Ranquejant torno a la feina, després d'uns dies a la pàtria sobrevinguda per les xarxes de l'amor. Avui és dilluns i les vacances, viscudes amb l'altra família, se m'han escapolit com la sorra de la platja que s'escola d'un puny clos.
Els fets que vull relatar-vos van passar ja fa un bon grapat d’anys. El rei de les nostres terres era el Rei en Jaume, assot dels musulmans! Ell, que ja governava l’Aragó i tota la Catalunya comtal, hi sumava dues terres - ses illes i el regne valencià – i un bocinet de més avall, on va anar en ajut del seu gendre, el monarca castellà. El desè Alfons ell era i per Savi ha passat a la història el marit de Na Violant.
Recordo que la meva entrada a l'adolescència va coincidir amb l'esclat de les sabatilles de jugar a bàsquet i amb la moda de l’esport de la cistella i els paios allargassats. En aquells anys, al cole, podies ser dels Celtics d'en Larry Bird o dels Lakers d'en Magic Johnson. I, en versió nostrada i de barri, o eres de la Penya d'en Matracu o eres del Barça d'en Chicho.
Ara bé, el que, per a mi, i per als meus companys més bullangueros i creatius, no tenia color era La Demencia!!!!
La Demencia van ser els precursors dels moviments socials que volten pels carrers de les nostres ciutats en aquests dies que corren. I és que:
“no se les puede considerar grupo (es imposible hacer un listado “oficial” de dementes dada su falta de jerarquías y la “desorganización organizada” con la que funcionan.”
Igualet, igualet que altres grups descupulats, no? Però...
Sant Joan és la data escollida, per l’Església, per canviar d’estació. Com moltes altres vegades, en aquesta, l’Església, va un pas endarrere de la realitat. Si el solstici és el 21 de juny, ells s’asseguren que l’estiu hagi arribat. I per estar-ne del tot segurs, celebren l’efemèride astronòmica amb tres dies de retard.
Metàfora pels nostres països: Celebrem la nostra festivitat nacional, fent-la coincidir amb la data catòlica i no amb el solstici que seria el més natural. Els Països Catalans, com la mateixa església, sembla que circulen un parell de passes enrere de la realitat, i atenent al poder de la costum cristiana que ha emmetzinat les celebracions més naturals.
La setmana de post-feria, que va començar amb una poesia i va continuar amb un estudi antropològic, fruit de l’observació participant en un esdeveniment monumental, acaba amb una roadmovie d’11 hores per uns paratges criminals.
La Feria és un estat on el continu espai - temps desapareix, es desintegra fins al límit de superar l’estat tangible i esdevenir ésser quàntic, superheroi dotat del màxim moviment possible. De fet, el Real de la Feria, l’espai on se celebra el ritual, és una ciutat tan efímera com un d’aquests castells que tant m’agrada d’aixecar.
Divendres Sant, revetlla de Sant Jordi. Primeres hores d'una tarda de plom. Arribem cansats, però contents, per una passejada que, tot tornant-nos més joves encara, ens ha fet creuar la carena del Tibidabo, per agermanar el Baixador de Vallvidrera amb al Passeig de Sant Joan. Lluminosa jornada, amb un xic de vent i un polsim d'aigua, boscos i ocells, i, de Mossèn Cinto, l'ànima.
Ara, després de dinar, contemplo la pau del descans de la meva companya de vida, seduïda pel gran Morfeu. I, atrapat per Sant Jordi, em deixo envolar per les ales del drac i, damunt la bella bèstia, em trobo immers en el jorn de demà.
Tornat de vacances, em capbusso en una mar de correus electrònics, tuits, estats de Facebook, apunts de blocs col·lapsats al meu lector particular, i d’altres bestioles marines pròpies d’un dia a dia que he deixat penjat per viure l’altre realitat, la del pas d’un nou any.
Feta la pesca, torno a la nau i em poso a governar l’esdevenir blocaire i professional que he deixat un xic de banda.
El cel és d'un blau creixent. Les ombres, que encara dansaven al sortir de Barcelona, van deixant lloc a muntanyes, boscos, cases i prats. Uns prats blancs, mantell de la filla d'una nit clara i radiant.
A l'horitzó, les tres testes del Montseny es mostren amb una claredat que enamora. Al voltant, la gebrada omple el país d'una color que rivalitza amb la neta bugada d'un mas rural. La carretera és farcida de brillants que guspiregen, tot retenint l'atenció del xofer novell que hi va transitant.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
