Aquest microestudi s’ha fet a partir d'una mostra de 85 alumnes de 2n d’ESO (de fet, tot els alumnes d’aquest curs: 3 aules) d’un institut de titularitat pública d’una ciutat catalana de més de 100.000 habitants. L’institut es troba situat al barri del centre de la població, on, segons dades municipals, i si considerem també que recull alumnes del primer eixample de la població, hi ha un 75,24% de la població nascuda als Països Catalans i un 11,94% de població de nacionalitat estrangera.
En aquest sentit, la nostra mostra ens indica que un 72,94% dels alumnes són nascuts als Països Catalans, mentre que un 22,35% de l’alumnat és de nacionalitat estrangera. Totes les dades confirmen, i aquesta mostra no n’és l’excepció, que la població d’origen estranger es troba sobredimensionada a l’ensenyament públic: segons dades oficials, només el 16,39% de l’alumnat de nacionalitat estrangera fa classes a l’ensenyament de titularitat privada -26.456 dels 161.413 alumnes estrangers-, encara que l’escola privada escolaritzi el 34,82% del total de l’alumnat -430.835 dels 1.237.374 alumnes que té el nostre sistema educatiu. Per tant, l’ensenyament públic té un 83,61% dels alumnes estrangers de Catalunya. Els alumnes estrangers representen el 16,73% de l’alumnat de l’escola pública i només el 6,14% de l’alumnat de l’escola de titularitat privada. En el conjunt del sistema educatiu els alumnes estrangers representen el 13,04% de l’alumnat. En definitiva, estem analitzant una mostra en què la població d’origen estranger és força més alta que la mitjana catalana (9 punts) i, fins i tot, més alta que la mitjana de l’escola pública (6 punts).
En la imatge: llengua amb la qual se senten identificats els alumnes.
El curs passat vaig tenir l'oportunitat de fer el postgrau sobre gestió de la diversitat lingüística i cultural de la UOC, que comptava amb la col·laboració de la Càtedra de Multilingüisme UOC-Linguamón i de la Casa de les Llengües-Linguamón, organisme públic que, malauradament, és a punt de desaparèixer enmig d'aquesta mena de desastre econòmic i de manca d'horitzó en els quals estem vivint (espero, sincerament, que no es perdi la feinada que han fet i de la qual encara podeu gaudir a la seva pàgina web).
En tot cas, és evident que tot el que s'ha fet en aquests anys per la diversitat lingüística del nostre país i del món! des de la Casa de les Llengües-Linguamón, i que, d'alguna manera, ha culminat en aquest postgrau -que desitjo que pugui continuar durant molts més cursos-, ha estat una molt bona feina que segur que ha servit perquè molta gent entengui la riquesa que significa la diversitat lingüística i cultural de les nostres societats i, sobretot, que no hi ha llengües ni pitjors ni millors, que no hi ha parlants de segona ni de primera, que no hi ha llengües més riques ni llengües més pobres, que les llengües s'han de preservar, que s'ha de fomentar el plurilingüisme sense oblidar la llengua del país... Gràcies Marta, gràcies Mercè, gràcies Vicent, gràcies a tot l'equip que, des de Linguamón, ha estat fent feina per a la llengua catalana i per a les llengües del món i sort en el futur (em sap greu recordar que moltes de les persones que hi han treballat, i que tenen una formació excepcional, aniran directament a engruixir l'atur d'aquest país!).
En una botiga de llibres saldats i d'andròmines diverses de segona mà de Mataró, oberta durant aquests dies de Nadal i, certament, de dubtosa continuïtat, he trobat alguns volums de la col·lecció de la història en còmic Quetzalcoatl, que va publicar en espanyol Edicions Glénat al final de la dècada dels 90 i fins a la meitat de la dècada passada (se'n van publicar sis volums, ara descatalogats, dels set que originalment formen la col·lecció completa d'aquest còmic francès del dibuixant i guinista Jean-Yves Mitton).
Quetzalcoátl és una paraula nàhuatl, una de les llengües autòctones de l'actual Mèxic, que, abans de l'arribada dels espanyols, en ser la llengua dels asteques, havia esdevingut una autèntica llengua franca de la zona.
