L'organització patriòtica d'agitació i propaganda Lobby per la Independència ha assolit dos èxits jurídicopolítics en l'assetjament al que sotmet de fa temps  la força mediàtica d'ocupació espanyola 'El Mundo-El Dia de Baleares' singularitzada en la figura del seu editor Pedro J. Ramírez conegut popularment a Mallorca com a Pedrito Piscines.
En Pedrito va haver de retirar la demanda per injúries contra el Lobby quan s'assabentà que l'estratègia jurídica del grup mallorquí era la de contrastar el pressumptes insults dirigits a l'editor per part del Lobby amb les ofenses de tot tipus que el diari fatxa foraster dedica als qui a Mallorca  no combreguen amb la ideologia ultraespanyolista d'El Mundo. Entre les persones objecte d'aquesta persecució maccarthista hi figuren dirigents polítics i socials d'amplis sectors de la societat mallorquina.
El segon èxit, més important, és la sentència del Tribunal Suprem espanyol que declara d' ús públic la piscina de Son Servera annexa a la casa de l'editor, que aquest utilitzava en exclusiva, violant també el dret de pas dels vianants. Ara els mallorquins haurien de poder fer valer els seus drets seculars, tot i que hauran de comptar amb la possible oposició de les forçes d'ocupació militar espanyoles que solen establir dispositius de seguretat al voltant de la casa d'en Pedrito, legitimant-los en les amenaces de mort que ha patit l'editor per part d'ETA.  
Tot i així el Lobby i les organitzacions que li donen suport estudien fer una roda de premsa en la piscina a la que no hi han convidat, però, ni a Pedrito Piscines ni a la seva dona, la dissenyadora Agatha Ruiz que posava així de relaxada al lloc centre del conflicte. A partir d'ara, de segur que no ho podrà fer.

 Parece ser que el nuevo Lehendakari del Gobierno vasco puede ser Patxi López..., sin embargo, aquí lo podemos ver cuán amigo de los terroristas es, de los terroristas del GAL se entiende... http://www.youtube.com/watch?v=0rLyrPAYNfI

Rosa Diez i la Falange: http://www.racocatala.cat/forum/llegir.php?idf=1&fil=82752#3021025

------------

TOTS ELS KAPPOS ESPANYOLS DIUEN EL MATEIX I VOLEN EL MATEIX: SEGUIR PARASITANT CATALUNYA. llegiu i comprovareu com tots els "jefes" negrers de l'Espanya Negra coincideixen a prioritzar el nostre esclavatge a llurs diferències ideològiques:

"España antes roja que rota" (Calvo Sotelo, cap de l'oposició ultraconservadora al Front Popular, 1936).

"No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino (...) No hay más que una nación: ¡España! (...) Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos" (Juan Negrín. Cap de govern de la República espanyola i president a l'exili. Segons cita Julián Zugazogoitia a les seves memòries).

"Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco" (Manuel Azaña, "Memorias", Presidente de la República Española). El Estado español es un Frankestein cogido de diversas naciones. Catalunya fue repartida entre "España" (es decir, los Habsburgo españoles) y Francia (es decir los Borbones) en el Tratado de los Pirineos: eso sí que es "descuartizar" . La "unidad española" es simplemente un Frankestein formado de muchas nacionalidades contradictorias con el fin de crear un Imperio para la oligarquía, en el que el pueblo sólo es carne de cañón.

Lo único que fundamentalmente preocupa a la oligarquía española es no perder territorio por no perder recaudación de impuestos. Toda la histeria interminable y toda la propaganda obsesiva por el constitucionalismo inamovible y la "sagrada unidad" como religión de Estado no es más que esto: el miedo de la oligarquía de siempre a perder ricas colonias de dulce miel del Este.

"España" es sólo una ideología del Poder de unas minorías ricas acostumbradas al "ordeno y mando".

Citacions de líders: http://www.brainyquote.com/quotes/quotes/m/mohandasga150709.html

'Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi.' (Jn 1-1)

'Naixem i morim sols. Res no pot transcendir aquesta solitud si no és l'acceptació dels esdeveniments tal com són, com si jo no hi fos, que de fet no hi sóc. L'arbre espera quiet i accepta: pluja o sol, vent o foc, ell tot ho accepta i ho veu bé' (Ramon Llull)

'Vos ho assegur: qui escolta les meves paraules i creu en Qui m'ha enviat no està sotmés a judici, té vida eterna i ha passat de la mort a la vida' (Jesucrist. Jn 5,24)

http://www.memoriacastello.cat/

Terol retira la medalla a Franco, a Castelló el PP li la manté. El PSOE calla i atorga al franquisme.

Mentre avui l'ajuntament de Terol votarà per unanimitat retirarà els honors a Franco, Castelló, continua tenint les condecoracions i honors al dictador i els seus col·laboradors.
L'extrema dreta del PP local, capitanejada pel regidor Miguel Angel Mulet, van negar retirar els mèrits argumentant que Franco ja estava mort, i per tant, no es podia retirar-li els mèrits. Arguments o excuses insostenibles.
De nou, Castelló continua sent la vergonya de tot l'Estat, governada per neofranquistes incapaços de superar el seu passat ideològic.

