Us adjuntem el Correu que hem remés als associates i associades dels Amics del Corral de Rafel, amb una nova convocatòria:
¡¡*¡¡ CORRAFAELITES ¡¡*¡¡
Vista la bona acceptació a celebrar trobades
nocturnes al Corral de Rafel, i veient que el proper dimarts, 7 de juliol
podrem veure la primera lluna plena de l'estiu, hem pensat convocar-vos al
sopar i actuació posterior del grup TANGBOLERO.
Aquesta
vegada, anem a posar a la venta tiquets de col·laboració per a poder assistir i
gaudir de les taules parades (l'entrepà se'l porteu de casa), amb amanides,
picadeta, cafè i infusions i la posterior actuació del grup TANGBOLERO. I és
que les ganes són una cosa, i les capacitats, una altra, i així, el preu de la
col·laboració será de 5 €, res de l'altre món, i de segur que ho trobareu
barat.
Els
punts de venda estaran a la llibreria l'Esplai, carrer Blasco Ibàñez, 92
(Néstor), a la botiga la Tardor, carrer Sant Francesc, 4 (Xesca), i al bar
Cuixot, carrer Jaume Roig, 4 (Cristina), tots a l'Alcúdia.
Per
als "forasters" (i no s'ho prengeu a mal, és una expressió ben nostrada que no
vol dir estranys) podeu reservar les places al correu de l'Associació, corralderafel@gmail.com
Si heu de vindre, feu-nos-ho saber el més
aviat possible, per fer previsions de compra.
Esperem
veure-vos per allà la nit del 7 de juliol. El sopar començarà com l'altra
vegada, a les 21 hores.
El
proper dissabte 11 de juliol celebrem per cinquè any consecutiu el "Dia
Europeu del Bany en els Rius". Aquest dia milers de ciutadans i
ciutadanes europeus reivindicarem una millora de la qualitat de les
aigües dels rius, en el que es coneix com el "Big Jump"
Volem
que es complisca la Directiva Marc de l'Aigua que contempla aconseguir
un bon estat ecològic dels rius i zones humides abans de 2015.
La campanya pretén reconciliar la gent amb els seus rius i recuperar-los.
Al
País Valencià, reivindiquem uns rius nets i vius a la conca del Xúquer.
Actualment el Xúquer és un riu sobreexplotat, sense cabal ecològic, amb
problemes de contaminació i on el bosc de ribera pràcticament ha
desaparegut en el seu curs baix.
Xúquer
Viu ha convocat per al dissabte 11 de juliol una acció lúdica i
reivindicativa, amb l'objectiu de fer possible que el 2015 puguem
prendre el bany en qualsevol punt del riu perquè estiga plenament
recuperat.
A
les 11:30 del matí al pont de Gavarda, procedirem a llegir un manifest
i a continuació ens mullarem en el Xúquer per tal de reivindicar unes
aigües netes que permeten el bany en tots els trams del nostre riu.
Després
del cabussó Xúquer Viu convidarà amb una "picadeta" als participants. A
continuació podrem anar a Antella a gaudir d'un bany en les seues
aigües.
Per
tal d'arribar al pont de Gavarda cal agafar l'eixida 857 de l'A-7 en
direcció a Gavarda i Antella. A uns 500 metres trobareu el pont. Heu
d'aparcar abans d'arribar-hi.
Després
els que vulguen dinar, ho farem a l'alberg d'Antella; però caldrà saber
quants som. Així que els que penseu dinar amb nosaltres ens ho heu de
confirmar al telèfon 655833540 (Roger) fins el divendres dia 10 a
migdia.
Bé, el que es promet s’ha
de complir si es vol demostrar una mica de respecte per al públic (ah!, però hi
ha algú ahí?).
Començarem
pel dimarts, 23 de juny, Nit de Sant Joan, que nosal3 celebràrem al Corral de
Rafel. Quedàrem al Parc de la Sénia (ací li diem Nòria) a les 20:30, i anàrem
saludant tot aquell i aquella que es posava a tret: Sengermés, Can Carrasca,
Remigi Palmero, Lluís Vicent,… i ens deixem uns quants, molts, però... Se
suposava que havíem d’estar a les 21 hores al Corral, però el que són les
coses, entre unes (coses) i altres, es van fer tres quarts de deu...En arribar
ens alegràrem molt de que el Corral estigués tant ple de gent, esperant la
vetllada que havíem preparat. Com sempre sol passar, al cartell proposat encara
es van afegir Enric Cassasús (a qui, per cert, anirem a veure a Carcaixent
aquest divendres que ve ) amb el seu músic (ja li ho deia jo al Toni de
l’Hostal, empenyadet en que fera una crònica... “si no conec els noms de quasi
ningú”!). Millor punxeu damunt l’enllaç del nom del Corral i veieu les fotos i
el vídeo de Remigi (ens n’han promès més, ja anirem penjant-los al tall).
Per
al proper dimarts, 7 de juliol tenim pensat fer una nova vetllada, aquesta
amenitzada pel grup TANGBOLERO, al preu (sempre debades no pot ser) de 5 €,
incloent la beguda, les amanides i els cafès/infussions. Al bloc tindreu més
informació.
El
divendres ens arrimàrem amb l’Òscar, el Vinnie, l’Íber, la Rosanna... al
claustre de la Casa de la Cultura d’Alzira, on aquesta setmana feien un
festival de Jazz, per veure a la Big
Band de Terrassa. D-E-M-O-L-I-D-O-R-A. Si podeu no us la perdau... ballàrem amb
gust “Night in Tunisia” de Dizzy Gillespie. La foto (no gaire bona, però és la que
hi ha) que il·lustra l’apunt és d’allò.
Ahir,
finalment, vam assistir amb l’Òscar al lliurament dels premis Ovidi a la
Societat Coral del Micalet. L’Òscar va rebre el premi al millor disc de cançó
d’autor per “Asincronia”. La resta dels premiats l’enllacem al nom (és el blog dels premis, i a hores d'ara encara no han penjat els guanyadors, però no creiem que tarden molt). Tinguérem
temps de saludar als qui sempre anem a aquestes coses: Pasqual Mollà, Agustí
Cerdà, Remigi Palmero, Arthur caravan (enhorabona!), Senior i el Cor Brutal
(enhirabona!), Àlvar Carpi, amb qui estiguèrem fent de “porters” (de futbol no,
per favor!). Una emocionant vetllada, amenitzada per incombustible Xavi
Castillo, qui malgrat fer sempre el mateix (aproximadament), sempre aconsegueix
que li seguim la veta i ens riguem a cor què vols!. Molt emotiu també
l’homenatge al “gran” Paco Muñoz. Us deixem algunes fotos.
...i
bé, comença l’estiu, i amb ell, el treball (ja en fa 6 anys, que treballem
sempre a l’estiu). Hui, per una errada, no sabem de qui, no hem treballat (cosa
que finalment agraïm), però a partir de demà, s’acabat el bròquil... Ja no
serem tan prolífics com fins ara. Però anirem fent, això segur. Que passeu una
bona vesprada i fins aviat!
T'adjuntem en aquest missatge la
informació relativa al número 7 de La Lluna en un Cove (el número de
juliol), que esperem que sigui del teu interès. Amb aquest número 7,
queda inaugurat el segon període semestral, per al qual ja pots
subscriure't a la nostra publicació; podràs així rebre tots els mesos
directament en el teu domicili cada número, amb un descompte especial.
Recorda: hem millorat el format, i a l'interior trobaràs sempre un munt
de sorpreses. Salutacions!
L'equip de La Lluna en un Cove
> Una publicació mensual en paper de relats de ficció en català. > Un magazín literari amb una miscel·lània d'històries sorprenents, originals, de temàtica i gèneres diversos. > Fantasia, ciència-ficció, humor, aventures, viatges... > Les obres publicades procedeixen de tots aquells que volen col·laborar, enviant-nos relats per a selecció.
L'alliberador de llibres, Gemma Pellisa Rue Monge Douze Quatrième. Quartier Latin, Paris, Dolors Juàrez Vermell o negre, Elies Villalonga No recordo res d'abans d'ahir, Xavier Serra La culpa és del temps, que tot ho compon, Tomàs Bosch El compte, Manel Alonso Pell fosca, vestimenta sospitosa, compotament estrany, Marc Comas L'escull de la ria, Pep Gómez Valdre un renyó, Juglans Regia
Format: 14'50 x 20'50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada / Imatge de portada / 82 pàgines
L'alliberador de llibres. Gemma Pellisa - Martí és
impacient, només fa dos mesos i mig que ha iniciat el projecte i ja
nespera resultats. Sap que el procés pot arribar a ser molt lent:
llibres extraviats, persones que el desen a la biblioteca de casa i no
el llegeixen mai, estudiants que en posposen la lectura eternament,
lectors que quan finalment lacaben no gosen escriuren una valoració...
