El divendres 1 de juliol es constituirà el nou Ajuntament de Barcelona. Barcelona estrenarà nou alcalde, Xavier Trías, i un nou Govern de CiU, que trencarà amb 32 anys de governs socialistes, bipartits i tripartits que han monopolitzat els destins de la capital del país. S'obre una nova etapa en la governabilitat de Barcelona que coincideix amb un període ple d'interrogants, incerteses i amenaces. La crisi econòmica, política i social exigirà grans dosis de treball, diàleg, consens, unitat, generositat, col.laboració entre administracions i al.liança entre els sectors públic i privat.

Avui hem viscut la pitjor de les estampes polítiques que un país pot viure en democràcia. La seu de la sobirania popular, el Parlament de Catalunya, assetjat per milers de persones sense escrúpols que han utilitzat la violència verbal i física per segrestar els diputats i diputades del nostre país.

Les acampades que estan protagonitzant milers de persones en els espais públics de les nostres ciutats són la més recent de les manifestacions d'impotència, malestar i irritació social, conseqüència de la crisi econòmica, de la fallida del sistema de valors i de la manca de perspectives vitals de molta i molta gent. El moviment del 15-M o dels indignats ha arribat a casa nostra -i a la resta del món-, i ha vingut per quedar-s'hi. Ara cal atendre i gestionar les seves causes i les seves manifestacions. Li pertoca al poder polític, però també a la societat civil.

El 22-M passarà a la història política d'aquest país com la data en la que el nacionalisme català majoritari, interpretat per Convergència i CiU, ha demostrat la seva hegemonia electoral, la seva capacitat de sintonització amb els anhels i les esperances de la gent, en uns moments especialment difícils, i de capilaritat territorial. Però especialment rellevant i simbòlica ha estat la treballada victòria de Xavier Trias i de CiU a Barcelona, la capital. Després de 32 anys de governs socialistes, l'Ajuntament de Barcelona viurà l'alternança política; un fet que durant molts anys va semblar una utopia, un objectiu inassolible. El moment és històric. L'emoció que vam viure diumenge al vespre milers de catalanistes només pot veure's eclipsada per l'extraordinària responsabilitat que suposa haver de liderar unes institucions en plena crisi econòmica.

La cursa de la debacle política i electoral del PSC-PSOE fa anys que dura, però la dolorosa derrota dels socialistes catalans el 28-N, sumada a les conseqüències de la penosa votació dels seus 25 diputats al Congrés dels Diputats d'ahir sobre el pagament del Fons de Competitivitat, presagien l'enfonsament del Titànic. Mai com ara, el PSC-PSOE havia demostrat tanta feblesa, tanta inconsistència, tanta incoherència i tanta irrellevància. Sense líder, amb un projecte ideològic i polític en fallida i segrestat pel PSOE, la filial catalana socialista està a punt d'iniciar un procés cap a la marginalitat política i la indigència electoral.

Falten 16 dies per les eleccions municipals del 22-M i cada vegada és més a prop el que podria ser una nova i devastadora ensopegada electoral del PSC-PSOE a Barcelona i Catalunya, i del PSOE a Espanya. La marca socialista es cotitza a la baixa i cada dia està més desacreditada i amb menys suport ciutadà. De fet, són els mateixos responsables socialistes i els seus militants els que fa temps que han perdut els referents ideològics i els valors que van ser el substracte d'un potent motor de canvi. El divorci entre discurs i praxi, la crisi econòmica global i el fet d'haver quedat dissolts en el magma Tripartit, han fet la resta.

Poques vegades un article ha desemmascarat de manera tan rotunda una estratègia de la confusió, com la que ha utilitzat el socialisme i el Tripartit, per amagar la seva responsabilitat en les misèries que afecten al sistema sanitari català, que amb tant d'esforç i encert van construir els governs de Jordi Pujol. El professor d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra i especialista en Economia de la Salut, Pere Ibern, ha escrit un article titulat El gran engany, a compte de la descapitalització del model sanitari català, com a conseqüència d'una actitud més pròpia de tril.lers de les Rambles que no pas de polítics o de membres d'un Govern (Tripartit). Es pot llegir en la seva integritat a http://econsalut.blogspot.com/2011/04/el-gran-engany.html

Des que Jordi Hereu va guanyar les primàries a l'ex alcaldesa de Mollet i ex Consellera d'Interior i de Justícia dels governs de José Montilla, Montserrat Tura, el candidat del PSC-PSOE a l'alcaldia de Barcelona s'ha llençat a una cursa desenfrenada de populisme, demagògia, mentida i crítica insostenible, tant al Govern de la Generalitat com a Xavier Trias. Es el preu de no remontar a les enquestes i de copsar el final d'etapa dels 32 anys de socialisme il.lustrat a la capital del país. I un dels millors exemples de populisme i de demagògia el podem trobar en el sainet protagonitzat per Jordi Hereu a l'Hospital del Mar de Barcelona, a compte de les pressumptes retallades del Departament de Salut, gràcies a l'estat ruïnós en que el seu partit i l'andròmina del Tripartit han deixat a la Generalitat.

