Avui fa sis anys, sí, sí, sis anys!, que vaig començar aquest bloc. D'uns mesos cap a aquí he compaginat el bloc a MésVilaWeb amb el bloc al meu web personal. Els apunts publicats a saul.cat els he penjat també aquí, però el centre de gravetat s'ha anat desplaçant a saul.cat. M'és més còmode, perquè a part de bloc fa les funcions de gran repositori d'articles, documents, enllaços, fotografies, vídeos, etc... Sis anys i durant aquest temps el bloc s'ha mantingut com a pal de paller de tota una activitat 2.0 que ha tingut temporades amb més rauxa feisbuquera o tuitaire, o fliquera o yutubera. Totes les eines 2.0 han complementat el bloc, i és cert que el compromís d'apunt diari ha anat minvant, però també és cert que el bloc em queda més com un espai per a la reflexió aprofundida, per a l'article currat, mentre que el dia a dia, la immediatesa, la conversa, ha trobat refugi abans a Facebook i ara més a Twitter. Sis anys, i aquí hi som. Moda? No, pas. L'artefacte és més útil que mai, ja que en el cas de saul.cat em permet fusionar bloc i web, apunt i un munt d'altres formats. Pel camí, el reconeixement de Premis Blocs Catalunya 2008, i la possibilitat de conèixer i entrar en contacte amb moltíssima gent. També assumir riscos, discutir i discrepar. Aquesta és la gràcia, oi?
Des que vaig començar el Bloc sense fulls i fins aquest sisè aniversari han passat moltes coses al país, a la professió, i a nivell personal també. El bloc ha estat l'eina que m'ha permès fer el relat d'una revifalla política important per a Catalunya. Del debat estatutari i els canvis de govern fins a la sacsejada sobiranista del 10-J. Una mica és el trajecte de la manifestació del 18-F a la del 10-J. Metàfora d'una societat que es desvetlla. També d'un sector i una professió, la periodística, que ha assistit a la revolta ciutada de la web participativa, la Internet més social, amb internautes actius i crítics que s'han fet sentir. Com a periodista, ha estat una gran experiència, poder seguir de prop aquesta excitació, aquesta democratització de la informació.
I a nivell personal, tot i que evito d'entrar-hi en aquest terreny, no deixa de ser cert que un bloc és un diari personal i també m'han passat coses. Una, de molt important, la paternitat. Vaig tuitejar des de la sala de parts el naixement del meu fill Marc, el passat març va fer dos anys, i aquest estiu, si tot va bé, faré el mateix amb la meva filla que està en camí. La criatura que és el bloc avui fa sis anys. Gairebé podria dir que som família nombrosa, si comptés com a fill.
Avui és el meu aniversari. En faig 38. I fa 20 anys (aviat és dit!) que vaig començar en aquest món del periodisme. Va ser a la revista El Nunci, de Calella, a Ràdio Pineda i també a Televisió Pineda. Aquest vídeo recull aparicions estel·lars en un programa setmanal que fèiem amb en Joan Pujadas a la televisió, que es deia Portada. Eren reportatges en profunditat sobre l'actualitat de l'Alt Maresme. M'ha fet gràcia penjar-lo avui aquí. Per recordar els temps de joventut, els orígens periodístics, aquella comarca i... les grenyes de l'època.
Agraeixes que algú et faci un elogi com aquest. Necessites posar-te nostàlgic. T'agrada que t'enviïn correus o et pengin comentaris en què un et diu que ha plorat d'emoció, l'altre que ha somrigut, i uns quants que fa quinze anys érem l'òstia i encara ho som. En Cuyàs, en Flores, en Quico, l'Oriol, en Xevi, la Montse, l'Ana, en Grau... i ara aquest apunt d'en Francesc Ponsa [bloc], periodista que estima el Maresme i la seva gent. Per què no ens ho hem de dir? Allò va ser important per a nosaltres. Però, com diu la cantarella dels santeros quan la festa decau, "no n'hi ha prou!"
Hi ha un esperit, una passió, un impuls que no s'apaga, perquè això del periodisme és un compromís vital. I si t'estimes el teu territori, el periodisme de proximitat és brutal. I si t'estimes el país, també. Abans era tradicional i ara és dospuntzero. Però sempre amb els mateixos paràmetres, amb les mateixes ganes de comunicar, de saber coses i compartir-les. Primer saber coses, després fer-les córrer. I si pel camí aconsegueixes fer trempar algú, connectar, crear una comunitat, conrear també algun enemic, llavors és sensacional, no?
