Encara no n’he acabat la lectura. De fet, l’havia d’acabar en el vol d’Edimburg a Amsterdam i d’Amsterdam a Barcelona, però, una intensa jornada i una nit en vetlla, van fer-me caure als lloms d’Epos Olloatir, qui em va conduir pels camins dels somnis i la màgia de l’arcana Alba acabada de deixar.
Per això no he corregut prou encara per arribar a la meta. No tinc pressa. Les bones lectures, com els bons camins, es gaudeixen mentre es recorren i, amb De què parlo quan parlo de córrer, em passa el mateix que amb L'art de caminar - l’edició conjunta de dos petits textos de William Hazzlit i Robert Lous Stevenson -, reforcen sensacions que jo mateix he viscut en pròpia pell.
Els darrers apunts del cap de setmana. El dia que va començar a les 7 del matí de dissabte i va acabar a les 8 del vespre de diumenge. Això sí, només està consignada la part escocesa de la cosa. Fou el dia de Murrayfield... enlluernador!
Apuro les darreres lliures del viatge en una connexio patillera d'aeroport. Es tard. massa tard. Estic cansat, massa cansat. I escric sense apunts, sense notes, sense accents, sense els apunts que guardo al Tablet per una millor ocasio. Malgrat tot, faig el que se: escriure.
Seguim amb el diabòlic tablet. Lletra tal com surt, com si treballés en una d'aquelles primeres impremtes que van donar tants maldecaps. Oi més quan els salts de paràgraf fan malifetes i tot queda pengim-penjam. Però bé, com ahir et deia, en tornar a casa, ja hi posarem ordre i concert. T'atreveixes amb la font?
Ja, a casona, miro de posar-hi accents i arranjar-lo un xic. A veure si no perd la frescor de l'escriptura automàtica
Dilluns deia que dimecres no escriuria per mirar de deixar la setmana lliure per aquesta ciutat on soc ara. I avui ha estat un dia força complert. Com no m'agraden les introduccions i estic escrivint amb un tablet d'aquests en què has d'anar colpejant la pantalla, a risc d'errar-la, us deixo ja amb la lectura dels meus apunts de la jornada.
Ja, a casona, miro de posar-hi accents i arranjar-lo un xic. A veure si no perd la frescor de l'escriptura automàtica
Després d'un càlid vespre de fogerons, xeremíes, flabiols i tamborils, comença l'aventura escocesa de l'autor d'aquest bloc.
Tres dies a la capital del país del card amb la voluntat de conéixer gent, de sentir l'aroma dels seus aventurers escriptors i, sobretot, viure un d'aquells clàssics del rugbi que qualsevol persona hauria de viure un cop a la vida, sinó més: La Calcutta Cup.
No sé si és per la relectura de l'Incerta glòria d'en Joan Sales, o per la proximitat del centenari del naixement d'en Pere Calders, o per la passió desbocada que sento per la generació d'escriptors catalans que van florir abastament del maridatge del seu rerefons català amb la seva pàtria d'adopció, però el cas és que se m'ha fet evident i clar que la por a la foscor no és altre cosa que una immensa paüra a la creativitat més pura.
Ara que ja som convençuts que, de crisi, res de res i que tot ha estat fruit de la cobdícia d'un grapat de trilers, que ens han venut gat per llebre, em poleixo els meus diners amb un d'aquells sortejos que espero m'omplin d'un plaer sideral.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