Funcionarà realment aquest projecte?
Rue Monge Douze Quatrième. Quartier Latin, Paris. Dolors Juàrez
- Camina trepitjant les rajoles que porten al passat. És com si tornés
a començar la mateixa remor del silenci que la va portar a la buidor de
les nits, als laberints de ciment, al pampallugueig d'aquest barri.
Vermell o negre. Elies Villalonga - Vaig enfilar cap
a una de les taules on sestava jugant a la ruleta. Només mirar el tapet
dapostes, sentir el dringar de les fitxes i observar la hipnòtica dansa
de la bola dins daquell cercle màgic, vaig saber que aquell era el meu
joc.
No recordo res d'abans d'ahir. Xavier Serra Guasch -
Obre els ulls a poc a poc. A mida que va aconseguint separar les
parpelles, nota una intensa i blanca lluentor que lencega. El seu
primer pensament, lleganyós, és que avui ha de tornar a treballar. Sent
un soroll agut i intermitent, i veu de cua dull una petita lluentor
difusa duna llumeta verda. Li vénen al cap flaixos incoherents: taxi,
semàfor, pantalla de fòsfor verd El seu acte reflex seria fregar-se els
ulls, però els músculs no li responen. Sespanta molt i concentra totes
les seves forces en el seu braç esquerre. Aconsegueix moure
lleugerament la mà, fa una mica de joc de canell, però això és tot.
La culpa és del temps, que tot ho compon. Tomàs Bosch
Vine a viure amb mi i cercat una feina que no tamargui la vida. Mho
estic pensant. Què cony, tho estàs pensant! rebenta ell, enfurismat. El
que estàs és marejant la perdiu i, mentrestant, em portes per allà on
tinteressa. Què et penses, que em mam el dit o què? Ara testim, ara no,
ara sí, ara no ho sé. Mestàs tornant boig!
El compte. Manel Alonso i Català - No culpe ningú del
que ha passat aquest matí. Quan era dalt del carro lligant els
embalums, he sentit de nou la seua mirada, he alçat els ulls i l'he
vista dreta dalt de la marjal. L'he saludada com a una vella coneguda i
he continuat amb la meua faena. El meu gendre i la meua filla des de
terra lligaven les cordes a la barana del carro. De sobte he sentit que
em subjectaven d'un peu i he caigut de cap a terra.
Pell fosca, vestimenta sospitosa, comportament estrany. Marc Comas
- Va sortir del bar i va començar a córrer buscant la parada del bus.
Quan ja no li quedaven pulmons, i un agut dolor li fiblava el costat
córrer mai no havia estat el seu fort, va trobar la parada que buscava.
No era un bon dia per a pujar a lautobús, sobretot per als que tenien
la pell fosca, però no li quedava més remei si volia arribar
presentable i a temps a lentrevista.
L'escull de la ria. Pep Gómez - Encara que no era la
primera vegada que les veia, mai no m'hagués imaginat que m'arribarien
a obsessionar tant. As Rocas das Meigas, un escull que sobresurt de la
ria quan la marea és més baixa, em cridava, i jo era incapaç de
desobeir el seu manament.
Valdre un renyó. Juglans Regia - El senyor Pe demana el menú degustació en un restaurant d'alta categoria en ple centre d'una gran ciutat.
Sobre els autors:
Gemma Pellisa Prades (Tortosa, 1986). És llicenciada en
Fi-lologia Catalana per la Universitat de Barcelona i, actualment, està
cursant un doctorat en literatura catalana medieval. Ha guanyat
diversos premis literaris de narrativa breu, entre els quals, lScribo (novembre de 2006) amb El moment de la seducció, lUnificcions (2008) amb El megalòman o el Premi en Prosa Sant Boi de Lluçanès (2008) amb La Ce Rompuda i ha quedat finalista als Premis Tinet de narrativa curta (2008) amb Qüestió destat.
Una de les seues passions és viatjar, sobretot a Itàlia, on va viure
durant mig any. El somni, el mateix des que tenia sis anys: ser
escriptora. En La Lluna en un Cove ha collaborat (núm. 6) amb lobra La prosista.
Dolors Juàrez. El 30 de juny de 1982 va arribar amb presses
naixent en un bar de La Pobla de Lillet. Des daquesta arribada ha anat
fent la baliga-balaga per diversos pobles de la mateixa comarca fins
que de moment sha establert a Casserres, un petit poble del Berguedà.
És diplomada en Educació Social i treballa en un centre de menors.
Escriu poesia des de fa no sap quan, però no molt, i tot per una
estranyesa que sent dins que li fa fer. Ella en realitat pensa que no
voldria, però hi ha coses que no es poden evitar. Té un recull de
poemes titulat De Franc, publicat per Edicions Cossetània, que va ser finalista del Premi Gabriel Ferrater de Poesia 2007 del Baix Camp.
Elies Villalonga Fernández (Barcelona, 1970). Llicenciat en
ciències matemàtiques. Professor dinstitut, és aficionat als esports,
al cinema, a la literatura, i com no, a la seva gran passió: les
matemàtiques. En aquest punt de la seva vida sha proposat que la
bellesa dels números i la màgia de les paraules es donin la mà, amb la
creació de relats amb rerafons de caire científic.
Xavier Serra Guasch (Barcelona, 1973) Llicenciat en
Matemàtiques i vinculat a una entitat financera, sescapa sovint al món
de les paraules. Lector àvid des que té ús de raó si és que n'ha tingut
mai, té una necessitat aclaparadora descriure tot allò que li passa pel
cap, potser per un desig dimmortalitat com el que descriu Kundera, el
seu escriptor favorit. Guanyador els anys 94 i 95 del Premi Barnavasi de Literatura Breu, conrea tant la prosa com la poesia. També ha traduït al català lobra de teatre Història del Zoo d'Edward Albee.
Tomàs Bosch Llull (Manacor, 1978). És llicenciat en Biologia
per la Universitat de les Illes Balears. El 2007 va rebre el Premi Vila
de Teulada de Narrativa Breu pel llibre de relats No subestimeu el poder dels karaokes, publicat per l'editorial Bromera.
Ha participat en el volum de contes Mosaic de lletres i collabora
regularment en la pàgina web de crítica literària de la llibreria Món
de llibres (http://fausto.balearweb.net). Diu que els dos autors que
tal vegada ha llegit més, i que també té com a referència, són Quim
Monzó i Raymond Carver. Encara que també li agraden Salinger, Dario Fo,
John Fante, McEwan, Murakami, i altres. En La Lluna en un Cove ha collaborat amb les obres Un pern i tal (núm. 4), i Abocats al món-infern (núm. 5).
Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) compagina la seua
carrera literària amb la faena deditor i les collaboracions a la premsa
escrita. Ha participat en la fundació de la revista L'Aljamia, XIII Premi dels Escriptors a la difusió, així com de Brosquil Edicions després dhaver passat per la direcció de diverses editorials (Germania Serveis Gràfics i 7 i mig editorial de poesia). Ha publicat el recull de microrelats El carrer dels Bonsais (2000) i les novelles: La maledicció del silenci (1992), Escola d'estiu (1994), (1996), i En el mar de les Antilles (1998). També és autor de llibres infantils: Bernat i els seus amics (1996), Els cinc enigmes del rei (2000), Caram, quina aventura! (2001), amb el que va obtindre el X Premi de Narrativa Infantil Empar de Lanuza i el X Premi Samaruc que atorga lAssociació de Bibliotecaris Valencians; L'arracada de l'oncle de Joan (2003), La Calderona és nostra (2003), Conte contat torna a començar (2006) i Conta'm un conte (2008). La seua expressió poètica es recull de moment en quatre poemaris: Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999), Com una òliba (2002) i una antologia Les hores rehabilitades (2002). Part de la seua obra ha estat traduïda al castellà i al basc. El relat El compte està extret del recull inèdit Els somriures de la pena.
