Gran crònica d'Albert Elfa a TV3. Tenir corresponsals a la zona serveix per a això. Disposar d'una televisió pública de qualitat té aquest retorn. Comptar amb grans professionals com Elfa es nota en ocasions com aquestes. Qualsevol país normal disposa de mitjans propis que situen l'interès de la notícia en ocasions com la detenció de l'Ariadna Jové. A l'estranger una ciutadana catalana és detinguda, es troba en situació de risc o rep un tracte injust per part de les autoritats d'un altre estat (que cadascú situï el cas allà on cregui), i mentre el govern espanyol reacciona demanant explicacions a Israel, mentre els familiars, amics i entitats catalanes en què hi col·labora la detinguda pateixen i miren de veure què passa amb la seva situació, un senyor que milita en un partit catalanista i que es diu patriota té els nassos de penjar un tuit dient que se n'alegra de la detenció i demana a Israel que se la quedin a netejar el Golan.
Estic parlant de Rubèn Novoa [bloc i Twitter]. No només fa aquesta gracieta desgraciada, sinó que, a sobre, amenaça amb un missatge directe. Rubèn, jo no m'he ficat amb ningú. He explicat un cas que em toca de prop. I lamento que tu celebris que una "compatriota teva" estigui detinguda il·legalment. I em fa fàstic que te n'enriguis mentre "altres compatriotes teus" i suposo que algun "patriota" pateix aquestes hores, i encara em repugna més que facis política en situacions humanes delicades, que faltis el respecte a la gent i que m'amenacis. És una vergonya que lluny de rectificar i demanar disculpes, diguis que el teu partit no et desautoritzarà. I què? Et desautoritzes tu solet cada dia.
He estat aquest diumenge en contacte amb el meu germà Ivan [bloc] fent alguna cosa per intentar escampar la notícia de la detenció il·legal per part de l'exèrcit d'Israel de l'Ariadna Jové i la Bridget Chappell, activistes del Moviment de Solidaritat Internacional (ISM) que eren a l'apartament de Ramallah quan en plena nit han irromput els soldats vulnerant la legalitat i els acords internacionals. Es veu que hi ha algun problema amb el visat (estaria caducat), i això justificaria una detenció absolutament desproporcionada i l'ingrés en una presó militar d'Ofer d'aquestes joves catalana i australiana. Ha estat notícia de la jornada. Amb ressòinternacional, i ha requerit la intervenció del govern espanyol davant d'Israel demanat explicacions. Israel té intenció de deportar-les, però l'Ariadna s'hi vol resistir. Sembla que ho han aturat. Aquest dilluns un jutge ho decidirà.
Això és un patiment permanent. L'Ivan encara no hi ha pogut parlar. I no sé si la seva família ho ha aconseguit. Diria que no. A veure com acaba tot plegat. Crec que demà es farà una roda de premsa a les 11 del matí a Barcelona, a la sala d'actes de la nova redacció de Vilaweb. Suposo que el millor seria que tornés aviat a casa, però si ella vol continuar i la deixen que continuï. Dic que és el millor perquè els d'aquí ens quedaríem més tranquils, especialment els seus pares, la seva família i l'Ivan, pobre. Egoïsme? Potser sí. Podríem saludar-nos, veure les seves meravelloses fotografies, llegir alguns articles seus més (a L'Accent i Rebelión) i compartir taula i conversa. Parlaríem de què gran està en Marc i la vida passaria plàcidament... allunyats d'una realitat dura, duríssima, on l'Ariadna, guapíssima, ha decidit fer feina i col·laborar. Quines hores!
Agafo el paperot on havia apuntat la frase, que no és meva. És seva. Em poso en Joan Miquel Oliver en una de les múltiples pestanyes obertes, i mentre escolto les seves cançons intento escriure alguna cosa sobre el tema. Disciplina de país. Té la seva gràcia, perquè jugues amb l'expressió disciplina de partit, però hi poses país en lloc de partit. La disciplina és de partit, tot i que als partits no els coneix ni la mare que els va parir perquè són temps difícils per a les organitzacions polítiques. Però que siguin temps difícils no vol dir que allò que trobes fora dels partits tradicionals sigui gaire millor o diferent. Mira l'experiment de l'independentisme replegat. Ja veurem com acaba. I si canviem partit per país, fas un joc bonic. Perquè sembla que contraposis partit amb país, que en part ja és així i més els propers mesos. Partits i país no són compatibles, vens a dir. Però no només dius que una cosa no lliga amb l'altra, sinó que el país necessita disciplina, necessita gent disciplinada que el denfesi. Disciplina de país vol dir patriotisme. És estima insubornable pel país. Compromís sense fisures. És un tipus de disciplina molt diferent, la del país i la del partit. La del país té més èpica, esclar. Ser disciplinat amb el país aquests dies, aquests mesos, aquests anys, és un exercici de patriotisme excepcional. No només pel que ve de fora, que no és poc. També pel que ens fem a dins mateix. Pel que fan. Els partits també. I llavors tanques el cercle. Perquè si advoques per la disciplina de país estàs proposant vulnerar les clàssiques disciplines de partit que hi ha als partits. La indisciplina en alguns partits seria un gran exemple de disciplina de país. I do?
