|
Independència Clam per la independència, publicat a saul.cat. Facin una enquesta ara!, publicat a saul.cat. Aquestes són les meves fotos de la consulta independentista d'aquest 25 d'abril de 2010 a Calella. Podeu agafar-les, si us interessen. Només cal citar la font.  Ni el mateix diari que ahir publicava el globus sonda del Tribunal Constitucional d'Espanya se n'ha fet ressò avui, amb reaccions informatives. L'espantall no funciona, perquè el recurs de les filtracions periodístiques interessades està massa suat. S'han repetit molts cops, i ni als mitjans ni als polítics catalans els inquieta aquesta o aquella intoxicada. Que vagin dient fins el dia que la sentència sobre el recurs del PP a l'Estatut de Catalunya sigui pública. Mentrestant, que no emprenyin. A part de l'inconvenient de la cantarella "que ve el llop!", hi ha la inoportunitat d'unes dates festives que perjudiquen les declaracions i contradeclaracions. Senyors del Constitucional, facin un curset ràpid de comunicació en temps de crisi. Perquè això que vostès estan provocant acaba de començar.  Espanya no acceptarà que Catalunya sigui nació ni de preàmbul, que ja és trist. El degoteig de filtracions periodístiques de la sentència del Constitucional a través de mitjans afins al socialisme espanyol o rotatius editats a Barcelona és un camí tortuós. Per acabar-ho de rematar, Zapatero ens va advertir que la sentència no satisfaria tothom, és a dir, que insatisfarà totes les parts. O sigui, que la sentència i el maleït Estatut aprofundiran en el divorci entre Espanya i Catalunya. Potser serà aquesta l'única bondat de l'Estatut. Haurà servit per demostrar als catalans l'escàs marge de maniobra que permet l'Estat espanyol. Mentre tot quedava supeditat a l'esperit de la transició i les seves fosques coordenades, aquí pau i després glòria. Mentre el guia del lent viatge per aquestes coordenades es deia Pujol, imperava la tranquil·litat. Però la vida és moviment. També la vida dels pobles. I la transició espanyola queda massa lluny per a la majoria de catalans. I Pujol està enretirat. Arribats a aquest punt, doncs, què pensen fer els partits catalans que han dut el país fins a aquest atzucac? Perquè no es pot continuar negant l'evidència. Això de l'Estatut ha estat un fracàs rotund. No només per les vergonyoses retallades pactades en el seu moment a La Moncloa i al Congrés, sinó perquè la sentència dirà el que dirà (quan Zapatero adverteix espereu-vos el pitjor!) i la voluntat del govern espanyol en el seu exquisit compliment és dubtosa, com sempre. Tot això per no parlar de l'autoamputació catalana habitual. L'Estatut reconeix una divisió administrativa pròpia per a Catalunya, però, no obstant, els mateixos partits que van aprovar aquesta reforma estatutària posen pals a les rodes. Parlo de les vegueries com a exemple fresc, no pas l'únic. És el món al revés. Els partits que van demanar el sí a l'Estatut no sempre el volen complir ni tan sols quan només depèn d'ells. Quan l'Estat espanyol els fa la feina bruta, que forma part del guió, aquí no ha passat res i mirem cap a l'altra banda. Mentrestant, el partit que va votar no a l'Estatut i els votants que havent votat no en el referèndum pertanyen a un altre partit (que algun n'hi deu haver) han de pedalar tot allò que no pedalen els guapos del sí. Aquesta és la gran perversió de l'atzucac estatutari. El defensen més íntegrament els que no el van votar des d'opcions sobiranistes que no pas aquells que alegrement van dir sí pensant-se que: a) Espanya l'acceptaria tal qual, b) Espanya el retallaria poc, c) Espanya el retallaria prou però tant se m'enfot, o d) Toca votar que sí, perquè votar no és fer-li el joc al PP. Davant dels pitjors auguris per a la mala salut estatutària, què pensen fer els que van demanar el sí? Montilla ha dit que la via és Estatut o "falses dreceres". Mas diu que el seu programa electoral inclourà el dret a decidir en funció de la sentència de l'Estatut. Tot gira a l'entorn de l'Estatut. Esperem que tinguin pla B. Raül Romeva, eurodiputat d'ICV: Jo vaig votar... sí Pere Nieto: 30 anys de Nacionalistes d'Entesa i Bones consultes, males reflexions Josep Puigdengolas: La meva opinió sobre les consultes Oriol Ferran: El 13D no és una anècdota i no es pot menystenir Lluís Suñé: Sant Jaume de Frontanyà, la metxa està encesa Arnau Funes: 13D, dia