Grandíssima notícia avui en llegir Vilaweb. Es reprèn la publicació de l'Obra Completa de Joan Fuster, el més gran assagista que ha donat aquest país al llarg del segle XX. Era una vergonya coneguda per quatre gats però vergonya al cap i a la fi. L'any que fa cinquanta des de la publicació de "Nosaltres els valencians", serà una any destacat amb la publicació dels volums segon i tercer d'aquesta obra completa. Vilaweb informa que "El volum segon de l'OC inclou els llibres 'El descrèdit de la realitat', 'Les originalitats', 'Tres notes marginals', 'Diccionari per a ociosos', 'L’home, mesura de totes les coses', 'Examen de consciència', 'Babels i Babilònies' i 'Sagitari', a més de dotze textos aplegats sota el títol 'Assaig dispers'. El tercer volum comprèn tot l'assaig seriat. Furió i Palacios han ordenat el miler d'articles que Fuster va publicar en revistes i diaris com Serra d'Or, El món, El Temps. Per Jordi Cornudella, editor d'Edicions 62, 'aquest volum és important pel coneixement de l'obra de Joan Fuster, que sobretot era un assagista. L'assaig literari és la seva gran aportació a la literatura catalana, perquè tenia un estil literari propi. Fuster és l'autor més influent en l'àmbit de l'assaig i l'articulisme de les darreres dècades, pel què fa a l'estil'."
Ulls a mig tancar, balanceig lent d’un cantó a l’altre fins que sona aquella cançó que desperta els sentits, un got a la mà amb líquid esbravat de tant que s’ha mogut i de tanta estona que fa que és allà. Cap d’Any sol ser la festa, l’excusa, però la festa, de l’any. Com també ho són Sant Joan, Santa Tecla i moltes més. Els cubates circulen amb la mateixa facilitat que una moto per la carretera del Morell, escenificant aquell fenomen que, en plena nit, els diners que no hi són per a quotes de militància, per a donacions a iniciatives necessàries o per a l’amic que et demana vint cèntims per acabar de fer l’euro, sí que hi són per a grans festivals.
És inquietant de veure com s'imposa tan ràpidament a Catalunya una manera autoritària de governar. I, de retruc, un espès silenci, ple de gestos ambigus, dels demòcrates de tota la vida i dels intel·lectuals.
Fa uns quants dies, ja ho sabeu, hi hagué una greu agressió de la policia catalana a la Universitat de Girona. Amb l'aquiescència del rectorat. Hi ha hagut crítiques i protestes, sí, però el silenci general que permet la impunitat policíaca és eixordador. Això no té res a veure amb els diners que ens deuen a Madrid, que sembla que és l'únic motiu pel qual és permès de protestar visiblement. Espero, sense gaire esperança, que no sigui en canvi de callar en totes les altres coses.
Fa unes setmanes, vam assistir a la conferència del Josep Manel Busqueta -economista i pastisser- sobre el bon viure a Reus, a la Biblioteca Pública Xavier Amorós, feta a partir de la seva aportació a l'Agenda Llatinoamericana, una publicació que li va demanar uns textos sobre aquest concepte cultural i econòmic propi d'alguns pobles indígenes americans. La xerrada va ser molt instructiva, plena de dadesi molt més.Ara han penajt al iutube aquesta mateixa conferència-presentació a Lleida.
Poc abans de morir,
l’historiador Tony Judt ens recordava l’extraordinària importància que tingué
l’estat del benestar per construir una societat viable i en pau. Ell mateix es
posava d’exemple. Gràcies a una educació pública potent fou el primer de la
seva família a arribar a la universitat, a l’elitista Cambridge. Històries com
la seva, en què algú de classe baixa podia parlar de tu a tu a aristòcrates i
acabalats homes de negocis, devia suscitar una reacció per part de qui
considera que l’estat és al servei dels seus interessos, i que cal mantenir les
distàncies entre els de dalt i els de baix. És només des d’aquesta perspectiva
social com es poden entendre les polítiques neoliberals, dominants en aquest
moment, i lesives per al conjunt de la societat.
Aquest
any hem pogut veure com els mercats han guiat les polítiques arreu del
món, i els pobles han patit les conseqüències de la seva cobdícia per
la seva submissió al terror de l'economia de lliure mercat. Retallades a
casa nostra dels pocs serveis bàsics de què gaudíem, com a mera
caritat, per amagar la misèria que provoquen: més indefensió dels
treballadors vers la patronal, guerres globals per recursos naturals i
destrucció del territori en nom del progrés. Totes aquestes mesures
collen més a les classes populars per augmentar la seva dependència dels
més poderosos, únics beneficiaris d'aquestes situacions.(Continua)
(Estenguem la Festa Estellés arreu dels Països Valencians, com el nostre)
PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
Lavolies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas. (Continua)
(Extrec aquest article del bloc del Xavier però no és l'únic interessant que sobre el foc de Londres ha escri. Podeu llegir també aquest i altres sobre la seva estada per aquelles terres. El vídeo, el començament de "La Haine" amb la lletra del Marley subtitulada en espanyol)
Va ser un ministre laborista del govern de
Tony Blair qui qüestionà la idoneïtat de seguir sufragant amb fons
públics els estudis humanístics. No resultava productiu, al seu parer,
pagar algú per, posar un exemple, estudiar l’escriptura cuneïforme,
analitzar les aportacions filosòfiques de Shopenhauer o esbrinar les
causes de la decadència de l’imperi romà. Tot plegat no es pot comparar
amb les recerques en els models matemàtics que permeteren la producció a
escala industrial dels bons escombraria, o els estudis econòmics
requerits per a qualsevol indocumentat que trobi feina en una agència de
qualificació. (Continua)
Ha esclatat el Regne Unit, i tenen raó els grans mitjans
quan afirmen que no es deu a les retallades socials perpetrades per
Cameron, aquestes retallades estan destinades a empobrir a la classe
mitja. Als joves que han fet cremar els carrers britànics poc els
importa la triplicació del preu de les taxes universitàries: ni tan sols
somien amb anar a la universitat algun dia, estan descartats d’aquest
privilegi de classe i ho saben, potser d’aquí la seva ira descontrolada.