Perquè no es pot tenir audiència generant indiferència. La indiferència és inofensiva, letalment inofensiva. Tenir enemics és sinònim d'autenticitat, de risc i honestedat. El periodisme si no fereix és trampós. Si fereix massa o només fereix, és infame. Cal trobar aquell punt just d'equilibri. Primer que et respectin, que sàpiguen que saps o fins i tot que es pensin que saps més del que realment saps. Fer una miqueteta de por. Llavors ve el pacte, perquè si una entrevista és una concessió de l'entrevistat, el teva-meva del bon periodista amb les seves fonts és un clàssic acceptable si és honest, sempre i quan prevalgui l'interès de la comunitat, els que et llegeixen, t'escolten o et miren, o tot alhora ara. Hi ha qui no ho entén, això. Qui confon l'interès general. Si no tens clar l'horitzó, és fàcil de perdre's en el viatge. Hi ha massa riscos que posen en perill el compromís amb la comunitat. Massa misèria humana, vanitat i perversió dalt de l'escenari.
Però si fa quinze anys ho fèiem bé, ara encara més.
Fa cinc anys, el 19 de juliol de 2004, vaig començar a escriure el Bloc sense fulls. Des de llavors he escrit 2.315 apunts, he rebut 9.255 comentaris i prop d'un milió de visites. El bloc ha merescut el guardó especial dels Premis Blocs Catalunya 2008 i amb el temps he anat incorporant altres eines de la web social com Flickr, Facebook, Twitxr i Twitter.
Aquest 2010 fa 20 anys que vaig començar en el món del periodisme i al juliol en farà 6 que escric en aquest bloc. Crec que ha arribat el moment de fer un pas més i d'obrir un web personal a www.saul.cat. Aquesta nova pàgina pretén endreçar tots els continguts textuals i audiovisuals que vaig penjant a la xarxa. És a dir, mantindrà els apunts del bloc, però també mostrarà de manera fàcil el meu arxiu de fotos, els vídeos, els arxius (en pdf, mp3 i enllaç url), els llibres, els tuits i els enllaços, afegint també el meu nou Delicious i un ampli directori (en construcció) de portals, pàgines, eines i blocs.
Si navegueu des del mòbil, disposeu d'aquesta versió del web per al telèfon. Si concretament ho feu des d'un iPhone, teniu aquesta altra versió. Són opcions que milloren la usabilitat des de les pantalles mòbils. Bàsicament hi trobareu els apunts del bloc, la sindicació del qual és aquesta.
Crec que la gent de Tirabol, especialment en Gerard Pibernat, ha fet una gran feina, i que el disseny d'en Jordi Vinyets, de Dilema, és magnífic. Han tingut molta paciència amb mi. La veritat és que estic molt content de com ha quedat la pàgina, perquè encaixar allò que ja tenia a les eines 2.0 existents i oferir noves prestacions és artesania digital pura.
A partir d'avui, doncs, a més d'aquest bloc em trobareu a www.saul.cat. Sigueu benvinguts i gràcies per la visita.
Després de la tertúlia al programa de Xavi Freixes a RAC 1 amb Ramon Rovira, Esther Vera [Linkedin] i Jordi Graupera [bloc], quedo amb l'Ivan [bloc] per fer un gintònic al Milano [web], la cocteleria de la Ronda Universitat on hi ha el gran JuanjoGonzález [Facebook], àlies el Clooney de la barra, l'home que et garanteix viure una estona al marge dels problemes. Feia mesos que no hi anava, potser un any i tot. Però m'he sentit com a casa. La rebuda d'en Juanjo, sempre amable. I mentre xerràvem amb els amics de l'Ivan a la taula (això de Vic ha arribat al fons de molta gent), he saludat una bona colla de clients que coneixia. La Queta, amb qui coincidim a Catalunya Ràdio entrant o sortint de L'internauta, i en Jordi i l'Oriol [entrevista], mestres de l'audiovisual, entre d'altres. O la xarxa és gran o Barcelona és petita.
Una bona manera d'acabar la setmana laboral, que ha estat intensa.
