Ens diu que li agrada el nostre país. De fet, aquest estiu, va estar a la Costa Brava. Si no fos perquè sabem que el seu compromís és clar, directe i rotund, pel seu aspecte, podríem confondre-la amb algun dels molts turistes de l’Est que vénen a passar l’estiu a casa nostra. Però la delaten els seus ulls petits, la fermesa de la seva veu, el fet que hagi patit moltes pèrdues i malgrat tot, pensi que encara val la pena continuar. Era tot això,Elena Milashina, dimarts passat, dia 4 d'octubre, al Col•legi de Periodistes de Catalunya en l’homenatge a l’Anna Politkòvskaia.
Va parlar-nos sense cap paper al davant. Directament. Amb la franquesa de qui sap que la seva vida i la seva feina, no sabem si malauradament o afortunadament, van de bracet. Era molt jove quan va començar a col•laborar amb Nòvaia Gazeta. S’ha fet gran, com a persona, com a periodista, en les lletres d’aquesta publicació. “Vosaltres vau començar a adonar-vos com les gastava el règim de Putin el 2006 amb l’assassinat de l’Anna; jo ja l’havia tastat molt abans, l’any 2000 amb la mort del meu amic Igor Dòmnikov”. Es fa un silenci. Parlar de Nòvaia Gazeta és parlar de compromís i de periodisme rigorós, però també és parlar de mort, de massa mort. Sis morts en concret. Sis víctimes. En vaig parlar al meu article que es va publicar el mateix dia 4 a Vilaweb. Per mi només són vides tràgicament amputades, per ella eren converses, somriures, complicitats extingides de cop. S’emocionarà en parlar dels seus companys. “L’Anna era una persona especial, no podies fer com si res, després de conèixer-la”, ho corroboro. "Va ser una veritable heroïna".
Carles Tornerva presentar l’acte. L’any 2002, des del mateix lloc on era assegut ara el Carles, l'Anna ja ho va avisar: “Putin és un carnisser”. Llavors els traductors no es van atrevir a fer la traducció literal i ho van deixar en “Putin és un assassí”. Tot el que ella va preconitzar sobre la marxa de Rússia, fatalment es va acomplir. Valia la pena que se sabés. Vicent Partal, que no va poder assistir a l’acte, va fer-nos arribar unes paraules. Rememorava el moment i qui el va informar de la mort de l’Anna. Jo també recordo el lloc exacte on em va sonar el mòbil i se’m va notificar la terrible notícia. No fa gaire hi passejava. No ho oblidaré mai.
Recordo aquell fatídic 7 d’octubre del 2006, tot de mails indignats. Un dinar d’urgència al qual no vaig poder assistir. Una ràbia fonda, que tots els companys del PEN Català, no sabíem com treure’ns del damunt. El cas de l’Anna, apadrinat pel PEN Català, no era un cas més. El 2002 va ser convidada per participar en el Dia de l’Escriptor Empresonat que se celebra cada 15 de novembre. Va establir una bona amistat amb la companya Yael Langella, el fet que totes dues poguessin entendre’s amb rus, va facilitar molt les coses. Tornaria a Barcelona el 2004, que va ser quan jo la vaig conèixer. També ho he explicat en un altre article.
Aquest fet, aquesta proximitat, va fer que el seu assassinat, a més d’una tragèdia pel que representava l’Anna com a activista i periodista, fos com si ens haguessin matat una amiga. Des de totes les distàncies semàntiques que vulgueu, però una amiga. La pell abans que la camisa, que deia Joan Fuster.
El 2004 l’Anna ja era algú que se sabia que podia morir. Dimarts passat, l’Elena, ens va confirmar que a Nòvaia Gazeta hi surava una sensació que l’Anna s’havia convertit en una pedra a la sabata massa molesta pel règim escabrós de Putin i que farien tot el possible per treure-se-la del damunt. L’Elena i nosaltres ens fem creus que les autoritats russes, sabent el perill que corria, no li brindessin protecció. Es va mirar a una altra banda. Senzillament perquè qui va ordenar la seva mort i va executar-la, eren precisament els mateixos que en teoria l’havien de protegir? De moment no se sap. Se sabrà mai?
