Tot just ara fa 150 anys que es planificà la manera d’organitzar
l’eixam d’abelles barcelonines per convertir-lo en l’Eixample que
coneixem avui dia. Per aquest motiu, Barcelona pot presumir de tenir el
pati controlat, atès que és un rusc ben estructurat i que està cobejat
pels millors urbanistes del món, com una mostra de planificació
urbanística a tenir en compte, digna d’ésser estudiada. Ildefons Cerdà,
doncs, va executar un pla que pel cap i casal de llavors va ser titllat
d’il·luminat quan en aquests moments el tractem com un símbol
d’identitat, fins i tot se’l venera perquè ha servit per endreçar-ho
absolutament tot i que, per tant, no aparenta un calaix de sastre com
tantes altres ciutats. Amb tot, l’entramat encara té un repte a assolir
a ple segle XXI i que hauria de comptar amb el llegat de l’arquitecte:
l’expansió metropolitana. En aquest sentit, si bé Cerdà va dibuixar les
línies mestres, caldrà que la Diagonal en sigui la columna vertebral
d’aquest projecte colossal, el qual encara resta per concloure.
Després
d’unes Eleccions Europees descafeïnades, comencen a escoltar-se els
típics sorolls de sabres. A la cambra catalana trobem més d’un diputat
que ja es frega les mans, o bé opta per mossegar-se les ungles també,
enmig d’una més que probable carambola parlamentària que l’afavorirà, o
bé el deixarà en una segona divisió sense retorn. I això, entre tu i
jo, cou de valent! I és que l’endemà dels comicis europeus, va
concloure el pacte tàcit entre cavallers per engegar de nou les
respectives maquinàries dels partits per escalfar els motors, de sota
mà és clar, de cara al real i definitiu assalt: les properes eleccions,
les del Parlament de Catalunya.
Hi
ha qui diu que el Govern d’Entesa té les hores comptades. Però jo em
quedo amb què hi ha qui afirma que té ganes que conclogui ara mateix
perquè d’aquesta manera pot justificar l’injustificable: haver reeditat
el tripartit nº2 tot ‘buscant’ el cos a cos amb Zapatero per tal
d’ungir-se d’una pàtina de credibilitat que en aquests moments els hi
manca, i que d’aquesta manera la podrien aparentment ‘recuperar’. Si
més no, no assumirien una catàstrofe i, per tant, encara podrien
assolir, si bé no els mateixos resultats, sí una xifra acceptable; a
parer seu, excel·lent.
I
per altra banda, els hereus del peix al cove veuen que la contesa per
l’herència d’una presumptuosa Generalitat robada està –de nou!- a tocar
dels dits. No obstant això, no tot són alegries de bombo i plateret.
Saben que tan sols els hi queda una única garantia més enllà de
l’apropiació momentània de la raó per la ideologia que defensen o
l’estratègia que duen a terme. Es tracta de la batalla demogràfica. I
aquesta és la darrera moneda de canvi que els pot facultar per a tornar
a regentar la façana més bonica de Plaça Sant Jaume. No ens estranyi,
doncs, que en els propers mesos vivim una escena en què més d’un
dirigent surti de mare i en comptes de treure el fetge (o el cor, tu!)
per la boca acabi posant-se a la boca del llop: el pou on s’hi apleguen
l’ansietat amb l’ambició, i juntes acaben restant sense possibilitat
per a sumar; el no-res, vaja.
Com
veieu, tot està latent i ningú sap quan s’obrirà el meló de la
incertesa perquè ningú gosa aventurar-se a avançar la primera figura
del taulell d’escacs. I de nou, com vaticinava al principi, fregar-se
les mans o mossegar-se les ungles. Diputats que caricaturitzen el guió
propi dels delfins, d’altres que fan les típiques abraçades de l’ós i
algun que altre diputat que formigueja de valent per fer-se un lloc
entre els apoltronats que romanen còmodament en els escons vermells de
vellut i que convindria que aquesta fóra la darrera legislatura que els
ocupessin.
Però
sobretot, que aquest estiu no marxin gaire lluny! Que les vacances les
passin a casa seva. I és que pronostico que viurem un agost d’allò més
“constitucionalment impossible”, en el qual la calor del Sol de la
plana veïna pretendrà fondre els cervells de la ciutadania perquè
–ells- creuen que ens podran posar un embut al cap i engalipar-nos que
Catalunya assumirà bé la sentència de l’Estatut... En definitiva, hem
de triar entre engreixar el zoològic parlamentari d’animalons que no
fan bondat a la gàbia del Parc de la Ciutadella o assumir el repte
històric que tenen el davant: repetir la concòrdia del 30 de setembre
de 2005 en què tothom va comportar-se, va exercir amb responsabilitat
la confiança rebuda pel poble.
