Andreu Bosch ha estat els darrers sis anys l’alcalde de Teià, un petit municipi del Maresme que avui mostra orgullós la transformació que ha experimentat les dues últimes legislatures. I és que l’Andreu, al qual ahir vaig voler acompanyar en el seu darrer plenari com a batlle, ha estat un gran alcalde que ha sabut combinar en la justa mesura una dedicació passional vers Teià i la seva gent, una gestió eficaç i eficient de l’obra pública i un desplegament desacomplexat de les polítiques d’esquerra amb especial atenció als serveis socials, a l’educació, a la cultura, i al medi ambient.
Durant el seu mandat, Teià ha estrenat una nova carretera que connectava el centre històric amb la N-II sense necessitat d’haver de passar pel Masnou. Però també ha fet possible la posada en marxa de l’Institut de Teià -una vella reivindicació del municipi-, una nova biblioteca, la primera escola bressol, prop d’un centenar de vivenda de promoció pública, la museïtzació de la Cella Vinaria (celler romà) o la introducció de la brossa orgànica. Tot això en una legislatura i mitja.
Fa mesos que ens trobem immersos en un context de crisi global. Una crisi que, sobretot, és financera i econòmica, però també de models productius, energètica, alimentària i mediambiental. Més encara, patim una crisi de valors socials atiada, en part, per aquesta nova era de la immediatesa i de l’individualisme que, mica en mica, va eliminant la cultura de l’esforç, del treball i de la perseverança.
A Catalunya, malgrat l’obstacle de la limitació de competències i de patir un sistema de finançament injust que l’Estat s’entesta a mantenir tot i els compromisos, tot i la llei, ja fa temps que s’estan fent canvis i s’està intentant corregir el rumb que ha portat a les actuals crisis.
“La flama del Canigó s'escampa un dia a l'any des del cor del nostre Pirineu arreu dels Països Catalans, abrandant-los i demostrant que encara som i volem seguir sent”. I és que la flama del Canigó ens evoca d’on venim, però també ens fa prendre consciència d’on ens trobem i, el més important, ens anima a persistir per continuar bastint el futur d’un demà que anhela recuperar les llibertats com a poble.
La flama, com a símbol de la unitat de la nació catalana, ja forma part de l’imaginari del país i de la rica tradició cultural i popular. Així, segons mana la tradició, la flamarada crema tot l'any al Castellet de Perpinyà, a la Catalunya Nord, i només surt un cop l’any, cada 22 de juny, per encendre una gran pira amb fustes arribades de les diferents comarques catalanes, al cim de la muntanya del Canigó. I des d’allí, la flama va baixant, estenent-se arreu dels Països Catalans, per encendre les fogueres de Sant Joan.
Caixa
Sabadell va lliurar dimarts el 29è Premi Sant Joan de literatura. Jordi Coca
amb “La nit de les papallones” ha guanyat enguany un premi que, des de la
primera edició, significa projecció d’autors, difusió d’obres, estímul de
creació. Un guardó que ajuda a pujar un graó més la qualitat i la força de la
nostra literatura, de la nostra cultura.
M’hi van
convidar a assistir i vaig decidir anar-hi per dos motius. El primer, per donar
suport a la vida cultural del nostre país i el segon, perquè Caixa Sabadell
compleix 150 anys i representa, amb d’altres entitats catalanes, un model de
caixa d’estalvis arrelat a Catalunya que tradueix part important dels beneficis
en promoció d’iniciatives socials, assistencials, culturals, en suport a la formació
i la investigació, en preservació del medi ambient.
El model
propi de les caixes catalanes és únic i diferenciat de la resta de l’estat, per
la seva identificació amb el territori, per la seva vinculació amb el país. És
un model que funciona, arrelat a la societat, i cal que la seva viabilitat de
futur es plantegi des d’aquest arrelament social, al país, al territori, i no
des de criteris polítics partidistes amb interessos difusos. Reivindico, doncs,
la pròpia capacitat de decisió de les caixes d’estalvis, independent
d’interessos polítics. No ens podem permetre reproduir el joc partidista en el
model de caixes català, ni que l’Estat passi per sobre de les competències de
les institucions catalanes.
Catalunya és un país potent, també esportivament parlant, i compta amb un planter en les diferents disciplines i modalitats que és l’enveja de molts països. Des dels esports col·lectius i d’equip, com el futbol, el bàsquet, l’handbol, l’hoquei patins o l’hoquei herba, entre molts altres, als esports individuals com són el món del motor, el ciclisme, el tennis, la gimnàstica o la natació, per citar-ne uns quants.
Però la joia que suposa ser dels països capdavanters pel que fa a l’esport i a la formació dels valors que se’n deriven, no és completa perquè continuem sense poder participar i competir internacionalment sota la nostra ensenya, amb el nostre himne i representant el nostre país.