Extret d'aquí, on podeu llegir altres textos sobre el mateix tema.
Estic arraulida en la sala d’estar amb alguns amics en
estat de xoc per la guerra, veient la meva ciutat cremar. La BBC va
intercanviant seqüències de cotxes cremant i batalles rondaires a la
carrera a Hackney, de cavalls de la policia posant-se en fila a
Lewisham, d’inferns en ebullició que alguna vegada van ser cases o
botigues a Croydon i a Peckham. La passada nit, Enfield, Walthamstow,
Brixton i Wood Green van ser saquejats; hi ha hagut centenars
d’arrestats i dotzenes de ferits greus, i serà un miracle si ningú mor
aquesta nit.
Article publicat a
«Acció Valenciana», n. 18, el 20 de gener del 1931.
JO AMB MI
mateix, amb les meues coneixences, elles entre si. Sempre idèntica
qüestió: la suspicàcia dels valencians – d'aqueixos pocs
valencians que senten la preocupació dels destins propis – envers
la suposada tendència catalana a l'hegemonia, envers allò que ja ha
hagut qui ha apel·lat l'imperialisme català. I malgrat açò la
indiferència amb que aquests mateixos defensors d'un tan extrem
xovinisme localista es donen a tot allò que duu més clarament un
segell castellanista, ço és, d'un esperit que per elevat i digne
que siga és molt més estrany al valencià – per tant molt més
dissolvent i perjudicial – que no aquell atre quina influència hom
rebutja. (Continua)
“Memòria
de Callosa d'En Sarrià a través d'un exiliat”
Joan
Gonsalbes Roig
Editat
per l'Ajuntament de Callosa d'En Sarrià, 2005
El 28 de
març del 1939, al POrt d'Alacant desenes de milers
d'anarcosindicalistes, republicans, socialistes, comunistes i altres
istes de tota mena, tots i totes derrotats, esperaven poder fugir
d'una revolució iuna guerra que havien perdut. D'ella, només 2.638
aconseguiren pujar al vaixell Stanbrook camí d'Orà. Un d'ells era
Joan Gonsalbes Roig, secretari general de la CGT de Callosa d'En
Sarrià, a la Marina, on havia estat regidor de Cultura. D'ell és el
llibre "Memòria de Callosa d'En Sarrià a través de l'exili",
en edició coordinada per José Antonio López Mira curada en la seva
part literària per Lluís-Xavier Flores i Abat i Vicent Beltran
Calvo. (Continua)
"Era el dia més llarg, s'allargassava, cloents dolçors de l'estació fruital. Els pàmpols, mòbils, ombregen la calç. Sobre els llençols el brunzir de les mosques, desficiós, la tarda. El cos sent, la nit, el soliguer ardent de les rajoles. La cançó dels gripaus buida el silenci, acompassa en frescors el so de l'aigua. Cauen els astres, simulada pluja.
Fugen les veus. Als vells amagatalls s'enfila el temps pel forat de l'agulla."
(La foto és de l'Arxiu de Joan Cavallé per a il·lustrar una crítica d'Enric Garriga publicada a la revista Hamlet número 16) El passat 12 de febrer, al
Teatre Fortuny es va estrenar l'obra Peus descalços sota la lluna
d'agost, de l'autor alcoverenc Joan Cavallé. La mateixa obra es
va poder veure representada a la ciutat veïna de Tarragona, uns dies
després. No és la intenció d'aquest text analitzar aquestes
primeres representacions de l'obra sinó més aviat, a partir del
text dramàtic, estudiar, proposar i establir algunes de les
característiques del que alguns crítics teatrals com Francesc
Massip han qualificat de “teatre de la memòria”.
Una història de "La Vanguardia". A veure quan algú fa el mateix amb el "Diari de Tarragona". I si voleu mirar qui mana ens els mitjans de comunicació de l'Estat, obriu l'arxiu adjunt.
Alguns l'anomenen "filòsof de l'anarquia" i els que n'expliquen les fonts d'on beu diuen que és un marxista -que alhora afirma que el comunisme ja no és solució sinó part del problema-, i deixeble de Lacan. Però Slavoj Zizek utilitza l'humor, la cultura pop (avui llegia que està liat amb Lady Gaga)i la constant crítica a les paraules i a l'actualitat per treure el pensament, la filosofia política revolucionària, de la son i l'avorriment continuat on el pensament pesat l'ha soterrat. Sigui com sigui, cada cop que llegeixes un text seu, una entrevista, o veus una conferència de les moltes penjades al Youtube el seu verb se t'emporta i és capaç de convèncer-te tant per la vivacitat de la seva parla com pels salts al buit que les seves idees propaguen i practiquen. Pensament sense direcció prèvia però contundent alhora, amb una construcció vigorosa i amplíssima en els referents. Ara, podem veure aquesta pel·lícula sobre ell i per a qui no l'hagi llegit servirà per fer-se'n una idea. Alguns dels que se l'han llegit segur que pensaran: quines barreges, no s'entén res. Per mi, elpensament és això, claredat, reciclatge i radicalitatdeal que frega el terra... i més.
(Manifest del Bloc Negre)
(Estenguem la Festa Estellés arreu dels Països Valencians, com el nostre)
Segur que avui hi havia núvols,
Perquè has vingut han florit els lilàs
