Centrem-nos i anem per feina
|
|
Nova legislatura, nou independentisme Escriu Pia Bosch: "és molt important per tot el país que els partits de l’esquerra que han
patit un càstig electoral sever en les darreres eleccions al Parlament
de Catalunya siguin capaços d’entendre els motius de l’ensulsiada i sàpiguen reaccionar en conseqüència." A banda de fer-se moltes preguntes, però, no he vist encara quin és el seu diagnòstic, quins són els motius de l'ensulsiada. Deia ahir Vicent Partal al final de l'editorial i en referència a l'interlocutor del concert econòmic: "I és cert que, de moment, cal donar-li el benefici del dubte, atès que
aquesta proposta figurava en el seu programa i una part molt important
del electors va beneir-la amb el seu vot."
El 5 de novembre de 2006, el dia que es va fer públic que Esquerra decidia tornar a apostar per un govern d'esquerres, escrivia en un apunt: "No és el mateix tendir a un bipartidisme CiU-PSC que tendir a un bipartidisme CiU-ERC." El millor que li pot passar a aquest país nostre és que tingui un
centredreta independentista i un centreesquerra independentista
clarament hegemònics cadascú en el seu àmbit ideològic, de manera que
els contraris a la independència siguin residuals tant a la dreta (PPC)
com a l'esquerra (PSOE-C) com vés a saber on (Ciutadans).
Amb el Consell Nacional d'ahir i la notícia, que he llegit fa una estona a Nació Digital gràcies a una piulada de Jordi Vilanova, que Xavier Vendrell també, com David Madí, abandona la política, Esquerra comença a reconstruir les capes de la ceba. És una bona notícia que s'hagi entès aquesta necessitat. La capa de votants i exmilitants que demanava la renovació de la direcció ja no té aquest motiu per continuar reclamant un vot de càstig a Esquerra.
El 2003 les esquerres d'aquest país van arribar al govern com a conseqüència d'un acord que s'havia estat gestant ja des dels anys 90. Els qui volíem la independència vam considerar que podíem fer un tram en comú amb els qui volien una Espanya federal. Ara, però, aquell camí ha resultat una frustració. Ara toca tornar a plantejar un nou projecte d'esquerres, però centrat en la consecució d'un estat propi. I ara toca que els federalistes siguin generosos i honestos i que sumin amb nosaltres per aconseguir l'estat.
Faig servir el símil de la ceba i no el de la castanya o altres perquè no em refereixo a l'impacte que és passar de 21 a 10 diputats, sinó a les capes d'electors que caldria identificar. Igual que ens diuen a vegades que ens hem d'anar abrigant i desabrigant com les capes d'una ceba, Esquerra no ha passat de la nit al dia de 23 diputats i 540.000 vots a 10 diputats i 218.000 vots.
Isidre Molas, José Montilla, Manuela de Madre, Miquel Iceta, José Zaragoza, Jordi Hereu, Antoni Castells, Jaume Collboni, Joan Rangel, Maria Badia, Joan Ferran, Joaquim Nadal, Josep Maria Sala, Lídia Santos, Isabel Darder, Montserrat Tura, Laia Bonet, Carme Figueras, Marina Geli, Imma Moraleda, Jordi Terrades, Pere Navarro, Núria Parlon, Consol Prados, Josep Fèlix Ballesteros, Carme Chacón, Celestino Corbacho, Joan Ignasi Elena, Daniel Font, Jordina Freixanet, Aida Guillaumet, Joaquim Llena, Ernest Maragall, Lluís Miquel Pérez, Iolanda Pineda, Àngel Ros, Núria Ventura i Manuel Bustos.
A l'Àgora d'aquest dilluns, i amb la capacitat oratòria que sempre l'ha caracteritzat, Josep-Lluís Carod-Rovira ha tornat a tocar el punt clau del futur de la política catalana i el desllorigador d'aquesta proposta pública que ha fet i que em continua interessant moltíssim: el federalisme. El fals federalisme tant de PSOE-C com d'ICV-EUiA, gosaria dir.
Avui fa dos anys que el PSOE passava del conseller Castells i es preparava, estúpidament, la seva pròpia tomba. En fa un que a Arenys de Mar, com a tants altres municipis de la primera onada, decidíem sobre la independència. I coindidint amb aquests dos fets que són clau per al final del govern d'esquerres i per a l'augment que ha experimentat el suport a la independència aquests darrers mesos respectivament, avui coincideixen, d'una banda, un article del vicepresident Carod-Rovira a l'Avui i una entrevista amb ell a l'Àgora, i de l'altra, els resultats del vot anticipat de Barcelona Decideix a la Barceloneta.