Això del cementiri nuclear d'Ascó és una metàfora de com han canviat les coses. Fa anys, quan el Govern havia de fer una presó o un abocador, s'imposaven des de Barcelona aquestes instal·lacions. El territori ho rebia en peu de guerra. Els alcaldes eren víctimes de la imposició. Els interessos de país perjudicaven clarament els locals. Però segurament era el peatge que s'havia de pagar. El país tenia molts dèficits i el Govern havia de repartir pel territori aquests projectes poc agradables o molestos. Les pedregades a consellers en l'època de Pujol són la icona d'aquell país en construcció, sovint a cop de conflicte territorial. Ara, però, és tot el contrari. És un alcalde, en aquest cas el d'Ascó, el que reclama un cementiri nuclear a la seva població en contra de l'opinió del seu entorn més proper. La manifestació de diumenge és un clam popular innegable. I es produirà la paradoxa que és una població la que va contra els interessos del país, que a través del seu Parlament i de les forces parlamentàries s'ha expressat contrari a l'esmentat cementiri de residus nuclears. O sigui, que això ha girat com un mitjó. Abans era "el país" el que "imposava" al territori, i ara és el localisme el que fa una "imposició" interessada (l'euro és l'euro, i els llocs de treball i...) al conjunt del "país". Com han canviat les coses. La subhasta pública en què s'han convertit aquestes operacions és vergonyosa. Atempta contra la planificació territorial, contra una coherència a prova d'alcaldes espavilats que pugnen per inversions milionàries encara que siguin aquestes uns regals enverinats.
És segurament la paraula que domina els sms rebuts aquesta nit passada, al marge dels missatges que només et desitgen bon any. No sé fins a quin punt és normal que el desig de llibertat segueixi formant part de la carta als reis mags que col·lectivament anem articulant a base de missatges i comentaris. Una societat, una part d'ella com a mínim, que reclama llibertat no pot trigar gaire anys més a veure el seu desig complert, sobretot si parlem d'una societat moderna i democràtica en el marc de la Unió Europea en el segle XXI. Comencem una dècada, i venim d'una eufòria del clam social i polític: el dret de decidir. Amb el 2009 es clou una dècada en què això tan bàsic, el dret d'autodeterminació que temps enrere sonava a revolucionari, ha fet una evolució espectacular en la percepció de la gent, d'una part de la gent. Si durant la transició el crit era llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, ara, a l'inici d'una nova dècada, el discurs segueix conservant la paraula llibertat i incorpora dret de decidir. Només el temps demostrarà si l'estatut d'autonomia és vàlid per articular el país i gestionar els seus reptes en el futur. I per saber-ho només hi haurà una manera, que és preguntar-ho a la ciutadania plantant una urna al davant. Llavors sabrem si l'estatut és vigent o si la ciutadania reclama una constitució pròpia. És a dir, fent una passa gegantia en favor de la llibertat.
Les agendes són un regal habitual aquests dies. En política,
tenir agenda vol dir portar la iniciativa, marcar la pauta, liderar. Aquests
són dies estranys, perquè fa la impressió que a la política catalana li manca
agenda. Els toros arriben al Parlament per una iniciativa popular que incomoda
determinats diputats i afavoreix reaccions viscerals. El referèndum
independentista no supera el tràmit del taulell, aquella estampa en què uns
senyors entreguen uns papers en el registre de la cambra. Allò que es parla al
carrer (independència) no arriba al Parlament, mentre que allò que arriba a la
cambra (toros) és un debat que almenys jo feia anys que no trobava al carrer.
El món al revés.
És Catalunya un país sense agenda pròpia? Potser sí. La
crisi és global i, malgrat les cures locals, el malalt no es recupera sense
receptes estatals o internacionals. Per molt que actuïs localment, no resols un
problema global, en aquest cas. Tot ajuda, però. En canvi, el Govern semblava
tenir un full de ruta des de fa uns mesos i fins el final de la legislatura.
