Fa unes setmanes, en Josep Díaz del grup TIM Teatre em va convidar a participar en el programa Poetes de Martorell. Aquest és un programa de poesiaque ell mateix realitza per Ràdio Martorell i en el qual s'hi presenta cada setmana un poeta vinculat a aquesta vila. Divendres passat es va emetre el 16è capítol i em va tocar a mi.
El programa comença amb una breu presentació i conversa amb el poeta convidat, però de seguida es dóna pas a la segona part, en la qual es pot escoltar una mostra de la seva poesia. Si us ve de gust escoltar les paraules d'en Josep i els poemes que vaig triar i recitar, ho podeu fer a través d'aquest enllaç. Gràcies Josep!
En l'apunt anterior, en Joan, Novesflors i l'Albert em demanaven poder fer un tastet del llibre premiat a Martorell. Doncs bé, per poder anar fent boca, penjo aquest vídeo del juliol passat a Llavaneres on hi surto recitant el poema El llibre que llegies, que també és com probablement es titularà el llibre quan finalment es publiqui.
Havíem parlat per telèfon i ens havíem escrit, però l'Àngels Gregori i jo no ens coneixíem en carn i os, que és com dues persones -tot i aquest món de virtualitats que se'ns empassa- es poden conèixer de debò. Finalment, aquest estiu, es va desfer el misteri i ens vam fer presents l'un davant l'altre per recitar plegats els nostres poemes a Llavaneres. Aquestes situacions sempre fan una mica de por, sobretot si t'has creat una imatge de l'altre que es pot trencar. Però no va ser així, no hi va haver cap d'aquells silencis tan incòmodes de quan no se sap que dir i el diàleg va fluir de seguida com si no fos la primera vegada que ens vèiem.
Ja ens havíem llegit i cadascú sabíem com ens agrada la poesia de l'altre. Però tot i així, aquell vespre, encara vam descobrir l'interès comú per alguns temes i com hi ha, entre alguns dels versos que hem escrit, afinitats que no sabíem. Jo vaig llegir un poema encara inèdit sobre la pèrdua de la memòria que es titula 'Dir Pa' i, tot seguit, l'Àngels me'l va respondre amb aquest poema del vídeo de dalt. Un poema fet amb versos bells i contundents, com quan diu: Dir aigua és dir memòria, encara que l'oblit talli més que els vidres que guardaven els records...
Ara he sapigut que l'Àngels ha guanyat, fa pocs dies, el Premi Alfons el Magnànim de Poesia d'enguany amb un llibre titulat New York, Nabokov & Bicicletes. I jo, que me n'alegro, ho celebro editant el vídeo que encapçala aquest apunt. L'enhorabona, Àngels!
Avui, que ni és estiu
ni tardor i la llum ja comença a vidriar l’aire de la tarda, t’enyores de quan
eres un nen de poble. El setembre, llavors, era córrer despreocupat pels
carrers polsosos després de l’escola, entre el soroll de les portadores
abocant-se a les premses i el brogit dels carros. Tot feia olor de most i encara jugàveu,
després de sopar, entre els sacs de brisa a la plaça mentre els grans seien a
la fresca. I avui, com si visquessis arrelat en els records, ho enyores mentre
t’esclaten a la boca aquests grans de moscatell que mossegues amb delit.
Poder-ho dir tot. Pensaments
i sentiments i sensacions. I accions. I mastegar-los. I de
veritat omplir-los i d'aquest Petit Déu Vanitós agafar les
regnes i saber el secret de les seves misèries i del seu miracle
saber, també, el secret i profanar tots els retombs del cervell i
profanar tots els plecs del cos i sentir el pensament com un magma
de teixits que es fonen i viure'ls i sentir-los i adquirir-ne
una consciència física i ser capaç de tocar de tocar el poema i
de furgar de furgar amb els dits sota la seva pell i de palpar de
palpar les seves carns... perquè Déu
és la carn i a una velocitat vertiginosa, llançar-te les
paraules i incrustar-me en tu que m'escoltes. I traspassar-ho
tot i traspassar-te com la tremolor de l'aire que la sageta
obre i sentir amb tu que queda
la vibració, i que la raó ja no compta només la ferida on
copula la paraula amb el cos: és el poema, és poesia, sang
que flueix càlidament i espessa. És besar-te, mossegar la
besada.
