A Berghof, Hans Castorp no gaudeix dels seus cigars Maria Mancini. Fan gust de cola, de carbó, no d'allò del que haurien de fer gust.  Just haver arribat al sanatori, HC es veu sotmès a una hostilitat que el deixa desarmat. Després de dinar vol que el cigar li doni el plaer que sentia a Hamburg, però és impossible. Té palpitacions immotivades. 'El cor es desboca per si sol sense causa ni raó, em sembla esgarrifós...'

Ens recolzam en allò que coneixem per establir graus d'intensitat: la percepció d'un plaer pot canviar radicalment segons les circumstàncies. Però això s'esdevé no una sinó moltes de vegades. Els canvis són l'origen dels dubtes, i del pensament. HC havia arribat a Berghof per passar tres setmanes amb el seu cosí, però tot d'una s'adona que ha arribat a un lloc que és molt més que un sanatori.   

Ja no vaig mai al cinema a passar una estona sinó a viure una estona, hi vaig per entendre un poc millor el món, i si en surt decebut esper la següent pel·lícula, però mai m'ha decebut l'actor Paul Giamatti, que sembla una persona que interpreta des d'una manera de viure la ficció que no perd mai de vista la realitat: els seus personatges són sempre reals, poden ser qualsevol de nosaltres, i a Win Win esdevé exactament això: és una història que em fa pensar en la crisi, que ens la presenta, la crisi, com el que és de veritat, sense els discursos que a vegades no són més que discursos el contingut dels quals és d'una buidor que no explica res, en canvi en aquesta història a la vegada trista deliciosa valenta, d'una amargor que és punyent i a la vegada tendra, d'una sentimentalitat que  mos duu  al pensament, aquesta història és una dissecció de la societat, i una ensenyança per a societats com la nostra, la mallorquina, i també l'espanyola en general, que feim tantes despeses inútils, la hipocresia de l'estupidesa, no sé si som estúpids per ser hipòcrites o a l'inrevés, el director és diu Tom McCarthy, el de The visitor.

Motiu: Win Win, de Tom McCarthy
Paul Giamatti
Alex Shaffer
Amy Ryan  


Fotografia: grafit, Ciutat, signat per gripfaié

Les entrevistes de Neus Albis són sempre plenes d'aquesta rara intensitat vital que ens fa romandre davant del televisor perquè en qualsevol moment ens il·luminarà amb un comentari precís, o amb una pregunta intel·ligent. En aquests instants, a mitjanit, es projecta una selecció de fragments d'entrevistes dels darrers quatre anys. Enmig de la banalitat que ens envolta pertot arreu, la seva manera de fer periodisme és un oasi emocionant.




L'adéu de Televisió de Mallorca em recorda el de Canal+, tot i que l'una sia pública i l'altra privada.  

En el viatge a Davos, Hans Castorp comença a percebre els efectes de l’espai, que d’alguna manera s’assemblen als del temps. ‘L’espai que s’interposa entre ell i el punt de procedència, desenvolupa forces que es creuen reservades al temps. D’hora en hora l’espai crea transformacions interiors molt semblants a les que provoca el temps, però que d’alguna manera, superen aquestes’. Qui no ho ha sentit en fer un viatge per primera vegada? I sobretot, en la infantesa, no feia falta allunyar-se massa per sentir que la casa dels pares es perdia en la memòria, sense ser-ne conscients. Jo ho vaig notar de major quan arribàvem a Holanda, just a l’entrada de Leiden. Pens que el motiu era l’enorme extensió del paisatge fins a l'horitzó, i uns niguls que amenaçaven pluja, molt densos, que cobrien una part considerable de la volta del cel. Aleshores la nostra casa semblava un punt allunyat definitivament de nosaltres, perquè l’única presència vertadera era el pla que se'ns oferia com un descobriment, al qual havíem arribat en un llarg viatge en cotxe després de tres o quatre aturades en el camí. Els canvis en el món contemporani són constants, i la seva causa és una complexa mescla d’ingredients que no tan sols tenen a veure en el simple pas del temps, en el canvi de les estacions i en els aniversaris. Viatjar, allunyar-se, viure amb la sensació que tot canvia: no hi ha res que sia permanent. És com si la teoria de la relativitat fos també psicològica.