Després de l’acte, en el sopar posterior, l’Elena ens va explicar tot d’anècdotes de la seva amistat. De com jugaven de despatx a despatx –només els separava una prima paret- i de la vegada que va escoltar una conversa de l’Anna en anglès –l’havia après de gran- i com va enriure-se'n pel domini desmanegat que en tenia.
Ha estat una setmana intensa. Una setmana de desembalar records. De rellegir moltes de les coses que he escrit sobre l’Anna, sobre Rússia, sobre Txetxènia. Molts actes que van recordar-la. El primer, el que vam muntar just davant del Palau de la Virreina precisament durant elDia de l’Escriptor Empresonat del 2006 o de l’homenatge que vam voler organitzar per recordar l’amistat de l’Anna i la Yael, el 20 de març del 2007 aprofitant una lectura mundial dels textos de l’Anna i el fet que la Yael hagués perdut la vida en un malaurat accident.
Aquests dies, a punt ha estat de deixar-se’m veure una llàgrima als ulls. Deixar constància de les coses que un viu, per escrit, afavoreix desarborar l’oblit. Confrontar-t’hi amb el passat dolorós, exigeix però, una dosi de valentia que a vegades no tens. Tampoc no es tracta de fer-se el gallet davant un mateix. Però no he volgut sucumbir-hi. Vaig posar tota la ràbia acumulada d’aquests dies, tot l’ingenu sentimentalisme, en transmetre què era l’Anna Politkòvskaia a través del bell text del Carles. Aquesta va ser la meva manera de deixar-ho anar tot. Paraules que rebla avui en un article a Vilaweb. Em trec el barret del seguiment que n'han fet.
Avui, quan fa cinc anys justos de la mort de l’Anna, el record no es fa dolorós perquè l’oblit no s’ha establert. Algunes macabres notícies, llegiu aquí l’article de la MartaTer, ens van tornar a fer comprendre que Txetxènia continua sent un univers capgirat, un lloc on la por a què torni la violència, ha donat carta blanca a Kadírov per fer i desfer com li doni la gana. La gent de la campanya Txetxènia, trenquem el silenci de la Lliga dels Drets dels Pobles (quina gran feina que fan!) ha publicat un extens article sobre la situació actual del país molt allunyada de la visió que en té el seu president, l'assassí Kadírov.
Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d’Auschwitz no tenia sentit. Malauradament, després d’Auschwitz, hi va haver Srebrenica, després d’Auschwitz, hi va haver Grozni. Aturar l’exercici de la bellesa per una tragèdia, per desaforada que sigui, no serveix de res i alimenta una falsa sensació de victòria que els dolents, de tots els temps, sempre han volgut fer gala. Escriure també és combatre. Ja sigui amb poemes, amb contes, amb novel•les, amb articles. Deixar constància. Aixecar acta contra la desmemòria. Ja sigui denunciant directament o atiant la commoció del lector. L’Anna ho tenia clar i avui cal que tots plegats, ho proclamem i ho esbombem. Cal no callar. Cal escriure. Cal, cal, cal, cal...
Serà demà dia 4 d'octubre a les 19:00h al Col·legi de periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, pral, Barcelona) amb la intervenció de la periodista del setmanari Novaya GazetaElena Milashina i l'escriptor Carles Torner.
Es projectarà un documental sobre l'Anna Politkòvskaia i a continuació jo llegiré un fragment del text Infants txetxens cauen amunt del llibre de Carles Torner L'arca de Babel.