Al poble es va quedar la meua adolescència guardada en una caixa de llumins. També es va quedar l'ànsia de totes les meues primeres coses: el primer porro el primer amor el primer dolor el primer poema la primera moto el primer cinema el primer viatge l'últim any a l'institut. Al poble es va quedar la llengua de la meva infantesa, la del color de les cama-roges i l'aspror dels llicsons, la que encara ara, quan la parle a Barcelona, no m'entenen. Al poble es va quedar la casa amb la piscina i les palmeres on passàvem els estius la família, que també es quedà, i amb qui ara, cada cop que hi torne, dinem junts els dissabtes. Al poble es va quedar la placeta, que ha estat, des de petita, el meu ideal de felicitat, i que, per a mi, dir placeta és com si per exemple Brines digués l'Elca, o Josep parlés de La Drova. Al poble es va quedar la meua col·lecció de fòssils trobats a les muntanyes de la Font de l'Om. I es van quedar els horts on anàvem en eixir de classe en el temps de l'institut que ara el tombaran perquè l'esclerosi dels anys ja no l'aguanta. I es van quedar els avis i es va quedar ma mare i es van quedar mon pare i es va quedar ma tia i també les meues cosines. I van reparcel·lar els camins d'El Tou, els que de petita em duien directament al blau del mar, com l'entrada amb vaixell, a la matinada, al Port de Palma de Mallorca. Al poble es va quedar la il·lusió, la meua, la d'anar-me'n a Barcelona i tornar, encara ara, per veure el poble en la distància justa que em pertoca, la d'estar allà sense poder deixar d'estar ací. I ara que tot això em passa, ara que vaig, i vinc, i torne entre les meues coses, pense que Barcelona, per a mi, és una cosa molt important; és saber que sempre puc tornar a Oliva.
No fa gaire estona que en Francesc m'ha proposat participar en un dels recitals que organitza el blog Amics arbres-Arbres amics, concretament el que té com a motiu central els xiprers. Encara no havia acabat de llegir el seu correu que ja havia decidit que sí que hi participaria, i no només per la raó evident que té a veure amb el títol del meu bloc, sinó també perquè en un dels meus poemes hi apareixen els xiprers del cementiri de Masquefa, poble aquest on es farà el recital.
El poema al qual faig referència és una petita prosa poètica que vaig penjar a Castells de cartes l'abril del 2007 i que després es va publicar a La catosfera literària 08. La podeu llegir aquí,però avui us proposo que l'escolteu en el vídeo que encapçala aquesta entrada, corresponent al recital que vaig tenir la sort de poder fer acompanyant la Montserrat Abelló al Parc d'Olèrdola el 18 d'octubre de l'any passat.
Et despulles completament i t'asseus davant del mar. Mires el paisatge com si fos la darrera vegada, i quan l'has ben gravat a la retina, tanques els ulls. T'estires a la sorra en silenci. Sents el seu riure que es barreja arran de platja amb el moviment compassat de les onades. Sents l'escalfor del sol de la tarda a la pell i la respiració s'alenteix en una agradable letargia. La quietud és tanta que pots sentir com l'aire, que juga entre el borrissol de la pell, posseeix tots els espais del teu cos. La plàcida monodia de les onades et torna, sense que te n'adonis, als àmbits de la llum. Confons el teu cos amb el sol i l'aire que et contenen. T'adones, aviat, que estàs deixant de ser tu, que ja no et vols moure, que ets un traç al paisatge. Mentre els sons del mar poleixen la platja, empesos per l'aire s'apilen al teu costat els grans de sorra. La respiració és llarga i lenta. La quietud absoluta et deixa sentir com el flux de la sang al teu cos conflueix amb la rotació indolent de la terra. Quiet, molt quiet, la sorra t'arriba a cobrir del tot. No et mous, el mar és dins teu, ets la duna.
Aquests dies que en més d'una ocasió l'ombra de la gran Desconeguda ens ha glaçat la mirada, qualsevol esclat de vida s'agraeix immensament. Per això, de seguida que m'ha arribat i l'he vist, m'he afanyat a penjar aquest vídeo promocional de l'exposició que s'obrirà divendres al Museu de la Vida Rural. No és tan lluny com sembla i l'excursió paga la pena.
