Els anys que fa hui este bloq és l'edat dels meus primers records: d'un juny núvol a Gandia, del primer cotxet que em van regalar pel sant, de creure que pel sant també es feen els anys i encara tindre'n cinc o vés a saber; d'anar a pel pà i enviar-me a per canvi, d'El imperio contraataca a la perruqueria d'enfront; de Tomàs Tomaca, de Maria José vestida de combregadora per l'església del Grau i dels primers escabussons agarrat de l'escaleta dels Manacor. En tinc de més antics, com aquell de l'Escabussó (amb majúscula) en la piscina de la tia Joaqui, però segurament perquè els vaig vore, ja més granadet, projectats en Super 8 sobre el mur blanc de la terrassa. Potser d'ací seixanta anys este bloq tinga utilitat a l'hora d'ubicar uns records fragmentats per l'Alzheimer, però ara mateix pareix que siga una cosa en desús, sobretot des que molta gent, jo inclòs, se n'ha passat al twítter...
Això em va dir un home que s'arrimà a peu d'escenari, només acabar de cantar El virgo de Vicenteta, despús-anit a la Plaça Major de Sagunt: «La gent es mereix un respecte, i no que la tratten aixina!» I jo, que em pensava que venia a preguntar-me d'on collons m'havia tret la lletra o directament a felicitar-me per l'atreviment -no seria el primer (ni l'últim)-, li vaig retrucar de l'única manera possible: «Home, ja, però això per què ho diu?» No em va tornar a increpar: mentre se n'anava estralejant, alguns dels assistents es reien d'ell, del ridícul de la situació i, encara, de les animalades de la cançó, que no et penses tu que la cansalada és de pollastre...
Li han cantat Eduard Joanes -amb Pantaix i sense-, els Bajoqueta de Riba-roja i crec que també el tio Fredo, a banda d'alguna versada inèdita com la que em va recitar l'altre dia Cinto el d'Alcàsser, però mai podran desgranar totes virtuts i els defectes de l'aiguardent més popular en terres valencianes: procureu no entrar mai en l'espiral de la cassalla, que els seus efectes són tan temuts com llegendaris!
Això que escrivia l'altre dia Pep de «si vas a Valéncia eł posaran l'os» no sé si ho havia sentit mai, però sí que em sonava en la versió de «a espai quan vages a Valéncia, no eł posen el braç dins la mànega» que va posar u en la Valenciclopèdia: me'n recordí dimecres passat quan viatjava en el trenet cap a València, que ara han canviat el nom de les parades d'Hospital i de Jesús per Safranar i Joaquín Sorolla, respectivament. Odie València. Bo, odie qualsevol poble que faça la més minima olor a ciutat de més de milanta mil habitants, que jo realment vaig nàixer allí -encara que, com molts altres, en la partida de naixement diu el meu poble- i algun dia haurem de «tornar a fer-li l'amor amb sandàlies i sense...»
Ma mare no em deixà que anara a l'horta en l'edat per por a la pols dels tarongers; l'única volta que vaig estar de prova per a una faena de la meua llicenciatura van i li la donen al fill d'una treballadora d'allí, sense preparació ni cap de títol; un altre viatge em van entrevistar per a treballar de venedor d'electrodomèstics, però es coneix que el toput aquell s'ho agafaria com a burla quan li vaig dir que em feia comboi vendre llavadores; tire a apuntar-me a un taller ocupacional de la meua especialitat i els donen més puntuació a esquizòfrenics, depressives i huits i nous que cartes que no lliguen que es passen més temps de baixa que en classe -no ho dic per tu, Camu'- que a mi; l'última, lliure el currículum per a un treball on demanen idiomes (anglés i alemany, dos només dels quatre o cinc que mastegue) i ni m'avisen: potser no el van en entendre, que si no estava escrit en la llengua de Shakespeare ho estaria en la de Sanchis Guarner.
Me n'entre a l'estanc del meu cunyat a per la meua dosi quinzenal: darrere l'aparador, Jordi el Botellí; a l'altra banda, una xicona joveneta que no sé si està en la cua o només xarrant amb ell i un altre client que se'n va. El Botellí li diu, al meu concunyat, que em traga «els robots», la qual cosa vol dir que la xicona estava fent un barret o alguna cosa per l'estil. Però quan m'arrime al taulell -que no és un taulell, sinó un mostrador de vidre- sent com aquella em pregunta: ¿Fumas? Autòmaticament, li responc: No, i tu?
Hui m'han dit de fer part del realisme visceral. Jo he acceptat, clar. No hi ha hagut ni cerimònia d'iniciació. Casi millor. No tinc molt clar en què consistix el realisme visceral. Tinc trenta anys, me diuen Toni de l'Hostal i ja en fa uns quants que acabí la carrera...
Allà a migdia han tocat / el timbre a una hora assenyalada: no solen tocar a la porta massa sovint -més encara sense previ avís- si no es tracta del carter quan du un paquet, d'un jehovà o d'algun altre comerciant d'ànimes; la llàstima és que això ho he pensat quan ja li havia obert la porta i començava a baixar els escalons. Ni carter, ni jehovà ni venedor d'enciclopèdies: era un homenet d'uns cinquanta anys que no havia espinyat la porta de ferro ni tan sols mirava per vore qui baixava, només restava immòbil en direcció al carrer; un homenet amb la pell bruna i els ulls blaus que es pareixia al que, fa unes setmanes, un arruixó el pillà pel carrer camí del Caló i s'hagué de refugiar a redòs de ma casa. He aguaitat sense acabar d'obrir la porta i només he tret el cap, d'una manera més aïna còmica. «¿Te sobra un trozo de pan?», ha dit com tremolós. Li he contestat sense pensar-m'ho: «Un poc de pà? No crec...»
