mamoya2 |
Educació |
divendres, 3 de juliol de 2009 | 16:51h
Llegesc 'Una habitació pròpia' de Virginia Woolf, i pens en la mirada de les dones que volien dedicar-se a pensar i a expressar el seu pensament en veu alta, i en les dificultats gairebé insuperables que hagueren de patir. Després imagin el que diria VW si sentís les estupideses de la nostra època. Però el que conta VW de les dones de fa cent anys pot servir encara per a obrir-nos els ulls sobre altres muralles que tenim ben davant i que ens impedeixen veure la realitat d'una manera lliure. Muralles que ens afecten a tots: als homes i a les dones. Vivim en una situació de manca de diàleg permanent. No hi ha més que monòlegs que aspiren a l'aplaudiment i a la desídia. A Espanya només hi ha un punt de vista sobre la majoria d'assumptes, i en dir Espanya no em referesc tan sols a aquesta idea vaga i solemne d'Espanya sinó a cada una de les seves nacionalitats. Pertot arreu el costum és la desqualificació: si Antonio Gamoneda opina sobre Mario Benedetti, se li contesta sense seny; si el Govern pren una decisió sobre el que sia, se li duu la contrària, tant si té raó com si no en té; si el Govern de la Comunitat de Madrid té un comportament indigne respecte dels metges de l'Hospital de Leganés, i la sentència judicial dóna la raó a Luis Montes, el Conseller de Sanitat no reconeix la veritat; si els cardenals de l'Església no en fan de bona, sempre n'hi ha que defensen el que no té defensa; si algú critica els fitxatges del Reial Madrid, un presentador de les Notícies, que normalment no opina de res, diu: 'miren con qué elegancia ha contestado Valdano', i sentim en Valdano diguent quatre bajanades... ¿Quines són les arrels d'aquesta manca de diàleg? ¿Per ventura aquestes arrels són a l'ensenyança primària i secundària? Vivim immergits en un únic punt de vista. L'habitació pròpia que volia VW per a les dones de fa cent anys és ara una necessitat no tan sols de les dones sinó també dels homes. És a dir, un espai privat en el qual cadascú pugui pensar, i després, en sortir a la plaça pública, pugui escoltar els altres i ser escoltat.
mamoya2 |
Dietari |
dijous, 2 de juliol de 2009 | 15:50h
En fer-me major, cada moment viscut sembla projectar la seva llum sobre el present, i em fa pensar en tot el que he anat deixant enrere, i en allò que em fa sentir viu, encara, que són petites coses -i detalls i sensacions. I, sobretot, persones. Però la convivència entre el que he anat perdent i tot el que ara tenc és un dels reptes de la vida. La memòria té sempre un contingut de tristesa que forma part de cadascun de nosaltres. No és del meu grat oblidar res del que forma part de la meva consciència. Ahir, prenent una cervesa -no: dues- a la taverna, n'Anna, en Bili i jo parlàrem interminablement sobre les circumstàncies dels moments difícils i dels moments alegres, de les circumstàncies de la vida i de la mort, que nosaltres hem patit, però de les quals hem tret una bona part d'allò que som. Aquest començament d'estiu és un fibló de nostàlgia que la suposada alegria dels dies llargs no atenua gens ni mica. Viure és l'experiència d'un retorn impossible, i és bo que sia així, perquè ha de ser així, perquè el principi d'entropia no té més sortida que la que exigeix la termodinàmica: l'esllanguiment i l'allunyament, l'univers del món en expansió permanent, i el nostre petit univers mental també en expansió, en el seu reduït, però tan important, espai vital. Sempre ens queda l'estimació dels que ens envolten, i la memòria.