Teruel, 8 may (EFE).- El pleno que hoy celebra el Ayuntamiento de Teruel aprobará por unanimidad retirar el título de Alcalde Honorario y Perpetuo a Francisco Franco, distinción que le fue concedida en 1967. Seguir leyendo el artículo

Iniciativa exigeix a l´ajuntament de Castelló el canvi de nom del Grup "14 de junio".
Grau apunta a que es tracta d´un nou exemple de com l´ajuntament de Castelló manté tota la nomenclatura franquista contradint el que diu la Llei de Memòria Històrica
El portaveu d´Iniciativa a Castelló, Vicent Grau, ha tornat a incidir avui en la pervivència en la ciutat de simbols franquistes, sobre tot en la nomenclatura de carrers i places, fet que vulnera allò que estableix la llei de Memòria Històrica.
Segons Grau "el PP sembla estar completament d´acord en que noms d´il·lustres franquistes, gent que el seu únic mèrit va ser estar al servei d´un dictadura, continuen tenint el seu distintiu en els carrers de la capital de la Plana. I com a mostra d´aquesta insensibilitat està que el grup residencial creat durant el franquisme en l´avinguda del Mar, conegut popularment com a "Les Torres", continue duent oficialment el nom de "14 de junio"; data en la qual va entrar els franquistes a Castelló, i que va suposar l´inici del crim, de la persecució política, dels judicis sumaríssim, dels afusellaments dels demòcrates. Un fet tant bèstia com si Alemanya, les seues ciutats tingueren barris que reberen el nom del dia de l´accés al poder de Hitler".
Per al portaveu ecosocialista " és una vergonya, com venim denunciant, que la majoria absoluta del PP a Castelló impedisca el canvi dels noms de dirigents franquistes, o inclòs la retirada de mèrits a Franco o al "cunyadísimo Serrano Súñer", el primer per matindre la medalla d´Honor de la ciutat des de 1958 ,o el segon, com a fill adoptiu i alcalde perpetu de la ciutat.
Grau ha recordat que en molts edificis de l'època, continuen presents plaques del ministeri de vivenda amb el "yugo y las flechas", fins i tot altres emblemes franquistes en grans plaques de marbre en barris perifèrics de la ciutat ( en la referidad Urb els Torres en avinguda del Mar, vivendes del Parc de l'oest...etc) , i igualment, mantenint en el nomenclàtor de la ciutat, noms que de personatges dels quals l'únic mèrit és haver sigut polítics al servei del franquisme, ideologia feixista, totalitària, sense legitimitat, que va causar la mort i repressió a bona part de la societat castellonenca. Noms com a Serrano Súñer, Herrero Tejedor, Oñate Gil, Fabra Andrés, Santos Vivancos, almirall Cervera, i altres, haurien de ser substituït per altres que no ofenguen a la memòria històrica.
Segons ha apuntat el dirigent ecosocialista "molts veïns d´aquesta urbanització han vingut manifestant la seua oposició i malestar a mantindre la denominació oficial d´una data que atempta contra la dignititat i la memòria de Castelló, de la democràcia i de la decència política"

-----------

Castelló viu encara ara sota la màfia franquista.

Aquest curt reportatge sobre els carrers franquistes de Castelló serveix per refrescar la memòria sobre determinades personalitats de l'anterior règim... i els seus actuals hereus
http://youtube.com/watch?v=jP5eHAtz3P4

Carrers amb nom feixista a Castelló: http://www.youtube.com/p.swf?videoid= jP5eHAtz3P4&eurl=http%3ª //www.memoriacast ello.cat/&iurl=http%3A/ /sjl-static11. sjl.youtube.com/vi/jP5eHAtz 3P4/2.jpg&t=OEgsToPDskJ2dgWLNKnX6phdtAPLQJA

Serrano Suñer:

El gendre del Dictador Franco i exministre filonazi l'any 1941, Serrano Suñer, és "hijo adoptivo y alcalde perpetuo de Castellón" per decisió del PP i de las JONS.

Aquest criminal de guerra fou el qui gestionà amb els nazis el lliurament i afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys, l'únic president a Europa afusellat durant la 2ª Guerra Mundial.

 ELS ENEMICS DE LA INDEPENDÈNCIA

"...si se proclama la República independiente de Cataluña, no es nada inverosímil, sino al contrario, que la nueva República sea reconocida por alguna potencia...El invadirla se presentaría ya ante Europa como agresión contra un pueblo que, por acto de autodeterminación, se había declarado libre. España tendría frenta a sí, no a Cataluña, sino a toda la anti-España de las potencias europeas" (José Antonio Primo de Rivera, 24-9-1934).

"...Pero a la hora del triunfo marxista, si llega, se encontrará con que Cataluña, así como Galicia, Vasconia y Valencia -las cuatro regiones, nótese la casualidad, donde el socialismo es menos fuerte-, se separan de la quema nacional, para constituirse en Estados nacionalistas aparte. Ello será la desaparición de España y la muerte, por aislamiento, de sus tierras interiores" (José Antonio Primo de Rivera, 14-3-1936).

"El euskera es una lengua de museo" (Manuel Fraga). "En caso de que Cataluña se independizase, no dudaría en usar la fuerza con tal de asegurar la unidad de España" (Manuel Fraga, alt càrrec de la "democràcia" franquista).

"D'on prové el dret d'Anglaterra per governar Irlanda? En què es basa? No pas en el desig del poble irlandès, per cert. Es tracta d'una vella possessió. Generalment no és pas acceptat que cap saltaparets que hagi furtat una propietat durant llarg temps sia el més indicat per continuar posseint-la" (Æ o A.E. [George William Russell], 1867-1935, escriptor, editor, crític, pintor i periodista nacionalista irlandès, molt popular als Estats Units).

