El Mas Boronat és un complex turístic rural situat a Salomó, el poblet del Tarragonès famòs per les seves calçotades. Acabo d'arribar de passar-hi un cap de setmana complet, amb la colla de valencians amics de la meva dona. Ho vaig reservar jo mateix fa tant sols dues setmanes, després de descobrir-ho navegant per Internet i semblar-me una bona opció de calçotada, tenint en compte els quilòmetres que els amics valencians han de fer des de la Ribera, seixanta quilòmetres més al sud de València. Es tractava de trobar-nos dissabte a la tarda, sopar, dormir, esmorzar i dinar de calçotada, tot al mateix lloc, una antiga i enorme masia del segle XVII, reconvertida en les darreres dècades en hotel, restaurant i complex de vacances. (N'hi ha més)
Vaig assistir dimecres al vespre a la inauguració del Festival Docs Barcelona, al cinema Verdi i vaig tenir la sort de poder veure un documental sensacional: "Pecados de mi padre", de l'argentí Nicolás Entel (foto). El doble i llarg aplaudiment del públic, adreçat sobretot al principal protagonista del film, que era a la sala, Sebastián Marroquín, demostra que no vaig ser l'únic a qui aquest documental va trasbalsar profundament. Marroquín és el fill de Pablo Escobar, el cap del narcotràfic colombià que va causar centenars de morts als anys 80 i principis dels 90 a aquell país sudamericà. (N'hi ha més)
Confesso que el primer cop que vaig veure la Nausicaa Bonin actuant, a la tele, no em va agradar. El seu paper de Sandra Benjumea a El cor de la ciutat, tant freda i calculadora, sempre gallejant per l'escola -era al principi de la sèrie, no sé si després el personatge va evolucionar cap a una actitud més positiva-, em predisposava en contra d'ella. Però reconec que m'equivocava, que des de llavors aquesta noia ha demostrat damunt dels escenaris que té fusta d'actriu. I ara també a la pantalla gran. Ahir va rebre el Gaudí a la millor actriu pel seu paper a "Tres dies amb la família", de Mar Coll, pel·lícula que no he tingut encara la sort de veure. A la cerimònia, la Nausicaa va sortir a rebre l'estatueta, eufòrica i nerviosa, i va llegir un paper escrit prèviament, que deia algunes coses òbvies i d'altres no tant, sota la mirada un xic massa seriosa d'en Roger Coma i la Irene Montalà, que acabaven d'anunciar el premi. Em sembla que aquesta actriu, de només 24 anys, però ja amb una dotzena d'obres de teatre i pel·lícules al seu currículum, és un signe prometedor del futur del cinema català. I al damunt, quins ulls més inquietants que té la Nausicaa!
Torno a ser membre d'una llista renovadora i crítica amb el funcionament actual del Col·legi de Periodistes de Catalunya, a les eleccions que es faran el 12 de març vinent. Aquesta llista dóna suport al candidat a degà Salvador Cot, subdirector de l'Avui i vocal de la Junta del Col·legi els darrers quatre anys (foto). Ell i set vocals més d'aquesta Junta vam denunciar públicament, ara fa un mes i mig, greus irregularitats en la gestió econòmica i administrativa de l'entitat, la qual cosa va desencadenar l'actual procès electoral. Ens enfrontarem, si no hi ha cap sorpresa d'última hora, amb una llista "oficialista" encapçalada per Josep Maria Martí, que ja ha rebut la "benedicció" del degà sortint, Josep Carles Rius, eloqüent mostra de "neutralitat", tenint en compte que ell és el president de la Junta Electoral que ha de controlar les eleccions. (N'hi ha més)
La revista Sons de la Mediterrània, editada pel Grup Enderrock, ens ha sorprès als lectors en el darrer número (el 14, corresponent als mesos de gener i febrer) amb una portada magnífica, la de la cantant empordanesa Sílvia Pérez Cruz. Crec que l'han encertada de ple, perquè, des de la meva modesta opinió, la de la Sílvia és la millor veu femenina que tenim avui al nostre país. "Tothom pensa en ella", titula la revista, i té raó, perquè veient les fotos precioses que il·lustren el reportatge i llegint-ne el contingut, s'entén que, als seus 26 anys, sigui cobejada per músics i intèrprets de diferents registres perquè canti amb ells. És, sens dubte, la "musa" de la música catalana i el recent premi Miquel Martí i Pol per la peça "Covava l'ou de la mort blanca" (un poema de Maria Mercè Marçal musicat per la mateixa Sílvia) significava el primer reconeixement públic a una faceta que tot just enceta, la de passar de la interpretació a la creació musical. És una cançó preciosa, aquesta (la revista Enderrock regala aquest mes el CD amb totes les peces de les dues primeres edicions d'aquest premi, impulsat per Lluís Llach i el seu celler vinícola), d'una textura molt semblant a la de "Menuda", la cançó de Serrat que Sílvia Pérez Cruz cantava dins del grup Immigrasons, fa un parell d'anys. I ja vaig dir fa uns mesos que em va encantar la versió de les "Corrandes de l'exili" de Pere Quart i música d'en Llach, que ella va interpretar en l'acte oficial de la Diada, al parc de la Ciutadella de Barcelona. (N'hi ha més)