mamoya2 |
Dietari |
dimarts, 30 de juny de 2009 | 16:39h
Mir els paperins de la festa: una nostàlgia que avisa. L'he d'afinar quan les mans apleguin la serenitat: També he de mirar molt més enllà, i sebre que hi som: ¿Pensar i sentir?: ¿Qui diu que pensar i sentir són les dues activitats més tristes de la vida? ¿Hem de seguir al costat de Proust? ¿No fóra millor alliberar-nos de la nostàlgia?: No m'atrevesc a mirar pels voltants de la festa: ¿Jo als quinze anys? ¿Aquell som jo?: El veig baixant la costa, a poc a poc, i em passa per devora i no el conec: ¿Aquell som jo? Ho deman a la vella avellanera. Però la vella avellanera ja no em coneix, i parla tan sols amb l'adolescent de quinze anys, i li diu que ja no coneix ningú, com si hagués viatjat uns minuts a la velocitat de la llum i hagués tornat: Com si hagués viscut en un temps aturat i els altres en un temps sense mesura: ¿Què sé de tots els estius? ¿I de l'hivern de la veritat?: Ensum les hortènsies i s'apaguen els records i l'adolescent de quinze anys s'acomiada de mi: Em somriu dolçament, sense mirar les hortènsies: Pens que s'acomiada per a sempre:
mamoya2 |
Kamí |
dilluns, 29 de juny de 2009 | 13:42h
Algun dia descobrim que les nostres decisions no responen a un estudi de la situació, ni a la realitat en què vivim, i que per ventura ens deixam empènyer per altres circumstàncies que no depenen de nosaltres /// ¿O és al contrari? ¿Que fins i tot no som capaços de decidir, perquè els que comanden més són els que decideixen? /// No tot ha de respondre a una estricta racionalitat -sent que algú em diu. No, també ens hem de deixar endur per la innocència, i per les envestides del cor, i per.../// ¿Ho has vist? Les mans buides, sempre les mans buides: no sabem d'on venim, ni cap a on anam -sent que aquell algú em diu. Sí, però hi ha la necessitat de cercar.../// I els pensaments em vénen d'una conversa amb en P, que ha hagut de deixar de ser marger, no per una intervenció de la seva voluntat, sinó com a conseqüència de la voluntat d'altri /// ¿Ha de començar en P la seva pròpia Divina Comèdia, ara que precisament és al bell mig del camí? ¿Hi pot haver un recorregut semblant al de Dante, o per ventura s'ha d'aturar a l'Infern, o com a molt en el Purgatori, si hi arriba? ¿I on és el seu Virgili? /// No tots tenim un savi que ens ajuda a caminar, o una Beatriu que intercedeix per nosaltres /// ¿És preferible la solitud per a conèixer la realitat? Però la solitud és molt sovint, en la societat de consum, el serrell de lä traïció. I en aquest cas: ¿què és la societat? (a P, el darrer marger que ha llegit Tolstoi)
mamoya2 |
Dietari |
diumenge, 28 de juny de 2009 | 14:52h
L'atzar? ¿És l'atzar la ignorància de les causes vertaderes? Jo pens que el desconeixement de les causes no és una excusa per a donar importància a la casualitat. Llegesc 'El árbol de la ciencia' de Pío Baroja. Andrés Hurtado, el protagonista, veu reduïda la seva 'exaltació humanitària' per mor de la lectura de 'Parerga y Paraliponema', de Schopenhauer. Uns minuts després agaf un altre llibre, 'Kaddish pell fill no nascut', d'Imre Kertész, i l'obr per la pàgina en la qual el protagonista llegeix també 'Parerga...' Sembla gairebé impossible... ¿Les nostres preferències tenen un mínim comú denominador? ¿Quines són les causes de les nostres decisions? ¿La nostra suposada llibertat té algun manipulador que mou els fils com si fóssim titelles?