Marc Comas Rifà (Vic, 1973). Des de molt jove actua de
convençut activista cultural. En aquest terreny, ha estat director del
festival multidisciplinar Mostra d'Arts Vives del Castell de Montesquiu, director i membre fundador del Cine Club Manlleu, membre del collectiu de joves artistes InsomnI,
director de curt metratges, vídeo clips, muntatges mutidisciplinars i
un documental. Ha compaginat, també des de molt jove, la seva activitat
cultural amb la passió pels mitjans de comunicació i en especial la
ràdio. Ha estat director de Ràdio Montesquiu, director de Ràdio Manlleu, i ha collaborat amb mitjans de caràcter nacional com la Cadena Ser o Com Ràdio. També ha collaborat en diaris i revistes com lAusona, La Marxa i ledició espanyola de Le Monde Diplomatique.
Aquesta és la primera vegada que els seus textos no van destinats a un
locutor, a un lector de diari o a un actor. Aquesta és la primera
vegada que escriu perquè algú desconegut i en la intimitat el llegeixi
només per plaer.
Pep Gómez Arbona, nat a Alaior, a Menorca, el3 de gener de
1960. Actualment residesc i treballo a Barcelona, en làmbit de lempresa
privada. Som llicenciat en Ciències Biològiques, especialitat de
Botànica, per la UAB. Tenc una novella publicada en castellà: Honderos de la Menor. Libro I: Bálash. (Ed. Grafema),
primera part duna trilogia de caire històric. Actualment tinc la segona
part en procés de correcció, per a posar-la a disposició dels lectors
en algun mitjà on-line (Bubok) a causa de la fallida econòmica de leditorial. Collabor amb la revista S'Ull de Sol,
publicació menorquina de temàtica cultual, amb articles relacionats amb
els records de la meva infantessa a lilla. Enguany he estat guardonat
amb elPremi Internacional de Narrativa Breu de Temàtica Històrica 2008-2009,promocionat pel Grup d'Història del Casal de Mataró, pel conte El vell de la fona desfilada. Aquest relat properament serà publicat a la revista que edita lentitat guardonadora: Fibrilejada. Actualment estic cursant Narrativa en Català, a lEscola dEscriptura de lAteneu Barcelonès.
Juglans Regia (Aicnèlav, 1991). En La Lluna en un Cove, ha col·laborat anteriorment amb les obres: Coses estranyíssimes i inversemblants (núm. 1), Temps millors (núm. 3), i Hollywood, anys quaranta (núm. 4). Amb el relat Valdre un renyó, intenta fer una crítica (molt càustica) al món de l'alta cuina, al gourmetisme (sibaritisme), i a l'esnobisme.
Número 7
Obres:
L'alliberador de llibres, Gemma Pellisa Rue Monge Douze Quatrième. Quartier Latin, Paris, Dolors Juàrez Vermell o negre, Elies Villalonga No recordo res d'abans d'ahir, Xavier Serra La culpa és del temps, que tot ho compon, Tomàs Bosch El compte, Manel Alonso Pell fosca, vestimenta sospitosa, compotament estrany, Marc Comas L'escull de la ria, Pep Gómez Valdre un renyó, Juglans Regia
Format: 14'50 x 20'50 cm. / Enquadernació rústica / Tapa flexible plastificada / Imatge de portada / 82 pàgines
i buscant el botó de: 3+1 del 30/6/2009 (especial escriptors). Podreu escoltar la narració del conte de Gemma Pellisa, "La prosista", publicat en el número 6 de La Lluna en un Cove.
Recordeu que encara tenim en marxa
l'especial viatges per al número 10 (octubre)
El número 10 de La Lluna en un Cove,
el d'octubre, serà un ESPECIAL VIATGES. Tots els relats d'aquest número
tindran el viatge com a eix central. Serà divertit i enriquidor, oi?
Per
tant, des d'ara i fins a setembre, ja podeu enviar-nos per a selecció
els vostres relats sobre viatges, reals o imaginaris, a països
llunyans, o a algun punt de les nostres terres, no importa. El que
importa és que aporteu una narració entretinguda, carregada
d'anècdotes, de descripcions de paisatges, de gents, de ciutats, de
rius, de muntanyes...
Així és que ja sabeu: si teniu previst fer
un viatge durant aquest estiu, emporteu-vos amb vosaltres, no només la
càmera de fotos, la de vídeo, etc., sinó també una llibreteta de notes,
i un bolígraf. Preneu apunts, per a posteriorment completar la redacció
quan torneu a casa, o escriviu directament un dietari sobre el terreny.
Estarem encantats de rebre les vostres narracions, i, com sempre,
d'entre totes les que rebrem, farem la selecció per a la revista.
Consulteu l'apartat Col·laborar
Subscripció per al segon període semestral
Si voleu subscriure-vos a La Lluna en un Cove ho teniu facilíssim. Primer, feu click en l'enllaç que correspongui al vostre lloc de residència:
Us adjuntem un correu, que ja el teníem pegant bacs per l'ordinador fins que s'aproximessin les dades, i hui ja li anem a donar solta.
Suposem que ens enviaran més informació conforme es vagin acostant els dies, 16, 17 i 18 de juliol, i així, ens comprometem a anar ampliant el present apunt amb allò que rebam.
Torna el Rebrot, l'Aplec de Joves dels Països
Catalans
[el Berguedà, 15/04/2009]
Després de l'aturada de l'any passat, torna el Rebrot,
l'aplec dejoves dels Països Catalans. I torna a Berga després de
l'estada a Argentona (el Maresme) el 2007.
Un aplec que, per primera vegada, serà totalment
gratuït. Un aplec farcit d'actuacions musicals, de cultura popular, de
tallers i d'activitats polítiques, que centrarem en la lluita
del jovent contra les crisis del sistema i cap a la creació d'alternatives.
Un aplec en què, per primera vegada, se celebrarà un certamen
literari, de narrativa i poesia de temàtica social, a més del
concurs de grups joves dels Països Catalans, l'Esclat.
Un aplec que, en definitiva, convertirà en Berga
durant aquest cap de setmana de juliol en un espai de trobada, de festa i
també de lluita, d'intercanvi d'idees i experiències entre joves
vinguts d'arreu dels Països Catalans. Un espai de llibertat per a capgirar
tot allò que ens han imposat, un punt més des d'on seguir avançant en
la independència i la revolució!
El festival «Serenates al Claustre», que
tindrà lloc del 26 de juny al 4 de juliol, a La Nau, ha esdevingut des de fa
uns quants anys un fòrum on grups i solistes valencians presenten els últims
treballs, a més d’una plataforma de difusió per a les unitats artístiques
vinculades a la Universitat de València.
El cicle comprèn set concerts amb una
atenció especial a la música contemporània. Enguany destaquen entre d'altres l'Orfeó
Universitari de Valencia, l'Orquestra Filharmònica de la U.V., Amores
Grup de Percussió i Al Tall que presentarà el seu últim treball "Vergonya,
caballers vergonya". Els concerts se celebraran al Claustre de
La Nau, a les 22.30 hores, amb entrada gratuïta, limitada a la capacitat
del espai.
L’Ajuntament de València emet un informe desfavorable
a l’ús de megafonia en els actes del tercer aniversari de l’accident.
Las famílies
de Maria José, Laura o Hipólito els recordaren davant la porta dels Apòstols. Foto:
Manuel Molines.
L. BALLESTER BENEYTO - VALENCIA
Tres anys després de l’accident del metro més greu de
la història de l’Estat espanyol i el cinquè d’Europa, la insistència de les
víctimes del sinistre en exigir "respostes, dimissions i més seguretat en
el transport" incomoda a les autoritats. Les famílies dels 43 morts i dels
47 ferits no han cessat, des de novembre de 2006, de concentrar-se el dia 3 de
cada mes per a recordar als seus éssers estimats i denunciar "l’espiral de
silenci amb la que s’ha intentat embolicar les circumstàncies del sinistre".
I aquesta insistència irrita.
És l’explicació que es fan les
famílies que, a un mes del tercer aniversari, s’han trobat amb dues negatives.
D’una part amb un informe negatiu de l’Ajuntament de València per a poder
celebrar els seus actes a la Plaça de la Mare de Déu. D’altra, amb que l’arquebisbe
de València, Carlos Osoro, també al·lega "altres compromisos", com féu
el seu antecessor, per a declinar oficiar la missa en memòria de les víctimes.