Deia ahir a La Vanguardia el crític cinematogràfic i televisiu Jordi Balló que no entenia perquè TV3 ha decidit rescatar La Trinca del bagul dels records per donar-li el protagonisme absolut d'un programa en horari preferent. Jo tampoc ho entenia els primers dies, quan vaig veure que allò anava de "càstings" més o menys cutres, i que havien triat un jurat femení que barrejava una gran actriu còmica com la Lloll amb dues poca-soltes de segona i que ni la simpatia natural de la Beth presentant aconseguia donar-li una mica de gràcia a tot l'invent. Però els darrers programes m'han començat a agradar més: han prescindit del jurat i han deixat els tres "trincos" com a únics jutges (ahir amb la col·laboració d'una Nina sobreactuada), han entrat joves que canten força bé i es nota que s'esforcen i, a més de les actuacions, ens posen uns petits reportatges que donen sentit a tot plegat: La Trinca explicada per ells mateixos, per exemple; o personatges importants de la societat política i cultural parlant de quina vivència recorden relacionada amb el trio de Canet... On vull anar a parar? Doncs a la part final de l'article d'en Balló: el prestigiós crític arriba a la conclusió que TV3 intenta que les cançons de La Trinca esdevinguin conegudes i populars entre el jovent d'avui dia per poder fer allò que ell anomena traspàs generacional de referents culturals autòctons. Però creu que fracassarà perquè la materia primera no és prou bona per assegurar aquest traspàs. Permeteu-me que expressi els meus dubtes sobre tan contundent premonició. (N'hi ha més)
Onzena edició de la gala de lliurament dels Premis Denominació d'Origen, que atorga el Grup Taelus de comunicació, però, per a mi, la primera. Aquest grup comunicatiu (Canal Taronja en televisió i Ràdio Manresa-SER, en ràdio, com a mitjans principals), presidit per l'empresari manresà Ferran Debant, va celebrar anit la seva gran vetllada de trobada amb la societat civil de la Catalunya Central, en un acte celebrat al Museu de la Tècnica de Manresa (foto). La participació a Comunicàlia dels tres Canals Taronja (Bages, Osona i Anoia) m'ha permès conèixer personalment el seu president i part del seu entusiasta equip, capitanejat per l'omnipresent periodista Pilar Goñi. La col·laboració amb televisions locals privades fortes i arrelades al territori ha estat i és una de les prioritats que m'he marcat des que estic al capdavant d'aquesta estructura pública de suport a la comunicació local que és Comunicàlia. I amb Canal Taronja hem iniciat una línia d'intercanvi i relació que promet molt en el futur. (N'hi ha més)
Fa dies que intento recordar quina va ser la primera pel·lícula d'Eric Rohmer que vaig veure. No n'estic segur, però diria que va ser "Pauline à la plage" i, com que és del 1983, em devia agafar en l'etapa final de la meva època d'estudiant. Em va sobtar el rendiment que Rohmer li treia a un tema tan banal com era un amor d'adolescents en una zona d'estiueig. I sobretot em va fascinar el domini dels diàlegs que caracteritza el cinema rohmerià, aquelles llarguíssimes converses que semblen realment improvisades, reals, i que són el que fa que, les pelis de Rohmer, o t'agradin molt o que no t'agradin gens (hi ha molta gent que el qualifica de cinema avorrit o soporífer). Tot el contrari, fart de tanta explosió, tant d'assassinat, tanta sang explícita, tant de terror provocat, busco el cinema que retrata moments quotidians, escenes reals, anècdotes que semblen talment extretes de la vida mateixa, fragments de vides sense necessitat d'inici i final, perquè penso que crear ficció i que sembli realitat és molt més difícil que crear ficció irreal o fantàstica. A més, els llargs diàlegs dels films de Rohmer, que sempre he vist en versió original francesa, m'han permès comprovar la sonoritat i expressivitat d'aquesta llengua en el pla més íntim i sensual de les relacions personals. Ara no recordo gaire les escenes de "Pauline à la plage", hauria de tornar-la a veure, però als meus vint-i-pocs anys aquella naturalitat de la actriu adolescent Amanda Langlet (a la foto) em va semblar esquisida.
