Hui que fa set-cents setanta tres anys de l'entrada de Jaume el Barceloní a Balansiya, set-cents seixanta de la mort de na Violant Árpád, quaranta-quatre de la del Che i trenta-tres de la de Brel, cent noranta-un de la independència del Guayaquil i quaranta-nou de la d'Uganda, setanta-un del naixement de Lennon i uns quants menys del de Pep Albinyana, aprofite per a reprendre el debat que vaig obrir fa exactament tres anys sobre el nom de la nostra terreta; ara, enguany espere que quede clar que la discussió no és al voltant de si Valencia deuria dur accent obert o tancat -que eixa és una altra-, sinó la conveniència o no de recuperar el nom de la ciutat com a homònim de tot el terreny davant la impopularitat de tots els altres: digueu-li comunitat, digueu-li regne, digueu-li país, digueu-li com vos rote, que tots els macrotopònims que ens hem inventat des de la creació del regne cristià -taifa de Balansiya inclosa- remeten al nom de la ciutat fundada l'any 813 138 abans de Crist pels romans amb el nom de Valentia. Sí o sí? Òc!
Jo també em passava les vesprades cara el caixó i em xamava Dr. Slump, Bola de drac i, en els últims temps, Musculman, quan m'imagine que, per la interferència de l'emergent TVV, l'emissió ja es rebia d'aquella manera: amb la imatge coberta de neu i el so no recorde si tampoc en condicions. Això, molt abans que Zaplana començara a «segrestar» els partits de futbol i tot el que ha vingut en acabant. D'una manera més subtil i menys reprobable, Canal 9 segrestà els dibuixets més populars de TV3: si bé la Valenciana es distancià primer en oferir sèries inèdites com Tortugues Mutants o Els Guardians de la Galàxia, l'anunci de que anava a començar a emetre Bola de drac va ser, com a poc, surrealista. Jo encara conserve en una cinta de VHS els primers huit capítols de l'emissió inaugural de Bola de drac en valencià: la meua primera impressió inicial, aquella vesprada de dissabte, va ser d'estranyesa. Acostumats com estàvem tots a vore les aventures d'en Goku i companyia en valencià de Catalunya, que de colp a repent Son Goku s'expressara en català de Simat -«Eeeu...!»- ens resultava violent, i no perquè no haguérem sentit mai dibuixos en una llengua intel·ligible, que abans que Canal 9 ens oferira Herculoids, ja ens havíem passat mitja infància veient sèries en català, castellà i espanyol sud-americà.
Recuérdame,
como un árbol batido,
como un pájaro herido,
como un hombre sin más.
Recuérdame,
como un verano ido,
como un lobo cansino,
como un hombre sin más.
—Labordeta, Ya ves
Hui quasi tots recordaran aquell celebrat epitafi, el seu país en la motxila -el sud d'Alacant inclòs-, les cançons que s'han convertit en himnes, aquella vegada que se'l trobaren passejant per Saragossa o les voltes que l'han vist en concert: jo mateix, un parell de vegades, l'una ací a l'Alcúdia -la meua- i l'altra allà dalt en Aragó, el seu Aragó. I això em fa pensar no només en la pèrdua familiar, emocional, sentimental, artística, sinó també en el forat que deixa en la consciència nacionalregional de l'Aragó de hui en dia, ara que s'ha quedat orfe d'abuelo; i, encara més, em pose a buscar-li un equivalent ací, en el nostre Aragó particular -mig xurros com som els valencians- i no li trobe cap persona equiparable que haja defés la identitat col·lectiva d'este poble en tots els àmbits en què ho féu ell.
Hui m'han agarrat ganes de vore una partida en directe: m'ha fet goleta la retransmissió de la final de llargues del mundial de pilota a mà que se celebrava hui a Valéncia, malgrat la pèsima locució dels comentaristes -no així la del presentador en canxa, que deia pilot@ i galotx@- i la victòria del combinat belga davant el valencià, referit en tot moment com a selecció espanyola i vestit com a tal per l'ocasió. Que, per si no ho sabíeu, la Federació de Pilota Valenciana és l'única d'Espanya -ni bascs, ni navarresos, ni riojans, ni lleonesos ni canaris- que participa en competicions internacionals en diferents modalitats contra belgues, francesos, italians, neerlandesos o -la novetat d'enguany- anglesos i, per això, representa el conjunt de l'estat en una maniobra reaccionària que tingué lloc quan els catalans començaren a alçar revol amb la seua selecció futbolera, que ausades!
