|
01a. Taradell i Balenyà Un sol parsimoniós i esmorteït pren el camí de la posta. Ho fa de biaix, escorat cap al sud. En aquestes alçades d'hivern, el sol cerca l'escalfor de l'equador per alliberar-se de les glaçades que dominen el món. Sap que les nits són gèlides i que els dies, si són agraïts, passen penes i treballs per desfer el gebre que s'entesta en guardar-ho tot dins d'una vitrina de freda realitat. 
Piulada estratègica: Llevar-me ben d'hora, ben d’hora i sense retrets. Anar més ràpid per estar-hi menys estona i, així, mullar-me i cansar-me menys. #oletu Avui tenia pensat parlar de Taradell, del seu Centre Excursionista i d’un despropòsit que si volia fer. Benauradament, però, els socis de l’entitat van perdre la por a la discrepància i van aturar la malaguanyada proposta. Per això, i perquè avui és 18 de juliol, m’he decidit a escriure un apunt sobre una commemoració a la que avui em voldria sumar. 
Diumenge faré 41 anys i no seré a casa. Algú, que ha acceptat la bogeria d'estimar-me, ha decidit de portar-me a Londres: La pàtria, segons diuen, de la democràcia que ens envolta. La ciutat que, set dies després, rebrà al millor Barça de la història en un dels espectacles més vibrants de l'Europa esportiva. I això farà que no sigui a Taradell per anar a Can Costa i exercir el meu dret a vot.
 Sé que el títol no fa la cosa, i suposo que tot és efecte de la primera jornada d’aquesta setmana. Una intensa jornada d’introducció de dades amb la única distracció del twitter per no parar boig. Però bé, el cas és que avui és dilluns i toca parlar del cap de setmana viscut. Un cap de setmana que... veus! Potser sí que fa el títol facebuquejat per la Rocio Pomeda fa 22 hores, segons m’informa el fòtil aquest que tinc al davant.  Avui, com dimecres, torno a pensar en la boira. Ho faig des de ciutat, en un dia un xic ennuvolat, però sense ni un bri d’aquesta màgia que m’encisa i m’enamora. M’encisa el mantell fi que deforma els arbres, els camps i les persones. M’enamora llevar-me el matí, i gaudir del plaer d’un poble que encara és dins d’un llit de blancs llençols i difuminades formes. Després, en pujar un xic cap al Montseny, una mar flonja i blanca s’esten als meus peus. L’experiència em diu que, al seu dessota hi ha una plana de gent afable i riallera. Però els ulls només gaudeixen del plaer d’aquesta mar immensa. És la mateixa boira, o potser una altra?, la que em fa perdre el camí i em puja fins a Rupit en les petites hores de la matinada. Diumenge d’estiu. 12 del migdia. En una casa de poble, un home escriu. El silenci és evident. Un silenci engalanat per la piuladissa dels ocells, el bordar d’un gos xic i esquifit, i el vent que remou les fulles de l’heura, de l'heura de la cleda, d'una cleda que ailla dues realitats d'un mateix món. Un motor: és un cotxe que marxa. El tac tac de les tecles de la màquinota. Joc de lletres, de paraules i sentits. I jo.
Elogiats per la ceguesa, els àngels s’han escorregut i, amb el ventre tret de pena, damunt la plana hi deixen el suc.
Diuen que tots els dilluns són criminals. Sobre tot aquells que persegueixen els caps de setmana d’intensa i agraïda vitalitat social i emocional. Suposo que, per això, dilluns al vespre, en arribar a Taradell, vaig decidir d’anar a escampar un xic la boira. Tanco, doncs, la ràdio i engego el motor. Relaxo el cos i premo, suaument, l’accelerador.
|
Categories
Els meus enllaços.
..
AIRE FRESC
AIRE TRANQUIL... O NO!
EL MISTERI DE LA LLETRA
GRUMETS D''UN VAIXELL PIRATA
Notícies VilaWeb
El bloc de la BibliotecaEl fet casteller vist pel TETE
politics&filmsÚltims 40 canvis
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