Amb la pràctica eliminació de l’impost de successions, que beneficia el 94% de
contribuents, l’agenda l’ha marcada finalment qui ha aconseguit fixat el debat,
el marc que diria Lakoff. És l’oposició, que s’ha compromès amb la supressió
total. És a dir, posant l’accent en el 6% pendent.
Amb les consultes populars independentistes, el Govern havia
salvat els mobles. El PSC no ha aparegut com a hostil i ha deixat fer, Joan
Ferran al marge. ERC, malgrat tot, ha acabat apujant-se a un carro que era “de
la societat civil”. I CDC ha fet la viu viu, festejant l’ànima sobiranista que
li creix últimament però mimant els sectors dits moderats. Tots contents.
L’agenda aliena no els ha provocat cap accident greu.
En canvi, amb les vegueries el municipalisme socialista i el
socialisme estatal ha fet disparar totes les senyals d’alarma. El propi PSC
boicotejant, des d’àmbits col·laterals, un compromís programàtic del President
Montilla i del seu govern. Increïble. Si l’Estatut és a l’escorxador del
Constitucional i El Periódico publica que el 39% de catalans volen la
independència (la xifra s’ha multiplicat per dos), ja m’explicaran què hem de
fer si tampoc no es pot crear una divisió territorial diferent a la de les
províncies franquistes. Quina agenda tenen pel 2010, doncs?
Puigcercós ha sorprès aquest cap de setmana amb la proposta de la remodelació de govern a falta d'un any per a les eleccions [ACN: Puigcercós incomoda els socis amb la seva aposta per remodelar el Govern]. Una iniciativa que ha tapat l'altre titular que havia donat el dirigient republicà en la mateixa entrevista radiofònica [ACN: Puigcercós situa el dret a decidir com a condició per a possibles pactes postelectorals després del 2010]. Realment inèdit, autocontraprogramar-se d'aquesta manera. La qüestió, però, és que el suggeriment de canviar consellers per afavorir un nou impuls a l'executiu en el tram final de la legislatura i aprofitar l'empenta de l'acord de finançament ha topat amb el no dels ecosocialistes (sempre al·lèrgics a les crisis de govern, bàsicament perquè suposa sacrificar un de dos) i també del propi President de la Generalitat. Això últim no és cap broma. Si Montilla diu no, primer a Terribas (TV3), després a Juliana (La Vanguardia) i aquest matí a Riquelme (RAC1), quin sentit té que després de Puigcercós sigui Ridao qui alimenti la crisi de govern? Sense l'aprovació presidencial, la crisi no prospera [ACN: Montilla tanca el debat sobre una possible reforma de Govern i assegura que no hi ha "cap canvi previst"]. I fixeu-vos que això és el món al revés.
Venim del maragallisme, que era una manera de governar rotllo Dragon Khan que diria Carretero segons la qual qui volia fer canvis era l'únic que els podia (legalment) fer, però, en canvi, era víctima de les aritmètiques internes dels partits i acabava impossibilitat per a fer-los, és a dir, desautoritzat com una mala cosa. Maragall va quedar marcat pel seu coitus interruptus a l'hora de fer canvis de govern. Volia, podia sobre el paper, però no a la pràctica. Ara la situació és la contrària, vés quina cosa! [ACN: ERC veu "oportú" remodelar el Govern però dóna el tema per "tancat" amb la negativa de Montilla] Són els dirigents d'un partit els que la demanen, i qui l'hauria de desitjar és qui la rebutja. Qui pot sobre el paper i a la pràctica (Montilla no és Maragall), és curiosament qui no vol. Perquè el montillisme es caracteritza, a diferència del maragallisme, per aquest sentit estricte de l'estabilitat, la tranquil·litat, el silenci, la discreció... És a dir, qualitats que no lliguen amb l'arrauxament maragallià.
El que no lliga, doncs, és que qualsevol blocaire de pa sucat amb oli amb servidor pugui veure-ho així de clar, i que dos dirigents polítics de primer ordre com Puigcercós i Ridao insisteixin en la idea: fer canvis. Per què ho fan, llavors? Hi ha dues teories, o com a mínim dues. La primera és la maquiavèl·lica. Ho demanen per frustrar-ho. Rotllo Pujol, que quan es filtraven el rumors de crisis de govern no trigava ni mig segon a abortar-les. Si algú se li avançava, les aturava. Volia controlar-ho ell. La segona opció és encara més maquiavèl·lica. I respon a la clau interna d'Esquerra, i als moviments (tensos) que es van viure en les hores (llargues) de veredicte sobre el nou model de finançament. Expliquen les males llengües que els més propers a Puigcercós que formen part del Govern són els que més van apretar perquè el president del partit digués sí al finançament, fins i tot amb maniobres que es recordaran durant temps. I serien aquests membres republicans de l'executiu els que patirien l'esmentada i fomentada (artificiosament?) crisi governamental [ACN: Boada insta Puigcercós a plantejar a Montilla canviar consellers d'ERC si ho creu "convenient"].