La bona qüestió, com deia, és que m'abellix anar a vore alguna partida com siga i on siga: de raspall en festes de Benavides, a llargues en les de Sella o, més fàcil, d'escala i corda en qualsevol trinquet de per ací prop, que vore'n una de frares, de galotxetes o de pilota grossa a l'Abdet ja seria el tot; jugant jugant, des de l'avorridíssima final de l'últim Bancaixa a Llíria que no he xafat cap de trinquet ni he vist cap altra partida llevat d'uns quants jocs de galotxa al poble d'Eusebio les últimes festes. Realment, ha sigut més el reportatge que han fet en acabar-se el mundial el que ha fet que m'entrara el cuquet de passar una vespradeta com les que es xama Bausset cada dissabte.
Per cert, que tot açó també ve perquè l'homenatge que li feren anit al tio Pepe ací al seu poble va tindre molt pocs moments amb el joc de pilota com a excusa quan això podria haver sigut l'excusa perfecta per a homenatjar un home gens aficionat als romanços i als retrats: diu que hagueren de retallar per no passar-se'n de dos hores i encara hi hagué qui es va excedir en el seu parlament fins que, al remat, el muntatge es va allargar vora dos hores i mitja amb un excés de patriotisme oportunista i molt d'autobombo per part dels morrongos, adhesió artificial de Zappatero inclosa (molt aplaudida, tot s'ha de dir).
No sé per què, un servidor («seu i de la pàtria», també) tenia l'esperança il·lusa que el reconeixement local donaria peu no a la construcció d'un trinquet, ni a l'adequació d'un frontó ni tan sisquera un trofeuet de galotxa amb el nom de l'homenatjat, sinó que m'hauria conformat -i ell també, m'imagine- amb una partideta d'exhibició a Festes, però ni això; ara, futbol, per tots els costats i durant vint-i-quatre hores. En fi, sempre ens quedarà...
No sé per què ho he pensat sempre i, per si no ho havia deixat per escrit, vos ho faç ara: tot comença i tot s'acaba en Sueca. O, com a mínim com a mínim, tot passa inexorablement per la capital de la Ribera Baixa -la «ciutat arrossera d'Espanya!»-. Al cap i a la fi, Sueca sempre ha tingut eixe atractiu atàvic, eixe magnetisme geològic, eixe gen defectuós o eixe no-se-sap-cert-què pregonat per Baydalet en la protohistòria de la bloquesfera valenciana que ell mateix ha contribuït a crear. Llavors seria menester establir Sueca com la Meca particular de tots els valencians, fusterians i no, furionistes o no: per cert, el subdialecte suecà del candidat a rector de la UV -la de Lizondo, no, l'altra!- tan elogiat pels defensors encara és audible entre la població suecana de més edat o menor escolarització, però entre la joventut es dissol en la unificació de l'estàndard de l'apitxat, com passa en tot l'atles lingüístic del nostre diasistema comú. Això inclou no només la neutralització de l'a final àtona, més satiritzada que en el cas d'Oliva, sinó una entonació i una prosòdia característiques i algun barbarisme curiós inclòs en el lèxic quotidià com camión; sobreviuen, no debades, l'ús del Perfet Simple -no tan exagerat com al Camp de Llíria-, expressions d'admiració com «Ei colló!» o paraules com garrofa, femer o fogó (amb els derivats engarrofar-se, femar-se i fogolitri), d'especial significació per al seu veïnat.
Enguany el Barça està que se n'ix i ens n'han donat, ens en donen i ens en donaran per dalt, per baix i per tots els costats: fins i tot m'ha sorprés vore com les televisions estatals, madridistes per defecte, anuncien -amb una certa desgana, tot s'ha de dir- l'imminent partit a Roma. Tot siga que al final no perda, que llavors també ens en donarien per davant i per darrere. I clar, com el Barça és «més que un club» els catalans s'ho fan a trossos* i ja es veuen amb un peu fora d'Espanya... sense saber que Espanya és Catalunya, però això ja són peres d'un altre tabac. La història és que, no sé com ni per què, ja fa temps que m'envien correu no sol·licitat de certa empresa més aïna utòpica i no per això menys exigible: un de tants, dos dies abans de la final de la Copa anunciava amb bombo i planxes la previsible plantada al titular del trofeu «a València (Catalunya del Sud)». No és això, Lluís Companys; no és això...
* Fer-s'ho a trossos és una expressió molt roscana que vol dir emocionar-se amb una cosa concreta o embogir d'alegria.
