El dia 15 de juliol està com aquell qui diu a punt d’arribar sense que
ningú tingui la seguretat que serà una data històrica. El president
espanyol senyor Rodríguez, molt acostumat a dir i a desdir, va fixar
recentment la data del 15 de juliol com a límit per tancar l’acord
sobre el nou finançament.
Montilla no obre boca ja que sap
perfectament que posar per enèsima vegada una data a l’acord va ser un
error de Madrid. Joan Saura surt amb romanços al dir que la data no és
important sinó que lo millor és un bon acord sigui quan sigui. Artur
Mas és l’únic que diu el que tothom pensa: que el govern de Madrid
incomplirà el nou termini.
Que el senyor Rodríguez i el seu
equip ens fan ballar al so de la flauta que toquen, no és res nou. Quan
una baldufa balla cap per avall es diu que balla de capoll. Per
extensió, ballar de capoll és anar malament, en decadència, segons el
Diccionari Fabra.
Doncs això: ens fan ballar de capoll. ¿Quosque tandem? diem una vegada més
botonier |
divendres, 3 de juliol de 2009 | 08:48h
Avui fa 150 anys de l’arribada del primer tren de Barcelona a Manresa,
cosa que va omplir d'esperances de progrés a tots els polítics locals i
la població de l ‘època.
El temps del recorregut inaugural va
ser de 80 minuts, és a dir 9 minuts més del que necessita avui el tren
més ràpid pel mateix tram. Naturalment que els trens d’avui són més
ràpids i que han augmentat molt les parades però és una vergonya que la
connexió entre una ciutat de la importància pròpia i comarcal de
Manresa i la ciutat de Barcelona sigui tan lamentablement deficient.
RENFE,
cal repetir-ho i recordar-ho, ha tractat molt malament a Catalunya. Les
rodalies, base essencial de les activitats laborals de molts milers de
persones, són impresentables i les avaries i els retards estan a
l’ordre del dia. L’aeroport de Barcelona disposa d’una connexió RENFE
amb uns horaris del tot insuficients, amb una arribada a les andanes
tristes i brutes de l’Estació de Sants cosa que no llueix massa com a
«porta d’entrada» als visitants de fora.
Una connexió de
Barcelona amb la xarxa europea és una desil•lusió permanent i malgrat
promeses i bons mots, les coses van poc a poc, amb poca pressió
política interior i nul•la de cara a França.
Per acabar,
tornem a Manresa: el menyspreu de RENFE a la ciutat té el millor
exemple en la mateixa estació. Absolutament impracticable per la gent
amb problemes de mobilitat, amb uns accessos a les andanes del mig que
val més no comentar, amb nul•les possibilitats d’esperar el tren amb un
mínim de condicions de confort i higiene i un aspecte general que
sembla planejat per l’enemic.
La protesta d’avui a Manresa
està més que justificada, encara que després de tants anys és molt
difícil recuperar la confiança en els polítics per arribar a sortir de
la misèria a la que RENFE ens ha condemnat.
Tots sabem que els gests polítics fan part d’una estratègia de
comunicació molt meditada, sovint arranjada entre les dues parts
oposades, i que permeten acontentar tothom.
Això no exclou,
però, que determinades situacions responguin a la realitat, fins i tot
amb la «mise en scène» necessària. Per exemple la trobada d’ahir al
Palau de la Generalitat entre el president José Montilla i el lider de
CiU, Artur Mas. El motiu era la votació al Parlament de la LEC
(Llei d’Educació de Catalunya) que per cert fou aprovada clarament, amb
els vots del PSC, d'ERC i CiU, el vot parcial d'ICV i (naturalment) amb
els vots en contra del PP i el Grup Mixt. Moltes han estat les reunions
prèvies al consens i potser fins i tot les trobades entre Montilla i
Mas que no s’han publicat.
El més important és que la llei
(¿perquè no Llei d’Ensenyament de Catalunya?) hagi arribat a bon port i
que es faci publica la bona disposició de CiU a arribar a pactes amb el
govern, «si es fan les coses bé» com va dir Artur Mas. Per cert,
diuen els diaris que a la reunió Montilla-Mas no van parlar d’altra
cosa que de la LEC i que no van entrar a tocar el tema finançament.
