Al començament no li agradava gaire... Sí, era simpàtic, divertit, agradable...

Les tecnologies 2.0 els permetien estar en contacte, i per aquelles coses que no se sap ben be perquè passen, es van començar a trobar cada vegada que un dels dos encenia el xat. Era com si estiguessin harmonitzats.

D’entrada va saber que li encantava, era perfecte, divertida, enginyosa....
Sospirava quan la veia connectada al xat, es posava nerviós i volia ser el més astut, i sobretot, fer-la riure, tots saben la importància de fer-la riure...

Quantes hores de xerrameca virtual... només parlava d’això amb les amigues: “sabeu que m’ha dit avui?” Quan arribava a casa, es connectava, esperant saber-ne coses d’ell i coneixe’l.

Un bon dia, va descobrir que li encantaven els restaurants japonesos. Ja està, ja ho tenia, en coneixia un de fantàstic a Barcelona i se’ns falta l’havia de provar, el pròxim dissabte la convidava a sopar!

El japonès li va encantar. Després van anar a fer unes copes. Es van explicar la vida.

Volia tornar a parlar amb ell, es deixava començar a entreveure aquell cuquet pseudoenamoradís... no sabia ben bé què era, però era alguna cosa que res, ja no era.

Estava boig per poder tornar-la a convidar. Volia sopar de nou amb ella. Estava tot el dia connectat per si de cas ella també s’hi connectava.

Rèien, xerraven, sopaven, feien copes, es connectaven, tornaven a riure, a xerrar, a sopar.

Quan ens tornarem a veure? M’agradaria veure-la cada dia. Vaig a buscar-la a casa. D’avui no passa.

Però no m’atreveixo, no n’estic segur de que ho vulgui.

Sempre ve, però no tinc clar el que sento. És magnífic i encantador i té tantes coses bones... però jo ara vull parella? Em sembla que no...

La vull, la necessito, li vull fer un petó! Però... i si no vol???

No sé què fer, no sé què em passa! M’agrada aquest noi?

Riuen, xerren, sopen, fan copes.

On és, on s’ha ficat? Perquè no hi és al xat? Li enviaré un mail a veure què passa.

M’ha respost, estava malalt. Quin espant!

Em sembla que m’agrada més del que m’imagino! M’agradaria poder-li fer un petó...

No vol res amb mi. M’agrada molt, és preciosa i intel•ligent, però no vol res. Tot a fer punyetes i ja està.

2 setmanes amb silenci, però reprenen la xerrera. I fan un sopar.

Sí que ho vull.

Sí que ho vull, li vull fer un petó.

Li va fer un petó.

Ella li va enviar un missatge.

4t1a (quart primera) – El món en un cafè

pd: història prestada adaptada (gràcies mª antònia!)

Mentre dura el que s'entén com a matí, m'agrada anar a la Kru. En gran part per la llum que hi entra, però majoritàriament, perquè sempre hi ha algú amb qui tenir-hi una bona conversa.
He arribat, i efectivament, hi he trobat una bona conversa.
Avui, he dormit poc, m'he hagut de llevar d'hora, tot un suplici. Ahir me'n vaig anar a dormir a dos de set del matí. No hi toco gaire?? potser no, però la qüestió és que no ho puc evitar.
Ara per ara, tinc la sort de tenir els matins poc ocupats, i la nit és el meu hàbitat natural. Perquè? No ho sé! Estic bé! A mesura que es va fent fosc, cada vegada estic millor, estic activa i faig coses.
Es veu que no sóc l'única i compartint l'hàbitat i parlant-ne, s'apunten diverses teories, no contradictòries sinó constructives.
La primera, que apuntava l'Isabel, és allò dels ritmes de cadascú, i de raó no n'hi falta. És evident que hi ha gent que està més activa als matins, com la meva mare i la meva germana, i d'altres que ho estem molt més a la nit, com jo i el meu pare.
La Rosa apuntava també, que, clar, com que anem a dormir molt tard, perquè estem bé, perquè és quan fem feina i mirem coses, ens passem el dia batallant contra la son, i quan arriba l'hora d'anar a dormir és just el moment en que has guanyat la batalla, i clar, ja no tens son!
Tot plegat no és una qüestió d'insomni, perquè quan em poso a dormir, si em deixen, dormo, dormo i dormo, i sense interrupcions! però a les dues del matí, la sensació de benestar es troba en el seu punt més àlgid!
Però tenim un greu problema.... La vida, el món, estan preparats per funcionar de dia.
Ahir mateix pensava que havia de trucar aquest i l'altre i vaig fer el gest i tot d'agafar el mòbil, però clar, eren la una de la nit! impossible!
O hi ha qui vol fer reformes a casa, però no podràs fer-ho a les 2 de la matinada!
O si tens ganes d'escoltar música, ho hauràs de fer amb els auriculars, per no molestar...
Total, que com diuen els Gossos, pareu el món que jo ja baixo, que aquest món no està fet per mi, i que me n'aniré a viure al planeta piruleta (amics de les arts) a veure si allà, de nit, s'hi poden fer més coses!