de consultes Francesc Mercadé: Les tres branques del 13D rectifiquen i proclamen unitat Alba Serra: Guanya el sí Anna Maria Pérez: Consultes democràtiques Titon Laïlla: 13D Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrés: Hem votat Carles Puigdemont, diputat de CiU al Parlament: El dia que hem començat a dir sí Carme-Laura Gil: Els vots del 13D: la bestreta del futur Guillem Carol: 13D: una suma més (II part) Josep Maria Corominas: Consultes sobre la independència de Catalunya Marc Monells: El país sense conductor Montserrat Candini, senadora de CiU: El 13D Rubén Novoa: 13D: una masturbació col·lectiva amb sentiment de culpa Jordi Coronas: Breu anàlisi d'un 13D històric Josep Romeu: 13D, resposta vinculant Isaac Peraire: Històric 13D Lluís Soler: 13D, avancem cap a la independència Marcel·lí Reyes: El ressó mediàtic del 13D Miquel Bofill, senador d'ERC: Torroella de Montgrí i l'Estartit: 2.055 ciutadans diuen sí a la independència Miquel Roman: Un cap de setmana decisiu Jordi Casals: 4.024 persones pel dret a decidir a Torelló, malgrat els entrebancs Moisès Martí: Amb els deures fets Daniel Fernández, diputat del PSC al Congrés: ¿Por qué lo llaman "consulta" cuando quieren decir "recogida de firmas"? Albert Balada, exmilitant del PSC: Realitat vs Manipulació Jaume Pros: Consulta popular sobre la independència: calent, tebi, fred Jordi Pedret, diputat del PSC al Congrés: Diumenge de propaganda i de divisió Roger Casero: 13D: el dia de la consulta  Hi ha una idea en tot el tema de les consultes independentistes que no comparteixo del tot, o que matiso d'alguna manera. Es diu que els referèndums sorgeixen de la societat aliena als partits. Es diu que són un cas de democràcia participativa al marge de les sigles i les formacions polítiques. Es parla d'un moviment anti-partits, fins i tot. Jo no ho veig ben bé així. Crec que és de justícia reconèixer el mèrit dels impulsors de les consultes, sobretot a partir de la guspira arenyenca. Són ells els que tenen el coratge i l'atreviment de trencar esquemes i llençar-se amb èxit a la fórmula catalana de l'urna. Però no són els únics, o no ho han fet sols. Penso que això del 13D i abans el cas d'Arenys de Munt no s'haurien produït sense un context polític com l'actual, al qual s'hi arriba gràcies als partits polítics o al paper d'alguns polítics de partit. Deia Ramon Barnils, si no vaig errat, que la política és una cosa massa important com per deixar-la només en mans dels polítics. Aquest 13D s'ha demostrat que una part de la ciutadania catalana -la més indignada pel maltractament de l'Espanya centralista- ha fet bona la frase de Barnils i s'hi ha posat. El que jo vull dir aquí és que prèviament alguns partits han hagut d'afavorir les condicions perquè sorgeixi un Arenys de Munt i després proliferin els 13D. Hauríem viscut una jornada històrica com la d'aquest diumenge amb un Jordi Pujol encara a la presidència de la Generalitat? És a dir, amb CiU al poder i amb la resta de partits a l'oposició? Amb l'anterior Estatut encara vigent, i discutint-nos per una mica més de peix per al cove? Hauríem viscut aquestes consultes sense l'alternança al Govern? Sense una CiU que ha experimentat un procés ideològic i intern inimaginables fa uns anys? Una federació que, cúpula d'Unió al marge, ha evolucionat cap a posicions més sobiranistes que mai? Sense un Artur Mas que, encara que sigui en una entrevista estiuenca a la contra de l'Avui, confessa que ell votaria sí? Sense un pinyol que va per la vida amb un independentisme desacomplexat que sorprèn fins i tot els fundadors de CDC? Sense un Felip Puig estelada en mà? Sense tota la colla de militants destacats que ocupen el front activista tipus López Tena o Colom? Dit d'una altra manera, no estant CiU a l'oposició, hauria fet el pas del pujolisme a un postpujolisme clarament compromès amb el dret a decidir? Hauríem arribat a Arenys de Munt o al 13D sense ERC? Sense el partit que va forçar la reforma estatutària, que després d'impulsar-la va haver d'acabar votant-hi en contra per les rebaixes inacceptables, que ha situat debats de fons com el concert econòmic o l'exercici del dret d'autodeterminació damunt la taula? Creieu que sense ERC al Govern el sobiranisme, les apostes en clau d'Estat propi o les fortes tibades en la direcció de l'autogovern, s'hauria afavorit igualment la