Amb tanta especulació per aquí i per allà sobre els canvis, la idea gairebé tapa un altre titular i acte que s'ha fet aquest dilluns mateix, per cert. I sobre el qual els membres del Govern hi tenien un especial interès de lluiment [ACN: El Govern exhibeix unitat en la presentació en societat del nou finançament].
Joan Saura segueix les passes de Josep-Lluís Carod-Rovira i renuncia a la cursa electoral. Seguirà sent conseller fins a les properes eleccions i continuarà com a president d'Iniciativa fins a la propera assemblea nacional del partit [ACN: Saura renuncia a presentar-se com a candidat a les eleccions del 2010 per donar un impuls a ICV]. Qui té més números per rellevar-lo com a cap de llista és Joan Herrera, que coneixia la decisió des d'ahir, segons explica a l'apunt del seu bloc. Amb l'anunci de la retirada de Saura de la primera línia política, els ecosocialistes fan un pas definitiu en l'aposta pel rejoveniment de la organització i de les cares visibles a nivell institucional. Ricard Gomà va rellevar Imma Mayol a l'Ajuntament de Barcelona. Raül Romeva [bloc] ja camina sol per Europa. Dolors Camats [bloc] va heretar el bagatge parlamentari de Jaume Bosch i és la icona parlamentària al Parc de la Ciutadella. I el veterà i murri Jordi Guillot [bloc] disfruta d'una retirada daurada al Senat. La vella guàrdia, i d'això en sap un munt l'amic Pep Canal, culmina aquest dissabte (l'endemà d'un ple simbòlic al Parlament dedicat al nou model de finançament) una revolució interna tranquil·la. Sí, perquè fa molts anys que es va coent. Fa anys que els Bosch, Guillot i Saura van donant pas i afavorint l'emergència de nous valors. Els Màrius Garcia [bloc], els Marc Rius, etcètera.
Ha estat un procés tranquil, però els últims mesos s'havia viscut algun episodi de certa tensió interna. Lògica, perquè Iniciativa ha suportat més pressió que mai: governa a Catalunya, a la Diputació de Barcelona, a l'Ajuntament de Barcelona, reté unes quantes alcaldies (Cerdanyola del Vallès és el seu baluard metropolità) i al Congrés dels Diputats té un cert protagonisme, encara que sigui pel demèrit dels socis espanyols d'Izquierda Unida i per la precària aritmètica que gestiona el PSOE. En algun moment de tensió, especialment pel govern català, amb els Mossos i un entorn mediàtic clarament desfavorable per a ells en aquesta segona legislatura de tripartit, hi ha hagut un pols intern entre els joves i els vells.
Però aquest dissabte, mentre Saura abandonava el local on ha fet públic el seu anunci (ha sortit acompanyat d'Imma Mayol), es produïa la culminació de la regeneració interna. El gest reforça Herrera, i situa Saura en l'àmbit institucional discret que ocupa Carod. A partir d'aquí, caldrà veure com evolucionen les expectatives electorals d'ICV a les eleccions al Parlament de Catalunya (encara no entenc per què Saura diu "eleccions autonòmiques"!) i si en el tram final de la legislatura hi haurà més desmarcatges dels socis tripartits a l'estil de la llei d'educació.
Horta de Sant Joan. Roques de Benet. Parc Natural dels Ports. Paisatges de l'estiu passat [el meu àlbum]. Avui quatre forestals hi han perdut la vida. El mateix foc que cremava mig centenar d'hectàrees d'aquests paisatges picassians ha agafat per sorpresa els homes que intentaven extingir-lo. Un incendi que semblava controlat crema aquell territori de la Terra Alta i s'endú vides per davant. Tragèdia. Ràbia. Records d'uns dies a Arnes i Horta de Sant Joan. D'excursions per la Terra Alta i pel Matarranya. Aquesta nit, un respecte i una consideració pels que intentaven salvar la terra. Aquella terra de l'estiu passat.