Eren dos quarts de nou del matí del 15 de juliol del 2009 quan un cotxe blanc va aturar-se davant de casa seva a Grozni (Txetxènia). Quatre homes van obligar-la a pujar al cotxe. Va tenir temps de cridar que l’estaven segrestant. Malauradament sabia que es podia donar aquesta circumstància; havia tractat moltes persones que directament o indirecta, havien patit una experiència similar. Havia rebut pressions i amenaces.
Tot i donar l’alarma, els pitjors presagis van fer-se realitat. El cos de Natàlia Estemírova, activista de l’ONG Memorial, va ser trobat sense vida, hores més tard, amb uns quants trets de bala al cos a la veïna república d’Ingúixia.
Estemírova, estreta col•laboradora d’Anna Politkòvskaia (assassinada el 2006) afegia així el seu nom a la llarga llista de persones assassinades a Rússia, Txetxènia i altres parts del Caucas nord vinculades a la lluita contra la impunitat amb que elFSB(l’antic KGB) torturava i tortura, assassinava i assassina amb la connivència del govern rus i el govern titella txetxè del dictador Ramzan Kadírov.
La mort d’Estemírova, reconeguda internacionalment per la seva lluita pels Drets Humans i que havia rebut la medalla Robert Schuman del Parlament Europeu (2005), el Right Livelihood Award del Parlament Suec (2004, conegut com el “Premi Nobel de la Pau Alternatiu”), així com també la primera guardonada amb el premi Anna Politkòvskaia, va fer suspendre a Txetxènia les activitats de Memorial com a mesura de seguretat.
El seu director Oleg Orlov, va acusar directament Kadírovd’estar al darrera de l’assassinat. La mort d’Estemírova deixava per terra la creença que els activistes i els periodistes havien deixat de ser el blanc dels assassins i que Txetxènia podia passar full. L’abril del 2009 el govern rus havia posat fi a la “missió anti-terrorista” contra Txetxènia.
L’assassinat, un mes després, de Zarema Sadulàieva, directora d’una ONG dedicada a proporcionar pròtesis i rehabilitació a joves mutilats i del seu marit Alik Djabraílov va reblar el clau de la impotència certificant que a Txetxènia les coses continuaven més o menys igual.
Un any més tard Memorial torna a actuar al territori. A la tasca de documentar cada desaparició, cada detenció, cada crim, cal afegir-hi el valuós suport que les seves oficines donen a les famílies que aterrides pel règim instaurat per Kadírov, s’ho pensen dues vegades abans de fer cap denúncia. “Pensa que tens un altre fill”, és una frase repetida pels repressors.
Txetxènia, sota l’aparença d’una certa normalitat, és ara un regne de taifa de Kadírov que amb l’ajut del seu teip (clan) com un gàngster qualsevol, cobra de tots i cadascun dels negocis pròspers de Txetxènia. Les desaparicions i els assassinats han minvat però els activistes dels Drets Humans continuen documentant detencions i tortures. Corre encara molta, molta sang, per les clavegueres del país.
La intervenció directa de l’exèrcit no és tan visible però l’FSB continua actuant com a esquadrons de la mort, mantenint a ratlla qualsevol dissidència tot incrementant ara la seva sanguinària presència a repúbliques veïnes com Daguestan o Ingúixa. L’experiència de Txetxènia serà molt valuosa per tal de refinar les eines de repressió i tortura.
La situació al nord del Caucas, no ha millorat en absolut. Putin continua amagant tot d’atrocitats sota l’estora de la seva suficiència davant una Europa, davant el món sencer, que li riu totes les gràcies i s’empassa el decorat democràtic que Putin ha erigit a Rússia –el 40% del gas que es consumeix a Europa és rus- on al parlament (Duma) una oposició testimonial es veu impotent per canviar les coses i on les eleccions fraudulentes i els entrebancs per constituir partits, són el pa de cada dia. La desestructuració de la societat civil i l’augment de casos de grups de nacionalistes extremistes dilueixen cap esperança d‘albirar un resquill mai sigui d’horitzó de canvi.