Avui, dia 10 del 10 del 2010, a les 10 i 10 del matí, hi ha crida blocaire per demanar el vot independentista. I jo, no me n'he pogut estar de sumar-m'hi.

Com tots sabem el vot independentista està dividit i hi ha 3 forces polítiques que el demanen... A molts, els passa pel cap votar a Convergència per això del vot útil... però als que realment penseu en la independència i la voleu, no us preocupeu gaire per el vot útil. Segons les enquestes, com bé apuntava l'amic Xavi Mir al seu bloc, CiU guanyarà les eleccions, o sigui que no cal que ens en preocupem. Cal que el nostre vot sigui independentista, sigui quina sigui la formació que votem. Estigueu tranquils, que quan toqui votar independència ho faran junts! Si és que això ja ho sabem! els objetcius són els mateixos! Doncs deixem-nos de lamentar de perquè van separats i decidim-nos i promovem el vot independentista!

El que ens interessa és que al Parlament s'hi faci força, i hi hagi qui vetlli per aquest interès i, sobretot, que el debat sobre la independència d'aquest nostre país no decaigui de nou a allò de que som quatre arreplegats, sinó just el contrari, que es vegi que encara que amb sigles diferents, tenim un objectiu comú i que som capaços d'assumir-lo, tard o d'hora.

I és que el veritable vot útil és votar pel que creiem i pel que volem, i encara que la representació serà baixa, cal fer força, per cada dia anar a més. La independència no serà d'avui per demà i depèn de que acabi sent, de tots nosaltres.

Vota independència!

Aquest és el títol de la primera novel·la de l'Albert Espinosa. No és cap novetat editorial, aquest llibre va ser un dels més venuts per Sant Jordi. De fet no és d'estranyar ja que després de veure el seu cine, llegir l'altre llibre, i els articles als diaris, quan veus Albert Espinosa, saps que ho has de llegir. Em podeu dir si voleu, que vaig tard, però mira... no sé perquè quan tothom està llegint el mateix llibre, a mi no em ve de gust... i el llegeixo quan la febrada ja ha passat....  Però de fet, aquest no és un post per analitzar el llibre, ni per explicar-vos les meves vicissituds amb els best-sellers, sinó per explicar-vos una de les meves dèries. Des de fa temps, tinc afició a recopilar frases que m'agraden. De fet, no va sorgir del no-res, sinó que una bona amiga, la Sandra, n'era una gran aficionada i feia una cosa que jo fins al moment no havia fet, que era tan senzilla com anar recopilant totes aquestes frases en una llibreta o un grapat de fulls per poder-les rellegir amb el temps. Amb el seu permís, vaig començar a fer com ella i ara, no me'n puc estar de llegir amb un paper i un bolígraf al costat per anar apuntant... (Pels que també tingueu aquesta afició, us recomano www.minimalia.net , us envien una frase diària!!) La qüestió és que aquest llibre m'ha agradat molt, té grans frases (a parer meu, evidentment) i aquí us les deixo, feu-ne el que vulgueu!! - Que potser pots admirar una persona que no enveges? Que potser pots envejar una cosa que no admires?