celebració de consultes independentistes? Sense Joan Puigcercós? Sense Uriel Bertran? Sense Oriol Junqueras? Sense exdirigents com Joan Carretero? O sense el vilipendiat per la premsa espanyola Carod Rovira? Hauríem arribat fins aquí sense la CUP? Sense una organització rupturista, radicalment independentista, arrelada a l'esquerra més esquerra? Sense la seva cada cop major capacitat de mobilització i organització? Sense el Ximenis o el Bilbeny d'Arenys de Munt? Sense els molts militants de la CUP i de les organitzacions vinculades a l'esquerra independentista més alternativa que han estat al peu del canó, que han tirat del carro aquestes setmanes? Sense els regidors de les viles i ciutats on tenen representació i s'ha fet consulta? Hauríem pogut votar sí, no o abstenció sobre la independència de Catalunya amb un PSC encara a l'oposició? Sense Pasqual Maragall i la seva arriscada aposta per la reforma de l'Estatut? Sense la seva immolació política? Sense els militants i dirigents del PSC que, a partir d'haver accedit al Govern de la Generalitat, han mostrat un catalanisme més proper al de CDC del que mai no ens hauríem imaginat? Sense els Ferran Mascarell, per exemple? Sense els Sixte Moral que hi ha al PSC del territori a mesura que t'allunyes de la metròpoli? Fins i tot, em pregunto si hi hauríem arribat sense Ciudadanos, sense un PP que fa el que fa a Madrid i aquí (recorrent l'Estatut, boicotejant qualsevol passa per petita que sigui de les institucions catalanes en clau d'Estat propi, etc), sense una caverna mediàtica que s'ha tret la careta i la diu grossa a la mínima ocasió, sense els falangistes o l'extrema dreta? No sé. Són preguntes (provocadores?) que em faig. Perquè ara que alguns diuen que darrere de les consultes independentistes hi ha massa "prepolítica", jo em quedo amb la tesi que prèviament hi ha hagut molta "política", entesa com a política de partits.  Participació molt acceptable (30%) tractant-se d'unes consultes simbòliques, sense vinculació directa. Triomf espectactular del sí (94,71%). Dues-centes mil persones han participat d'una marató democràtica sense precedents. No només per l'excel·lent organització, pel civisme exemplar, per la capacitat de mobilització de l'independentisme de carrer, per l'enorme transversalitat sobiranista que sintetitzen aquests referèndums, sinó pel punt d'inflexió que suposen. Arenys de Munt va obrir el camí, però això d'aquest cap de setmana és molt més important. Comarques pràcticament senceres i un munt de poblacions, fins a 167, incloent-hi ciutats metropolitanes de pes com Sant Cugat del Vallès (25,48% de participació, amb 15.048 vots). La taca d'oli s'escampa i el model de consulta des de la base té repercussions múltiples. L'independentisme s'organitza i dóna una lliçó de participació, seriositat i rigor. També de trempera i il·lusió col·lectives. Hi ha una força social que aquest diumenge ningú ja no pot menystenir. Mireu què ha dit González Pons, el del PP. No tenen valor legal, però sí polític. No trastoquen ni una coma de la legalitat vigent, però representen un pas destacable en la lluita per les llibertats nacionals del país. Des del PSOE, en canvi, Chaves s'ha dedicat a menysprear-ho, amb més traça per part dels socialistes i governants espanyols que en la consulta d'Arenys de Munt. Alguna cosa han après. Però l'autèntic èxit del 13D no és pas, en contra del que molts analistes apunten, les repercussions que això pugui tenir a Madrid en ple culebrot per la sentència del Tribunal Constitucional. L'Estatut i la sentència, a la majoria de votants d'aquest diumenge, els interessa un rabe. La via estatutària està superada per a ells, estan ja en una altra fase. Aquest diumenge el debat era un altre, no pas l'Estatut retallat de La Moncloa. L'èxit del 13D, doncs, és en clau interior: perdre la por, situar el debat independentista al carrer, en la centralitat política, falcar-lo com a punt estratègic de les properes cites electorals (Parlament, municipals, etc) i desequilibrar els dos eixos de la política catalana (esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) en favor del nacional. L'altre triomf del 13D és, en la línia del que va succeir a Arenys de Munt, però ara multiplicat per l'editorial de Le Monde i la cobertura de la BBC, el ressò mediàtic global. I això té un impacte gens menor sobre el