L'Esther va rebre dissabte el premi triennal 9 de Juliol pel seu relat 1558: l'altre juliol, una esplèndida narració ambientada durant l'any de sa Desgràcia. En lloc de contemplar els fets des del punt de vista habitual (el dels menorquins), la meva estimada ha resseguit amb minuciositat els passos d'un dels turcs que l'estiu de fa 453 anys van arrasar Ciutadella. L'obra serà publicada properament dins de la col·lecció Petit Format de l'Institut d'Estudis Menorquins.
Si algun dia us llegiu el conte hi trobareu rigor històric i trempera narrativa,  a més d'un estil exquisit que ja voldrien per a ells alguns dels reputats autors de novel·les històriques que sumen centenars de milers de lectors. Enhorabona, preciosa!

Periodista, jardiner, escriptor i, per sobre de tot, ésser entranyable entre els éssers entranyables, Martí Batlle Amat (Girona, 1969) va presentar ahir al vespre a la Llibreria Abacus de Figueres la meva novel·la 'Vida i miracles d'Odell Kraus'. Reprodueixo aquí el text que va servir de base a la seva intervenció, molt aplaudida pel selecte grup d'amics que van assistir a l'acte.

Fa exactament setanta-tres anys era un ex libris de Jacobi Hoth. I ara el tinc a la tauleta de nit, tot esperant que un dia d'aquests, amb l'inestimable ajut d'un diccionari italià-català, m'animi a endinsar-me en les seves pàgines. Parlo d'un volum del poema al·legòric 'Amorosa visione', escrit el 1340 per Giovanni Boccaccio i imprès el 1818 per Giuseppe Assenzio a Palerm. Diuen que és molt inferior a la Divina Comèdia de Dante, però parla de la recerca de l'autèntica felicitat i, per sobre de tot, és un regal de l'Esther.

Acabo de llegir Els diaris d'Adam i Eva, de Mark Twain, un llibre publicat fa quatre anys per Angle Editorial i traduït per Ernest Riera. "Deliciosament divertit, lleugerament irreverent i extraordinàriament enginyós", resa la contraportada. Exagera? No.

De vegades, quan comences a pensar que el camí fa tanta baixada que mai més no tornaràs a pujar, la vida t'obsequia amb gestos inesperats, actituds que t'ajuden a millorar la teva opinió de la naturalesa humana. No parlo de diners ni de possessions espectaculars, sinó de petits detalls que t'aixequen la moral amb l'eficàcia del millor dels reconstituents, dels dotze llibres que l'Ernest Riera (Cassà de la Selva, 1966) em va regalar ahir mentre li feia una breu visita al seu despatx del barri vell de Girona.

Primer vaig pensar que no era del tot objectiu, que el meu entusiasme obeïa a l'amistat amb Miquel Pairolí, a les nombroses referències al municipi on vaig viure fins als 26 anys, a les contínues descripcions d'una natura que sempre he sentit molt propera. Però a mesura que devorava les pàgines d'Octubre els dubtes s'esvaïen per donar pas a la certesa que el tercer dietari de Pairolí –un quadern d'apunts i reflexions sobre la vida quotidiana,  la música i els llibres, el pas del temps i les estacions– és una magnífica crònica de la seva intimitat, un artefacte creat per reflexionar sobre la vida i la mort, una proesa literària nascuda de la determinació d'explorar el seu entorn.

Enfadada, Glenny recull les escombraries i la desa al fons de la gruta més profunda del gran llac. Quan se li passa l'enrabiada, sent alleujament i remordiment alhora. L'últim ninot de goma li recorda...

Ella no imagina el negoci muntat a la seva costa, encara que bé podria suposar-se'l quan, de vegades, a l'aigua, hi troba bosses de plàstic, ninots i altres coses com la figura d'un infantil dinosaure de color verd -de vegades- o lila -d'altres vegades- amb una mirada somrient al costat del seu nom en lluïdes lletres vermelles:Glenny.