Esta vesprada llegia espavorit El Penjoll pensant-me que era un l'últim apunt que penjollaven (que també seria cas que tancaren la paradeta abans que jo els escriga alguna cosa) però, com sol passar en la infame pràctica periodística, el titular era enganyós: al final de la correguda, resulta que un desfaenat -estan torrats, estos catalans!- ha especulat sobre quins bloqs estaran en actiu de hui en cinc anys i n'ha salvat una trentena, entre els quals el seu propi -¡Por mí y por todos mis compañeros, pero por mí primero!, clar- i els de Cucarella, El Penjoll, Vicent Baydal i Vicent Pardal; la resta, per sort o per desgràcia, no els he llegit mai, però és que ja quasi mai llig els que tinc en la meua llista d'enllaços! De qualsevol de les maneres, fer travesses per vore quins bloqs sobreviurien a una hipotètica desactualització no és cap misteri: només cal vore la freqüència de publicació i el seguiment dels bloqs adés esmentats; ara, l'autèntica incògnita seria endevinar quins bloqs no duraran cinc anys més. Això, a més, podria ser un revulsiu pels dips -algú s'en recordava d'eixe acrònim?- en perill d'extinció i, per altra banda, deixaria en evidència els millor considerats, cas que algun d'ells no resistira el pas dels anys.
Hui és el dia que fa dos-cents anys del naixement de Josep-Lluís Bernat i Baldoví, patró dels saineters, versãors de falla i poetes d'espardenya; un altre santet, per tant, que cal afegir al nostre particular panteó valencià d'homenots i salvapàtries. Ara, com deia l'altre dia Monleon -i Novejarque per part de mare-, és lamentable que d'això només se'n recorden en el seu poble, Sueca; i encara gràcies! Jo, de moment no he pogut assistir a cap de les activitats programades en honor de la Musa del Xúquer, però cert que hi haurà ocasió de pegar un aguaitonet a alguna de les històries que s'hi celebraran enguany; en canvi, sí que m'he hagut de xamar dos nits seguides a Valéncia per qüestions de faena...
Enguany m'he ne adonat que jo no sé on estava la nit del dilluns 23 de febrer de 1981, entre altres coses perquè jo llavors encara no tenia ni setze mesos, però puc imaginar-me que a eixes hores ja estaria dormint la mona o alguna cosa per l'estil. I vosaltres? Arribats a este aniversari, cal tindre en compte que qui s'en recorde on estava aquella nit vol dir que ja tindrà una certa edat i que qui encara no havia nascut o no tenia coneixement és més aïna un joveneu...
Diu que els vinyl junkies, vinilocos o addictes als discs de vinil, així com menyspreuen el disc compacte per la seua impol·luta perfecció digital i lloen les virtuts, la imperfecció i la calidesa del so analògic, tanmateix reconeixen que els resulta molt més atractiu l'invent revolucionari del DVD: no debades, la versatilitat d'estos discs digitals és molt més visible en térmens de varietat i diversió decadentista; o siga, «qu'ês DVDs molen prou més qu'ês CDs perquê tenen diferents opcions de so i extres!» I mire que això ho diuen perquè, efectivament, mentre el CD no representa cap millora aparent altra que el format reduït i digital, el DVD sí que ha deixat obsoleta la cinta VHS (et tu, Beta?) i, fins i tot, els cartutxs de vídeojocs: perquè, si atenem als raonaments dels melòmans que defenen el cruixit de l'agulla sobre els caballons del plàstic negre -«els de color o amb imatges són pâ mariols!»-, el CD els lleva eixe fetitx (in)audible a canvi de res; el DVD, en canvi, compensa la pèrdua del so analògic (i la caducitat de la cinta magnètica) amb un format digital perfecte, compacte, compatible i considerablement variat.
En vista de l'èxit de la proposta anterior, d'ara en avant només tractarem sobre temes d'interés general: ni Valenciclopèdia ni merdes; l'altra nit, buscant no-se-què pel Google vaig entropessar amb la millor de les enciclopèdies editables (i per editar) que pul·lulen per la xàrcia, la Chickipedia! O, traduït a la rústica roscana llengua, la «Xiconapèdia»: una espècie de Viquipèdia de disseny que pretén censar totes les ties bones del món del cine, la moda, la música o la fira de les vanitats en general. Ací, cada plana és una fitxa detallada amb totes les dades comprovables de la xicona en qüestió (natalici, ètnia, mides, vicis i virtuts!) i una hil·larant biografia redactada en clau d'humor que, en la major part dels casos, es resumix en una sola cita de l'estil de la de Paris Hilton: «Una de les meues heroïnes és la Barbie: no fa mai res, però sempre ix molt afavorida». Ara, cal dir que hi podreu trobar de tot (fins i tot tios!): per exemple, l'omnipresent Sarah Palin, a la qual molts voldrien vore com en esta imatge de la pel' Who's Nailin' Paylin? Per a gusts, colors... i per a colors, els de la bandera ianqui!