ACLARIMENTS SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

Les revolucions i independències vénen SEMPRE després de grans guerres i enfonsaments econòmics. No vénen perquè ho plantegin uns partits o uns il·luminats, encara que, si hi ha unes elits preparades, doncs la independència o la revolució són possibles. Si no hi ha aquestes elits sols hi haurà repressió i anarquia però sense fruits positius posteriors.
Estic convençut que Madrid no es ficà en cap de les dues guerres mundials perquè creien que això podria inestabilitzar el seu domini, pel cap baix, sobre Catalunya i Euskadi. Són un Imperiet a la baixa, són realistes i bons estrategs i ho saben i no juguen a les aventures imperials inassequibles (com féu Turquia a la Primera Guerra Mundial), prefereixen mantenir les colònies interiors de les quals realment viuen com a paparres. L'Exèrcit el tenen des de fa molt contra els propis súbdits -que no pas ciutadans- , i molt menys contra perills externs.

"Independent sempre, aïllat no mai" (Emilio Visconti-Venosta, 1829-1914, polític italià).

"Les persones que reivindiquem la recuperació pacífica de la sobirania sovint som qualificades d'utòpiques. Tanmateix, penso que la veritable utopia és creure que Espanya pot arribar a canviar" (Santiago Cucurella, *1952, historiador principatí).

"La independència una utopia? Recordaré que quan l'imperi de Roma dominava el món antic, el cristianisme era també una utopia" (Joan Ballester i Canals, patriota català).

"Els independentistes no podem evitar somriure quan se'ns qualifica de radicals. Somriem perquè la perillositat de la nostra radicalitat consisteix a ser radicalment normals. Tan radicalment normals com són els holandesos, els danesos o els portuguesos" (Víctor Alexandre, *1950, periodista i escriptor principatí).

"Espero que no existeixi cap separatista prou candorós per a creure en la possibilitat d´obtenir la separació de Catalunya per persuació, alguna cosa així com el que s´esdevingué amb la separació de Noruega i Suècia. (...) Mai Espanya no adoptaria l´actitud de Suècia: tota una història en dóna fermança" ("Per la Concòrdia", Cambó).

"La independència, igual que l'honor, és una illa rocosa sense platges" (Napoleó Bonaparte).

"L'esforç per federar Espanya val més aplicar-lo en independitzar-nos d'Espanya, és més ràpid i mil vegades més just i rendible!" (Hèctor Lòpez-Bofill).

"La independència és l'absència de la necessitat d'estar lligat a algú o a alguna cosa. És una manera de pensar i de ser que ens dóna la llibertat de discórrer per la vida. La independència és l'únic vehicle disponible per a dur-te de l'esforç a l'arribada. Tinguis en compte que el viatge i la meta són sempre una mateixa cosa" (No en consta l'autor).

"La independència és un dret, no un privilegi. Per tant, ningú no te la pot concedir ni ningú no te la pot negar. Aquell qui la nega és enemic de la llibertat, aquell qui no la vol és un enemic de si mateix" (Víctor Alexandre, *1950, periodista i escriptor principatí).

L'autodeterminació no és un simple punt de la doctrina marxista que ve justificada perquè ho digué Marx, sinó que és simple dret natural dels pobles.

L'autodeterminació no és tant un dret, com una lluita (i com a prèvia indefugible: una estratègia ben estudiada) i no és tant un somni com aprendre dels que realment s'han autodeterminat: sols així funciona l'invent. Altrament són només somnis sempre frustrats (com és el nostre cas).
Si no toquem peus en terra, la llibertat de les nacions sens Estat és del tot inviable. Un impossible. I, tanmateix, la independència no és per se una utopia, perquè durant el darrer segle n'hi han hagut a cabassos. El que estic dient és que poques voltes les esquerres han estat enlloc vehicle d'una independència nacional. És una dada objectiva, històrica, geopolítica amb la qual treballar. Un esquerrà intel·ligent devia tenir-ho en comptes. Tanmateix, el doctrinarisme utopista decimonònic domina encara dins els nostres independentismes, amb una brutal rutina i espasmes d'ortodòxia.
Hi ha una diferència evident entre els esquerranosos dogmàtics i els nacionalistes: els primers estan d'acord amb l'autodeterminació perquè ho diuen S. Marx i S. Lenin quan vivien en carn mortal. És a dir, per doctrinarisme. Però l'espanyolisme els ix pels porus i, clar, en un referèndum votarien federalisme i unitat granespanyola. Per contra, els nacionalistes es basen en el dret natural i històric, en el sentit comú de la llibertat: una nació violada a sang i foc té tots els drets humans lògics per a poder recuperar la llibertat "front a bords i lladres". Hi ha una gran diferència entre el sectarisme abstracte i la lògica concreta cordial.
Si volem una Catalunya independent, hem d'anar creant-la, ben organitzada, en la societat civil, en mèdia independentistes, etc. (Gramsci parlava d'aquestes coses), perquè si simplement volem tombar la Catalunya colonial sols ens quedarem en la misèria (és el que feren els comunistes a molts llocs: es carregaren el capitalisme i els empresaris i es quedaren en la misèria). La gent no creu en discursos de salts en el buit. Hem d'anar demostrant-los les coses pas a pas.

