L'assignatura de Prehistòria i Història Antiga de l'ateneu universitari de la Universitat Oberta de Catalunya ofereix una magnífica introducció al fenomen religiós
Exemples quotidians -que ens ha passat a tots els catalanoparlants- de la mala bava de colonitzadors espanyols. Demostra que no tenim drets civils, que som objecte de racisme i que els drets humans són negligits
Al llarg de la història catalana podem anar detectant els nostres defectes caracteriològics: plana pel nostre retard expansionista en comparació a Castella (cap al 1.100 Castella ja tenia Toledo mentre que nosaltres encara no teníem Lleida, cap a 1230 Castella ja arriba a Cadis mentre que nosaltres ens estanquem abans d'Alacant... ); per la nostra dèbil demografia (fins al s. XVI la relació entre els regnes castellano-lleoneso s i la Condefederació catalano-aragonesa és de 8:1), en la divisió dels regnes per Jaume I entre els seus fills; pels somnis expansionistes d'orientació bàsicament comercial per la Mediterrània (sense una concreció colonitzadora i repobladora ni una expansió massa forta en terra ferma peninsular), per la divisió dels braços a les Corts i les bandositats que desemboquen primer en el Compromís de Casp que ens hipotecà a Castella, i, agreujada per l'actitud de l'oligarquia catalana, després, en la guerra civil catalana del s. XV; pel caos a la guerra dels Segadors (on conflueixen una revolta pagesa "antimilitarista" amb crides del clergat català contra els sacrilegis de la soldadesca estrangera i és redirigida per la Generalitat cap a una revolta contra la Monarquia hispana); pel desballestament en regnes poc articulats; per líders brillants com Macià, idolatrats però no gaire ben compresos ni imitats...
Veiem-hi clar, doncs, les nostres mancances: -Manca de demografia. Els catalans hem de tenir molts més fills que els actuals. -Manca de solidaritat interna, en classes de dalt cap a baix, i entre territoris. -Manca de coordinació i disciplina, és a dir, d'un lideratge eficaç. -Excessiva dependència de criteris comercials (i hedonistes, esteticistes. ..). Hem estat una Atenes desballestada i dèbil. No cal esdevenir una Esparta, però sí anar prou més enllà d'una Atenes sentenciada a l'esclavatge perpetu.
Demografia: Fi de les teories progres, de fomentar indiscriminadament la contracepció. Prou de progressisme kamikaze i de cristianofòbia.
Solidaritat interna: Les classes altes han d'oferir justícia a la resta i desempallegar-se de la corrupció, que duu els països a la decadència econòmica, social i política.
Lideratge: Ha de ser més fort i haver-hi més compromís no sols per donar-hi suport sinó perquè tots els independentistes aprenguin del lideratge. http://webs.racocatala.cat/esteldemallorca/numero/ rcolom04.html
Comerç i Art: No han de ser el principal en la construcció d'un Estat Català. No és pas indispensable tenir tants poetes i cantants, progres i Oncles Oleguers per m2, però sí que ens calen millors líders, administradors honrats, empresaris compromesos, un poble generós i activistes eficients.
Stop al Tercermundisme gregari i primari: Prou de multicultis, "papers per a tothom", mocadors palestinians, antiamericanisme...
demanem perdó a Déu per tot allò que cada dia fem com no pertoca,
per la nostra dessídia,
per la nostra poca atenció i sensibilitat,
per la nostra mandra rutinària,
per la nostra incapacitat espiritual,
pel nostre materialisme i superficialitat.
Per tantes coses que podríem millorar...
...i preguem a continuació, tots plegats, per la nostra pàtria, els Països Catalans:
ALGUNES PREGÀRIES DE LLUITA.
(Permesa la lliure difusió d’aquest recull si no hi ha afany de lucre).
PREGÀRIES DE SACRIFICI.
“Jo, en qui rau més sovint l'odi i la ira,
delesc per unir-me a Vós,
qui sou amor intrínseca.
Vindicau-me, Pare,
i apartau-me de la persona
menyspreable que duc adins de mi.
Enviau la Vostra claror
i la Vostra Veritat.
Que sia conduït
cap al gran sacrifici que prepara
per nosaltres (en la creu)
Jesús el Messies, el Vostre Fill
i germà nostre”
(Oració dels màrtirs lituans sota l'ocupació russo-staliniana).
“Eu, Peires March, pregui Dieu que a lui plaça
Donar-me cor e voler esforçat,
Que-z ab plaser prenda l’adversitat
E sens ergull lo bé que breument passa” (Pere Marc, poeta català del s. XIV, pare d’Ausiàs).
“Moisès va tornar cap al Senyor i li digué: -Aquest poble d’Israel) ha comès un gran pecat; s'han fet uns déus d'or. Però si heu perdonat el seu pecat, perdoneu-lo de debò; i si no, esborra'm del llibre que tens escrit. El Senyor respongué a Moisès: -El qui ha pecat contra mi és el qui jo esborraré del meu llibre. I ara vés, condueix el poble cap al lloc que t'he indicat. El meu àngel anirà davant de tu.. Però vindrà un dia que els tindré en compte llur pecat” (Moisès intercedint pel seu poble davant Déu a Èxode 32:31-34).
“Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Que l’hora del seu judici és arribada,
I les angoixes i penes del sacrifici
Poden ben bé ser enteses per companys estimats.
Tanmateix, Tu, Senyor, pren-me d’entre la gentada que s’hi ofrena,
N’hi ha a muntó, de lluny, menys preparats,
Tot i que ansiosos: tots ells hi són, a mort,
Que Irlanda ha de ser guardada.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!.
Els meus afers en aquest món són ben pocs,
I poques les llàgrimes que per mi rodolaran,
Quan seguesca el meu camí devers Tu.
Guarda, guarda’ls per als seus estimats:
El germà, el fill i el pare,
Que la causa que estimem no ha de morir mai
A la terra del desig del cor nostre.
Deixeu-me dur Vostra Creu per Irlanda, Senyor!
Per Irlanda, feble, amb llàgrimes
Pels vells del front ennuvolat,
I el nin de tendra edat;
Per les llars buides de llurs planes d’or;
I per les esperances de llur futur, també!.
Deixeu-me dur Vostra creu per Irlanda, Senyor!.
Per la causa d’en Roisin Dubh »
(Himne cantat a esglésies irlandeses durant la guerra de la independència contra l’Imperi Britànic, 1919-1922).
“Digna't, Senyor, alleujar la càrrega o augmentar les meves forces; allunyar la temptació o concedir-me la gràcia de vèncer-la” (Oració de petició en un perfecte abandó, de Dom Vital Lehodey, abat cistercenc de Bricquebec, Normandia, †1948).
PREGÀRIES DE SÚPLICA I PROTECCIÓ.
“Moide ani
Moide ani.
Moide ani.
Moide ani davant teu, Senyor.
Sóc aquí
davant teu.
Veus, Senyor Déu,
com sóc ara?
Què queda encara d’allò que era?
Malmenat per tanta gent
he perdut l’ensenyament
dels nostres vells llibres sagrats.
Moide ani...
Dret aquí,
davant teu,
sóc, Senyor Déu,
jove encara.
Qualsevol, ara,
em perdria.
D'on treuré l’enteniment
per viure en un món dolent
sense el suport de l'oració?
Moide ani...”
(“Moide ani”, poema anònim de jueus polonesos durant l’ocupació nazi).
“Va dir també el Senyor: Simó, mira, que Satanàs va darrere de vosaltres per a sacsejar-vos com el blat. Però jo he pregat per tu” (Evangeli de Lluc, 22: 31-32, apòstol del Crist i evangelista, †83).
“Si lluites contra les passions, no t’arronsis ni perdis coratge si la lluita es fa llarga; al contrari, aixeca’t i prostra’t davant Déu dient amb tot el cor allò del profeta: “Jutgeu, Senyor, els qui m’ultratgen” (Psalm 34:1), perquè jo no tinc força contra aquells. I Ell, veient la teva humilitat, prest t’enviarà el seu ajut” (“Discurs de gran utilitat a tomb de l’abat Filèmon”, anònim, ca. s. IV-VI).
“-Cercà el starets en els ensenyaments del monjo Nicèfor i va llegir: «Si, no obstant els teus esforços, germà meu, no t’és possible entrar en la regió del cor, com t’ho tinc recomanat, fes el que et dic i amb l’ajuda de Déu trobaràs el que vas buscant. Tu saps bé que la raó de tot home està en el seu pit… Treu, doncs, a aquesta raó tot pensament (això pots fer-ho si vols) i posa al seu lloc el "Senyor Jesucrist, tinguis pietat de mi". Esforça’t a reemplaçar qualsevol altre pensament per aquesta invocació interior, i a la llarga això t’obrirà l’entrada del cor” (Anònim rus, “Relats sincers d’un pelegrí al seu pari espiritual”, mitjans s. XIX).
“Déu meu, perdona la pobresa i el petitesa de les nostres oracions. Escolta no pas les nostres paraules sinó els delers dels nostres cors. Escolta ací avall les nostres peticions, el plany de la nostra necesitat” (Peter Marshall , pregària, 2·3·1948).
“Oh Senyor, qui feres que aquest dia es descobrissin les trampes de la mort que ens col·locaren, i meravellosament ens en deslliurares; siau encara el nostre poder Protector” (“Litúrgia Diària de Guy Fawkes”, per al 5 de novembre, utilitzat per l’Església d’Anglaterra des del 1606 durant més de 250 anys, en commemoració del fracàs de la “Conxorxa de la Pólvora”).
PREGÀRIES ENVERS ELS ENEMICS.
“Prec per tots els valents
que compleixen llur deure
segons llur enteniment”.
(James Connolly, 1868-1916,dirigent obrer i independentista irlandès afusellat pels ocupants britànics).
“Oh Senyor, fes que els meus enemics facin el ridícul” (François Marie Arouet Voltaire, 1694-1778, filòsof racionalista i escriptor il·lustrat francès).
“Vós sou misericordiós, Senyor, i voleu salvar-me. Jo sóc incapaç d’escapar de les mans dels enemics sense el vostre ajut” (Isaïes l’Anacoreta, s. IV-V, Scete, Egipte, a “La guarda de l’intel·lecte”).
“Ara, doncs, Senyor, Déu nostre, salva’ns de les mans de Sennaquerib, i tots els reialmes de la terra reconeixeran que tu, Senyor, ets l'únic Déu. Isaïes, fill d'Amós, envià al rei Ezequies aquest missatge: -Això et fa saber el Senyor, Déu d'Israel: "He escoltat la pregària que tu, provocat per Sennaquerib, rei d'Assíria, m’has adreçat” (Ezequies a 2ª de Reis 19:19-20, pregant front al perill dels sanguinaris assiris).
“Oposa’t, Senyor, contra els meus oponents,
ataca aquells que m'ataquen.
Pren l’escut petit i el gran,
i aixeca’t per ajudar-me.
