Paul Valéry va dir, molt encertadament, que els poemes no s'acaben mai, si de cas s'abandonen.
La frase es pot aplicar, de fet, a tot el que un escriu. Encara que tinguis tot el temps del món, encara que no t'apreti cap data de lliurament, encara que sàpigues que els únics terminis te'ls marques tu, sempre arriba aquell moment en què t'adones que en l'enèsima correcció, ja només has canviat de lloc una coma. I que si tornes a mirar-te el text, al cap d'uns dies, aquella mateixa coma, tornarà al lloc original.
És en aquest moment quan has de tenir la sang freda de dir-te a tu mateix que ja no hi pots fer res. Que necessites altres ulls perquè agafin el material i hi donin una ullada. Perquè et diguin si aquell text amb el qual has conviscut un grapat de mesos, té vida o no més enllà de la teva endogàmia crítica, sempre subjectiva per molt que t'esforcis a no ser complaent amb tu mateix.
Aquests dies he arribat a aquest punt. És el més ambiciós que he escrit fins a la data. Un dimoni que s'assembla a mi, pujat a la meva espatlla dreta, em diu que no em cal l'opinió dels altres, que al capdavall, ells què en saben dels perquès d'escriire això o allò d'aquella o d'aquesta manera.
Un àngel, també amb la meva fesomia, a l'espatlla esquerra, m'ha indicat el contrari. Saps que per molt que tu creguis que el text no té fisures, és bo saber el parer de gent amb un cert criteri o senzillament persones que consideres lectors hàbils. Un text, per molta ambició que hi posis, ha de ser, abans que res, divertit, en l'entrada semàntica més àmplia. No hi ha volta de full.
De tots dos he fet cas a l'ésser de les ales. Així que aquests dies, al correu, començo a rebre les primeres observacions, els primers comentaris. Les primeres clatellades.
He de reconéixer que estic en un estat de nerviosisme important, com si aquest xiquet de paraules i mots, que he tingut tancat a l'ordinador a pany i clau, hagués aconseguit, finalment, que el deixés anar a jugar al parc i tothom li digués coses i me'l toquessin i me'l repentinessin i jo patint com un pare? mare? novella.
Esperem que de tot plegat se'n senti a parlar. I si no, doncs tampoc no passarà res, que la vida ho són més coses que les paraules i els accents i les ínfules lletraferides, o almenys això és el que diuen.
Als poemes que he escrit amb la urgència o la peresa dels dies, te m'hi vas escolar, Vicent.
Sent on érem, però, no podia ser de cap altra manera.
I així, en acabar, Vicent, després d'haver deixat dit un bocí del que tinc, del que temo, del que perdo, del que guanyo, del que estimo, vaig dir-te a tu, Vicent.
Fa un parell d'anys, a cavall dels barris eixamplencs de Sant Antoni i de l'Esquerra de l'Eixample, a Barcelona, un grup de gent inquieta va decidir obrir un Ateneu popular que permetés donar a conèixer la realitat dels Països Catalans des d'una òptica social el més oberta possible.
Amb poc temps, l'Ateneu Layret, s'ha convertit en un element dinamitzador del barri i en un lloc d'encontre. Sempre disposats a donar un cop de mà, sempre amatents a totes les iniciatives que puguin sorgir, desmenteixen amb cada acte que organitzen, amb cada causa que difonen i defensen, el fet que el districte de l'Eixample no tingui un teixit associatiu potent. Que a l'Eixample no hi passin coses.
Aquest dijous dia 16 de juny a les 20:00h em plaurà moltíssim fer una lectura d'alguns dels meus poemes a Can Layret (C. Villarroel, 49)
La lectura l'he titulada Amb versos i reversos. Hi llegiré poemes meus i també d'altres poetes.
L'aturada ha anat bé. Convé, de tant en tant, prendre distància amb les coses per veure si en tornar-hi, continuen senceres, amb la importància i presència que un dia els vam donar.
Desembalar poemes i músiques ha estat senzill. Una fina capa de pols de molts dies. Passar el plomall. Anar trobant el to, el ritme, les pauses, mentre la guitarra va retallant el silenci amb notes sabudes. Redescobertes, però.