Arribem al final del miratge. L'hora de la veritat ja ha iniciat el seu particular compte enrere. Qui faci una pas en fals malbaratarà el somni, si és que ja no l'ha malbaratat a hores d'ara. A dia d'avui doncs, l'independentisme es debat entre plantar cara de debò o esmunyir-se en el clavegueram de moltes aigües que fins d'aquí un temps considerable no es reuniran cadascun dels afluents en un mateix riu. I tot just estem en una setmana de Corpus de Sang i a un mes vista del judici final: un 15 de juliol que el calendari figura com la data de l'apocalipsi. Parlo de l'escull en què roman ancorat el finançament i, per conseqüent, el degut desplegament legal estatutari. I si no hi ha un acte de coherència ideològica, el país es fragmentarà encara més, és a dir, passarem de l'ou com balla a ballar les esclòfies de l'ou, les qual estaran submergides en un oceà d'incertesa perquè l'oportunitat de fer valer l'independentisme s'haurà diluït per manca d'optar per criteris de racionalitat i de sentit comú. O si ho preferiu, perquè no s'haurà volgut, bo i sabent-ho per alguns que ja avisàvem, que la desafecció política i la desídia ciutadana envers la política és una relació que s'estructura mitjançant la credibilitat en l'exercici d'aquesta.
Malauradament, la qualitat de creïble no bufa al veler republicà que timoneja Joan Puigcercós. I jo no vull veure com tota una nau queda desballestada de la nit al dia per després tornar a les drassanes i construir-la de nou, com si fos tan fàcil. I és que qui tingui aquest delit, en el fons, té més autoodi que el provincià de torn que viu amb nosaltres a casa nostra. Però, tornant al tema, dies enrere vaig comentar que la sobirania era aigua, que estava en boca de tothom i que lamentablement ningú veia un referent clarivident que capitalitzés el desig col·lectiu d'emancipar-nos nacionalment. Des d'aleshores, el país hi brolla el neguit constant. I estar a l'expectativa de nous esdeveniments és una tortura que acaba provocant desencís. Per aquest motiu, cal determinació per una òptima execució de l'ideari. Ha d'estar ben fixat i que, sobretot, no vagi balder quan més funestos siguin els corrents marins o l'autocomplaença de satisfer els desitjos més íntims no satisfacin abans els anhels de la majoria. Això, sense anar gaire més lluny, és tenir visió de país. No demano ser un oracle. Senzillament prego no ésser curt de mires i veure de prop que aquesta és la darrera partida de cartes a jugar i qui disposi d'un as sota la màniga acabarà amb aquesta timba, ens farà sortir de l'entrellat.
Ara és el moment de no ballar segons el so, de no acomodar-se a les circumstàncies. Ans el contrari, és el moment que siguem seduïts, afalagats, il·lusionats amb abelliments si és necessari, és a dir, toca ballar l’aigua als ulls de nosaltres, dels nostres afanys més enllà d'unes sigles polítiques. O dit al revés, ara ens toca a la gent de peu de carrer fer ballar a Joan Puigcercós com un putxinel·li, fer-li fer tot el que el poble català demana a crits per tal que cap més paraula s'estavelli al mur de les lamentacions. En definitiva, ara és l'hora que saltem plegats per patum, que la participació ciutadana sigui foc i pirotècnia, que l'ou que ballem estigui ple de propòsits amb convicció i valentia, mai buit i amb un punt de cera fosa perquè tingui un suposat contrapès, quan sabem del cert que si no som amos de la nostra dansa acabem ballant a ritme servil, giravoltant i fent la gara-gara sense sentit i amb més que pronosticable caiguda en picat.
Tot poble, si es creu que l'és, té honor. Parlo de la qualitat moral que porta a algú a no fer res que el pugui desmerèixer en l’estima dels altres i en la pròpia col·lectivitat a la qual pertany. I és que quan sobresurt una figura amb el capteniment clar i que 'honora' els seus, la resta ens traiem el barret i, tot seguit, optem pel gest: atorguem una distinció a la persona en qüestió.
En aquest sentit, Òmnium Cultural és l'artífex per decidir qui, any rere any, cal distingir el mèrit d'una trajectòria personal que, paral·lelament, és fidel amb el país i roman arrelada amb el seu degut desenvolupament. Per aquest motiu, quan hom agafa el compromís de defensar la paraula a capa i a espasa, obté el nostre més preuat orgull rubricat en una cerimònia com a senyal de consideració, de respecte. Enguany, Joan Solà i Cortassa, ínclit lingüísta de Ponent, ha obtingut el guardó: el 41è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Enhorabona!
