A les sis de la tarda d´ahir 30 de Juny , Joan Carretero era entrevistat al Canal Català de TV amb seu a Premià de Mar. Una hora més tard , és  TV  de Mataró  el mitjà que l' acull per una nova altre entrevista. El programa de reagrupament és tan elemental com a contundent: Dignitat i Patriotisme. Per dir-ho d´una altre manera, independència i regeneració democràtica  van estretament relacionats.  A les vuit en punt, la Sala del Casal l' Aliança de Mataró,  unes dues-centes persones   l´esperen.  La majoria volen escoltar sense embuts ni intermediaris que és allò  que defensa Reagrupament. La majoria no tenen afiliació partidària, però n' hi ha que han donat suport a CIU, ERC  i a la CUP. Gent plural, que vol  respostes  concretes sobre on cal anar. Entre els assitents em trobo l' Eva a qui li demano  en faci la ressenya de l´acte i que ara acompanyo amb aquest apunt.

Ara fa tres anys que els catalans vàrem aprovar un nou estatut d’autonomia. El procés fou llarg, enrevessat i força pesat. Escoltàrem  insults per totes bandes i després comprovàrem  com les “rebaixes” promogudes al Congrés del diputats, entre d’altres, per l’ actual President de la Generalitat, serien efectives. Com que no en tenien prou, presentaren  recursos d’ inconstitucionalitat, produint-se la paradoxa que la nova llei orgànica, tot i haver estat aprovada, no es portaria a la pràctica, a l’ espera d’allò que decidís  el Tribunal Constitucional.   Se’ns va demanar respecte i sobre tot acatament a la decisió dels magistrats. Ara que estem a prop de conèixer el resultat final, just quan no hi hauran més pròrrogues en el finançament, el país s’ haurà de preguntar sobre  si dotze magistrats poden alterar el resultat del vot  popular. El conflicte de legitimats està anunciat  i  deixarà ben clar qui són  els  límits reals del nostre dret a decidir  en l’ actual marc constitucional. Joan Carretero fou el primer polític en actiu, que just al començament del procés estatutari, va parlar-ne sense embuts i  amb claredat, pronosticant que anàvem de mal a pitjor. La crítica el va foragitar   del Govern de la Generalitat primer, després del nucli dirigent del seu partit i finalment ha acabat per proposar  una cosa nova, que no es ni partit,  ni coalició, sinó una associació que pretén  aglutinar a tot l’ independentisme, amb vocació transversal. Després de veure i comprovar la falta de capacitat dels  partits catalanistes   per traduir en mobilització l’ engany , desconsideració i espoli al que com a catalans  hem estat sotmesos, sembla raonable que el nivell  de descrèdit de la classe política catalana en el seu conjunt hagi anat a més i que algú ens proposi un nou camí per a  sortir de l’ atzucac. Tres anys després, existeix la  possibilitat d’ obrir una nova etapa. Joan Carretero  i la gent de Reagrupament, volen  impulsar  un projecte  de canvi, dignitat patriòtica i regeneració democràtica,  amb voluntat de  sortir   de la frustració que provoca l'esgotament de l' autonomisme, proposant com objectiu possible  l’ assoliment de l’ estat català. Serà doncs d’ interès  escoltar les seves propostes, a l’acte que Reagrupament organitza  a Mataró  el proper 30 de Juny.

(Col·laboració a la web del Cap Gros).

No soc Ciutadellenc, però ja fa molts anys que visc "ses festes de Sant Joan", com si fós un d' ells. Demà a primera hora del matí, espero arribar a Ciutadella de Menorca. Intentaré "xalar" el màxim amb la gent de s´illa que m´estim. Sant Joan es una barreja de sentiments, emocions, sensacions, arrelament i melangia, on  es pot comprovar any rera any l' autèntic valor de l'amistat. Cadascú viu la festa d'una manera diferent, però si ho  feu intensament, els pensaments, les vivències s'aniran acumulant al llarg dels anys, fins a conformar tot un relat d' emocions i pensaments que  retrobareu cada dissabte de Sant Joan, a l'escoltar el primer toc de flabiol, o esperant l' entrada des Caixer Senyor a Es born  i que durarà fins l´endemà, quan  la memòria ho converteix en història viscuda. Bon Sant Joan 2009 a tots i que sigueu feliços!.

