i es mengen de peu i amb pitet, amb pitet que s’ompla de les taques d’una salsa de components ultrasecrets que corren de generació en generació.
La salsa no ha de picar i ha de tenir el tast just que demana el millor dels productes parits per les cures d’un hortalà qualsevol.
El calçot no es menja sol, sinó sempre amb la millor companyia. La d’aquelles que li treuen el suc a la vida i es belluguen amb força i il·lusió. Com les flames que s’apaguen i, convertides en bona brassa, de la carn en treuen tot el seu sabor.
El calçot, de la flama, en fa vida. La carn, de les brasses, en fa un tec complert.
Vi de bota vella i una nova passejada. Passejada i sol d’hivern. Sol
d’hivern i les dolces aigües del nostre paer, el riu Ter. El Ter i quatre
instantànies, quatre instantànies i...
“La naturalesa, si vol desprendre per un costat, es veu obligada a estalviar per un altre” (W. Von Goethe)
Gotes de rosada em llisquen per la cara i em renten de cos sencer.
M’agrada llevar-me un xic abans que els meus companys adormits. M’agrada veure com va canviant la llum i s’il·luminen les muntanyes. Els prats recuperen la seva verdor perlada dels acolorits tons de les flors de muntanya. I jo, envoltat de companys, em miro l’entorn amb curiositat renovada. Què hi deu haver darrera aquesta carena que s’aixeca al meu davant? Què hi ha al fons de la vall d’on pugen homes i dones i tendre quitxalla?
Ells, els clavells que m’envolten, sempre s’enriuen quan els faig la pregunta. Ells, pagats del seu lloc al món, em volen convèncer que em tregui del cap la dèria de la curiositat i del viatge.
Baixo al Clot. Avanço pels carrers d’una Barcelona farcida de nocturnitat.
Al bar del local, els darrers castellers fan el got abans de baixar a la pista d’assaig. Algunes salutacions, algunes mirades. Tot sembla igual que quan vaig deixar el lloc en els darrers assajos de l’any passat.
Baixo a la pista. Deixo el jec als penjadors i, un cop al rovell de l’ou, aixeco els braços en el primer pilar de dimarts de la nova temporada.
Dilluns de fosc a Taradell. El cel, buit de lluna, es vesteix d’estels en un vespre glaçat. Jo, de l’hort estant, visc l’hivern amb la pipa als llavis i em deixo gronxar pel passat.
Un passat que, en el darrer cap de setmana, ha donat tombs per aquests móns fronterers on, la cultura es marida amb les emocions i els sentiments, per ensenyar-nos com la realitat és una mar de percepcions que, la proximitat i l’optimisme, ajuden a fer dolç, mariner i sensual.
Arribem poc després de les vuit a les portes del temple. Ja hi ha una mica de cua i la nit, com si el trobes a faltar, es tenyeix d’un fred polar per ser a la ciutat on som. La gent s’amaga entre les robes. Una salta i l’altre mou les cames com si estigués escalfant per entrar al terreny de joc d’un partit de futbol.
Poc més d’una hora després s’obren les portes i els glaçons de la cua poden recuperar la fesomia humana amb la calefacció dels túnels d’accés a la històrica sala barcelonina. A baix, una pantalla i un projecte va passant imatges d’en Marc Grau fent de les seves. Per alguns, són llàgrimes als ulls. Per d’altres, visions d’un espectre recuperat per tornar-nos a tocar la guitarra.
En Santi, amb ulls de son, salta a l’escenari per a fer d’oficiant de la missa cantada a llaor de Sant Marc, el de la guitarra.
Avancem per la pista que mena de Bruguera a Ogassa i, a les envistes de Coll de Jou, decidim girar cua. El Taga està emboirat i quatre volves de neu omplen el cel de màgia.
- Si, tu, alguna cosa hem de fer amb aquesta gent. No pot ser que s’aprofitin dels nostres serveis tota aquesta trpa de moros i negres i... - ... - Aixó.aixó. Ara mateix escric la moció. No n’empadronem ni un. - ... - Quedem així. Tu, et penjo que arribo al despatx.
N’Eudald es fot el mòbil a la butxaca. Per fi, descansa el coltán que el fa rutllar.
Per coses d’aquelles que passen a la vida, un servidor, de tant en tant, fa endreça dels seus escrits. Avui n’he trobat un datat l’any 1992 i m’ha fet gràcia, recuperar-lo per desar-lo en aquest bocinet de Cau.
No ho sé, però potser et pot arribar a agradar i tot.
Les últimes voluntats d'un bon jan
La porta s’obra i una ombra amb texans i bambes s'escola dins del
local. Jo, de la barra estant, m’ho miro tot amb un xic de por. I és que
arriba la nit i sóc tant fràgil.
M’han deixat sol. Criden i riuen i fan xerinola. És de nit a la vella plaça de la vila. Jo, des del lloc on m’han emplaçat, em miro l’entorn amb una certa basarda. Massa fosc, massa gent, massa... Tinc por que no em facin res.