Ara bé, m'agradaria pensar que el poble català mai morirà. Però si mai mor, no voldria que una de les raons per les quals hagués mort fos l'haver estat massa savi. Perquè ens entenguem: pecar en excés. I dic el següent de manera no-gratuïta perquè vull creure que per molts oficis solemnes que duem a terme, convindria que fóssim més permeables dins la nostra ja prou dividia impermeabilitat. Hem de recordar que no estem en una situació de normalitat nacional. Per tant, les litúrgies i les fórmules corteses convindria que fossin més planeres. Com si la gent normal també pogués asseure's a les butaques del Palau de la Música i esclatar de joia interior, tant o més que els il·lustrats intel·lectuals de la nostra nació, pel mer fet de parlar no només una mateixa llengua, sinó també un mateix llenguatge.
Rubianes ens va deixar quan menys ens ho esperàvem. I aquest 8 de juny els seus amics, al capdavall, la seva família, li han fet un homenatge al Palau Sant Jordi. Un clam popular per encomanar de nou a tothom el seu humor, que es farcia d’onomatopeies fora de sèrie tant bon punt obria la seva boca caracteritzada per una llengua llarga, ben llarga. I sobretot, recordar la seva valentia: una personalitat que no s’arraconava quan pujava als escenaris ja que en més d’una ocasió les seves declaracions van posar la seva carrera professional entre l’espasa i la paret. En aquest sentit, el mestre de ‘La sonrisa etíope’ convindria que tingués la que fou la seva segona residència amb el seu nom, és a dir, de Club Capitol a Teatre Rubianes. O fins i tot, posats a demanar, que Plaça Espanya es digués Plaça Rubianes. En el fons, a tots ens fa suar la no-intel·ligència i ens infla l’existència la no-comprensió.
Quan fa vora un any estàvem expectants per veure quin seria el rostre visible dels demòcrates cap a la cursa per conquerir La Casa Blanca, des d'El Caire estant, amb més d'un company ens delíem perquè l'escollit sigués Barack Hussein Obama. Enmig d'una família sunnita, amb un peu a Occident i una ment independent respecte a qualsevol fonamentalisme islàmic, gaudia en gran manera quan els burxava -sense malícia, però sovint s'ha de ser dolentot de mena per obtenir respostes gratificants- per saber de prop si veien amb bons ulls que, no només Egipte, sinó a la llarga el món musulmà, anés configurant un paradigma equiparable a Turquia. I és que en més d'una conversa no et negaven la possibilitat de bastir aquest futur, almenys tampoc es tancaven en banda. És més, estaven predisposats. Et mostraven la voluntat per fer-ho. En definitiva, que hi havia ganes de posar-se a treballar i consolidar aquest model.
No es tracta d'un imperatiu occidental. Ni una facècia d'uns quants per divertir-se fent riure als seus. L'element primordial per conduir aquesta situació requeria arribar en un punt mort. I bé, un any després, somric. No és un somriure d'orella a orella. Simplement es tracta que avui, com mai s'havia vist fins ara, el concert de les religions tenen realment l'oportunitat de caminar amb el respecte per banda i amb el desig de forjar una actitud basada en el reconeixement de la independència de la política i de l'ensenyament vers la concòrdia entre les diverses confessions religioses.
I Egipte, en aquest sentit, és l'escenari perfecte per dipositar la primera pedra angular d'aquesta empresa. La pau mundial, un somni d'uns quants, un eufemisme per la resta, tot sovint no és res més que l'entesa entre les moltes maneres de predicar la fe dins d'aquest planeta blau. Però perquè la il·lusió no es volatilitzi, convé aprofitar aquest moment. I quan el juliol passat ens semblava que féiem una xerrameca pròpia dels vailets (o no tan vailets) que es posen a jugar a les nits d'estiu a jocs de taula semblants a l'Stratego o el Risk, llavors pensava el contrari: que ens deixàvem endur pel què volíem, que nosaltres érem diminuts. No endebades, els magnats del món han decidit intentar-ho. I el rei Mides, l'americà Obama, té la última paraula. Si més no, avui ha fet aixecar l'auditori de la Universitat d'El Caire quan s'ha predisposat a reunir la confluència dels anhels del cristianisme, l'islamisme i el judaïsme tot preservant els individus i la societat de tota influència religiosa.