Durant els últims anys, explicava ahir la presidenta de l’entitat, Beatriz
Garrote, "l’ajuntament no havia posat cap objecció" a les activitats
que s’han organitzat cada 3 de juliol a la Plaça de la Mare de Déu. Es guarda
silenci, es llegeixen poemes o s’interpreten cançons per a recordar a les
víctimes. I utilitzen un sistema de megafonia per a que els centenars de
persones que acudeixen eixe dia puguen escoltar el que se diu.
No obstant això, aquest any,
des de la Delegació de Festes de l’Ajuntament de València se’ls ha informat
"verbalment" que "es denega la instal·lació d’un equip de so perquè
molesta als turistes i als actes litúrgics" de la Catedral, segons
explicaren ahir per un megàfon al finalitzar la concentració. L’associació compta
amb l’autorització de la Delegació del Govern pel que esperen "que, quan ens
conteste l’ajuntament ens donen el permís com en altres anys".
Des de l’Ajuntament de València
fonts de la Regidoria de Relacions amb els Mitjans asseguraren que l’informe
negatiu correspon a la Policia Local, però que es tracta d’un escrit
"burocràtic, més que altra cosa" en el que sistemàticament "es
denega que se celebre qualsevol acte en la Plaza de la Mare de Déu que no siga
oficial ni institucional". No obstant, aquest informe "no és
vinculant. La Policia Local ni prohibeix ni desautoritza", expliquen, perquè
també informa negativament d’"algunes manifestacions pel centre que s’acaben
realitzant". D’ací que, previsiblement, les víctimes del metro puguen rebre
la seua autorització.
Sobre la missa del proper 3 de
juliol, que se celebrarà a les 18 hores en la capella del Sant Calze des de l’associació
recorden que s’ha convidat per cortesia a l’arquebisbe, que ha declinat la
invitació al·legant altres ocupacions.
Encara que mentre els uns els giren
l’esquena, d’altres ja han anunciat que els arroparan amb la seua presència el
pròxim mes. Al Tall, Tonino i Pau Alabajos han confirmat la seua presència el 3
de juliol en la Plaça de la Mare de Déu. Ahir, també els acompanyaren mig
centenar de persones en els seus cinc minuts de silenci davant la porta dels
Apòstols. Entre ells, Enric Morera i Carmen Alborch, que anunciaren el seu suport
en les Corts i al ple de València a la moció que presenten les víctimes del
metro per a "exigir dimissions, una auditoria i més seguretat en el
metro".
"L’estat
espanyol ha de ser plurilingüe d’una vegada"
Premi d`Honor de les Lletres
Catalanes. El catedràtic és un lingüista heterodox, sense pèls en la llengua i
crític amb els puristes
A la foto de
l’apunt: El catedràtic en la Universitat de Barcelona. - MANU
FERNÁNDEZ
DAVID MIRÓ - BARCELONA - 21/06/2009 08:00
El
catedràtic Joan Solà (Bell-lloc d’Urgell, 1940) sempre ha estat un lingüista
heterodox, sense pèls en la llengua i crític amb els puristes. Però d’un temps ençà
treballa en la nova gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis
Catalans, que actualitzarà a la Pompeu Fabra de 1912. No en va és una de les
persones que millor coneix la llengua, les seues interioritats, però també els
perills que la sotgen. La seua obra ingent li ha valgut la màxima distinció
literària d’Òmnium Cultural. Durant l’entrevista, en el seu despatx de la
Universitat de Barcelona, no para de rebre felicitacions dels col·legues.
Existeix
un perill real de divorci entre el model de llengua que defenen les acadèmies i
la que es parla al carrer?
Sí. Eixe
perill pot existir. La gent ara també aplica el concepte de llibertat
individual a la llengua i et diuen, escolti, jo parlo com vull. Això és evident
en el llenguatge dels xats o els SMS, és una invasió de la massa parlant en un
terreny que fins fa ben poc era propietat dels acadèmics. I arribarà un dia en
que els acadèmics tindran una funció nul·la, o decorativa.
Fins
a quin punt està lligada la pervivència d’una llengua a la qualitat dels seus codis
normatius?
El
futur d’una llengua no depèn dels codis normatius. Sense ells tal vegada no és
possible que el tingui, però una bona normativa no garanteix res. El català ha arribat
a un punt de coneixement tècnic molt bo. Tenim unes obres lexicogràfiques i
gramaticals de primer ordre. Però la gent la utilitzarà o no, a pesar de que el
diccionari Fabra sigui molt bo o molt dolent.
La
producció de llibres que tracten sobre el català en totes les seues diverses
facetes és molt elevada. Els seus articles en “Avui” són molt comentats. ¿Estem
obsessionats amb la llengua?
Probablement,
però és molt explicable per la situació sociopolítica que vivim des de fa segles
i que ens toca patir. Tenim una llengua que socialment no és reconeguda en l’Estat
espanyol. Quan surts de Catalunya sempre estàs amb el dubte de si et miraran
malament. I després quan parles en català no saps si el que dius és correcte o
no, tenim una enorme inseguretat. Som un
poble que viu malalt, i d’ací eixa sensació de gran interès per la llengua.
Però si vas a Londres o Nova York també veus la quantitat immensa de
diccionaris que tenen.
Aquesta
inseguretat lingüística que tenim és atribuïble a la interferència del castellà,
al fe de tenir dues llengües en permanent contacte?
El
català i el castellà són llengües que s’assemblen i que històricament han conviscut
molt, i per això s’han anat aproximant, desafortunadament sempre en el mateix
sentit, la petita s’assimila a la gran. Això explica el malestar dels catalans amb
la llengua. Arriba un moment en que eixa assimilació fa que no tinguis una llengua
autònoma, sinó una subllengua, i això té un nom: patois.
Hi
ha un perill real de desaparició per la via de l’assimilació?
No és
que siga un perill és que és una realitat des de fa segles. El català ha anat
adoptant modismes del castellà, i els refranys pràcticament han desaparegut, tots
són en castellà. I l’argot també s’ha perdut. A principis del segle XX hi havia
argot en Barcelona, però ara no.
Ha
resolt el català la tensió entre les seues variants territorials i l’estàndard?
En el
diccionari s’ha corregit l’excessiu pes de la variant barcelonina i ara estem
en la Gramàtica, en la sintaxi, on sempre s’havia dit que no hi havia grans
diferències i això s’ha revelat absolutament fals. Hi ha una quantitat enorme
de fets lingüístics amb fortes variacions. Estem modernitzant el codi en eixe
punt per a que siga més pancatalà, per a posar en pla d’igualtat fets
remarcables siguin de la parla que siguin.
Què
opina dels que critiquen el català que parla el president Montilla?
A mi em
resulta indiferent que no parli una llengua genuïna. És més important l’exemple
que dóna al parlar i defensar la nostra llengua. És absurd pensar que com no pronuncia
les s sonores aquestes se van a perdre. No fa cap dany a ningú i els que
han parlat malament de Montilla i la seua llengua s’han equivocat. Criticar-lo
és de cretins. El senyor Montilla, dintre de l’ambient en el que ha viscut, crec
que ho ha fet molt bé. I parla una llengua bastant bona. No podem estar discutint
sobre això quan tenim problemes molt més importants.
Vostè
culpa els polítics de la situació de la llengua.
La
classe política mai s’ha cregut que el català hagi de ser considerat tan
important com el castellà, i la situació es degrada cada vegada més. Ens diuen
que no es per a tant, que les estadístiques diuen que el català es recupera,
que es fan tants cursos per a adults però la percepció del ciutadà no és eixa,
s’adona de que tot això és mentida. Però en compte de dir que estem vivint uns
anys molt difícils, en un món molt complex, en compte de reconèixer-ho i posar els
mitjans per a superar-lo el neguen perquè no es volen enfrontar al Govern
central. Només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política,
del nivell que siga, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort
per a defensar també la teua llengua. No ens enganyen ja amb la propaganda
televisiva i les estadístiques. Han de plantar cara. I l’Estat espanyol ha de ser
plurilingüe d’una vegada.
S’ha
de continuar exigint l’ús del català en el Congrés?
Jo veig
aquest problema des d’un punt de vista essencialista, en el sentit de veure les
arrels de l’assumpte. Per tant no podem perdre el temps en buscar una medecina
per a una fulla quan el que està malalta és l’arrel. És la concepció social de
la societat espanyola la que està malalta. No guanyarem massa invertint recursos
en cursos d’adults i publicitat. El problema és que en aquest país portem segles
rebent el missatge de que l’única llengua de veritat és el castellà, i l’única
pàtria de veritat és Espanya. Eixe és el problema. Mentre no siguem capaços de fer
retrocedir eixa idea no avançarem, el contrari són apedaçaments. I encara que
tu vegis la fulla sana, si l’arrel està podrida, al final la fulla també ho
estarà.