"INDEPES" CATALANS

"De vegades converso amb persones ben proveïdes de capacitat crítica , però que renuncien a l´exercici d´aquesta facultat de seguida que es tracta del seu grup, del seu partit. Es produeix una estranya obcecació que falseja del tot la crítica a què sotmeten els altres. Encara que sembli mentida, troben impecable l´actuació dels seus quan no ha menat, objectivament, a cap resultat positiu. Sembla que creguin que els errors dels altres asseguren automàticament els seus encerts.
Amb persones així es difícil dialogar-hi encara que comparteixis les seves idees, encara que persegueixis els mateixos objectius. ¿Com poden ser tan intractables sobre els camins que condueixen a la finalitat desitjada? Tinc la impressió que l´independentisme està ple de gent d´aquesta mena, dedicats al conreu d´una infal·libilitat que no ha d´envejar res al vicari de Roma, amb la diferència que l´hoste del Vaticà la reserva per a rares ocasions, mentre que aquests independentistes en fan un ús diari" (Manuel de Pedrolo, escriptor independentista català. "Darrers diaris inèdits", Ed. 62).

"La maniobra d'integració autonomista de l'independentisme porta aparellada, com a segona resultant, l'intent de marginació dels no integrats, els quals, en no sotmetre's al joc electoralista convencional, són condemnats a una política d'estigmatització i d'aïllament social. En aquesta situació, hi ha el perill que l'independentisme es nodreixi de gent més preocupada per les seves pròpies marginacions i frustracions que pels problemes reals del poble català i per la lluita independentista catalana. Així veiem, de vegades, que sota la capa d'un 'independentisme radical' s'aixopluga gent desqueferada, problemàtica i vocacionalment sense ofici, que fa bandera, potser sense saber-ho, del vell eslògan classista 'fruir sense produir' . Aquest independentisme es caracteritza per fer seguidisme de lluites esquerranistes d'arreu, com més lluny millor, enmirallant-se en aquestes i defugint i criticant la lluita patriòtica catalana, a la qual fan un magre favor, en tant que la seva pròpia imatge ha estat aprofitada, sovint, per desprestigiar l'independentisme ...." (Josep Guia.'Sense integració autonomista ni marginació social'. "Lluita", 4·2001).

La independència, per als nostres independentistes, no és quasi mai rellevant i sempre es pot deixar "sine die". Per a l'any 3000 potser? Ara n'hi han qui diuen que per al 2014...però, què fan per a preparar-la? On és la unitat en un moviment de masses independent de la politiqueria poltronera o del marginalisme hiperideologitzat?. Fan com eixos partits reaccionaris llatinoamericans que es diuen "revolucionarios" i són de l'oligarquia. Prometen, prometen i no s'ho agafen mai seriosament, clar. Demagògia. Per favor, no us digueu revolucionaris ni molt menys independentistes. Digueu-vos festers, esquerrosos, potser. En fi, molts d'aquests tenen el cor a l'esquerra, segurament, però la butxaca ben a la dreta i el cap en unes altres coses "més importants.

Estimem Catalunya segons els diners, esforços i temps que hi dediquem. I podem saber l'èxit aproximat dels nostres esforços segons els diners, temps i esforç que dediquem els independentistes col·lectivament a ajudar altra gent d'una manera pràctica i real. La mentida i el patriotisme en fals també haurien de quedar en clar als nostres propis ulls. I reflexionar prenent solucions més realistes, pràctiques i esforçades.

Més radicalitat no és sinònim de més eficàcia. A mi no m'interessa ser més o menys radical, simplement allò que calgui en cada moment per a ser eficaç.
Qui vol arreglar-ho tot arreu el món i en casa d'altri, no arranja res de sa pròpia casa, i això és el que fan els catalans en general i els independentistes en particular.
Mentre els indepentistes com a col·lectiu no sien la part més centrada, amb més perspectiva i autoconfiança i amb millors contactes de la societat catalana, la independència no tindrà futur i més valdrà no encetar aventures que debilitin encara més el projecte" "L'única solució possible és canviar el xip victimista-dropo-romanticoide-somiatruites que tenim ficat a la testa. I el principal problema no són pas tant els espanyols, com els nostres cervells i, encara més, els nostres cors. Com deia la "preicadora" Maria, a l'espectacular i corprenedor film "Metropolis" (obra mestra del neorealisme alemany dels anys 20), de Fritz Lang: "Ein weg mit herze", "Un camí amb cor.

A l'Estat espanyol sempre hem tingut llargs períodes d'opressió oligàrquica amb breus flamerades revolucionàries perfectament eixorques, ja que aquests "revolucionaris" sols estaven moguts per l'odi, per a destruir i assassinar tirans, però no per a bastir cap llibertat sòlida. Els qui parlen a favor de l'odi formen part d'aquesta púrria ruïnosa que ens relliga al cercle viciós de l'opressió. Tot just per això l'Estat espanyol sempre està provocant racistament els pobles que va conquerir.