I un darrer apunt. Mentrestant, des d'aquí, per petita que sigui la nostra aportació, cal procedir-la amb cautela. Sense trepitjar cap llibertat individual per aquest afer, però que cap llibertat d'un malmeti la llibertat col·lectiva. Perquè el liberal no respecta la religió pel seu contingut, sinó per ser 'un producte d'una elecció lliure i voluntària'. Hem de dir en veu alta que és errònia la concepció d'assimilar la llibertat religiosa com un dret genèric de l'individu per elegir els seus propis valors, ja que llavors es projecta una descripció equivocada de la naturalesa de la convicció religiosa i es confonen els motius pels quals s'ha d'atribuir una protecció constitucional especial al lliure exercici de la religió. Per tant, si no fem res, donem corda -indirectament- a aquells que interpreten totes les conviccions religioses com si fossin el resultat de l'elecció individual. És a dir, no podem passar per alt el paper que desenvolupa la religió en les vides d'aquelles persones per a qui l'observança dels deures religiosos suposa un fi constitutiu, essencial per a la seva pròpia concepció del bé i indispensable per a la seva identitat. Que no és mereixedor de respecte el fet de com s'adquireix una religió, sinó pel lloc que ocupa aquesta en una vida bona, les qualitats que promou o, des d'un punt de vista més polític, la seva tendència a cultivar els hàbits i les disposicions que caracteritzen a la ciutadania.
Com haureu vist, us parla un laïcista, però en gran manera un profund agnòstic.
Ara que diuen que els boscos estan secs, compte! Ara que diuen que hi ha més rostolls que arbres xops, compte! Ara que la vegetació es rebel·la, compte! Que qualsevol espurna pot incendiar el panorama. Que vivim en un país de piròmans i hi ha qui gaudeix de valent provocant incendis o fins i tot presenciant-los. Us ho aviso: mai entendré aquesta propensió patològica. Tanmateix, com deia, compte! Compte perquè ja s'ha acabat el bròquil i el poble català no ha de seguir aguantant l'asfixia de la indiferència. Al capdavall, no ens mereixem aquest silenci. No estem condemnats a ser cendres, però tampoc a mantenir la flama d'algú. Som i hem de ser el nostre únic braser. I en aquest sentit, auguro un principi d'estiu en què més d'un causarà un incendi devastador. Hectàrees i hectàrees de paciència s'aniran rostint. I és que ben aviat, mentre qui no respecta la nostra voluntat combregarà amb què som foc d'encenalls, nosaltres, a casa, internament, tenim realment la batalla: hem de fer entendre que davant la mofa haurem de treure foc pels queixals. Que si ja farà calor de per se durant els propers mesos, a casa nostra volem un oasi de cocos i no un forn crematori que malmeti les vinyes, els camps i la muntanya. Que o sabem plantar cara o a més d'un se li socarrimarà la metxa, és a dir, la credibilitat. Per tant, desitjo que, en la mesura del possible, sorgeixi algun bomber a fer tasques de salvament. En realitat, que apagui els focs i que aigualeixi la "seva" festa.
Hi ha infants a qui mai els hauran de dir: ‘estigueu quiets!’, perquè duen tota una vida en repòs, en la més absoluta calma. Un d’ells és en Llullu, el fill d’en Màrius Serra, autor de 'Quiets' [Ed. Empúries]. El forjador del país dels verbívors és un gran mestre dels jocs de paraules i també un gran activista en pro de posar en moviment als qui pateixen encefalopatia, és a dir, paràlisi cerebral. Amb el llibre, aprenem a desacomplexar-nos i a no posar aquestes etiquetes gratuïtament. I és que compten per a ben poc si, malgrat avaluem l’afectat com a incapacitat, l’estimem igual o més que una altra persona de la nostra família. En aquest sentit, el diumenge 14 de juny, a les 20 hores, se celebrarà a la Sala Pau Casals de l'Auditori el concert benèfic en pro de les Fundacions Nexe i Guimbarda, dedicades als pluridiscapacitats. El Tricicle, Pau Riba, Sergi López, Nina, Quimi Portet, Queco Novell, Bruno Oro, Matthew Tree, Pep Bou, Albert Om i Jordi Herralde, per anomenar-ne alguns, ens animaran a moure’ns pels quiets!
Ahir vaig sincerar-me amb vosaltres tot escrivint-vos tal i com veia l'escenari de l'estat de la qüestió a hores prèvies del final del principi. I sí, dic "del final del principi" perquè, en acabat, s'ha demostrat que aquest equip, que com bé diu en Joan Maria Pou (RAC1) l'hem de batejar com el 'Triplet de Pitet', tot just prem l'accelerador a la forja d'un imperi futbolístic encara sense precedents a la glòria dels culers. Per això, l'onanisme blau-grana d'avui. Perquè mentre aquesta nit tothom s'ha embriagat d'èxtasi i eufòria desfermada, acte seguit tothom se n'ha anat al llit amb l'estimulació sota els llençols i l'ha canalitzada per l'enclusa en un mar d'il·lusions plenes de follia; fins i tot, perdent el nord i causant els lamentables incidents de sempre. Tanmateix, auguro un baby boom d'aquí a nou mesos. No per part meva, això temps al temps... A partir de febrer, doncs, la nació es dotarà d'una taxa de natalitat anomenada 'generació tricampiona'. No creieu?