L'acord de finançament ha provocat un tomb en la política catalana. És la primera victòria dels governs dits tripartits des que Pujol va abandonar la presidència de la Generalitat. Pot sonar una mica exagerat, però a diferència de l'Estatut, que va dividir el Govern i en què hi va tenir un paper protagonista Mas des de l'oposició, això del finançament és un pas endavant que cohesiona una fórmula últimament desprestigiada. Fins i tot algun dels socis ha aixecat la bandera del tripartit, en un gest de gran precipitació. Queda, ara sí, massa camí fins a les eleccions. I encara pot ploure molt. Aquesta revifalla del Govern ha permès lluir la figura presidencial de Montilla (mirin TV3), recuperar un desgastat (per treballador) Castells, i curiosament repuntar un polític que no hi és a l'executiu, Puigcercós. Mentrestant, sobta la reacció airada de CiU. No s'entén, i difícilment part del seu electorat pot compartir una resposta indignada com l'actual. La imatge d'ahir de Pujol compareixent de manera poc espontània contrasta amb l'article d'avui de Roca. Tot, fins i tot les enquestes, és opinable, però sembla poc creïble que CiU s'hagi intercanviat els papers amb ERC. Per primer cop, els nacionalistes fan d'independentistes antisistema, i els independentistes parlamentaris fan de governants responsables. Torna el peix al cove, diuen alguns. És que teníem alguna altra opció amb l'Estatut de La Moncloa?
ERC ha donat el seu sí i ha facilitat que el Govern de Catalunya
accedeixi al nou model de finançament llargament negociat amb
l'executiu espanyol. Aquest dilluns Castells ha avalat la xifra de Puigcercós (3.855 milions d'euros l'últim any) i el tripartit ha ofert una imatge d'unitat (aparició Castells-Huguet-Saura) mentre el cap de l'oposició i exconseller d'Economia Mas assumia incòmodament un paper que no semblava que preveiés [ACN: El Govern escenifica la unitat amb l'acord mentre Mas justifica el no per "patriotisme"].
Dir que no a un acord que millora de lluny anteriors finançaments i
quedar-ne al marge quan els agents socials es posicionen al costat del
tripartit en temps de crisi econòmica no ha de ser fàcil d'assumir si
s'està a l'oposició i s'hi està en una posició de certa força. La
setmana passada CiU contemplava la possibilitat que els republicans es
plantessin, marxessin del govern i forcessin Montilla a convocar eleccions anticipades per al setembre si finalment l'executiu Zapatero no
cedia en la negociació. Però aquest guió no ha sortit, i s'ha produït
el segon escenari que tothom ja havia prèviament apuntat: que el
tripartit s'entendria amb Salgado, hi hauria pacte i aquí pau i
després glòria. Però no per previst, aquest altre escenari, ha deixat
de generar certa indignació. A l'oposició nacionalista, a l'oposició
espanyolista, a la resta de l'Estat i, lògicament, entre els crítics
republicans i els reagrupats a l'intempèrie. Per als espanyolistes,
Espanya novament es trenca. En aquesta ocasió, la caixa d'Espanya. Per
als nacionalistes, hi ha hagut manca de "patriotisme" i il·legalitats
diverses. Per als independentistes dolguts amb ERC per l'aposta
Montilla, simplement es tracta d'una "traïció" més. No ve d'un pam.
Així les coses, sembla evident que l'acceptació del menys dolent dels
acords possibles (a la tercera ha anat la vençuda, i el retard acumulat
és de pràcticament un any) ha estat un punt d'inflexió en el transcurs
de la legislatura. Tot continuarà fins al final, i Montilla i Zapatero
respiren més tranquils. El retorn de CiU al Govern haurà d'esperar fins
que la legislatura s'esgoti, tal i com Montilla havia anunciat. Ell no
és Maragall, havia deixat dit. Només hi ha un altre escull
hipotètic pel camí, i aquest es diu sentència del Tribunal
Constitucional, però a diferència del finançament, això afecta més
transversalment el conjunt de forces del catalanisme, estiguin o no al
Govern. Estem parlant de l'Estatut Mas-Zapatero, del que van votar CiU,
PSC i ICV-EUiA, i del qual van quedar-ne al marge republicans i
conservadors espanyolistes (per raons òbviament contraposades).