Inclús els qui es diuen independentistes tampoc no fan gran cosa per un independentisme realista i per prioritzar els drets civils dels autòctons. Sovint, qualsevol cosa els pareix més important que això. El problema és que molt jove independentista s'ho fa dir per reacció a l'espanyolisme, però d'independentistes poc. No tenen formació i els esquemes mentals que mantenen són totalment heretats de l'espanyolisme ambiental (colonitzats i regalimant autoodi).
Gràcies a l'ajut anglès s'independitzà Veneçuela i la major part de l'Imperi castellà a Amèrica (mentre a Europa els anglesos ajudaven els espanyols contra Napoleó, a Amèrica ajudaven els criolls contra els espanyols: això és diplomàcia d'agranar cap a casa, òbviament). I gràcies als USA, Cuba, P, Rico, Filipines deixaren de ser colònies espanyoles. Gràcies als USA s'independitzà Irlanda d'un Estat fins i tot tradicional aliat dels USA (Anglaterra) . Gràcies als USA s'independitzaren després de la 1ª Guerra Mundial (per activa: Doctrina d'en W. Wilson) i després de la caiguda dels Estats stalinians (per passiva: deixar fer de l'administració Bush) multitud d'Estats: Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, l'exJugoslàvia, l'exURSS..." "Els independentistes catalans són com el Coiot al qual sempre se li escapa la independència del Correcamins perquè agafen la independència com a lírica superficial en la qual amb prou feines hi creuen més que com a boirós desig i esperança, sempre fugint d'estudis seriosos i sistemàtics de la qüestió i d'altres qüestions. Per això són sempre el Coiot i, de fet, ho solen fer pitjor que el Coiot.
Jo, en realitat, ni tan sols em consider nacionalista: el nom és un parany dels nostres enemics, que són molt més nacionalistes que nosaltres. Jo mir de parlar d'aquests temes amb raonaments i exemples universals, simplement humans: com la desaparició d'espècies, la noviolència de l'independentista Gandhi, els drets humans o la dignitat de la llibertat dels pobles indígenes. Són raonaments comprensibles per a tothom, infinidament més pràctics que els recargolaments progreindependentistes, les bogeries espantaàvies dels trencavidristes antitot, els federalismes desiguals i encaixos pujolistes i maragallians o els raonaments poc actualitzats de la Renaixença, coses totes completament incomprensibles per als espanyols, els quals haurem de guanyar-nos més o menys si volem separar-nos-en, i, sobretot, si ho volem fer pacíficament.

CATALANS I INDEPENDÈNCIA

El catalanam, en general, no té accès a una cultura humana equilibrada i ampla de mires, per això no té criteris per a fer-se independents i simplement són mesells. Hem d'obrir el nostre país a la cultura clàssica i anglosaxona, que és d'on poden venir els recursos necessaris per a un independentisme modern (el d'ara és una quincalla en tot i s'ocupa més d'odiar que de crear, per això és tan "anti" i, doncs, ineficaç).
Si el que despenem en el Barça ho haguèssim despès en independentisme, potser ja seríem independents. I si treballàssim per a viure el que treballem per la pàtria, ens tocaria viure sota el pont.

  “La majoria dominada s’esdevé un proletariat. Toynbee fa ús d’aquest mot, en un sentit diferent del marxista, per a incloure tots aquells que tenen consciència de trobar-se dins una societat, però no d’ésser-ne membres, puix que la minoria dominant tendeix a afaiçonar la societat d’acord amb les seves pròpies idees i interessos, però no d’acord amb els dels altres. D’ací la tendència dels més emprenedors o intel·ligents entre el proletariat a escapar-se de dins d’una societat que no és la llur. Aquest és l’impuls inicial vers l’exili, no necessàriament enfora d’una àrea geogràfica determinada, sinó àdhuc, adins mateix però espiritualment afora de l’esfera de la minoria dominadora. Ací trobem el sentit profund d’aquella frase tan usada: “Jo no sóc separatista. Ja estic separat”. Com que la minoria dominant representa un poder superior i central en el cos d’una civilització, el proletariat és de dues menes: la massa dominada dins aquell cos o societat constitueix el proletariat extern. La disgregació proceeix com una doble ruptura, en un pla horitzontal entre classes socials i en un pla vertical entre el poder central i els pobles aliens perifèrics, o sigui entre minoria dominant i proletariat intern, i minoria dominant i proletariat extern”  (“La desintegració d’Espanya”, de Josep Ma. Batista i Roca, 1968, Ed. “El Llamp”).

   "[...] històricament, aquests autors [Alesina, Spolaore i Wacziarg] han observat que en períodes de proteccionisme econòmic i aïllament comercial generalitzat ha disminuït el nombre de països independents al món, per tal com era necessari formar estats més grans per aconseguir les economies d'escala abans esmentades en mercats també més grans.
En períodes històrics favorables al lliure canvi i al comerç internacional [com ara, amb la globalització !], però, les regions petites poden 'permetre's el luxe' de convertir-se en països independents, havent observat els autors esmentats un augment de llur nombre a nivell mundial. Si els mercats estan oberts i integrats no cal que les empreses de petits països pertanyin a un estat més gran." (L'espoli fiscal. Una asfíxia premeditada, escrit pels economistes Jordi Pons i Novell i Ramon Tremosa i Balcells, editat per Eds. 3 i 4).

  “La Revolució francesa feria sentiments molt vius arrelats pregonament”, i per tant el poble espanyols sentia desig de trencar amb França. Per això quan la Convenció Nacional francesa declarà la guerra a Espanya, Catalunya s’aixecà amb “un entusiasme fervorós” “en aquesta guerra patriòtico-religiosa” que va ser anomenada pel poble la “Guerra Gran”. El maig de 1794, l’exercit espanyol és vençut, després d’haver entrat al Rosselló, i ha de replegar-se. Però aquesta retirada obrí les portes a la invasió dels francesos i a les seves esperances revolucionàries sobre Catalunya. El general francès Dugommier en el seu “Memòire sur la Catalogne” deia: “Però allò que, sobretot ens ha de decidir atreure’ns els catalans és la certitud d’establir entre França i Espanya un nou baluard més sòlid que els Pirineus. Tal es l’avantatge que representen els catalans reunits a la nostra república;... els catalans, aviat afrancesats, goso per dir-ho, ens facilitaran els nostres projectes ulteriors sobre Espanya”. I el convencional Couthon suggeria “fer de Catalunya una petita república independent”, inspirant-li “el geni de la llibertat, el menyspreu de les “memòries” espanyoles, l’orgull republicà” (No en consta l’autor).

