Mai no m'havia pensat que el relat d'un
fet històric prioratí pogués interessar a tanta gent més enllà
del Coll de la Teixeta, ni tampoc que esdevingués lectura amena i
d'interès per a ningú fora dels mateixos prioratins i prioratines.
Més encara. Mai no hagués apostat per un escriptor de la comarca
que, amb formació de periodista, pretengués aclarir i explicar un
fet històric que mai ningú no havia explicat públicament amb tots
els ets i uts i que s'havia fet servir per convertir en maleïdes
totes les esquerres de la capital prioratina i de més enllà i tot.
És un mal meu però desconfio dels periodistes que no s'autoanomenen
i no exerceixen com a “crítics” i més encara de qui escriu en
libels del tipus “La Vanguardia” o el “Diari del Priorat”. O
sigui que tot anava en contra d'una valoració positiva del
reportatge-novel·la “L'”Omnibus de la mort” del Toni Orensanz
quan vaig saber que els seus relats de joventut havien pres la forma
de llibre. Malgrat tot això, la desconfiança inicial i els
prejudicis absurds que li aplicava, l'obsessió de l'autor per la
feina ben feta, rigorosa i contrastada em deixava un deix d'esperança
suficient per no pensar que el que en sortiria seria un pamflet
antianarquista aprofitant un fet complex que alhora no admetia mitges
tintes en la seva adjectivització.
Cultura
és una paraula amplíssima, molt més enllà de les set lletres que en contenen
els límits. I jo cada cop crec que agrupa més parts de l’activitat humana, tant
de la individual com de la col·lectiva. De fet, “tot el que sabem o aprenem que
no és genètic és cultura”, deia l’Eva que diu l’antropologia; i jo hi estic
d’acord, no totalment però sí en bona part. Per això, quan diem que el monestir
d’Escaladei és un dels indrets prioratins que més cultura ha reunit i ha difós o
que ha estat el més gran centre cultural de la nostra comarca no descobrim res
de nou però sí que afirmem, alhora, que moltes de les facetes de la nostra pròpia
humanitat s’hi podien i inclús s’hi poden veure reflectides. El menjar, la
cuina dels aliments i la seva ordenació en serien només alguns dels aspectes,
ni els més rellevants ni els menys destacats però alhora uns dels
imprescindibles per entendre com funcionava una comunitat com aquella al llarg
de les diverses èpoques que li van tocar viure.
Molt sovint és qui ve de fora qui més
encertadament és capaços d'explicar-nos com som els qui vivim en un lloc
determinat. Aquesta és la sensació que es té quan s'acaba la lectura del llibre
“Es pot beure vi amb porró?”, del Martin Kirby, publicat l'any 2005 ala Gran Bretanya,
traduït al català per Ana Guelbenzu i publicat en la nostra llengua el març del
2007 per l'Editorial Mina amb el subtítol aclaridor “La nova vida d'una família
anglesa a Catalunya”.
Dins
d'un espai de tres-cents metres per cent, un munt de runes que ja no
jeuen sota les males herbes. Parets que s'aguanten com poden i moltes
altres que, junt amb sostres i voltes, no han suportat el pas dels
anys, les mans humanes que les van voler a terra i les inclemències
del temps. Ara, un monument que es pot visitar amb guia i que amaga
l'antiga història de la nostra comarca, un temps i un país ja
desapareguts que ens han llegat, però, algunes trets característics
del nostre present. Entre aquests, el mateix nom del Priorat.
Tothom s'ho pensava
però ningú no en tenia ni punyetera idea. I va ser Pere Audí Ferrer, mestre de
Marçà i historiador exemplar, qui va resseguir tota la informació necessària,
la va ordenar i en va treure un relat extens, coherent i convincent capaç de
fer-nos entendre una part important de la vida social i política de la comarca
del Priorat a principis del segle XX. Les seves investigacions, en forma de
llibre de prop de sis-centes pàgines, van ser premiades als Jocs Florals de
Torroja del Priorat amb el Premi Jaume Ardèvol i publicades amb la
col·laboració de l'Arxiu del Priorat l'any següent en un volum titulat
“Cooperativistes, anarquistes i capellans al Priorat (1910-1923)”.
