ELECCIONS. Falta només una setmana per les eleccions i tinc la sensació que d'eleccions només n'hi ha a Barcelona. La televisió pública catalana exerceix de televisió local de Barcelona tot i que reconec que el que passi a la capital on per primera vegada a la història hi pot haver canvis, esdevé d'una gran importància. La campanya a la ciutat comtal és de més bon portar que en un poble petit on el ciutadà es creu amb el dret de dir-te a la cara tot el que pensa i retreure't allò que li vas prometre i que no s'ha fet. Som exigents per naturalesa i ens creiem que el nostre vot és decisiu. Està bé que sigui així però no tot s'hi val. Això és com quan estàs dins una associació i et creus que per pagar cent euros l'any tens tot el dret a maltractar la gent que hi treballa o a exigir que aquesta quota tingui un retorn per mil sense cap més implicació. Però com sempre, el client, l'associat, el votant té la raó i un ha de callar i baixar el cap per no dir el que et passa per la ment.
RENFE. La Renfe m'ha jugat una mala passada aquesta setmana amb retards i sense donar explicacions. En un moment de crisi, entenc que la informació és pels que ho arreglen, el menys prioritari però et quedes del tot desprotegit quan anuncien que no hi ha trens i ningú et fa cap previsió de quan es pot normalitzar la situació. L'endemà del caos, el conseller del ram exigia inversió i responsabilitats. No sé a qui ho deia perquè a hores d'ara ja no sabem qui és el responsable de què donat els diferents factors que hi intervenen...renfe, adif, foment, generalitat...Començo a pensar que el traspàs va ser només un canvi de codis de la web per poder penjar els horaris a la pàgina de la Generalitat.
VETERINARIS. Aquesta setmana m'ha impactat el programa Veterinaris. El concurs estètic de gossos, l'educador de gats, el cuidador que es deixa llepar per un gat mesquer i el que porta una serp embolicada sota la jaqueta perquè va amb moto al veterinari... No segueixo habitualment aquest programa però si esperes Polònia, te l'acabes empassant. La conclusió a què vaig arribar no és més que un tòpic fet realitat...hi ha gent per tot, però vull creure que això no és el més habitual.
LLORCA. El terratrèmol de Llorca m'ha fet pensar amb la tragèdia del Carmel i sobretot en el pensament que ni a casa un pot estar tranquil. La sensació aquella que quan arribes després d'hores de carretera o d'estar sotmesos als riscos quotidians, tanques la porta i respires a fons pensant que un cop a casa ja ets lluny de tot això...que fins i tot això pugui fallar et fa sentir una mica desemparat. No m'estranya que una de les reaccions hagi estat la de fer les maletes...
I per acabar...una cançó d'Anna Roig
http://www.youtube.com/watch?v=WU6Tv4lXw2k
Reconec que gairebé sempre els llibres que m’han regalat per Sant Jordi s’han quedat en un prestatge de casa o bé dins una caixa. L’obligació de no regalar només una rosa per allò de la igualtat de gèneres havia suposat que sovint fos un regal forçat sense importar el contingut. Altres vegades sí que m’havia interessat el títol però el desinterès per seguir llegint m’havia impedit continuar més enllà de la desena pàgina confiant que a partir d’aleshores hauria trobat el ganxo que em captivés per continuar i acabar el llibre.
Aquest any ha estat diferent. Esperant el tren a l’estació de plaça Catalunya vaig veure com una noia llegia amb entusiasme el llibre de l’Albert Espinosa. Al primer cop d’ull em va seduir el títol. El nom de l’autor ni em sonava. Més tard vaig recordar-ne alguna referència però tampoc em suposava cap informació ni que sumés ni que restés. Aquell ‘Si tu em dius vine ho deixo tot...’ és una expressió que tothom s’ha atrevit a dir alguna vegada i que jo sempre he pensat que és del tot incompleta. Espinosa però l’havia clavat amb la segona part del títol ‘...però digue’m vine’. Aquestes tres paraules em van acabar d’il·luminar per comprar i llegir el llibre, i potser regalar-lo tot i que sempre et queda el dubte de si l’altre entendrà el perquè d’aquest regal. El primer llibre electrònic que compro i llegeixo. I no m’ha decebut. Des del primer moment, la història t’atrapa. A la pàgina 3 ja t'adones que l'has encertat, a la 4 és una reafirmació i el codi que apareix en la pàgina 9 l’acabes interioritzant com a propi. Al llarg de tot el llibre, surten reflectides evidències escrites que et fan sentir còmode amb la lectura i notes que aprens. Un amic em va dir l’altre dia, no deixis que un mal final et perjudiqui una bona història. No és el cas d’aquest llibre però és una altra de les grans coses que cal aprendre en aquesta vida i que Espinosa transmet en cada un dels capítols del llibre.