     

De Duran Barroso  al President Montilla, passant per la  que fou Ministre de Cultura del PP, Pilar del Castillo  i molts d’ altres, foren fa anys, seguidors dels postulats del Partit Comunista Xinès. una variant del marxisme  leninisme que partia del pensament de Mao Zedong. El llibre Roig, la revolució cultural, el retorn al camp i altres postulats ideològics feren pensar  en la possibilitat d’una societat igualitària. El  pas del temps, s’ha convertit amb el que realment ha estat: Un mètode eficaç i ràpid d’ industrialització del més gran dels estats del món . La globalització de l’ economia xinesa,  ha  consolidat un model econòmic on l’explotació de l’home per l’home, campa lliurament sense cap control ni  límits i on les conquestes de la societat del benestar creada pel capitalisme occidental són tant utòpiques com  inexistents. Tot això ha estat exportat  a la vella Europa, on hi ha qui  pretén fer conviure dues societats que es donen d’ esquena, l’oficial on es mantenen certes conquestes socials i sindicals i  un altre on  simplement són inexistents. La societat oficial, ha anat mirant cap una altre  banda, tal vegada com si amagant el fet es fes invisible l’altre. Dimarts al matí, ben a prop dels tribunals que diuen administrar justícia, vaig ser testimoni involuntari  d’un  important  desplegament de mossos,  que maldaven per a  localitzar petits tallers de confecció, on tothom sabia  que es treballava en precàries  condicions, durant llargues jornades, sense   drets sindicals ni beneficis socials. La batuda policial,  ha  pretès simplement acabar  amb  la  competència deslleial  i millorar l’ imatge d’unes administracions que porten anys mirant cap un altre banda. Un joc hipòcrita  mereixedor de tots els menyspreus, que succeeix en  una societat on alguns dels antics maoistes – ai els  pecats de joventut! -, presideixen  governs, ministeris, departaments  i segurament més d’un  consell d’administració.

(ARTICLE QUE PUBLICA EL PUNT).

El proper dia trenta de juny, Reagrupament es presentarà en  un acte públic a la Sala del Casal  l' Aliança de Mataró  amb la presència de Joan  Carretero. Es conegut que  els convocants volen construir  una plataforma  independentista de caràcter transversal que pugui presentar-se a les eleccions de 2010, amb tres propostes programàtiques: L'assoliment de la independència de Catalunya per la via democràtrica  com a  únic camí per a satisfer les necessitats  de la societat catalana; La regeneració de la política, amb institucions properes i  al servei dels ciutadans i  la modificació  en  profunditat de l'actual sistema de representació política, per fer-la més participativa i transparent.

No sembla que la  direcció republicana  es doni per assabentada del que suposa el resultat de les eleccions de diumenge, tant per l´alta abstenció com  pels vots obtinguts  per la candidatura de l' Oriol Junqueres. Presentant un independent de prestigi, es pretenia " reagrupar" el vot independentista i evitar  el vot de càstig a un candidat de l´aparell. Tot i aixó, la pèrdua de 70.000 vots respecte a les anteriors europees  i el fet que s'hagi produït  en major percentatge a la  Catalunya no metropolitana, suposa un fracàs a  l' estratègia de pactes de govern  ( el tripartit), amb el que es pretenia arrencar vots dels feus electorals del PSC; quan justament  ha passat tot el contrari.  Per pròpia voluntat,  els dirigents republicans han acceptat amb cert fatalisme i determinisme, el suplici de Sísif, al que han estat condemnats  novament per l' electorat. Així  era descrit per Homer a l' Odissea:  "Sísif  sofria grans dolors i traginava un penyal enorme  fins al cim d’una muntanya…i quan ja estava a punt d’arribar al crestall, la roca davallava rodolant i tornava a començar de nou… " Amb la marxa de Joan Carretero, l´ únic sector crític organitzat com a corrent dins d´ ERC , és “ Esquerra Independentista”. En la seva pàgina web es publica avui una editorial, que amb  el  títol  “governar amb el psc , o dormir amb l´enemic",  fa referència a que l’ estratègia d’ arrossegar el PSC cap a posicions més decididament catalanistes, ha estat un desastre, afirmant “ que no s'ha assolit cap dels objectius nacionals que s'han anat plantejant com a “prova del cotó” per veure com evoluciona el PSC en quant a consciència nacional. L'Estatut va ser trinxat pels seus teòrics socis de Madrid (amb l'inestimable ajut de CiU, per descomptat). La normalització lingüística, lluny de consolidar-se, ha rebut subtils però ferotges atacs del govern “amic” del PSOE en forma de terceres hores de castellà que, es digui el que es digui, s'estan començant a aplicar a moltes aules segons denuncien els mateixos professors. El model de finançament penja d'un fil. I així successivament. Tot plegat ens ha de portar a preguntar-nos si no són ells els qui han estirat ERC cap a postulats i actituds que fa poc menys de cinc anys eren impensables en aquest històric partit. Si més no, així semblen haver-ho interpretat els centenars de milers de persones que ens han anat deixant de votar. Definitivament, governar amb el PSC és com dormir amb l'enemic: pot ser divertit durant una nit, però a la llarga acaba sent un desastre". No sembla que es pugui dir  millor, però em temo que no es tracta tant de tornar a començar, sense aprendre el que suposa  la condemna a perpetuïtat de Sísif, sinó de començar  a treballar per fer,  amb ERC i/o  amb qui sigui, tota una altre cosa.