Fa anys vaig deixar a mitges la lectura de La Muntanya Màgica, i ara l’he represa com si compartís el viatge amb Hans Castorp. L’edició d’estudiant era la d’aquella col·lecció Reno –dos toms que s’estripaven tot d’una- i la d’ara és la traducció d’Isabel García Adánez, en un únic tom, ben enquadernat i de paper magnífic. Hi entr amb plaer, respirant mentalment l’aire de Suïssa, que a l’estiu és una delícia, i que encara se’m fa ben viu en recordar els quinze dies que passàrem a Moléson l’any 2000. Quina meravella poder deixar els trenta graus –deliciosos, de qualsevol manera- del llac Leman, i pujar fins a Moléson i en arribar a dalt gaudir dels 12 graus d’un aire finíssim com un gurmet de la respiració. La literatura també ens pot transmetre aquestes sensacions amb la imaginació –però possiblement tan sols si les hem viscudes prèviament. A més, quan vaig intentar l’aventura de La Muntanya Màgica jo tenia la mateixa edat que Hans Castorp, i ara, tants anys després, les paraules tenen més obertura, perquè les he utilitzades amb més intensitat i al llarg de molt de temps. Ho llegesc en El surco del tiempo, d’Emilio Lledó: La palabra como semilla permite ir cultivando una inesperada siembra. Mentrestant, avui dinaré a Sa Cabaneta, amb mumare, i veuré els camins que duen al Puigblanc, la nostra petita, mínima muntanya màgica.

Record els estius de quan era petit, a Sa Cabaneta, i la sensació meravellosa de no passar calor. Ara, en canvi, em regira llegir en les previsions sempre a punt dels mitjans de comunicació sobre l’estiu que farà o deixarà de fer. La infantesa té a veure amb la disposició física a no queixar-se de res, i no tan sols això, sinó a no ser conscient dels extrems, sia el fred o la calor. És el període en què no hi ha res compartimentat: tot és u. Per ventura parl de la infantesa d’aquells anys cinquanta i començament dels seixanta, quan encara no teníem el televisor que després es convertí en el centre de la vida domèstica. Sí, per ventura tan sols parl d’aquella època en què els nins podien viure d’espatlles a allò que avui en dia és essencial: anar de vacacions. Què eren aleshores les vacacions? Els únics estiuejants que jo vaig conèixer eren els que venien de Ciutat, una classe especial de persones que la meva padrina considerava com a ‘senyors’, i que es distingien dels nostres pares en mínims però importants detalls: sabien vestir millor, i sobretot amb més naturalitat, no com els del poble, que en anar mudats es veia de lluny que era com si anassin disfressats. Anar mudats era per als senyors de Ciutat una manera natural de vestir, no una excepció una mica extravagant. Les seves converses eren diferents, tenien un puntet de correcció gramatical i un to elegant de fonètica ben dibuixada que nosaltres no teníem. Parlaven en un to educat i amable, i semblaven donar importància a coses que per a nosaltres no en tenien: llegien llibres, parlaven de teatre, i alguns d’ells havien viatjat a Madrid o a Barcelona. Jo els mirava com si a través de les seves persones pogués entreveure un altre món possible. I venien a Sa Cabaneta a passar un mes de vacacions, i caminaven pel poble pel gust de caminar, no per anar a la botiga o a l’església, com les nostres mares. Caminar podia ser un plaer reconfortant, un esplai. Fou aleshores quan un dia vaig veure en Paco Monge, l’adolescent que llegia llibres a Can Mio.

Què és el que perdura? El gust de l’aigua de la mar, la superfície de l’arena, els colors del cel i de la terra, les mates i els garrovers, les oliveres, els ametllers ferits, algunes vaques que veig des de la carretera. Camín per la platja de bon dematí però no em puc espolsar la lectura dels informes del Diario de Mallorca d’aquests darreres dies: és una investigació presentada com un relat notarial, que qualsevol ciutadà ha de llegir per força amb una sensació de malestar i de calfred emocional. Algun mitjà de comunicació com el DM pot ser encara el nostre suport democràtic, ja que les institucions que en teoria haurien de vetllar per la puresa democràtica s’han dedicat a l’espoliació de la terra. Com ens en sortirem? L’autonomia ha esdevingut un engany de conseqüències imprevisibles. Per què no s’ha informat en el Parlament a tots els ciutadans de les Illes Balears? Aquí ja no valen les excepcions: tenim una classe política que sobreviu a costa del país –de la terra i dels seus habitants-. Una classe política que abasta tots els ventalls ideològics. Per què no hi hagut cap partit polític amb representació parlamentària que hagi aixecat la mà? La petita, mínima realitat que ens envolta és d’una misèria que fa posar la pell de gallina: cotxes grossos i viatges com a rerefons de treballs inexistents, la inutilitat de la gestió de la Comunitat Autònoma que no és una gestió sinó una corrupció. Ja no valen, ni hi ha ningú que s’ho pugui creure, que no rebem allò que ens pertoca del Govern Central: la Realitat és una altra, i és molt dura de païr. Vaig a peu després a la Fundació Pilar i Joan Miró, des de Calamajor, i la sensació que em fa el paisatge urbà és esfereïdora: la bellesa de l’edifici de la Fundació, projectat per Rafael Moneo, contrasta amb la pudor estètica dels edificis que l’envolten, un virus de incompetència i lletjor que ens inunda per tots els costats. La petita realitat es converteix en una Realitat absurda, com si no hi hagués res passat a net, com si cada cosa fos el resultat de la cobdícia. L’amor a la terra, l’amor a la veritat, però ni tan sols això: l'eficàcia, el treball ben fet, la confiança en el futur d'un país: on són?