Des de l’ONG catalana Lliga dels Drets dels Pobles i la seva campanya Txetxènia trenquem el silenci, es continua denunciant aquests fets. A part de la documentació que periòdicament ens acosta a la realitat txetxena des de diversos vessants, darrerament es va presentar a Barcelona en català i espanyol el document Qui n’és el responsable?. Crims de guerra a Txetxènia, un estudi exhaustiu de les moltes violacions dels Drets Humans que es cometen a Txetxènia. Podeu llegir-lo aquí
Recomano també de Jonathan Littell la lectura del seu llibre Txetxènia, any III on explica les impressions d’una visita a Txetxènia el 2008 i com l’assassinat d’Estemírova va fer repensar l’enfocament del text. Un excel•lent reportatge per fer-se una esfereïdora composició de lloc. LLegiu-ne aquí una interessant entrevista.
No deixem que el silenci escampi el seu mantell davant la mort indigne i covarda. Trenquem-lo, esberlem-lo. Per tu, Natàlia, i per tots els que no t’obliden i lluiten cada dia per fer florir entre els camps dels morts, les flors de la veritat. T'ho devem.
Els bombardejos eixorden la població civil refugiada on pot: és la primera por. Quan els projectils deixen de caure, arriba la segona. Potser la pitjor. El brogit dels tancs trepitjant la mica de silenci alliberador. Són tancs amb matrícules falses o directament sense matrícules. Homes amb passamuntanyes treuen els homes de casa. Busquen terroristes. Els reuneixen a tots i se’ls emporten fora del poble. En naus abandonades, agents del FSB, el KGB d’ara, han aixecat el que se’n diu “punts de filtració”. La filtració consisteix en tot tipus de tortures. Busquen informació entre crit i crit. Mentrestant, al poble, els soldats s’han instal•lat a les cases sense homes. Les dones, al contrari dels crits dels seus homes, que són cap enfora, els seus de crits, són cap endins. Si se sap que han estat amb els soldats, encara que sigui sense el seu consentiment, pot ser que les repudiïn. Que no les vulguin. Per això callen. La por. La por ho amara tot. Ho amarava tot fa deu anys i ho amara en l’actualitat a Txetxènia.
Això ens ho explica Usam Baysaev, de rostre colrat, és membre de la ONG russa Memorial. L’ONG que decidí deixar Txetxènia a l’estiu: l’assassinat de Natàlia Estemírova i de Zalema Sadulaieva i el seu marit, van fer-los dir prou. Una petita recompensa: el premi Sakharov 2009 tot just donat pel Parlament Europeu per la seva tasca humanitària. L’ONG catalana Lliga dels Drets dels Pobles, a través de la seva campanya “Txetxènia, trenquem el silenci”, l’ha convidat a Barcelona per fer-nos recordar aquests deu anys de barbàrie. Baysaev també ens diu que ara la situació és pitjor. Parla de “txetxenització”. Ramzan Kadírov, el governant titella investit per Putin, ha instaurat una dictadura al culte del seu ínfim senderi. Ara ja no cal que els soldats o els assassins del FSB entrin a Txetxènia. S’ha aconseguit la macabre divisió entre els qui acusen als seus propis veïns davant les autoritats i els que han de fugir a la muntanya a unir-se a les milícies si no volen ser “filtrats”.