Avui fa cinc anys que vaig començar a escriure aquest bloc. Cinc anys. Aviat és dit. El juliol del 2004 es feia a Barcelona, no sé si ho recordareu, una cosa anomenada Fòrum de les Cultures. I l'apunt inaugural anava d'un concert al Fòrum: Paco Ibáñez contra el gegant dels set mars. Des del 19 de juliol del 2004 he escrit 2.127 apunts, 2.128 amb aquest. Això representa 1,16 apunts diaris, de mitjana. He rebut 8.949 comentaris de lectors. He tingut 876.303 visites a la portada, i 653.460 visites als articles, segons recull el comptador de MésVilaweb. I aquesta setmana arribo al cinquè aniversari amb una sensació estranya. Ha estat una setmana un pèl crispada, amb alguns comentaris fortets que em diuen de tot per l'apunt i un article sobre el nou model de finançament. Traïdor i venut. Algú ha deixat escrit que no hi tornarà. Que marxa definitivament com a lector. Ho respecto, tot i que em sap greu. Suposo que vindran més setmanes com aquesta, i més val que em prepari. A l'estiu, les energies baixen i les inquietuds blocaires són més diverses. Hi ha vida més enllà de la política, del periodisme, de la comunicació, d'internet... Ens arrossegarem fins a les vacances, entrarem en la recta final amb Santes i quan ja sigui agost ens replantejarem què cal fer en aquest bloc personal. Continuar sí, però com?
Aquest primer de juliol, de matinada, s'ha produït el desenllaç. Les últimes hores havien estat molt dures. Ha mort el meu oncle Manuel Gordillo Lavado a l'edat de 58 anys. En Manolo va venir a Catalunya provinent de Los Santos de Maimona, Badajoz, durant la dècada dels seixanta. Va treballar a la construcció, en un munt d'obres que expliquen l'espectacular creixement urbanístic i demogràfic d'aquesta part del país, la costanera. El meu pare, tres anys més gran, també hi havia treballat, a la construcció. El meu tiet, en canvi, va fer de paleta molts més anys. Era un home fort, d'una energia i força impressionants. Treballava sense límit. De fet, la meva família no sap fer res més que treballar. El meu pare i el seu germà en són un exemple evident d'aquesta generació d'immigrants que van venir a aixecar Catalunya, a pencar-hi. El meu tiet vivia al Poblenou, un barri obrer de Pineda de Mar que va proliferar durant el franquisme a mig camí dels nuclis urbans de Pineda i de Calella, amb el desordre urbanístic habituals del franquisme, amb aquella manca d'equipaments, de serveis, etcètera. El Poblenou és, millor dit, era, un barri obrer, popular, de gent treballadora, de la immigració, un feu electoral dels socialistes de Pineda. Però el Poblenou no és el que era. La immigració més recent i la de la generació dels Gordillo ha quedat integrada en un espai urbà trufat de cases unifamiliars, de pisos de qualitat per als que treballen a Barcelona i es poden permetre de viure al Maresme, a la part nord i popular del Maresme, perquè de Maresmes n'hi ha uns quants. El Poblenou ha deixat enrere l'estereotip de barri modest i desmanegat, niu de ionquis en l'època dels ionquis al carrer, del trapicheo i la immigració africana més primerenca.
Els Gordillo van venir de Los Santos de Maimona, població d'on provenen moltes famílies afincades a Calella i Pineda. Mig Los Santos és aquí. Suposo que abans no es parlava d'efecte crida com ara se'n parla amb la nova immigració, però n'hi deuria haver. El meu pare es va instal·lar a Calella, i va passar de la construcció a l'alta gastronomia passant per la hosteleria pelada de bar de tapes i carajillo d'obrer després d'una llargíssima trajectòria de sang, suor i llàgrimes. Va canviar el totxo per la planxa en còneixer la meva mare, gallega, al bar Los Gallegos. El meu oncle, en canvi, es va mantenir fidel al seu ofici i mai no es va moure del pis de l'avinguda Mediterrània del Poblenou, antigament dit Pueblo Nuevo. En Manolo era un home d'idees fixes i costums. Li agradava treballar la terra, caçar i pescar. N'era un apassionat. El recordo tornant de cacera o de pesca, amb un aspecte físic envejable, robust. Els seus rinxols entre rossos i pelrojos. I un somriure que no sabies si era felicitat no continguda o un punt de murrieria. En Manolo era un home bo i un bon home. Una persona senzilla. Un pèl tossuda, fet a la seva manera. No crec que hagi fet mai mal. Era molt seu, però dubto que algú pugui dir que l'havia perjudicat. Bona persona.