Aquest matí, a l'acollidora sala d'actes de Vilaweb al Raval de Barcelona, hem presentat el tercer informe monogràfic de l'Observatori Crític dels Mitjans Media.cat. En petit comitè, davant d'una vintena de periodistes i representants sindicals, hem explicat les principals conclusions d'aquest estudi, que se centra en el cobriment de la premsa escrita del conflicte laboral a l'empresa Seat de Martorell durant els primers mesos de 2009. És el primer informe que no hem fet sols els del Grup de Periodistes Ramon Barnils, el primer que fem en coproducció, i l'hem fet amb un grup de recerca de la UAB que du ja molts anys funcionant, l'Observatori de la Cobertura dels Conflictes, que dirigeix el professor (i antic company de carrera) Xavier Giró. Crec que és un pas important de Media.cat, que des de l'inici va tenir clar que calia unir esforços amb d'altres entitats i institucions que també treballen en la mateixa direcció, de recerca sobre comunicació i de creure en un periodisme rigurós i d'un sistema propi de comunicació. (N'hi ha més)
Igual com vaig fer quan Najat El Hachmi va guanyar el Premi Ramon Llull, vull felicitar públicament i fer-li arribar la meva enhorabona digital a la periodista mallorquina Llucia Ramis, que anit va guanyar el Premi Josep Pla de novel·la (Destino). No la conec personalment ni he llegit la seva primera novel·la ("Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys"), però m'alegra que una dona jove guanyi un premi i salti a la fama, i si és del meu ram professional, tant fotut en aquests moments de crísi, encara m'alegra més. La novel·la guanyadora del Pla es titula "Egosurfing", que és la pràctica consistent en posar el teu nom al Google per veure què hi apareix, és a dir, que diuen d'un mateix a la xarxa. I segons sembla, va del fenomen Facebook, que a mi també m'ha arrossegat en els darrers mesos, com a tanta gent. És significatiu que el Premi Josep Pla hagi estat guanyat per segon any consecutiu per un o una periodista (l'any passat va ser Gaspar Hernández, amb "El silenci", posteriorment gran èxit de vendes, per cert, que encara no he llegit - a veure si ara, amb l'E-book...), sense gaire trajectòria literària. Em sembla molt positiu que alguns periodistes s'atreveixin a travessar la frontera difusa entre els dos gèneres (què és, sinó literatura, el bon periodisme?) i copin els principals premis literaris del nostre país. Llucia, endavant les atxes! (Per cert, què trist que El Periódico destaqui molt més -tant a portada com a dins- el Nadal de novel·la en castellà que el Pla de novel·la en català! Què trist que continuem així després de tants anys!)