Aleshores
l’única solució es tenir un Estat propi?
Jo no
dic això. Dic que l’única manera de salvar la llengua és tenir una concepció
política d’aquest país no subordinada. Com ha de ser? L’ideal evidentment és la
independència, però podria haver una fórmula intermèdia tan digna com eixa. Com
passa a Suiza, Canadà o Bèlgica per exemple , que són països on la situació
lingüística no està tan podrida como aquí.
Novament, agrair a la Roser Giner l'enllaç a una nova notícia (valga la redundància) per a la seua traducció. Nosal3 ens l'anem llegint i traduïnt al mateix temps, si ens l'envia ella, no cal fer-hi una ullada per veure si serà interessant o no. Ho serà i molt. Gràcies Roser!
Molta gent ens fa la pregunta del milió: quin programa feu servir per a traduir? El Salt? (!!!!!!!). Mare de Déu!. Doncs no, no fem servir cap traductor. Ho fem a pèl, tot d'una tacada i sense parar-nos gaire. Davant els dubtes, el vocabulari Ferrer Pastor (sí, eixe blavet i blanquet) sovint és més que suficient per a treure'ns d'ells. Bé, ja n'hi ha prou, ací el teniu:
ENRIC GONZÁLEZ
Contes xinesos
ENRIC GONZÁLEZ 24/06/2009
Els xinesos
de Mataró? Estic d’acord amb la immensa majoria de la població benpensant: en l’Estat
espanyol cal complir les lleis estatals, són intolerables les condicions
laborals dels talleres clandestins, etcètera.
La
legislació social europea és una excepció afavorida per l’existència de la URSS
i de la teòrica alternativa comunista
No
obstant això, hauríem de deixar de parlar de "màfies xineses", o parlar
també de "màfies espanyoles", quan ens referim a aquestes coses. Què
és una màfia xinesa? Un grup d’empresaris que explota a immigrants clandestins i
no compleix la llei? Val. D’això, a l’Estat espanyol, n’hi ha un munt. Ignoro què
fan les "màfies xineses" quan un treballador es talla un braç. Tal
vegada, com les "màfies espanyoles", tiren el braç al contenidor del
fem i deixen al treballador en el carrer. Aquest és un punt que no ha quedat
clar i que els periodistes hauríem d’investigar: tal vegada els xinesos estiguin
integrant-se més ràpidament del que pensem.
També
podrien evitar les autoritats muntar aquest tipus d’espectacle policial. La
macrorredada de Mataró ha servit per a deixar en el carrer i cabrejats a centenars
de xinesos, i no sé si per a alguna cosa més.
Ja
que parlem d’açò, convindria que sabérem callar-nos abans de pronunciar les paraules
competència deslleial. Si un empresari espanyol fabrica a l’Estat
espanyol els mateixos productes que es fabriquen a Xina, o els que fabriquen a l’estat
espanyol els tallers xinesos clandestins, no només mereix pagar tots els impostos
que paga: caldria aplicar-li, a més, un impost especial sobre l’estultícia. I
aplicar-li ràpidament, perquè la seua empresa té els dies comptats. És injust,
diuen? Sí, el món és molt injust. Per a més informació, cal adreçar-se als quatre
milions d’aturats, tirant a cinc, que hi ha en aquest Estat.
Vull
dir amb açò que seguirem comprant productes xinesos, fabricats a la Xina o
fabricats a l’Estat espanyol.
No
estaria de més matisar una mica quan, com jo mateix he fet abans, qualifiquem d’"intolerables"
les condicions de treball en eixos talleres de Mataró. També era bastant
intolerable la situació dels milions d’immigrants espanyols que finançaren des de
l’estranger el "miracle econòmic" franquista, i les esgotadores
jornades de pluriocupació i servitud que suportaren els nostres pares per a que
nosaltres tinguéssim l’opció de viure millor que ells. Tolerable és el que cadascú
tolera. Usem els qualificatius legal i il·legal, suficients per a
definir aquests assumptes.
Una
altra cosa: és bastant normal, com a nous rics que som gràcies a les
subvencions europees, que procurem oblidar el nostre passat recent i intentem
considerar "normal" l’Estat de benestar de què gaudim. Però no és
normal. La legislació social europea és una excepció, una extraordinària conquesta
afavorida per l’existència de la URSS i de l’alternativa (teòrica) comunista.
No és exportable i, hui per hui, existeixen dubtes raonables sobre si serà
sostenible a mitjà termini. És una raresa meravellosa. Vist des de fora, l’Estat
de benestar europeu apareix rar, molt rar.
A
finals del segle XIX i principis del XX, els pogroms en l’est d’Europa llençaren
sobre els països occidentals successives onades d’immigració jueva. En Londres,
per posar un exemple, s’aixecà un clamor contra aquells desgraciats que s’apilotaven
en Whitechapel, treballaven per quasi res als molls i els escorxadors, i rebentaven
les modestíssimes conquestes laborals (l’abolició del treball infantil en les
mines, per citar una d’elles) dels obrers anglesos. Aquests jueus, en qüestió
de dècades, transformaren Londres en una pròspera ciutat de serveis, mentre la
indústria autòctona s’esvania en el no-res.
Com els
catalans no som hipòcrites, compto amb veure formidables operacions policials
en les explotacions agràries: diuen que en elles, de vegades, els immigrants treballen
també per davall de la llei (i amb patrons subvencionats des de Brusseles). Compto
amb veure també macrorredades en les que apareixen centenars de becaris de 35 i
40 anys, i que els empresaris que els exploten acaben davant d’un jutge.
I
espero que la realitat, la punyetera realitat, no se’ns emporti a tothom per
davant.
Us remetem la carta que des de la nostra posició de secretaris de l'Associació Amics del Corral de Rafel hem remés al socis, i que ara fem extensiva a tota la xarxa. Ací tenim l'enllaç a l'apunt del bloc de l'associació, on hi ha un munt d'enllaços als blocs, webs i altres espais virtuals dels artistes que ens acompanyaran. I com diem a l'associació:
Salut, Cultura i Natura!
Corrafaelites!
Ja tenim cartell (sí, ja
sabem que una mica ajustadet, però què voleu?) i ja podem fer-vos-el arribar
perquè el reenvieu, l’imprimiu, i porteu la bona nova a tots els confins del
món (l’últim mono està escampant-ho per Colòmbia).
La propera nit del 23 al
24 de juny, nit màgica de Sant Joan, solstici d'estiu, la nit més curta de
l'any, nit de bruixes... (afegiu-ne que encara en queden...) tenim preparada
una celebració especial. En confabulació amb el Teatre La Clau, anem a parar
taules per a que pugem a sopar, a les 21 hores. Cal que us porteu el menjar, ací
tindrem beguda (cervesa, refrescos, a 1 euro) però si voleu alguna altra cosa
(begudes més espirituoses) se l’haureu de portar, i si porteu amanides per compartir, encara millor. Nosaltres
hi afegirem també infusions i cafè per fer la sobretaula. Una vegada acabat el
sopar, gaudirem del cartell excepcional que us adjuntem.
La dinàmica de l’actuació serà la de sempre al Teatre
la Clau, caòtica, imprevisible, sorprenent, meravellosa, espaterrant... La llista de músics del cartell aniran pujant
a l’escenari per interpretar cançons pròpies o alienes amb un ordre aleatori
d'afinitats o de casualitats o de totes dues alhora. Així podrem veure una
barreja de músics que no hauran tocat o cantat mai junts (o sí) i gaudirem de
la trobada tant com ells mateixos.
Feu arribar a la gent que
penseu puga estar-hi interessada en aquesta proposta, ara sí, i també dir-vos que la llista del cartell pot
veure’s augmentada o minvada, mai se sap...
Esperant trobar-vos eixa nit màgica, us saludem amb el
Salut, cultura i natura! que volem siga la nostra salutació (si no us agrada en
proposeu alguna altra, que ací tots podem fer i opinar).
Bo, fins d’ací una estona...
(alguns han quedat a la sènia (nòria) a les 8 i mitja, d’altres a la plaça del
Tirant lo Blanc, per a no pujar cadascun amb un cotxe, que s’ha de notar que
ens importa la natura...).
El que no recordem és de quin diari (El País?) ni qui ens el va recomanar. De tota manera, ací el teniu.