Home, amb una horeta de reunió hi ha temps per tocar més d’un tema i
cap dels dos és tant poc llest per no aprofitar la trobada per
posicionar-se en coses tan transcendents com ara el finançament.
(La mort de Baltasar Porcel deixa orfes a molts dels seus lectors. Gràcies per tot el seu treball)
La dominació cultural, militar i política que en l'antiguitat van tenir
els grecs i els romans a les nostres terres ha fet que altres pobles i
altres cultures s’hagin deixat de costat o almenys no s’han explicat
amb prou detall.
A l’escola, dels celtes en sabíem poc: se'ns va
parlar dels celtíbers, dels gals com a poble guerrer i els que encara
estudiarem llatí al batxillerat no oblidem el primer paràgraf de "De
bello gallico" (La guerra de les Gàl•lies) de Juli Cèsar on ens diu que
la Gàl•lia estava dividida en tres parts i la tercera era habitada pels
que en la seva llengua són anomenats celtes i en la nostra gals. (... terciam qui ipsorum lingua Celtae nostra Galli appelantur). Els grecs els van anomenar keltoi, és a dir gent oculta.
De
fet els celtes eren un conjunt de pobles amb una cultura molt més
avançada que el que ens van permetre de saber els entre nosaltres
dominants llegats grecs i romans. Els celtes no eren patriarcals ja que
les dones tenien molts drets civils, el divorci existia i fins i tot el
matrimoni a prova, d’un any i mig, per tal de decidir després de
casar-se per tota la vida.
Aquest poble que sempre ens han
presentat com un grup de guerrers quasi sense cultura, en realitat va
ser un poble molt sensible i fins i tot refinat. Una exposició oberta
actualment a Berna, amb el títol «L’art dels celtes», reuneix primera
vegada 450 obres d’art de diversos museus en un conjunt sorprenent que
demostra que la cultura europea no era només patrimoni de grecs i
romans.
Aquesta exposició, oberta fins el 18 d’octubre, val el
viatge a Berna. Una visita com la que vaig fer jo ahir, és un bàlsam
per l’esperit i una lliçó de modèstia pels mediterranis que, dins
d’Europa, sempre ens hem cregut ser els portadors de cultura.
Honorable President Montilla: La veritat és que em costa escriure José
perquè atès el càrrec que exerceix, a mi, espontàniament em surt Josep.
Però ho entenc, vostè va néixer a la província de Còrdova i a casa i
els amics sempre li han dit José o fins i tot Pepe. El nom, realment,
no fa l’home; només he dit això de Josep per una qüestió superficial
d’estètica, si em permet l’expressió.
Vostè va accedir al
càrrec malgrat no ser el seu el partit més votat i haver perdut 250.000
vots i 5 escons, gràcies a un tractat de governabilitat amb ERC i amb
ICV. Tot legal, de manera que no li discutiré mai el dret que té a ser
President de la Generalitat encara que vostè, persona sensible, segur
que és el primer en saber la fragilitat del poder adquirit a base de
compromisos post-electorals.
La gran sort que vostè te és que
ERC no «molesta» massa dins del Govern, ja que es conforma en tenir una
certa representativitat amb el senyor Carod-Rovira (essencialment en
temes secundaris) i ICV és un conglomerat de petits grups que a l’ombra
del poder semblen trobar-si bé, amb algun crit descontrolat de tant en
tant però sense massa transcendència real.
El pitjor problema
del PSC (vostè n’és el Primer Secretari) és, al meu entendre, l’escassa
diferenciació amb el PSOE. Com que el PSOE, al Congrés dels Diputats,
necessita els vots del PSC, acostuma a fer-li festes i pessigolles que
serveixen per distreure però que no es corresponen a fets concrets de
total col·laboració. Vostè, President, sap perfectament que el PSOE
cada dos per tres els fa beure a galet, i els omple de promeses
incomplides i de bons mots que el vent s’emporta.
