Magdalena Jofre i Llopart

"1. Qualitat de servil. 2. Actitud de seguir, obeir, etc., sense cap mena d'iniciativa, de responsabilitat ni, sovint, d'autèntica convicció" (DIEC2). En les darreres agressions estatals, la condició de servil és la que ha adoptat el govern català sota la fèrula del PSC-PSOE i adlàters. Només cal pensar en el serial del finançament, que és de jutjat de guàrdia; en les inversions públiques de l'estat, en què se'ns rifen amb traïdoria una i una altra vegada; en la submissió que reclamen a les oenegés; en l'estafa i la mentida reiterades del govern de l'Estat cap als interessos catalans; en la persecució judicial, intolerable, a què és sotmès un Estatut ja prou esquifit, etcètera. El centralisme cada cop més agressiu dels aparells de l'Estat, el seu menyspreu sistemàtic, el seu escarni impúdic de les lleis, l'insult a la intel·ligència de les ànimes d'aquest racó de món no troben cap reacció contundent entre els polítics catalans. N'estic, a fe, ben esparverada, d'aquests manaires que tenen ànima de càntir! No me'n sé avenir. És que s'han tornat, tots i totes, rematadament impassibles, sense sang a les venes? 

Jaume Radigales

Repassant els darrers posts d'aquest blog, és curiós constatar que els temes vinculats a l'educació es suceeixen. Efectivament, la cosa preocupa perquè és preocupant. La divisió d'opinions es materialitza de formes diverses, la més representativa de les quals és l'ocupació de rectorats i d'aules a diverses universitats públiques de casa nostra. Fa uns dies, amb un company professor de la Universitat de Barcelona passejàvem pels patis de l'antic edifici de la Gran Via. Els estudiants hi havien plantat unes creus, a mode de cementiri, com si sota d'elles descansessin les ossades de les humanitats. Realment, els nostres universitaris són molt enginyosos i creatius. Però amb això no n'hi ha prou. De manera desordenada, se m'acuden diversos futuribles per discutir:

Maria Dasca

Des de fa unes setmanes la universitat francesa ha convocat una "vaga activa" general en resposta a un projecte de reforma del sistema universitari. Aquesta reforma, integrada en el pla global de modificacions de l'Administració pública francesa prevista pel govern de Sarkozy i feta en funció d'uns arguments de "rendibilitat econòmica" emmascarats sota la imatge d'una  progressiva "liberalització del mercat", té dues direccions bàsiques: a) reduir dràsticament les pràctiques que els estudiants fan a secundària per tal de preparar-se per a les oposicions i atorgar-los un estatus contractual molt precari, pel qual ja no seran funcionaris, sinó professorat contractat per a un període de 10 mesos, i sense dret a percebre l'atur en el període de vacances. L'avaluació dels estudiants que es presentaran al concurs ja no dependrà de professors universitaris, que tenen en compte, entre d'altres factors, els treballs de recerca fets durant la carrera, sinó d'un comitè extern a la universitat, regit per uns criteris de presumpta "orientació professional". b) modificar l'estatus del professor-investigador incrementant els sistemes d'avalusció externa de manera que, entre d'altres coses, es pugui "castigar" el professorat que publiqui poc adjudicant-li més classes de les previstes. Aquesta reforma, presentada com a única mesura possible per millorar, quantitativament parlant, el volum de la recerca feta a França, permet, a la vegada, reforçar de manera significativa la figura del rector universitari, al qual se li assignaran unes determinades competències molt lligades als mecanismes de selecció del professorat. Paral·lelament, s'ha organitzat un  progressiu desmantellament del CNRS. I s'ha previst la supressió de 35.000 places de professors a Secundària i 900 a la Universitat.

Xavier Diez

Un llibre recent de Manuel de Puelles (Problemas actuales de política educativa, 2006) ens recordava que l'escolarització universal i inclusiva és un fenomen estrictament recent i, com a tal, fràgil. El món desenvolpat només va permetre l'accés general als estudis secundaris, i en menor grau universitaris, des de l'acabament de la Segona Guerra Mundial, i, a Espanya, únicament des de fa una generació. És només des de l'extensió dels drets socials en el context dels «trenta gloriosos de 1945-1975», a què fa referència Eric Hobsbawn (1995), que l'estat del benestar inclou la participació de la ciutadania en la cultura estàndard com un dels eixos bàsics. Això inclou l'accés al model de llengua hegemònic, al coneixement dels principals referents culturals, i a l'adquisició de competències complexes i variades que permeten l'individu llegir i interpretar continguts profunds.