Ahir vaig gaudir de la victòria de l' USAP. Ja se que el catalanisme superficial que expressa no és suficient per pensar seriosament en un renaixement nacional a les comarques del Nord. Però, si més no,  evidencia que malgrat  més de tres-cents anys de dominació francesa i  de colonització  cultural i programada substitució de l' identitat  d´un poble, encara sobreviu una realitat que es fa present amb fets puntuals i anecdòtics, com és una victòria de l' equip català de rugbi al campionat francés.  Ahir al vespre mentre mirava el partit, intentava explicar als més petits, que hi feien tantes senyeres a l´estadi de França de Saint Denis a Paris. Aquest matí, hem anat a donar un volt per l'alta Cerdanya i  travessant   Sallagossa  en alguns balcons s´exhibien senyeres catalanes  i banderoles de l´USAP. Cartells electorals més aviat pocs.  Algú ens ha dit  curiosament en francès allò de "nous sommes fiers d' être catalans"i un altre amb aquell accent peculiar ens ha parlat  del "Barça de rugbi".Tot plegat m´ha fet recordar  els crits de la darrera setmana:  "Visca el Barça i Visca Catalunya", dit amb tots les variants dialectals  possibles de l' espanyol, cosa que m´ha fet pensar en que potser si que ja som  definitivament trilingües i abstencionistes. La ruta arqueològica d' Eina, amb el Menhir del Pla del Bac, el Dolmen de les Pasquetes i  el Pont megalític em permet explicar que encara hi són i que nosaltres també. Espero que amb el temps  recordin  el passeig. A mitja tarda, de tornada a casa, tinc el temps just per anar a  votar. Escric  aquest apunt, poca estona després del tancament dels col·legis electorals. Tant  se me'n dóna  si la participació ha estat del 30 o del 40 per cent. Tot plegat i amb independència dels resultats, ha quedat clar  que hi ha una determinada manera d´entendre  el sistema de representació política que definitivament ha entrat en crisis. La majoria dels ciutadans ha  decidit  no anar-hi.  Hi ha diversos motius que ho expliquen. L' Europa dels buròcrates entusiasme poc. L'Europa unida , lliure i dels pobles es un desig  molt allunyat de les actuals institucions europees. A  casa nostra, assistim al  col·lapse del sistema de partits polítics nascuts durant la trancisió, que ha acabat per a convertir-se en  una altre  restauració monàrquica,  amb partits cada vegada més opacs i oligàrquics. La  regeneració democràtica, serà en els propers anys un objectiu polític de primer ordre. Seria bó que el catalanisme polític, l' associés a  l' assoliment de la sobirania nacional i al progrés de la nostra gent. 