Una qüestió essencial que em repateja des de fa un parell d'anys: de les tres grans concessions simbòliques de l'època preautonòmica (a saber: llengua, bandera i denominació), el nom de valencià per a la llengua em pareix la més inofensiva, per tradicional i popular (si bé això deuria anar acompanyat de l'aclariment oportú per a evitar teories secessionistes); el blau en la senyera, a estes altures, no només em pareix assumible sinó legítim, si atenem als raonaments de Baydal i companyia (també hi ha qui, com Llapissera, diu que amb blau és molt més harmònica cromàticament que en or i flama només); però la que mai pense assumir de cap de les maneres és eixa xuminada de Comunidad Valenciana (en castenallo en el original), quan fins i tot el seu maleït inventor la qualificà de «gilipollez». Jo tinc quimera que eixa suposada solució de consens no agrada a ningú (ni tan sols als seus padrins polítics) però, si vos fixeu, el terme està guanyant adeptes en el registre informal i, a la que ens encantem, serà l'única existent en l'imaginari col·lectiu: o ens afanyem a proposar una alternativa o serem destruïts com a poble; o ara...
Una cosa: esta vesprada a les 6 estarem en la 29 Fira del Llibre, al Jardí de Vivers, on presentarem X anys del Bloc de Progrés Jaume I de l'Alcúdia: fent poble, fent país. Fent la mà, este llibret l'hem escrit diversos autors, entre els quals Josep-Lluís Millo i jo mateix, als quals ens tocarà donar la cara... i trencar-nos la mà, en el cas que ens toque dedicar-li un exemplar a algun interessat! Cal dir que, segons el programa, l'insigne doctor Olivares també estarà firmant exemplars (de Pruna negra o de Pell de pana), a banda d'altres autors no tan il·lustres com Ferran Torrent o Isabel-Clara Simó i, amb un poquet de sort, inclús el duo dialèctic d'Abelard Saragossà i Eugeni S. Reig (est últim, el del Valencià en perill d'extinció)!
La imatge? Que com de la coberta del llibre no en tinc cap, vos n'alce una del Ray Park (el roín de L'amenaça fantasma) caracteritzat com a Ulls-de-serp, personatge protagonista de la imminent pel·lícula basada en els G.I.Joe que s'estrenarà l'any que ve i que, si és tan entretinguda com la d'Iron Man, promet...
«Valencià del Barça? Cuernut,quê desgràcia; valencià del Madrið, fill de puta malparit!»
El comboi d'Alcanar, reaccions oficials a banda, palesava una evidència irònica i poc ressenyada: que quasi tots els valencianistes són del Barça. O, dit d'una altra manera: que, per a algunes mentalitats, definir-se políticolingüísticament «catalanista» i del Valencia (sic) no quadra; i no precisament —o no només– perquè els valencianistes de sang blava ens puguen acusar d'això (de cacalanistes) ans al contrari! Almanco, eixa és la sensació que tinc jo cada volta que algun il·lustrat se sorprén que u puga ser doblement valencianista: és dir, «nacionalista» i valencianiste. A banda dels mèrits esportius, m'imagine que a eixos il·luminats els atraurà allò de que el Barcelona és «més que un club» per a tindre-li tanta devoció. Home! No et fot? I el Valencia, també: més que un club, és un puticlub; però això és una altra història...
En pervertint la proposta de Vicent Pardal, m'estime més editar-vos el naixement de l'infant Jaumet novel·lat pel seu biògraf suecà (Furió, no; l'altre) i il·lustrat per una senyera que simbolitza el context montpellerí on va nàixer:
«La natura, per temps comptat, va acomplir el seu fet i la reina posà al món un infant que va ser bell i graciós; i aquells bons hòmens i dones, amb aquells notaris de la ciutat de Montpeller, van garantir i signar -perquè ho sabien- que la reina aquell infant l'havia tingut del rei i que fill de rei es podia dir. Li posaren de nom Jaume i, més avant, quan va ser rei en compte de son pare, li digueren "el Primer" perquè va ser el millor príncep del món en armes i cavalleries, que el dit infant en Jaume va créixer i millorar en un dia més que un altre no faria en quatre i es va fer el més bell home del món; que ell era major que els altres hòmens més d'un pam i era molt ben format i complit de tots els membres; tenia molt gran la cara, vermella i flamenca, el nas llarg i ben recte; i gran boca, ben feta, grans dents belles i blanques, que semblaven perles; els ulls de colors mesclats i bells cabells rossos semblants a fil d'or; tenia grans espatles i llarg cos, i prim; els braços grossos i ben fets, belles mans i llargs dits; les cuixes grosses i les cames llargues i rectes i grosses a mesura, els peus llargs i ben fets. Va ser molt ardit i bo d'armes, fort i valent, generós i agradable a tota gent, i molt misericordiós. Posà tot el seu cor i tota la seua voluntat a guerrejar amb els seus enemics i va regnar molt de temps, amb gran prosperitat.»