Que sien com la palla davant la ventada,
arrossegats per l'àngel del Senyor;
que caminin entre tenebres i timbes,
quan l'àngel de Déu els acaci.
Perquè m'han parat la xarxa sense motiu,
sense causa han excavat per a mi una fossa.
Que els sobrevingui la desgràcia imprevista,
quedin presos al parany que m'han preparat,
i s’enfonsin dins la ruïna.
Mentre, la meva ànima exultarà en Déu,
s'alegrarà en la seva salvació;
tots els meus ossos diran:
"Senyor, ¿qui com Tu, que alliberes l'oprimit
de qui és més fort que ell; el pobre i el desvalgut del seu espoliador?".
Es presenten testimonis malèvols,
m'inculpen de coses que desconec;
em tornen mal per bé, em deixen sol.
S'han aplegat contra mi gent forastera
sense jo saber-ho, em maltracten sense parar.
El parlar que ells tenen no és de pau,
sinó que tramen embolics d'engany
contra la gent pacífica del país"
(Psalm 35, de David, rei d’Israel, cap a 1010-970 a. C.).
“Aterra’ls amb el teu huracà.
Cobreix llur cara de vergonya,
per tal que cerquin ton Nom, Senyor.
Que quedin avergonyits i aterrats per sempre,
i siguin confosos i desapareguin.
Que hagin de reconèixer que sols Tu dus el Nom
del Senyor, l'Altíssim damunt tota la Terra”
(Psalm 83, càntic, d’Assaf).
PREGÀRIES POLÍTIQUES.
“La pregària és la primera i darrera lliçó per a aprendre el noble i brau art de sacrificar l’ésser en els diversos senders de la vida” (Mohandas Karamchand Mahatma Gandhi, 1869-1948, independentista i místic indi).
“-Sóc ací resistint pel que trob just. Però ara tinc por. La gent m’ha elegit per dirigir-los, però si m’hi present sense fermesa i valor, ells també trontollaran. Em veig al límit de la meva capacitat. Les forces ja em defalleixen. He arribat al punt on ja no puc seguir avant. En aquell moment experimentí la presència divina com mai abans no l’havia pas experimentada. Pareixia com si pugués oir la silenciosa afirmació d’una veu interior dient: -Continua lluitant per la rectitud, treballant per la veritat; i Déu romandrà a la teva vora per sempre més. De seguida començaren a desaparèixer les meves pors i dubtes. Em trobava disposat a plantar cara a qualsevol cosa” (Dr. Martin Luther King, Jr.,1929-1968, pastor baptista afroamericà, cap del moviment pels drets civils de les minories nacionals als Estats Units, assassinat).
“Salomó, dret de cara a l'altar del Senyor, davant tota l'assemblea d'Israel, va alçar les mans. Era dalt d'una estrada de bronze que feia cinc colzades de llarg, cinc d'ample i tres d'alt; l'havia feta construir i l'havia col·locada al mig de l'atri. Allà s'agenollà davant tota l'assemblea d'Israel i, amb les mans esteses cap al cel, va pregar així:
-Senyor, Déu d'Israel, no hi ha cap Déu com tu, ni al cel ni a la terra. Tu guardes l'aliança i la fidelitat envers els teus servents que es comporten amb tu amb cor sincer. Tu has complert les promeses fetes al meu pare David, el teu servent: allò que li vas prometre de paraula, ho has dut a terme el dia d'avui. Ara, doncs, Senyor, Déu d'Israel, guarda a favor del teu servent, el meu pare David, la promesa que li vas fer quan li deies: "Mai no deixarà d'haver-hi un descendent teu que ocupi el tron d'Israel, mentre els teus descendents vetllin sobre la seva conducta i es comportin davant meu segons la meva Llei, tal com tu has fet" Així, doncs, Senyor, Déu d’Israel, que es realitzi la promesa que vas fer al teu servent David!” (Pregària de Salomó, rei del gran Israel, 1020-929 a. de C., al 2on llibre de Cròniques 6:12-17, atribuïdes a Esdres, cap al 430-400 a. C.).
Caminam acaronats per la suau brisa marina sota la celístia amarada d'estrelles i la llum de la lluna evocadora del nostre somni d'enamorats. Abans de tocar la riba ens aturam moltes vegades: a besar-nos amb aquella tendresa insistent que creix en la quietud de la pau estiuenca. -T'estim.... És una queixa, un balbuceig vacil·lant que, endut per l'emoció, difícilment encert a musitar. Però els seu esguard queda fixat en els llavis que han pronunciat aquestes paraules com si en aquell moment no existís res més. I, deliciosament sensible, s'abandona un cop més en els meus braços que l'acullen càlids. La platja solitària és testimoni del nostre amor que se'ns emporta a d'altres paratges, inefables, d'ombra i de llum orgàsmiques. Després, molt lentament, abraçats, enfilam el caminoi que serpenteja les dunes. L'esguard rigorós del conserge de nit, possiblement una màscara condescendent i còmplice, és el darrer obstacle que superam entre somriures per tal que la festa continuï a l'habitació del seu hotel. És fantàstic. Després de fer l'amor per segona vegada aquell vespre, em diu: - Ets el millor amant que mai hagi tingut- Pens que la meva gana fa miracles però no li ho dic per a no trencar el seu entusiasme. -En deus conèixer moltes, d'al-lotes- diu. -Només les més boniques- contest. Aquestes paraules vanitoses són també un homenatge a ella i el preludi d'una pregunta que acabará trencant el miratge quan em demana: -Et vols casar amb mi? El cel s'esbuca al meu damunt. L'he coneguda fa unes guantes hores. És hongaresa i fa de traductora. Al seu país té un sou, segons m'ha dit, d'unes trenta mil pessetes mensuals. Vint vegades menys del que guanyen les ballarines russes de la discoteca on treball i que ocasionalment m'han prestat els seus favors venals. Em sent estafat. Pens que deu tractar-se d'una espavilada a la caça i captura d'home, d'una aventurera sense escrúpols, oportunista i resaviada. Em cal desenganyar-la aviat. De manera volgudament brutal li dic: -Escolta, tu, perqué al teu país us moriu de gana i segurament hagis demanat un préstec al banc per a venir a Mallorca a trobar un incaut que vulgui casar-se i et tregui de la miseria, això no et dóna dret a pensar que cauré en el teu parany. Qué t'has pensat?- Hi ha un silenci sepulcral. Lentament es gira d'esquena, s'arrufa al caire del llit i comença a sanglotar. Passen minuts abans que intenti ponderar la situació: -Gyöngyi? -Gyöngyi, no et facis la víctima- Es redreça. Té les galtes cobertes de llágrimes i les sines molt caigudes, de tristesa potser, o tal vegada les hi ha tingut sempre i fins aquell moment, en que tot s'ha esqueixat, existís en mi un valor de naturalesa espiritual que transcendia les característiques del seu cos tot ignorant- les. Amb una serenitat impròpia d'aquell moment, amb gest mescla de dignitat i dolorosa presencia d'ànim replica: -Ja res del que pugui dir té ara sentit, però vull que sàpigues una cosa. Aquesta nit ha crescut en mi un sentiment que fins llavors no havia experimentat. Pensava que era recíproc, pregon , profund, i que aquest miracle havia nascut entre nosaltres. Malgrat el que pensis pels teus prejudicis, no cercava un paio amb diners, no, no sóc una prostituta. De fet, tenia -sospira, rectifica- : Tinc, un promès amb molt de diners, diners sí, i prestigi social: és el fill del primer ministre del meu país- S'ha expressat amb naturalitat, i m'ha semblat que creixia físicament, que s'elevava. Probablement ha dit la veritat. -Ara, si us plau, surt d'aquesta habitació. No et vull tornar a veure mai més. Me'n vaig ràpidament, avergonyit. A de fora ja no hi ha estels, la nit és fosca, però no tant com els meus sentiments.
Per a mi, Sofia Scholl, membre del grup d'agitació antinazi "La Rosa Blanca" a la universitat de Munic, encarna l'ideal més gran de noblesa, generositat, elegància i coratge que una persona pot oferir en circumstàncies difícils i adverses. El 1942 el seu grup va decidir desafiar Hitler a través de la distribució d'octavetes i pamflets fent una crida a la resistència per a derrocar el règim terrorista i genocida. Neccesitaven de manera inajornable expressar el que sentien a risc de la pròpia vida. Sophie Scholl ,de vint anys, s'aplicà a la tasca amb voluntat ferma. La seva figura ha esdevingut un referent de la lluita per la llibertat en contra del Mal, sobreposant-se inclús a la del seu germà, i a la d'altres companys de grup i segurament per la condició de dona jove d'aquell temps, el seu exemple és encara més admirat, tenint en compte també el destí que li esperava: la condemna a mort. Però als morts els solem recordar en els moments bategants de vida.
Mitjançant els seus comentaris, de la interactuació que Xesca, seguidora assidua d'aquest blog,va tenir amb nosaltres, veureu les semblances que Xesca Ensenyat té amb Sofia Scholl. Amb un punt de frivolitat o potser de sentimentalisme puc dir que les estim a totes dues, i sense vacil·lació assegurar que vaig ser ensenyat per elles:
"Com ha anat la història, jo no maridaria massa la religió amb el(s) poder(s). Si es té en compte el què ha fet l'Església catòlica i altres esglésies dites "nacionals" (luteranes, anglicanes, etc.) en la seva relació amb l'Estat, deixa molt que desitjar (des del meu punt de vista) per a una saludable vida democràtica... i ja no diguem cristiana.
El mateix JesuCrist va rebutgar els poders terrenals que el diable li oferia. Però la Gran Ramera no està disposada a perdre el poder..."
No hi ha res de particular de ser creient i independentista: la majoria de grans independentistes que han reeixit han estat fervorosament cristians a Occident o creients a Orient, perquè això promou el sacrifici: Gandhi, Levski, Bolívar, Menxú, Rizal, Martí, Moisès, Jefferson, Collins, o a ca nostra Xirinacs, Gaudí, Carrasco i Formiguera... Sols gent provinciana, ignorant i molt carregats de prejudicis poden estranyar-se'n.
La música i l’esport, amb la religió, la llengua i la història, són centres motors principals de consciència nacional. Tot poder colonial allò que més intentarà és arrabassar aquestes àrees a la consciència autòctona -folkloritzant- les o silenciant-les i substituint- les per música, esport, religió, llengua i història colonials i estrangeres- per alienar-les en favor del poder ocupant estranger.
La cristianofòbia que ens han inoculat a base de juntar la Creu amb l'Espasa i també a base de la infiltració i la provocació, no passa de ser una manera malaltissa i virulenta de prejudici i d'esterotips, és a dir, un racisme ideològic com qualsevol altre; que els agents de Madrid volen inocular-nos als esquerrans i nacionalistes per separar-nos de la població catalana/valenciana i dels centres de poder del món. Després, simplement, ens assassinaran en isolament i se'ns menjaran.