Aquesta és la mare dels ous. L'Estatut del 30-S apuntava bilateralitats
i concerts econòmics encoberts. Preservava la caixa i gairebé tota la
faixa. Agència tributària, i un rol molt semblant al dels bascos i
navarresos. Però l'Estatut retallat a La Moncloa, i aprovat
posteriorment en referèndum amb la campanya dels estatutaris CiU, PSC i
ICV-EUiA, va acabar sent una altra cosa. Ni caixa ni faixa. Millora,
sí, però miracles a Lourdes. Amb l'Estatutet, ple de trampes i dobles
interpretacions sempre utilitzables en funció dels interessos de
l'Estat, la cosa dóna pel que dóna. Existeix un ampli consens segons el
qual aquest model que s'aprovarà dimecres al CPFF és "més just" que els
anteriors (és a dir, menys injust des de l'òptica catalana).
El millor finançament seria el concert econòmic, o directament
l'autogestió fruit d'un procés sobiranista de resultat positiu: digui's
independència. Però amb l'Estat de les Autonomies, amb l'Estatutet,
i l'actual correlació de forces al Parlament de Catalunya (els
independentistes no disposen de majoria absoluta) i al Congrés dels
Diputats (tampoc és el cas), el llistó que ha aconseguit aixecar primer
Castells i després Puigcercós efectivament sembla el Tourmalet del
finançament. Puigcercós ha hagut de fer un enorme sacrifici en
detriment dels seus interessos més íntims, que són els electorals. Ha
hagut d'acceptar allò que difícilment es pensava que aconseguiria
(3.800 havia dit dies enrere, arriscant-se a donar una xifra quan
tothom, fins i tot Carod, li ho criticava) i instal·lar-se en
un escenari que íntimament no deuria contemplar: Zapatero ha passat per
caixa. Ara serà feina de Castells i de Montilla garantir que l'Estat
compleixi i no cometi un nou engany. Als republicans poc més se'ls pot
demanar.
Que la propaganda i l'excés d'eufòria generen un efecte contraproduent
és ben cert. Als independentistes això els incomoda, en contra del que
sosté Zapatero. Quan segons qui tira coets, desconfia. I aquesta manera
de fer és intel·ligent. Prudència. El que no pot ser, però, és que quan
els republicans donen una lliçó de Realpolitik
i sorprenen en positiu (l'estabilitat en temps de crisi, si ets al
Govern, en principi es valora), també se'ls critiqui perquè no han
sorprès en negatiu. Si trenquen perquè trenquen. Si pacten perquè
pacten. El soroll mediàtic i la pressió social hauria estat
insuportable per a un partit contra el qual tothom s'hi atreveix.
De l'exigència a la intransigència hauria anat només un pas, en el relat contra ERC. Puigcercós, l'heroi, hauria esdevinguit el traïdor. I els que avui el
titllen de traïdor, no l'haurien reconegut pas com a heroi. És així.
Perquè això que avui és indigne patriòticament el 1996 al Majestic, què
era?
Entre 2.000 i 3.000 persones, més de 3.000 o unes 5.000, aquesta última xifra segons els organitzadors, però 1.400 segons la Guàrdia Urbana, es van manifestar dissabte a Barcelona reclamant un Acte de Sobirania al Parlament de Catalunya [vídeo de Vilaweb i vídeo de l'Avui.cat]. Les plataformes independentistes que han sorgit els últims anys i mesos es van posant d'acord a l'hora de sortir al carrer. Els mitjans han destacat que els manifestants van escridassar els 8 diputats d'ERC i els 2 de CiU (Josep Rull i Jordi Turull) que els esparaven a les portes del Parlament, al parc de la Ciutadella. Crits de botiflers. Com tothom sap, botifler és un insult. Especialment per als 10 diputats allà reunits, ja que militen en un partit independentista i en un de nacionalista. Si els cridaven botiflers, deu voler dir que els manifestants eren maulets? No. Vol dir que els titllaven de traïdors a la causa sobiranista. Deu diputats de 135 escons, i els escridassen. D'aquests, només els diputats d'ERC van signar en favor de l'Acte de Sobirania. I els escridassen. Aquest és el context de la política catalana en general i del sobiranisme en particular. D'un gran divorci entre els representants electes i determinada societat organitzada i publicada. El malestar creix, l'abstenció de les darreres europees així ho certifica, i en una manifestació sobiranista es crida botilfers als diputats d'ERC i de CiU. És una anècdota? Potser sí. Però indica que alguna cosa va realment malament. Hi ha una desconnexió enorme entre els representants institucionals i els ciutadans més mobilitzats. També una certa manca de respecte, de sentit d'estat. Algú diria que un cert infantilisme, però això aplicat a un moviment de llarg recorregut com l'independentisme seria molt injust.