Dir-te'ls, els poemes. Dir-los, els poemes. I com sempre, tancar el cicle amb la recepció de la feina feta.
Amb les ungles enceses de la nit, continua la seva marxa. A més estem d'estrena: per tal de poder reunir en un sol lloc tota la informació referent a l'espectacle, hem estrenat un bloc per tenir-ho tot endreçat.
Van arribar en un sobre ahir a la tarda. De Valls. L'editorial Cossetània. Uns quants exemplars del recull de contes El matí i altres contes. El conte guanyador i tots els finalistes de la 14è Premi de Literatura curta per internet Tinet. Dins dels Premis Literaris de Tarragona del 2010.
D'entre els contes finalistes un de meu.L'atemptat. N'estic satisfet. Sempre reconforta que entre més de 200 contes presentats, te'n triïn un de teu. Pas a pas.
Com sempre, la impossibilitat de llegir el conte sense posar-me nerviós. Sense veure errades per tot arreu. Fent esforços per reconèixer que aquelles pàgines impreses les vaig escriure jo.
Per mi el conte són un grapat de borradors. Diverses imatges amb escenografies dels llocs que van acollir la seva escriptura. Les primeres lectures. La rescriptura. Les primeres opinions...
Amb tot, amb la publicació del llibre, el cicle de l'escriure es tanca. Escrius per publicar. Escrius per exposar-te. Escrius per rebre una recepció. Bona o dolenta. Però necessària. Escrius.
Si voleu donar-hi un cop d'ull, ja ho sabeu: correu a les llibreries!
Estar davant l'ordinador escrivint un article. Aturar-te davant una dada que necessitaria un matís, una confirmació.
Tenir una rampellada de lucidesa i localitzar, a l'arxiu mental de la teva biblioteca, el llibre que saps que et podria aclarir el dubte.
Córrer cap a l'estanteria. Enllustrar-se el dit amb la pols que reposa als lloms ufanosos, que ara, treuen pit cridant la teva atenció com barjaules a la caça del client.
Repetir l'operació dos o tres vegades i llavors adonar-te que el volum objecte dels teus desitjos, va ser una aventura fugissera lluny del teu abast domèstic, que va ser tret d'una biblioteca, que va ser tornat després de l'acte.
I sentir-se estranyament decepcionat, venint-te als llavis, el regust salat del dit passant les seves pàgines que qui sap on són, qui sap on paren.
Continuem el nostre periple mostrant un grapat de poemes acompanyats d'una guitarra. Divendres passat, dia 26, actuàrem al Harlem Jazz Club de Barcelona. Tot un luxe i tot un repte.
Els incondicionals arribaren puntuals. Ocuparen les taules i es refugiaren rere les cerveses, rere el fum dels cigarrets. En un lloc com el Harlem, el pòsit de les nits del jazz i d'altres músiques, és un greix invisible que predisposa a deixar-se anar, a diluir-se en l'obscuritat sent només un grapat d'orelles àvides per commoure's pel que calgui. D'aquí el repte. D'aquí el luxe.
Portàvem a la maleta l'escalf més educat, més distanciat, si es vol, de l'actuació del teatre el Magatzem. Sabíem que havia rutllat, les felicitacions de després ens ho demostraren, però ens calien les veus expertes dels qui no podem enganyar. I em penso que fins i tot aquests gaudiren amb nosaltres.
Fluiren les paraules, fluiren les cordes de la guitarra. No hem inventat res. Uns quants poemes que cada vegada que dic, m'afirmen més en el que sóc i en el que tinc. Poemes que acompanyem amb els dels mestres: Gabriel Ferrater i Ovidi Montllor.
Se'ls va fer curt, ens van dir. Millor quedar amb gana que no pas embafar. No ens van deixar marxer de sota les llums i aquest és el millor símptoma. El millor premi. Mai una actuació és igual que una altra, mai. Però jo estic content que persones que, com els poemes, em fan, em diguessin que sí, que endavant, que val la pena que això no pari.