Demà passat tindrà lloc a Barcelona la Consulta per la Independència que organitza la Plataforma Barcelona Decideix. Serà la culminació de les consultes populars que s'han portat a terme per tot el país els darrers mesos i que han servit per posar sobre la taula una renovada reivindicació nacional; una demanda de llibertat que s'ha vist esperonada pel maltracte polític i fiscal que rebem per part dels poders centrals de l'estat, i per la greu crisi econòmica i social que està fent tremolar els fonaments de l'estat del benestar, tal com l'hem entès des de la nostra incorporació a la UE el 1.986.

La política catalana s'escalfa per moments. Turbulències, moviments a les plaques tectòniques de la Plaça de Sant Jaume i del Parc de la Ciutadella. Soroll de tropes que prenen posicions davant la batalla del 22-M. La batalla de Barcelona i la guerra amb el Govern de l'estat. La crisi econòmica i les penúries dels comptes de la Generalitat i dels governs locals. L'amenaça del rescat d'Espanya a càrrec de la Unió Europea. Tots els ingredients per a la tormenta perfecta, que es cou des de fa temps. El tret de sortida va ser la Sentència del TC contra l'Estatut. I ara entrem en una nova fase. El xoc de trens està servit.

Ahir es va presentar públicament la candidatura de CiU que acompanyarà Xavier Trias durant el tram final de la cursa electoral, a dos mesos i dos dies de les eleccions municipals. Després d'una llarga cursa de fons, i després de les primàries que van haver d'organitzar a corre cuita des del PSC barceloní per intentar treure's de sobre l'alcalde Hereu, totes les enquestes apunten a una victòria de Xavier Trias i de CiU el 22 de maig. Aquesta victòria, que podria ser històrica, tancaria un cicle de 32 anys de governs socialistes ininterromputs a la capital, i sobre Jordi Hereu, el seu govern municipal, la Federació de Barcelona del PSC-PSOE i sobre José Montilla recauria la responsabilitat de la derrota política més dolorosa que pugui sofrir el socialisme a casa nostra.

Ha passat una setmana des que la terra i el mar van causar la pitjor de les tragèdies al Japó, des de la finalització de la II Guerra Mundial, l'agost del 1.945, amb el llançament de les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki. Els terratrèmols i el maremoto, i posteriorment la crisi nuclear, han devastat una part d'aquest país, que hores d'ara continua lluitant contra els efectes del desastre.

Aquest noble país i la seva gent es mereixen el suport i el recolzament internacional. Un país treballador, emprenedor, amic de la pau, compromès amb el desenvolupament internacional. Que ha patit l'horror atòmic i que ara, de nou, pateix les conseqüències d'una natura desbocada i del risc nuclear.

Catalunya, dins de les seves limitades possibilitats, ha d'ajudar al Japó. Son moltes les iniciatives solidàries sorgides aquestes darreres hores. I en caldran moltes més. Serveixi aquest humil post, d'homentage a un poble que es mereix superar aquest drama humà, el més aviat possible, amb l'ajuda de la comunitat internacional.

Tots els governs del món, al final del seu mandat i davant d'un nou procés electoral, aprofiten per fer balanç i fer difusió de l'obra feta, intentant persuadir els ciutadans de la bondat de la seva acció de govern i del compliment dels compromisos adquirits. A les portes de les eleccions municipals del 22 de maig però, els barcelonins estem vivint un episodi mai viscut anteriorment. Jordi Hereu i el seu govern progressista, socialista i post comunista està gastant milions d'euros en propaganda electoral pagada amb els nostres impostos. L'espectacle és digne de dos rècords Guinness: el de la manca d'escrúpols polítics i el del malbaratament de recursos públics, ambdós especialment greus en èpoques de crisi econòmica com l'actual.

Quan el Govern d'Artur Mas encara no ha fet ni els cent dies, els responsables de la desfeta econòmica de la Generalitat i de la ruïna moral del país continuen criticant les mesures d'estalvi i austeritat del Govern i donant lliçons de progressisme i bona gestió social, en una mostra més de la seva mala fé i de la seva irrellevància política. Els culpables d'haver infringit el pitjor dels mals a l'estabilitat econòmica i la credibilitat política del nostre autogovern, els líders del PSC-PSOE, critiquen el metge que ha d'intentar curar el malalt, conseqüència de la nefasta i negligent gestió dels Tripartits.

Jordi Hereu i el PSC-PSOE barceloní fan balanç. Han decidit llençar la casa per la finestra i gastar-se el que no tenen per intentar evitar allò que sembla inevitable: la fí de 32 anys de governs socialistes a l'Ajuntament de Barcelona, el 22 de maig. I ho fan de manera matussera, gastant-se el que no tenen -com el Tripartit de Montilla-, fent arribar un arsenal de propaganda a les llars dels barcelonins i inundant els carrers de publicitat enganyosa. Ho fan, a més, en uns moments de greu crisi econòmica, demostrant la seva nul.la sensibilitat social davant de les milers de persones sense recursos i que podrien beneficiar-se d'aquests milions d'euros dilapidats.