No sé. Estic un pèl despistat. Perquè si aquest punt d'irreverència, d'atreviment, de ruptura fins i tot, fos sinònim d'un creixement social (també polític?) del sobiranisme encara es podria entendre. Però ja veurem com acaba tot plegat, especialment en el tram final d'una legislatura marcada pel desplegament interruptus de l'Estatut, amb culebrots com el del finançament i la sentència fantasma del Tribunal Constitucional espanyol. Si el moviment social va per una banda i la política tradicional per l'altra, el divorci es mantindrà. En aquest sentit també em desconcerten alguns moviments en l'àmbit del nacionalisme. Per exemple, la insistència del President Jordi Pujol a rebaixar qualsevol possibilitat d'èxit de l'independentisme. Aquesta setmana passada mateix hi ha tornat. Realisme? Potser sí. Però llavors no entenc com es pot conviure a la Casa Gran del Catalanisme amb un Alfons López Tena que publica articles interessants com el d'aquest diumenge a l'Avui, mentre Pujol diu el que diu, per a sorpresa d'alguns encara més despistats que jo. O mentre Artur Mas sosté que un referèndum d'autodeterminació encara empitjoraria les coses, però al mateix temps afirma que si el finançament fracassa Catalunya haurà de superar el marc constitucional. Contradictori en els termes, oi? Però les coses no estan gaire clares, perquè Isabel Clara-Simó va escriure que Convergència ha neutralitzat López Tena i Ramon Tremosa oferint-los càrrecs institucionals. (Als que no ofereix càrrecs també els neutralitzaria o perd.) El notari la respon amb elegància i encert en aquesta carta al director. Una altra vegada el plantejament segons el qual càrrec institucional és incompatible amb acció política decidida. Com si la independència s'aconseguís només a cop de manifestació. O a cop de crit de botifler.
El secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya, Jordi Bosch, anuncia una mesura innovadora per afavorir el sector tecnològic del país. El Govern prioritzarà la compra d'ordinadors i perifèrics fabricats a Catalunya. Ho ha avançat l'Agència Catalana de Notícies (ACN): La Generalitat comprarà ordinadors fets a Catalunya per estimular el sector de les TIC. El màxim responsable de Societat de la Informació, dependent del Departament de Governació i Administracions Públiques, explica l'aposta en el seu bloc personal, a l'apunt De qualitat i de casa, primer. La Generalitat comprarà i, per tant, injectarà diners als
productors catalans de hardware, donant prioritat al 'made in
Catalunya' per animar el sector. Un gest de compromís amb el canvi de model productiu: passar del totxo a la recerca i la investigació, un camp en què Catalunya pot excel·lir si des de les administracions
s'hi fa una aposta clara. Jordi Bosch destaca pel seu perfil resolutiu, i en aquest sentit pretén repartir més el pastís de serveis de Telecomunicacions que el nou
Estatut amplia competencialment, donant joc a la indústria de casa en què multitud de PIMES són plenament competents.
La primera conseqüència ha estat la renúncia del senyor Canela a la militància de Convergència. Canela era una de les persones més actives del front sobiranista que CDC ha potenciat últimament. És una gran pèrdua per als independentistes que militen en aquest partit, bona part dels quals van marxar pels carrers de Brussel·les. I sobre la notícia de la renúncia tenia tres consideracions molt breus a fer. La primera, que és una llàstima que els partits vagin perdent militants actius i destacats com ell. Especialment els partits sobiranistes. La segona, que el ressò mediàtic és pràcticament exclusivitat de la xarxa (ja sigui la pròpia ILP com la renúncia d'ara) i del tot invisible en els mitjans de comunicació tradicionals. I la tercera i última, que això anterior potser no hauria estat així si Canela en lloc de militar al partit que té la seu al carrer Còrsega ho fes en un altre partit, més petit, amb seu al carrer Calàbria. Se n'hauria parlat tan poc o la notícia hauria ocupat més temps i espai als mitjans dits tradicionals?
Ho han decidit aquest cap de setmana en una assemblea a Girona [ACN: La CUP no es presentarà a les eleccions al Parlament]. L'oferta independentista al Parlament de Catalunya quedarà reduïda a ERC i, eventualment, a la candidatura que es pugui articular a l'entorn de Reagrupament. La CUP finalment ha descartat de ser-hi perquè prioritza les properes eleccions municipals i pretén evitar d'anar-hi, als comicis del Principat, sense prou recursos. A l'espera de fer el salt, doncs, el refugi de les CUP seran els ajuntaments, on a les darreres eleccions van aconseguir una vintena de regidors.