El còmic ens narra la història d'un personatge històric, la Malintxe, i de la trobada (de la topada podríem dir) de dos mons: l'hispanocatòlic i l'amerindi... És una història dura, molt ben travada, i sense concessions, com, segurament, ho van ser aquells temps de conquestes, d'exterminis, d'incomprensions..., però el que ens interessa en aquest bloc és el tractament sociolingüístic que hi trobem...
A partir de rètols, cartells, anuncis, escrits espontanis... reals de la via pública (també hi trobarem escrits d'organismes públics!), Milà fa un repàs d'alguns dels aspectes de la nostra normativa: ortografia (a/e, o/u, accents, dièresis, apòstrof, b/v, d/t, s sonora i sorda, l/l·l...), morfosintaxi (gènere, nombre, preposicions, conjuncions, verbs, adverbis...) i lèxic (castellanismes, anglicismes, ultracorreccions, sentit impropi, antropònims).
Finalment, a més, hi trobem un recull de 400 fotografies per tal que un aprenent de català hi pugui trobar aquests errors (malauradament tan usuals).
Un llibret útil, per tant, per pràcticar la llengua d'una forma lúdica, amena (el recomanaríem com a llibre d'exercicis d'estiu, de repàs o com a font d'inspiració per a algun treball de recerca...).
Ara bé, cal recordar que, en el fons, l'existència d'escrits públics com els que ha fotografiat Josep Milà ens hauria de fer rumiar que el problema de la llengua, com diu l'autor, també té molt de "consciència... social i política"... i no únicament gramatical (la gramàtica, de fet, és fàcil d'aprendre si ens hi fixem i, sobretot, si consultem la multitud d'eines que tenim, tant físicques -diccionaris, llibres de verbs...- com virtuals -diccionaris a la xarxa, correctors en línia...)
Una bona eina per a la classe de llengua o en l’àmbit de la tutoria és el que s’ha definit com a “relats de vida lingüística”, entesos com l’escrit que fa una persona, quan una altra li ho demana, a propòsit del propi repertori lingüístic: les llengües que es coneixen, i en quin grau es coneixen (en una idea propera als portfolios de les llengües), és a dir, quines habilitats es tenen en cada una, així com la manera com s’han après, l’ús que se’n fa (o que ja no se’n fa), les qualitats com a aprenent, les consideracions de caire sociolingüístic que se’n puguin derivar...
L’anàlisi dels relats de vida dels nostres alumnes –i, de fet, de qualsevol col·lectiu, inclòs el conjunt del professorat– segur que ens ajudar a gestionar les diverses llengües que tenim en un centre educatiu (la llengua vehicular, el català; les llengües curriculars o parcialment vehiculars, com el castellà, l’anglès o el francès, segons el centre; les llengües de les noves i no tan noves immigracions, com l’amazic, l’àrab, el panjabi... o el gallec...), ja que ens permet adonar-nos de la potencialitat que té la diversitat lingüística, ens permet escoltar les persones que estem formant i, com diuen els professors Juli Palou i Montserrat Fons en l'article que us adjunto també ens permet "crear nous contextos que facin possible l'aprenentatge i l'ús de la llengua catalana com un dels objectius bàsics de l'escola. La presa de consciència de les diferències culturals i lingüístiques, i la capacitar de relacionar, comparar i contrastar adquireixen ara i aquí un alt valor formatiu".
A la pel·lícula s'entrellacen dues històries. En primer lloc, la de un equip de rodatge que està gravant a Bolívia -un dels estats on els costos de producció són dels més barats d'Amèrica-, l'arribada de Colom i dels espanyols, i com es va tractar, des del començament, la població autòctona (representada per l'indi Hatuey, el primer que fou cremat viu en una creu per oposar-se als castellans) amb el contrapunt que representen personatges com Bartolomé de las Casas (o Bartomeu Casaus, segons alguns autors) i Antonio Montesinos. En segon lloc, i mentre es roda la pel·lícula, alguns dels actors bolivians (amateurs) contractats per fer-la, intervenen en la coneguda com a "Guerra de l'aigua" de Cochabamba. D'aquesta pel·lícula, alguns blocs també n'han vist una aplicació didàctica.
Pel que fa al tema sociolingüístic, la pel·lícula incorpora la presència de la llengua quítxua, tant pel que fa als indis coetanis a Colom i a Casaus, com pel que fa a l'ús que en fan els bolivians actuals de Cochabamba. D'entrada, per tant, la incorporació d'aquesta llengua, molt en la línia del compromís ideològic del guionista que ja hem vist en altres pel·lícules, ha de ser considerada molt positiva, però hi ha alguns elements que ens permeten fer una reflexió un xic més enllà i que podríem treballar amb els nostres alumnes d'orgien bolivià...