Entre Calella i el Poblenou hi ha molt poca distància, perquè el barri pinedenc és més a prop de Calella que de Pineda. De fet, el Poblenou i Calella són un continu urbà, estan enganxats pel rierany dels Frares. Però tot i la proximitat, hi havia una certa distància. De tant en tant ens vèiem, i potser els últims anys amb major freqüència. Però jo guardo molts records d'infantesa al pis dels tiets del Poblenou. Quan ens visitava l'àvia Maria, al cel sigui. Quina dona més meravellosa. Venia amb l'Estrella, i feien un fifty-fifty d'estada a Calella i al Poblenou, per equilibrar. Aquells estius de petit, aquells jocs amb les cosines i la Feli. I en Manolo que ens aguantava pacientment. Ja fos de visita a casa seva o quan ens canguraven perquè els meus pares eren, encara ho són, esclaus del bar, ara restaurant.
He passat pel tanatori, tornant de Barcelona. Pels pèls. Sempre amb l'ai al cor, amb el temps just. Quan hi penso em sento malament. El poc temps, gairebé nul, que hi dedico a la família en sentit ampli, als familiars que tens a prop. És com si els tinguessis a Los Santos tot l'any. I allà, al tanatori de Calella, m'he trobat la família extremenya que ha pogut venir. L'enterrament serà demà al migdia a l'església del Poblenou. La mateixa que visitava els diumenges amb l'àvia Maria. Una església que ajuda a entendre el Poblenou, que hi ha fet un paper vertebrador. En aquella església es farà el comiat d'en Manolo. El cercle es tanca, i en el meu paisatge nostàlgic té molta coherència.
(Perdoneu perquè aquest apunt no és propi d'un bloc que evita les intimitats, però el bloc sovint és terapèutic.)
Partit inoblidable. Golejar el Madrid al Bernabéu sense patir gens ni mica és una sensació desconeguda fins ara. Només quatre minuts, després que el Madrid s'avancés, han recordat el patiment d'anteriors derbis. Però un cop empatat i fet el segon, la resta ha estat bufar i fer ampolles. El Barça juga amb una perfecció i una seguretat que ridicultzen els blancs. Quina humiliació futbolística. Ha estat un partit, com diu el tòpic, històric. No recordo cap golejada així al Bernabéu. Estic content per Guardiola. La victòria d'avui, i la Lliga que aquesta comporta, són un premi al talent, a la coherència, a la valentia, a la sensatesa, a la modèstia i a la prudència també. Res a veure amb allò que arribava de Madrid, especialment les últimes hores. La premsa madrilenya havia construït un escenari que s'ha enfonsat amb el 2-6. Nosaltres, però, no cometrem els seus errors de cara a dimecres. Confiança i prudència.