No he estat mai  massa afeccionat al rugbi, però he de reconèixer que aquest cap de setmana estaré més pendent del que faci l´USAP, que del resultat de les eleccions al Parlament Europeu.  Finalment entre tots ho han aconseguit. Res del que s' ha dit durant  la campanya  m´ha semblat atractiu. Ni  uns i altres,  m´han fet pensar que  el resultat de diumenge era important. Tampoc els "meus" han aconseguit que els presti atenció. He vist massa gesticulació,  poca claredat a l´hora d´exposar  el veritable objectiu i algunes errades   de principiant que només han beneficiat als dos candidats de l'espanyolitat més  tronada, en les seves  versions "carca" i "progre". Diumenge aniré a votar, perquè   malgrat tot els inconvenients  i la mandra que em fa,  no conec una altre sistema millor, per resoldre civilitzadament els problemes dels ciutadans. Ho faré sense massa trempera ,  a l' espera que més aviat que  tard, recuperi l' il·lusió de  fer-ho a favor de  candidats que tinguin un mínim de dignitat patriòtica, honestedat expositiva  i  sobre tot propostes entenedores que permetin una certa  regeneració democràtica. Mentrestant demà estaré pendent de si  les  comarques del  Nord, aconsegueixen  una millora en la pròpia auto estima practicant el noble esport del rugbi. Endavant l' USAP!  Sempre endavant!.   

http://www.usap.fr/ca/

Vint dies per a "sa millor festa". Per  veure   amics  i xalar d' allò més i sentir-se  arrelat al país que estimes.  

 
http://www.youtube.com/watch?v=VEDIeHQWG5Y

La mala jugada de Zapatero, “obligant”  al govern català , per la via dels fets consumats, a posar diners al pla d'ajuda de compra de vehicles, ha  deixat altre cop  en entredit   als dos socis menors del tripartit. D’ una banda, els d’ ICV, després de rumiar-s’ho una mica,  s’ han empassat l’ immens gripau  que els hi suposa tenir que beneir les subvencions per l’ adquisició de vehicles poc sostenibles. De l’ altre, ERC, altrament dits independentistes, s’ han auto limitat  en el dret a decidir sobre les  pròpies competències, pel que es fa difícil  atorgar credibilitat a gesticulacions  i  grandiloqüències quan afirmen  ser els defensors del  dret a decidir sense límits,  per qüestions que semblen  més difícils i complexes. Ja és gairebé tradició  en aquest govern, que  com més gran és l’ enrenou que provoca  les paraules de ZP,  més fàcil es pronosticar que s’ acabarà acceptant allò que proposi. Passat amb escreix, l’ equador de la legislatura catalana,  m’apunto a felicitar l’ intel·ligència del  PSC, per  la llarga llista de projectes  aprovats per un govern dit de coalició, que  habitualment ha prescindit de les conviccions dels  socis menors. Sembla lògic que hi hagi qui es pregunti  que carai  hi fan  en un govern on el partit  més gran  sempre acaba fent el  que  vol. La  seva permanència  i continuïtat, només s’ explica pel desig  gens dissimulat d’ aconseguir els beneficis que proporciona la mera ocupació d’ espais de poder,  encara que això suposi renunciar a  la  defensa conseqüent dels  interessos  dels catalans. Ara ,  l’ excusa  de tot plegat ha estat la de donar suport a mesures  que permetin fer  front a  la crisis econòmica. Es  un bon argument,  si no fos perquè  tot el que sembla s’ avança per un cantó, s’ endarrereix per l’ altre, si  la ciutadania té la sospita i alguns la convicció,  que el país  està administrat per un govern que discrepa d’ell mateix, sota l’ atenta mirada  del senyor de la Moncloa.

(Article que em publica avui el Punt).

Amb els gols del Barça, el país ha explotat d' alegria. Voliem donar-nos un bany d´auto estima col·lectiva i els jugadors del Barça ens hi han posat l' espuma.  En plena crisis econòmica, just quan el procés de redreçament nacional del país es troba en un atzucac,  els èxits  esportius  d' aquest equip  s' han  convertit en  la fórmula màgica  per a sortir de l' abatiment. Tot és posible i tot està per fer, repeteix  en Pep Guardiola recordant el poeta. Ahir els carrers de  tots els pobles i ciutats de Catalunya es van omplir de color blaugrana i de  banderes  estelades. Tota una advertència a Espanya, que cal convertir en racional premonició. Sorprèn el que tot plegat suposa de  millora a  la moral col·lectiva d’ un país tant punt  i posat com el nostre. El  Barça és la principal marca de Catalunya al món. Allò que ven més i que ens posa en el mapa tal com som, sense  que hi hagi  cap  complexe en mostrar la  catalanitat com a principal senyal d’identitat del club. Al menys en aquest àmbit,  ha estat possible una regeneració  triomfant. Allò que tanta falta  ens  faria  en la política nacional.  Gràcies Pep, per a fer-ho possible.