L'objectiu d'aquests materials és poder fer el reconeixement dins de l'aula ordinària de la llengua familiar d'alumnes procedents de Perú, Bolívia, Equador... que, encara, tenen com a llengua familiar una llengua ameríndia. A més, obviament de treballar per una educació intercultural per al conjunt de l'alumnat.
Cal aclarir que, a voltes, es tracta de llengües que rarament les famílies manifesten que les parlen, a causa del profund procés de minorització que han rebut en els seus països d'origen (barrejat, a més, amb elements relacionats amb un cert racisme envers la població ameríndia en general). Bo això, per exemple, dels 19.000 alumnes que passaren per les aules d'acollida el curs passat i dels quals tenim dades (es tracta, per tant, d'alumnat nouvingut de cicle mitjà i superior de primària i d'educació secundària), segons dades declarades als tutors de l'aula, hi ha 5 alumnes que tenen coneixement de l'aimara, un alumne bilingüe aimara/quítxua, uns 45 alumnes amb coneixements del quítxua i uns 88 del guaraní. Unes quantitats gens menyspreables si tenim en compte que estem parlant, aproximadament, de només un 14% de l'alumnat de nacionalitat estrangera i de la càrrega negativa que duen al damunt aquests alumnes envers la seva llengua.
En aquests dies en què jutges (espanyols) legislen un cop sí un altre també contra la llengua catalana i contra les decisions que, democràticament, ha pres la ciutadania d'aquest país, no deixa de ser curiós que, malgrat tot, la gent que treballa per a la nostra llengua té iniciatives que podem titllar, sense por a equivocar-nos, de pràcticament úniques al món.
És un plaer, en aquest sentit, fer conèixer els llibres que, coordinats per la doctora Lluïsa Gràcia, de la Universitat de Girona, s'han fet per poder identificar les dificultats (o les facilitats) en el procés d’adquisició de la llengua catalana que tenen els parlants del rus, de l'hindi/urdú, del quítxua o del rus, a causa de la influència de la seva primera llengua.
Aquest cap de setmana he anat a veure d'estrena, i a Mataró, Pa negre -i això ja és, malauradament, una notícia sociolingüística, perquè rarament ens arribava cap pel·lícula en català a les pantalles mataronines. I, certament, només puc dir que és un magnífic producte: a nivell d'interpretació, a nivell de fotografia -impressionants Tavertet, els boscos de Tagamanent...-, a nivell d'adapatació del director mallorquí Agustí Villaronga -penso que prou difícil- de les obres d'Emili TeixidorPa negrei Retrat d'un assassí d'ocells... Una pel·lícula que des de la nostra realitat pot tenir -té- una projecció internacional.
L'obra, a més, per a mi, també té interès sociolingüístic...
Com a pare d'institut, l'altre dia vaig assistir a una reunió de famílies de la classe del meu fill petit, que és a 2n d'ESO. Som en un institut del centre d'una ciutat capital comarcal, que, en els anys darrers, ha anat veient, com en tants altres insituts i col·legis del país, com s'anava modificant la procedència del seu alumnat. Fins aquí res a dir, ja que respon a la realitat del país, de la ciutat, del barri... tot i que som molt i molt lluny d'una distribució equilibrada de l'alumnat amb necessitats educativves específiques (on s'inclouria l'alumnat d'incorporació tardana al sistema educatiu) entre els centres que es mantenen amb fons públics (públics i concertats, que són la immensa majoria de centres educatius del país). No entrarem en detall en aquest tema ja que seria pueril adjudicar-ne la responsabilitat a un sol agent: pressió, subtil i no tan subtil, d'alguns centres concertats perquè l'alumnat d'unes certes característiques no continuï a l'escola; reapgrupament voluntari en un sol centre de persones d'una mateixa procedència per pura lògica de grup; allunyament entre la plaça escolar i el lloc de residència; poca decisió política; ambigüitats i paternalismes de la nostra societat...