  “Molts dels canvis actuals no són pas independents entre si. No són pas fruit de l’atzar. Per ex., la fallida de la família nuclear, la crisi mundial de l’energia, la difusió de cultes i de la televisió per cable, l’augment de l’horari flexible i dels nous conjunts de beneficis marginals, l’aparició de moviments separatistes des de Quebec fins a Còrsega, potser semblin esdeveniments aïllats. Tanmateix, allò cert és exactament el contrari”  (Introducció de “La Tercera Onada”, 1980, per Alvin Toffler, *1928, assagista científic nordamericà de Prospectiva) .

  “El món va cap a una cada cop més gran integració econòmica. (…) El que no és tan cert és que la tendència mundial sigui la d’anar vers una major integració política. De fet, la realitat és exactament la contrària: si mirem el nombre de països existents al planeta Terra després de la Segona Guerra Mundial, veurem que no ha parat d’augmentar: el 1946 hi havia 74 països, mentre que, en l’actualitat, el nombre total de països és de 191” “Quan els nostres empresaris vegin que els seus beneficis serien molt superiors si Catalunya fos independent, quan els nostres treballadors vegin que els seus salaris serien dels més alts d’europa si fóssim independents, quan els nostres consumidors vegin que el seu poder adquisitiu podria haver estat un 70% més gran que l’actual si el nostre país no hagués estat integrat políticament a Espanya, aleshores potser deixaran de veure amb tanta nostàlgia els beneficis de ser espanyols” (Xavier Sala-i-Martín, *1963, economista).

  “Un alçament separatista català podria escollir, per produir-se, dos moments favorables: o un moment en què Espanya es debatés amb greus dificultats interiors, o un moment en què estigués compromesa en un conflicte exterior”. I examina les dues possibilitats que tenen els separatistes intel.ligents (paraules textuals), per a l´èxit de llur solució” (“Per la Concòrdia”, Cambó).

  INDEPENDÈNCIA PER A CATALUNYA

  “L’emancipació nacional de Catalunya és factible a curt termini, i la seva legitimitat és avalada tant pels principis bàsics de la democràcia com pel dret internacional i la mateixa normativa constituent de la Unió Europea” (Hèctor López Bofill, *1973, Doctor en dret constitucional) .

  “Només per raons pràctiques, fiscals, no pas històriques, ja ens és necessari ser independents. Totes les altres solucions només són tapadores per amagar la por davant l’única solució” (1963, Lluís Gavaldà, cantant).

  “L'Estat Català, la nostra terra promesa. Espanya, el nostre càstig i el nostre vagarejar per l’aridesa del desert” “¿És que els catalans, per a ser tinguts per demòcrates, hem de dir "sí" a renunciar a poder viure com a catalans -la nostra manera natural de ser persones- a casa nostra? I aquest dret natural és evident que sols l’assegura una cosa: un Estat propi. Ens agradi o no. A mi no em fa il·lusió perquè és una feinada, però una feinada a la qual ens obliguen els nostres enemics, que pretenen fer-nos desaparèixer i ens neguen els drets civils. No tenim més eixida” “Més que lluites, el que ens fa falta és una mínima infrastructura. Més que cercar l'enfrontament, hem de bastir la pròpia nació. Quan la nostra nació alternativa serà forta, la d'ells s'ensorrarà: es retirarà a l'altiplà ferèstec i estepari d'on mai no hauria d'haver eixit. Però si només lluitem i no creem una nació real -amb mass media, gent formada per a dur un Estat, etc.- ens quedarem en nOció” (Autocitació) .

