell que us el llegiu amb calma, que s'ho val.  (n'hi ha més)

A la pàgina 11 del suplement de cultura del diari AVUI d'avui el lingüista Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, comenta la tornada de la cançoneta de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio. Aquella en la que se'ns diu contínuament que en un Pessebre "hi ha d'haver-hi un caganer" i que va motivar dos apunts recents -i molt visitats- en aquestes Totxanes. Vegeu aquí el primer (del 14 de desembre) i aquí el que vaig escriure una setmana després.  (n'hi ha més)

Pel que he pogut llegir en alguna banda (vegeu aquí) sembla que a Barcelona s'ha obert un restaurant que té la peculiaritat que et fan sopar a les fosques amb l'objectiu que, en no haver de centrar l'atenció en els aspectes visuals, s'aguditzin les facultats de percepció dels altres quatre sentits i puguis gaudir de les menges d'una manera diferent a l'habitual.

Sincerament reconec que no tinc gaire cosa a comentar... (n'hi ha més)

Des que està malalt és un dels pocs rituals que puc mantenir amb mon pare... quan hi ha sort.

Obro l'armari de davant del seu llit i amb una certa solemnitat trec l'ampolla de colònia "Heno de Pravia" que li vàrem comprar quan era a punt de sortir del Clínic per anar a la residència on és ara. La planto davant dels seus ulls i li dic: "Vols que ens perfumem una mica?". Si hi ha sort mourà el cap dient que sí i dibuixarà un mig somrís.

Si continua havent-hi sort traurà una mà de sota el llençol i la pararà com qui demana almoina. Jo li preguntaré: "I l'altra?" i si continuem en ratxa la traurà també i amb les dues mans farà una espècie de cassoleta on hi abocaré un raig de colònia.  (n'hi ha més)