Parlar d'emprenedors està de moda. Tothom ho voldria ser però pocs compleixen els requisits personals que ho fan possible. Tampoc hi fa cap contribució l'actual sistema educatiu on s'empolla més que s'aprèn. Un supera els exàmens, aprova i així successivament fins que l'estudiant es treu la carrera o acaba els estudis. Però això no és cap garantia d'intel·ligència o de tenir sort a la vida. Tots tenim en el nostre entorn exemples de persones que han tingut èxit sense haver passat per la universitat. El món ha canviat molt, l'evolució està essent una revolució en tots els àmbits però el sistema educatiu transmet els mateixos valors de sempre.
Els estudiants no tenen cap interès en convertir-se en empresaris i no se senten emprenedors, busquen l'estabilitat i la comoditat. Una seguretat que actualment tots som conscients que no existeix ni a la vida ni a la feina però tot i ser-ne conscients, el sistema ens empeny a buscar-la. És prou exemplificant el resultat d’estudis que conclouen que l’aspiració de la major part dels universitaris és la de treballar per l’administració, ser funcionaris. Evitar això no es pot fer si no ataquem el problema d’arrel.
Sobreprotegim els fills de ben petits, no deixem que es desenvolupin aprenent dels seus errors perquè impedim que s’equivoquin per si mateixos. No coneixen la incertesa i aquest és el valor que hauria de primar en la seva educació. L’emprenedor és el que arrisca, és que el s’ha de buscar la vida, el que sap que aquesta setmana pot ingressar cent i la següent res. Aprendre a conviure amb la incertesa és el que caldria ensenyar a la nostra societat. Però vivim en un país on hem creat una comunitat educativa molt poderosa fruit de la importància que té en el desenvolupament de la societat però molt poc receptiva als canvis. Un obstacle que cal superar si volem recuperar la iniciativa dels nostres pares que en el seu dia es van haver d’espavilar i van tirar endavant. La necessitat fa virtud.
Escoltava l'altre dia amb atenció l'entrevista que li feien a Alícia Sánchez Camacho al Món a RAC1. La facilitat amb què parla i com s'explica i el to decidit amb què s'expressa li confereix el do de la credibilitat. És una llàstima que sigui del Partit Popular. És capaç de torejar qualsevol periodista que se li posi davant. Si li repliquen els seus arguments en base a la llei espanyola, ella respon que estava fent referència a la normativa europea... i així amb tot.M'interessava sobretot la reacció a les preguntes sobre la polèmica de la immigració després que coincidís una visita seva a Badalona amb una eurodiputada de Sarkozy en plena expulsió a França dels gitanos rumanesos. Es va justificar dient que feia un mes que la visita estava programada i que va ser una casualitat. I jo em pregunto perquè no la suspenien si s'havien adonat que podia generar controversia. La sensació que em va donar no és cap altra que la d'una falsedat innecessària. El fenomen de la immigració reapareix cíclicament i més quan s'acosten eleccions. Aquesta vegada el PP torna a atiar el foc i ho fa de la pitjor manera, escampant llegendes urbanes d'aquelles que diuen que un immigrant té moltes més ajudes que una persona nascuda aquí. Els criteris per aconseguir una prestació va en funció de la renda econòmica i sí que coincideix que normalment són les famílies immigrades les que tenen més dificultats per sobreviure però els criteris són per a tothom. Això em fa pensar amb els famosos vales que tothom ha vist que existeixen però que quan rasques ningú ho ha vist directament o quan s'acusa als ajuntaments de facilitar aquests vales i en realitat, si és que existeixen, són ajudes que donen algunes entitats benèfiques. En atiar el foc, el PP són els reis com quan juguen amb la catalanofòbia i encara tenen la barra de dir que som els catalans els separatistes. En aquestes eleccions cal tenir ben clar qui ha jugat a favor de Catalunya, qui no ho ha fet i qui ho ha fet en contra. El PP ens va dur l'Estatut al Tribunal Constitucional i ens ha cremat a tots. M'emprenya pensar que algú els pugui tenir en compte per formar una majoria parlamentària però crec sincerament, que no s'ho mereixen i Catalunya tampoc.