La manipulació de la religió pel Poder és cosa que sempre ha existit, no la va inventar l'església ni Franco: “El tirà deu revestir-se amb una aparença de devoció extraordinària a la religió. Els súbdits són menys aprensius davant un tractament il·legal provinent d'un governant a qui consideren pietós i respectuós envers la divinitat. Alhora, es rebel·len menys fàcilment contra ell, en creure que té els déus del seu costat” (Aristòtil, 384-322 a. C., Política).
“Ara, per contra, lluitem contra un acaçador enganyós, contra un enemic adulador, contra l’anticrist Constanci (ara, el PP).
“Ara, per contra, lluitem contra un acaçador enganyós, contra un enemic adulador, contra l’anticrist Constanci (ara, el PP). Aquest...no ens empresona per a deslliurar-nos, sinó que ens honora en els seus palaus per a esclavitzar-nos; no aplica pas el turment, però té dominat el cor; no talla caps amb l’espasa, però mata l’ànima amb l’or...No combat per no ser vençut, ans adula, per dominar. Confessa el Crist, per a negar-lo...honora els bisbes a fi que deixin de pastorejar; basteix (sufraga) esglésies per a destruir la fe” (“Liber contra Constantium imperatorem”, una de les més lúcides i contundents denúncies contra el cesarisme clerical dels governants, 360, Hilari de Poitiers, bisbe).
“L’Estat modern és radicalment anticristià; no ha estat anticlerical sinó el temps just per a obtenir, mitjançant aquest xantatge, la vostra (=de les esglésies) neutralitat benèvola. No pot desagradar-li de cap manera que formeu feligresos estrictament enquadrats, fortament disciplinats, dòcils a les vostres instruccions, avesats a qualsevol canvi de front, amb una filosofia molt genèrica sobre la política, rarament aplicable a casos concrets i capaç, altrament, de justificar qualsevol concessió feta en nom del Mal Menor, (filosofia) d’entrada absoluta, però oportunista en la pràctica. No espera ja destruir el cristianisme, o, si més no, reconeix que l’empresa serà a muntó més llarga i difícil del que havien imaginat els demagogs. Mentrestant, i atenent-nos a passades experiències, tingueu la seguretat que no perdrà el temps a fer nosa a ciutadans tranquils, respectuosos, que al cap i a la fi sols demanen que els tolerin la pràctica de llur religió, un dels preceptes de la qual és la submissió al poder establert. Més encara que submissió: amor. L’Estat cesarista és amat. Tant, ni ho demanava!” (Bernanos).
El problema és que el catolicisme que ens han ficat amb embut –i amb coses pitjors- durant segles ha desfigurat el cristianisme i sobretot l’ha desfigurat als ulls dels sectors intencionadament discriminats des del poder –com les nacions conquerides per Madrid o els treballadors- i l’han fet aparèixer com a simple religiositat integrista, irracional, al servei de les castes dominants i de la set brutal de poder via violència institucional: constantinisme, cesaropapisme, fornicació amb els reis de la terra segons el llibre de l’Apocalipsi (i per cert que amb els pitjors reis: psicòpates criminals de guerra com Franco). "La llista dels horrors de l'església a Espanya és de tal magnitud, que els seus fidels farien bé en valorar, com a prova de l'existència de Deu, el que encara sia tolerada" (Javier Figuero).
La gent religiosa de dretes practica cristianisme a la seva -molt particular- manera. Els antireligiosos d’esquerres hi van a la contra, com si fos assenyat d’anar a la contra, sobretot en certes coses (ve a ser com anar a la contra l’ús de l’escriptura o de la pòlvora perquè l’enemic en fes ús!). Els primers, els beats, hi entenen poc i manipulat, però alguna cosa hi volen entendre. Els segons encara l’erren més: creuen i pretenen copsar-ho (per orgull i superficialitat), però en realitat no ho volen comprendre ni ho estudien gaire a fons, simplement ho rebutgen de manera confusa, amorfa, caòtica (per orgull, ois i mandra). No copsen realment el fenomen ni la qüestió i hi van perillosament a tombs. La guerra del 1936-39 fou això: una guerra entre l’integrisme religiós i l’integrisme antireligiós. Per això tot just els segons –els menjacapellans- ho tenen sempre molt pitjor i duen sempre les de perdre: ells mateixos es claven dins la gola del llop. I és ben difícil de fer-los anar vers lloc més segur car el cesaropapisme els ha encegat com el foc als bous embolats i el propi orgull els impedeix de raonar amb claredat.
Allí on hi ha clergat i gent devota fidel al país, hi ha indefectiblement un nacionalisme arrelat, estès socialment i equilibrat: Euskalherria, més o menys el Principat...Polonia, o Irlanda, Lituània..., abans d’independitzar-se. Fins i tot a Mallorca. A l’Aragó i a la ciutat de València, el regionalisme també naix a les parròquies. I això és perquè la religió és arreu, ací com a la Xina, un substrat sovint molt profund i una argamassa elemental i de fiar per bastir una societat.
Pretendre crear un nacionalisme de laboratori alegrement contraposat a un ecosistema mil·lenari, la nostra civilització (que Arnold Toynbee anomena cristiana-occidental) és, senzillament, un disbarat històric, cultural i polític i, per més raó que tinguem tècnicament en temes com la unitat de la llengua, la necessitat de monolingüisme i plena normalització, la reivindicació de la nostra sobirania nacional, la cosa s’esdevé impossible perquè no està empeltada a l’arrel de tota societat: la fe en la seva civilització mil·lenària que ha creat costums, idiosincràsia, tics, prejudicis, tradicions...en fi, un substrat psíquic molt més important del que la gent sospita i uns deutes espirituals dels quals no ens en podem desentendre sense ferides fatals. Per atènyer la normalització lingüística primer ens cal normalitzar quant a la fe ( la fe -interna-, no pas la religió -externa) el nostre nacionalistam.
No es tracta de cap discurset clerical sinó d’una profunda i tossuda realitat en la qual podem entropessar indefinidament i que pot fer trontollar els nostres projectes sobiranistes. Crear de la imaginació del nostre melic un model de nacionalisme enfrontat al model de civilització de la qual és deutor sols pot generar allò que tan clarament veiem en el nostre cas: un desballestament profund, una societat que no es creu el discurs dels nostres models, incongruències i desfasaments pertot, amb dilemes insolubles i continuats. Si ens vantem de ser racionals, siguem també realistes i eficaços, més enllà de la nostra paradeta mental. Els independentistes irlandesos eren molt majoritàriament catòlics devots, fins i tot els de l’IRA. Mahatma Gandhi deia que creia en Déu "més encara que en la mateixa realitat", Martin Luther King era un pastor evangèlic, Malcolm X un reformador moral musulmà, els independentistes iberoamericans del s.XIX solien llegir la Bíblia i la van usar amplament per alfabetitzar llurs països. L’independentisme grec s’enfortí arran dels màrtirs que tornaven al cristianisme i eren morts pels turcs per aquesta causa. Etc.
Igualment, l’època d’esplendor de l’Imperi Britànic coincidí amb els revivals (reviscolaments espirituals de carácter metanoic) a Gal·les, Anglaterra, Àfrica, etc. A la Castella de Felip II diuen que un de cada quatre súbdits eren clergues o religiosos. A hores d’ara als Estats Units més del 90% de la població es declaren cristians, i majoritàriament són practicants.
En el cas català podem dir el mateix: quan els països de parla catalana tenien un arquebisbat propi (el de Tarragona) que els englobava i un fort component cristià van ser sobirans, mentre que en els moments de més descristianització (com la II República) vénen les catàstrofes. A ca nostra no comença la Renaixença (1833) fins a l’any següent que començà a distribuir-se "Lo Nou Testament" en català, tot just després de tres segles de repressió inquisitorial contra els textos bíblics.
En canvi, els pseudonacionalistes que en realitat sols pensen a figurar i xalar se'n foten, "dels beats" com ells diuen. Però els partits d'orientació més creient -amb connexions reals amb les esglésies no pas amb simple folklore religiós com sovint pretenen a ca nostra prou seccions locals del BNV- són els que dominen més l'electorat arreu del món: des dels Estats Units a ca nostra, on el PP o CiU tenen el sostre electoral més alt, front als laicistes ortodoxos com ERC o IU (i ja no parlem de la gasosa i ateïtzant extrema esquerra independentista, perpètuament disgregada i barallada entre si com els zelots de "La vida de Bryan").
El socialisme real (la degradació del marxisme-leninisme), règims oficialment ateus, sols han donat de si enormes règims repressius, plens de misèria i de culte a la personalitat dels Dictadors, i, finalment, han caigut sorollosament.
"Gent de sort, els qui confien en Javeh..".
Els pobles expansius que marxen cap a la victòria tenen fe: en la pròpia sobirania -defensada amb coratge- com en Déu, i la raó els ve contrapesada i refrescada per la fe: la fe no desdiu la raó, ans li dóna ales i futur, capacitat d'expressió i d'emoció; de la mateixa manera com la raó és una útil eina per comprendre la realitat. Sense l’energia i el coratge de la fe, la raó sola s’ha demostrat repetidament obtusa, inútil i eixorca. Els pobles sense fe, decadents, sempre estan obsessionats amb eutanàsies i afollaments, perquè van cap a la tomba, a través d'unes falses premisses encabotades d´un racionalisme mecanicista rutinari i obtús, sense prou empatia ni imaginació.
"No hem tingut sort" perquè no hem anat a cercar-la on tocava i on n’hi ha, perquè no hem cercat arrelar on el pancatalanisme devia arrelar si volia realment vèncer i guanyar-se la societat (les tiesmaries, el jovent, la immigració...). Amb incerts voluntarismes hem ensopegat en interminables conflictes, obstinacions, dilemes cruels i àdhuc catástrofes. Ha sobrat supèrbia i ha mancat aprendre de casos REALS. Potser perquè gent que s’omplia la boca de llengua i cultura catalana, de normalització lingüística, de sobirania, a l’hora de la veritat, no pensaven arromangar-se realment i sols ho deien per obtenir bons càrrecs, poder i diners, no pas per salvar realment la llengua ni el país. És impossible de fer reviscolar una nació tot refusant la civilització i la fe en la qual va sorgir, l'argamassa més resistent, més sòlida i de pedra picada: la fe, la qual resisteix els huracans de la vida i els naufragis de la Història.
La nació és semblant a un ecosistema, el qual, privat de les arrels, trontollarà tot sencer, sense estabilitat ni salut. Nosaltres, com a cristians pancatalans volem repetir una vella confessió, la pedra angular sobre la qual es bastí Catalunya: que és el Crist la "pedra angular", el Déu dels catalans, i la "roca ferma" de tot l'edifici.
En grec original repenedir-se és "meta-noesein": anar més enllà en la manera de pensar, girar cua en els prejudicis i malentesos. No es tracta pas, doncs, de fer escarafalls ni estirar-se els cabells o donar-se colps al pit i tòrcer el coll. Simplement Déu ens diu que cal copsar millor la realitat, la veritat que és Ell.
Tornem a la seva senzillesa genuïna i frescor sincera front a l'encarcarament.