Mikel Laboa [wiki] s'ha mort. Tu ho descobreixes mentre esmorzes, fullejant el diari. El dia es complica fins i tot quan tens l'agenda força buida. Passen moltes coses, una darrere l'altra. I no tens ni cinc minuts per aturar-te a pensar. Visites, reunions, trucades... Un que es presenta sense previ avís i que et diu d'anar a dinar i tu li
dius que sí, i hi aneu i xerreu de feina, de política, de periodisme, de
país... Correus acumulats, papers i cartes, més reunions, entrar i sortir, un que et diu, l'altre que t'empaita... Són les vuit i encara un altre que et vol veure sobre la marxa, i tornes a dir que sí i vinga, mitja hora més mentre el TN Vespre arrenca. Són quarts de deu i marxes, ara sí, recollint els trastos, carregant el portàtil perquè quan arribes a casa el primer que fas és tornar-te a connectar. Quina ironia. Només has desconnectat els tres quarts d'hora de trajecte al volant. Ens estem tornant bojos. Però anem i això no hi ha qui ho pari. Són les deu, i mitja hora més de correus i una mica de navegació abans de sopar. Sopes i xerres a casa, que ja toca. Comentes la jornada, alguna broma i molta logística domèstica, quin remei. Reculls la taula, el rentavaixelles que fa dos dies que ha dit prou i no va. I com que aquest dimarts ha estat impossible escriure res en el bloc, ni que siguin quatre ratlles i un enllaç per salvar l'expedient, llavors, pràcticament en temps de descompte, i per evitar que passi el dia sense haver escrit cap apunt, sense post publicat, et sembla que tens l'obligació, que hi estàs compromès o promès amb algú que no saps qui és ni què espera de tu, del bloc. I en temps de descompte, et ve un flaix. Ja ho tinc! En Laboa. Un record per l'únic cantautor euskera que tens a l'iPod i que vas descobrir gràcies a en Xevi Galceran [bloc], un estiu a Fortià. Li vas agafar un cedé i te'l vas passar al teu iTunes del portàtil. És il·legal, això? No ho sé. Ni m'importa. Només sé que gràcies a aquelles cançons d'en Xevi vaig descobrir en Mikel Laboa, i que l'he anat escoltant molts cops en el meu iPod, amb una certa tristor. Com la que he sentit aquest matí en llegir l'obituari al diari. I en temps de descompte vaig, com un desesperat, a YouTube a cercar vídeos d'ell. I n'agafo dos. Els incrusto en aquest apunt. I començo a escriure sense saber ben bé, o gaire bé, què escriure. Però em surt això. I aquí queda. Adéu, Mikel.
Dir-se Saül Gordillo té aquestes coses. Amb els anys t'hi acostumes. "S'escriu com Raül, però amb essa i dièresi a la u. I Gordillo, amb ge, com aquell jugador del Betis que després va fitxar pel Reial Madrid [wiki] i que corria la banda amb els mitgetes ben baixades." M'he acostumat a fer-ne broma. L'error de posar accent i no dièresi ja és habitual. Amb el cognom, hi ha dubtes de tota mena. Bordillo? No, Gordillo. La confusió de Saül amb la capital de Corea del Sud, Seül [wiki], també és un clàssic. Inclús que et diguin pel nom d'una companyia de transport, Seur [web]. Entre la gent gran, la confusió preferida és amb Samuel, nom també bíblic [wiki]. Confonen l'últim jutge d'Israel per Saül [wiki], el primer dels reis d'Israel. I així explicaria un munt d'anècdotes... Però és que aquesta setmana he rebut dues cartes a la redacció que superen, i de lluny, qualsevol dels despropòsits anteriors. La primera és del President de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué, a qui conec i amb qui hi hem parlat en més d'una ocasió. Doncs la seva carta, i no us ho perdeu, m'arriba amb el següent nom: Seül Cordill. Vinga! Capital de Corea del Sud, ja ho accepto. Però el cognom té cordills... És el primer cop que em bategen així. No és Cordillo ni cordeles ni cordones, sinó un curiós catalanitzat Cordill. Per acabar-ho d'arrodonir, els de la Diputació de Barcelona [web] sostenen que sóc el director de CAN, és a dir, Agència Catalana de Notícies. No de l'ACN, sinó de CAN. Potser volien dir can ACN! Segona entrega divertida en poc temps de diferència. Rebo una carta de l'Agència Catalana de Protecció de Dades [web], signada per la seva directora, Esther Mitjans Perelló, a qui no tinc el plaer de conèixer. No m'he llegit la carta que la bona dona envia a una persona que tampoc no conec. Es tracta de Saúl, amb accent, com si el nom fos en castellà. I el seu cognom és... Guardilla. Molt gran aquesta, també. Que els que teòricament s'encarreguen de la protecció de dades em rebategin i em vulguin amagar en una guardilla, té nassos. Sort que no m'han dit Buhardilla, on també m'hi hauria pogut amagar. Afortunadament la majoria de cartes prescindeixen del meu segon cognom, Bernárdez. Des de Fernández fins a Hernández o Bernández, amb ena i no amb erra, és pràctica habitual en aquest rebateig diari al qual estic sotmès. Si després de tot això algú no em troba, que em busqui en una guardilla de Seül, on em trobarà lligat amb un cordill.
(Alguns amics em diuen, carinyosament, pel diminutiu Saulet o per Grasset o Grassonet, catalanitzant literalment el primer cognom. D'altres, Sauliño per la sang gallega o en aquest llibre em fan una conya amb Saudillo. La meva àvia em diu Saulito perquè Saúl era el meu avi, al cel sia.)