  IMPORTÀNCIA DE LA INDEPENDÈNCIA NACIONAL I D’UN ESTAT PROPI
  “Sense la independència no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada" (Antoni Gaudí).
  “Com més tardi Catalunya a ser Estat, a viure com a Estat, a recobrar les atribucions, les potestats, i la independència pròpies dels Estats, més difultats trobarà per a viure coma tal, menys aptitud hi tindrà, menys preparada hi estarà, més qualitats de les necessàries per a viure independent haurà perdut” (Dr. Martí i Julià, Barcelona 1861-1917, psiquiatre i socialista, presidí la Unió Catalanista) .
  “En el món global tenir un Estat (ni que siga xicotet) és el millor negoci, la millor garantia, la millor inversió. Ja no cal ni que siga una qüestió política, “nacional”. Simplement pràctica. Tens un Estat? Aleshores seràs un entre tants. No el tens? Aleshores com a màxim aspiraràs a ser un cas exòtic. Escocesos amb faldilla. Aquells pesats catalans” “La societat internacional s’organitza en estats. Viu en estats. S’entén entre estats. Es reconeix en els estats. És el camí més fàcil. Amb Estat ningú no discutirà que el precari maltès siga llengua oficial a Europa. O que Andorra jugue a l’hoquei a Hong Kong (…) Ningú no li negarà a Luxemburg el seu torn per a dirigir la política exterior de la Unió Europea. Personalment crec que aquesta obsessió per fer dels estats l’únic interlocutor de la societat internacional no és bona –per rígida. Però té una conseqüència interessant: diguen el que diguen el cas és que cada any hi ha més estats. La multiplicació dels estats és un fenomen imparable” (Vicent Partal, *1960, periodista valencià).
  “Tota nació conscient de si mateixa aspira a la unitat estatal, car altrament no pot organitzar-se, i si ateny aquesta aspiració, ha de defensar-la com al seu més preuat patrimoni" (Filosofia del Dret, d'en Mayer).
  “Sols una Catalunya independent entreteixida a banda “Una de les coses més importants de la independència seria deixar de perdre energia parlant de la identitat, de l’idioma i de tot això. En un tres i no res tot plegat quedaria solucionat, amb una signatura o el que fos..., amb un cop sobre la taula de les Nacions Unides, per exemple” (Matthew Tree, *1958, escriptor britànic catalanòfil).
  “Oblidem moltes vegades que, en voler ser allò que som, i voler ser-ho de l'única manera que compta, íntegrament i sense interferències, com  és el dret més elemental de qualsevol comunitat, no exigim pas a ningú, en aquest cas als nostres opressors, que renunciïn a res de substancial (...) i que no és de cap manera un gest hostil fer-los entendre que exactament com ells no tenen cap raó per a renunciar a llur cultura i a la independència nacional que l’assegura, no en tenim tampoc cap, nosaltres, per a cedir la nostra i resignar-nos a una dependència que, no ho podem ignorar, va erosionant ràpidament la nostra cultura i acabarà per destruir-la” (Manuel de Pedrolo, escriptor català, a Cròniques colonials, 1982).
  “Per millorar la nostra qualitat de vida, i garantir la nostra continuïtat com a nació cultural i polític, necessitem un Estat, exactament igual que els altres” (Josep-Lluís Carod-Rovira, *1952, cap d’ERC).
  “Tenim el convenciment que no serà assegurada la pau d’Europa mentre la força dels exèrcits sostingui exclusivament l’imperialisme i no siguin assegurats els drets de les nacions petites a disposar lliurement d’elles mateixes” (Francesc Macià).
  “Hem de deixar-nos de divisions i prioritzar l'eina que ens pot fer sobreviure al genocidi cultural i mental a què ens sotmet Espanya i eixa eina es diu Estat Català o República Catalana independent” (Autocitació) .
  “Un camí concedit el do de la independència, no pot ser després arrabassat a la lleugera. Sempre sorgien aldarulls quan tropes que havien servit sota mon pare havien de servir després a les ordres de mon oncle” (“I, Claudius / Jo, Claudi”, 1934, de Robert Graves 1895-1986, escriptor britànic).
  “L’autodeterminació no és ruptura: és un acte d’amor. Respectar-se nacionalment un mateix és un acte d’amor cap als altres” (Joel Joan, actor català, 1970).
  “Quan una llarga cadena d'abusos i usurpacions que persegueixen invariablement el mateix objectiu, fa patent la intenció de reduir un poble a un despotisme absolut, és un dret de l'home i és la seva obligació desfer-se d’aquest govern i procurar-se nous guardians per a la seva seguretat futura” (Declaració d'independència dels Estats Units d'Amèrica, 33).
  “Ara és la nostra oportunitat; ara.
Si ens unim, podem guanyar.
Si guanyem, doncs aleshores
Tindrem el que cap de
Nosaltres ha tingut mai abans:
Un país propi per a nosaltres” (William Wallace, “Braveheart”)..
 
   DESIG D’INDEPENDÈNCIA.
  “Jur davant de vós, jur pel Déu dels meus pares, jur pel meu honor, jur per la Pàtria que no donaré descans al meu braç ni repòs a la meva ànima fins que no hagi trencat les cadenes que ens oprimeixen per voluntat del poder espanyol” (Simón Bolívar, Boyacà, Colòmbia, agost de 1805).
  “Una nació capaç de sacrificis sense límit és capaç d’enlairar-se fins a altures il·limitades. Com més pur sia el sacrifici, més veloç el progrès” “L'autogovern no és substituïble pel bon govern” (Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
  “Hem apel·lat a llur justícia i magnanimitat naturals, i els hem conjurat, pels llaços de la nostra comuna ascendència, que repudiïn aquestes usurpacions, que, inevitablement, arribaran a interrompre els nostres nexes i correspondència” (Declaració d'independència dels Estats Units d'Amèrica, 11).
  “Vassil Levski: Heroi de la independencia búlgara. Geni, estrateg, mistic, penjat pels turcs als 36 anys, no jurava sinó damunt la Bilia, la pistola i la creu. Anomenat l'apòstol de la Llibertat, va implantar ell mateix cèl·lules revolucionaries al seu país, viatjant a peu i disfressat, amb 24 noms (falsos) distints” (Nota a "Guide du routier" sobre l'heroi nacional de la independència búlgara).
  “Sou capità valerós!
St. Jordi, mateu l’aranya,
Volem ser lliure com vós
Per volar ben lluny d’Espanya! (Ventura Gassol).
  “Braços oberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig
Dient: Amic, ix de casa estrangera!"
(Ausiàs Marc, 1397-1459, El gran català, d'amor mestre).
  “El vostre pensament és el de les xerrameques i els falsos plaers. El meu és el pensament d'aquell perdut en sa pròpia terra, estranger dins sa pròpia nació, solitari entre sos parents i amics.
El vostre pensament fa sonar trompetes quan balleu. El meu prefereix l'angoixa de mort a la vostra música i dansa.
El vostre pensament us fa aspirar a títols i càrrecs.  El meu m'exhorta a servir amb humilitat.
El vostre pensament diferencia el pragmàtic de l'idealista.  El meu descobreix que la vida és una, i que ses mesures i pesos no coincideixen pas amb els vostres.  Aquell que etiquetes d'idealista, pot ser un home pràctic.
El vostre infon arrogància i superioritat dins els cors. El meu sembra l'amor a la pau i el desig d'independència.
Vosaltres teniu el vostre pensament i jo el meu” (Khalil Jubran, 1883-1931, escriptor i artista libanés).
  “Catalunya és l’assignatura pendent dels catalans. La nostra història és una història light en aquest sentit: les mitges tintes, les indefinicions, les infidelitats o la manca de projecte nacional són una constant del nostre poble. Queda, però, una via; més ben dit, la via. És l’objectiu normal de totes les nacions normals del planeta Terra: la independència” (Carles Bonet, *1954, polític català).
  “L’autodeterminació és un dret que no es demana, s’exerceix. Per tant, ningú no te’l pot donar, senzillament el tens, te’l prens. El dia que siguem majoria, una majoria de ciutadans que estiguin a favor del dret a l’autodeterminació dels catalans, una majoria que no vagi pels pèls, no caldrà que cap Constitució estrangera ens reconegui res” (Salvador Cardús i Ros, *1954, sociòleg i periodista principatí). 

