Cada cop que algú d'ERC diu que som un partit d'esquerres, cada cop que algú reinvidica el projecte de l'esquerra nacional, surten una colla de brètols (hooligans en anglès, si us agrada més) que ens esbronquen per aquesta pretensió política. Sovint ho fan en nom de l'independentisme amb aquell pseudoargument que diu que ni dretes ni esquerres i que primer és Catalunya o aquell altre criptoconvergent que ens demana si encara no hem après la lliçó. Uns i altres no fan més que provocar soroll i confusió en uns moments en què cal que el país se centri i vagi per feina, perquè la cosa no està per gaire rialles.
La nit de les eleccions al Parlament de Catalunya de l'1 de novembre de 2006, en ple recompte de vots dues hores i mitja després que es tanquessin els col·legis i davant un escrutini que no feia pensar en cap gran daltabaix en el sentit que CiU no semblava que rendibilitzés gaire ni la campanya que li va fer Madí amb el ConfidencialCat ni els tres anys passats a l'oposició, plantejava en un apunt (Paràlisi? Tripartit II) que tot depenia de les ganes que tingués CiU de trobar el suport d'Esquerra per fer el pas cap a l'estat propi i que si no hi havia cap acostament clar i les tres forces d'esquerres encara sumaven més que CiU, el més lògic seria que es reedités l'acord de govern d'esquerres. Davant d'aquella possibilitat, un lector anomenat Miquel, em comentava això:
Des que vaig publicar aquest apunt en què feia la proposta, he provat d'adreçar-me a totes tres formacions. La resposta gairebé immediata d'Alfons López Tena en nom de Solidaritat em va omplir d'esperança, per la qual cosa vaig provar d'obtenir el suport tant d'Esquerra com de Reagrupament. Dels darrers, encara és l'hora que n'haig de tenir reposta. Dels republicans, ahir vaig rebre aquesta resposta de Xavier Vendrell que us reprodueixo tot seguit amb el seu permís. Lògicament, ja no cal que Carretero s'hi pronunciï, perquè la foto no té sentit si no hi són tots tres.
Just abans del meu descans, Vilaweb va publicar una notícia important sobre Esquerra: l'aclariment del seu com. A través del seu portaveu Ignasi Llorente, el partit va concretar una mica més quines són les seves intencions. Això és bo perquè la indefinició dels partits amb representació parlamentària començava a ser extenuant. Estem plantejant seriosament la independència del país i la majoria no reaccionen amb propostes que hi lliguin, sinó amb les inèrcies que els caracteritzen. Alhora, però, la decisió de no donar suport a una declaració d'independència ens complica força les coses. Ja sabem una mica més que abans. Als partits els estem traient les declaracions d'intencions amb pinces i gairebé a contracor, però encara no en tenim prou.
Continuant en la línia del que us deia al final de l'apunt d'ahir, crec que oferir-se com a garantia que no hi haurà un tercer tripartit és una autèntica bajanada, un error en què ni CiU ni Solidaritat Catalana no haurien d'haver caigut. Però que encara podem anar més enllà i rebutjar la idea que els dos tripartits han estat dolents per al país.
"Si em voteu, us garanteixo que el comunisme no governarà als Estats Units d'Amèrica." "Si em voteu, us garanteixo que el francès no serà llengua majoritària a Alemanya." "Si em voteu, us garanteixo que l'Islam no serà la religió oficial de la República Txeca." En voleu més? Tots aquests enunciats tenen una cosa en comú: fan màrqueting polític a còpia d'oferir el candidat o el partit com a garantia que una determinada cosa no passarà. Però en tots els casos és evident que la cosa en qüestió no passarà perquè no constitueix una amenaça real ni versemblant.
Vilaweb recull les declaracions de Ridao en referència a la proposta de Solidaritat Catalana per la Independència. D'aquestes declaracions se'n desprèn que difícilment Esquerra s'avindrà a formar una candidatura unitària i segurament avui i els propers dies un sector important de l'opinió nacional encaminarà els seus esforços a retreure a Esquerra aquesta negativa. Tanmateix, per mi la notícia rellevant és la del segon paràgraf: "Joan Ridao ha afegit, després de rebutjar la incorporació d'ERC en cap
altra candidatura, que això no és incompatible amb consensuar un
programa de mínims entre totes les organitzacions independentistes." Atenció!, atenció!, que no és poc i és real.
Divendres 16 de juliol de 2010. Sessió plenària al Parlament de Catalunya. Parla Joan Puigcercós en nom del Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya [enllaç a la transcripció, pàgina 52]: "... els trajectes són compartits; però hi ha moments que part del trajecte ja no és compartit. Hem fet una gran feina durant aquests set anys, hem fet un gran trajecte. Però em fa l’efecte, com deia l’altre dia el president..., dimecres, a la sessió de control, el president em deia: «Escolti, el PSC no l’acompanyarà en el camí cap a la independència.» Ho entenem –ho entenem. És un canvi de les estacions, hi ha gent que baixa en una estació, n’hi ha d’altres que continuem. I nosaltres hem decidit continuar."
I més endavant (pàgina 53): "Per tot això podem dir que les properes eleccions seran l’inici d’un procés constituent. El debat ja no és si tripartit sí, tripartit no; el debat és autonomia o independència. (Remor de veus.)"
A l'apunt d'ahir alertava del risc que els vots independentistes que vegin en Artur Mas la millor garantia per evitar que Montilla repeteixi com a presidet podrien trobar-se amb el vot segrestat en la qüestió més important de la propera legislatura: la votació al Ple de la IP per convocar un referèndum d'independència. CiU no podrà pas fer com si sentís ploure. També a Esquerra, però, l'admissió a tràmit de la IP ha de tenir conseqüències.