Josep Robrenyo és
un dels autors teatrals catalans del segle XIX més populars i més
liberals. Nascut el 1780 a Barcelona i mort al Mar del Carib el 1838,
Robrenyo va començar la seva carrera teatral amb peces de tipus
polític a favor dels liberals i en contra dels absolutistes. Això i
el seu abrandament el van portar a ser considerat un autor
revolucionari, tot i que la major part de les seves es poden
qualificar més encertadament com a teatre de propaganda liberal. Es
tracta d'un teatre senzill, didàctic i popular però molt efectiu
quant a la seva intenció de propaganda política. Un altre bloc de
la seva producció el formen els sainets costumistes, en què descriu
les formes de vida de l'època. Al costat d'aquestes obres
dramàtiques, però, Robrenyo també va destacar per ser autor de
poemes que també van esdevenir populars a l'època.
Al
2002, el nom del Priorat ja s'havia tornat a associar al del vi en
l'imaginari col·lectiu de les catalanes, dels catalans i de molta
més gent enllà del nostre terròs. La paraula Priorat era habitual
en els titulars de notícies on es parlava de molts diners, de
compres de terres, d'edificació de cellers, de vins de luxe, de
personatges públics que invertien a la comarca, de preus
exorbitants... I l'Editorial Cossetània de Valls va treure, dins de
la col·lecció El Cullerot, un llibre que amb el títol “Els vins
del Priorat” apropava el món del vi d'aquesta Denominació
d'Origen Qualificada a qui el llegís. L'autora era la Montse Nadal
Roquet-Jalmar, biòloga i professora de la URV que per accedir al seu
títol d'Enginyeria Tècnica Agrícola havia fet un treball sobre la
selecció de la flora de llevats autòctona de Porrera, un treball
realitzat a les instal·lacions de l'Escola de Formació Professional
de Falset on ella mateixa va exercir com a professora d'enologia i
viticultura. Alhora, la tesi doctoral de Nadal tornà a centrar-se en
un tema prioratí com era l'adaptació a la nostra llicorella de la
varietat cabernet sauvignon, aquesta varietat procedent de Bordeus
que ara ja és habitual, per dir-ho així, en els nostres vins.
Podríem escriure el currículum de la Montse Nadal “per
impressionar”, tal com diuen que faig algunes dels lectores
d'aquests papers, però no tindríem espai per parlar del llibre i
aquest és un espai de llibres i altres papers impresos, així que ho
deixem per a una altra ocasió.
Era
el 1986 i a Marçà fèiem la revista “Soca i Arrel”, en aquell
moment ja només amb el Joan Grau i el Gabriel Estirado. Vam rebre
una invitació per anar a Falset, al Teatre de l'Artesana, un dia
entre setmana, a la presentació d'un llibre que, segons deia la
targeta d'invitació, ens regalarien a la sortida junt amb un
refrigeri. “El Priorat. Anàlisi d'una crisi productiva” era el
títol del volum, obra de Joaquim Margalef Llebaria i Joan Tasias
Valls, en la recollida de dades del qual va col·laborar Elisabeth
Pol Fort. El llibre, l'estudi i la teca en general els pagava Caixa
de Catalunya i formava part de la Col·lecció Catalunya Comarcal,
concretament n'era el setzè volum.
La
rumorologia popular afirma que Salvador Estrem i Fa és el més gran
poeta que ha donat el Priorat a la nostra cultura. I potser té raó,
però això no treu que si l'enquadrem dins de l'àmbit que li és
propi, és a dir el de la literatura catalana, l'autor no passi de
ser un escriptor de tercera fila o més enrere i tot, un autor
important en clau de lectura interna i creador d'un dels grans
referents simbòlics col·lectius a nivell comarcal però alhora
insignificant de cara enfora. No ho dic jo sinó qualsevol de les
antologies que inclouen escriptors catalans, poetes, assagistes...
del segle XX. Cap ni una no el tria com a representant de res, cap
dels seus poemes és antologat enlloc, cap manual no en diu res i ni
tan sols les obres més grans, com la immensa “Història de la
Literatura Catalana” de Riquer, Comas i Molas publicada per Ariel,
n'escriu res més que breus notícies per cobrir l'expedient. Podem
deduir, doncs, que històricament la poesia al Priorat no ha gaudit
de massa bona salut i menys bona premsa ja que aquell qui popularment
diem que n'és el màxim representant no ha passat de ser un mediocre
conreador de versos rimats? Sí, què hi farem! Així és.