L'anticlericalisme té raons justes, però sovint és rabiüt, encegat i indiscriminat: destructor, i, per tant, injust. I qui s'encega, no té eines de precisió, mentre que un procès d'independència requereix armes d'altíssima precisió (una revolta trencavidres o semblant no pas).
Aquestes armes, com a metodologia, vénen molt ben expressades al text bíblic. Que a les esglésies hi hagin hipòcrites, carques o el que vulgueu, fins i tot psicòpates religiosos de perill, d'acord. I també ateus que hi fan carrera, no ho dubteu. Però sempre cal dir a tots els independentistes: deixeu-vos de rabietes d'acnè jovenil i comproveu la Història i la macrosociologia: llavors comprendreu què és el cristianisme i què ha donat al món i copsareu que sense ser justs i respectuosos amb el text (no pas amb els bandarres "religiosos" que realment sien uns bandarres) no teniu res a fer. Estarem, com sempre, encallats amb discusions bizantines, qüestions de noms babèlics, enemistats personalistes, utopies de boira i fum, disgregacions entre grupuscles gasosos, etc. Ja ho heu vist. Encara en voleu més? Doncs no ho dubteu, qui en vulgui, en tindrà. Continuarem essent els "catalinos" progres dels quals tothom se'n riu i que produïm autoodi entre els catalanets més normalets. Els jueus és el cas més extraordinari no sols de longevitat (3500 anys) sinó de supervivència no sols sens Estat propi (2000 anys), sinó a més dispersats i perseguits. I fins i tot han ressuscitat una llengua pràcticament morta, l'hebreu. I això perquè no sols són una nació, una raça i una llengua sinó també una religió, i no pas qualsevol. Evidència de la força de la religió per a tots aquells que no es plantegen el tema. Mentre els independentistes catalans no sien creients no farem res: vuits i nous i cartes que no lliguen. Ho hem vist durant cent anys i podem seguir així indefinidament.L'Estat català no ha de ser ni confessional ni res,separació Estat-Església, però està arxidemostrat històricament, en líders, en civilitzacions, decadències, imperis, etc. que sense argamassa religiosa no hi ha res: tots els dimonis hi passen. I si no teniu fe, informeu-vos- en, estudieu i moveu l'ànima interior, que és l'energia humana més potent i que teniu miserablement desaprofitada.
El nacionalisme català, caigut en la superficialitat racionalista i mancat de real sentit d’Estat (català: l’únic que podria assegurar la supervivència de la llengua nacional, per suposat), fatalment, no sol copsar aquests paranys , fins al punt de ni plantejar-se’ls. Tanmateix, de ser conseqüent sí que se’ls acabaria plantejant a fons, car es tracta d’una qüestió de dignitat i esforç, i de supervivència nacional.
Hi ha dades ben evidents per a emplaçar històricament i socialment el cristianisme: els estats de tradició cristiana (i sobretot els de tradició reformada o protestant) són els més forts, desenvolupats i relativament democràtics d’arreu el món. La "religió" (tradició institucional) d’Occident no ens deixa entreveure el fons o la substància del cristianisme amb objectivitat, i no hi ha res pitjor après que allò après a mitges. Tanmateix, el marxisme o els drets humans són productes, conceptes, típicament judeo-cristians (els profetes que clamaven per la justícia social, la llibertat de consciència dels apologetes o de Luter), prou impensables en religions orientals i, fins i tot, en l'Islam.
Però sabut és que l’imperialisme castellà ha fet un ús sistemàtic de la colonització religiosa per a estovar les seves víctimes:
'S’ha fet moltes vegades obra de l’antipentecostès [...] el cristianisme no es dirigeix als Estats, sinó a les nacions... Extirpar la veu catalana és un crim contra la glòria del cel'
(Dr. Carles Cardó, 1919).
Cal un temperament cristià per a poder suportar millor situacions difícils, embullades i relliscoses com l'actual,amb un màxim d'alegria i esperança i un mínim de violències.
Si volem un poder català que garantesca la supervivència de la llengua i cultura catalanes ens caldrà no ser tan frívols ni còmodes en aquests temes. No hi ha res de més generador que la fondària de la fe transcendental, la qual és una gramàtica bàsica que, com planteja Toynbee, mou milions i milions de persones durant mil·lenis, molt per damunt de partits, filosofies, ideologies humanistes... Malgrat èpoques de decadència religiosa, la fe sempre acaba refent-se i soterrant els demagogs que auguraven sa fi. Els mateixos costums occidentals i llurs modernes democràcies són Cristianisme dissolt, complexament, durant molts segles, en les nostres societats, les quals són ara les més potents econòmicament, les que tenen les societats civils més formades de tot el món. I això a través de la lliure interpretació de la Bíblia (Luter, s. xvi), que és el principi de la Modernitat: llibertat de consciència, llibertat religiosa i, per derivació, llibertats civils i democràtiques.
La independència dels Estats Units és la primera ocasió de la història en què Estat i religió romanen separats i on s’estableix una llibertat religiosa legal i estable, amb llibertats democràtiques formals, i això en una societat que pot ser considerada fortament calvinista. I ara és el model exportable arreu. Una altra dada objectiva: l’eclosió religiosa va unida amb el poder estatal-militar-econòmic. És el cas de la Catalunya dels ss. xiii-xiv, de l’imperi hispànic del s. xvi, i de l’Anglaterra victoriana o dels Estats Units actuals.
Catalunya -tradicionalment enfrontada al Vaticà i a la seva valedora medieval (França) durant els segles gloriosos- fou concedida com a dot a Castella, a canvi del seu paper de braç militar de la Contrareforma. Aquesta triple aliança o Eix anticatalà (França-Vaticà-Castella) ha conduït Catalunya, al llarg dels segles, vers un racionalisme mecànic i a un agnosticisme creixents.
Si a ca nostra fóssim protestants en comptes de cristians de compra-venda, en mans de la Cúria Vaticana i dels seus tripijocs d’alta diplomàcia (fet que, evidentment, genera gran malfiança entre catalans patriotes i despavilats), els lligams que ens enreden a l’Estaca no existirien.
Eines per defensar-nos contra l'autoodi i la decadència caracteriològica.
DECADENCIA CARACTERIOLÒGICA.
"Llir entre cards, creeu l'amador mut
i al canviant de punt en punt color
e al pauruc com se membra d'amor.
de l'atrevit, sia son temps perdut".
(Ausiàs March, 19. 41-44).
Realment els catalans solem caure en la superficialitat i la indolència de panxacontents, que han venut la dignitat nacional i d’altres dignitats per un plat de llenties.
"El món no està amenaçat per les persones dolentes, sinó per aquells que permeten la maldat". (Albert Einstein, físic nord-americà d'origenalemany).
És a dir, la genteta catalana que no fa el que deuria és la que permet, curt i ras, l'ocupació espanyola, vet ací la diferència entre culpa responsable i autoodi en fals.
Sura en l’ambient la mediocritat i una inconcebible desmotivació per lluitar en condicions -suara no tan desfavorables, o, dit altrament, no pas en pugna tan directa contra un Madrid molt més fort- per les mateixes fites per les quals uns altres catalans hagueren de donar la vida en les pitjors èpoques. La sang dels nostres màrtirs la valorem barata, i ja és greu, això.
No volem veure el perill, ni les causes dels efectes consegüents (el pensament que hi domina de manera brutalment dominant és el pensament dèbil, neoliberal,el segregat pel conductisme de masses) -tot i que el llop ens udola sovint.
Això, fins que ja sia massa tard per recórrer el camí (que no ha estat pas recorregut abans, per peresa i per cabuderia enaltida: el problema no són les grans coses que deixem per fer sinó les petites i elementals que, podent fer-les molt fàcilment, tampoc no les fem). "El nostre gran negoci és no veure el que queda obscurament a distància, sinó fer el que queda clarament a mà" (Thomas Carlyle). Com deia un que ja s'ensumava la nostra decadència, Ausiàs March:
"No pot mostrar lo món menys pietat
com en present dessobre mi pareix:
tota amor fall sinó a si mateix,
d'enveja és tot lo món conquistat.
Hom sens afany no vol fer algun bé:
¿com lo farà contra si ab gran cost?
cascun cor d'hom jo veig pus dur que post:
algú no es dol si altre null mal té".
Si, costant poc, ja no fan res, ¿quin sacrifici en podem esperar per la pàtria (que hauria de ser necessàriament d'alt cost)?. Evidentment que no res (més enllà dels discursos de paper mullat per amuntegar poltronam i poder i enganyar al personal en benefici de l'ocupació estrangera). Generositat, sacrifici i, evidentment, valors cristians en general (que parlen de "portar la creu", d'arromangar-se, contra l'hedonisme sibarita d'una esquerra occidental -a ca nostra més anticristiana que en altres països occidentals- ja qualificada per Lenin d'"aristocràcia del proletariat") es troben estretament relligats al genuí sentiment patriòtic. L'actual fòbia de bona part de l'independentisme català contra els valors cristians és una manera de dir que no volen sacrificar-se realment per res, tampoc per Catalunya.
A continuació de cada desastre ens toca reprendre la reconstrucció nacional en circumstàncies de gran duresa i després d’enormes pèrdues que podríem haver evitat d’estar més alerta, i ser més honests i treballadors en èpoques de vaquesmés grasses. I cada volta fem la represa més destruïts, més mentalment esclavitzats, amb una memòria més boirosa de la catalanitat lliure i autogenerativa i desacomplexada.
Vet ací alguns trets, per contra, de caracteriologia madura, amb sentit d'Estat:
"Actuar no sent emocional, però podent expressar emoció. Kate Reid
Les accions dels homes són els intèrprets millors dels seus pensaments. John
Locke
Pensi com un home d'acció i actuï com un home de pensament. Henri Bergson
Les paraules que no van seguides de fets, no valen res. Esop.
Actuar enèrgicament, en forma suau. Claudi Acquaviva".
En realitat, un poble oprimit és un poble que es deixa oprimir perquè roman indolentment desestructurat, perquè viu acomplexat, perquè no vol aprendre el civisme de l’autosolidaritat enèrgica (per no ser solidari amb si mateix). La societat civil catalana ha anat enfortint-se, si bé sovint sense desempallegar-se de molts complexos d’esclau.
El problema és la decadència moral i caracteriològica dels catalans vells és el punt central que no hi ha més remei que atacar: el racionalisme acartronat jacobinesc, la manca dramàtica de coratge front al colonitzador ("pelaperes", cast. pamplinas), l'erasmisme llibresc, la mesacamilla-ball, la mala imatge radicaloide (que, damunt i per a més desastre, passa com per l'única manera tolerada de fer independentisme), amb discursos ultraideologitzats incomprensibles i que no interessen la massa de catalans corrents, i amb un absurd look extremista (tan bo d'aprofitar pels nostres enemics), etc.
