Al final he fet la web com un blog (perquè serà la manera d'anar actualitzant de manera còmoda) i una zona on hi posaré una botiga.
És a dir, que la gent pugui anar veient la feina que faig i el procés de treball i per altra banda dintre de poc (espero!) pugui també comprar online algun dels dibuixos.
Al peu de la web (www.uff.cat) hi he posat l'adreça del taller, per poc a poc anar professionalitzant-me. Ja veureu que la web l'he feta en català i anglès, i és que, ja que m'hi posava, em faria il·lusió anar tenint visites de tot el món :)
Aixi que, a partir d'ara, per seguir llegint el blog heu d'entrar a www.uff.cat. Espero que em seguiu visitant i fent comentaris per anar millorant la web i el meu treball. Fins ara,
Feia temps que buscava això. Tenir un lloc per a treballar. No pas perquè a casa no pogués fer-ho, sinó perquè a casa casi no ho feia.
Fa pocs dies que comparteixo un local al Born de Barcelona amb una noia que hi tenia una botiga de marcs. Ella també pinta i crec que ens entendrem bé. La qüestió és que començo una etapa que no sé on em durà.
Fa por intentar complir els somnis, fa por intentar una cosa que sempre has volgut fer, perquè no saps si al final podràs fer-la o bé si la faràs i veuràs que no és allò el que volies. Allò de "compte amb el que desitges que potser es fa realitat". I si un cop ho tens, ja no ho vols? Aix! que raros som, oi? No! sigui el que sigui el que passi, ja sigui començar a dibuixar i veure que funciona i que agrada i sentir-me a gust i potser fins i tot viure d'això, o bé, veure que no me'n surto i plegar al cap de dos mesos, sigui el que sigui, ja estaré content. Ho he intentat, he fet el pas i ara mateix estic molt content.
Prou de lamentar-se i pensar "i si....", doncs no, "hi si..." res! i ja prou que això sembla un bloc d'autoajuda :) Quan estigui més instal·lat potser en dóno l'adreça per a que vingueu a veure'm qualsevol tarda que vulgueu (de moment tardes, que pels matins tinc una feina "real")
L'altre dia em va fer gràcia veure al terrat d'un dels veïns que no tot el que hi havia estès era roba. Es veu que era el dia que els hi tocava dutxar-se a tots els ninos dels petits de la casa :) Pobrets, amb les pinces a les orelles.
Aquest cop he dibuixat a llàpis un esbós que ja tenia i he intentat fer textures amb el gorro.. m'agrada com ha quedat.. és un recurs fàcil, però queda bé...
De debó, això de notar com la fusta es crema és genial. Insisteixo, prove-ho!!
Vaig trencar un "pirograbador". N'he comprat un altre, i és mooolt millor, sens dubte. Així que allò de que no hi ha mal que per bé no vingui, en aquest cas, és cert.
He començat a fer algunes proves. És genial. És molt difícil també. Me n'adono que per arribar a fer alguna cosa realment bona necessitaré molt de temps, moltes proves, no tenir por a equivocar-me i molta paciència... justament tot allò que no tinc. Però estic disposat a intentar-ho, ho estic. Com tantes altres coses que també tinc pendents.
És genial perquè cremes la fusta, ho notes, no dibuixes... grabes... com si fessis tatuatges a la fusta, notes com la fusta s'enfonsa amb la pressió, n'olores el fum que en surt, com més força més negre i més forat... És totalment pur, arcaic, salvatge... és una sensació increïble... només hi ha la fusta i tu amb un punxó roent (en tens de moltes mides i formes). Ho recomano... i espero poder algun dia anar-vos ensenyant cosetes...
Estic fent proves amb fusta... em vag comprar un "pirograbador" per poder dibuixar sobre fusta, però me'l vaig carregar i de moment estic fent proves amb tinta "normal". Després d'alguns intents fracassats, vaig poder fer un "original" per regalar. Tenia moltes ganes de que em sortis bé i estic content amb com va quedar.
Lògicament és el primer i els que vindràn després m'aniran qudant millor, però aquest té el valor de ser el primer, és el que el fa únic (la imperfecció). Us el deixo i aprofito per desitjar un bon any i que tots intentem fer allò que ens proposem. Qui fa tot el que pot no està obligat a més, diuen... aquest és el meu propòsit, fer tot allò que vull fer, com a mínim intentar-ho amb totes les forces. Bona any!!
