Quan em van dir que era a l’Apolo, m’hi vaig afegir a ulls clucs. I és que, pujar a l’Apolo, sempre és una experiència que només pot destil·lar bon rotllo i millor vibracions.
Ahir al vespre, a més a més, l’Apolo acollia una tripulació jove, nombrosa i exploradora. L’esperit creatiu, innovador, inquiet i pencaire dels més de 50 intèrprets que omplien l’escenari del local del Paral·lel, em van permetre gaudir d’un d’aquells vespres que omplen l’ànima amb l’elixir de l’eterna joventut.
Dijous al vespre sóc fent el got a la Taverna del Palau. És la meva primera visita al temple de la burguesía catalana noucentista. Les companyes de concert no s’ho poden creure. Les dues ja hi han anat i porten força menys temps que jo a Barcelona. Se n’extranyen, com pot ser que un pota negre com jo no hagi passat encara pel Palau?
Suposo que també feia dies que no m’arribava el jazz.
La veritat és que el jazz és, com la música en general, quelcom que m’agrada, però que no m’embogeix. Ho havia fet en temps més joves, però ara, en la irreal maduresa de l'home treballat, és un residu dels anys en què la música captava tota la meva atenció i, malgrat de ser un negat per a tocar-la, m’omplia de plaers i bons moments.
La qüestió, i motiu d’aquest escrit, és un nou treball que m’ha arribat via Facebook i que es troba en l’Spotify, aquest estri que no m’acaba d’agradar, però que un necessita per a poder escoltar primícies com aquest Coleing Porter, el darrer treball d’un tot-terreny del jazz com és en Xavi Maureta.
Quines vistes més boniques les que es veuen des d’aquí dalt: El Balandrau i la Pica i, fins i tot, l’Aneto i el Canigó llunyà.
Un senyor de vestit negre i barretina al cap, em saluda amb parsimònia i un somriure que s’esborra i omple tot l’espai. En tancar-se els llavis, l’home ha esdevingut una pastoreta de cabells rinxolats.
- Amor! Amor!
Tot el verd trontolla, els rocs s’esberlen i, tot s’esmicola com la trencadissa d’un mirall.
- Amor! Que ja són les 8. Que no vols baixar a Mercat?
Dilluns. Son i crisi. La crisi de les pedres rodades que han viscut un cap de setmana al·lucinant. Un cap de setmana per la Barcelona independent, cosmopolita i seductora. Una Barcelona, de sol, música, carrer estrets, amples places i imperdibles platges. Una ciutat que encisa a locals i forans, els agermana, els enllaça, i en fa una pasta única difícil de desenganxar.
La primera vegada que vaig sentir el xiuxiueig d’aquests mots, eren penjats en les cordes de les guitarres d’en Fornells i en Ferrone. Com podia ser d’una altra manera? Com podia entrar en aquest món sinó era de la mà dels Pirates de la Costa?
Després van venir les velles gravacions remasteritzades d’en Charlie Parker, d’en Louis Armstrong, d’en Django Reinhardt, dels imperdibles Krokodillos, i de tants i tants d’altres cors llunàtics i eixelebrats, d’ara i abans.
En Jerôme és un d’aquests paios que ha guanyat sensibilitat a hòsties. Les hòsties que dóna la vida quan hom es veu obligat a fer de funambulista a les vores de l’existència humana.
La carretera, en cap de setmana llarg, va com una seda en direcció a Barcelona.
A quarts de deu, sóc voltant pels records de nits de festa i ulleres de sol. Sóm al Triangle Golfo i, els supervivents de tota la vida, comparteixen carrers amb nous locals, oficines de gauche divine informatitzada i hotels farcits de cristall.
En una cantonada prou concorreguda, les restes del Garatge Club suren per damunt la post-modernitat, cavalcant noves naus com la Sala Rocksound.
Quants anys tenia quan vaig sentir per primera vegada en Miquel?
Sé que era en una cinta de cassette on mon germà hi tenia gravat un concert de jazz fet ves a saber on per les mans més ràpides del món de la guitarra internacional. Serveixi doncs aquest viatge per a retre el més sentit homenatge an Miquel Ferrone ("que no Ferrino com posa en els cartells"), an Joan Fornells i a tota aquella gent que, com ells, han deixat una empremta inesborrable en la memòria de les ànimes que pul·lulem per aquestes terres.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
La carretera, en cap de setmana llarg, va com una seda en direcció a Barcelona.