mamoya2 |
Kamí |
dissabte, 27 de juny de 2009 | 15:04h
Parla a poc a poc, assaborint cada paraula, com si la intensitat de la seva vida li donàs la substància del llenguatge. Mesura el que diu, però parla amb una llibertat mental que ens ajuda a entendre la nostra època. Ell ha travessat el segle XX com un viatger, des de la joventut fins a la vellesa. Pensa amb una força solemne, i alhora crítica, i a vegades irònica, lleugerament irònica, i sobretot comprensiva, i entén el que diu, i comunica els seus pensaments amb facilitat. Qualcú pot entendre el món a partir del que diu Santiago Carrillo. Plantejava la reconciliació nacional quan altres institucions no en volien ni sentir parlar. L'Església Catòlica, per exemple. El seu punt de partença queda molt lluny, i el d'arribada per sort encara no és visible, tot i que ell el deu entreveure entre la indeterminació de la vida sotmesa a l'atzar, que coneix tan bé. Contesta cada pregunta amb la llibertat dels vells que tenen la saviesa de l'experiència com a única arma vertadera. Les contradiccions, les errades, formen part del trajecte. Plorà com un nin, és a dir, com una persona humana, per mor de son pare, perquè tenien punts de vista diferents sobre la defensa de Madrid. La vida és un estrany recorregut, una fabulosa aventura.
¿Per què és tan difícil dialogar en el meu país? Alguns confonen la vertadera tolerància amb el posat pusilànim de tants de mallorquins que prefereixen no dir res per por de molestar. En els debats que a vegades ofereixen les televisions locals, se'ns presenten motius de reflexió sorprenents. No fa molt, un canonge confonia l'art amb els seus gusts personals, i deixava entreveure l'empipament que suposava per a ell haver de topar-se cada dia amb el retaule de Miquel Barceló. D'aquesta manera s'imposava als altres contertulians, quatre o cinc, a més del presentador, que acabaren fent capades d'aprovació, amb el cap cot, sense ésser capaços d'oferir alguna idea que pogués fer front als disbarats del canonge. A la resta de l'Estat s'esdevé gairebé el mateix, com a punt d'arribada. Però com a punt de partença hi ha notables diferències. En el meu país el debat ni tan sols comença. En altres racons de l'Estat es produeix almenys algun crit, sortit d'alguna gargamella encesa. Però res més. ¿Diàleg? ¿Què heu dit: diàleg? ¡No, gràcies! ¡Jo tenc tota la raó! ¿No ho veis? S'hauria d'estudiar aquesta incapacitat, les possibles fonts, els motius que coven sense que sapiguem extirpar-los. Jo pens que n'hi ha un que és evident. O almenys a mi m'ho sembla: que l'educació en les nostres escoles només ofereix un punt de vista als alumnes.
La vida pot arribar a ser molt justa. La vida, la naturalesa: allò que fa que cada persona arribi al seu punt exacte de presència en el món. Hi ha persones que confonen l'exterior amb l'interior, persones que creuen en el poder com a sinònim de doblers. Però els doblers tenen un poder limitat. I aquí és on la vida pot arribar a ser molt justa. La cara de Berlusconi és un exemple de les limitacions del poder. Cada dia el veim als diaris. La seva fotografia és sempre la mateixa. Per a molts d'italians, la seva manera de somriure és un exemple d'eficàcia. ¿Té alguna importància imaginar quines deuen ser les seves preocupacions? ¿Deu tenir maldecaps com tots nosaltres? És possible, però la seva preocupació bàsica és somriure com ho faria qualsevol persona despreocupada. En aquest cas, però, cada rialla provoca una escletxa que ens permet veure el que hi ha dedins. I és per això que la vida pot arribar a ser molt justa. La cara d'aquest home ho demostra. ¿Sap que no hi ha res a fer, tot i que el votin milions de persones? ¿Sap que a través de la seva expressió ho podem veure tot? És possible que a través de la cara no es transparenti l'ànima, però hi ha persones que a força de maltractar la seva cara aconsegueixen que l'ànima es faci visible. El seu interior es projecta, i és talment la negació de qualsevol sentit. Ja n'hi ha molts a Itàlia que ho saben.