Aquests dies fa exactament dos anys dels fets que més bé expliquen la realitat actual de la política catalana. Tal dia com avui, 12 de desembre, un servidor publicava l'apunt "PSC: final de trajecte" en què em feia ressò del distanciament de Castells respecte dels seus companys socialistes. Antoni Castells deia que no comptessin amb ell per avalar els pressupostos de Zapatero perquè l'acord de finançament continuava aturat. Aquest divendres el vicepresident Carod ha trencat el silenci, com diuen. La proposta que ha fet em sembla sensata, lògica i estimulant. Tenint en compte que jo mateix proposava començar a treballar per un segon període de govern d'esquerres tan bon punt tancaven els col·legis electorals, el que proposa Carod no em pot sonar sinó com música celestial. Només em neguiteja un punt que convindria aclarir: si ha de ser un projecte que aspiri a alguna cosa més que les anecdòtiques eleccions espanyoles de 2012, hi haurà un full de ruta sobiranista compartit i assumit per tothom? O bé tornarem a regalar als nostres adversaris en l'eix esquerra-dreta la idea que cadascú va a la seva i té objectius diferents? Anirem amb federalistes d'esperar asseguts a la cadira o d'aquells que primer ens ajuden a fer l'estat i després, quan ja som, mirem si hi ha algú que vulgui ser amb nosaltres?
Torno a referir-me al partit en qüestió com a PSC i no com a PSOE-C perquè els vull donar un vot de confiança. Aquests dies fa dos anys de la decisió que els va conduir, de manera irremeiable i previsible, a la sonada derrota del 28 de novembre. Ja vaig explicar el mateix 28 quin va ser, des del meu punt de vista, el punt d'inflexió: la reunió del Consell Executiu de 15 de desembre de 2008 que va decidir posar el PSOE per davant de Catalunya. Però per on s'encamina la reflexió dels socialistes catalans? Ens en podem fer una idea llegint els deu punts clau de la derrota del PSC segons José Rodríguez, amb el qual he tingut no poques discussions.
Vicenç Navarro ha fet la seva anàlisi dels resultats del 28-N i l'ha publicada –en castellà– tant al diari digital El Plural com al seu bloc. "¿Qué ha pasado en Catallunya?", es demana. És una anàlisi detallada, però molt esbiaixada. Hi manquen molts elements que ni tan sols es planteja i en canvi en destaca d'altres que no són sinó prejudicis que a l'hora de demostrar empíricament amb les dades dels vots a la mà flaquegen de manera molt evident.
Els resultats de les eleccions del 28 de novembre han provocat diverses reaccions entre el PSOE-C. La més important fins ara és el globus sonda de proposar Carme Chacon com a nova líder del socialisme espanyol a Catalunya. És inevitable i lògic que els partits polítics es trobin en ple debat intern sobre successions, replantejaments, escissions i retrobaments, i cal deixar-los fer el seu camí. Tanmateix, això no treu que calgui treballar alhora per fer possible un espai de trobada. Que Esquerra faci el debat que hagi de fer, que ICV-EUiA faci el debat que hagi de fer malgrat la mandra d'alguns, i que els socialistes decideixin si tenen dues ànimes o noranta mil i si tenen dos cossos o un de sol o també noranta mil. Però mentre ells, legítimament, fan això, anem preparant l'espai de trobada.
Em sembla que ja és força clar que la independència és al centre del debat polític. En aquestes darreres eleccions, tothom s'hi ha referit per activa o per passiva. Al marge de les tres formacions que en feien objectiu principal (Esquerra, Reagrupament i Solidaritat), tots els altres en parlaven, hi feien referència als anuncis electorals tot i la poca estona de què disposaven. Per tant, tots s'hi han posicionat. Ja ho havia comentat en un dels darrers apunts abans de les eleccions: "I encara dubtem de la utilitat del vot?"
Artur Mas ha estat fent servir la imatge d'un túnel al final del qual es veu la llum cap a la qual ens hem d'encaminar i a la qual ens hem d'acostar. Allò que finalment ha estat la llum per a ell són ara les tenebres per a les esquerres catalanes. Aquest que esteu llegint és ja el sisè apunt que penjo a la categoria "Nova legislatura, nou independentisme", els apunts en què estic fent la reflexió posterior al 28N. Ara mateix no sóc especialment optimista en el tema d'aconseguir que gent d'ICV-EUiA i del sector menys PSOEbmís del socialisme català vulguin fer un front d'esquerres sobiranista de cara al 2014, però no veig un altre camí.
Tot i que la pèrdua de suport patida per ICV-EUiA diumenge passat és la menor de totes tres forces al govern, la reflexió a fons i els plans de futur també calen a la formació ecosocialista. És cert que tenen un electorat fidel que els ha fet de coixí en plena davallada d'Esquerra i PSC, però això no vol pas dir que les conselleries que han governat hagin estat impecables. En tot cas, ells també són benvinguts al debat sobre les esquerres catalanes de cara al 2014.
Probablement ja heu notat que el subtítol del bloc ha tornat a canviar. I probablement també ja intuïu quines són aquestes dues feines que el país haurà d'emprendre els propers anys. Tot plegat forma part del debat iniciat a Esquerra, però no és només la gent d'aquest partit qui té aquestes dues feines, és clar, sinó el país sencer.
|
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