Des de Pardines, dissabte de bon matí, vam enfilar una ruta de valls gebrades i blanquinoses, fins a Olot, on el paisatge garrotxí, molt més verd i lluminós, ens va amarar. Vam sortir a zero graus dels 1.250 metres, però en baixar fins al clot de Ribes ja estàvem a -4 graus i així vam continuar per l'estreta vall del Freser fins a Ripoll. En desviar-nos cap a la vall molt més oberta i amable del Ter -aquelles extensions de camps plans entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, que sempre m'han sobtat- la temperatura tornava a enfilar-se fins al límit de la congelació. Passat Sant Joan i abans de Sant Pau de Segúries, trencar cap a la dreta i tot seguit quedar engolits pel llarg túnel de Capsacosta és gairebé una mateixa acció. I en sortir del túnel, quedes captivat per un paisatge de mil turons coberts de verd i comences el descens vertiginós cap a la vall de Bianya, ja banyada pel sol dèbil i mandròs d'un matí d'hivern. La vall de Bianya em porta bons records d'un parell d'estades a la casa rural El Guitart, ben gestionada per un amic ex-periodista de televisió i la seva dona. I finalment, Olot, l'objectiu de la nostra excursió. I a Olot, a més de botigues i gent passejant, i força fred als carrerons del centre històric, ens trobem... la mostra de pessebres! (N'hi ha més)
L'any ha començat blanc a les parts més altes del Ripollès. Cap a dos quarts de quatre de la nit de Cap d'Any va començar a nevar intensament i al cap de mitja hora, les teulades, els carrers i els cotxes de Pardines eren coberts d'un parell de centímetres de neu. La nevada s'ha aturat abans de despertar el dia i aquest primer matí de l'any, un dèbil solet hivernal ha anat desfent la neu dels llocs més exposats, tot i que cap al Taga i la Serra Cavallera el blanc és intens i continu. La foto està feta a la nit en plena nevada. En fi, bons auguris per al 2010.
Com que me'n vaig a passar el cap d'any al Pirineu, us penjo aquest video-clip del grup revelació de l'any 2009 Els amics de les arts, titulat "Per mars i muntanyes", perquè m'agrada la cançó i m'agrada encara més que els protagonistes surtin jugant a la neu, com cal fer en aquesta època a les muntanyes del nostre país. Que tingueu una bona entrada d'any, amics i amigues, i que el 2010 ens agafi a tots ben confessats!
Alguns apunts sobre el llarg cap de setmana nadalenc. Dijous a la nit ens vam fer els regals corresponents al Pare Noel (un petit avançament dels de Reis) i a mi, em van "portar" el meu primer E-book. És, com aquest de la foto, de la marca Leqtor, acabat de sortir al mercat per impuls d'unes quantes editorials catalanes. M'ha semblat que aquesta vegada sí que valia la pena gastar-se prop de 200 euros, a veure si aconsegueixo millorar la meva ràtio de llibres llegits al mes, en format tradicional. I els dos primers que m'he baixat de la llibreria digital son les memòries d'en Joan Triadú (continuació del dietari juvenil que vaig llegir fa poc, ja ho vaig explicar en aquest apunt) i el viatge al sud del nostre país de la mà de la periodista Núria Cadenas. Del primer ja n'he llegit gairebé la meitat en aquests tres dies de festa, ja us en parlaré quan l'acabi; del segon, només vull dir que em fa molta il·lusió tenir-lo, perquè ja fa temps que volia comprar-me'l. (N'hi ha més)
M'he passat cinc hores dins del nou edifici de l'Hospital de Sant Pau, aquesta tarda. Acompanyava la meva dona a una petita intervenció, d'aquestes que no necessiten ingrés en cap llit hospitalari, d'aquestes d'anar-operar-i-marxar. No hi havia estat mai, encara, al flamant i acabat d'estrenar edifici del nou Sant Pau. L'havia vist per fora, passant amb el cotxe per la ronda del Guinardó, però no havia tingut ocasió de posar-hi els peus dins (amb els hospitals, és el millor que et pot passar, excepte si hi treballes). (N'hi ha més)
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
No ens coneixem de fa gaire, però el bloc de la Bel Zaballa és tant interessant, per la forma com explica les coses i per les coses que explica, que em permeto de recomanar-lo.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
El Mas Boronat és un complex turístic rural situat a Salomó, el poblet del Tarragonès famòs per les seves calçotades. Acabo d'arribar de passar-hi un cap de setmana complet, amb la colla de valencians amics de la meva dona. Ho vaig reservar jo mateix fa tant sols dues setmanes, després de descobrir-ho navegant per Internet i semblar-me una bona opció de calçotada, tenint en compte els quilòmetres que els amics valencians han de fer des de la Ribera, seixanta quilòmetres més al sud de València. Es tractava de trobar-nos dissabte a la tarda, sopar, dormir, esmorzar i dinar de calçotada, tot al mateix lloc, una antiga i enorme masia del segle XVII, reconvertida en les darreres dècades en hotel, restaurant i complex de vacances.