mamoya2 |
Dietari |
dimecres, 24 de juny de 2009 | 17:27h
La llum de l'estiu no té caires. Empastifa la realitat i no deixa veure els perfils de la vida. L'alegria és més a prop quan els dies prometen una suau alternança entre el dia i la nit. Les variacions, les sinuositats de la primavera, són més agradables, i conviden a l'agilitat mental, i a aprofitar els moments d'un en un. No hi ha res tan desagradable com la humitat de les primeres hores dels horabaixes d'estiu. L'experiència esdevé impossibilitat: no sabem on anar per trobar-nos millor, i aleshores se'ns fa present que la humitat ve de l'exterior, però la que mos ofega és l'altra humitat, la més punyetera, la que ve de l'interior, i que començam a distingir a prop dels aniversaris, mesclada amb la culpa per tot allò que hem fet malament, o per allò que volíem fer i haguérem de deixar per impossible, o perquè no fórem prou decidits o valents. Però no podem aturar-nos. Qui s'atura mor. I és un esllanguiment sense connotacions romàntiques. L'estiu és l'estació més perillosa. Els focs de Sant Joan són una mirada indiscreta i absurda a la primavera que se'n va, no a l'estiu que arriba.
mamoya2 |
Ciutat |
dimecres, 24 de juny de 2009 | 11:02h
Través el carrer i mir les façanes dels edificis. Ciutat és un desgavell absolut. Set pisos devora tres pisos; una casa aferrada a un edifici horrible que deixa a la vista el furor del mal gust; uns metres més enllà...I sempre, sempre, tots els carrers sense voravies. En travessar el carrer sent una nostàlgia infinita de Leiden, de Delft, de Sommiéres, de Donostia. ¿Per què ho hem fet tan malament? Tota la intel·ligència instintiva dels mallorquins s'acabà quan començà el benestar econòmic. El mal gust ens envaeix com una malaltia el remei de la qual sembla que no és al nostre abast. No començ bé el dia de Sant Joan. Els defectes d'allò que estimam són una provocació, però una provocació necessària. Fa anys vaig llegir una entrevista a Josep Melià. En parlar de Ciutat, deia que en realitat s'hauria d'esbucar mitja ciutat...Aquest mal gust en la planificació urbana, quines conseqüències té en la mirada dels que creixen? Hi ha una possibilitats d'apreciar la bellesa sense esforçar-se massa: és viure en un lloc que ensenyi l'estructura de l'ordre als nins, als adolescents...Aquí la bellesa no és a la vista. Roman amagada, darrera la tàpia d'un jardí, en l'interior d'alguna església, en un petit detall que s'ha de mirar de majors, quan la vista cansada ajuda a deixar-se endur pels moments de solitud. Si no hi hagués la mar devora, ¿quin nom li hauríem de posar al Passeig Marítim de Ciutat? En travessar el carrer, sense el consol de l'ombra de les pobres xicrandes que ja perden la flor, pens en la ciutat que agradava a Josep Pla, fa vuitanta anys, quan els mallorquins érem pobres.
mamoya2 |
Dietari |
dimarts, 23 de juny de 2009 | 11:31h
Algunes fotografies romanen en el temps en què la imatge quedà congelada. Sovint podem parlar sobre elles, i si algú s'acosta pot sentir que les confidències no poden tenyir-se tan sols de malenconia sinó també de coratge i de dolor -també d'alegria, també d'alegria. Són fotografies que s'acosten des d'allò que se'n diu el passat i que no és més que una part del cos, possiblement algunes neurones que conserven l'escena que roman a la fotografia com si la memòria no fos l'arxiu més rigorós, ni el més efectiu, ni el més segur. És clar, però, que les fotografies familiars tenen a veure més amb la memòria que amb qualsevol valor documental. Cada fotografia familiar és memòria, el contingut de la qual es perdria irremeiablement si no fos per aquest registre meravellós i alhora ombrívol. Ombrívol, sobretot si la fotografia és el retrat d'algú que morí anys enrere. Però ombrívol és un adjectiu que no defineix ni ajuda a definir, perquè també hi ha il·luminació, i alguna ensenyança vertadera d'uns ulls que ens miren des del moment en què foren fixats en el temps. Algunes fotografies s'acosten a nosaltres per a donar-nos respostes. O almenys per a fer-nos més preguntes que necessitaran del temps que ha de venir. Ens xiuxiuegen que tota història personal és no tan sols la història de cadascú, sinó la història de les persones que anam deixant en el camí.