Per això hem de seguir perseverant, sense defallir, amb perspicàcia, amb intel·ligència i amb esforç. I aquesta és una feina que ens pertoca a tots. No només als polítics. És indispensable que tots hi posem de la nostra part, polítics, esportistes, federacions i societat en general. Només així aconseguirem que arribi el dia desitjat i que veiem complides les nostres aspiracions.
Aquest vespre he assistit al concert benèfic 'Mou-te pels quiets' que, impulsat per Màrius Serra i celebrat a l’Auditori, s’ha organitzat per ajudar i fer visibles els nens pluridiscapacitats, a través de les fundacions Nexe i Guimbarda, dues de les entitats que en tenen cura. He de dir que ha estat una tendra, commovedora, emocionant i enriquidora vetllada en la qual molta gent d’aquest país ha tornat a fer palès el seu compromís innat amb la solidaritat, amb l’ajuda, amb el respecte i amb tot un seguit de valors que ens enriqueixen i ens fan grans com a societat i com a país.
El Llullu ha estat el fil conductor de l'acte com, de fet, ho és del llibre. M'agrada com escriu el Màrius Serra i m'agrada com és. Avui s'ha demostrat que el que sovint belluga el món, encara que no ho sapiguem, o fins i tot encara que no ho vulguem reconèixer, és la capacitat d'estimar de les persones. I el Màrius Serra, i els quiets, i els qui estan al voltant dels quiets, saben estimar tan bé!
Les eleccions al Parlament Europeu ens han deixat un escenari que feia temps que es veia a venir i contra el qual, pel que s’ha vist, els partits no han sabut ni han trobat la fórmula d’evitar-lo. M’estic referint a l’abstenció, que puja gairebé a tot arreu, però que a Catalunya, on s’han registrat uns mínims històrics de participació, ha estat especialment contundent i alarmant.
Aquesta tendència -perquè la propensió a no participar fa temps que va quallant i fent-se un espai- ens ha d’obrir els ulls i ens ha de fer reflexionar seriosament. I això no és cap tòpic. O invertim aquesta tendència de baixa participació, o la democràcia correrà un greu perill. I una democràcia de baixa qualitat és un gran risc que hem d’evitar per damunt de tot.
Avui acaba la campanya a les eleccions al Parlament
Europeu. Diumenge els catalans estem cridats a les urnes per exercir un dels
principals drets democràtics i per a renovar el compromís decidit i sincer dels
catalans amb Europa. Però la campanya acaba, crec sincerament, amb una gran descoberta
per a molta gent: Oriol Junqueras.
L’Oriol ha fet una campanya brillant, fresca, transparent,
pròxima i sincera. Els seus coneixements acadèmics, històrics i econòmics, i la
seva manera de comunicar i d’arribar a la gent li han permès explicar com ningú
altre què ens hi juguem els catalans a Europa –i ens hi juguem molt!-. I,
d’això també n’estic segur, l’Oriol ha ajudat a convèncer molta gent de la
importància d’anar a votar en aquestes eleccions i de fer-ho per la coalició
que lidera Esquerra Republicana de Catalunya.
El seus coneixements en història li han servit per
recordar sovint que el passat és la millor garantia per no repetir els errors;
la seva formació econòmica ha estat vital per explicar de manera planera però
contundent, el pa que ens hi juguem; i la seva experiència en l’àmbit de la
comunicació l’han erigit com la sorpresa agradable de la campanya. L’Oriol és
gran i ens farà grans a Europa. És un privilegi que ens representi i un honor
ser amic seu.
Aquest matí he rebut en audiència la Comissió Permanent d’Unió de Pagesos per parlar de la greu crisi que afecta el sector agrari. És evident que cal buscar solucions per recuperar un sector molt malmès que finalment s’ha instal·lat entre els més febles de l’economia catalana.
Un dels tòpics que sovint sentim a dir, com si es tractés d’una queixa, és que els pagesos sempre demanen ajudes. Doncs bé, només qui no coneix la crua realitat del sector pot prendre-s’ho a la lleugera i mirar de menystenir la transcendència que tot plegat té. Senzillament ens trobem davant una situació de supervivència del sector que tradicionalment ha tingut cura de la nostra terra i els productes que genera. Curiosament, una terra i uns productes, i aquí hi ha la gran contradicció, que gaudeixen d’una situació de privilegi a escala mundial i que fins i tot han servit per posar nom a una filosofia de vida i a una dieta saludable reconeguda internacionalment.
