Fet i fet, aquesta “valencianidad bien entendida”, portada a terme pels partits espanyolistes que ens han governat fins ara als valencians, ens ha portat on som. Una “Comunidad” empobrida i endeutada, sense cap pes polític en els òrgans importants de decisió del Govern. Una societat anestesiada, amb molt poca capacitat de reacció davant el descarat menyspreu i espoli de l’estat. Una societat emmirallada pels esdeveniments de cartó pedra i que s’hi conforma amb les engrunes. Una societat governada per una colla de llepons corruptes que sempre tenen el pessebre a vessar i que quan alguna vegada se’lhi veu la merda, i s’han d’enfrontar amb la justícia, algú, “por los servicios prestados” remena Seca i Meca perquè no els hi passe res.
Una vegada més el poble del Camp de Mirra ens ha tornar a sorprendre. Ens sorprén cada agost en representar-nos el Tractat d'Almisrà. Ens va sorprendre l'any 2008 en organitzar tot un ventall d'activitats per commemorar el 800 aniversari del naixement de Jaume I, posant en escena una obra teatral escrita per l'historiador alacantí Josep David Garrido. I el passat dissabte ens va tornar a sorprendre amb les activitats per homenatjar a l'escriptor de Castalla Enric Valor. en el centenari del seu naixement. Però, la realitat de tot plegat, és que sense gaire recursos econòmics, doncs es tracta d'un poble d'uns 600 habitants, és capaç de portar a terme aquestes activitats amb la complicitat i il·lusió de la seua població. Aqueta vegada els actes van consistir en una primera introducció sobre la vida i obra de l'escriptor, a càrrec del professor Vicent Brotons ,i tot seguit un grup d'actors i actrius del Tractat d'Almisrà, van posar veu a dues de les rondalles de Valor: El jugador de Petrer i Les Animetes. El Centre Cultural del poble va quedar menut, doncs estava de gom a gom. Felicitem, una vegada més, els actors i actrius del Tractat que amb el seu esforç i dedicació han aconseguit que el seu poble, el Camp de Mirra, siga un referent cultural i un exemple de dignificació de la nostra cultura, i de lleialtat i tossuderia per no perdre la nostra identitat.
Com diu una cançò de Raimon, la lluita per reivindicar poder veure la TV3 al País Valencià és llarga, sorda i constant. Llarga perquè portem ja quasi 30 anys . Va ser l'any 1985 quan Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va engegar la campanya Amics de TV3. Una campanya que tenia com a objectiu recollir, mitjançant un bons, els diners suficients per instal·lar tota una xarxa de repetidors que haurien de portar el senyal a la majoria de les comarques valencianes. Sorda perquè cap dels presidents valencians ( Joan Lerma, Eduardo Zaplana, José Luís Olivas, Francisco Camps i Alberto Fabra) han volgut sentir a parlar d'aquest tema i, a més a més, han fet el possible i l'impossible perquè no s'hi pogués veure. I, darrerament, constant perquè una part de la societat valenciana, convençuts que ningú ens pot impedir veure les televisions que ens done la gana, tossudament mai hem parat de reivindicar-la: manifestant-nos, recollint signatures, publicant articles, recollint diners per pagar injustes multes, denunciant la manca de llibertat d'expressió... Per tot això, una vegada més el dissabte 18 de febrer hem d'anar tots plegat a Castelló per cridar ben alt que VOLEM LA TV3 AL PAÍS VALENCIÀ!!!
Diuen que Job va tindre molta paciència. La paciència cristiana de Job, la paciència hipòcrita de Camps, la paciència estoica del poble valencià que estem aguantant la vergonya d’aquest judici. Un judici que a hores d’ara no sabem com acabarà, alguns imaginem el final i continuem pensant com aquella dita que diu que “ qui troba un bon padrí, ja ha corregut mig camí”. I, malauradament, els governants actuals tenen molts padrins en el món judiciali polític. Però tot i així, si més no, als valencianshauria de servir-nos per pensar molt i molt a qui votem cada quatre anys.