(Per acabar, recullo la notícia de l'entrega del Premi Bloc de Política 2008 dels Premis Blocs del Maresme promoguts pel Diari Maresme. L'entrega es va fer en petit comitè en una barra de restaurant perquè el dia de l'acte no hi vaig poder assistir. Algun internauta encara riu del que anomena "xandall" a una bonica sudadera de cap de setmana que juntament amb uns texans queda bonica, o això tenia entès jo...)
Els blocs de MésVilaweb han incorporat recentment l'opció "moderar comentaris". Això vol dir que en aquesta plataforma hi ha tres opcions per a la gestió dels comentaris: no admetre'n, acceptar-los indiscriminadament i, des de fa pocs dies, acceptar-los prèvia moderació. Des del juliol del 2004 i fins avui he rebut aquí 8.230 comentaris. Els lectors que vulguin dir-hi la seva podran continuar escrivint comentaris, però la publicació no serà immediata sinó que prèviament els hauré de "moderar". Acceptaré comentaris crítics i discrepants, només faltaria. Però no publicaré insults ni mentides. La conversa és vigent, però gràcies a l'opció "moderar comentaris" intentaré que els que s'aprofiten de l'anonimat per injuriar no trobin aquí cap caixa de ressonància. Que ho facin en altres blocs.
Aquest dijous participaré en la tertúlia d'El matí de Catalunya Ràdio, el programa que presenta i dirigeix Neus Bonet (a la foto). La casualitat és que Bonet farà el programa des de Madrid, precisament on em trobo aquest dimecres i dijous. Així, doncs, el meu debut en la tertúlia serà en directe des dels estudis de Catalunya Ràdio a Madrid. Fer de tertulià és una de les coses que més respecte em fa. I més si és a la Ràdio Nacional de Catalunya i en un programa de màxima audiència com el del matí. A veure com va el primer dia...
Torno de Girona. Ha estat una nit d'emocions. He passat una mica de vergonya, però estic molt content i agraït pel premi. Agraeixo especialment la intervenció i les paraules del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach. Enganxo a sota el que havia escrit i he dit en rebre aquest reconeixement:
"Bona nit.
Moltes gràcies a l’Associació
STIC.CAT per aquest reconeixement que m’esteu fent en vida. Se’m fa difícil
pujar aquí a rebre’l perquè el meu Bloc
sense fulls va nèixer el juliol del 2004 sense massa pretensions.
Va començar com un divertiment,
va derivar en vàlvula d’escapament i amb el temps s’ha convertit en un bloc dit
de referència. Mai m’hauria imaginat que arribés a tenir la notorietat que ha
acabat aconseguint amb el temps. He escrit 1.600 articles i hi he dedicat
moltíssimes hores. Hores que he pres a la meva família, sobretot a la meva dona, i últimament al meu fill. La conciliació de la vida familiar i de la vida
blocaire és encara una assignatura pendent, però la comprensió dels que
m’envolten ho ha fet possible durant aquest temps de revolta digital.
Són 4 anys. Massa poc temps per a
un reconeixement com el d’avui, però segurament la lògica d’Internet és
diferent. Quatre anys d’apunt diari potser és una eternitat. He intentat
convertir el Bloc sense fulls en una
eina útil per als blocaires, per als lectors (polítics, periodistes i ciutadans
inquiets de tota mena) i que ajudés a dignificar una realitat llavors encara
incipient: la de la blocosfera política i periodística al nostre país.
No ha estat fàcil, i reconec que
en alguna ocasió se m’ha passat pel cap de tancar el Bloc o arrencar els fulls.
Les prop de 800.000 visites que he tingut fins ara són una enorme satisfacció,
i la voluntat de fer un modest servei a la comunitat blocaire catalana m’ha
animat a tirar endavant. Alguns visitants o lectors no entenen la difícil
combinació que suposa el bloc per a mi. Intento que el ciutadà, l’activista
digital i el periodista hi convisquin en equilibri. Intento fer-ho amb
honestedat, i sabent que hi ha exposicions arriscades. Però si no hagués
assumit cap risc fa 4 anys avui no tindria el goig de ser aquí amb tots
vosaltres dalt de l’escenari.