Sigui com sigui, la realitat és la que és i, si volem continuar mantenint el català com la llengua vehicular (de referència) del nostre sistema educatiu, és evident que hem de canviar la nostra manera d'actuar en, per exemple, les reunions de pares i mares. De fet, si les féssim en castellà -com es fa en alguns centres- tampoc no garantiríem la comprensió del que volem comunicar, perquè el problema sí que és d'entrada de llengua, però cal tenir en compte que sobretot és un problema de comunicació.
En el context sociiolingüístic (i sociocultural) de la societat catalana actual, és evident que moltes de les coses que, en segons quins contextos, havíem considerat normals i suficients han de modificar-se si volem garantir que tothom tingui accés a la informació.
Fa poc presentàvem el mapa de la llengua amaziga i de les llengües del seu entorn, que ens ajudava a situar aquest idioma en el seu context mediterrani i nord-africà. Per completar la informació sobre l'amazic, el mateix autor també ens ofereix el mapa "La llengua amaziga al Marroc", atès el gran nombre de persones que viuen al nostre país que procedeixen d'aquest estat nord-africà. (...)
Sé que el títol és exagerat, però llegint, en llibres de text, afirmacions com les següents no puc deixar de pensar que no acabem d'entendre del tot bé la diversitat de la nostra llengua i que no hi ha variants del català millor que altres.
En un llibre de 2n d'ESO de l'Editorial McGraw-Hill, s'afirma, a l'apartat "les propietats textuals" de la part sobre l'ús de la llengua de la primera lliçó, fent referència a l'adequació, que "un text és adequat si l'emissor té en compte la situació comunicativa en què es troba". Fins aquí cap problema, però mireu com continua:
"Si volem informar uns amics sobre un tema en concret l'emissor utilitzarà un registre informal i probablement emprarà trets de la seva varietat dialectal. En canvi, si adreça una carta al director d'un periòdic utilitzarà l'estàndard i evitarà incloure trets dialectals".
Pobres xiquets que diuen "seua" o que no diuen jo canto...
El lingüista sabadellenc Carles Múrcia acaba de publicar un magnífic mapa de la llengua amaziga i de les llengües de l'entorn mediterrani i saharià. El mapa ha estat publicat per l'Associació catalanoamaziga Itran(Estels) i ha comptat amb el suport de l'Assemblea Amaziga de Catalunya i del Departament d'Educació.
Es tracta d'un treball rigorós on ens podrem adonar ràpidament de les zones de parla amaziga que hi ha escampades per tot el nord d'Àfrica, de l'extensió real de la llengua àrab (que molts altres mapes presenten com una gran extensió que ocupa tot aquest nord africà), de l'immens territori desèrtic on no hi ha població, d'altres llengües d'Àfrica força presents als Països Catalans (ful, serer, wòlof, soninke, diola. manding...), de llengües europees (com l'espanyol, el portuguès, el sard, l'italià, el grec...) i, evidentment, del català.
Aquesta proposta didàctica que acompanya el text que us adjuntem, "L'educació indígena bilingüe", pot ser útil per treballar amb alumnat d'ESO la importància que té que la llengua d'una comunitat lingüística sigui la llengua prioritària de l'escola.
També pot ser útil per demostrar als alumnes que cal, sempre, contrastar fonts d'informació.
La pel·lícula La fi de l'esperitmés que interès sociolingüístic (que, en tot cas, caldria trobar-lo en el fet que, en tot moment, els waoranis parlen en la seva llengua, el wao terero, i que són els estrangers, bàsicament anglòfons nord-americans, els qui aprenen la seva llengua) ens permet reflexionar sobre si és lícit o no que el món occidental (en aquest cas el dels evangelistes nord-americans o el de la societat castellanoparlant equatoriana) tingui dret a qüestionar la manera de viure de pobles que, fins ara, pràcticament han viscut al marge del "suposat" món civilitzat.
Aquesta pel·lícula, per tant, de la qual tenim a disposició la versió catalana, pot ser una bona eina per reflexionar sobre l'evangelització d'Amèrica, sobre els drets dels pobles a viure com sempre ho han fet, sobre quins són els límits de la preservació del que hom entén per cultura, sobre si entén diferent la violència segons qui la practica...
Fixeu-vos en la sinopsi d'aquesta pel·lícula que es basa en fets reals:
La tragèdia comença quan un grup de missioners evangelistes nord-americans viatja al cor de la selva de l'Amazones a la recerca dels Waorani, una de les tribus, que, segons es diu a la pel·lícula, és de les més violentes del planeta i que és aprop de l'extinció a causa de les morts per venjança.
