Qui hagi començat a llegir l'apunt pensant-se que em refereixo a les consultes sobre el dret de decidir que s'han fet, s'estan fent i es faran, que estigui tranquil, que aquestes ni desgasten ni cremen en absolut. Al contrari, provoquen una trempera increïble i alcen tant l'autoestima individual com la col·lectiva. Allò que pot desgastar i cremar és prendre decisions polítiques. Potser no inicialment. La primera decisió, per exemple, la de constituir un partit, no sol desgastar sinó il·lusionar. Ja ho diuen els convergents -precisament els menys indicats-, que començar il·lusiona. Mentre les decisions a prendre són previsibles, previstes i clares, tot va com una seda. Però amb els anys, si has fet bé la feina, les decisions guanyen en complexitat i en risc. I igualment has de decidir. Ergo, "pringues". Com que és impossible satisfer tothom, et surt oposició i et surten corrents crítics.
Joan Arnera: "La qüestió és que Reagrupament és Carretero. I els qui vulgueu
assemblees i flors i copets a l'esquena us apunteu a una altra cosa,
cony. Sense Carretero, no hi ha Reagrupament, perquè aquí no vivim a la
merda de Vendelplà i les coses no són sempre políticament correctes ni
fantàstiques per a tothom. Mala sort." (...) "(L'efecte mediàtic, en tot cas, ha estat insuperable. Jo proposaria que
en Carretero dimitís cada dos o tres mesos, per anar sortint a la
televisió -és l'única manera)"
Ricard Vaqué: "El que ha fet Joan Carretero no és, com molts diuen, ni una traïció, ni
una covarda fugida, ni una rebequeria, sinó una jugada d'escacs calcada
de la de Felipe González en el 28è Congrés del PSOE, l'any 79."
Jordi Colomer: "Les coses no s'han fet bé i crec que, essent com som, els bons, en aquest episodi hem tret el pitjor que portem dins."
Una assemblea d'una associació que vol acabar en partit polític per tenir presència al Parlament de Catalunya decideix a través d'uns estatuts que les llistes electorals es faran d'una manera determinada. A la mateixa assemblea es trien les persones que formaran l'executiva. Mesos després, la majoria d'aquesta executiva (tretze persones, aparentment) prefereix que les coses no es facin exactament segons es va decidir en aquells estatuts i la resta (quatre persones; i no sé si em surten els números) no hi està d'acord. Sorprenentment, aquestes diferències no es resolen de manera democràtica, la majoria de l'executiva no imposa el canvi de criteri als estatuts, sinó que aquests tretze pleguen i deixen aquells quatre o cinc solets al capdavant del projecte. Sembla que és això el que ha passat a Reagrupament. I si no, el bloc és obert a comentaris aclaridors, com sempre. La crisi està servida. El mal està fet. Els mitjans ja en van plens. I hem tornat a obrir un altre debat que no necessitàvem. Quina ràbia que em fot tot plegat!
No estic del tot d'acord amb les apreciacions del president Benach en el sentit que la fragmentació és perjudicial per a l'independentisme. L'existència d'un partit nou (o de més d'un si fos el cas) no comporta necessàriament un perjudici. Més aviat cal felicitar-se que la gent tingui una altra opció per triar. Estrictament parlant, el perjudici per a l'independentisme pot venir per dues bandes: el principi d'Hondt i l'abstenció.
A l'article d'ahir diumenge apuntava els avantatges evidents que pot comportar per al moviment independentista la creació i bon ritme de Reagrupament sobretot en termes d'aritmètica parlamentària, però cap al final n'esmentava també algun risc. Per exemple, el derivat de no poder proclamar la independència i haver de gestionar l'alternativa. Hi ha qui diu que quedar-se a l'oposició no és cap problema. Res no és un problema en si; governar tampoc, a priori. Tot depèn d'allò que passi i allò que facis sigui al govern o a l'oposició. Relacionat amb això, però, hi ha un risc més gran encara: no saber repartir bé la càrrega i posar-ho tot al sac d'una sola estratègia d'oposició. Intento explicar-me.
Ahir, la feina duta a terme pels promotors de Reagrupament aquests darrers mesos es va concretar a la primera assemblea nacional feta al Palau de Congressos de Barcelona. Ja es coneix la llista dels membres de la junta que ha de portar el partit cap a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Ells i elles estaven ahir molt contents, satisfets, esperançats i il·lusionats. La feina feta donava els primers fruits sòlids. Reagrupament ja és el quart front sobre el qual havia especulat des d'aquest bloc a partir de les primeres dissidències públiques de Carretero quan encara era a Esquerra. Per davant tenen molta feina encara i moltes mirades pendents d'ells i rumiant-se decisions. Però sigui com sigui, i tal com escrivia a l'apunt d'ahir, ja és una realitat. Molt de compte a l'hora d'intentar desacreditar aquesta proposta a la lleugera perquè això pot provocar més adhesions encara. (Un advertiment als partits independentistes, no pas a l'independentisme, és clar.) Hi ha riscos i problemes, sí, però també hi ha avantatges.
Ahir era a Vic, als Premis Blocs Catalunya, i avui sóc a Barcelona, a la primera assemblea nacional del Reagrupament Independentista. Aquí s'hi respira molta il·lusió. He trobat molts amics: Josep Sort, Víctor Tarradellas, Manel Bargalló, Xavier Martín, Antoni Gabarró, Eloi Perich, Jaume Marvà, Jordi Vilanova, Ramon Munné i molts i molts altres. No tots són reagrupats. Molts, com jo mateix, hi som com a convidats o blocaires. De fet, ja vaig ser en aquest mateix espai pel congrés de CDC.
