La culpa de la crisi al nostre país és de les matemàtiques. Més ben dit, del
baix nivell de matemàtiques que té la gent en general: hipotecats, bancaris,
constructors...
Si tots els que contractaven una hipoteca sabéssin que no és el mateix un
interès variable del 3% TAE a 30 que un interès fix del 10% TAE a 10 anys
(que es la que tenien els nostres pares); potser no s'haguéssin fet tantes
hipoteques.
Si tots els constructors sabéssin que per una població de 13 milions de
persones no es poden construir més de 13 milions de pisos, potser no
s'hagués creat una bombolla.
Si tots els banquers sabéssin el significat del mot "variable" i la
implicació que té mig punt a l'Euribor en una hipoteca que ocupa el 70% de
la suma de dos sous; potser no tindrien tants impagats.
En resum, de la mateixa manera que tots els estudiants de batxillerat tenen llengua com a matèria obligatòria, queda clar que és necessari que l'assignatura de matemàtiques sigui obligatòria per a tothom.
L'actual situació econòmica ha portat a molts governs i en especial al d'EEUU, a proposar intervencions en l'economia, ja siga d'injecció de diners o altres operacions.
Per això ací s'obri un debat. És aço el fracás del sistema de lliure mercat? És aço una confirmació al sistema econòmic socialista-marxista? Doncs podríem concloure que és una barretja d'ambdues. El que ha quedat clar és el fracàs estrepitós del neoliberalisme, ha quedat clar que sense intervenció de l'Estat l'economia pot arribar a situacions com la que es troba actualment. En part gràcies a l'especulació i els negocis brossa. Per un altra banda, aquest fet suposa una confirmació als principis de l'economía socialista o marxista, que sempre havía defensat la necessitat de que l'Estat intervinguera en l'economia.
Quin és el camí a seguir a partir d'ara? Doncs en la meva opinió una barretja d'ambdúes idees, adaptades al segle XXI. La conclusió és que es necessari que l'Estat intervinga en l'economia, almenys com a controlador dels successos i 'booms' que puguen ser perillosos a la llarga. Podríem coincidir en que es necessaria una reestructuració del sistema capitalista, cap a uns principis que a la llarga acaben beneficiant a tots els ciutadans.
Primera: La supremacia del mercat únic en el marc d'una economia global. És a dir, el mercat no és diversificat. De manera que, davant una crisi de la construcció, immobiliària i financera, en pateixen les conseqüències, amb la mateixa intensitat, les operadores de telecomunicacions, les gasístiques o, per anomenar quelcom més allunyat encara, les farmacèutiques. De fet, el diner, el capital, és únic; qui posseeix i qui mou el capital, a escala global, no està casat amb cap sector de l'economia i va "parasitant" d'un àmbit a l'altre, i d'un país a l'altre, segons les lleis del mercat (o segons la jungla del mercat), i a expenses d'on pot obtenir major rendibilitat en el mínim temps possible. Això s'ha posat de manifest en aquesta crisi: cau un sector de l'economia, un sol sector, i, amb efecte domino, s'ensorra tot. Em va fer gràcia, fa pocs dies, en un Restaurant, a la taula del costat on era jo, que dos executius, a través d'un telèfon mòbil, tancaven la compra d'una partida de milers de pollastres. Per la seva manera de tractar el tema, vaig arribar a la convicció que no havien vist un pollastre (fora del plat) a la seva vida; però coneixien molt bé els marges que els deixava l'operació.
De tot se n’aprèn, d’aquesta crisi també. Doble paradoxa: calen solucions globals, però és necessari alhora actuacions locals. En molts temes en general, en els mercats financers també.
Quan tot semblava que s’enfonsava era necessari una actuació coordinada de tots els estats de la Unió Europea. Com sempre que Europa ha de prendre decisions importants els estats no es van posar d’acord, i així els diferents governs van anar proposant i implantant unilateralment les seves solucions individuals: Irlanda, Regne Unit, els Països Baixos... Fins arribar al punt que es va prendre una decisió global... que passa per una aplicació diferenciada a cada estat! Conclusió: genial la Unió Europea, però encara millor tenir un estat (dins la Unió Europea) per poder reaccionar ràpid i amb solucions a mida davant les emergències. La solució espanyola pot estar bé, però una solució catalana adaptada i enfocada al sistema financer i al teixit industrial d’aquí segur que hauria estat millor. No patiu, però: ZP i Solbes incompleixen amb Catalunya en els temes econòmics (en altres àrees també), saltant-se el finançament de l’Estatut(et), perpetuant l’espoli fiscal, no invertint en infraestructures clau pel desenvolupament del país... però en la seva proposta segur que han pensat i prioritzat Catalunya (!). En fi, quan es decideixen coses importants convindria que els catalans tinguéssim veu pròpia, sense intermediaris.
En clau sobiranista, interessant també altres lliçons apreses: tenir un sistema financer sa i amb un regulador independent i exigent (com l’espanyol, tot sigui dit); estar sota el paraigües de la Unió Europea i el Banc Central Europeu; i tenir gent competent en òrgans públics de gestió clau (en tenim, però en caldran més).