Quan cinc dels missioners moren atacats per les llances d'aquest grup tribal, les seves famílies decideixen quedar-se a l'Equador i arriscar la seva vida vivint entre els Waorani.
El jove Steve, fill d'un dels missioners morts, lluitarà per descobrir el secret de la mort del seu pare. Haurà d'aprendre a acceptar una tragèdia que no pot canviar en aquesta història real de sacrifici, coratge i, segons es diu també a la pel·lícula, "redempció".
En aquest atles, que vol fer una aproximació als diversos estats del món, apareixen, entre d'altres informacions, les llengües que es parlen a cada estat i les ètnies (segurament deuen voler dir pobles?, però aquí ètnia vol dir el que vol dir i és un nom que no fem servir en aquests termes) que l'habiten.
Si ens fixem en les informacions que hi ha en els estats on hi ha població catalana, descobrirem coses tan curioses com:
A Espanya, quan es parla d'ètnies, es diu que hi ha un 45% d'espanyols, un 28% de catalans, un 8% de gallecs, un 6% de bascos, un 5% d'aragonesos, un 2% de gitanos, un 3% d'altres ètnies i, atenció, un 3% d'extremenys!
A part de l'interès indiscutible dels mapes, us recomano passejar-vos dins de la pàgina web d'aquesta associació per descobrir l'autèntica diversitat europea.
Aquest és el subtítol del llibre Llengua i immigració, que acaba de publicar la professora de la Universitat de Girona Lluïsa Gràcia a Eumo Editorial. De fet, podríem afirmar que és un llibre resum (millorat amb la recerca posterior a la seva publicació) dels llibres de la col·lecció Llengua, immigració i ensenyament del català, que ha anat editant la Generalitat de Catalunya.
Amb aquest llibre, a més d'una informació socociolingüística bàsica sobre aquestes llengües, podreu trobar les dificultats que poden tenir, a l'hora d'aprendre la nostra llengua, els parlants de l'amazic, de l'àrab, del fula, del mandinga, del panjabi, del romanès, del soninké, del tagal, de l'ucraïnès, del wòlof, del xinès (mandarí).
Sens dubte, un exemple de com la recerca lingüística (i sociolingüística) del nostre país és capdavantera a nivell internacional en molts aspectes (que jo sàpiga no existeix un material similar en llengües "tan importants" com, per exemple, l'espanyol...).
Certament, fa gràcia poder presentar el mapa que trobareu en la imatge que acompanya aquest apunt. Ha estat treta d'un material per a escolars que va publicar l'editorial madrilenya Akal l'any 1993 amb el títol Cartografía histórica, siglos XIX-XX: (proyección A. Peters).
Si us hi fixeu, veureu que és un mapa "etnogràfic" d'Europa, on clarament es poden distingir els espanyols, els gallecs, els bascos i els catalans... Què en diria el famós Tribunal Constitucional, tan preocupat ell per si Catalunya és o no una nació...
Informació sobre aquesta comarca de parla catalana que les circumstàncies històriques han convertit en un estat independent, i on el català és l'única llengua oficial
Informació sobre les comarques de parla catalana que actualment són a l'Aragó (Matarranya, Baix Cinca, Llitera, Baixa Ribagorça i part de les comarques de la Terra Alta, Ribera d'Ebre i Alta Ribagorça)
Informació sobre la realitat sociolingüísica d'altres pobles del món i informació sobre les llengües de la nova immigració que ha arribat als Països Catalans als anys darrers
Bloc sobre la ciutat catalana de Sardenya, fet des de Catalunya i des de l'Alguer amb la intenció fer conèixer les particularitats de la llengua i la cultura alguereses
Article publicat a la revista "Mataró report" amb motiu de la visita l'any 2004 d'un centre educatiu de la ciutat de l'Alguer a l'IES Damià Campeny de Mataró
Article publicat al portal català de Melbourne amb motiu de la signatura del conveni de col·laboració entre la Generalitat de Catalunya i el Municipi de l'Alguer el juliol de 2004
Article de Quim Gibert sobre la situació de la llengua a l'Alguer publicat el 2003 a la revista electrònica de l'ADAC (Ateneu d'Acció Cultural) de Girona
Podeu llegir-ne la notícia a http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2361012. Es tracta d'un reportatge molt interessant del programa Arrels de Punt2-RTVV
En aquest bloc ebrenc, s'analitzen aspectes relacionats amb la llengua i la literatura catalanes principalment de les comarques centrals dels Països Catalans, però també del conjunt del país
La Càtedra de Multilingüisme Linguamón–UOC és fruit de l’acord subscrit entre la Casa de les Llengües i la Universitat Oberta de Catalunya el mes de novembre de 2006, amb la finalitat de cooperar en la promoció d’un concepte alhora sostenible, equitatiu i funcional de la diversitat lingüística.