El Priorat és
un espai complex a nivell lingüístic, ja que la línia de separació
dialectal entre els dos grans blocs del català, oriental i
occidental, passa pel mig de la comarca. Aquesta “línia de
separació” no es dóna en només un fenomen lingüístic sinó que
s’expressa en molts i diversos. És per això que sovint diem que
en uns pocs quilòmetres la gent parla de moltes formes diferents el
català. Estudiar i saber com parlem els prioratins i les prioratines
és una qüestió complexa, per a la qual des de l’any 2000 tenim
algunes respostes.
Al
costat del “Llibre dels bons amonestaments”, el “Llibre de
tres”, “Les cobles de la divisió del Regne de Mallorques” o la
“Tuhfa”, Anselm Turmeda escrigué “La disputa de l'ase”, la
seva obra més extensa, un petit episodi de la qual es desenvolupa a
Falset. És aquest, segurament, el referent literari prioratí més
destacat present en la literatura catalana de tots els temps, més
que res perquè el Priorat no és un escenari gaire freqüent en la
creació literària que es fa als Països Catalans però també
perquè Turmeda és un dels escriptors més destacats de l'Edat
Mitjana entre els que escriuen en català, el segon més important de
les Balears després de Ramon Llull.
Ara que el Priorat cotitza
en la primera línia entre les destinacions turístiques dels qui
busquen un lloc per descansar de la feina o de l'estrès ciutadà,
pot sonar estrany el que diré en aquest article, però vull recordar
que el 1981, quan va sortir la “Guia del Priorat” del masrojà
Joan Asens, això no era així i el Priorat era un indret oblidat
d'on tothom qui podia se n'anava i on qui podia no hi anava. Així
havia estat durant decennis i així es mantenia en aquell moment.
Però poc importava. El Joan Asens, esperonat per la gent de la
Llibreria La Rambla de Tarragona, s'havia posat a la feina de deixar
constància d'un tros dels Països Catalans que era ple de vida tot i
que no aconseguia aixecar el cap des de feia anys. Era el seu tros de
món i, per tant, la seva manera de veure la humanitat passava per
aquestes muntanyes, aquests pobles, aquesta manera de viure i aquesta
manera de morir. I va ser així que ho va explicar a la “Guia del
Priorat”, un llibre que inaugurava la col·lecció 'El prestatge
viatger' de l'editorial que havia endegat la Llibreria de la Rambla
de Tarragona per donar a conèixer les comarques catalanes. Quan el
llegiu, us fareu vostra la manera com la seva mirada s'apropa al que
descriu, perquè la seva és una escriptura senzilla feta des dels
sentiments, això sí, sense caure en misticismes innecessaris i
intentant donar sempre dades que aguantin el seu relat. És per això
que sense ser un expert erudit en moltes de les coses que diu, el
text de l'Asens no acostuma a anar coix d'enlloc ja que les dades que
maneja sempre són verídiques i si una cosa no la sap, no la diu.
Tant de bo tothom qui escriu llibres sobre la nostra comarca hagués
obrat amb tanta honestedat i prudència com ell...
Si
un dia em veiés en l'obligació de triar un sol llibre que tingués
com a tema el Priorat, sense cap mena de dubte aquest seria el
“Viatge al Priorat” de Josep Maria Espinàs, que vaig llegir en
edició de Selecta, amb una fotografia de portada que mirada ara fa
feredat. S'hi veu la Cartoixa d'Scala Dei completament abandonada i
plena de males herbes tal com ja gairebé ningú no la recorda. El
triaria no perquè sigui el més ben escrit ni tampoc el que aporti
més informació sinó, sobretot, perquè en les seves línies s'hi
mostra la mirada humana més completa que fins al dia d'avui ha
tingut la comarca.