Queda molt de
camí per fer.
JAVIER MARZO ARTIGAS- Sevilla - 15/06/2009
Fa mig
any vaig confessar als meus pares que m’enamoro de persones del meu mateix sexe.
Els vaig dir que no es preocuparen per mi, perquè, llevat de comptadíssimes
excepcions, la societat veia l’homosexualitat com alguna cosa quotidiana,
normal, natural, visible. Mai des que vaig acceptar i deixí d’amagar la meua
condició sexual vaig tenir cap problema amb ningú.
La
meua sorpresa ha estat majúscula quan me n’he anat a estudiar un màster a una
altra ciutat i m’he trobat amb enormes faltes de respecte i atacs a la meua
dignitat com a persona. No només per part d’estudiants procedents de països on
l’homosexualitat està pitjor vista; també per part d’un gran percentatge d’espanyols
que han assistit a un intens debat social sobre el tema durant els últims anys.
Sort
que en un mes tornaré a la meua llar: allà on ningú maquilla la seua homofòbia
dient que respecten i toleren la meua opció (hauria d’agrair-ho?). Allà on ningú
discuteix "el natural" de la meua sexualitat. Allà on ningú pressuposa
la meua capacitat per a educar i fer feliç a un xiquet estant casat amb la meua
parella.
M’alegra
haver-me adonat de que encara queda molt per fer, fins i tot en un dels països on
hem aconseguit tenir els mateixos drets.
La foto que
il·lustra l’apunt: Silvio Berlusconi, el passat 18 de juny
durant la cimera
de la Unió Europea en Brusseles. - BENOIT DOPPAGNE/EFE
SANDRA BUXADERAS - Corresponsal en Roma - 20/06/2009
22:00
El dia en
què Silvio Berlusconi despertà suposadament amb l’acompanyant de luxe Patrizia
DAddario al seu costat segons ha contat ella a la premsa i a la Fiscalia de
Bari, encara que ell afirma que tot es "fem", s’acomplia un mes d’un
al·legat molt dur del primer ministre contra la prostitució. El 5 d’octubre
de 2008, Il Cavaliere assegurava que urgia aprovar la norma que endureix
la persecució contra prostitutes i clients.
Encara
que tot fóra una invenció de la dona o un complot, com diu el primer ministre és
cada dia més evident que l’estil de vida que Berlusconi es reserva per a si mateix
no concorda amb el que predica per a la resta d’italians, ni amb el que tracta
d’imposar-los per llei. Ho constaten els bisbes, que en dues ocasions han
mostrat el seu disgust amb les seues incoherències en el seu diari, Avvenire.
I això que, a l’hora de legislar, Il Cavaliere no els ha donat cap
disgust.
El Govern
ha portat al Parlament normes com la de la prostitució, impulsada per la
ministra Mara Carfagna, l’ex model a qui Berlusconi va fer la cort fins el punt
de fer esclatar a la seua fins aleshores discreta muller, Veronica Lario. En canvi,
la llei de parelles de fet presentada en la legislatura anterior dorm el somni
dels justos.
En el seu
Govern anterior, Berlusconi mantingué en el seu càrrec al ministre Mirko
Tremaglia després d’haver dit "maricons" als diputats del Parlament
Europeu que impediren que arribés a ser eurocomisari un altre ministre que
qualificà l’homosexualitat de "pecat".
El primer
ministre s’erigeix en defensor de la família tradicional, però ell està divorciat, i tingué els fills de la seua
segona muller encara casat amb la primera. Lario l’acusa de comportar-se como
un emperador que gaudeix envoltat d’un cúmul de jovenetes, algunes "menors
d’edat" i acusa als pares de les xiques de "lliurar les verges al drac".
La seua
vida personal no casa amb la tradició però, de cara a la galeria, Il
Cavaliere es presenta com un catòlic obedient. S’ha mostrat compungit
perquè l’església no el deixa combregar per ser divorciat. I malgrat haver convidat
a desenes de xiques a la seua mansió de Sardenya, que fan topless en la seua
piscina, Berlusconi s’atreví a vetllar el pit d’una figura femenina del cèlebre
pintor Tiepolo situada en una paret del seu despatx per a que no sortís per
televisió en totes les seues conferències.
Fins ara,
el joc li funcionava. L’església italiana li ho permetia tot mentre
Berlusconi guardava las aparences. Però ara li ha dit prou. Berlusconi,
encalçat, comença a rectificar. Aquests últims dies porta una vida de monjo. I,
per a fer-se perdonar per l’església, vol pitjar l’accelerador de la llei del
testament vital, que negaria als pacients irrecuperables la possibilitat de
renunciar a l’alimentació artificial. Un altre exemple de com la vida privada
del primer ministre incideix en la de tots els altres.
Una
nova setmana mogudeta. De dissabte 13 fins a dissabte 20 de juny hem anat
assistint a una sèrie de concentracions, i a cadascuna d’elles, hi ha acudit
menys gent… De la Macro-manifestació muntada per César des del Féisbuc, on hi
comptabilitzàrem unes 2.000 persones,
passàrem a unes 500 el dijous amb Escola Valenciana, al mateix lloc on es va
produir l’anterior. Malgrat la prohibició de l’ajuntament (més concretament de
Rita) de prohibir l’ús de megafonia, la vam fer servir. La pantalla on s’anaven
a projectar els missatges adreçats a Camps sí que no es va muntar. Ahir, la
concentració de Fórmula Verda, congregà a les portes de l’ajuntament a unes 300
persones. Sembla com si la gent anés desinflant-se. No podem anar a menys! En
comentar amb algú, per veure si els convencíem de la necessitat de protestar,
ens han contestat sovint que no paga la pena... al que li hem respost: “Cal protestar,
encara que no serveixi per res...!!! (De què ens sona això? És un assaig, però...
de qui?) Si no protestem nosal3, qui ho
farà?.
Està
clar que això (que siguem pocs) també pot semblar que li doni carta de validesa
a les actituds, declaracions i accions de la dreta troglodita que ens governa.
Mai en un referèndum d’una dictadura ha eixit el 100% de vots a favor, cal
deixar un petit percentatge per a descontents, per donar a entendre que a tots
no poden acontentar, però com són una minoria minoritària, doncs que no paga la
pena canviar les formes i maneres...
Bé.
Deixarem les protestes per a més endavant, quan n’hi torni a haver.
Del
dijous, de què férem matí i vesprada, ja ens ha donat compte l’amic Àngel al
seu bloc que us deixem enllaçat al seu nom. Els fullets de les exposicions us els
adjuntem a arxius. A la nit, nosal3 encara ens quedàrem per assistir a la festa
del Col·lectiu Colorz València a la sala El Loco. Festa anti-racista, per la
integració, la qual anunciàrem al féisbuc i al fotolog, no ací (ara ens adonem).
Tampoc vam poder allargar-la massa, ja que a la una havíem de quedar per tornar
cap al poble, i a l’endemà treballàrem...!
La
nit començà amb una DJ que ens va adelitar amb ritmes d’allò més ballables, de
música molt mestissa, on destaquem dues cançonetes que coneixem bé: La de “Fabulosos
Cádillacs”: “Mal Bicho” i la de “El gran Silencio”: “Cumbia lunera”. Després pujaren
a l’escenari un grup de subsaharians i subsaharianes que s’estan en un centre d’acollida
de sense papers, i que ens van cantar a capella
unes quantes poesies que parlen de la llarga travessia que els ha portar ací. En
acabar (perdoneu, però el nom... no ens l’acabàrem d’aprendre i era
complicadet) vam pujar els Rapsodes, que coneixíem de nom i ara ja de veure’ls.
Rap festiu... i en la nostra llengua!!! Molt bé!. Tocà la 1 i haguérem d’anar-nos-en,
no sense pensar que a la propera acomboiarem a més gent i així podrem aguantar
fins que s’acabe.