tractament periodístic fet a Catalunya mateix. Una empenteta en el combat a l'autoodi practicat fins ara per alguns mitjans de comunicació a l'hora de parlar d'independència. Una victòria de la globalitat (d'Internet, en bona part) i de la fórmula catalana: l'urna. L'urna és la clau de volta de tot plegat. Una icona que no desperta cap al·lèrgia, a excepció de les Espanyes, esclar. Aquí i a nivell internacional, també com a model a seguir per a altres nacions sense Estat, la solució catalana de l'urna cívica és una autèntica lliçó. El missatge és molt clar. Volem votar. Volem fer-ho un dia de debò. Tots i amb poder de decisió real. Les consultes per la independència de Catalunya d'aquest cap de setmana, tot i ser simbòliques i comptar amb el menyspreu d'alguns sectors interiors, capten l'interès mediàtic a l'estranger. Si el que fan 166 municipis catalans fos una irrellevància, ni Le Monde ni la BBC ni un munt de mitjans internacionals hi haurien parat atenció. Mireu el vídeo al portal de la cadena britànica. O l'editorial del rotatiu francès. No és cap broma, això d'aquest cap de setmana. L'atenció mediàtica de cara enfora topa amb l'intent dels contraris a les consultes de silenciar-les, d'amagar aquesta marató de la democràcia. Els arguments són diversos, però en el fons busquen deslegitimar les consultes. Hi ha hagut queixes del PSC i del PP sobre el tractament que la televisió pública catalana estava donant en els dies previs, en una comissió parlamentària d'aquesta mateixa setmana. Algú podria llegir aquesta protesta en termes d'advertiment, d'intent subtil de condicionar el tractament periodístic d'aquesta jornada històrica. No és notícia que 166 municipis cridin la ciutadania a un referèndum no vinculant sobre la independència del seu país? Potser és que els periodistes catalans, amb crosta o amb sense crosta, no hi entenem un borrall. Però els periodistes britànics, francesos i d'arreu del món sí que ho consideren noticiable, això de les votacions del 13D. Vés per on. (Perdoneu que no hi posi enllaços, però l'editora del bloc no em funciona bé.)  Quan es va aprovar la reforma de l'Estatut, Pasqual Maragall va anar fins a Sant Jaume de Frontanyà, el municipi més petit de Catalunya, amb una trentena d'habitants, a "inaugurar" simbòlicament el nou text com si d'una constitució es tractés. Maragall va dir que Catalunya era el que més s'assemblava a un nou Estat dins de la Unió Europea. Res més lluny de la realitat. Aquesta, que és molt tossuda, demostra que el text estatutari no només està pendent d'una guillotinada al Tribunal Constitucional espanyol sinó que en tres anys (un temps rècord!) la reforma ha generat insatisfacció entre amplis sectors de la ciutadania. Si allò que Maragall va proclamar a Sant Jaume de Frontanyà s'hagués traduït en fets concrets, en una evolució evident de l'autogovern català, avui no s'hauria celebrat la consulta simbòlica sobre la independència a la mateixa població del Berguedà. Divuit persones han votat sí, i només una s'ha decantat pel no, amb una participació que supera el 90%. És simbòlic, però constata el fracàs d'una reforma estatutària que va nèixer molt tocada. Un nou Estat dins de la Unió Europea s'esdevé amb una constitució, no pas amb un estatut d'autonomia en el marc d'un estat centralista. |
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaços000. PRESENTACIó
001. EINES
001. YOUTUBE
01. BLOCS DEL PSC
02. BLOCS D'ESQUERRA
03. BLOCS DE CIU
04. BLOCS D'ICV
05. BLOCS DEL BLOC
06. BLOCS DE LA CUP
07. BLOCS DEL PSIB-PSOE
08. BLOCS D'EUIA
09. BLOCS DEL PPC
10. BLOCS D'EUPV
11. BLOCS DEL PSM-ENTESA
12. BLOCS D'EU-EV
13. BLOCS DE MAULETS
19. BLOCS SINDICALISTES
19. MéS BLOCS DELS PAïSOS CATALANS
20. BLOCS DEL PAíS BASC
21. BLOCS DE GALíCIA
22. MéS BLOCS DE L'ESTAT
23. WEBS DE POLíTICS
24. BLOCS POLíTICS DEL MóN
25. BLOCS OFICIALS PARTITS
26. BLOCS PARTITS TERRITORIS
27. BLOCS ORGANITZACIONS
28. DIRECTORIS DE BLOCS
29. BLOCS COL·LECTIUS
30. WEBS PARTITS POLíTICS
31. FUNDACIONS
32. DOCUMENTS POLíTICS
33. INSTITUCIONS
34. PERIODISTES AMB BLOC
35. AGèNCIES DEL MóN
36. QUIOSC VIRTUAL
37. CONTRAPUNT ALS MITJANS
38. BLOCS CONFIDENCIALS
39. ESCRIPTORS, EDITORS, LLIBRETERS, LINGüISTES, FILòSOFS, POLITòLEGS, PROFESSORS...
40. BLOCS POLITITZATS
41. CAMPANYA DE L'ESTATUT
42. CAMPANYES
43. MUNICIPALS 2007
44. MUNICIPALS 2007 BCN
|