Recorde com si fos ara la vesprada del diumenge 16 d’octubre de 1977. El curs no feia gaire que havia començat i aquell cap de setmana vaig decidir quedar-me a Alacant i no anar al poble. Per la vesprada la Plaça dels Cavalls era plena de gent de gom a gom, així com els carrers adjacents. Els crits, les consignes, les cares de la gent ho deien tot: ràbia acumulada, impotència, tristor... I és que aquell mateix vespre soterràrem a Miquel Grau, jove alacantí que la nit del 6 d’octubrefou ferit de mort quan participava en l’enganxada de cartells per a la Diada del 9 d’Octubre d’aquell any. El record de Miquel Grau el vaig tindre present els tres cursos de la universitat, doncs cada dia per anar-hi a l’Escola de Magisteri havia de passar per la cantonada on va caure ferit de mort.
Hem sentit a parlar més d’una vegada que la transició de la dictadura a la democràcia va ser modèlica. A casa nostra, al País Valencià,els que vam tindre la sort, o la desgràcia, de poder-la viure sabem que no va ser tant modèlica. Els hereus del franquisme van fer tot el possible per posar pals al procés democratitzador: rebentant manifestacions, posant bombes ( a Joan Fuster, Sanchis Guarner...), alimentant l’anticatalanisme, empresonant dirigents polítics i sindicals, torturant o assassinant joves com Miquel Grau o Guillem Agulló.
El llibre del professor Leandre Iborra, La dama de Gris, ens parla d’aquells moments. Un llibre interessant que aconselle la seua lectura , en especial per als joves i no tant joves que no van viure aquells moments, per entendre la situació actual al País Valencià. Per adonar-se’n que res ens ve donat. El grau de llibertat, l’autogovern que tenim, l´ús del català, etc, etcs’ha aconseguit lluitant i, malauradament, alguns d’aquells lluitadors van pagar amb la seua vida.
Recorde haver sentit a algun amic, company, i fins i tot sindicalista, que l'entrada del nou president Alberto Fabra anava a significar un canvi en positiu per a la societat valenciana. Deien que el tarannà de Fabra, comparat amb el de l'imputat Camps, és una altra cosa i que aviat veiríem canvis. Jo mai he confiat ( no en teniu prou, en més de 16 anys de governs: Zaplana, Olivas, Camps) i sempre he pensat que era una pura estratègia per guanyar-se el personal de cara a les eleccions. La qüestió és que el PP va aconseguir frenar les mobilitzacions i, com ho tenien previst, guanyar les eleccions generals per majoria. Ara, amb totes les retallades en educació i sanitat, i les que ens esperen, hem vist quins són els canvis que el president tenia previst, i quin és el seu veritable tarannà: Alberto Fabra és més del mateix. I per això no tenim més remei que tornar a mobilitzar la nostra societat. Divendres passat, la Comunitat Educativa de l'IES Pare Arques de Cocentaina ( El Comtat) en el temps de l'esplai vam organitzar un acte de protesta per les retallades en educació que la Generalitat Valenciana ha decretat. Retallades que afecten, sens dubte, a la qualitat de l'ensenyament públic. Estarem al costat dels sindicats per donar suport als actes i mobilitzacions que creiem necessàries per aturar aquestes retallades. Si no tenen diners és perquè els han balafiat, gastant-se'ls en events ruïnosos.
És hora de dinar, el dia ens ha acompanyat i l'excursió ha estat d'allò més interessant, coves, barrancs, cims... i una ràbia acumulada per: denunciar que tot incendi intencionat és una salvatjada i per exigir, si més no, més seriositat a l'hora de perseguir i jutjar els piròmans. Enhorabona a la Colla Xino-Xano que amb aquestes excursions, a més de gaudir de la bona companyia, ens ajuden a conéixer, estimar i protegir el nostre territori. Un país, el valencià, que hem heretat dels nostres avantpassats i que estem en l'obligació de deixar als nostres fills, si més no, igual o millor.