mamoya2 |
Charlot |
dilluns, 22 de juny de 2009 | 17:30h
Charlot camina i camina i mos cerca a nosaltres / com si ell fos el darrer visitant de Ciutat / i volgués sebre d'on vénen els miracles / ¿Quin miracle? diu en .../ El miracle de RiuRe / Un únic supervivent s'ha fet mal en els records / Abans d'arribar a les muntanyes / Charlot es canvia les sabates / Abans d'arribar al poble / Charlot es canvia el barret / Abans d'arribar a Ciutat / Charlot canvia Ciutat / Abans d'arribar a la Vellesa / Charlot canvia el Silenci de la Bondat per la Misericòrdia dels Valents / Però Charlot no arribà mai a la Vellesa ///
mamoya2 |
Ciutat |
dilluns, 22 de juny de 2009 | 15:48h
De petit volien que jo entengués que Espanya 'es una unidad de destino en lo universal' i anys després vaig sentir allò de 'España colina blanca de mi esperanza' però a la fi m'alluny de la transcendència grandiloqüent i de la poesia blana i m'acost a l'Espanya que ara mateix sent com a més material i més meva: Espanya és la cua del DNI. Tots hem estat a la cua del DNI, i per tant tots hem pogut sentir el mateix, envoltats d'altres espanyols que també feien cua, elegits a l'atzar, un mostreig sense criteris determinats, exposant-nos al coneixement de l'única característica que ens iguala a tots: haver nascut a Espanya. La fraseologia televisiva apareix com si hi hagués una transferència de dades entre el gran cervell degradat de les televisions i el pobre cervell nostre sotmès a la duresa de la crisi. Totes les ideologies han desaparegut, totes les exquisideses de la realitat s'allunyen sense que hi puguem fer res. La mirada s'enyora d'alguna il·lusió que tenguérem en algun moment, quan érem joves. La cua del DNI és la vertadera realitat, la més clara i inflexible, la que ni admet matisacions ni necessita ser edulcorada. Jo l'he viscuda a Ciutat, a Barcelona i a Madrid, i m'ha semblat sempre la mateixa. ¿I si fóra veritat que 'España es una unidad de destino en lo universal'? ¿I si, sense anar tan amunt, fos veritat que 'España es la colina blanca de mi esperanza'? Però ben pensat és molt millor allunyar-se de la transcendència grandiloqüent i de la poesia blana, i acceptar quelcom que se'ns fa evident amb més força cada vegada que hi hem d'anar: Espanya és la cua del DNI.
mamoya2 |
Charlot |
diumenge, 21 de juny de 2009 | 15:07h
El gaiato de Charlot / s'assembla a una palanca / però ja no fa riure / podria ser un altre gaiato / però només és el de Charlot / el meu padrí va néixer a l'època de Charlot / però jo vaig ser qui me'n vaig aprofitar / i durant molts anys em feia riure / el meu padrí i Charlot utilitzaven el mateix gaiato / ho sé perquè record aquell gaiato / en una de les fotos que conserv del meu padrí no duu gaiato / ¿m'ho hauré imaginat? / les raons de la memòria són inexplicables / la memòria és un estrany magatzem / el gaiato de Charlot és una brúixola / un GPS / el primer GPS del segle vint / molt sovint jo també en necessit un / no podem oblidar res del que hem viscut / tot és necessari / fins i tot el gaiato de Charlot / que ja no fa riure / just quan ja el necessit / el gaiato del meu padrí és possible que fos molt semblant al de Charlot / li agradaven les pel·lícules de Charlot / i projectà pel·lícules seves / però amb el Rector davant / que les volia veure el primer de tots amb unes tisores a la mà / el gaiato de Charlot / i el gaiato del meu padrí / són gairebé el mateix gaiato ///