Ahir, de matí ens vam trobar amb Josep
Lluís Bausset pel poble i quedàrem per agafar el tren per la vesprada cap a
València, ell al trinquet Pelayo i nosal3 a la concentració convocada per
Fórmula Verda. Manifestàvem la nostra repulsa
al malbaratament que suposa muntar una carrera de Fórmula 1 dintre de la
ciutat, i que amb eixos recursos econòmics es podrien fer moltíssimes coses,
molt més necessàries per a la població. Amb aquesta concentració acabàrem (de
moment) aquest cicle de manifestacions contra el govern de la Generalitat
Valenciana (ahir veiérem una samarreta que hi deia Barbaritat Valenciana, amb
el logo de la Generalitat, molt bona!). I és que, com hem dit més amunt, molta
gent ens ho ha comentat: No serveix de res! Quan més “Salvems...” més vots
treuen! “I què voleu, que ens quedem a casa?” els contestem, això no pot ser,
ens hem de manifestar, encara que, segons diuen, això els beneficiï electoralment...
pensem que qui ens ho diu és un polític o que viu o pensa viure de la política,
i que només fa política pensant en les eleccions... pot arribar a ser pesat, això d’anar (gairebé
sempre les mateixes persones) de manifestació en concentració, però ara estem
motivats, amb ganes de dir la nostra. Vosal3 no?, Doncs quedeu-vos a casa, ja s’ho
fareu. Fa un any, per les circumstàncies, nosal3 tampoc vam anar a aquesta
concentració, i després ens vam penedir... ara estem molt més compromesos en la
lluita, perquè açò va de mal en pitjor... pensem que hem de dir la nostra
sempre i en tot lloc, la lluita no l’hem de deixar ara, que gairebé la tenim
perduda... si ens quedem a casa la tindrem perduda del tot... Ací i ací us
enllacem els dos primers apunts d’aquest bloc, perquè compareu les disposicions
d’aleshores i les d’ara.
I
ja ho tenim bé, aquesta nit anirem a sopar a l’Olleria, amb els amics
valldalbaidins, i celebrarem Sant Joan Fuster...
Política, religió
i pedagogia a la Catalunya del segle XX.
Recomanat en un apunt de l’Àngel
Canet, el vam demanar a la biblioteca de l’Alcúdia (per cert, allà està si algú
voleu fer-hi una ullada, paga la pena), i abans que el portaren, ja ens l’havia
deixat ell. A mitjan lectura, el van portar a la biblioteca i li tornàrem el
llibre i seguirem llegint-lo. El 18 de juny, en anar cap a València (ja
comentarem eixe dia tan profitós) ens l’acabàrem de llegir al trenet, i esperant
a la cita (havíem arribat una mica avançats) aprofitàrem per escriure una
xicoteta ressenya a la biblioteca de l’Hospital de València. Així que si us
interessa, ja sabeu que el teniu a la biblioteca de l’Alcúdia, i afegeixo que
no només per a la gent de l’Alcúdia, amb el carnet es poden treure llibres de
qualsevol biblioteca de la xarxa municipal.
Bé, una vegada aclarit la manera de
com arribà el llibre a les nos3 mans, que també influeix en la manera en com l’abordem,
què podem afegir al que va dir el nostre amic? Anem a intentar-ho.
El llibre és una biografia
cronològicament disposada i on Josep Varela, l’autor, ens fa una demostració de
com s’ha d’escometre la tasca de fer un text d’aquestes característiques. Tot i
semblar, pel seu títol tan llarg un text dens (en parlar-li a algú d’ell, m’ha
fet Uff!), la seua distribució en parts “vitals” de Maria Rúbies fa que anem
descobrint la gran persona que va ser, tan activa políticament, social i
pedagògica, que ens sobta el poc coneixement (nul) que teníem d’ella.
Les parts que contenen la vida i
obra de Maria Rúbies es divideixen en:
* Els anys d’infantesa (Camarasa
1932-1946).
* Els anys d’aprenentatge
(1947-1957).
* Els anys de religió (1957-1966).
* Els anys de pedagogia (1966-1976).
* Els anys trepidants de la política
(1976-1982).
* El desengany polític (1984-1988).
* Els darrers anys (1988-1993).
* El darrer any.
* Cloenda.
Al començament de “Cloenda” ens
explica què va portar l’autor a escriure aquest text: “L’oblit
s’abat tan inexorable sobre fets i persones que el record de Maria Rúbies es va
esvaint. Només el conserven, ben viu, aquells que la tractaren. És trist però
inevitable, que una vida tan apassionant sigui aviat poca cosa més que una nota
erudita en algun tractat de pedagogia o d’història de la transició de la
democràcia. Ajudar a donar una mica de gruix humà al record de la pedagoga
lleidatana és l’objectiu essencial d’aquest llibre. Un acte de justícia i una
necessitat. Justícia perquè ens convé honorar aquelles persones que, en la seua
biografia, tingueren per nord la millora de la societat on havien nascut. Necessitat
perquè ens cal tenir punts de referència, especialment els joves. Maria Rúbies
n’és un. Referència en relació amb l’ètica, la religió, la pedagogia i la
catalanitat”.
Ens ha impactat la seua
infantesa, en ens explica els seus orígens, les seues relacions familiars, el
mal tràngol de la guerra civil (més sent el pare comunista i havent ocupat
càrrecs a l’ajuntament republicà!), els difícils anys de la postguerra...
La part que més ens a “xocat” és el
que fa referència a la religió. Entenem que necessiti aixoplugar-se en la
religió per afrontar la vida, però això no creiem que degui passar necessàriament
per les congregacions a les quals s’acosta (la de Lourdes sobretot) amb el
fariseisme que demostren.
Els anys de pedagogia ens han tornat
a entusiasmar, i com a ex-estudiants de magisteri, han servit per acabar d’aprofundir
en els diferents models pedagògics (Moviment Rosa Sensat, Escola l’Espiga...).
No acabem d’entendre, però, el perquè de la seua negativa a que aquestes escoles
i institucions passessin a ser públiques... és com desprestigiar la cosa
pública en favor d’allò privat... i és clar que l’esforç dels mestres d’aquestes
escoles era molt important, però fer-les públiques no significava deixar de
reconèixer-los-ho.
En els capítols de la política i el
seu desengany, es veuen confirmades les nos3 sospites de que els polítics només
fan política per guanyar les eleccions, després només volen
administrar/gestionar els recursos públics sense tindre gaires maldecaps, ni “buscar-se
problemes”.
La malaltia l’aclapara als darrers
capítols del llibre i de la seua vida, però la manera com s’enfronta a la mort, amb enteresa i fins
i tot feliçment.. va a poder parlar i veure finalment a Déu...! fa que siguin
uns capítols molt emotius. I del seu retir Montserrat ens han semblat molt
significatius del seu estat d’ànim els apunts que ens reprodueix l’autor al
llibre.
El recomanem, i si sou o passeu per
l’Alcúdia, ja sabeu que està a la biblioteca.
GREG HUNT - València
EL PAÍS - Opinió - 04-06-2009
El joc net no existeix. Molts
polítics es fiquen en el camp de la justícia sense ruboritzar-se, declarant el
que tal o tal altre jutge deu fer, fins
i tot estant imputats. Ricardo Costa exigeix la dimissió de l’alcalde d’Elx per
"agafar dinerets de l’Ajuntament", però denuncia el cas Gürtel, pel
qual està imputat, com una campanya orquestrada contra el PP. Aquest home no veu
la contradicció? No li fa vergonya?
En el cas del Yak-42, com pot
ser què, al principi, el jutge Bermúdez, aquell que està molt sol, no volgués cridar
a testificar als forenses turcs? El seu testimoni ha estat clau per al veredicte.
No era evident el pes que tindria? ¿Com es pot explicar la falta d’interès
inicial del jutge?
Sóc del Regne Unit, i em
resultaria fàcil caure en la temptació de dir que allà les coses no es fan així.
I és veritat: es fan pitjor. Aquí els polítics s’emporten un vestuari millor;
allà han fet les reformes de sa casa o els netegen la fosa del seu castell, tot
a càrrec de l’Estat.
Fins el periòdic que desvetllà
els abusos de les dietes dels diputats, The Daily Telegraph, ho féu amb fins
polítics, enfocant durant la primera setmana només als ministres laboristes, quan
l’escàndol esquitxa tota la Càmara. Tenim un primer ministre que va fent tombs
d’un desastre a l’altre. Ara passaran els conservadors al poder: un dels seus
plans és la privatització d’alguns col·legis de primària. Què bé.
Hui hem acomplert amb un ritual, sense ben bé saber-ho,
sense cap instrucció, sense cap gest après... estem encara envoltats de
sensacions... ultraterrenes, més enllà de la vida monòtona i encossetada dels
fets rutinaris...
Ho diem perquè entre ahir (16 de juny), tard a la nit i aquest matí, ben de matí (17 de juny) ens
hem llegit l’Homersea del Biel Mesquida.