-Ser diferent depèn només de quants estiguinal teu bàndol.

- Els taxis són com els membres de la família.Són la sogra o l’oncle que saps que te la fotran però que malgrat tot els has d’estimar.

- Els punts finals faciliten la vida de lespersones. Els punts i a part i els suspensius, n’incrementen la intel·ligència.

- La bondat i la maldat són com els puntscardinals d’un mateix.

- No pensis en tendències sexuals. Lestendències sexuals només reflecteixen por de la diferència que no comprens.Només has d’acceptar que estan projectant en tu un sentiment.

- Quan l’amor i el sexe s’enquisten en lairrealitat, el plaer que sent la persona pot esdevenir dolor. Posseir aquellamor que no significa res per tu, és diferent que perdre’l.  Perquè encara que perds alguna cosa que nocomprenies, mai més la tornaràs a tenir, i això és terrible.

- Confia en la gent que no té les tevescarències.

- En l’amor i en el sexe qualsevol consell potser vàlid. L’amor i el sexe són tan estranys que, segurament, els estranystenen la clau del que cal fer.

- Mai no se sap què trobaràs darrere unaporta. Potser la vida consisteix en això, girar poms.

- Els missatges de text de mòbil contenenmolta veritat en pocs caràcters.

- No tinguis por, el món té els límits que tudecideixis que tingui.

- Només pots pintar coses que no sents

  P.D: Si algú també l'ha llegit i vol contribuir-hi, endavant!!

Fa molts i molts dies, vam anar amb l'Isabel Gonzalez (la co-presentadora del Seguirem Somiant)a un doble concert al Teatre del Raval. Era un dissabte al vespre, passava el dia següent de l'apunt de la transició (si no el recordeu, o no sabeu de què va, hi és un tros més avall).
Hi tocaven els Samitier i la Brigada. Per variar, anàvem amb retard, no havíem sopat i l'aparcament se'ns resistia.... Un cop encaixat el cotxe, vam comprar-nos un Kebap (per cert, un menjar internacional del qual ja en parlarem un altre dia) i corrents cap al concert. A dins, molt poca gent. Els Samitier (http://www.youtube.com/radioarenys#p/u/14/4x7xuJXhk0E) ja tocaven, però no era com sempre. Un d'ells s'havia posat malalt, però el grup s'havia reformulat i era magnífic! Entre el bateria i el pianista tocaven tot aquest reguitzell de petits instruments, que si saps, i ells en saben, posar allà on toca, són tan magnífics. Tot era petit, entranyable! Seguidament, La Brigada, amb només dos dels seus components, el cantant (conegut pels oients del seguirem somiant com a Piere Charles) i en Magí Mestres, que a més a més del reguitzell d'instumentets, hi afegia la trompeta. Va ser apostoflant que diria el de crackòvia! Meravellós i magnífic. No ens esperàvem de cap manera que aquells concerts, haguessin de ser tan bonics. Eren a petit format a petita escala, però tan ben fets! El que més greu em sap és que a aquella sala, n'érem quatre i a més a més, no hi havia cap Josep Bayo disposat a gravar-ho i editar-ho... però bé, ja ho sabeu, si teniu l'ocasió de sentir-los, no la deixeu perdre! i si a més a més ho fan al teatre del raval, encara menys!!