Jaume Radigales

El nou espai universitari és un repte, diuen. I una oportunitat, afegeixen. Però ni uns ni altres no semblen tenir en compte que la recerca és un exercici pacient i, sovint, solitari. Almenys pel que fa a les Humanitats, un terme que ben pocs escriuen ja en majúscula.

Ara toca, més que mai, posar-se a l’alçada de les universitats de més prestigi. Però això no és fàcil, atenent-nos al panorama deficitari del que s’ha fet fins ara. I pagaran justos per pecadors: uns seguiran la via de l’honestedat i l’obediència, i d’altres les dreceres de la picaresca. I tot seguirà igual, d’acord amb les tesis de Lampedusa. Canviaran poques coses, però la recerca seguirà al seu lloc, limitada en els seus recursos i ignorada en la seva transcendència. 

El problema de tot plegat és que es confon la recerca amb la gestió de la mateixa. Posar-se, com deia, a l’alçada, vol dir invertir molt en esforç humà i això vol dir gestionar, amb pocs mitjans, amb escassa informació, i rellegant el veritable treball de l’investigador a un segon pla. Interessen els resultats, més que no pas els mètodes: la maièutica en crisi. Es valora sobretot la tasca en equip, quan les Humanitats es basteixen a partir del diàleg de l’un davant de l’altre i no del treball amb micorscopi i tubs d’assaig. En Humanitats, la recerca és solitària i pacient: Kant i Hegel treballaven a la universitat, van fer recerca i en solitari. Paradoxalment, un projecte per a un I+D que tingués com a resultat la redacció de la Crítica del judici o de les Lliçons d’estètica no passaria les primeres rondes dels avaluadors de les agències nacionals. Misèries, al capdavall.

Francesc Foguet i Boreu

L’educació és una matèria sensible, que no admet programes gal·linacis ni miserables càlculs electoralistes, sinó que reclama una visió a llarg termini, un sentit de país amb amples mires i unes decisions fermes i ambicioses, de futur. Per a un govern catalanista i d’esquerres, però que encara no ha demostrat que ho sigui de debò, l’educació hauria de ser una prioritat absoluta. En tots els nivells. De moment, no ho és. El malestar que hi ha entre els mestres i els professors demostra que el govern català no ha fet bé la feina. Amb CIU, tot era un miratge: el d’un país aparent. Amb el tripartit, tot és vendre fum: el d’un país esborradís. Hi ha gaire diferència? La tebior, la submissió i el baix sostre del PSC, la grisalla dels seus dirigents, la indiferenciació en el «totus» espanyol han contaminat ERC i ICV fins al punt que fa l’efecte que –llevat de «pactes nacionals» que no es concreten en res– no hi ha projectes potents, efectius, arriscats per revifar la situació precària que viu no únicament l’escola, l’institut o la universitat, sinó també la societat i la cultura catalanes en general.

Manuel Molins

No cal remuntar-se a tota la història de la nostra llengua, les prohibicions, persecucions, il·legalitzacions o minoritzacions que hem patit i que encara patim, però és inevitable recordar que amb la mort del dictador (1975), l’efervescència dels darrers anys setantes del passat segle XX va generar un conjunt d’expectatives i possibilitats lingüístiques que no s’han vist acomplides en la realitat.

Com és ben conegut, la política execrable del franquisme venia comprimida i divulgada en la fórmula una, grande y libre, hereva del famós principi nazi Ein Volk, ein Reich, ein Führer. Una fórmula que també es presenta d’aquesta altra manera: Eine Sprache, ein Volk, ein Führer, una llengua, un poble, un cabdill, que convé millor al propòsit i el sentit de la proclama franquista: una llengua única (el castellà també anomenat espanyol), un poble (el castellà o espanyol) i un cabdill (Franco i els seus col·laboradors, especialment l’Església Catòlica i l’Exèrcit. L’Església Catòlica ha estat durant anys i panys la controladora de l’educació en una única llengua, de les consciències, la censura de llibres, etc. I els militars obligaven els soldats a “hablar en cristiano” quan sentien parlar els soldats en alguna llengua diferent de la llengua cristiana per excel·lència: el castellà).

Francesc Foguet i Boreu

Xavier Diez

Francesc Foguet i Boreu