El migdia és un dels millors moments del dia. La tranquil·litat, el retrobar-se amb un mateix, el silenci, almenys els meus migdies són així. Els companys de feina se'n van a casa a dinar i el telèfon deixa de sonar. Els correus continuen arribant, però no amb la mateixa intensitat. Les noves tecnologies ens han facilitat molt la feina però ens mantenen esclaus d'ella. Ara que... sóc de les que prefereix mantenir connectada l'antena. Això de desconnectar, m'angoixa. Aquesta tranquil·litat només la trenquen els pins que quan menys t'ho esperes fan tremolar el mòbil i una gairebé s'espanta. Un bon invent això dels pins i, sobretot, econòmic. No veig que estigui massa estès, de fet, el pin només el dones a qui realment t'interessa i amb qui no et fa res tenir-hi una conversa. El número del mòbil no costa tan donar-lo i encara molt menys el correu-e. L'altra dia ho pensava, la intimitat de tots aquests artefactes és tan difusa que la seva vulnerabilitat no saps pas on arriba. Algú va dir ets lliure del que penses i presoner del que dius... i quina raó que tenia.
ELECCIONS. Falta només una setmana per les eleccions i tinc la sensació que d'eleccions només n'hi ha a Barcelona. La televisió pública catalana exerceix de televisió local de Barcelona tot i que reconec que el que passi a la capital on per primera vegada a la història hi pot haver canvis, esdevé d'una gran importància. La campanya a la ciutat comtal és de més bon portar que en un poble petit on el ciutadà es creu amb el dret de dir-te a la cara tot el que pensa i retreure't allò que li vas prometre i que no s'ha fet. Som exigents per naturalesa i ens creiem que el nostre vot és decisiu. Està bé que sigui així però no tot s'hi val. Això és com quan estàs dins una associació i et creus que per pagar cent euros l'any tens tot el dret a maltractar la gent que hi treballa o a exigir que aquesta quota tingui un retorn per mil sense cap més implicació. Però com sempre, el client, l'associat, el votant té la raó i un ha de callar i baixar el cap per no dir el que et passa per la ment.
Escoltava l'altre dia amb atenció l'entrevista que li feien a Alícia Sánchez Camacho al Món a RAC1. La facilitat amb què parla i com s'explica i el to decidit amb què s'expressa li confereix el do de la credibilitat. És una llàstima que sigui del Partit Popular. És capaç de torejar qualsevol periodista que se li posi davant. Si li repliquen els seus arguments en base a la llei espanyola, ella respon que estava fent referència a la normativa europea... i així amb tot.M'interessava sobretot la reacció a les preguntes sobre la polèmica de la immigració després que coincidís una visita seva a Badalona amb una eurodiputada de Sarkozy en plena expulsió a França dels gitanos rumanesos. Es va justificar dient que feia un mes que la visita estava programada i que va ser una casualitat. I jo em pregunto perquè no la suspenien si s'havien adonat que podia generar controversia. La sensació que em va donar no és cap altra que la d'una falsedat innecessària. El fenomen de la immigració reapareix cíclicament i més quan s'acosten eleccions. Aquesta vegada el PP torna a atiar el foc i ho fa de la pitjor manera, escampant llegendes urbanes d'aquelles que diuen que un immigrant té moltes més ajudes que una persona nascuda aquí. Els criteris per aconseguir una prestació va en funció de la renda econòmica i sí que coincideix que normalment són les famílies immigrades les que tenen més dificultats per sobreviure però els criteris són per a tothom. Això em fa pensar amb els famosos vales que tothom ha vist que existeixen però que quan rasques ningú ho ha vist directament o quan s'acusa als ajuntaments de facilitar aquests vales i en realitat, si és que existeixen, són ajudes que donen algunes entitats benèfiques. En atiar el foc, el PP són els reis com quan juguen amb la catalanofòbia i encara tenen la barra de dir que som els catalans els separatistes. 
El migdia és un dels millors moments del dia. La tranquil·litat, el retrobar-se amb un mateix, el silenci, almenys els meus migdies són així. Els companys de feina se'n van a casa a dinar i el telèfon deixa de sonar. Els correus continuen arribant, però no amb la mateixa intensitat. Les noves tecnologies ens han facilitat molt la feina però ens mantenen esclaus d'ella. Ara que... sóc de les que prefereix mantenir connectada l'antena. Això de desconnectar, m'angoixa. Aquesta tranquil·litat només la trenquen els pins que quan menys t'ho esperes fan tremolar el mòbil i una gairebé s'espanta. Un bon invent això dels pins i, sobretot, econòmic. No veig que estigui massa estès, de fet, el pin només el dones a qui realment t'interessa i amb qui no et fa res tenir-hi una conversa. El número del mòbil no costa tan donar-lo i encara molt menys el correu-e. L'altra dia ho pensava, la intimitat de tots aquests artefactes és tan difusa que la seva vulnerabilitat no saps pas on arriba. Algú va dir ets lliure del que penses i presoner del que dius... i quina raó que tenia.