Sovint la realitat és ignorada i interpretada per dogmes de paper banyat humanista (pensament políticament correcte, anarcomarxisme...) perfectament inútils. I vinga manifests i més manifests...Així demostrem la nostra impotència, immaduresa i covardia per atacar l'arrel del problema. I pobre d'aquell que gosi dir que el rei va nu: "Com a regla, no hi ha cap manera més segura de l'aversió dels homes que comportar-se bé on ells s'han comportat malament". Lew Wallace
Caldria ser una mica més decidits i incisius en temes com ara la política real (on cal desesperadament un independentisme realista i d'ample espectre, unit, adreçat a l'engròs dels catalans, que englobi dreta i esquerra ensems: primer bastim la casa, després ja parlarem d'ideologies; tal com en altres països han fet aliances entre partits nacionals proletaris amb uns altres burgesos o de dretes) o la sociolingüística (més enllà dels tradicionals temes de "lupa paleogràfica" i com es deia aquesta parauleta a Lleida el s. XV o com es diu ara a Carcaixent). La sociolingüística o és de xoc, de combat, pràctica, de denúncia i formació, o difícilment serveix de res pràctic (a part de vendre llibres, cobrar un sou i ensenyar les plomes de gall dindi a la galeria erasmista). He conegut famosos sociolingüistes i lingüistes catalans que parlen castellà a tort i a dret i que fins i tot llurs fills ni tan sols saben parlar català: això demostra que, més enllà d’allò que escriuen i pel que de vegades es guanyen la vida, no hi ha massa combat diari, que és el quid de la qüestió.
Molta gent creu que, en formular uns principis, després en pots passar tranquil·lament en ta vida quotidiana. I molta gent es guanya la vida per temes en els quals no demostra creure gens ni mica a l'hora de la pràctica.
La cultureta catalana no deixa mai d'espantar amb noves experiències de decadència. Personalment fa molts anys que m'ensumí la pasta de prou gent que hi pul·lula i, en general, me n'he mantingut apartat perquè són com els sicilians del Gatopard: és gent que s'han parat dins un cercle viciós no evolutiu ni creatiu, sense aportacions noves ni trencadores. Ni laboralment, ni vitalment, ni intel·lectualment, ni molt menys moralment els veus realment interessats a obrir nous camins més eficaços per sobreviure nacionalment. Fan el que fa la majoria, diuen el que diu la majoria, són "normals" de gris novembre, perquè no volen que ningú els assenyali, ni els critiqui, ni els desdigui: volen ser "populars" en el propi ram amb gracietes vulgars i fàcils i que em recorden a les dels films de l'aristocràcia francesa d'abans de la guillotina; i, si això vol dir l'extinció nacional ensopegant sempre en les mateixes errades i cercles viciosos, això és un tema que ni se'ls acut de plantejar-se: massa treball sense cobrar!!.
La majoria dels progres políticament correctes no fan coses reals ni pràctiques (són becs d'or), sols parlen i encara t'acusen de fatxa i racista a la mínima que no els aplaudeixes els discursos interculturalistes i superprogres de modernor apresa als llibres de moda recomanats. I, després, resulta que igual ets tu qui estàs ajudant immigrants -mentre ells se'n van a sopar i a dir parides- o escrivint-te amb presos hispans condemnats a mort per Bush -mentre ells cerquen càrrecs i medalles i damunt t'acusen d'"imperialista ianqui" contra "los hermanos hispanos".
Són a sovint una ruïna per a la nostra supervivència com a poble, una mena de fariseus i escribes dels temps de Jesús o de kappos dels calls jueus en l'època nazi, que desfiguraven la realitat per simples interessos creats.
En realitat estan enaltits contra el propi poble i contra els qui hi volen aportar noves vies per sortir-nos-en: col·laboracionistes ben pagats pel poder d'ocupació que planifica el genocidi cultural. Dèbils felibres àulics i rutinaris que momifiquen i folkloritzen una cultura catalana subvencionada per als patums obedients.
No esforçar-se, no entrar ni deixar entrar, no fer ni deixar fer, caure en la indolència (pitjor si, damunt és amb sarcasmes) és un camí al no-res, a la inòpia africana.
"També he tingut enveja i mala bava
per destruir la glòria dels demés,
on he vist que jo no arribava
no he volgut que ningú hi arribés".
(Joan Maragall).
En mots més antics, adreçat a tot un poble que manca de seny, d'entusiasme i de bona voluntat, que no assumeix les pròpies responsabilitats:
"Ja que he cridat, i heu dit que no, he estès la mà; i ningú no es dóna per entès, heu deixat estar tot consell meu, i no heu volgut saber res de la meva reprensió, també jo em riuré de la vostra dissort, en faré escarni quan vindrà la vostra paor”. (Proverbis 1:24-26).
"Has vist moltes coses però no les recordes; hi senties bé però noescoltaves! El Senyor, que és bo, s'havia complagut a fer gran i gloriós el seudesigni. Però vet aquí aquest poble capturat i convertit en botí. Tots han estatcaçats a les coves i entaforats en calabossos. Els han capturat i ningú no elsallibera, són botí que ningú no reclama. Qui de vosaltres vol sentir-ho? Qui vol entendre el que jo havia predit? Qui convertia els de Jacob en despulles, els d'Israel, en captura?» ¿No era el Senyor, contra qui havíem pecat negant-nos a seguir els seus camins i a fer cas del seu voler? Per això ell ha abocat sobre el seu poble l'ardor del seu enuig, una guerra violenta, que l'ha envoltat de flames. Però el poble no ho ha volgut entendre; la guerra s'abrandava dins d'ell, però ell no hi posà atenció". (Isaïes 42:20-25).
I l'alternativa, en versos del gran Ausiàs:
"Llir entre cards, no veu degun perill,
fin amador, e, si el veu, punt no el tem.
Tot cas és poc, essent lo pus extrem:
la torre gran li sembla gra de mill".
(Si sovint faig esment dels clàssics és perquè ells saben què és la vida i la lluita, cosa que la immensa majoria dels nostres connacionals actuals -nins carregats d'anys- ni en saben ni en volen saber).
Israel al desert del Sinaí, cap a la Terra Promesa
Les primeres dificultats foren el menjar i el beure. Un fust llançat per Moisès tornà dolçes les aigües amargues de Moriah, i Jahvè els envià el mannà (que en hebreu significa “Què és aixó?”), un aliment tan menjívol com misteriós:plovia del cel com una rosada, com en uns grumolls de glaç arrodonit com la llavor del coriandre. El mannà fou un pa de justícia, precursor del comunisme de béns practicat a l’Església Apostòlica de Jerusalem:la seva collita quedava mesurada per la necessitat de cadascú, talment que ni el més capaç en tenia més ni menys que el feble.Cada u en recollia per una sola diada, després el mannà ja es cucava; però tothom s’havia de llevar d’hora per poder collir-lo, així els indolents i malfeiners havien d’espavilar-se; ja a la Terra Promesa, en guardaren una mica dins l’Arca de l’Aliança.
Déu podria haver dut el seu poble directament a la Terra Promesa. Però no estaven preparats, sobretot la gent gran s’enyorava de les olles i la carn d’Egipte, i JO SÓC se’n fartà, i esperà tota una generació fins que moriren molts dels vellards i enyoradissos, i el jovent s’educàs millor en la disciplina del Desert per poder crear un Estat d’Israel amb terra bona.
Talment el catalans patiren 40 anys de franquisme (1936-76) i sembla que ara ens pertocarà patir 40 anys més de post-franquisme, tal com els israelites vagaren pel desert sense rumb clar, car el nacionalisme català no té llei clara, creu que l’home (en la versió de cultureta panxacontenta) és el melic del món, i de Déu no en vol saber gaire, atabalats , diuen, per tantes sectes i religions estranyes.
Pere Marc, parent d’Ausiàs, escrivia en el segle XIV, en plena glòria de la nació catalana:
Siam senyors, que Déu ho ha permès,
i no posem ço que és arrera avant,
que el món és fet per al nostre comamd
i nós de Déu, qui factor de tots és.
Doncs, cal deixar tot rebel·lia
de cobejar i de mal fer i dir;
pensam totstemps que havem de morir
i no vullam res que de pecat sia
Molt distint d’allò que ara diuen els nostres intel·lectuals i partits, que encara estant pensant volterianament, ancorats sovint en els anys 60-70, incapaços d’aportar res substancialment de nou. Som un nació trencadissa, sense Llei, ni muralles de defensa. 'Tocau el corn a Sió, dau l’alarma damunt ma Muntanya Santa! Tots els del país tremolen, car és vingut un poble nombrós i fort.' (Joel 2:1). Són els forasters.
Si la nostra Terra Promesa fou un poble català autodesvetllat, capaç de crear un Estat Català, des de la Llei, la solidaritat , l’autoorganització.Si una nació viu en la sensualitat i el consumisme descontrolat, no podran copsar bé la humilitat, l’autodisciplina i la veritat. Com Pilat, diran: I què és la veritat? (Joan 18: 38). Els clavau cops, i no se’n senten, els esclafau i no volen escarmentar, s’han fet una cara més dura que un roc, no es volen convertir! Jo em deia:Deu ser només la plebs que fa bajanades, car no coneixen el camí de Jahvè,el dret de llur Déu. Aniré doncs a trobar els grans i els parlarè; ells sí que coneixen el camí de Jahvè, la Justícia de llur Déu. Però ells, tots havien trencat el jou, havien romput els eixanguers! Els atacarà el lleó de la selva, el llop de les estepes! La pantera els assaltarà, a l’aguait davant totes llurs ciutats...(Jeremies 5: 3-6) Els he ventats...els he deixats sense fills (som el poble amb menys fills de la història), he destruït el meu poble perquè no canviaven de capteniment. (Jer. 15:7). Així parla Jahvè: Si tornes a mi, et deix tornar...si extreus allò que és preciós d’allò vil, seràs com ma boca (ells hauran de girar cap a tu, però tu no t’hauràs pas de girar cap a ells). Aleshores faré de tu, per a aquest poble, una muralla inexpugnable, i quan et faran la guerra, no et podrran vèncer. Perquè jo estic amb tu, per socórrer-te i alliberar-te...i et rescataré de la mà dels dolents, de la grapa dels dèspotes (Jer. 15:19-21). I quanta falta ens fa que Déu humiliï la prepotència hispànica i ens deslliuri de la grapa de l’espanyolisme! Que ells canviïn de llengua i nosaltres no.
“E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita”, diu el cronista del rei En Jaume quan entraren a València, presa als musulmans. Jaume s’hi endreçà vers Jerusalem (Orient), on nostre Senyor morí i ressuscità i per on ha de tornar, i donà gràcies al Propietari de la Terra (heus ací el secret: saber Qui és el Propietari, nosaltres sols som allotjats dels Països Catalans). Déu ens ha dat els seus models, el seu llibre d’instruccions (del fabricant, diríem). Si volem que la cosa rutlli, cal seguir-les i no pas fer experiments absurds (antropocèntrics), per més lògics que d’entrada semblin. Mentrestant, vagarem pel Desert dels malsons espanyols i llurs Freddy-Krügers.