CEL és una associació, que naix de la iniciativa d'un grup de filòlogues i filòlegs, oberta a totes les persones i entitats interessades en la llengua i la literatura.
L'àmbit d'actuació del CEL abraça les comarques centrals del Països Catalans
(Montsià, Baix Ebre, Ribera d'Ebre, Terra Alta, Matarranya, Ports i Maestrat).
Promoció exterior de la llengua i la cultura catalanes pormogut pels governs de Catalunya i Balears. L’IRL forma part de la Fundació Ramon Llull, fundació constituïda pel govern d'Andorra, l'Institut Ramon Llull, el Consell General dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord), el municipi de l'Alguer i la Xarxa de ciutats valencianes, que té la seu a Andorra
Web feta per la Universitat Oberta de Catalunya i el Departament d'Educació que permet sentir (i llegir) bona part dels poemes de la literatura catalana que han estat musicats. Hi ha també recursos didàctiques per als docents
La XBS és el web que vol aglutinar tots els blocs sobiranistes de la Catosfera, per sobre d’ideologies (dretes-esquerres), d’objectius territorials (Principat - Països Catalans, etc...) i de partits polítics. La idea és aglutinar en un únic web tots els blocs de la gent que s’ha sentit identificada amb la campanya “Jo també vull un Estat propi”
Entitat constituïda la tardor de 2004 que pretén agrupar els valencians i valencianes residents al Principat de Catalunya i a tots aquells i aquelles que no sent valencians vulguen contribuir a la recuperació cultural i nacional del País Valencià. Entre els seus objectius hi ha el d'enfortir els lligams entre el País Valencià i el Principat de Catalunya tant a nivell cultural com social, polític i econòmic. Els diversos territoris dels Països Catalans han de tendir a articular-se en els diversos nivells, i la nostra entitat pretén fomentar aquesta articulació des de la base.
Article de Vilaweb el 25 de febrer de 2007 en què es descriu una altra demostració de la força i la vitalitat d'Escola Valenciana / Federació d'Associacions per la Llengua
Bloc on aquest servei de la Generalitat fa conèixer els materials didàctics que edita o que col·labora a editar, així com les propostes didàctiques que promociona.
Conclusions del Consell Assessor de la Llengua, creat pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, que marca les pautes de com hauria de ser el projecte lingüística de l'escola catalana del segle XXI, de quina ha ser la formació inicial i continuada dels nostres mestres i professors, de com hem d'ensenyar la llengua i la literatura i de com hem de potenciar l'ús de la llengua entre els joves
Bloc de la cap de Servei de Llengües Modernes de la Univeristat de Girona, que reflexiona sobre la situació de la llengua catalana i d'altres llengües.
Organització espanyola que treballa per la conservació de la diversidat cultural mitjançant el suport a processos polítics, culturals, socials i econòmics propis dels pobles indígenes i les comunitats locals, i el reconeixement, exercici i aplicació efectiva dels seus drets.
Web de les Nacions sense Estat, de les minories nacionals i culturals, dels pobles autòctons, dels grups ètnics, dels territoris específics amb fort particularisme i amb tendències separatistes a Europa. Feta des de Bretanya amb una gran xarxa de corresponsals per tot el continent
Organització de la societat civil danesa que treballa a Amèrica i a Àfrica. A Bolívia, Equador i Perú treballa per donar suport a l'enfortiment dels moviments i de les organitzacions indígenes que estan treballant pel reconeixement i l'acompliment dels Drets Col·lectius Indígenes, per l'autogestio, pel territori i per l'educació.
Aquesta organització danesa impulsa el respecte als drets humans dels pobles indígenes, el seu dret a l'autodeterminació, desenvolupament i integritat cultural així com al control dels seus territoris i recursos. Publica interessantíssims informes sobre la situació dels pobles indígenes del món, que es poden baixar en format PDF.