Molta gent de Reagrupament es pregunta  si a les eleccions europees del proper 7 de Juny cal anar a  votar encara que sigui  en blanc o  bé optar per abstenir-se activament. M´agrada dir  als qui em demanen opinió,  que els reagrupats, no som  de cap manera un "nou" partit, sinò el nucli impulsor d'una nova solidaritat catalana posada al dia i  amb un objectiu tan clar com l'independència. Per tant, per definició som plurals i transversals, amb voluntat d' agrupar i/o organitzar gent  molt diversa disposats a treballar per assolir l' estat propi.  Les eleccions del  7 de Juny, no són encara les de Reagrupament. Entenc que per cansanci, desencís, emprenyament o el que sigui, hi hagi qui propugni el vot en blanc o l' abstenció activa. Jo tinc clar que  aniré a votar. Ho faré amb recança i mandra, però crec que si no ho fés debilitaria   encara a més, als que defensen  els postulats sobiranistes a dins dels partits catalanistes , que es presenten a les  eleccions. Per tant, tot i ser  molt crític amb la seva  estratègia i que els hi reclami  propostes entenedores i no paraules buides de contingut,  penso que  el país no  tirarà endavant,  només amb el  mal humor dels  que estan, per una o altre raó, legítimament  emprenyats. Defenso que  ens  moguem  en positiu , en la línea  del que deia ahir l´Heribert Barrera en el seu article  a l´edició digital de l´AVUI (... oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot...) i no  com a reacció a les agressions rebudes - tant les de dins com les de fora - ,  sinó com a resultat de la reflexió. Abstenir-se o votar en blanc segurament  respon a a la desafecció d'una part molt important  del  catalanisme sobiranista , però serveix de ben poca cosa. El vot en blanc o l’ abstenció activa, no és el que  farà replantejar  l'estratègia d’ uns i altres. El  canvi,  de produir-se,  serà el resultat de  la pressió col·lectiva  i de la capacitat  per a dissenyar una  nova política alternativa a la coneguda fins ara, per a resoldre  d’ arrel el  conflicte nacional de  Catalunya amb l’ Estat. Per això  ha  nascut Reagrupament.  Mentrestant,  agradi o no i  amb totes les recances que es vulgui,  continuaré votant als partits catalanistes, perquè penso que un mal resultat electoral,  ens situaria  a tots en un  escenari molt pitjor,  fent   més difícil l' exigència de  dignitat, patriotisme  i rigor que defensem.

El suport donat per Heribert Barrera a la proposta de Joan Carretero, suposa un  impuls molt important  per a la gent de Reagrupament.Cat. L' autoritat moral  del que fou  Secretari general i President d' ERC. Diputat a Corts, President del Parlament en la primera legislatura i Diputat Europeu, està fora de qualsevol dubte. Que l'opinió d'en Barrera, aniria per aquests verals tampoc  es massa sorprenent,  si s' ha seguit el seu estat d´ànim i l' opinió  que ha reiteradament ha anat expressat en els darrers anys sobre  la preocupant situació del país. Barrera predica que en situacions excepcionals , calen sortides i propostes excepcionals. Com que es tracta d´un militant republicà  que s' atreveix a donar suport a Joan Carretero, sense anunciar la seva baixa a ERC, caldrà veure  quina serà la reacció  de la direcció d' aquest  Partit,  cosa  que permetrà conèixer,  fins a on estan disposats arribar en la defensa d' una posició  política que si  no esmenen amb rapidesa, pot portar-los al desastre electoral.

En Pol i les dues Aïnes, han esmerçat el darrer cap de setmana, a acabar el curset de "kite surf", que començaren l´estiu passat a Sant Pere Pescador. Fa uns tres  anys a  Fuerteventura, vaig quedar bocabadat amb les volteretes que feien els seus practicants. Despres he vist  fer coses semblants a muntanya, lliscant  per la  neu amb l’ ajuda de l’ estel. Però, el Kite surf més conegut,  es practica lliscant per l' aigua. Es un esport  que utilitza l’ estel  per a  navegar i a l' hora  fer tombarelles a l' aire.  Aprendre fer pujar i baixar l' estel  i deixar-lo anar pel que sembla es  fonamental.