Quan Moisès es presentà a conversar amb l’horrorós tirà, ço féu que el superb Dictador s’irritàs més encara, tot i que els seus fetillers, súmmum de la bruixeria (també el III Reich de Hitler la fetilleria era un esport nacional: els Imperis del Mal xuclen forces a l’ocultisme i les males arts), en sortiren malparats. Com a càstig, endurí la feinada de fabricar maons deixant-los sense palla, i molts d’hebreus s’encararen amb Moisès (cosa que era tot just allò que el Faraó pretenia).
A ca nostra és igualet. Quan els catalans hem presentat a Madrid les nostres justes reivindicacions després de tants d’anys d’esclavatge incivil sota el Faraó Franco (qui féu construir als presos republicans una gran “piràmide”a la vall dels Caiguts), tots els saigs més tronats i els subproductes més impresentables de tants segles d’Inquisició i Imperio (com el neonazi ABC) s’han posat histèrics i han volgut enviar-nos a galeres. Sovint les pallisses contra els oprimits semblen no sols inevitables, sinó útils a fi que tothom tingui més clar qui és qui: Déu ens coneix, però cal que ens coneguem nosaltres mateixos!
Però, quan calla l’home parla Déu. I JHWH envià deu plagues a l’Imperi del Mal. Enmig del que venia per l’horitzó, ni el Faraó ni els israelites feien cas de Moisès (Èx. 6 :12-13), per aixó JO SÓC ho anà solucionant de manera molt expeditiva. Les deu plagues sols van atacar els egipcis; l’aigua se’ls esdevingué sang, els enviaren granotes, mosquits, tàvecs, després vingué la pesta, úlceres i una pedregada, després llagostes i tenebres i finalment vingué la torna: Tot aquell que no matàs un xai (Pasqua Jueva) i pintàs la porta de ca seva amb la sang de l’animal, havia de patir la mort del seu primogènit (fou el contrari del que havia fet el Faraó vuitanta anys enrera, genocidi del qual Moisès se n’havia salvat). El cruel dictador egipci tenia el cor endurit i no baixava pas del ruc. I és que el mal governant –com el mal conductor- duu els qui l’acompanyen a la mateixa timba on ell acaba estimbant-se, tan important és saber fer bona tria de qui ha de conduir-nos; i per aixó és hora de pregar a Déu per la nostra nació, i que ens desliuri dels PPs (de pèl engominat i repentinat) que pretenen exercir de nou Faraó d’Espanya.
Col·lapsat Egipte pel malastre, el poble esclau pogué marxar amb crits de joia cap a la Terra Promesa.. Però encara l’orgullós i malèfic faraó –com quan Gorbatxev enviava contra els Països Bàltics els esbirros stalinistes- decidí d’atrapar-los amb la cavalleria. I és que Faraó havia dit a Moisès que no coneixia al déu dels hebreus, i heus ací les conseqüències de tal ceguesa: estava rebent com un gos i no en copsava la causa. Els qui ens tiranitzen solen acabar així, però el problema és que no per això el nostre poble despavila, perquè no té fe en Déu.
“Jo glorificaré els que em glorifiquin” (1ª Samuel 2:30, Jutge d'Israel pels volts del 1040 a. C.). “Els assenyats resplendiran com la llum del firmament, els qui n'hauran portat molts per camins de justícia brillaran com les estrelles per sempre” (Daniel 12:3, Mateu 13:43).
“Crec en Déu no pas com a una teoria, sinó com un fet més real encara que la vida mateixa” “Crist és la font més rica de força espiritual que es pot conèixer. És el més noble de qui vulga donar-ho tot sense demanar res. El Crist no pertany sols al cristianisme (=Cristiandat nominal), sinó al món sencer” (Mahatma Gandhi, el major independentista de tots els temps).
“Totes les coses del món són moridores i es perden, i solament l’amor de Déu queda. I jo Jaume el rei, coneixent que aquesta és la veritat, i les altres mentida, volguí girar als manaments del Nostre Senyor el meu pensament i obres i deixar les vanes glòries del món per aconseguir el seu Regne” (Jaume I el Conqueridor).
Per altre cantó, els col·laboracionistes, com els nostres botifarres domèstics, també seguien fent de les seves. Escriuen els savis d’Israel: "Però no tots els hebreus eren esclaus. Alguns afegien terres a terres, collites a collites, canviaven el coure i les joies; asseguts als jardins amb fonts d’aigua, a sales amb imatges pintades a les parets, tenien per amics els fills d’Egipte: igual que ells anaven amb les cames i els muscles nus, la carn maquillada; i com ells, en comptes de dir-se Phanuel o Daniel o Ossiel, es deien Metis, Tetis o Athonis.El més ric; Koratx, fill d’Izhar, anomenat Koractis pels egipcis,tenia les claus del tresor del Faraó. Però la seva riquesa era ben distinta de la que en un altre temps tingué en Josep, car Josep tenia compte amb tothom, mentre que Koratx només en tenia d’ell mateix; i quan Josep passava, les filles de reis li llançaven anells de les finestres estant, i collars, però quan passava Koratx [Montilla, Iceta, Ferran, Zaragoza], els fills dels pobres al carrer es tornaven per a escopir. Quan els hebreus amb el cor egipci van escoltar el desig de Moisès i l’esperança dels seus germans, es van omplir d’una gran por. I Koratx enviava, com emissari, entre els esclau de Gosén, en Datan, qui mormolava a llurs oïdes:”Per que marxeu? Koratx té el poder del Faraó, ell us fará més lleugera la servitud.”
Heus ací el miratge del poder polític, sempre ple de paranys i estira-arronses, contraposat al poder de Déu. Un poder polític opressor que vol maquillar-se i semblar còmode, pragmàtic, trivial. Quantes voltes no hem escoltat els catalans aquest missatge fals per embolicar-nos la troca. Els aforasterats, els acastellanats, els col·laboracionistes dels nazis pepers, els de cor castellà, se la saben llarga, perquè han estat ensinistrats i pagats per fer mangarrufes. Només pensen en guanys fàcils i amorals, i estan en plena decadència, en el bassal de la corrupció político-econòmica que és l’Espanya post-franquista. No van torcar la pols franquista, han deixat córrer l’aigua de les lleis formalment democràtiques i el resultat ha estat un gran toll pudent d’on han sortit fins i tot mòmies feixistes que volen tornar a tiranitzar-nos.
En una altra època posterior –com en totes- llegim:
“Antíoc es va sentir menyspreat per aquella dona i sospitava un to insultant en les seves paraules. Quedava encara amb vida el més petit dels germans; el rei intentava de guanyar-se'l no solament amb raons, sinó també amb juraments: si abandonava les tradicions dels seus avantpassats, el faria ric i feliç, li donaria el títol d'amic del rei i li confiaria càrrecs de confiança” (2ª Macabeus 7:24).
En moments difícils aquests cants de sirena dels còmodes i botifarres desorienten molta gent. Quan els hebreus van veure tant de cavall i aparell d’armes perseguint-los, com que només havien picat pedra, quedaren corpresos de temor i es revoltaren contra Moisès.
Però si miram devers Déu, Ell ajuda. Aleshores la Bíblia narra la cosa més extraordinària: Repartint les seves energies, per una banda amb crits i mots encoratjava els israelites i els exhortava a tenir bona esperança; per altra, en el seu interior presentava a Jahvè la seva súplica en favor dels qui es trobaven en dificultat. Aleshores Moisès, impulsat per la força de Déu, acomplí la gesta més increïble de totes:s’acostà a la riba,copejà la mar amb el seu bastó, i la mar, amb aquell cop, s’esguerrà; com si és tractàs d’un vidre que es trenca començant d’una punta i s’esberla en línia recta fins a l’altra banda, així tota la superfície d’aquella mar és trencà...(Vida de Moisès Gregori de Niça, s. IV) I travessaren a peu eixut els abismes del mar, entre muralles d’aigua.
Quan el Faraó i el seu exèrcit es precipitaren –amb plena confiança en llurs armes amb les quals tant segles havien mantingut un Imperi terrorista- per aquell nou camí de la mar, les aigües tornaren a ajuntar-se i la mar va refluir, tot engolint la flor del militarisme imperial. Els alliberats, tot i que encara sense una clara consciència nacional i espiritual, cantaren un gran càntic de victòria al Déu de la Llibertat i la Justícia que havia protegit la vida menyspreada d’uns maulets desarmats, tot ofegant el tirà botifler podrit d’or, ginys, armes i bruixeries.
Déu no implora la nostra comprenssió: no li cal, car Ell és l’existir absolut, la gaubança absoluta i l’amor arrabassador, que cantava el benaurat mallorquí de la barba florida. Però és benigne i quan, després de molts desastres i decepcions, ens dignam a invocar-lo, no es fa l’orgullós ni el desentès, si el cercam de tot cor, com escrigué Ausiàs March:
“Si el conseguesc, mercè no em fallirà
car Pietat pau haurà fet ab Vós.
Preàreu mi Qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi.
I ara que us am pus que jamés amí.
Tornau-vos llà on de primer estàveu”.
Talment ens crida Déu als catalans, com traient els nostres clàssics de llur tombes.
“El Senyor em digué: --Fill d'home, profetitza, profetitza a l'esperit. Digues-li: "Això et mana el Senyor, Déu sobirà: Vine, esperit, vine dels quatre vents i alena sobre aquests morts perquè recobrin la vida" Jo vaig profetitzar tal com ell m'havia ordenat, i l'esperit va entrar dins d'ells, recobraren la vida i es posaren drets. Formaven una multitud molt i molt gran. Llavors ell em digué: --Aquests ossos, fill d'home, són tot el poble d'Israel. Ells van dient: "Els nostres ossos ja són secs, hem perdut l'esperança; per a nosaltres, tot s'ha acabat." Doncs bé, profetitza i digues-los de part meva: "Això us anuncia el Senyor, Déu sobirà: Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d'Israel. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor" (Ezequiel 37: 9-14).
Déu aglutinà a través Sa Llei (i, quan vingué el Messies amb la seva gràcia). Només Déu allibera de l’esclavatge (faraó, símbol de l’opressió i de Satanàs) i de ses arrels espirituals (fatalisme, individualisme, insolidaritat, anòmia, pecat, percepció falsa de la realitat).
Has cridat quan et veies oprimit,
t’he salvat, t’he respost
en el tro misteriós,
t’he provat a les Fonts de Meribà...
No tinguis pas deus estranys.
Tant de bo que mon poble
m’escoltàs i seguís mos camins.
En un instant seriem vençuts
els enemics, giraria la mà
contra els qui l’oprimeixen. (Psalm 81:8-15)
Si el poble no s’adreça, els faraons són l’espasa de Déu.
“Qui les obres de Déu no ama, Déu no ama les obres d’aquell.
Tot home qui es baralla amb Déu acaba vençut”
(Llibre dels 1000 Proverbis, de Ramon Llull).