Basayeb no és l’únic que ha vingut a parlar-nos de la situació a Txetxènia, a Rússia. Al seu costat, cabell de cendra esborrifat, Andrei Nekràsov ens mostra el seu documental Desconfiança. Parla de com el setembre de 1999, tot just Putin nomenat nou Primer Ministre, unes explosions a diferents edificis de cases a Rússia, causen més de 300 morts i nombrosos ferits. De com de seguida s’atribueix aquestes explosions als terroristes txetxens i s’anuncia una segona guerra contra la república caucàsica. Però tot plegat fa pudor de socarrim. Una nit, la policia de Riazan, és alertada: uns sospitosos estan fent alguna cosa al soterrani d’un edifici de pisos. El policia que revisa què hi ha al soterrani, puja blanc com el paper. Fa desallotjar tot el bloc i el districte sencer. Es reparteixen retrats robots dels qui han pogut posar explosius als mateixos fonaments de l’edifici. Hi ha detinguts. Però tot plegat es tapa. Els detinguts s’identifiquen com agents del FSB. Al cap de dos dies, el FSB diu que als sacs trobats només hi havia sucre i que allò només eren maniobres. Tot això ho mostra Nekràsov al seu documental. També hi ha por. Diferent. La por que siguin tan pocs els que vegin que Rússia és un estat policial.
Per què Putin va voler insistir en Txetxènia de nou? Ningú ho sap. Segons Basayeb, a l’abril i a l’estiu, s’envià un fort contingent a la zona que feia pressagiar el pitjor. Els atemptats als pisos, foren la metxa d’una bomba que ja estava preparada, doncs? Possiblement. Putin necessitava una bona campanya electoral per sortir victoriós a les eleccions del 2000. Ho aconseguí amb molts, molts morts a l’esquena. Ningú no els tornarà als seus familiars, com no tornaran Anna Politkòvskaia, Stanislav Markelov, Anastàsia Baburova o la mateixa Natàlia Estemírova. L’única cosa que podem fer és dir que aquestes coses passaven i passen. L’única cosa que podem fer és no callar. L’única cosa que podem fer és trencar el silenci.
La violació dels Drets Humans a Rússia és constant. El neoimperialisme imposat per Putin ha portat al país a ser un dels llocs on més periodistes moren en l'exercici de la seva professió. La impunitat és absoluta. La desídia de les autoritats per investigar com calen aquestes morts, vergonyosa.
A l'esquena de Putin i de la seva banda de criminals pesa una de les atrocitats més grans dels segle XX: el genocidi de Txetxènia. A la mort de soldats, de milicians, de ciutadans civils, cal afegir-hi, darrerament, la mort de membres d'ONG que treballaven a la zona.
Europa ha girat l'esquena a Txetxènia. Compra el gas a Rússia i no s'atreveix a dir res de tanta mort com s'amaga sota l'estora de la normalitat. La hipocresia plana. Mentrestant la mort. Molta mort. Massa.
Avui Dia Internacional dels Drets Humans a les 19:00 a l'Aula Europa de l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona(Passeig de Gràcia, 90) tindrà lloc la taula rodona sota el títol "El coratge de Memorial, premi Sàkharov 2009 a la defensa dels drets humans a Rússia". L'acte comptarà amb la presència d'Oleg Orlov i Tatiana Kasatkina, representants de Memorial.
Un gest honorable el del Parlament Europeu però insuficient. Esperem que pugui ser el preludi d'una acció diplomàtica més contundent i menys permissiva amb Rússia.
Hi ha guerres i guerres. N'hi ha que fan sortir al carrer riuades de gent i n'hi ha que només fan córrer torrentets de tinta o pantalles d'enuig. No ho sé que ho fa que davant la mateixa mort, la mateixa sang, segons com se surti al carrer a esbravar-se i segons com, no.
La guerra de Txetxènia, per exemple, no ha aixecat gaire indignació. Des de la Lliga dels Drets dels Pobles, concretament des de la seva campanya Txetxènia, trenquem el silenci, sempre amatents a trencar aquest silenci fastigós, volen reivindicar aquest trencament amb un acte commemoratiu d'aquest desè aniversari de falta de llibertat.
El 23 de febrer a diversos punts del món es commemora el Dia Internacional de Txetxèniaper recordar el genocidi del poble txetxè ocorregut el 1944.
A les acaballes de la Segona Guerra Mundial, Stalin, sense proves, va acusar en massa a quatre nacions del Càucas nord de col·laboració amb els nazis. Això va suposar la deportació de tota la població txetxena, ingúixia, karatxai i balkar a l'Àsia central i a Sibèria.