Permeteu-me que per un cop no encapçali aquest article
amb noms propis extrets o referits al llibre que ens ocupa i faci anar una cita
pròpia, concretament del disc “Qui la ballarà!” de Llunàtics, el grup on vaig
cantar i tocar la guitarra durant una colla d’anys. L’explicació és que
nosaltres i Pa Torrat també vam parlar aleshores sobre el forat de què va el
llibre que avui tinc damunt la taula i, per tant, sense tantes proves però amb
més ràbia també vam fer sentir l’SOS Priorat que dóna títol a l’obra comentada.
El 1963, Josep Banqué i Martí va escriure les seves
memòries a Moscou, una de les obligacions que tenia com a militant del Partit
Comunista. Aquestes memòries van ser localitzades a l’Archivo General del
Partido Comunista de España, traduïdes al català i editades pels historiadors
reusencs Joan Navais i Frederic Samarra. El llibre que les recull va ser
publicat amb el títol de “Comunistes i catalans” per l’Associació d’Estudis
Reusencs el 2004 i és una autèntica joia. L’autor hi narra la seva vida fins a
l’any de redacció però jo hi vull destacar precisament els anys que passà al
Priorat, concretament a Falset, els anys anarcosindicalistes que arriben fins a
la pàgina 26 del llibre. Fill d’una família molt humil, amb sis germans, el
falsetà Josep Banqué ens hi descriu les
condicions de vida del proletariat prioratí al començament del segle XX, tant a
les mines de plom del Lloar i de Bellmunt propietat dels Folch i Albiñana on
treballava son pare com al camp de Falset i de la resta de la comarca on
treballava ell mateix i bona part dels seus germans.
Qualsevol prioratí -o habitant de la resta del planeta,
tant és- que estimés la seva terra i li agradés entendre-la en tota la seva
complexitat desitjaria que Vicenç Biete tingués algun tipus de relació amb el
seu poble. I que n’escrivís un llibre. I més encara si conegués o hagués llegit
“Cabacés. Un poble al peu del Montsant”, el llibre de què parlarem avui.
Si el busqueu a les llibreries és molt possible que no
el trobeu i si el lloc triat per intentar llegir-lo és una biblioteca pot ser
que tampoc n’arribeu a ataüllar ni el més mínim rastre. Malgrat les recerques
infructuoses, el llibre “El Masroig”, subtitulat “Etnografia de la cultura
material i ritual”, escrit pel Jesús del Río i Mateu, existeix i les seves 156
pàgines van ser publicat l’any 1984 per l’editorial d’arrels gandesanes El
Llamp. Sigui com sigui, ens ha quedat el llibre, un estudi sobre la localitat
prioratina feta des d’una perspectiva antropològica i, dins d’aquesta, des
d’una punt de vista etnogràfic, és a dir des del que s’anomena l’antropologia
sociocultural.
La Rosa Roig és la pedagoga més important i destacada que ha donat
mai el Priorat. Marçalenca de naixement, ens podem apropar a la seva vida a
través de la lectura del volum 38 de la col·lecció Menjavents de l’editorial
mallorquina Documenta Balear, obra de la Francesca Comas
i de la Maria Isabel
Miró que va veure la llum el juny del 2001 en una coedició amb la tarragonina
Edicions El Mèdol.
Amb aquest article començo a publicar una columna al setmanari "Diari del Priorat" amb el títol de 'Lectures escollides'.
Per
inaugurar com cal aquesta columna que des d’ara apareixerà periòdicament al
“Diari del Priorat” amb el títol de ‘Lectures escollides’ el millor és una breu
presentació. Així que qui escriu i parla -que sóc jo- escriurà a partir
d’arade tot el que sé relacionat amb el
paper imprès –o la pantalla digital- que fa referència a la comarca a què van
adreçats aquests papers sota el títol d’un dels llibres d’Anicet Villar de
Serchs, “Lectures escollides”, a qui està dedicada aquesta primera mostra. Així
doncs, un espai d’opinió literària en un sentit molt ampli de la paraula.