Vaig assistir dimecres al vespre a la inauguració del Festival Docs Barcelona, al cinema Verdi i vaig tenir la sort de poder veure un documental sensacional: "Pecados de mi padre", de l'argentí Nicolás Entel (foto). El doble i llarg aplaudiment del públic, adreçat sobretot al principal protagonista del film, que era a la sala, Sebastián Marroquín, demostra que no vaig ser l'únic a qui aquest documental va trasbalsar profundament. Marroquín és el fill de Pablo Escobar, el cap del narcotràfic colombià que va causar centenars de morts als anys 80 i principis dels 90 a aquell país sudamericà.
Confesso que el primer cop que vaig veure la 
La revista 
Deia ahir a La Vanguardia el crític cinematogràfic i televisiu Jordi Balló que no entenia perquè TV3 ha decidit rescatar La Trinca del bagul dels records per donar-li el protagonisme absolut d'un programa en horari preferent. Jo tampoc ho entenia els primers dies, quan vaig veure que allò anava de "càstings" més o menys cutres, i que havien triat un jurat femení que barrejava una gran actriu còmica com la Lloll amb dues poca-soltes de segona i que ni la simpatia natural de la Beth presentant aconseguia donar-li una mica de gràcia a tot l'invent. Però els darrers programes m'han començat a agradar més: han prescindit del jurat i han deixat els tres "trincos" com a únics jutges (ahir amb la col·laboració d'una Nina sobreactuada), han entrat joves que canten força bé i es nota que s'esforcen i, a més de les actuacions, ens posen uns petits reportatges que donen sentit a tot plegat: La Trinca explicada per ells mateixos, per exemple; o personatges importants de la societat política i cultural parlant de quina vivència recorden relacionada amb el trio de Canet... On vull anar a parar? Doncs a la part final de l'article d'en Balló: el prestigiós crític arriba a la conclusió que TV3 intenta que les cançons de La Trinca esdevinguin conegudes i populars entre el jovent d'avui dia per poder fer allò que ell anomena traspàs generacional de referents culturals autòctons. Però creu que fracassarà perquè la materia primera no és prou bona per assegurar aquest traspàs. Permeteu-me que expressi els meus dubtes sobre tan contundent premonició.
Fa dies que intento recordar quina va ser la primera pel·lícula d'Eric Rohmer que vaig veure. No n'estic segur, però diria que va ser "Pauline à la plage" i, com que és del 1983, em devia agafar en l'etapa final de la meva època d'estudiant. Em va sobtar el rendiment que Rohmer li treia a un tema tan banal com era un amor d'adolescents en una zona d'estiueig. I sobretot em va fascinar el domini dels diàlegs que caracteritza el cinema rohmerià, aquelles llarguíssimes converses que semblen realment improvisades, reals, i que són el que fa que, les pelis de Rohmer, o t'agradin molt o que no t'agradin gens (hi ha molta gent que el qualifica de cinema avorrit o soporífer). Tot el contrari, fart de tanta explosió, tant d'assassinat, tanta sang explícita, tant de terror provocat, busco el cinema que retrata moments quotidians, escenes reals, anècdotes que semblen talment extretes de la vida mateixa, fragments de vides sense necessitat d'inici i final, perquè penso que crear ficció i que sembli realitat és molt més difícil que crear ficció irreal o fantàstica. A més, els llargs diàlegs dels films de Rohmer, que sempre he vist en versió original francesa, m'han permès comprovar la sonoritat i expressivitat d'aquesta llengua en el pla més íntim i sensual de les relacions personals. Ara no recordo gaire les escenes de "Pauline à la plage", hauria de tornar-la a veure, però als meus vint-i-pocs anys aquella naturalitat de la actriu adolescent Amanda Langlet (a la foto) em va semblar esquisida.