Article publicat a la revista "Mataró report", que explica la introducció de la llengua amaziga com a activitat extraescolar dels centres educatius de Catalunya el curs 2005-2006
Article de Vilaweb sobre les llengües de l'Estat francès amb motiu de la reforma constitucional que feia un reconeixement de les llengües dites regionals a la Constitució francesa.
Una de les webs més interessants sobre els Països Catalans i sobre les nacions sense estat. A part de temes sociolingüístics, també es tracten temes de drets humans i de medi ambient.
Dossier elaborat per Pere Mayans i Vicent Sanz amb ressenyes de llibres i de materials didàctic per treballar la sociolingüística a l'ensenyament secundari. 2001
Document difós pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya per fer conèxier la situació de les llengües als estats d'on prové l'alumant procedent de la nova immigració
Article a la revista electrònica "Catalan Language News" (Febrer, 2007) de l'Observatori de la Llengua sobre la realitat lingüística de l'Alguer, la ciutat catalna de Sardenya. Article pensat per a periodistes estrangers interessats en el cas català
Conferència a l'Ateneu Barcelonès amb motiu de la presentació del llibre d'Antoni Canu "En l'arc dels dies". La trobareu a l'apartat "Han escrit d'ell".
Informació sobre aquest llibre -pensat com a material didàctic per a alumnat de secundària- que permet conèixer la història social de la llengua catalana en els diversos territoris catalans: Catalunya Nord, Principat de Catalunya, Andorra, Franja de Ponent, País Valencià, Illes Balears i Pitiüses, el Carxe i l'Alguer
Article publicat a la revista electrònica "Tossal", on es comenten materials per treballar la diversitat lingüística a les aules d'ensenyament secundari i primari
Reproducció en àudio. Se celebrà a la Langile Ikastola d'Hernani, on s'explica a joves estudiants universitaris bascos (tots euskalduns!) i a alguns professors el tractament de les llengües al nostre sistema educatiu no universitari.
Reflexions a propòsit del que significa actualment parlar d'immersió lingüística. També hi trobareu la versió en castellà http://www.uoc.edu/portal/castellano/sala-de-premsa/actualitat/entrevistes/2011/pere_mayans.html i en anglès http://www.uoc.edu/portal/english/sala-de-premsa/actualitat/entrevistes/2011/pere_mayans.html
Article "La meitat dels alumnes de les aules d'acollida de primària parlen castellà" publicat el 26 de novembre de 2006 a Vilaweb per Eduard Batlle i que fa referència a un estudi sobre les aules d'acollida fet per Ignasi Vila, Josep M. Serra, Carina Siqués, Santiago Parera (Universitat de Girona) i Imma Canal i Pere Mayans (Departament d'Educació)
Presentació d'aquesta jornada organitzada pel Departament d'Educació i per Linguamín-Casa de les Llengües a la Biblioteca Ignasi Iglésias de Can Fabra (Barcelona, 6 de juny de 2009)
Entrevista publicada a la revista electrònica "Tossal" i a la "Revista d'Igualada", núm. 5 (setembre de 2000) amb el nom "De la Franja de Ponent a l'Anoia: Josep Galan i Francesc Ricart, dos franjolins d'Igualada".
Presentació digital exposada a la Jornada sobre l’Any Europeu del Diàleg Intercultural celebrada a Barcelona el 20 de novembre de 2008 (http://www.eapc.es/documents/2008/10867d.htm).
En aquesta web dedicada al poeta Antoni Canu, a l'apartat "Han escrit d'ell" trobareu el capítol del llibre CAT-llengua i societat dels Països Catalans (de Pere Mayans) dedicat a la ciutat catalana de Sardenya.
Article publicat a la revista electrònica "Catalan Language News" (September, 2006) de l'Observatori de la Llengua sobre el Programa d'Immersió Lingüística a Catalunya. Article pensat per a periodistes estrangers interessats en el cas català
Article publicat el diari "Avui" el 23 d'abril de 2004 amb motiu de la manifestació per la llengua. Signen l'article Bernat Joan, Joan-Lluís Lluís, Biel Majoral, Rosa Calafat, Gemma Pasqual, Francesc Ricart, Pere Cardús i Pere Mayans
Article en occità amb motiu de la X Dictada Occitana (gener de 2007) publicat al bloc La France vue d'en bas o lo Païs d'en Jacme, democràcia ! de Jacme Tolosa