De moment hi ha dos o tres actuacions més per confirmar. Estem contents i satisfets. Toquem de peus a terra, però. Gràcies, de cor, a tos els que vau recollir tot el que vam llençar-vos. I com sempre, envejar a tots els qui no vau venir. Perquè així tindrem a la reserva molts de mots per deixar-vos. Molts de mots per recollir convertits en vostres, ja.
Esperem poder tenir la pàgina web enllestida ben aviat. I si algú vol fer-nos una proposta d'actuació, per aquí ens trobareu.
Pot passar que més enllà dels camps d’arròs, més enllà dels arbrets petits brunyits de verd amb punts de taronja que t’empasses a glops de tren, hi hagi una ciutat plena de lletres. La ciutat de les veles i els vents. La ciutat de l’aimador de Carmesina. Al país d’aquesta ciutat les coses no van bé. S’intenta extingir el català, com en temps del dictador de veu aflautada. Se signaven penes de morts, llavors. Es fan vestits a mida, ara. La voluntat d’extinció, però, és la mateixa. Perviu enquistada. Com una crosta.
Una mica per no deixar sols els companys del sud i una mica també, per fer que tot de noms que naveguen errants per la internet nostre de cada dia, poguessin materialitzar-se en cossos d’edats jovenívoles, la bona gent –que dic bona, boníssima!- de l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques de Gandia, va aplegar un grapat de cadells lletraferits del 19 al 21 de novembre. Fa quatre anys s’havia fet la primera trobada.
Ens confinaren en un hotel dels afores de la capital de la Safor, hotel que per sí sol generarà molta literatura, al tanto! (traieu-hi les “tes” que facin falta) i ens demanaren que discutíssim sobre temes tot així transcendents. Ho férem amb desigual eficàcia, però ho férem. Engrandirem la trinxera una mica, encara que als del Principat això de fer anar el pic i la pala...
Foren tres dies intensos, plens, feliços on vam fer de claca a la concessió dels premis literaris de la ciutat; on vam deixar-nos amerar per la paraula de l'Ester Formosadient a son pare i on trepitjàrem la ciutat i el Palau Ducal dels Borja, centre del món i del Poder amb majúscula. Pesàrem, senyors, un dia pesàrem.
I fou també la nit, com no. La nit d’enfilar-se dalt d’una taula i ser només un ritme sol acompanyant un jove poeta que una vegada no va saber com agrair un premi i ho va fer cantant. La nit de noms de poetes en castellà enfilats com un fandango. La nit de saber que cal buscar-se la vida com sigui per Dir. La nit dels que des de Londres,des de Zadar ens fan una mica menys invisibles. I tantes, tantes altres complicitats!
Ens donàrem les adreces electròniques, ens donàrem els telèfons i ara el facebook bull de lletra i de mots. Ens donàrem, durant tres dies, la facultat de ser en l’altre, mirall d’esperança per tirar endavant cadascú els seus projectes literaris, siguin quins siguin. Ens donàrem el plaer de certificar que puja saba nova, neta i ambiciosa pels conductes d’aquest arbre nostre de la Literatura Catalana que tants voldrien escapçar d’un cop de destral. Ho va dir el mestre Ovidi Montllor, "ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer", doncs això, quedeu avisats.
Fa molts anys que volia dir els meus versos en públic. Bastir un espectacle que sense desvirtuar l'essència dels poemes, aquests volessin amb ales noves, amb una inèrcia del tot renovada.
Volia afegir-hi música, però sense desviar-me del que deia més amunt.
Vaig trobar el Nadim. Ens vam entendre des del primer moment. Em va deixar, des de les cordes de la seva guitarra, un grapat de música. Quatre repunts i els poemes hi van entrar com un guant.
Ahir, a Tarragona, ho vam ensenyar per primera vegada. Vam gaudir com dos nens amb sabates noves. Tota la feina de sastreria prèvia, ha donat el seu fruit. Les pors que teníem: aquell poema vols dir que...; aquell acord, segur que no... s'esvaïren amb l'aplaudiment final del públic. Tenim espectacle. S'ha tancat el cercle.