Catalunya,
com tota democràcia, per ser sòlida necessita alternatives polítiques
clares i fortes; a Catalunya, una esquerra socialista no depenent de
Madrid és necessària per manar amb visió catalana quan guanyi o per fer
oposició amb la mateixa visió quan perdi.
President Montilla,
planti cara a Madrid quan tornin a venir a distreure’l amb jocs de
mans. Vostè, el PSC i Catalunya hi guanyaran.
A l’escut d’Hondures es pot llegir. „ República de Honduras, libre,
soberana e independiente”. Un lema que tothom pot adoptar com a seu i
que fatalment no sempre s’ha vist respectat.
Hondures és un país
molt complex, amb una geografia diversa i amb desigualtats cròniques
entre les diverses capes de la població. És un país que he visitat
moltes vegades principalment la ciutat de San Pedro Sula, capital
econòmica del país, i l’antiga ciutat maia de Copan. Tinc bons amics
allà i em preocupa tot el que pot succeir davant l’expulsió per la
força del president electe Zelaya.
El president Zelaya, que
acaba el seu mandat a finals d’any, abans que arribin les properes
eleccions del 20 de novembre va proposar un referèndum per modificar la
Constitució i així poder representar-se com a President per un altre
mandat.
L’inspirador del referèndum és el President Chávez de
Veneçuela, de manera que Zelaya no tenia un bon padrí per tirar
endavant el seu projecte de referèndum, que fou considerat il·legal pel
Congrés i el Tribunal Superior.
Tot sembla una mica forçat,
patètic i provocat. Hondures, regularment castigada per fenòmens
meteorològics que fan retrocedir l’economia i causen moltes morts,
mereix la pau. Les industries que els darrers anys s’han creat dins de
les anomenades ZIP (Zonas Industriales de Procesamiento) amb empreses
modernes que donen molt treball a milers de persones, i una industria
turística en creixement no poden ara posar-se en perill.
Zelaya,
un terratinent reconvertit en esquerrà messiànic, a la Chávez, ho
tindrà difícil per tornar com a President. Però el més important ara és
que no es perdin els avanços que el país ha fet els darrers 20 anys, i
que de cap manera les raons s’imposin per les armes. Ni Hondures ni
Amèrica Central, ni ningú ho pot permetre. Esperem que les reunions que
aquesta setmana s’han convocat a diversos nivells internacionals portin
la calma a la regió.
L’escriptor hondureny Javier Abril Espinoza, que resideix a Suïssa, va guanyar un premi literari amb un conte de títol: “No es mi culpa si nos arrastra a todos este río”. Espero que no sigui un títol profètic.
La majoria de premis són susceptibles de polèmica ja que no sempre es
pot acontentar a tothom, i els premis els donen persones que tenen la
seva manera de pensar, les seves simpaties i les seves antipaties, com
tothom.
El darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el
filòleg Joan Solà i Cortassa, no admet cap mena de discussió. Fins i
tot els que no hem tingut cap relació universitària o professional amb
la filologia, coneixem el professor Solà si més no pels seus articles
de l’AVUI on de manera molt amena però filològicament rigorosa, ens
explicava les diferències entre «mentre que» i «mentrestant», o si s’ha
de dir «sisplau» o «si us plau».
Com que no tinc cap mèrit per
fer un panegíric del mestre Solà, copiaré alguns passatges de la
Presentació del seu llibre “Parlem-ne”, de l’editorial Proa, i que és
un recull d’articles publicats entre els anys 1990 i 1997 al Diari de
Barcelona i a l’AVUI:
«He procurat sempre dir les coses un cop
n’estava mitjanament segur i he mirat sempre d’evitar una vaguetat o
una precipitació. (...) Escrivim, almenys jo, per aclarir-nos a
nosaltres mateixos les coses que ens afecten, etern exercici de catarsi
i de comprensió d’un món meravellós, de l’enlluernadora facultat del
llenguatge. Al capdavall, si la llengua no ens serveix per a aquestes
funcions, que ens són imprescindibles per viure, la mutilem d’una de
les virtuts més entranyables que té.»