Bé, un il·lustrador de Barcelona. Ja era hora que en posés algun de català, no? Us passo l'enllaç al seu bloc on trobareu que no només crea dissenys de personatges, o fons guapíssims (per a la pel·lícula "Nocturna"), sinó que té un domini del photoshop increïble, utlitza també els acrílics o ha fet els seus "pinítos" amb l'escultura...
Tot un exemple a seguir, aquestes ganes i inquietuds que demostra. I tot, amb "només", 24 anys.
Les coses s'han de fer bé, no només fer. Perdó per la rajada que faré... però necessito treure-ho ara!!!
Estic cansat que el meu ajuntament (que ja no recordo ni quin és el seu alcalde, perquè portem molts anys ja que quan volen canvien l'alcalde a mig mandat i a aqui no passa res), quan fa una cosa (diga-li parc, diga-li plaça, ...), la fa i després simplement la deixa morir. Així al cap d'una anys ja té excusa per remodelar-la, fer-la més guapa, més cara i tenir una nova cosa a inaugurar...
Bé, és igual, la qüestió és que el bicing mola, la idea. Però si l'uses cada dia (i no en plan turista de tant en tant o només en cap de setmana) tens cinquanta mil queixes a fer.
Estaria molt temps escrivint, així que només en poso una, de queixa: La reposició de les bicis. Sempre, i quan dic sempre és SEMPRE, a la zona de dalt de barcelona et trobes gairebé sense bicis, si en trobes una per agafar i a més funciona, et pots sentir molt afortunat. No hi pots comptar si tens pressa o vols anar a un lloc amb el bicing. Mireu el mapa d'un dia com avui al vespre. El mapa de dalt és de la zona on volia agafar-ne, totes les parades en vermell (vol dir que no hi ha cap bici), excepte alguna parada que m'indica que en té una (quan hi arribi caminant ja no hi serà).
I al mapa de baix veus clarament la tendencia que hi ha. Sempre passa el mateix, no és un dia, és SEMPRE. No hi ha previsió? no ho veuen que cada dia falten bicis als mateixos llocs? si falten furgonetes que reparteixen bicis, doncs que en posin més, però és clar, dubto molt que qualsevol dels polítics l'usi per anar a treballar o per anar als cinemes o a on sigui... SEMPRE tenim problemes per trobar un lloc lliure per deixar la bici a la part de baix i en canvi a la part de dalt els problemes que tens és per trobar-ne una. I així cada dia. Per no parlar de que si vas als cinemes a la sessió de les 22:30 o quedes per anar a sopar o prendre alguna cosa entre setmana, el bicing tanca a les 00:00. Fantàstic oi? molt útil!!
No fa quan temps fa que vaig retallar aquest petit tros de pàgina, crec que del dominical de l'Avui, per quedar-me'l.
No sé qui parlava ni de què, ben bé. Però m'agrada molt la definició que fa d'un geni. Un geni com Picasso (o tants d'altres!), ho eren perque vivien plenament el que feien, formava part d'ells, no podien passar un segon sense pensar-hi. L'art no és un hobbie, no és tampoc una feina. És una manera de viure, una manera de ser, i això no es pot buscar.
Recordo que de petit, il·lús de mi!, pensava en "convertir-me" en artista, pensava que ho era (dit aixi sóna molt pretenciós, però no és el cas). Però una cosa és que t'agradi fer una cosa i l'altre que en tinguis la necessitat de fer-la. Jo sé que no sóc ni seré un geni mai, no pel fet de que mai dibuixaré com Picasso, ni pintaré com Van Gogh, ni escriure música com Beethoven, això un ja ho té més que assumit!! Sinó perquè jo no tinc "la urgència vital" de dibuixar. Com diu també el text, "la seva mare en deia mandra".
Fa poquet vaig descobrir un bloc que va recollint "cartes famoses de la història". Hi ha de tot i de totes les èpoques, així que sempre pots trobar-ne alguna que t'interessi.
Jo vull recomanar-vos la que va escriure Beethoven a una nena de vuit anys que li havia escrit i li havia enviat un regal.