Un estudi de la
Universitat Autònoma de Barcelona conclou que els blocs electorals minutats no
existeixen a Europa. Països en els quals ens emmirallem sovint —Alemanya, la Gran Bretanya,
França o Finlàndia— han optat per mètodes que donen prioritat al criteri
periodístic sense obligacions de distribució de temps per a cada partit. Això
demostra, si és que calia donar-ne alguna prova més, que com a país mantenim
una anomalia. I, en aquest sentit, és evident que els partits no ho estem fent
prou bé. Els blocs electorals són un error, i avui, anys després del
restabliment de la democràcia, no tenen cap sentit.
I si dic que, en
aquesta qüestió, els partits no l’acabem d’encertar, que no som prou coherents,
és perquè, entre altres coses, tots plegats no fem justícia a l’esforç de
consens que va comportar l’aprovació de la Llei de la Corporació Catalana
de Mitjans Audiovisuals; una llei feta amb projecció de futur, una eina pròpia
d’un país potent. Tan important era aprovar-la com que ara s’apliqui i es desplegui
correctament. Temo molt que, des que es va aprovar aquesta llei, hi ha hagut
massa símptomes que evidencien que l’esperit inicial amb què es va arribar al
consens no es respecta.
Patim
una crisi econòmica global, l’atur creix, l’Estat continua negant-nos el
finançament que Catalunya necessita, tenim unes eleccions europees trucant a
les portes i el model productiu se’ns revela caduc.
Avui
no canviarà res de tot això. Demà tot continuarà igual. Però avui, molts
catalans, se n’oblidaran durant una estona, deixaran de banda preocupacions
personals i col·lectives, per seguir la final de Roma, per emocionar-se amb el
Barça. Serà el darrer partit de la temporada, el més important, amb la Copa
d’Europa en joc. Molts catalans ho viurem amb il·lusió, i passi el que passi, estarem
orgullosos de l’equip que entrena Pep Guardiola.
Enguany
s’ha aconseguit fer un equip amb caràcter català. No parlo de política, parlo
de valors, de manera de ser i de fer. Del treball constant i rigorós com a
argument, i del mètode com a eina. De la importància que se li dóna a la gent
de la casa, hagi nascut on hagi nascut. De la humilitat a l’hora d’afrontar la vida. De saber explotar
el talent. De la defensa d’una identitat pròpia.
Aquest
vespre a Roma pot passar de tot; al cap i a la fi s’enfronten els dos millors
equips del món. Ho viurem amb il·lusió. I passi el que passi, jo estaré
content, i orgullós d’aquest equip. Ja són grans, i avui poden fer història.
Només quan hem anat junts hem avançat i hem superat tota mena d'adversitats. Tal com diu el nostre candidat, Oriol Junqueras, "som els hereus del passat, però podem decidir el nostre futur".
Fa uns mesos vaig tenir un interessant dinar a Madrid amb ambaixadors de països de la Unió Europea. Es tractava d’explicar quina és la situació de Catalunya, com va evolucionant tot plegat, quina és la seva posició a nivell europeu, i, per descomptat respondre a totes aquelles preguntes que poguessin fer.
Va ser molt interessant, i alhora, molt dur. En un determinat moment de la conversa vaig manifestar que per a mi, i penso que la teoria és compartida en molts àmbits polítics, els dos principals reptes/problemes que té Europa són la immigració i l’energia. La dependència energètica d’Europa és un tema molt complex. I les fortes onades migratòries requereixen respostes a nivell europeu, comunitari, però també tractaments locals i regionals.
Catalunya ha estat aquests dies capital mundial del sector de l'automoció. La 90a edició del Saló Internacional de l'Automòbil ha aconseguit reunir, malgrat la crisi, més de 55 expositors.
L’Associació de Músics i Animadors Professionals d’Espectacles Infantils (AMAPEI), gremi de músics i animadors en el lleure, canta els drets dels infants en un nou CD que porta per títol “Si per un dia...”. El treball, excel·lent i que els recomano, és un cant alegre que ens recorda la importància (i el deure) d’educar la canalla amb humor i en valors, però també la responsabilitat i l’obligació que tenim, tots plegats, de defensar els seus drets.
Escoltant “Tots els infants”, “Amb ulls d’infant”, “Els colors de la diversitat”, “La llum del meu cor” o “Aquest món nostre”, entre d’altres temes, t’adones de la necessitat i la sort de poder comptar amb col·lectius com AMAPEI que, a més de fer bona música, aporten el valor afegit d’escriure melodies amb missatge i, sobretot, el fet que eduquen en el lleure. I això és impagable i digne d’elogi. I ho és perquè l’educació no formal s’està convertint, cada vegada més, en una de les grans vies de transmissió de valors clau com l’amistat, la solidaritat o la diversitat que ajuden a formar persones conscients i responsables que s’impliquen en la vida col·lectiva i participen en la comunitat.