“El Senyor t'omplirà de prosperitat multiplicant els fruits de les teves entranyes, del teu bestiar i de la teva terra, en el país que va prometre als teus pares que et donaria. El Senyor t'obrirà el cel, on guarda el tresor de la fertilitat: quan en sigui el temps, farà caure la pluja sobre els teus camps i beneirà tot el que emprenguis. Prestaràs diners a molts pobles, i a tu no et caldrà manllevar res. El Senyor farà que siguis la primera de les nacions, i no la darrera; pujaràs amunt, no baixaràs. Cal, però, que escoltis els manaments del Senyor, el teu Déu, que avui et dono perquè els compleixis i els posis en pràctica. No et desviïs ni a dreta ni a esquerra de tot el que avui et mano; no segueixis altres déus ni els adoris. En canvi, si no obeeixes el Senyor, el teu Déu, i no mires de complir tots els seus manaments i decrets que avui et dono, et cauran al damunt totes aquestes malediccions: ... Seràs motiu d'estupor, de riota i d'escarni entre tots els pobles on el Senyor t'haurà deportat. Sembraràs en els camps molta llavor, però en colliràs una misèria, perquè la llagosta ho devorarà. ... Els immigrants que resideixen enmig teu tindran cada vegada més poder, mentre que tu en tindràs cada vegada menys... »Totes aquestes malediccions et perseguiran i et cauran al damunt fins a exterminar-te, perquè hauràs desobeït el Senyor, el teu Déu, i no hauràs observat els seus manaments i els seus decrets, que ell t'havia donat. Aquestes malediccions seran un senyal i un toc d'alerta per a tu i els teus descendents, per sempre. Si no has servit el Senyor, el teu Déu, amb alegria i amb cor generós quan nedaves en l'abundància, hauràs de servir els enemics que el Senyor enviarà contra tu, passant fam i set, nu i mancat de tot. El Senyor et posarà al coll un jou de ferro fins que t'haurà consumit. El Senyor farà que es llanci contra tu, com un voltor, des de l'extrem de la terra, una nació que no entendràs quan et parli, un poble dur que no respecta els vells ni s'apiada dels joves. Es menjarà els fruits del teu bestiar i de la teva terra, i tu et moriràs de fam. No et deixarà res: ni gra, ni vi, ni oli, ni les cries de les teves vaques ni els teus ramats, tant que et farà desaparèixer. Assetjarà totes les teves ciutats fins que s'esfondrin les muralles altes i fortificades darrere les quals et creies segur. Assetjarà totes les ciutats de tot el país que el Senyor, el teu Déu, t'haurà donat” (Deuteronomi 28: 11-15, 37-38, 43, 45-52). Efectivament, després de la Guerra de Successió, Felipe V manà esfondrar totes les muralles de les viles catalanes. “On no hi resta res, els dimonis hi passen” (Refrany català).
Moisès, jove encara (als 40 anys), fou foragitat d’Egipte: el Faraò el nomenà senyor de la cobra i l’escorpí. Al desert del Sinaí (on habia de passar, allunyat de tot, els pròxims quaranta anys) defensà les filles de Jetró el beduí, quan poaven i van ser atacades. Jetró intuí ràpid quina era la virtut d’aquell home que no mirava el propi guany, sinó que jutjava que la Justícia és estimable de mena. Moisès pogué prendre muller entre les filles de Jetró i allà es quedà a viure. Així, visqué una vida solitària entre muntanyes erosionades i planes desèrtiques, pensant costosament, lluny de l’aldarull i la vanitat de les grans ciutats egípcies, on es coïa el poder i la glòria, i les intrigues, com les serps dins del fang.
Una diada va tenir una teofania, o sia, Déu se li mostrà: els seus ulls van ser il·luminats d’un resplendor. Ell guaità vers la muntanya i hi veié un arbrell del qual s’enlairava com una flama lluminosa. Les seves branques eren fresques com la rosada, malgrat la flamarada. Es digué: “Hi aniré a veure aquest fet extraordinari.” Cosa molt més estranya: el raig de claror reverberava en ses orelles, la gràcia de la llum es repartia entre la vista i l’oïda de Moisès, il·luminava sos ulls i li aclaria l’oïda amb ensenyaments incorruptibles.
“Jo sóc el Déu de ton pare, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac i el Déu de Jacob...He vist l’opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clamava per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat per alliberar-lo del poder dels egipcis... El clam dels israelites ha arribat fins a mi i he vist com els egipcis els oprimeixen. Ara, doncs, ja t’envii al Faraó; ves-hi i fes sortir d’Egipte els israelites, el meu poble" (Exode 3:6-10). Moisès diguè a Déu: “Qui sóc jo per anar a trobar el Faraó i fer sortir els israelites d’Egipte?” La resposta de Déu és un majestuós i subtil crescendo, fins que Moisès diu a Déu: “Quan aniré a trobar els israelites i els diré: el Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres, si ells me pregunten: quin és el seu nom?, que els haig de respondre?” (Ex. 3:13). La resposta de Déu és una autopresentació de Sa Majestat. És una presentació tan aclaparant i magnífica del Poder de l’ùnic Déu, que fins els ateus poden adonar-se’n sense gaire esforç: “Llavors Déu digué a Moisès: Jo sóc el qui és. I afegí: Digues als israelites que Jo-Sóc (Jahvèh), m’envia a vosaltres” (Ex. 3:14).
Quan Moisès pregunta a la Veu qui ha de ser qui l’envia, la resposta que rep en l’original hebreu és, exactament (escrit), quatre lletres: “JHWH” o sia “Jo sóc (o seré) el qui sóc (o seré)”. L’ambivalència del verb “H” (existir, esser, en passat o en futur) és la clau de la meravellosa majestat del Nom de Déu. L’hebreu s’escriu sense vocals (s’hi sobrentenen). La “I” o “J” és la primera persona en hebreu (Jo), la “W” o “V” és el pronom “qui” o el “qual”. La pronúncia més probable és “Jahvè” (amb hacs aspirades). La potència del Nom Santíssim és que revela diversos poders divins magnífics: “Jo sóc l’Existència, la Vida, el Creador, el Qui Existeix de mena i de ple dret (quasi no res!), al qui deveu tot. Davant aquesta existència, per excel·lència, els mortals quedam atabalats i anorreats.” I també: “Jo sóc (o seré) el Qui arribarà a ser”, com dient: ara no em coneixeu encara, però em coneixereu millor en el futur, car em mostraré a vosaltres (amb l’alliberament d’Egipte, amb la llei, amb la redemció de Jesucrist) a través de la història. Parla com un pare a fills de curta edat: Soc qui ja veureu, car a vosaltres em mostraré, temps al temps, car no puc pas fer-me entenedor tot de cop. Déu es mostra, en l’Antic Testament, a través dels seus diversos noms: Jo sóc-és la força, Sebaoth; Jo sóc-és la paciència, Xadai; Jo sóc-és la Justícia, Elohim; Jo sóc-és el perdó, Adonai.
Així “Jo-sóc-qui-serà” es defineix com a Origen, Vida, Majestat, Alliberador, pacient i omniscient, que promet de fer-se conéixer, es mostra i demostra Ell Mateix pel que és, amb la força de seducció captivadora i sorprenent, amb una modulació de subtilesa meravellosa digna d’adoració.
Qui nega i renega de l’existència de Déu amb diversos pretextos (com ara la maldat de les religions establertes, l’integrisme, etc.) és que desconeix de què parlam realment, d’aquesta meravellada (com diria Ramon Llull) teofania del Déu bíblic i històric, el Déu de la Justícia que escolta el clam dels oprimits. Ignorar la Majestat retronadora del Jo sóc és com ignorar la realitat per trobar-se més còmode en uns paràmetres més baixos. És com pretextar voler “una vida humana”, antropocèntrica. Sols que, per poc que viatjam i ens movem, hom ja veu que la diversitat del gènere humà fa que la mateixa “mesura humana” desitjada és en realitat molt major del que pensàvem amb egoisme i mesquinesa, i de fet apunrta cap a l’Eternitat amb un esguard irònic i esperançat. El fracàs prou general –arreu i sempre- de laïcismes i esquerranismes com també d’integrismes i purismes rau en el fet, justament, que l’home no és mesura de totes les coses. Llavors actuem com el coiot que vol caçar corre-camins, l’au del desert d’Arizona. El Messies digué dels fariseus: “M’avorriran sense motiu.” Igualment, molts d’espanyols avorreixen sense motiu els catalans, pot ser “pel que han sentit dir”. I hi ha laïcistes que demanen llibertat d’expressió per a ells mentre censuren els escrits dels cristians (jo n’he coneguts prou), o neguen que els cristians tinguin res a aportar en un projecte de llibertat nacional. Prejudicis a grapats (Nerons contra cristians, Hitlers contra jueus, COPEs contra catalans... integristes religiosos contra laics, integristes laics contra cristians. “Diu el mort degollat: Qui t’ha fet aquest forat? ” És el caos.
“Moisès va respondre: Els israelites no em creuran ni m’escoltaran! Diran: no és vera que se t’ha aparegut el Senyor Déu.” (Ex , 4:1). Sovint la Bíblia és tan hiperrealista que sembla increïble que s’hagi escrit i demostra també que poden canviar les tècniques i les circumstàncies, però l’ànima humana és bàsicament sempre la mateixa, en els seus prejudicis i dèries.
La idea d’una existència absoluta de Déu estranya a gent desposseïda i sense cohesió. Diu sant Agustí d’Hipona: “Ni el mateix poble fos ja mai poble en ser injust: per no ser ja un conjunt de gent conforme a unes lleis i d’un bé comú, tal com s’ha definit el poble. Posau unitat i hi ha poble; traieu només hi ha turba: gentada sense concert. Nació un aplec de molta gent relligada entre ells per comunió d’acord en els seus efectes; i és millor si la seva concòrdia és per millorar coses i és tant pitjor devers pitjors afers adrecen el seu propòsit.”
Però la gent que sols cerca l’immediat, aquella gent no pot preuar ni el sacrifici, ni l’autoorganització, ni la Justícia, ni la religió, ni podrà governar-se. No pas gaire al menys. Ni nosaltres som encara una nació mitjanament cohesionada ni ho eren els esclaus hebreus del Delta, car no tenien una referència més o menys comú, encara; una fita unes lleis. Pas d’anòmia, de manca d’escala de valors, una mena d’amoralitat hedonista on no hi ha gaire ordre ni concert. Per ço veiem com als pobles sotmesos, la sopa de sigles de grupuscles independentistes que quasi diuen igual i no deixen mai de barallar-se (sols saben pactar dins les presons, va dir algú), són una trista ironia d’aquella mancança de valors sòlids i comuns que ens condemna a l’opressió.