Ciutat és una ciutat de contrasts: el barri antic et permet caminar entre silencis, visitants interessats a sebre, moixos ociosos i ensaïmades flonges; a partir de les Avingudes el desordre mental que se’ns ofereix és una demostració de desgavell real, impossible de superar –hauria de figurar com a assignatura opcional en els estudis d’arquitectura, o de disseny, o d’economia aberrant.

Aquest desgavell de la zona contemporània esdevé neurosi col·lectiva: fa vint –i-un anys hi va haver un debat absurd quan es plantejà que el carrer dels Oms fos per a vianants; ara es reprodueix fil per randa pel mateix motiu al carrer de Blanquerna. He intentat explicar-ho a amics meus d’altres ciutats, i són incapaços d’entendre res. És ben igual: aquí tampoc no ho entén ningú.

He llegit fins i tot que algú opina que, per aquest motiu, l’exbatllessa és una dictadora. L’adjectiu no és cap afegit secundari, sinó una curiosa identificació entre coratge i ignorància. Però en B, que sí viu aquí des de fa anys, diu que la realitat de Ciutat és la perversió sentimental: l’alaben des de lluny però en realitat no la suporten, i per això els que poden se’n van a la Colònia tot d’una que comença a fer calor.

Els articles d’investigació d’Alberto Magro que publica Diario de Mallorca aquests dies ens informen d’allò que amaguen les institucions. Si no aturam la corrupció acabarem com Grècia.  

Al meu parer, la dignitat d’una persona a punt de morir té a veure amb els següents drets:

-El dret a ser ben atesa

-El dret a no patir dolor

-El dret a ser informada de la seva situació

-El dret a poder acomiadar-se de les persones estimades

Aquests drets són el contingut del TÍTULO 1 del projecte de llei.

La Conferència Episcopal fa, entre altres,  les següents objeccions.

-‘Las leyes que toleran e incluso regulan las violaciones del derecho a la vida son gravemente injustas y no deben ser obedecidas. Es más, estas leyes ponen en cuestión la legitimidad de los poderes públicos que las elaboran y aprueban. Es necesario procurar, con todos los medios democráticos disponibles, que sean abolidas, modificadas o bien, en su caso, no aprobadas’

-‘La vida no nos pertenece porque el propietario es quien nos la ha dado: el Creador’

- ...’el sentido oculto del dolor y la muerte

Don per suposat que la medecina és una ciència, i que per tant el nostre metge sap amb un percentatge d’encert molt elevat si la persona malalta pot o no sobreviure i fins i tot el període de temps de vida que li resta. Jo no crec en els miracles, ni en l’arribada d’un medicament extraordinari que de sobte hagi sortit al mercat i que pugui fer recular la malaltia d’un dia per l’altre.


I sé per intuïció que l’experiència d’una relació profunda amb la persona que es troba davant meu, en una situació límit, em provoca a mi també un dolor quasi insuperable, que arriba a ser físic, i com que m'adon que aquesta persona estimada morirà,  jo no vull que patesqui, ni la vull veure amb dolors inútils, perquè el dolor de què parl fa perdre la dignitat d’una persona humana davant de la mort.

Jo pens que el dolor no té cap sentit ocult. Qualsevol que hagi vist patir una persona molt estimada sap que els metges poden predir l'evolució de la malaltia, i si el dolor es pot superar, o si malauradament no hi ha més remei que acceptar el fet d'una mort segura.


Pens que veure un sentit ocult en el dolor físic és una manera de no voler entendre que el patiment d'una persona és una de les més grans injustícies d’aquest món, i s’ha de fer tot el possible per evitar-ho. És en aquest punt, precisament, on el projecte de llei vol superar aquesta injustícia: el dolor immerescut que pateix una persona en el límit de la vida.