Aquest matí, a l'acollidora sala d'actes de Vilaweb al Raval de Barcelona, hem presentat el tercer informe monogràfic de l'Observatori Crític dels Mitjans 
Igual com vaig fer quan Najat El Hachmi va guanyar el Premi Ramon Llull, vull felicitar públicament i fer-li arribar la meva enhorabona digital a la periodista mallorquina Llucia Ramis, que anit va guanyar el Premi Josep Pla de novel·la (Destino). No la conec personalment ni he llegit la seva primera novel·la ("Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys"), però m'alegra que una dona jove guanyi un premi i salti a la fama, i si és del meu ram professional, tant fotut en aquests moments de crísi, encara m'alegra més. 
Des de Pardines, dissabte de bon matí, vam enfilar una ruta de valls gebrades i blanquinoses, fins a Olot, on el paisatge garrotxí, molt més verd i lluminós, ens va amarar. Vam sortir a zero graus dels 1.250 metres, però en baixar fins al clot de Ribes ja estàvem a -4 graus i així vam continuar per l'estreta vall del Freser fins a Ripoll. En desviar-nos cap a la vall molt més oberta i amable del Ter -aquelles extensions de camps plans entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, que sempre m'han sobtat- la temperatura tornava a enfilar-se fins al límit de la congelació. Passat Sant Joan i abans de Sant Pau de Segúries, trencar cap a la dreta i tot seguit quedar engolits pel llarg túnel de Capsacosta és gairebé una mateixa acció. I en sortir del túnel, quedes captivat per un paisatge de mil turons coberts de verd i comences el descens vertiginós cap a la vall de Bianya, ja banyada pel sol dèbil i mandròs d'un matí d'hivern. La vall de Bianya em porta bons records d'un parell d'estades a la casa rural El Guitart, ben gestionada per un amic ex-periodista de televisió i la seva dona. I finalment, Olot, l'objectiu de la nostra excursió. I a Olot, a més de botigues i gent passejant, i força fred als carrerons del centre històric, ens trobem... la mostra de pessebres!
L'any ha començat blanc a les parts més altes del Ripollès. Cap a dos quarts de quatre de la nit de Cap d'Any va començar a nevar intensament i al cap de mitja hora, les teulades, els carrers i els cotxes de Pardines eren coberts d'un parell de centímetres de neu. La nevada s'ha aturat abans de despertar el dia i aquest primer matí de l'any, un dèbil solet hivernal ha anat desfent la neu dels llocs més exposats, tot i que cap al Taga i la Serra Cavallera el blanc és intens i continu. La foto està feta a la nit en plena nevada. En fi, bons auguris per al 2010.
Alguns apunts sobre el llarg cap de setmana nadalenc. Dijous a la nit ens vam fer els regals corresponents al Pare Noel (un petit avançament dels de Reis) i a mi, em van "portar" el meu primer E-book. És, com aquest de la foto, de la marca Leqtor, acabat de sortir al mercat per impuls d'unes quantes editorials catalanes. M'ha semblat que aquesta vegada sí que valia la pena gastar-se prop de 200 euros, a veure si aconsegueixo millorar la meva ràtio de llibres llegits al mes, en format tradicional. I els dos primers que m'he baixat de la llibreria digital son les memòries d'en Joan Triadú (continuació del dietari juvenil que vaig llegir fa poc, ja ho vaig explicar en 
M'he passat cinc hores dins del nou edifici de l'Hospital de Sant Pau, aquesta tarda. Acompanyava la meva dona a una petita intervenció, d'aquestes que no necessiten ingrés en cap llit hospitalari, d'aquestes d'anar-operar-i-marxar. No hi havia estat mai, encara, al flamant i acabat d'estrenar edifici del nou Sant Pau. L'havia vist per fora, passant amb el cotxe per la ronda del Guinardó, però no havia tingut ocasió de posar-hi els peus dins (amb els hospitals, és el millor que et pot passar, excepte si hi treballes).