Però havent celebrat el triomf -sense tirar la casa per la finestra, sobretot-, m'agradaria que debatéssim unes quantes consideracions. M'agradaria que el poble català prengués nota del barça d'aquesta temporada. I és que si hi ha valors que inevitablement ens els emmirallem acèrrimament és perquè són virtuts que ens manquen amb el context en el qual ens trobem. Per tant, compromís, talent, esforç, fidelitat i orgull són les qualitats que qualsevol a hores d'ara es pregunta com és que no aflueixen degudament en el si de la classe política com també en el conjunt de la ciutadania que de la política no en fa una pràctica professional però que sí que té ganes de debatre idees, és a dir, militar en algun projecte polític.
Crec que ja va sent hora que estudiem els manuals de l'escola de Josep Guardiola. Qui sap, potser només llavors entendrem què signifiquen els conceptes: intel·ligència estudiada, sobrietat en les formes però elegància en el fons, honestedat per dirigir amb decència un projecte, ser oberts de mires de cara al cosmopolitisme de qualsevol empresa que es vulgui erigir a dia d'avui i, finalment, aprendre que ser català és estar l'avantguarda. Que és aquesta la nostra carta més preuada, la que ens ha presentat sempre arreu del món on hem anat. Que la modernitat que agombola la nostra cultura necessita rigor, mètode i instint disciplinat per aconseguir els objectius que ens proposem...
En definitiva, que plantejar-nos fites sense tenir en compte aquestes consideracions és fer les coses a la babalà per una banda o, per l'altra, construir castells de cartes que amb una ventada s'enderroquen en un obrir i tancar d'ulls. Que si som del barça, cal que ho siguem sent-ho també quan no es juguen els partits. Del contrari, només serem suflés que s'inflen de cop i volta però que es desfan amb el Sol que més escalfa. I jo no et feia merengue... O sí l'ets?
Són dos quarts de tres del migdia i ho reconec: estic nerviós. Com el país, jo també he entrat en una terminal on el temps s'ha parat, tot ha passat en un segon pla i l'avenir de demà només pot ser tenyit de glòria blaugrana. En el nostre imaginari, sembla que no hi pugui haver un dijous sense tornar cap a casa amb la copa orelluda.
Els culers ens enfrontem contra els 'reds devils' de Manchester. Serà una final molt dura: és una obvietat. Al meu entendre, la millor que podíem haver-nos plantejat mai. Tan sols els qui encarnin el paper dels gladiadors del Colisseum obtindran el sí del Cèsar: la victòria merescuda. I en aquest sentit, a hores d'ara, dubto que algú pugui dir-me que li queden ungles per mossegar-se. Ni que tampoc pugui negar-me que no ha fet una promesa amb el destí, és a dir, prometre que si aconseguim el triplet tan anhelat, hom es tallarà els cabells al zero o, per què no dir-ho també, es dutxarà amb cava i farà la croqueta carrer avall...
El més increïble de tot plegat és que la màgia d'aquest equip, el dinamisme del seu futbol i un entrenador humil i savi com és Guardiola són virtuts que han injectat la moral necessària a una societat, com és la catalana, en hores baixes. La felicitat que radia aquest Barça ha arraconat la crisi i les Eleccions Europees momentàniament. Ha deixat en stand by com pugui acabar la imminent sentència desfavorable del Tribunal Constitucional i, com no, ha apaivagat la impotència d'alguns catalans envers l'Estat espanyol perquè, guanyant avui, dóna la impressió que el poble català viurà en la seva plenitud: viurà una situació de normalitat desvinculada a l'esbatussar-se constant que suposa el jou espanyol.
Per aquest motiu, prego que guanyin, si us plau! Del contrari, tot seguit ja em veig un mar de llàgrimes transformat en un drama nacional. I no vull que la grandiloqüència d'aquestes paraules siguin titllades de demagògia, però és una realitat contrastada la que us exposo. Que la catàrsi que pateix el català comú ben endins del seu ventre, a sis hores prèvies de la final de Roma, és un fet sense precedents.