M'encanta aquest paràgraf. Crec que resum molt aquest sentiment de veure com d'altres són més bons que tu (en art), com tothom (fins i tot Beethoven!!! un geni!!!) admira a d'altres i pensa que mai arribarà a ser tan bo com ells. Justament això és el que el fa millorar i deguir endavant:
"Continúa, no ejercites tan sólo tu arte, sino penetra en su intimidad;
él lo merece, pues sólo el arte y la ciencia elevan al hombre hasta la
divinidad. Si alguna vez deseas alguna cosa, mi querida Emilia,
escríbeme con toda confianza. El verdadero artista no tiene orgullo;
bien sabe que el arte no tiene límites; siente oscuramente hasta qué
punto está alejado de su objetivo, y mientras otros, puede ser, le
admiran, deplora no haber llegado todavía ahí donde su genio mejor
brilla para él como un sol lejano."
Una amiga (gràcies Kres) em va quasi "obligar" a comprar-me una pintura especial que és de pissarra.
És a dir, pintes el que vulguis, en el meu cas la porta de la cuina, i ja tens una pissarra que pots utilitzar pel que vulguis! És genial, la pots utilitzar per fer esbossos, per apuntar-te què has de comprar o fer, etc.
Avui mateix l'he estrenada (amb certa por perquè no sabia si podria borrar fàcilment) i hi he fet un parell de dibuixos per provar-la. És molt divertit això de poder dibuixar a la porta. Us ho recomano a tots!!!
Què dir de Basnky. Suposo que la majoria el coneixeu, és un artista anglès que ja fa anys que volta fent graffitis que intenten cridar l'atenció de la gent que passa pel carrer, i ho aconsegueix, sense ap mena de dubte.
Però les seves accions van més enllà de pintar a les parets. I és que d'això es tracta, de fer accions. Molts podrien tenir les seves idees (i de segur que les tenen), però el que el fa gran és que passa a l'acció, sense por, sense vergonya. Mireu al seu web la secció de vídeos, on per exemple se'l veu entrant a diferents museus de Londres i penjan-t'hi "falses obres d'art" al costat d'altres que en teoria si ho son. O com entra a Disneyland, el món de la fantasia, i hi col·loca al costat d'una atracció un ninot inflable vestit i encadenat com un pres de Guantànamo.
Molt i molt recomanable, passar per la seva web i veure la seva obra, tant la d'outdoor (del carrer), com els seus dibuixos i els seus vídeos. Un exemple a seguir. Moure's per fer moure als altres.
I com m'agrada que utilitzi un dibuix realista, fent-se servir moltes vegades de fotografies, utilitzant els colors justos i el mínim d'elements per transmetre el missatge. Quan n'han d'apendre d'ell molts dels grafiteros que volten per tot arreu...
Aquest dies he estat fora. La meva tieta té afició, ara que s'ha jubilat, de pintar. És molt comú. Recordo, quan era ben petit, que anava a una escola de dibuix i em passava crec que una hora dibuixant bodegons d'ampolles, de gerros, etc. Al final ho vaig avorrir (lògicament!!). Allà compartiem aula amb tot de dones "grans" (no hi havia homes crec) que feien manualitats. Feien pintura, feien tapissos, etc. Normalment o quasi sempre, no dibuixen res que no sigui "natura morta" o que no hagin tret d'una fotografia (llegeixis copiar un quadre famós, fotografia d'un nét o paisatge de postal).
Bé, aprofitant que ella tenia mateiral i pintures a l'oli a mà, vaig llançar-me a provar la pintura a l'oli...
buf! feia molts anys que no ho feia, i en la meva vida, deu ser la cinquena vegada que ho provo.. Em va fer gràcia veure com utilitzava la pintura a l'oli com si fós aquarel·la... feia servir l'aiguarràs com si fós aigua i anar fent... Però no, no és el mateix i cada cosa té la seva tècnica i l'oli requereix paciència, repassar, anar sobreposant colors i pinzellades...
Paciència no en tinc pas, quasi menys que memòria...
No sé perquè fa els caps torts, no sé perquè les seves cares són sempre gairebé idèntiques i amb la mateixa expressió, ni tampoc sé perquè sempre em sembla estar veient la mateixa temàtica.
Però al veure les seves "book sculptures" he necessitat compartir-les amb vosaltres. N'he vist la primera i ja no necessitava veure més obra seva... Cert que després he vist els "inconvenients" que deia al principi, però no hi fa res...
La veritat és que m'haig de forçar a dibuixar cossos o altres coses. Cares i més cares.
Per això, (i perquè està super ben fet i és molt divertit), us vull ensenyar aquesta web que he trobat a Criterion.