Al llarg d'aquesta legislatura que es comença a acabar Esquerra ha tingut encerts i errors, com tots els partits i com tots els governs. Hi ha un argument, però, que han esgrimit a bastament moltes persones per desmarcar-se del partit i, potser, passar a engruixir les files d'alguna altra formació o, si més no, apostar-hi de manera pública. Aquest argument diu que Esquerra s'havia posat com a objectiu catalanitzar el PSOE-C i que, vistes les decisions i les actituds dels socialistes en qüestions de la més diversa mena, és obvi que l'objectiu no s'ha acomplert. I no només això, sinó que ERC ha perdut bona part del suport de l'independentisme. Per tant, diuen, el fracàs d'aquest objectiu exigeix –o exigia, en el cas dels qui ja n'han desisitit i han preferit marxar– un canvi de rumb.
Com ja deveu saber, Esquerra ha encetat la campanya "Puigcercós 2010: Catalunya Decideix", amb la qual es pretén que 140.000 persones responguin quines haurien de ser les prioritats de cara
a negociar un nou govern. En aquesta campanya es convida els participants a prioritzar una sèrie de polítiques, cosa que ja em sembla bé, i a respondre sí o no a la pregunta: "Estàs d'acord que la celebració d'una consulta sobre el futur de Catalunya sigui el primer compromís d'Esquerra a la propera legislatura?" Doncs bé: si volen saber la meva opinió, la resposta és NO. I d'això precisament m'estic queixant en els darrers apunts.
A l'apunt de dimarts passat, Xavier Vendrell va tenir l'amabilitat de deixar-hi un comentari en quatre punts i es mostrava obert al diàleg. A la meva rèplica als quatre punts el vaig emplaçar a continuar el debat en una nova peça. És aquesta. Començo, doncs, per un doble agraïment. El primer, perquè l'ideòleg d'Esquerra, que altra feina deu tenir, hagi volgut entrar en debat al meu bloc. He tingut la sort de fer-ho altres vegades, aquí, al Facebook o al Twitter i sempre m'ha agradat donar-ne les gràcies. El segon agraïment és perquè la seva resposta em tranquil·litza, m'asserena. Em temia que no hi hagués ningú a l'altra banda, que a ningú d'Esquerra preocupessin les meves reflexions en veu alta. Potser és massa pretensiós per part meva. Potser em penso que sóc algú amb més drets que altres a ser atès en les meves inquietuds polítiques. O potser no. Potser és, senzillament, que els blocs ens són una eina útil per expressar-nos i són els polítics, precisament, els qui tenen l'oportunitat d'aprofitar per atendre les nostres inquietuds. Feta aquesta introducció, anem pel debat si us sembla bé.
Edgar Rovira ha publicat un apunt al seu bloc, "Posicionaments", en el qual escriu, a propòsit del PSC : "El principi del final va començar amb la reedició d’un govern
Tripartit, el qual bé es podia interpretar com una aposta provisional
tot esperant que CiU, desprès de 23 anys d’acomodament, sucumbís a les
tensions internes i es trenqués. No ha estat així i ara els socialistes
es troben en una situació d’indefinició en la qual el sector més
catalanista hi troba un forat per fer notori el seu malestar."
Joan Puigcercós ha començat la precampanya. De fet, qui la va començar abans va ser Montilla amb el discurs de Cap d'Any, però a Montilla no li tocava fer campanya contra la independència com a president de la Generalitat. Va ser un error que pagarà car perquè s'ha devaluat ell mateix com a figura institucional amb pretensions de ser reelegit. El fet que tothom comenci a moure's tan aviat és un indici més que aquestes no seran unes eleccions com qualssevol altres.
Ahir dilluns, arran de l'entrevista de Mas al Diari de Girona, afirmava que no votaré CiU perquè aquest partit exclou d'entrada i abans d'hora un referèndum d'independència per a la legislatura 2010-2014. Algunes veus han corregut a acusar-me de demagog o a fer-me veure que hi ha altres partits que primer diuen que sí i després és que no, sense anomenar-ne cap de manera explícita però deixant-ho ben fàcil de deduir. En d'altres casos sí que s'hi han referit de manera explícita. Molt bé. Parlem d'Esquerra, doncs.
Llegir que Joan Ridao ha declarat que
ERC governarà “amb
qui estigui disposat a demanar el concert econòmic en cinc
anys" em causa una profunda decepció, un cansament de
plom. És una galleda d'aigua freda per a qualsevol persona que
vulgui la independència al més aviat possible. I
d'aquests, cada dia en som més. Em desespera també pel
termini que planteja. Cinc anys? Les eleccions estan previstes per a
la tardor de 2010. La formació de govern quedarà
supeditada a una petició que no s'efectuaria durant la següent
legislatura? Algú ho entén? I el problema més
greu: després de tots aquests anys darrers en què el
govern espanyol (que no “central”) ha demostrat una nul·la
voluntat política de prendre's seriosament les necessitats de
finançament del nostre govern, quin sentit té
plantejar-los el concert econòmic? El problema no és la
següent pregunta sinó el diàleg en si.
"Hem jugat per tancar la carpeta estatutària. Podem estar satisfets però
sense triomfalismes, amb humilitat. Un pas endavant necessari per
continuar fent un llarg camí. I un cop tancada la carpeta sense una
nova frustració que hagués accentuat el pessimisme que plana en la
nostra societat, ara és l’hora d’obrir un nou cicle, basat en el dret a
decidir." Això escriu Pere Aragonès al seu bloc. El primer subratllat va per un grup de persones amb qui parlava aquesta tarda (anecdòtic i en clau), però el segon no hauria de passar desapercebut.