En operacions d'una eficiència esgarrifosoa, la NKVD (precussora de la KGB) el 23 de febrer de 1944 va deportar a tota la població txetxena i ingúixa. Gairebé 480.000 txetxens i 92.000 ingúixos foren traslladats en trens de bestiar fins al Kazakhstan i a Sibèria. En el transcurs del viatge i durant els primers mesos a l'exili, es calcula que una tercera part dels deportats van morir.
El règim soviètic, després d'haver expulsat aquestes poblacions de les terres dels seus avantpassats, va esborrar dels mapes els noms de les repúbliques liquidades i va destruir els signes de la seva cultura, sense preservar ni cementiris ni mesquites. Es van enviar milers de russos, ucraïnesos, georgians i ossets a ocupar les cases que havien quedat buides.
Els txetxens van veure's obligats a viure 13 anys en terres estranyes, fins que el president Khruixov va permetre que tornessin a la seva terra. El seu retorn, però, no va ser gens fàcil al trobar-se amb les seves llars ocupades pels nous colons.
El trauma d'aquesta tragèdia encara avui perdura, un llarg silenci ha planat damunt tanta barbàrie sense que ningú, en anys, sabés res d'aquests genocidis.
Moscou va rehabilitar oficialment el poble txetxè el 1991 reconeixent la falsedat de les acusacions d'Stalin. Fins el 2004 el Parlament no va reconèixer el genocidi.
Per tot això, en recordatori d'aquella tragèdia, els amics de la Lliga dels Drets dels Pobles, han convidat avui a l'historiador txetxè Mairbek Vatxagaev i al periodista rus Andrei Babitski.
Probablement cap dels dos no havia dinat. Ell, Stanislav Markelov, de 34 anys, director de l’Institut de Dret, un grup que lluitava per les llibertats civils a Rússia, tot just feia uns minuts que havia convocat una roda de premsa al Centre de Premsa Independent de Moscou.
Era advocat de la família d'Elsa Kungáyeva i un reconegut defensor de molts casos de vulneració dels Drets Humans a Txetxènia i de víctimes d’atacs neo-nazis. El 27 de març del 2000, l’Elsa, una noia txetxena de 18 anys, havia estat detinguda, interrogada, torturada i assassinada pel coronel de l’exèrcit rus Yuri Budànov.
Budànov, durant el judici que el condemnà a 10 anys de presó el 2003, havia manifestat que en un moment d’ira havia agafat el coll de la noia i l’havia estrangulada. El jutge no va poder provar les denúncies d’abusos vexatoris per part de Budánov abans i després de l’assassinat de la noia. La van confondre amb la franctiradora que havia assassinat dos dels membres de la seva unitat, es veu. Era el màxim càrrec de l'exèrcit rus que havia estat condemnat per crims comesos a Txetxènia.
Després de complir encara no 5 anys de condemna, Budànov sortia lliure el passat dia 15 de gener, després que el 24 de desembre, es decretés el règim obert per l’assassí, tal i com se’ls concedeix a Rússia als presos comuns que han complert la meitat de la seva condemna.
Satanislav Markelov va voler explicar, el passat dia 19 de gener, que volia apel·lar al Tribunal Europeu dels Drets Humans l’excarceració de Budánov. Dos hores abans, havia tingut una entrevista amb l’estudiant de periodisme i col·laboradora, des de l’octubre del 2008, del bisetmanari Novaya Gazeta, Anastasia Baburova. L’Anastassia havia escrit sobre l’auge dels atemptats neo-nazis i xenòfobs a Rússia (només aquest 2009 ja són 10 morts i 9 ferits greus les víctimes d’aquesta violència).