Mentre continuava la persecució contra l'idioma i la cultura de Catalunya, la premsa franquista continuava amb els seus atacs contra la personalitat de Catalunya, tot exaltant l'hora imperial d'España, que el triomf del nazi-feixisme havia de facilitar.

Heus ací el text d'un article ben significatiu d'un dels periodistes més importants del règim franquista, Manuel Aznar el qual, havia d'ésser nomenat pel govern espanyol director del diari La Vanguardia Española, de Barcelona, en cessar en aquest càrreg Luis de Galinsoga:

(Crónica de Manuel Aznar, enviado especial de la Agencia Efe en Francia.)

Bajos Pirineos, 28 de junio de 1940. (Crónica del enviado especial de la Agencia Efe en Francia.)

Cuando se dice que una determinada idea o sistema político han muerto, se quiere decir que han quedado abolidos para mucho tiempo.

Yo no sé si la famosa teoría de las nacionalidades resucitará dentro de cien años. Lo que afirmo, sin ningún temor a eqivocarme, es que, a consecuencia de la victoria alemana, ha dejado de existir, en calidad de doctrina decisiva en el equilibrio europeo. La cosa es por demás natural. Mientras Europa ha sido regida por el inmenso hecho político del Imperio británico, era necesario que el Continente viviera un régimen de potencias débiles o debilitadas, salvo la aparente fuerza imperial de Francia, que ha sido espada de Inglaterra, como en los tiempos de Napoleón fueron espadas británicas la corte de Viena y el Trono de San Petersburgo. Pero esta realidad digan lo que digan los profetas ha terminado. Dentro de muy poco tiempo, el mundo se encontrará con que del Imperio británico no quedan más que recuerdos, historias y unas consecuencias económicas incalculables.

La tierra firme de Europa ha ganado su independencia respecto a las islas situadas al otro lado del Canal de la Mancha. Si los ingleses no piden rápidamente la paz, la transmutación del orbe europeo se producirá en plazo de poquísimos meses, y entonces nacerá una vida imperial en las tierras de Europa, caracterizada por tres fuerzas de vitalidad irresistible:

una, el Imperio germánico, tremendo, casi cósmico en su brío y en su ímpetu; otra, el Imperio italiano, cuya misión parece ser aparte el engrandecimiento propio la de difundir por el Mundo las ideas políticas del tiempo actual; la tercera, el anhelo y el cumplimiento del Imperio español, encargado nuevamente, por los númenes providenciales de la Historia, de ofrecer a la humanidad civilizada un método de convivencia católica, o sea todo un sistema moral. ¿Cuál será la misión de Francia en tales tareas? De eso trataremos en otro artículo.

Las pequeñas nacionalidades no podrán subsistir sino cuando presenten títulos de noble antigüedad, de pasado político y de personalidad auténtica en la civilización del Planeta. Repase el lector un libro de historia de Europa, o un buen atlas, y comprenderá inmediatamente cuáles son las pequeñas nacionalidades que van a poder salvarse. Hoy, ni en la misma Francia, donde tantas simpatías han encontrado excelente acogida durante los últimos veinte años, se atreve nadie a hablar en serio de los checos, eslovenos, lituanos y demás minorías nacionales semejantes. Poco me falta para decir que tampoco se hacen augurios muy felices para otras minorías más importantes.

La paz que terminará esta guerra ha de nacer bajo signos absolutamente antiwilsonianos. Wilson nos trajo la preocupación de las pequeñas nacionalidades, y tanto envenenó esta doctrina las almas europeas, que en ella encontraron aliento y pujos hasta ciertos catalanes, ciertos vascos, no pocos alsacianos, estonianos, ucranianos y demás fauna separatista. (...)

Quien no comprenda la relación real entre los resultados de esta guerra y la abolición de la teoría conocida por el nombre de ‘autodeterminación' de las pequeñas nacionalidades no habrá comprendido casi nada de de lo que está aconteciendo en Europa. (Solidaridad Nacional (Barcelona), 29 juny 1940, p. 1