La meva modesta felicitació, mestre, i gràcies per tots el moments que la lectura ens ha fet passar junts.
La veritat és que vostè ja porta molts anys de lluitador de causes
polítiques i les ha vist de tots colors. També la seva esposa, Eva
Forest, va lluitar fins al final de la seva vida principalment al
costat de les idees d'ETA per un País Basc independent.
Jo vaig
conèixer la seva obra teatral a començaments del anys 60 quan a Manresa
els del Grup de Teatre del Club Universitari Bages prepararem una
representació de la seva obra “En la red”. Posteriorment aquesta obra
va ser prohibida a tot l’estat espanyol tot i que vostè va tenir el
detall que l’acció tingués lloc al Nord d’Africa, cosa que d’entrada va
permetre que es publiques i es representés ja que els censors, en
aquell temps, no eren massa intel•ligents per copsar la metàfora.
Nosaltres
no érem revolucionaris, ni estàvem afiliats clandestinament al Partit
Comunista, com ara vostè. De totes maneres, dins la nostra modèstia,
representàrem obres d’autors tan compromesos com Strindberg, Camus o
vostè mateix, per exemple.
Més endavant, per circumstàncies de
la vida, només vaig tenir noticies seves o de la seva esposa pels
diaris i a distància de manera que no puc fer cap judici personal ni de
rebuig ni d’apropament.
Ara, amb motiu de la llista Iniciativa
Internacionalista a les eleccions europees dels dia 7, vostè a tornat a
sortir amb intensitat a tota la premsa escrita. He llegit alguna de les
seves declaracions i tinc sentiments contraposats. D’un part no
m’agraden certes posicions al costat dels que fan ús del terrorisme per
defensar les idees, i per altra banda vostè diu coses que tenen sentit
i que fan pensar, com ara que el conflicte, al País Basc, és greu i
polític i que la solució només està en una negociació. Vostè pronostica
temps de molt dolor si el PSOE no negocia amb ETA.
Realment,
les seves paraules em fan por. Si el País Basc arriba a ser independent
gràcies al terrorisme, mai no serà feliç, ni sòlid, perquè matar no ha
estat mai una bona solució.
Deixar de matar i d’amenaçar pot
ser un bon camí perquè el món, i no només el govern de Madrid, comenci
a mirar el conflicte basc amb altres ulls. Vostè pot fer molt per la
pau i m’agradaria retrobar l’autor de “En la red”, de manera que espero
que ho intenti.
En general, els diaris de casa nostra disposen de comentaristes d’alt
nivell dels que, fins i tot quan no s’està d’acord, s’ha d’admirar la
seva claredat, el seu estil, en definitiva la seva «bona ploma».
Un
dels comentaristes que acostumo a llegir sempre és el Sebastià
Alzamora. L’escriptor de Llucmajor escriu de manera fresca i clara, amb
un xic d’ironia que no amaga de vegades una certa amargor, i mai
argumenta de manera barroera o mal educada.
Amb motiu de rebre
el lingüista Joan Solà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes fa una
dotzena de dies, Alzamora va escriure a l’AVUI el seu article diari amb
el títol de “Insubordinació”. Comentava les paraules de Solà que va
denunciar la situació de subordinació que pateix la llengua catalana,
vinculada a una subordinació de naturalesa política.
Alzamora
parlava del marc legal que és l’únic que pot regular i gestionar el
bilingüisme, i posava l’exemple de Suïssa, amb quatre llengües oficials
(alemany, francès, italià i romanx). Efectivament, les quatre llengües
de Suïssa disposen d'una regulació d’igualtat que ningú discuteix i que
fins i tot arriba a fer un repartiment de ministeris de manera que les
llengües dites «llatines» no estiguin en desavantatge. En parlaré un
altre moment amb més detall perquè és un tema molt interessant i ara
molt actual ja que ha presentat la dimissió un ministre francòfon, i el
seu substitut tothom concorda que ha de ser de parla francesa o
italiana, per no donar dins dels 7 membres del govern una majoria massa
forta a l'alemany.
Acaba Alzamora l’article dient: “I quan la
legalitat no és justa, és quan els ciutadans tenen el dret, i potser el
deure, de la insubordinació”.