Avui, la città eterna s'omplirà aproximadament de més de 25.000 catalans. Una xifra superior a la manifestació de Brussel·les, que flanquejà els 10.000. I dic això, no per res, sinó perquè si avui tenim una cita amb la història, sóc del parer que quan proclamem la independència, alguns sí que sortirem amb el pit inflat d'orgull a dir que mai més demanarem permís per existir, però llavors, la immensa majoria viurà aquest fet com quan s'acaba un dia i l'endemà toca arrencar la següent full del calendari.
Som un poble que té visions? Que veu coses que no existeixen sinó en la seva imaginació? Aquestes són les preguntes que hom es fa quan visita l’exposició “Il·luminacions. Catalunya visionària” al CCCB. S’hi pot trobar des de les genialitats de Ramon Llull fins a les excentricitats d’Antoni Gaudí, passant sens falta per la màxima de Nicolau M. Rubió i Tudurí: “De tant en tant el seny català acluca l’ull i deixa fer”... En essència, aquesta frase resumeix al mil·límetre com d’avançat ha estat el nostre país mitjançant la intuïció i les habilitats innates d’aquestes figures fora de sèrie que ha donat a llum la nació. Rarament es troba un escenari en què cadascuna de les seves idees no hagi tingut un impacte notable en el si dels corrents de pensament europeu. Ve de gust, per tant, embriagar-se dels seus punts de vista; a partir dels quals, quan anem pel món, sempre se’ns recorda el català de torn que ha trencat motlles, sigui en el món de les arts, de les lletres o de la ciència.
Fa setmanes que en el Parlament no s’hi debaten temes d’una transcendència notable. De fet, estem en època de campanya electoral de cara a les Eleccions Europees i tots els partits polítics tenen l’ull més posat en aquests quinze dies per demanar el vot a la ciutadania que no pas per avançar en matèria legislativa. És així de senzill, no té més.
Però si hi ha algun ressort que encara cueja és la LEC, la Llei d’Ensenyament de Catalunya, i una de les formacions que han volgut aixecar el vol mitjançant aquesta per sortir del pou en què estan reclosos. I dic ressort, no per res, sinó perquè després que oferissin l’esperpèntic espectacle de mera rebequeria pueril, el sarau el magnificaren amb una pseudocampanya que reivindicava que les matrícules lluïssin el “CAT”. En definitiva, parlar de pomes quan es debatia si volíem peres o no.
Les formacions prepolítiques; o més ben dit, les que encara a dia d’avui estan ancorades a les entelèquies socialistes del més pur primitiu procedir rus, sovint practiquen el confusionisme polític quan en surten malparats d’una escomesa. És a dir, no reconeixen que l’han cagada –literalment, parlant clar- amb la seva conducta. I és que encara hi ha diputats i diputades que se’n riuen des del seu escó pel discurs que encarà Iniciativa al cap d’uns dies després que el seu paquet de mesures (?) fóra rebutjat per un pacte tan necessari pel conjunt del país en el camp de l’ensenyament. Tot seguit, aquesta impulsió desfermada es traduí en un suposat salvavides quan en realitat es convertí en el clàssic galimaties ploramiques per tal de solucionar la crisi existencial de no haver-se alienat com tocava amb els partits d’ordre i no haver pregonat un discurs conscient del moment; per tant, impropi d’un partit que governa.
La impulsió és una arma de doble fil. Ja ho té això el fet d’impel·lir. Si bé pots manar moure una estratègia empenyent quelcom també pots acabar, com els hi ha passat en aquest cas, incitant a fer alguna cosa, no en benefici propi, sinó a costa teva per no haver dit que les propostes que presentaves eren enrevessades i, en segon terme, en política sobretot, el mètode per sortir del doll de merda de torn no es basa en recórrer a la confusió com a clau mestre, en tot cas sempre has d’evitar que la teva confusió no s’acabi fomentant a dins teu.
I un avís pels navegants psuqueros nostàlgics (ara ecologistes): no torneu a utilitzar aquest mitjà per valdre-us d’un fals protagonisme quan no és el primer cop que l’afany per aconseguir un fi és més aviat l’il·lusionisme en comptes de seguir fil per randa els recursos d’un manual universitari de ciència política i no els apunts de trinxera.