El llibret (el tenim... i se’ns fa difícil anomenar-lo
d’alguna altra manera, ja que no és novel·la,ni conte, ni dietari, encara que a
açò últim se li assembla, ni...)
Va arribar a les nos3 mans una nit de sopar-xerrada del Bloc
Jaume I de l’Alcúdia d’aquest any, de la rifa de lectures que es fan en acabar
de sopar i abans de la xerrada... El teníem a la prestatgeria de “pendents”, i
no sabem si per instint o per casualitat – què important és a les no3 vides, la
casualitat!, gràcies Paul Auster!- el vam avançar per fer-lo la propera
lectura...
Ahir, en veure el vídeo dels 5 anys de Mésvilaweb i dels
blocs, i escoltar el seu autor, Biel Mesquida, parlar d’ell, se’ns van eriçar
tots els pèls del cos, i ens vam dir hui l’hem de llegir... I en fer-ho, ens
vam adonar que la no lectura de l’“Ulisses” de James Joyce ha estat una mancança
en la nostra formació, en la nostra manera d’entendre el món. Per suposat que
l’”Ulisses” de Joyce el coneixem de sempre, però no hem trobat el moment de
fer-nos amb ell i començar a bussejar per les seus pàgines. Ara és l’hora. Hem enllaçat el text ordenat
com està publicat, no com en el bloc, on es van enviar les diverses parts en un
ordre diferent al que van ser escrites. Seguidament us copiem el text de la
solapa del llibret, que hem trobat també, ja copiat a la xarxa, amb més
enllaços... El 16 de juny de cada any no serà un dia més del calendari per a
nosal3... d’això podeu estar ben segures i segurs!.
Ja sabem que podem semblar babaus, de voler descobrir-vos un
text, que tots vosal3, blocaires des del començament, ja el coneixíeu, no us ve
de nou... però són les nos3 experiències, i necessitàvem contar-les. Nosal3
estem poc més d’un any immersos en açò d’escriure per a tothom amb total
llibertat i ens sentim també ja com a casa. I és clar que alguns dies no ens
abelleix escriure res... per a això subtitulàrem el bloc “Agenda ludicombativa
comentada”, perquè també ens agrada fer-nos ressò d’aquelles activitats a les
quals pensem o ens agradaria poder assistir-hi. I els comentaris, si ja ens
coneixeu, tampoc són d’allò que diem molt brillants, però a nosal3 ens serveix
per descarregar tensions, aclarir pensaments i fer-nos sentir una mica més
lliures (encara que... no sabem si ho som o no). Darrerament també hem començat a traduir articles de premsa, per a poder gaudir-los en la nostra llengua (nosal3 ho fem en traduir-los).
Si no coneixeu el text i voleu saber de què va abans
d’entrar-hi a l’enllaç, a dintre hi teniu el text de la solapa (amb enllaços),
ja ho havíem dit, però no volem que res vos passi per alt. Us posem l'enllaç al vídeo ací.
De Xúquer Viu ens han enviat un correu convidant-nos a assistir a la sisena i última conferència del cicle "El Fil Daurat" d'homenatge a Antonio Estevan, a continuació us reproduïm el text:
Benvolguts i benvolgudes:
El proper dijous 18 de juny a les 19.30 hs. tindrà lloc a l'Auditori
del Jardí Botànic de la Universitat de València (C/Quart, 80 - València)
l'última conferència del Cicle "El Fil Daurat", en homenatge a
Antonio Estevan.
Aquesta conferència de tancament del cicle titulada "Energia i aigua:
una anàlisi des de la perspectiva del cicle de vida" estarà a càrrec
de Juan Manuel Ruiz (enginyer de camins, canals i ports i director del
Centre d'Estudis Hidrogràfics del CEDEX).
A diferència de l'aproximació tradicional a la relació entre energia i aigua,
que es centra principalment en la producció d'energia a través de l'aigua, en
aquesta conferència es proposa una perspectiva integradora i novedosa
mitjançant la qual avaluar l'impacte o cost energètic del cicle de vida de
l'aigua per a usos humans (és a dir, la producció, captació, distribució, ús,
replegada i depuració de l'aigua), tenint en compte el tipus de tècnica o
tecnologia utilitzada en cadascuna d'aquestes fases i la qualitat del recurs
hídric.
Aquest tema ha estat l'àmbit d'investigació i elaboració intel·lectual al qual
Antonio Estevan es va dedicar durant els seus darrers anys.
Des de ja vos agraïm la vostra atenció així com la difusió que pugau fer
d'aquesta convocatòria.
Rebeu salutacions cordials,
Graciela Ferrer i Francesc La Roca
Coordinadors del Cicle "El Fil Daurat"
Al moment de la lluita anti-LRU
(finals de 2007 al campus universitari de Perpinyà),
Pere Habet i Yann Dubois
són dos estudiants perpinyanencs, tots dos militants
anarquistes a la CGA i sindicalistes a SUD
Estudiant, així com també a Maulets pel Pere.
Són els caps de turc designats per un Estat
més propens a reprimir la contestació social i la revolta estudiantil que a
escoltar les crítiques i les reivindicacions que s'accentuaven i encara
s'accentuen de les assemblees generals de les Universitats en vaga il·limitada...
Així es van veure, un bon matí de desembre de
2007, tractats com a perillosos «terroristes » : retinguts durant més de 48
hores, control judicial molt estricte amb un règim draconià...
De seguida la solidaritat s'ha fet notar,
moviment engegat per la Coordinació dels Grups Anarquistes, per SUD
Estudiants-Perpinyà i per Maulets. S’ha creat un comitè de suport.
Prop de 3.000 signatures han legitimitzat la
lluita dels nostres companys i d'altra banda han estat testimoni de la
obstinació d'una « justícia » disposada a fer un judici polític al Yann i al
Pere. Gairebé un any i mig després dels fets, les úniques acusacions contra els
nostres dos companys són « ultratges » contra tres professors. Un
d'ells qualificat d' « cony de feixista » es va afanyar de
respondre « i orgullós de ser-ho... »
A més s'afegeix el rebuig de sotmetre’s al
test d'ADN, considerat i qualificat com un crim « agreujant »...
Nosaltres, en aquell moment, vam denunciar la
repressió contra els moviments estudiantils, així com les dures mesures que hi
va haver (i que encara hi ha) amb la
intenció de «controlar» el moviment estudiantil, en particular, i el moviment
social en general.
Avui com ahir, denunciem totes les maniobres
que pretenguin demostrar artificialment càrrecs contra els militants.
- Reclamem la
suspensió del sumari contra Pere i Yann
- Fem una crida al
conjunt dels actors de les lluites estudiantils i més en general als moviments
socials a solidaritzar-se i a actuar contra aquests intents de criminalització
de les lluites.
El Yann i el Pere seran jutjats a Perpinyà el
dilluns 29 de juny a les 14h, només perquè la seva opció política i el seu
compromís no s'ajusten als defensors d’un Estat fort, d’un ordre de seguretat
indiscutible i d’una societat acrítica.
Avui fem una crida a manifestar la vostra
solidaritat amb els nostres dos companys per demanar la suspensió de totes les
demandes, tots els expedients contra ells.
Fem una crida a ser nombrosos i nombroses
davant del Palau de Justícia, dilluns 29 de juny del 2009 a partir de les 14
hores per donar suport al Pere i al Yann.
Us agrada el Gran Wyoming, eh? (ho diem perquè l'apunt amb
dos articles seus de fa pocs dies és el més visitat d'aquest mes, de moment). A
NOSAL3 també, i hem traduït dos nous lliuraments, que primerament llegírem en
paper, i després, gràcies a valldalbaidi, que ens els ha posat en dos enllaços
en un dels seus molts llocs virtuals, els hem descarregat, i ara mateix us els
acabem de traduir. Ho fem, de primer perquè gaudim molt fent-ho, i segon perquè
pensem (els nombres no enganyen) que vosal3 també els gaudiu després,
llegint-los en la nostra llengua comuna.
Pensem que no cal puntualitzar cap de les afirmacions o
preguntes que es/ens fa el nostre col·laborador (sense saber que ho és,
esperem que no ens demani drets d'autor per anar traduint-lo tan sovint, de
tota manera no cobrem per fer-ho, així que no ens pot dir res... o sí? Si algú
sap alguna cosa d'açò que ens ho digui, per favor) Wyoming i les subscrivim
totalment.
Us adjuntem un correu, que ja el teníem pegant bacs per l'ordinador fins que s'aproximessin les dades, i hui ja li anem a donar solta. 