Després de la roda de premsa, tots dos sortien plegats. Eren dos quarts de tres de la tarda. Al carrer Prechistenka, prop de l’estació de metro Kropótinskaya, un home amb un passamuntanyes, s’apropava al jove advocat i li disparava a la nuca un tret. Baburava, s’enfrontava a l’home. Rebia, igual que el seu company, un altre tret al mateix lloc. Markelov moriria a l’instant, ella moriria hores més tard a l’hospital. Anastasia Boburova només tenia 25 anys.
Stanislav Markelov portava més de 10 anys defensant i denunciant casos de violació dels Drets Humans. Havia estat un estret col·laborador de la periodista i activista russa, assassinada el 2006 i també col·laboradora de Novaya GazetaAnna Politkòvskaia. Com ella, havia rebut diverses amenaces de mort abans de ser assassinada.
Malgrat que s’ha comentat que la mort de l’advocat podria estar relacionada amb el cas de Budánov, el cert és que Markelov es va fer càrrec del cas molt després del judici. Moltes fonts han apuntat que Markelov va ser assassinat per la seva activitat en pro de la defensa dels Drets Humans i Civils de molts txetxens i russos.
Novaya Gazeta ha declarat que l’entrevista que va fer Anastasia Baburova a Markelov, sortirà publicada el proper dissabte a la revista. Des de l’any 2000, són ja 4 els periodistes assassinats que col·laboraven en aquesta revista.
Avui fa dos anys que moria davant la porta de casa seva, assassinada per un grapat de trets, la periodista russaAnna Politkòvskaia. Deixant de banda la desgràcia que suposà per tots aquells que vam tenir el privilegi de conèixer-la personalment, aquell assassinat, fou el símbol inequívoc de la voluntat de Vladimir Putin de materialitzar en una sola mort, una macabra supremacia.
La Comunitat Internacional s'abocà a condemnar l'assassinat i gairebé nou mesos després, una mena de vodevil amb detinguts que entraven i sortien de les comissaries, escenificà d'una manera patètica, la tèbia voluntat del règim totalitari de Putin de voler esclarir els fets. No cal ser gaire espavilat per adonar-nos que si no s'actua en les hores posteriors al crim, nou mesos després, ben poc es pot fer. Molt més sabent que hi ha tantes coses en joc. Estic convençut que hi ha gent que sap qui va matar Anna Politkòvskaia. Que mai s'atreveixi a dir-ho o que pugui viure el suficient per explicar-ho, això ja són figues d'un altre paner.
Els qui preveiem que l'assassinat de l'Anna no seria un cas aïllat, no ens vam equivocar gens. Assassinats com el d'Ylias Shurpaiev, Gadzi Abashilov o Mogamed Yevloyev, posen de manifest que a Rússia dedicar-se a informar amb un mínim de sentit de la realitat, és quelcom molt i molt perillós que en el pitjor dels casos, pot costar-te la vida. En un article que vaig escriure i que va ser premiat per la gent dels Premis Recull de Blanes aquest any, ja donava una panoràmica de la situació en la qual Politkòvskaia va haver de bregar. Dos anys després de la seva mort, la siutació no ha canviat, ans al contrari, ha empitjorat.
Allunyat del primer pla polític, Putin, va passar el ceptre presidencial el passat mes de març, a Dimitri Medmedev, ex-director de l'administració presidencial i ex-viceprimer Ministre a través d'unes eleccions que no van comptar amb cap garantia d'imparcialitat. De fet, fou l'administració presidencial, qui al maig del 2005, tal i com explica la mateixa Politkòvskaia al seu llibre Diari Rus, va instar a la Duma a aprovar tot un seguit de disposicions que esborraven els pocs vestigis de democràcia de la legislació electoral.
L'augment a 2 milions de dòlars del dipòsit exigit als partits polítics per concórrer a les eleccions; la reducció del quòrum per considerar vàlida una elecció; la falta de restriccions en l'ús d'urnes remotes o portàtils (a les eleccions municipals de Sant Petersburg hi va haver més vots que electors); l'eliminació de les paperetes de vot de l'opció "Cap de les anteriors" o la impossibilitat que les associacions cíviques ja no puguin nomenar observadors internacionals, admetent només la presència d'observadors internacionals nomenats per les autoritats estatals, van decantar la balança per la Rússia Unidade Putin sense cap mena d'oposició.