Sabíem que hi hauria una gran inauguració, una posada en escena espectacular per a major glòria. Per una banda segueixo pensant que l'aeroport és una icona, una infraestructura molt potent al servei del país. Malgrat tot. Algú m'ha criticat l'apunt L'aeroport és independència des d'una òptica molt allunyada del sobiranisme. També he rebut algun comentari crític però per motius diametralment oposats, perquè la T1 no ens condueix a la independència ni res que se li assembli. Els dos extrems, i jo allà al mig per a insatisfacció d'uns i altres. No crec ni que sigui la solució a tots els mals, però tampoc no considero que l'obra mereixi el nostre menyspreu. L'obra queda. El model resta pendent dels canvis que corregeixin el centralisme aenístic. Però deia que ha estat un dia estrany, perquè si Zapatero hagués estat el president de l'Espanya plural que va prometre avui això de la T1 hauria estat una desfilada militar del mandatari espanyol. Hauria provocat una expectació i alegria populars sense precedents, però no ha estat així. S'ha fet una foto amb una pilota del Barça -ara sí- i s'ha dedicat al seu tema, que són les promeses. Una altra cosa és complir-les.
Ha dit que abans d'acabar l'any hi haurà un nou model aeroportuari. Dubto que doni resposta a la petició del Parlament de Catalunya que sigui determinant i majoritari el pes català en el govern de l'aeroport. També ha dit que ara toca arreglar el finançament, i que aquest estarà per damunt de la mitjana estatal. Només faltaria. Ho diu l'Estatut, el PIB i el sentit comú. Però és igual, perquè només amb aquesta frase ja haurà captat l'atenció mediàtica per distreure'ns una estona. Diu que complirà, però acumula gairebé un any de retard. Un any farà a l'agost de vulnerar una llei com l'Estatut, aprovada per ell mateix al Congrés dels Diputats. També ha tornat amb la cantarella de les Rodalies, que diu que les traspassarà però ja veurem de quina manera.
Zapatero ha aconseguit que allò que anys enrere hauria estat una orgia, avui provoqui una enorme malfiança col·lectiva. És per això que ha estat un dia estrany. Perquè Zapatero ha aconseguit que ni el dia que s'inaugura un aeroport de bandera com la T1 poguem estar tranquils ni contents.
Un 20,9% dels enquestats pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) en el baròmetre d'aquest maig [pdf] creuen que Catalunya hauria de tenir un Estat propi. Més independentistes que fa un any. Alguns interpreten això com un símptoma de "radicalització" de la societat catalana, i llavors reclamen polítiques sensibles a Catalunya des de Madrid per rebaixar la febrada sobiranista. D'altres com Josep-Lluís Carod-Rovira, en canvi, encara consideren que hi falten dècimes o graus sencers a la febrada que té el pacient (en el doble sentit) català [ACN: Josep-Lluís Carod-Rovira diu que li estranya que en la situació actual l'independentisme només pugi un 4%].
A part de nous projectes polítics a l'entorn de l'independentisme preexistent, s'està produint la sortida de l'armari massiva de sectors històrics del nacionalisme. Sense anar més lluny, aquesta mateixa setmana s'han fet una foto a l'Ateneu Barcelonès els que van ser consellers dels governs pujolistes Bassols, Cahner i Ballvé. [ACN: Sobirania i Justícia neix per reivindicar una independència "necessària i possible"]. Més val tard que mai. Després de 23 anys al capdavant del país amb posicions allunyades d'aquest independentisme inevitable i pragmàtic que ara reclamen, algú podria caure en l'error de cridar "a bones hores!". Però el més intel·ligent és mirar-s'ho en positiu.
Els exconsellers van per aquest camí, mentre que el President Jordi Pujol es manté en l'equilibri difícil de l'encaix a dins de l'Estat. Cal llegir l'entrevista de Rafael Nadal a El Periódico amb el President [Jordi Pujol: "Catalunya no només hauria de servir per salvar votacions"]. L'ànima de Convergència no segueix les passes de Bassols, Cahner i Ballvé en aquesta sortida massiva de l'armari sobiranista. Hi ha qui atribueix tots aquests moviments a una pura qüestió tàctica, atès que els nacionalistes són a l'oposició. Però aquesta setmana han rebut una autèntica injecció de moral, en l'arrencada de la campanya europea, però en vista dels comicis al Parlament de Catalunya [ACN: CiU treu 5 punts al PSC en unes eleccions al Parlament, segons el CEO]. Això s'anima.
He estat aquest diumenge en contacte amb el meu germà Ivan [