Pots anar canviant els ulls, el nas (potser el que marca més la cara), la boca i l'"estructura" de la cara (cabells inclosos).
En l'exemple que us he posat, podeu veure que canvia l'estructura, però que nas, boca i ulls són els mateixos...
És una molt bona manera de veure com funciona la cara. Què fa que una persona sembli així o aixà, i com canvia només amb un nas diferent o una boca... molt curiós i molt útil per dibuixar...
El va fer un estudi americà per felicitar l'any nou. Deu n'hi do!
Tinc dos nebots. Quan va nèixer el segon, vaig pensar que un bon regal pel seu aniversari (una cosa que s'anés convertint en tradició), seria una samarreta amb un dibuix.
Ja fa uns tres anys que ho faig. Quan arriba l'aniversari d'un dels dos: Compro una samarreta i, amb les pintures que vaig comprar el primer dia (i el que durarán!), les "personalitzo".
Davant hi faig un dibuix i darrere hi poso el seu nom i els anys que fan. En aquest cas, Marc'03.
M'agrada pensar que això durarà sempre i que cada any l'acabaran esperant. No ho sé, el temps dirà, però crec que fins i tot és un regal més per mi que per ells...
Us recomano això de pintar sobre samarretes (o el que sigui), és molt divertit i no és pas difícil!
Els que teniu bloc, suposo que la sensació de veure el vostre bloc des de la distància i pensant una mica com coi heu arribat fins aquí, potser no us és estranya.
Quan fa cert temps que no actualitzes, a mi em passa sovint!, el bloc sembla que deixi de ser teu. No recordes què et motivava a donar-li de menjar... bé, ara ja ho torno a recordar.
Doncs res, un primer post per ensenyar-vos unes joguines fetes de fusta que són tan genials que no deixaria que els meus nebots s'hi acostessin!!! és broma, qui els hi pot negar res? enfí, que són unes peces de fusta tan perfectes, tan... japonès...
Per cert, us deixo la seva web, però si voleu veure fotos grans i guapes, aneu a l'entrevista que els hi van fer (angles/japonès).
Llegeixo a Criterion (un bloc que recomano), sobre una inciativa que ha tingut un grup rus (no sé si de fotògrafs,dissenyadors, etc.) de demanar a la gent que els hi enviés dues fotos d'ells mateixos. Una "normal" i l'altre just després de dutxar-se o rentar-se el cap.
Em sembla genial la idea i, tot i que no és estrictament il·lustració, és un bon exemple de com canvia l'apariencia d'una persona amb uns cabells o uns altres...
Jo personalment sóc dels que sempre voldria anar pel món amb els cabells mullats, crec que queden molt millor (en general) a tothom. Sempre em sap greu quan s'asseca, perquè llavors ja no m'agrada... què hi farem!!
Feia temps que no incloïa alguna cosa a la secció de "Fer coses amb les mans". Al veure el video de com es fa aquesta joguina que suposo tots hem vist alguna vegada, m'ha fet gràcia i m'han vingut ganes de fer-la i de compartir amb vosaltres el video. A veure si proveu de fer-ho!!
Per cert, aquí va la "traducció" per fer els càlculs: 1 inches = 2.54 centímetres / 1 foot = 30.48 centímetres
No és tan difícil. Fer que el cinema en català tingui el seu lloc, fer que el cinema en la nostra llengua no sigui un fet excepcional, NORMALITZAR-LO. Aquest és el repte, i una manera d'aconseguir-ho és, per exemple, veure els tràilers en català.
Podeu tenir un botó amb els 5 tràilers més recents i que s'actualitzaran automàticament. Simplement heu de col·locar aquest codi al vostre bloc o web: <iframe src="http://www.totcinema.cat/top5/index.html" name="top5"
width="175" marginwidth="0" height="230" marginheight="0"
scrolling="Auto" frameborder="0" id="top5"></iframe>
El podeu col·locar dins el codi html si en sabeu o bé, com he fet jo en el meu bloc, introduïr aquest text en un dels directoris d'enllaços...
Veure tràilers pot ser una bona manera de fer veure a la gent que el català és un idioma tan vàlid com qualsevol altre a la hora de veure cinema. Els doblatges han anat millorant molt i no tenim res a envejar als castellans. Cal donar-li una oportunitat i deixar-nos dels tòpics que encara rodegen els doblatges en el nostre idioma.