Moisès (Moixe en hebreu), que hom suposa que vol dir “salvat de les aigües”, va ser un supervivent del genocidi faraònic, i això gràcies al fet que sa família fou valenta front a la tirania, i practicaren la desobediència civil: el col·locaren en una caixa protegida amb betum i pega i la filla del Faraó se’l trobà, el feu alletar per la pròpia mare natural del nin i l’educà a la Cort Reial. Cal destacar que, sovint, els pobles oprimits, per alliberar-se, necessiten les eines, cultura, valors, etc., que detenen i segresten els opressors. La religió, l’alfabetització, la tecnologia... i, sobretot fins que no hi ha desercions significatives del bàndol opressor cap a l’oprimit, això és impossible. Ço és, mentre el bloc dominant és compacte, la revolució és impossible. Sols quan la decadència moral crea esquerdes i antagonismes, hi ha desercions i els oprimits poden beneficiar-se’n. El sentit de la no-violència i el “parar l’altra galta” també pot interpretar-se políticament així: com més segurs estan els opressors de la submissió dels oprimits, més orgullosos i decadents es tornaran i per tant abans tindran divisions entre ells i, altrament, com més hauran patit junts els oprimits, més opositors al règim hi haurà, més es coneixeran entre ells i sabran triar bons caps, i tindran més disciplina per lluitar per la llibertat: vegeu els jueus després de la segona Guerra Mundial que prest es va acuitar a crear un estat propi, només dos anys. Evidentment és una qüestió de paciència i maduresa, hom pot tenir paciència o no, però és infantil de negar la gran utilitat i realitat de la no-violència i de la paciència cristiana (que no cal confondre amb la resignació passiva o d’ultratomba).
Moisès féu un esforç gran quan, sabedor que era jueu, deixà una vida de gran luxe i privilegi per amor a la Justícia. No fou cap caragirat ni gos mesell, no s’identificà pas amb el poderós, no fou un botifarró coent. Però sovint sols el temps fa madurar les persones i la no-violència no és pas de les lliçons fàcils: requere ix molt de dolor ben assimilat i molta paciència sense desesperació. En una contesa entre un esclau hebreu i un egipci que el colpejava, Moisés de nou, per amor a la Justícia, caigué en la violència i matà l’ “SS” egipci. Però resulta que no és pas matant i fent les coses abans del seu moment com hom aconsegueix res en la vida. Ser primari condueix a la decadència i a la falta d’autodomini de tot i d’un mateix. Cal pensar-s’ho tot bé. Sols després que la gent ha madurat a través del cresol del patiment, Déu pot actuar escaientment amb l’esquerp orgull de l’ego humà llavors Déu entra en la història i ho albirem ben clar: Jahvè és també senyor de la història. I la història és la política d’hair, així com la política d’avui serà la història del demà. Jahvè és també senyor de la política, dels governs, i la Bíblia és l’única religió estrictament i contínuament històrica. Per dir-ho de qualque manera: vivim sempre en una contínua “història sagrada”.
Moisès “aconseguí d’estar per damunt de l’honor humà i de la dignitat reial estimant que era més important i més digne de la condició reial mantenir la guarda de la virtut i adonar-se amb la seva bellesa que no pas ser guarda del rei amb la corresponent pompa" (Gregori de Niça).
Josep, fill de Jacob, i la seva família quedaren a Egipte amb el vist-i-plau del Faraó. Cal matisar que aquell faraó pertanyia als hicses, els pobles de la mar que van destruir l’Imperi Antic. Passats els anys, una nova dinastia indígena d’Egipte regnà des de Menfis.
Els israelites es multiplicaren a les fèrtils terres de Gosén, i els faraons, temorosos, els sotmeteren a esclavatge durant uns quatre segles, deu generacions. Durant la vuitena generació israelita a Egipte, el Faraó ordena la mort de tots els primogènits hebreus. Però vuitanta anys (dues generacions) més tard havia de venir la torna: la darrera plaga de Jahvè contra els egipcis. Havia de ser la mort dels primogènits egipcis, justament.
I és que talment sol esdevenir-se al llarg de la història: sembla que quan algun tirà s’ha acarnissat contra el poble-esclau, a les dues generacions de la matança ve la torna, el boomerang, el karma. És allò de la cançó: “la vida te da sorpresas...” o, com escrivia una comdenada a mort pel franquisme, en un poema clandestí , “Jasmina”, als jutges militars terroristes que la comdenaven a mort: “Just ara comença un procés insubornable on vosaltres sereu jutjats”.
Lluís XIV, el coent i odiós “Rei Sol” que introduí a ca nostra el seu genocida netet, eliminà tota oposició interna, fins i tot la dissidència catòlica (el jansenisme, branca bíblica i filoprotestant dins el catolicidsme francès de l’època). Però als vuitanta anys, si fa no fa, vingué la Revolució francesa contra la tiranie absolutista dels Borbons. Aquesta famosa revolució fou de caràcter burgés i democràtic i anà estenent-se i trasbalsant violentament el feudalisme i les autocràcies dels països catòlico-llatins i, més tard, dels ortodoxos esclaus. Cal fer esment que els països germano-protestants van viure revolucions més graduals socialment i un parlamentarisme més sòlid, d’ençà de la de Cromwell i dels seus puritans, a Anglaterra. Als EE.UU. independents, hi instauraren la primera democràcia moderna.
Lluís XIV i el seu netet escalfaren els Països Catalans com a psicòpates consumats que devien ser, i obriren les portes al cinisme corrosiu i a l’amoralitat cruel que, finalment, corcaren llurs ignominioses tiranies.
Igualment el generalot Franco, el dictador genocida, s’acarnissà cruelment contra el nostre poble indefens. Si fem càlculs, la nostra torna serà, si Dèu vol, cap el 2018-25. Llavors és més probable, si no ens adormim, que aconseguim l’adelerada llibertat de l’Espanya que ens violà, i ens difama i ens odia sense motiu raonable, sols perquè som catalans (com ells són castellans). Què hi farem! Som i serem, tant si es vol com si no es vol, amb l’ajut de Déu!
El poble jueu no ès sols una de les nacions més antigues que existeixen, juntament amb els copto-egipcis, els xinesos... No sols tenen l’únic idioma ressuscitat després de la mort, no sols han estat l’origen de les grans religions monoteistes que avui dominen el món (tal com Jahvè prometé a Abraham:
“I faré de tu una nació gran, i et beneiré, i engrandiré el teu nom, i seràs benedicció. Beneiré els qui et beneesquin, i els qui et maleesquin, els maleiré; i seran beneïdes en tu, totes les famílies de la terra” Gènesi 12:2-3. “Mira ara els cels, i conta els estels, si pots. Així serà ta descendència”, Gènesi 15: 5. No sols això, ans, com escrigué Charles Deloach al seu llibre Llavors de conflicte: “La història no enregistra cap altre cas de poble que hagi retingut sa pròpia identitat nacional després de tant temps en l’exili. Però els jueus, tot i que escampats entre totes les nacions i sense comptar amb un territori específic o un govern comú, van sobreviure i van esdevenir una de les grans meravelles de totres les esdats”. Tot seguit esmenta Mark Twain, que diu: “Tot és moridor, tret dels jueus. Totes les forces passen, però els romanen. Quin és el secret d’aquesta immortalitat?”).
Els catalans érem descrits com a judeo-catalanes pels falangistes i franquistes de l’època nazi. El famós propagandista de Franco, el general Queipo de Llano, en les seves xerrades radiofòniques que tants mals imitadors tenen ara la COPE, a les cadenes madrilenyes amb en Jiménez Losantos, a Tele 5, o en ABC o La Razón o El Mundo, deia coses com que calia que els catalans“hagan modificar la idea que en el mundo tienen de ellos, porque yo recuerdo de mis viajes por América, la idea que se tiene de Cataluña. En Amèrica, en general, dividen a los españoles en tres en tres clases: una,los vascos (...), el resto, sin distinción, gallegos, y, por último, otra clase distinta: la de los catalanes, a los que juzgan como una raza de hebreos, porque se valen de los mismos procedimientos que realizan los hebreos en todas las naciones del globo” (ABC, 26-9-1936). Paga la pena de fer-se una idea de qui era aquest individu: “Fusilaré a diez por cada uno de los nuestros que fusiléis, aunque tenga que sacarlos de la tumba. ¡Os vamos a despellejar vivos, canalla marxista!” (Queipo de Llano a través de Radio Sevilla, cal dir que compliren amb escreix aquestes paraules, perquè afusellaren unes 20 vegades més els franquistes que els antifranquistes).
O el lerrouxista reconvertit en franquista Antonio Martínez Tomás, quan parlava del “perill jueu” als Països Catalans: “Más de 50.000 hebreos hay establecidos entre Cataluña y Levante...”. Aquesta invasió,”maniobra del judaismo contra España”, seria vençuda per“la espada invicta del Caudillo” (Domingo, de Sant Sebastià, 3-4 -1938).
De fet, el catalanisme era present a la zona franquista com a obra del judaísmo i els nacionalistes catalans com a judeo-catalanes, en una abjecta imitació de l’antisemitisme nazi. Deia Southworth, es
tudiós del feixisme espanyol de l’època: “L’antisemitisme ocasional del règim de Franco era completament oportunista, per demanar favors abjecta
ment als nazis; i no va pas construir mai cap de les bases de la seva doctrina, com sí ho foren l’anticatalanisme, l’antibasquisme o l’antigalleguisme”.
Ens podríem allargar molt més, però les semblances entre jueus i catalans són abundoses no sols en les comparacions de la fastigosa propaganda filonazi del franquisme, sinó en la psicologia històrica real. Als pobles que viuen aixafats per la força militar d’un imperi opressor, els toca espavilar. Com els furten els diners, els cal ser molt bons administradors (la típica “gasiveria” jueva o catalana). Als castellano-andalusos no els ha calgut ser gens administradors, car ja tenien les colònies per furtar tot el que podien: l’or d’Amèrica i ara l’espoliació fiscal dels Països Catalans. Però amb el pecat porten la penitència, car no han après a administrar, han estat uns estadistes megalòmans (d’ací llur feixisme del Juràssic inferior), uns economistes d’estraperlo (uns furta-gallines de la política) i, mancats d’esperit empresarial i desdenyosos del treball manual, incapaços totalment de gererar una burgesia industrial moderna i europea. Ja en plena època de l’Imperi es deia allò: de “hambre que baja de Castilla y la peste que sube de Andalucía i en essència, tal cosa està com estava: el llatrocini és castigat d’una manera o de l’altra. I si per força no es deixen castigar de dret, el càstig els vindrà de baix, no us atabaleu pas. A Mallorca hi ha la dita: “per tornar pobre hi ha dos camins, robar o fer feina en diumenge”. Ja els va be!, però mentre van caient encara ens oprimeixen.
Els catalans també tenim un gran deute espiritual i cultural amb els jueus. Els vam maltractar, per rapinya, i per això ens va caure al damunt la Inquisició castellana, la qual, amb el pretex d’acabar amb els judaïtzants, ens ofegà també a nosaltres en temps dels Reis Catòlics (la nostra intel·lectualitat era en bona part composta de jueus conversos, com segurament ho era Cristòfor Colom). Hem d’aprendre molt del lobby jueu, de la cultura i tenacitat dels jueus, i estrènyer relacions amb ells.