L'altre dia em va passar... Hi ha alguns dies a la vida, que no tens temps de dormir... Era l'últim cap de setmana de juliol, hi havia un concert dels Amics de les Arts a Mataró i la Girasol a Sant Pol, i a les 8 del matí havia de ser a la plaça del casino perquè resulta que a una companya del Cor de Noies se li ha acudit casar-se, i clar, s'ha de fer el corresponent comiat de soltera... és a dir, que si ho volia fer tot, no tenia temps de dormir, i clar, tot era digne d'assistència..
Cap a les 8 del vespre vam agafar el cotxe, i cap a Mataró! a sopar i a veure un magnífic concert dels Amics de les Arts! Quan vam sortir, vora quarts de dues, vam prendre la decisió d'anar a Sant Pol però marxar-ne a les 5 en punt. Com ja es veia a venir, a les 6 encara érem a Sant Pol.
Encara amb ben poca llum i veient com al mercat ja hi havien força parades -el nivell de parades muntades, defineix perfectament la zona horària en la que et trobes- arribava a casa, sabent que no dormiria.
Em vaig estirar al llit per horitzontalitzar una estona -que sempre s'agraeix-, em vaig llevar, em vaig dutxar i vaig sortir altra vegada al carrer, amb les ulleres de sol posades i amb el pas decidit i va començar un gran matí divertidíssim, un dinar meravellós, una tarda d'inscripcions de macips, un vespre de concerts i una visita a Can Jaume (altrament conegut com a Jonhys).
Però el millor de tot va ser viure l'hora de la transició. L'hora de la transició es troba entre les 6 i les 8 del matí. Quan sortíem de Sant Pol,cap allà a les 6, encara era fosc, la gent estava contenta i festiva i ens acomiadàvem amb un "Bona nit".
Només mitja hora més tard, quan havia acabat de fer el repartiment corresponent i arribava a casa, ja ens trobàvem enmig d'aquell moment meravellós, on conflueixen els últims d'anar a dormir i els primers en aixecar-se. Aquells que es miren i no saben si la cara de son és perquè encara no s'han ficat al llit o si és perquè n'han sortit massa d'hora, moment en què dius "Bona nit" perquè te'n vas a dormir, però just en el moment en que acabes de dir-ho te n'adones de que hauries d'haver dit "Bon dia", i que quan ja t'has conscienciat de que has de dir "Bon dia", ho dius i resulta que al qui li has dit et mira i et diu "bona nit" i somriu. Ara bé, tothom té clar que un cop al bar, s'esmorza (no es fa el ressopó, ni res d'això), i que quan se surt del bar, i ja has esmorzat, és a dir al cap de mitja hora, tens claríssim que ja no hi ha lloc pel dubte. A partir d'aquell moment el "Bon dia", és el que toca.
A mi em va passar, que enlloc d'anar al bar, me'n vaig anar a casa, i em vaig perdre la confluència de gent.
A quarts de 7, quan començava a haver-hi aquesta confluència, vaig entrar a casa, i quan en vaig sortir a les 8, Arenys havia canviat. Els borratxos, els festaires, els que allarguen la nit i els que havien anat a esmorzar, ja no hi eren; els havien canviat pels botiguers, corredors matiners, les dones que van a plaça i els nens petits amb bici!
El món havia canviat i res era igual. Els llocs eren els mateixos, però amb res s'assemblava una cosa a l'altra.
A més a més, cap dels dos mons són realment conscients els uns dels altres. Quan arribes de festa a les 6, i te'n vas a dormir, en cap moment se t'acudeix pensar que hi ha gent que s'està despertant o se't passa pel cap que potser podries estar-te llevant... i els que es lleven, no saben que ben poca estona abans, pel mateix lloc on ells estan passant, hi acaba de passar gent que anava a dormir, perquè en el fons, cada un d'ells viu a un món diferent, tot i que cada un d'ells podria estar a qualsevol dels mons, i segurament tots ja han estat en tots dos mons, però malgrat tot, no recordar-se mai de l'altre.