Les conclusions de la Conferència Episcopal sembla que van en la direcció de no donar importància al dolor humà, i de deixar en mans d’un hipotètic Creador (en el qual ells hi creuen, i tenen tot el dret a creure-hi, i a posar en pràctica les seves creences, i a exigir que se’ls reconegui aquest dret) la decisió de fixar el moment de la mort de cada persona.

Jo, en canvi, visc la meva vida amb sentiments humans, i amb la contradicció d’assumir la responsabilitat dels meus sentiments vers les persones que m’envolten. I he après que estimar una persona és, entre altres coses, evitar -si és possible- que patesqui en els darrers moments de la vida.

En aquests moments és en procés de tràmit el ‘Proyecto de Ley Reguladora de los Derechos de la Persona ante el Proceso Final de la Vida’. Qualsevol el pot llegir a www.congreso.es/public_oficiales/L9/CONG/BOCG/A/A_132-01.PDF.  

La notícia que coment és la crítica al projecte de llei a càrrec de la Conferència Episcopal, que he llegit en els diaris de dia 28 de juny. Més que una crítica feta amb la intenció de millorar el projecte de llei, és un intent d’influir en les institucions perquè la llei no surti endavant. És un preu que s'ha de pagar pel fet de no haver estat capaç, cap Govern en els darrers trenta-cinc anys, d'impedir que l’Església Catòlica actuï com un grup de pressió en els àmbits específicament civils de la societat. 

En un Estat democràtic –i aquest en què vivim ho és, tot i les seves imperfeccions- la convivència surt del consens entre tots els ciutadans, i aquesta convivència es basa en el sotmetiment a les lleis. Pens que no es lícit que la Conferència Episcopal utilitzi el dret a la llibertat d’expressió com un mitjà per empènyer cap a la desobediència, perquè ‘si sale como està, no serà una ley justa’. 

En la pàgina 3 del projecte s’especifica que la llei no té res a veure amb la denominada ‘eutanasia’, que defineix amb claredat en quatre punts. Però el portaveu de la Conferència dedueix a priori que, a pesar de reconèixer que no és una llei sobre l’eutanàsia,  la seva aplicació pràctica pot suposar actuacions eutanàsiques. I aquest és el suport intel·lectual en què basen el seu punt de vista. És una estratagema coneguda perquè ja va ser inventada per l’ acusador anònim en contra dels metges d’urgències de l’hospital de Leganés. La sentència dels tribunals fou prou clara, a favor dels metges, però el mal ja estava fet. 

S’ha de remarcar aquest vessant de la llei, és a dir el fet que el projecte delimiti amb claredat que no té res a veure amb l’eutanàsia, per adonar-se que la resposta de la Conferència Episcopal ataca allò que, falsament, diu acceptar: ‘Cuando afirmamos que es intolerable la legalización abierta o encubierta de la eutanàsia, no estamos poniendo en cuestión la organización democràtica de la vida pública, ni estamos tratando de imponer una concepción moral privada al conjunto de la vida social. Sostenemos que las leyes no son justas por el mero hecho de ser aprobadas por las correspondientes mayorías, sino por su adecuación a la dignidad de la persona humana’. 

El motiu pel qual la Conferència Episcopal no vol acceptar que aquest projecte de llei intenti regular la mort digna, és que una llei ha de ser ‘justa’, i això equival a suposar que la justícia de la llei s’avengui amb ‘la dignidad de la persona humana’. Hauríem de posar-nos d’acord prèviament, doncs, sobre el significat de ‘justícia’ i ‘dignitat’, però no en un sentit genèric sinó en el context en què s'han d'aplicar en el cas d'una llei que vulgui ordenar raonablement les condicions en qué s'ha de produir la mort inevitable d'una persona humana.

A vegades mescl sense intenció algunes imatges mentals de Juan Rulfo y d’Ernesto Sabato, com si s’haguessin de complementar en una imatge més grossa i explicativa del seu món. També record ara, sense tenir-ne cap ni una a l’abast, les fotografies de Rulfo, en blanc i negre, un solitari registre de la soledat de l’existència humana. No sé quan les vaig veure, deu fer anys segurament, però no puc entendre les raons exactes d’haver-les conservades en la memòria amb tanta de persistència involuntària. En el diari d’avui veig dues fotografies de Sabato, ja vell, que semblen traspuar intel·ligència, per ventura com a conseqüència d’haver compartit ahir horabaixa una estona amb na Paquita C, que és una vella intel·ligent.