El 24 de juny del 1859, avui fa 150 anys, els soldats francesos,
italians i austríacs s’enfrontaven en una de les batalles més cruentes
de l’època moderna: la batalla de Solferino, població situada no lluny
del Llac de Garda.
El dia següent un suïs de Ginebra, Henri
Dunant, va arribar al lloc per tal de parlar amb Napoleó III sobre uns
projectes de farineres a Algèria. El panorama era desolador: les
assistències sanitàries eren insuficients i mal preparades, els soldats
eren atesos segons la seva filiació i es morien entre grans patiments i
crits.
Dunant va quedar impactat, la imatge de la desolació no
el va deixar tranquil. L’any 1862 va publicar «Records de Solferino» i
va proposar mesures per millorar l’atenció a ferits en situacions
difícils. Després de moltes reunions, el 1863 es va crear un comitè
estable, que l’any 1876 va adoptar el nom de Comitè Internacional de la
Creu Roja, amb la bandera de tots coneguda i que correspon a la bandera
suïssa amb els colors invertits.
La Creu Roja no ha evitat les
guerres però si ha fet que, cada vegada amb més dificultats, pugui
intervenir com a cos internacional i neutral en molts conflictes
ajudant ferits, orfes i desterrats.
Les guerres han soferts
canvis en les conseqüències: la Batalla de Solferino va ocasionar
38.000 morts militars i 1 mort civil. La guerra de l’Iraq i l’ocupació
posterior, és a dir entre 2003 i 2009, ha ocasionat 14.000 morts
militars i mínim 90.000 morts civils. La desproporció entre civils i
militars justifica encara més activitats com les de la Creu Roja.
Per
cert que la institució integra també les activitats de la Mitja Lluna
Roja, anomenada així per evitar susceptibilitats amb la creu, encara
que la creu de l’escut de Suïssa no té cap significació religiosa.
Tinguem
avui un record per tots els col•laboradors de la Creu Roja que arreu
del món fan una tasca dura, sovint incompresa però de gran valor humà.
El dia 15 de juliol està com aquell qui diu a punt d’arribar sense que
ningú tingui la seguretat que serà una data històrica. El president
espanyol senyor Rodríguez, molt acostumat a dir i a desdir, va fixar
recentment la data del 15 de juliol com a límit per tancar l’acord
sobre el nou finançament.
Avui fa 150 anys de l’arribada del primer tren de Barcelona a Manresa,
cosa que va omplir d'esperances de progrés a tots els polítics locals i
la població de l ‘època.
Tots sabem que els gests polítics fan part d’una estratègia de
comunicació molt meditada, sovint arranjada entre les dues parts
oposades, i que permeten acontentar tothom.
La dominació cultural, militar i política que en l'antiguitat van tenir
els grecs i els romans a les nostres terres ha fet que altres pobles i
altres cultures s’hagin deixat de costat o almenys no s’han explicat
amb prou detall.
A l’escut d’Hondures es pot llegir. „ República de Honduras, libre,
soberana e independiente”. Un lema que tothom pot adoptar com a seu i
que fatalment no sempre s’ha vist respectat.
La majoria de premis són susceptibles de polèmica ja que no sempre es
pot acontentar a tothom, i els premis els donen persones que tenen la
seva manera de pensar, les seves simpaties i les seves antipaties, com
tothom. 
La veritat és que vostè ja porta molts anys de lluitador de causes
polítiques i les ha vist de tots colors. També la seva esposa, Eva
Forest, va lluitar fins al final de la seva vida principalment al
costat de les idees d'ETA per un País Basc independent.
En general, els diaris de casa nostra disposen de comentaristes d’alt
nivell dels que, fins i tot quan no s’està d’acord, s’ha d’admirar la
seva claredat, el seu estil, en definitiva la seva «bona ploma».
El 24 de juny del 1859, avui fa 150 anys, els soldats francesos,
italians i austríacs s’enfrontaven en una de les batalles més cruentes
de l’època moderna: la batalla de Solferino, població situada no lluny
del Llac de Garda.