Però l’escenari en què em sento
més còmode és la xarxa.
Allà us hi espero!
Perpinyà ja és un referent del fotoperiodisme. L'edició d'enguany de Visa pour l'Image Perpignan, el festival internacional de fotoperiodisme que arriba als 20 anys d'existència, confirma el seu èxit. Després d'una colla d'anys d'anar-hi, l'afluència de públic que vaig detectar dissabte no la recordava d'edicions anteriors. Pujar a Perpinyà la catalana és un ritual anual. Una quantitat d'exposicions gairebé inassumible en un sol dia, uns espais que es recuperen lentament i amb els quals et familiaritzes per la fidelitat edició rere edició, una ciutat que també s'ha dignificat amb els anys (i de quina manera, especialment el centre!) i un públic divers en què el català és un idioma cada cop més normal i espontani. Les cues al Couvent des Minimes certifica l'esclat d'aquesta vintena edició. En aquest espai s'hi han recollit aquests dies les millors mostres del certamen. A part de la sempre atractiva exposició del World Press Photo, allà s'hi aplegava un repàs dels últims anys amb les millors imatges de l'Agence France-Presse, les impactants fotos en blanc i negre de Christian Poveda sobre les Maras, l'exquisida qualitat de Pascal Maitre a l'infern dels Grans Llacs, el repàs a la carrera de 50 anys del fotoperiodista d'Associated PressHorst Faas i la crisi humanitària invisible després de l'huracà Katrina, un reportatge de Kadir van Lohuizene, entre moltes d'altres propostes. N'hi havia un munt d'exposicions. Les imatges de conflictes bèl·lics són un clàssic, enguany inclús amb una mostra història de fotos de guerra de David Douglas Duncan. Segurament és el que més satura d'aquest tipus de certamen: l'excés de fotografia de la guerra. Però hi ha propostes i tractaments nous per desengreixar, per diluir la cruesa d'un món convuls a cop de foto.
Desconnectar deu dies. Allunyar-se del portàtil. Guardar-lo, literalment, a l'armari. Distanciar-se de la pda. Passar dels correus, i atendre només els SMS. Collonut. Unes vacances perfectes, destecnologitzat i desconnectat. Ni webs ni blocs ni res de res. Tornar al refugi exclusiu del paper, com fa uns anys. Què bonic! Però això és amagar el cap sota l'ala, ajornar la crisi. Arriba el dia de la reentré (el dia 1). Estàs conscienciat. Piano piano si va lontano. Es ho agafem bé. Però quan obres l'ordinador, el correu explota. La safata d'entrada és un tsunami de correus directes i molts d'indiscriminats. Més de 400 en deu dies, i això que era agost! Les notificacions del Facebook són tremendes, i entrar-hi de nou per acceptar amics, adherir-se o rebutjar grups i causes, amb la lentitud habitual del Facebook és esgotador. El Twitter ja l'havies abandonat, i et fa pal fer la típica entrada dient "hola, ja sóc aquí" a l'estil tarradellista versió moderna. De les lectures de blocs pendents que s'han acumulat al Bloglines ja ni en parlo. Has d'optar per un "marcar com a llegits" i avall que fa baixada. La resta d'eines i finestres 2.0 (inclòs el Netvibes) hauran d'esperar a ser obertes i visitades de nou més endavant. La reentré 2.0 és duríssima. De la reentré normal i corrent ni em preocupo. És sensacional!
Suposo que heu observat la proliferació de productes etiquetats en castellà i alhora en portuguès. Ocupen els prestatges de la majoria de supermercats i finalment arriben a casa. Aquest matí, mentre sucava les galetes Principe a l'enorme tassa de llet desnatada de la marca Llet Nostra amb sucre i Cola Cao, m'hi he fixat especialment. Les Principe venen etiquetades en castellà i portuguès. Receta mejorada. Receita melhorada. Galetes amb crema / recheio de chocolate. L'empresa, LU Biscuits, del grup Danone, té la seu al carrer Urgell de Barcelona. No deixa de ser curiós que el mercat espanyol toleri perfectament l'etiquetatge castellà-portuguès i, en canvi, hipotèticament rebutgi el català, motiu pel qual l'empresariat del país defuig d'incloure la nostra llengua en els productes que comercialitza. El Cola-Cao també es ven en portuguès: El sabor único de Colacao con la mitad de calorías. O sabor único de Colacao com metade das calorias. L'empresa, Nutrexpa, també és catalana, i té la seu al carrer Lepant de Barcelona. Més del mateix.