Avui, de depressió post-part ni parlar-ne. M'he llevat amb un somriure als llavis una mica així com d'imbecil malgrat que per culpa de l'excitació, no hagi dormit gaire. Avui em sento afortunat de poder viure coses com la d'anit. Avui em sento afortunat, sí. I vull dir-ho paladejant cada lletra: a-f-o-r-t-u-n-a-t. Gràcies a tots els que vau venir!
Fa anys que penso que la poesia ha de sortir dels llibres i volar.
La poesia, si està ben escrita, s'ha de llegir o te l'han de llegir en veu alta.
No falla, un poema és poema si llegint-te'l, llegint-lo als altres, funciona i emociona i sap encendre els ulls dels neòfits i dels que ja en saben de navegar entre estrofes i cesures.
És per això que vaig enredar al Nadim Majure, guitarrista que un dia em tornà convertits en precioses cançons un grapat de poemes meus, per acompanyar-me en una nova aventura poètica.
Es tracta d'un petit espectacle que em titulat Amb les ungles enceses de la nit i que és deutor d'un seguit de poemes que vaig gravar fa uns anys amb música d'altri.
El proper dijous dia 4 de novembre a les 20:00h al teatre El Magatzem(C. Reding, 14) de Tarragona, dins de laTardor Literària de la ciutat, començarem a ensenyar-ho.
Pels qui Tarragona els quedi massa lluny, tindran una nova oportunitat el divendres dia 26 de novembre a les 20:30 al Harlem Jazz Club(C. Comtessa de Sobradiel, 8) de Barcelona.
Ens plauria tant poder comptar amb la vostra presència...!
L'abril del 2009 la Euskal Idazleen Elkartea (Associació d'Escriptors bascos) va signar un conveni amb la població de Pasaia per tal de posar en marxa un projecte: la Casa de l'Escriptor. Hugoenea va ser el nom escollit en homenatge a Victor Hugo, que va passar una temporada en aquesta localitat de Gipuzkoa. Hi ha una casa museu que ho recorda.
Aquest projecte consisteix en la cessió d'un petit apartament a Pasaia, concretament a Donibane, un dels barris d'aquesta petita població costera del Cantàbric, per tal que un escriptor que s'expressi en basc o en qualsevol altra llengua minoritzada -el català entre elles- pugui fer-hi una estada d'un màxim de 15 dies per treballar en un projecte literari. El pis gaudeix de totes les comoditats a més hi ha un ordinador, impressora i accés a internet.
Vaig saber d'aquesta beca a través de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i com que tinc entre mans un assumpte literari d'una certa volada, vaig trobar que seria perfecte passar una setmana una mica enretirat del món per tal de treballar-hi amb intensitat.
Tal i com demanen les condicions per accedir a l'estada, vaig enviar un currículum, una mostra del projecte i una presentació del mateix.
Fa mesos que vaig rebre la confirmació que el meu projecte literari havia estat acceptat i que per tant, en les dates que indicava, podria gaudir d'aquesta estada a Euskal Herria.
La setmana que ve, doncs, l'endemà de la Diada, agafaré el tren cap a Donostia i d'allí en bus fins a Pasaia. M'hi estaré fins l'altre diumenge.
Ja us ho explicaré.
(Si no l'erro, crec que el piset és als balcons verds que es veuen a l'esquerra d'aquesta imatge de Pasaia)
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Van arribar en un sobre ahir a la tarda. De Valls. L'editorial Cossetània. Uns quants exemplars del recull de contes 
Estar davant l'ordinador escrivint un article. Aturar-te davant una dada que necessitaria un matís, una confirmació.
Pot passar que més enllà dels camps d’arròs, més enllà dels arbrets petits brunyits de verd amb punts de taronja que t’empasses a glops de tren, hi hagi una ciutat plena de lletres. La ciutat de les veles i els vents. La ciutat de l’aimador de Carmesina. Al país d’aquesta ciutat les coses no van bé. S’intenta extingir el català, com en temps del dictador de veu aflautada. Se signaven penes de morts, llavors. Es fan vestits a mida, ara. La voluntat d’extinció, però, és la mateixa. Perviu enquistada. Com una crosta. 