Escolto ix!, m'encanten! Però no deixo de pensar amb la Solidaritat Catalana per la Independència. Penso també amb tot el camí que hem fet. Recordo Brusel·les, recordo Arenys de Munt i recordo amb un somriure el 13 de desembre a Arenys. Han passat moltes coses i el nostre país ha canviat, ha sortit de l'armari i ara la independència està a la cantonada. Només depèn de nosaltres, per altra banda, com sempre, sempre ha estat a les nostres mans, però ara ho està més que mai. El dimarts ens van donar el que crec que és la última oportunitat. Després d'haver-nos manifestat a Barcelona, a Brussel·les, d'haver fet consultes arreu del país, d'haver-nos manifestat a Barcelona de nou, ara toca arribar al Parlament. No podem esperar més. El poble és madur, el poble ho vol i ho necessita. No podem cremar més energies. Només les podem avocar totes a solidaritzar-nos. Catalunya ens necessita més que mai i ens hem de solidaritzar amb ella.
Jo ja m'he solidaritzat, i tu?
Arenys, si tot va bé, també s'hi solidaritzarà, el dijous 29 farem una reunió perquè Arenys, com tants altres pobles, també es solidaritzi, hi esteu convidats!

Si et vols solidaritzar, només cal que cliquis aquí: http://www.solidaritatcatalana.cat/

Hi ha novetats al front.
La vida es replanteja i s'encara de nova manera.
Hi ha bona gent al front,
mires, escoltes, perceps, aprens,
i hi ha novetats al front.
Se't planta la teva vida al teu davant,
cal mirar-la, saber com és i jutjar-la.
Hi ha novetats al front,
replanteja-t'ho i ho sabràs.

No hi ha ningú
Només hi ets tu.
No cerquis, no intentis arrepenjar-te
Només hi ets tu.
Troba't a tu,
Cerca't a tu,
Lluita per tu.
Perquè només amb tu
podràs reviure
i ser tu.

No ho sé. No sé si venir o no.
No sé si et trobaré.
Veig una ombra borrossa al final del camí, però no sé si ets tu.
Vinc o no?... No t'ho puc preguntar.
Veig curves i em fan por i no sé si arriscar-me a agafar-les.
Ja m'he equivocat? O continuo així? Com?
He vist llum, m'has donat llum, però no ho sé.
Sé que serà llarg, però vinc?

El dubte ofèn?

Llegeixo Removent Consciències. Transgressió cívica i fet nacional. (Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.))
Al primer capítol, en Quim (psicòleg de professió) parla dels cops i dels traumatismes, amb els quals ens hi anem trobant al llarg de la vida. Explica que quan et trobes amb aquestes situacions tens dues opcions, quedar-t'hi atrapat o ser resilient. Per exemple (el trobem al llibre), el cas de dos germans que van a una manifestació, a finals dels 70, demanant la llibertat, l'amnistia i l'estatut d'autonomia. Cap al final de la manifestació la policia els apallissa. Un dels germans ja no tornarà a anar a cap més manifestació, ni s'associarà a cap entitat o partit polític, ni res que el pugui relacionar amb el catalanisme. En canvi, l'altre fa just el contrari. Aquella pallissa li va servir per associar-se a totes les associacions possibles i per treballar amb cos i ànima pel seu país.
Quan som capaços de transformar tot l'odi i tota la ràbia que tenim a dins per algun fet en concret amb ganes de treballar, de moure'ns, de lluitar, som resilients, i la resiliència ens fa creatius. La creativitat esdevé l'eina perfecta per saltar-se les normes, per buscar-els-hi el costat per on ens podem esmunyir i també l'eina de les emocions. Amb la creativitat pots moure mars i muntanyes.
Catalunya, ara, és resilient. Va trobar la seva escletxa per poder fer el seu camí i els horitzons cada dia són més amples. I com a bona resilient, és creativa. Tothom inventa i reinventa, crea i s'hi recrea i l'originalitat es respira arreu.
Una de les moltes proves, a Valls:

Aquesta és la paraula. És la paraula amb la que ens han educat a la meva generació i a totes les posteriors (tinc 21 anys).
És una paraula d'acceptació, de confluència, de fer compatible tot allò que se'ns posi al davant. Sempre ens quedarà allò de "bé, DEPÈN de cadascú" o "clar, DEPÈN de com t'ho miris" o bé, "DEPÈN de cada cas", (o altres frases que no inclouen la paraula explícitament com "cadascú és com és i clar...") I això és acceptat per tothom, és la màxima que ningú pot rebatre, ningú pot dir que no. Tot plegat fa que entre nosaltres ens acceptem millor, i fa que més facilment ens poguem posar a la pell dels altres, és a dir, podem ser més empàtics i fins i tot més conciliadors.
Però alhora ens fa molt de mal. Fa que mai defensem clarament la nostra posició, perquè ja d'entrada no la tenim. Ens fa quedar en posició d' "stand by" perquè com que la visió de l'altre és absolutament acceptada, doncs ja no cal posicionar-se, ambdues parts han entés que "DEPÈN de com t'ho miris".  A més a més, aquesta paraula, ens torna persones no-pensants. No cal que pensem quins arguments tenim envers aquell tema, ho pots arreglar fàcilment amb un "això DEPÈN de cadascú" i això ens fa més ignorants. El fet de no pensar fa pensar menys. No sabem si les coses són molt bones o molt dolentes, tot DEPENDRÀ de com les miris... amb la qual cosa ens poden colar de tot. Ens poden vendre la pitjor andròmina del món, fent-nos creure que allò és bo... sempre pensarem que DEPÈN de per qui, pot ser bo o dolent. O ens poden dir que allò és boníssim però ho relativitzarem i DEPENDRÀ de qui ho miri.

Malgrat tot, no som tots del tot així, relativitzem i inclús vanalitzem, però quan volem, radicalitzem i ho tenim molt clar. I és que al cap i a la fi, tot DEPÈN d'un mateix.

Avui en dia hi ha una tendència molt clara: els joves ho han d’agafar tot perquè pugui tirar endavant, s’ha de renovar i refrescar i totes aquestes coses. I tothom s’ho creu, fins i tot els joves. Però els joves, per més que vulguem i hi posem ganes, en sabem poc, precisament per això, perquè som joves.

Tenim moltes coses bones. Tenim molta energia, tenim idees, tenim alguns recursos i sabem què és el que es mou entre els nostres iguals. Però hi ha moltes coses que desconeixem.

Quantes vegades no hem sentit, “és que clar, això ara ja ho ha d’agafar la gent jove!”. I molta gent jove s’hi involucra i s’hi posa, perquè creu que allò que li estan dient que s’acaba perquè els joves no ho agafen, no ha de morir i s’hi posa. Moltes vegades, després és criticat, i sents allò de “és que clar, com que són joves...”

Em sembla molt bé que el jovent ens responsabilitzem i portem associacions, gegants, patronats.... però no ens deixeu a l’estacada! Dir que ho han de portar els joves i desvincular-se absolutament de l’entitat, associació o el que sigui, no és la solució.

És cert que els joves hi hem de ser presents, i hem de participar, però tot i que podem i que està demostrat que ens en sortim, tot seria molt més fàcil i aniríem molt millor si les coses fossin de tots.

No ha de ser únicament dels “grans”, però tampoc dels joves exclusivament. El problema, segurament és que no hi ha punt de comunicació. Els joves volen imposar els seus nous sistemes que creuen revolucionaris i els més “grans” volen mantenir coses que feien, perquè són les que sempre han funcionat. I ningú cedeix, i el que acaba passant és que els més grans diuen “doncs au, feu-ho vosaltres” i els joves, que moltes vegades ens creiem que ho sabem tot ens hi posem.

El que seria ideal és que ni els uns ni els altres volguessin exclusivament introduir-hi la seva part, sinó que no hi haguessin parts. Que es funcionés com un tot. Que el que ve de nou no és un atac, sinó un intent de fer les coses millors. I que no es tractés els joves com a “pff, joves” sinó com a persones que simplement tenen idees i volen fer coses. No som diferents, només som persones pensants que tenim ganes de fer coses, però no les hem de fer sols. (i és que a més a més d’això, ens hem de treure una titulació per “ser alguna cosa a la vida” , hem de treballar per guanyar-nos els nostres propis diners i hem d’ajudar a casa. A més a més de compartir estones amb els nostres amics i complir amb la família. Ah! I culturitzar-nos, que sinó serem uns ignorants tota la vida).