A les deu del vespre s'ha donat el tret de sortida a la campanya electoral de les Eleccions Europees. El 7 de juny la ciutadania del vell continent podrà decidir quina serà la seva representació al Parlament Europeu. Però la notícia de vora mitja nit ha estat que el Tribunal Constitucional ha acceptat in extremis el recurs d'Iniciativa Internacionalista per tal que puguin concórrer en els comicis en qüestió. Aquest fet mereixerà un anàlisi com cal properament. No obstant això, a la fi posem el compte enrere per veure de prop el cara a cara entre Oriol Junqueras [web] i Ramon Tremosa, o la història econòmica vs. l'economia de la història, en definitiva, el duel entre els caps de llista de L'Europa dels Pobles-Verds i La Coalició per Europa. Més enllà doncs de la veu ecosocialista de Raül Romeva o la flamant socialista Maria Badia i dels primers sondejos que auguren possibles resultats, la dada més significativa de l'enquesta del Centre d'Investigacions Científiques (CIS) és que es preveu una abstenció del 13,8%! En aquest sentit, encara que votarem en circumscripció única perquè no som un Estat sinó que administrativament en formem part d'un a desgana, us animo a votar en clau catalana. A parer meu, sobretot, la llista de l'Europa plural, social, democràtica i unida.
La sobirania està en boca de tothom. És a dir, l'afany de fer-nos com a poble amb la qualitat de disposar plenament del poder polític com a Estat està en dansa. I el terme en qüestió, cal dir-ho, ha agafat una volada transcendental: es tracta d'una aposta intergeneracional. I ara, quan més magres són els pronòstics que ens fem envers les tempestes del finançament i l'escabetxada estatutària feta a làmines pel Tribunal Constitucional; ara, i només ara, la sobirania nacional és aigua. Doncs Catalunya ha decidit obrir fronts, petites llars de foc potser, però autèntics brasers per passar-nos la torxa els uns als altres. I quina ambivalència pel país que el foc que us parlo sigui en realitat allò que n'anomenem H2O. I és que no fa més que estendre's líquidament entre la societat catalana. Bull per tot arreu, fins i tot crema. El missatge és clarivident: volem dotar-nos d'estructures de decisió que no es sotmeten a cap altre poder. La transparència de la independència ja no fa arrufar a cap més nas ni escarmenta a cap més llengua. És un clam inodor i insípid per alguns, vida composta d’hidrogen i oxigen per a nosaltres. En aquest sentit: "Sobirania i Justícia, benvinguts a bord i a remar conjuntament!"
Si bé ens barallem els uns als altres, sovint també optem per la via de mirar-nos el melic fins a nivells inaudits. Com us ho diria, els catalans no tenim terme mig. I en aquesta tessitura, cal afegir que l'autoodi té una estranya combinació, pròpia d'un autèntic còctel molotov, envers els espanyols. D'aquesta manera, algunes nodrides representacions del catalanisme acostumen a fer-los-hi el flac favor anant contra d'ells, així com la majoria d'ells ens disparen -dia sí, dia també- dards enverinats amb tanta mala bava com poden. Però jo, com sabeu, no m'agrada anar contra de ningú, sinó a favor de nosaltres mateixos. No voldria pecar en excés com el Sant Narcís, que això de mirar-se tant el mirall tampoc és saludable per la identitat popular que pretenem bastir sobiranament. Si volgués que el meu poble traiés matrícules d'honor en alguna assignatura seria en una que encara ens resta pendent de superar: aprendre a estimar-nos. Aquesta és, si fa no fa, una de les poques iniciatives de TV3 que paga la pena veure: 'El paisatge favorit de Catalunya'. Llàstima, no obstant això, que només s'estima una porció ínfima dels Països Catalans: l'etern Principat. Espero, tot i així, que algun dia les càmeres puguin descobrir els punts recòndits de la nació sencera, la pàtria absoluta. Mentrestant, que tothom aprengui a estimar la terra (s'ha dit!).
Comença a fer olor d’estiu i tota cuca viu. Si més no, a tothom ja se li desperten les ganes de festa, poder tenir converses a la fresca i divagar sota la llum de la Lluna mentre voreges la platja amb una magnífica companyia. En aquest sentit, els joves som els protagonistes estel·lars. I és que quan olorem que es cueja una mica de xerinola, ràpidament ho sabem perquè sempre posem el nas per tot arreu. I llavors, ens desplacem fins on s’organitza la moguda de torn sense pensar-nos-ho, sovint de manera descontrolada, passats de voltes també. Per això, felicito iniciatives com la del “Q-ral”. Així, es té controlat el jovent de quatre pobles del Maresme: Arenys de Mar, Arenys de Munt, Canet de Mar i Caldes d’Estrac, com si fos un galliner. És a dir, quan hi hagin les festes majors o es muntin espectacles culturals, els i les joves estarem interconnectats mitjançant els busos que posaran a la nostra disposició els respectius consistoris.
No m'agraden les etiquetes. De fet, mai m'han agradat. Sovint la militància política fa que la majoria directament t'ubiqui en un espai determinat. En part, és lògic. No obstant això, cada persona és un món. I és que mentre aquí tenim la concepció barroca i tradicionalista de la política, en altres racons del planeta la intel·ligència i la preparació individual de cadascú l'acredita molt més que a les sigles que presumptuosament un militant es deu.