Glenny ignora que és la protagonista d'unes quantes llegendes, de moltes fotografies -totes falses-, d'infinits objectes amb el seu nom: ninots de peluix i de ceràmica, imants, samarretes, adhesius, bosses, gots, gorres...

Glenny sap que ha de romandre oculta per continuar vivint com viu, sense córrer riscos, sense dependre de ningú. El fons del gran llac té moltíssims racons i forats i ombres on amagar-se i passar desapercebuda. Moltes vegades ha vist bussos, submarins i aparells molt rars rondant per les aigües, buscant, i ha sentit la temptació de fer-los alguna broma, o espantar-los, o tocar-los per l'esquena, o girar al seu voltant i ocultar-se ràpidament; però ha resistit, s'ha limitat a veure'ls passar i, si de cas, seguir-los amb moltíssima cautela.

Glenny viu sola al llac. El llac també viu sol, tot i que la seva aigua circula des del nord fins al sud gràcies a dues obertures que els homes van fer ja fa molts anys. L'anomenen canal i serveix per comunicar el mar del nord amb el mar del sud; així, els vaixells que volen anar d'un mar a l'altre poden travessar el gran llac i estalviar-se una marrada força llarga.

'En el gran lago' es el títol original d'un conte de Carlos Lapeña Morón (Cuenca, 1962) publicat en versió bilingüe per l'editorial Alfasur i adreçat a nens de més de deu anys. La traducció a l'anglès ha anat a càrrec de Beatriz Bejarano del Palacio i les il·lustracions són de Fernando Ferro. A partir d'avui aniré traduint-lo al català en petites dosis, una cada setmana.

Els escriptors frustrats han perdut bona part de la seva trempera literària i agrairien de tot cor que algú comercialitzés una píndola capaç d'aixecar-los la moral. Al cap i a la fi, la seva frustració és perfectament comparable amb els problemes d'erecció de molts mascles del planeta, resolts en molts casos amb dosis de viagra que els converteixen en autèntics sementals. La crua realitat, però, és que deixant de banda l'enorme quantitat de fàrmacs i pastilles fabricats per pal·liar els efectes dels estats d'ànim més oposats a la felicitat i a l'alegria de viure, que potser alleugereixen però no acaben de resoldre res, els escriptors frustrats no disposen ara mateix de cap píndola capaç de proporcionar-los les satisfaccions que tant anhelen.

El món és ple d'escriptors frustrats. Tot i que els motius de frustració poden ser tan amplis com el nombre d'escriptors, sembla evident que, sigui quina sigui l'ambició literària o personal de cadascú, sempre obeeixen a la impossibilitat de fer alguna cosa de manera satisfactòria, d'acomplir les intencions declarades o d'assolir els objectius previstos. Podríem trobar milions d'exemples de reptes que acaben en fracassos, però aquests fracassos són tan personals i intransferibles que qualsevol d'ells ens permetria obrir un amplíssim ventall d'interpretacions.

La majoria dels escriptors no tenen cap problema per distingir les seves ficcions de la realitat, però de vegades no succeeix el mateix amb els lectors. Si aquests no coneixen de res l'autor no acostumen a imaginar-se que pugui ser el protagonista de les seves històries. S'endinsen en cada llibre sense cap idea preconcebuda; en descobreixen els personatges i es deixen seduir –o no– per la trama i per l'estil, sense pensar que la relació entre qui signa l'obra i els personatges pugui anar més enllà d'una invenció ben documentada. Tot canvia, però, si coneixen l'autor del llibre, especialment si es tracta d'un poemari que descriu situacions o sentiments (com més torturats, millor) o de contes o novel·les escrites en primera persona.

Un escriptor canadenc, Michel Carrière, descobreix els perills que comporta esbrinar com ha anat la deliberació d'un premi que no has guanyat.