Fa uns pocs dies la consultora Barlovento va fer públic l'informe Anàlisi Televisiu 2011 sobre els índex d'audiència de les televisions estatals i autonòmiques. Els resultats, pel que respecta a casa nostra, al País Valencià, són força decebedors. En primer lloc, i com que sembla que no tenim altres coses millor que fer ( llegir, passetjar, anar al teatre, exposicions...) som la segona comunitat que més temps dediquem a veure la televisió, concretament 256 minunts al dia. Però, el més escandalós de tot, és que Canal 9 ha estat la televisió que més audiència ha perdut al llarg del 2011, concretament un 28 %. Això vol dir que la quota de pantalla del 2011 ha estat del 6%, mentre que la TVE1, la més vista pels valencians, ha tingut un 15,5%. Si a aquests resultats, a més a més, afegim que arrossega un deute de 1.300 milions d'euros i que hem de mantindre una plantilla de 1.800 treballadors i 153 alts càrrecs, hom arriba a la conclusió que tenen raó aquells que afirmen que el millor seria tancar-la. Si no acompleix els objectius que s'hi va proposar, si els valencians no la veiem perquè fa pena, si a més a més és una ruïna, un pou sense fons que ens costa un ull de la cara i part de l'altre, i per acabar-ho d'adobar és manipuladora, fomenta l'autoodi, castellanitzadora i al servei del PP, doncs això, el millor és que la tanquen.
Avui, i dintre de les activitats de finals de trimestre, un grup d'alumnes i professors hem fet una excursió al Castell de Penella. Hem eixit ben matinet per poder tornar a migdia a l'institut i assistir al concert de nadales i a l'entrega de les notes. L'itinerari, d'uns 4 quilòmetres, discorre en la seua totalitat per camins. A una banda i a l'altra bancals d'oliveres i algun que altre ametler. Penella és un llogaret que pertany a Cocentaina ( El Comtat) format per uns quants masos. Encara avui hi trobem la Venta Nadal, l'ermita, el safareig i la que fou la seua escoleta. Però, per sobre de tot, hi destaca el seu magnífic castell, rehabilitat fa uns pocs anys. No sabem la data exacta de la conquesta de Qustantaniya per Jaume I, però seria, sense cap mena de dubte, arran del Tractat d'Almisrà l'any 1244 i de la conquesta de Biar en 1245. A Almisrà Jaume I i l'infant Alfons de Castella van delimitar la frontera de llurs conquestes i, Qustantaniya i les terres del voltant, quedaren dintre del territori de la Corona catalanoaragonesa. Així doncs, Jaume I per reforçar aquesta zona fronterera va portar colons per repoblar el territori i que construiren castells i torres defensives. Fou el cas de Ponç Guillem de Vilafranca, de Vilafranca del Conflent, al Rosselló, que amb altres 10 persones més van ser els primers repobladors d'aquestes terres, l'agost de 1248, tot i assentant-se a l'alqueria de l'Alcúdia, vora la Qustantaniya musulmana. Aviat el rei li encomanà a Ponç Guillem la construcció del Castell de Penella. Conquerit el territori Jaume I va permetre als musulmans que es quedaren a viure, tot i practicant la seua religió, costums i tradicions. Segles després, l'any 1609, seran expulsats. Encara avui a Cocentaina s'hi conserva la dita que diu: "en Penella encara es giren" I és que quan van ser expulsats, i en el seu camí cap als ports on havien de ser embarcats rumb al nord d'Àfrica, en arribar al Castell de Penella, aquells musulamnsts encara es giraven, amb enyorança i ràbia, per veure per darrera vegada la seua Qustantaniya, la seua terra, la dels seus avantpassat, la que els l'havien arrabassat per la força de les armes.
Clar i net, un jorn per recordar, un dia meravellós, un itinerari que paga la pena, que ajuda a conèixer el nostre país, la nostra història, el nostre patrimoni, una proposta que enforteix els llaços d'amistat de les nostres comarques, una idea que fa país.
