Els blocs de VilaWeb - MÉSVilaWeb

Pretòria

Alavedra i Prenafeta a les memòries de Pujol

sgordillo | Pretòria | dimarts, 3 de novembre de 2009 | 02:19h

Al segon volum recentment aparegut de les memòries de Jordi Pujol, Memòries. Temps de construir (1980-1993), l'expresident de la Generalitat de Catalunya esmenta Macià Alavedra en deu ocasions, i Lluís Prenafeta en vuit. Hi ha tres passatges d'aquest segon volum referits a Alavedra i Prenafeta que em semblen interessants de recuperar ara per entendre millor la dimensió del cas Pretòria i les repercussions que tindrà l'actuació del jutge Baltasar Gazón en el futur, al marge de la que ja està tenint i que, de moment, ha suposat la suspensió temporal de la militància al partit d'aquests històrics de Convergència Democràtica. Escriu Pujol:

"En l'ordre de les idees, CDC havia rebut aportacions molt positives, entre d'altres d'en Ramon Trias Fargas, d'en Josep Maria Cullell, d'en Macià Alavedra, de la Maria Rúbies, d'en Jaume Casajoana, d'en Xavier Bigatà o d'en Jaume Ciurana, persones d'un gran pes dintre del partit."

"És del tot erroni que jo, com alguns afirmaven, no volgués reconèixer en Roca com el número dos de CDC. Podia haver-hi algunes maneres de veure les coses no coincidents, però al meu entendre no hi havia més número dos que en Roca ni més futur cap de CDC i, per tant, candidat a la presidència de la Generalitat que ell. No pas perquè no hi hagués altres possibles candidats de molta, moltíssima, vàlua -en citaré dos: en Josep Maria Cullell i en Macià Alavedra- sinó simplement per lògica i per mèrits."

"(...) el 8 de maig de 1980 vaig prendre posessió del càrrec de president de la Generalitat de mans d'en Josep Tarradellas. Havent dinat amb els convidats a l'acte, a la tarda em vaig reunir a soles amb en Lluís Prenafeta, el secretari general del govern que acabava de nomenar. Li vaig dir: 'Lluís, en aquests moments la Generalitat som tu i jo'."

Comentaris: 1

Sociovergència o el nerviosisme amb Pretòria

sgordillo | Pretòria | dilluns, 2 de novembre de 2009 | 23:21h

Els alcaldes socialistes aposten per la sociovergència. Es veu que n'estan tips, del tripartit al Govern, especialment d'ERC. La solució per satisfer les demandes d'aquests suposats alcaldes del PSC és la sociovergència. I la concreció de la fórmula màgica seria Artur Mas de President i José Montilla de vicepresident o de conseller primer. Aquest dilluns, després d'un cap de setmana de gran impacte i commoció, la cortina de fum es diu sociovergència. Qui l'ha verbalitzat no és un qualsevol. És Toni Bolaño, íntim de Montilla i fidel cap de premsa durant molts anys. Al partit, al ministeri i a la Generalitat. Aquest dilluns Bolaño ha sacrificat el president de Catalunya a un any de les eleccions. O sigui, que els que votin PSC votaran el segon de Mas al Govern. Tant per tant, doncs, els votants socialistes que triïn directament CiU.

Atribueixo la relliscada de l'amic Bolaño al nerviosisme. Com de descol·locats s'han quedat les estructures dels partits històricament més aferrats al poder (municipalisme o autogovern) a partir de l'operació Pretòria. La sospita de la corrupció generalitzada i el tots-són-iguals pot disparar l'abstenció, i això obliga a relativitzar els resultats de les enquestes que s'han publicat diumenge i dilluns. Ambdues, però, coincideixen a situar CiU com a clara guanyadora dels comicis, amb 10 punts d'avantatge respecte els socialistes. Com que la reedició d'un tercer tripartit sembla incerta, i el retorn de CiU a la Generalitat semblaria evident, la reacció a la defensiva (amb la que està caient) és la sociovergència.

Si ha de ser, que sigui. Els ciutadans parlaran a les urnes (o no anant-hi), i el Parlament articularà la majoria que finalment permetrà l'elecció de President i la formació de Govern. Resulta sorprenent que el dia que el país viu amb perplexitat l'entrada a presó de polítics socialistes i convergents, la solució sigui el tancament de files, el tapem-nos les vergonyes amb l'excusa de la crisi. Ara es recupera l'argument de la crisi econòmica per amagar el cap sota l'ala, i per demanar que les catifes segueixin tapant la corrupció. Què fort!

Jo em pensava que el segon tripartit es fonamentava en les polítiques socials, i que aquestes eren el millor combat a la crisi econòmica. Ho dic per posar de manifest la contradicció de Bolaño, que està disposat a deixar que Montilla governi com a comparsa de "la dreta", que els socialistes sempre diuen. Però veig que estava equivocat. Les castanyades amb tanta calor fan molt de mal. Castanyes, moniatos, aquell moscatell que alegra...

Els alcaldes socialistes volen sociovergència. Potser sí. Però ho deuen voler els que governen amb majoria absoluta, que cada cop són menys (algun, com el de Santa Coloma de Gramenet, ja veiem aquests dies com acaben per la sensació d'impunitat que agafen). Alguns alcaldes socialistes que volen sociovergència es dóna la circumstància que són alcaldes gràcies a pactes amb ERC i ICV. Un petit detall. Per no parlar de les diputacions de Barcelona, Lleida i Girona. Un altre detall no menor, sense citar consells comarcals...