En aquest sentit, voldria emfatitzar que em cansa el liberalisme. En realitat, em fa venir basques tot allò que és liberal. Sembla el terme de moda: que si no n'ets -de liberal, s'entén-, tothom t'asenyala despectivament. Com si no haguessis vist la llum o quelcom similar, va parir... I en contraposició, directament ets caricaturitzat com l'aneguet lleig, és a dir, com el típic perfil contestatari, pamfletista i esquerranós per la mera qüestió que no combregues amb els acòlits amarats de llibertat personal.
No per aquest motiu jo sóc un comunitarista. Els extrems es toquen, tenen vasos comunicants. Per això, de nou, exposo que si ja em cansa l'etern debat esquerra-dreta en un país en què no es tenen els recursos suficients per dur a terme ai tals polítiques en qüestió, imagineu-vos com n'estic de tip en quant a la diatriba liberalisme vs. comunitarisme.
Tot plegat no quedarà aquí. Us faig saber que aquest post serà el primer d'una bateria d'arguments per trencar la demagògia que ombreja la societat actual; per no dir fins i tot, salvant les distàncies esclar, l'ordre mundial.
No, en absolut. En tot cas voldria que l’entitat esportiva canviés la directiva en bloc perquè aquest club recuperés la catalanitat que el va fer néixer. Com ha fet en Laporta amb el Barça deixant enrere la llarga ombra de Núñez i Gaspar... I és que ni sóc un acèrrim culé ni un salvavides pels periquitos, jo vull la meva Lliga Catalana de Futbol i m’estimo els equips catalans. La tindrem quan disposem d’un Estat propi. Mentrestant, fem com el Mònaco a França, juguem a Espanya –i en breu els hi guanyarem la ’seva’ Lliga–, com també ho fan ‘encara’ el Vila-real, el València i el Mallorca. Per això no m’agrada que cap club català baixi a 2a divisió. Sovint es diu que el nom fa la cosa. I en aquest sentit, és comprensible que la majoria de catalans tinguin especial animadversió cap a l’Espanyol pel sol fet de dir-se així. Però si s’anomena d’aquesta manera és perquè no li va quedar cap més opció quan es fundà perquè aleshores al cap i casal ja hi havien: el Català FC, el FC Barcelona i l’Hispània FC. I per cert, a tall històric, l’equipació blanc-i-blava que llueixen els jugadors està inspirada amb la indumentària que vestien els almogàvers sota les ordres de l’almirall Roger de Llúria.
El Parc de la Ciutadella és la clara petjada de l’èxode forçat del veïnat de l’antic barri de la Ribera enderrocat per Felip V cap el 1716. I a dia d’avui, en el bell mig d’aquest perímetre circumdant, hi ha una dona desconsolada. De fet, si aquesta no ha deixat de lamentar-se, senyal que el poble català encara no ha recuperat el control de si mateix, és a dir, segueix perdent l’oremus dia sí, dia també.
No obstant, sembla que aquest fet indicatiu no esparvera els 135 inquilins del Parlament de Catalunya perquè a l’escultura no li caiguin mai més les llàgrimes. Ja em diran, doncs, qui serà el diputat o la diputada que es dignarà a aixecar el cul del seu escó per tal que aquesta preciositat deixi aquest fort plor de pit, sovint desbocat. I és que ja fa temps que la qui regenta la façana parlamentària veu com no arriba la sobirania nacional plena per enterrar definitivament l’autonomia constitucional: la darrera petjada colonial.
Des d’aquesta perspectiva, servidor anirà relatant cròniques parlamentàries sense embuts. Tan sols els missatges inequívocs permeten que la ciutadania es conscienciï per tal que pugui condicionar la nostra representació a la cambra catalana, perquè llavors aquesta dugui a terme llurs tasques exclusivament per als nostres interessos; i no per enfortir el jou espanyol, donar peu al provincianisme estèril.
Mentre denunciem qui és el diputat o la diputada de torn que profana la terra que l’ha catapultat/da al desenvolupament del poder legislatiu, la nostra paraula, el nostre afany, no romandrà en l’oblit del Saló dels Passos Perduts... Perquè les intrigues, les conspiracions, els rumors, les inventives, els maldecaps, els insults, les travetes, les punyalades, les venjances, la gelosia, les mirades i les traïcions mai han de silenciar-se, sempre han de sortir a la llum pública.
“El Desconsol” és això: que tothom conegui què es cou a la caldera d’en Pere Botero, quan a cada Ple veiem una representació pròpia d’<<Els Pastorets>> que no millora la versió original d’en Folch i Torres.