M'he pres la molèstia de tafanejar entre altres productes que tenia a mà. N'he agafat cinc més, només com a mostra. Les galetes Bicentury Salud també apareixen en castellà i portuguès. Bolachas sabor Iogurte-Chocolate, hi diu. Efecto Bífidus. Fuente de Fibra. Con 12 vitaminas. Bicentury és una empresa de Quart (Gironès). El cous-cous de Gallo ve etiquetat en castellà, però en un cantó conté un text que diria que és rus: Zasza Cous Cous Srednioziarnista. Que l'ingredient és sémola de trigo duro i que puede contener trazas (amb "a") de huevo y leche, ho diu en castellà, anglès, francès i dues llengües més que desconec però en què els ingredients es diuen zlozenie i ingredienser. Gallo ens remet a l'Avinguda Diagonal de Barcelona. Els Cheetos de Matutano, els rizos o rolitos, tornen a introduir el portuguès: ahora-agora -70%. Es tracta d'un snack de maíz horneado o, altrament, milho feito no forno. Matutano, a través d'Snack Ventures per a ser exactes, té la seu o delegació al carrer Tarragona de Barcelona i també a la Quinta dos Cónegos de Carregado, a Portugal. I Cheetos és una marca registrada de PepsiCo Inc.
Afortunadament, un pot de mel que encara circula pel rebost de la cuina apareix íntegrament en català, tot i que damunt de la tapa hi diu procedencia España i, a continuació, indica la data de caducitat. Estem parlant de Mel Murià, d'El Perelló. Collita pròpia. Mel de farigola. I la marca es ven així: Una vida treballant amb les abelles. És l'excepció en el mostreig, que acaba amb un producte no alimentari (i que no uso jo). La cera depilatoriaVeet, con extractos de té verde, com extractos de chá verde. El producte depilatori, de la britànica Reckitt Benckiser, que a l'estat espanyol està ubicat al carrer Mataró de Granollers, i a Portugal, a l'Estrada do Carro Quebrado-Porto Alto, de Samora Correia.
El multilingüisme en l'etiquetatge passa pel portuguès abans que pel català, tot i que la majoria d'empreses són catalanes o hi tenen seu. L'Associació en Defensa de l'Etiquetatge en Català (ADEC) té molta feina a fer. L'etiquetatge en català està fotut. S'ha imposat el mercat únic peninsular abans que no pas la sensibilitat plurinacional del mercat estatal espanyol a l'hora d'etiquetar. I els consumidors tenim el dilema de la militància lingüística. O demà em foto per esmorzar només llet (Nostra) amb mel (Murià), que no m'agrada gens, o no sé com m'ho hauria de fer per esmorzar com Déu mana (debats calòrics i nutricionals al marge) sense fer el salt al català.
(Un altre dia parlarem de les webs d'aquestes marques, que tampoc reconeixen lingüísticament els consumidors catalans a Internet. D'això se n'encarreguen els de Wiccac.)
Avui fa quatre anys que escric en aquest bloc. Quatre anys de cita gairebé diària, amb l'exepció del repòs estiuenc [Vacances] —com aquesta setmaneta— i d'algun accident [Des de la clínica]. Durant aquests quatre anys que fa que em va engrescar a experimentar-hi l'Assumpció Maresma, m'han passat motes coses, i algunes molt importants. He escrit un llibre, Nació.cat [bloc], i he tingut un fill, en Marc, que m'acompanya ara a mentre escric aquestes línies i així el vaig distraient. En canvi, he badat i no he plantat cap arbre. Durant aquest temps, he canviat de feina [Nou repte professional] després de molts anys a la mateixa empresa, gairebé des que vaig començar en això del periodisme de proximitat. Malgrat els dubtes que em sorgeixen cíclicament [Puc pensar en veu alta?], tinc ganes de conservar aquest espai de llibertat i d'expressió personal. Tot va començar, com aquell qui no vol la cosa, el 19 de juliol de 2004, amb l'anotació Paco Ibáñez contra el gegant dels set mars. Era l'època del Fòrum, i ara del Fòrum ja ni ens enrecordem.