Per cert, ZP i Solbes, quan s’hi posen, s’hi posen. Voluntat política també li diuen: 100.000 milions d'euros d’injecció de capital al sector financer decidit en uns pocs dies. Perfecte. Donem-los uns dies (potser setmanes?) de marge, i després que actuïn amb la mateixa diligència amb altres temes crítics: dotació pressupostària per la Llei de Dependència i execució de les inversions compromeses a Catalunya, per exemple. No en unes setmanes, però sí en uns mesos, que resolguin el col·lapse de la justícia, les traves administratives i burocràtiques a l’activitat econòmica, o l’excés de funcionaris i despesa pública. Ah, i el nou sistema de finançament, és clar. Amb això ja van molt tard.
Quan s’hi posen, s’hi posen. Doncs que s’hi posin.
Que hi ha crisi és evident, tanquen fàbriques, despatxen treballadors i s'enfonsen les cotitzacions borsàries. Però em sembla que no és per tothom igual. El treballador que es queda sense feina està en plena crisi; quan no s'arriba a final de mes, també. Però. per exemple, quan vas a comprar i les mateixes coses cada dia et costen més cares, qui pateix la crisi?
Constructores, immobiliàries, etc. diuen que no venen pisos i que hauran de plegar, però demaneu pressupost per a fer una obra o proveu de compar un pis: caureu d'esquena al saber el preu. Qui pateix la crisi?
Els materials bàsics (formigó, ferro, etc.) cada dia són més cars, es queixen que no venen, però no serà que venent la meitat volen gauanyar-hi els mateixos calés?
El petroli és a meitat de preu del que havia arribat: s'ha abaixat la benzina en la mateixa proporció? Que l'euro ara val menys és una excusa de mal pagador, perquè abans quan pujava el petroli no deien que es pogués mantenir el preu de la benzina perquè la pujada la compensava el dòlar més barat.
Les borses s'han enfonsat, però l'endemà d'un daltabaix hi ha hagut una forta pujada, perquè els especuladors han aprofitat per comprar a preus baixos i tornar a vendre quan es recuperava la borsa. Pels petits accionistes tot són maldecaps, però per alguns un gran negoci.
Els especuladors, siguin del ram que siguin, ara tots demanen ajuda i subvencions, però quan guanyaven diners a cor que vols no s'oferien pas a pagar més impostos, ara que el papa estat els ajudi!
He estat a l'atur més d'un any. Ho he aprofitat per cuidar del meu fill, acabat de néixer. Per aquesta banda, cap queixa. És un privilegi poder seguir, dia a dia, el creixement de la cosa més bonica que m'ha passsat mai.
Ara al setembre m'he donat d'alta com a autònom, després de crear la meva pròpia empresa, que es diu Literat Tours i es dedica a fer rutes culturals, històriques i literàries per Barcelona i Catalunya (www.literattours.cat). El problema és que, en cas de crisi, el primer que la gent retalla són les despeses de lleure, les diversions, la cultura... o sigui, que m'afecta de ple. No es mou res, ningú s'apunta. A les dificultats pròpies de qualsevol negoci nou, hi he d'afegir la por de la gent a gastar ni tan sols un cèntim en cap altra cosa que no sigui estrictament imprescindible. Sort que la meva companya treballa i em fa costat, perquè la cosa està peluda.
No tindrem la sort de veure especuladors, banquers i aprofitats saltant per les finestres, com al crac del 1929. Els d'ara no tenen els escrúpols i la vergonya dels d'aleshores. En fi...
Solucions, solucions, solucions. Està molt bé. Però, en primer lloc, la solució ha passat per usar els diners de tots, per la qual cosa, em pregunte, si es produeix una 'injecció', vol dir regalar-los els nostres diners? O, com crec jo, caldria deixar-los en qualitat de préstec, i als interesos que ens solen aplicar ells? Segona, hi ha uns responsables d'haver venut hipoteques subprime d'estes i d'haver, doncs, provocat la catàstrofe econòmica del segle. Doncs, aniran a presó tots els que han col·laborat en fer-nos açò, no?
Correus dels lectors, seleccionats per la redacció, sobre notícies publicades amb anterioritat al diari.
Mails a la redacció
Si voleu que un correu vostre sigui publicat en aquesta secció, envieu-lo mitjançant aquest formulari. Entre els correus rebuts la redacció de VilaWeb seleccionarà quins publica, que hauran de fer referència sempre a articles apareguts prèviament al diari. Els correus es publicaran amb el nom i cognoms reals de qui l'envia però sense fer públic el seu correu electrònic.
VilaWeb no se sent obligada a publicar tots els correus que li arribin adreçats a aquesta secció i especialment no publicarà cap correu que consideri insultant o fora de to. Els correus rebuts es publicaran íntegres i la seva publicació en cap cas implica que VilaWeb estigui necessàriament d'acord amb el seu contingut.