El principal problema dels alcaldes socialistes, Toni, és que aquests dies han de tancar els pressupostos per al 2010 i estan a punt de tallar-se les venes. Els consistoris estan en fallida, pràcticament. La crisi econòmica global, el pet de la construcció (amb la caiguda dels ingressos que això comporta), l'endèmic dèficit de finançament de les arques municipals (que no ha resolt cap govern amic de Madrid en anys) i els serveis impropis que han d'assumir per deixadesa o abús d'altres administracions (diputacions, Generalitat i govern espanyol). La principal preocupació d'aquests alcaldes a qui et refereixes, Toni, és aquesta. Per no parlar de l'estat de xoc amb què alguns viuen el cas Pretòria. Ui, ui, ui...

A veure si ara resultarà que els independentistes al Govern són els culpables de tots els mals, fins i tot de la corrupció que imputen a electes socialistes i històrics convergents. No fotem.

Comentaris: 3

Corrupció sociovergent o com Garzón ens aixeca la catifa

sgordillo | Pretòria | dimarts, 27 d'octubre de 2009 | 22:20h

En primer lloc, cautela. Cal respectar la presumpció d'innocència. És massa fàcil posar tothom al mateix sac i barrejar millets amb gürtels, munars, núñez... amb els muñoz, prefanetes i alavedres. La ciutadania viu sota l'impacte diari i continuat de massa escàndols de corrupció que desprestigien la política, l'allunyen del carrer i acaben afavorint el demagògic "tots són iguals". Tots no ho són, d'iguals. Però al marge d'això cal ser prudents perquè a diferència d'altres casos, això d'avui pot acabar sent molt gros o pot quedar en una desproporció de les habituals de Garzón.

A mi, d'entrada, que sempre em sembla bé que l'acció de la justícia sigui contundent i vagi fins al fons, m'ha semblat un pèl desproporcionat l'operatiu policial, molt en la línia mediàtica del personatge, del superjutge. Com a ciutadà d'aquest país, em fa una certa recança que hagi de ser un jutge de Madrid, el membre d'un tribunal d'excepció (Pinochet, Franco, ETA...), qui hagi d'aixecar la catifa catalana de les corrupteles urbanístiques i dels suborns. Com si no tinguéssim aquí prou jutges, fiscals, policies, síndics, auditors, opositors, veïns i mitjans de comunicació per denunciar que sota la nostra catifa s'amaga la porqueria. La quota-part de porqueria que ens pertoca, oi. Ni més ni menys.

Per tant, sobta que hagin de venir de fora, amb tota mena de parafernàlia i espectacularitat, a aixecar-nos la catifa. Hauria preferit que fos l'acció d'un jutge o fiscal de Barcelona, vaja. Dit això, més val tard que mai i millor que s'aixequi la catifa que no pas que algú tingui la temptació de trepitjar-la perquè no surti la brutícia. I això d'avui, venint de l'episodi Millet, posa de manifest que l'oasi català ha saltat pels aires. La vella Convergència lligada als anys de poder del pujolisme i el vell socialisme aferrat al municipalisme metropolità es troben junts en aquesta metàfora d'avui. Veníem d'un estira-i-arronsa entre convergents i socialistes per l'escàndol Millet i ara resulta que Garzón els fa una foto a tots dos plegats, encara que sigui per desviar l'atenció (altres en diuen setge al PP) del cas Gürtel. Reequilibri territorial, homogeneïtzació de la corrupció per tota la península.

En clau catalana, el cop és fort. Queda un any per a les eleccions, i la ciutadania no penalitzarà ningú per aquestes detencions últimes. No obstant això, el desànim col·lectiu augmenta i la moral dels dos grans partits queda afeblida. No ens farem mal, oi? O aixequem de la catifa del tot? Aquest és el debat, i ara que els esquitxats són els d'una i altra banda, serà curiós d'observar per on tiren. Intensitat mediàtica o mirem cap a l'altra banda. Qualsevol opció que menysprei el respecte per la ciutadania, la voluntat d'aclarir els fets i les ganes d'augmentar la transparència i de rectificar els errors comesos, serà una gran equivocació.

En aquest sentit, la primera reacció de CDC sembla massa tímida, a la defensiva. En canvi, per la primera impressió, el PSC ha sabut reaccionar. També és cert que els socialistes detinguts no són sants de la devoció del carrer Nicaragua. Luigi és un vell conegut. Un perla, vaja. És l'enllaç sociovergent de l'operació. El socialista (expulsat) del sector negocis que connectaria (parlo en condicional) els Prenafeta i Alavedra amb en Barto. Muñoz, l'alcalde, no és de la simpatia de l'aparell socialista, especialment de Zaragoza. El va vetar per a president de la Diputació de Barcelona, optant per Fogué, i ara Fogué té molts números d'acabar substituint-lo a l'alcaldia. De De Madre a Fogué passant per Muñoz, curiós. L'alcalde detingut era vicepresident de la Diputació, poca broma.

I en l'altre bàndol, això va per bàndols, les velles glòries convergents representen el passat, el pujolisme caducat. El sector negocis, que sempre s'havia dit. La CDC renovada de Mas hauria de ser més valenta, encara que se senti assetjada pel cas Millet i per les reminiscències de Banca Catalana, que ara tornen a estar de moda per partida doble: això del Palau i la Trias Fargas, i les memòries de Pujol. Sense criminalitzar ningú i sense prejutgar res (recordo això de la presumpció d'innocència que dic al principi de l'apunt), Puig hauria de fer més de Zaragoza i desmarcar-se'n, a no ser que a Còrsega vulguin assumir el risc de l'estigmatització.

Sembla molt fàcil, però no ho deu ser. En tot cas, els ciutadans necessiten respostes. Abans, però, els periodistes haurem de fer les preguntes.

Comentaris: 5