Els darrer conflicte a Geòrgia, tornà a posar, aquest estiu, Rússia en el punt de mira de la vulneració del Dret Internacional. Rússia sap que té l'aixeta del gas d'Europa i vol fer valer aquesta força per fer pujar l'autoestima nacional. Quelcom que sempre ha anat bé a Putin d'ençà que va muntar tota una guerra contra Txetxènia per tal d'accedir al poder. Tots els analistes coincideixen en apuntar Ingúixia com la propera terra per cometre barbàries. Malauradament cap Anna Politkòvskaia hi serà per denunciar res.
Dos anys després de l'assassinat de l'Anna Politkvòskaia, no s'ha esclarit qui van ser els autors materials o intel·lectuals d'aquest crim. Com en molts altres casos, la indignació ha deixat pas al record tràgic. El desencís per la impunitat amb què aquests assassinats s'han comès, han portat a la població, no ja als russos, sinó fins i tot a la gent d'aquí, a transigir davant el nefast "... en el fons s'ho va buscar".
Frases com aquesta són el pitjor triomf de l'obscurantisme, de la devaluació de verbs com denunciar, queixa-se, militar, respondre, comprometre's, resistir... Els temps de creure en les utopies, no ha passat, només que ara, la construcció dels castells de vidre, ja no significa bastir impossibles realitats. Les nostres utopies, les utopies dels qui no volem donar-nos a l'oblit, al silenci, radiquen precisament en això, en fer recordar, en eixordar als qui cap cots, no creuen que valgui la pena moure's per res ni per ningú.
Mantinguem-nos fidels en deixar constància de la voluntat de no voler oblidar la feina feta per l'Anna Politkòvskaia, de recordar-la, de llegir els seus llibres, de parlar de la seva lluita. De fer valer, en definitiva, el testimoni llegat del compromís amb la llibertat i amb la veritat, costi el que costi, ara i aquí. Sempre.
Coincidint amb aquest tràgic succès, el Carles Torner, inaugura avui un bloc La núvia d'Europa que és també el títol del seu darrer llibre de poemes que tot just ha aparegut i on publica poemes dedicats a l'Anna.
No sé si en la tradició cultural russa, allò macabre, hi és gaire present o no. Personalment començo a creure que sí. Si uns quants trets de bala disparats a boca de canó just davant de casa seva, no haguessin acabat amb la vida de la periodista Anna Politkòvskaia l'octubre del 2006, ahir ella hagués pogut celebrar el seu cinquantè aniversari.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Ens diu que li agrada el nostre país. De fet, aquest estiu, va estar a la Costa Brava. Si no fos perquè sabem que el seu compromís és clar, directe i rotund, pel seu aspecte, podríem confondre-la amb algun dels molts turistes de l’Est que vénen a passar l’estiu a casa nostra. Però la delaten els seus ulls petits, la fermesa de la seva veu, el fet que hagi patit moltes pèrdues i malgrat tot, pensi que encara val la pena continuar. Era tot això, Elena Milashina, dimarts passat, dia 4 d'octubre, al Col•legi de Periodistes de Catalunya en l’homenatge a l’Anna Politkòvskaia. 
Eren dos quarts de nou del matí del 15 de juliol del 2009 quan un cotxe blanc va aturar-se davant de casa seva a Grozni (
La violació dels Drets Humans a Rússia és constant. El neoimperialisme imposat per Putin ha portat al país a ser un dels llocs on més periodistes moren en l'exercici de la seva professió. La impunitat és absoluta. La desídia de les autoritats per investigar com calen aquestes morts, vergonyosa. 
Llum de l'INVISIBILITZADOR esborrador de rastres damunt
